Administrar

Qui recorda Aina Calafat i la lluita de Son Espases?

pobler | 08 Octubre, 2009 15:37 | facebook.com

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat (un article de desembre de 2007)



Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Miquel Costa i Llobera i la novel·la històrica

pobler | 08 Octubre, 2009 06:16 | facebook.com

Amb Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera constatem que la humilitat i l'erudició no estan renyides; més aviat reforcen la qualitat humana de la persona. No obstant això, Costa i Llobera va topar amb un geniüt mossèn Antoni M. Alcover; de la mateixa manera que va quedar fascinat per la poesia de mossèn Cinto Verdaguer. La seva trajectòria vital i artística també el va dur a fer amistat amb Josep Carner, Francesc Cambó, Antoni Gaudí i altres personalitats d'una Catalunya profundament religiosa que maldava per impulsar un nou renaixement. (Quim Gibert)


La novel·la històrica a Mallorca: Defalliment (El Gall Editor)



Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls
(La cançó de Na Ruixa-mantells)

Per Quim Gibert, psicòleg

Es tracta, aquest de sobre, d'un fragment poètic de Miquel Costa i Llobera (1854-1922) dedicat a una senyora trastocada, que vaig sentir per primera vegada en veu de Maria del Mar Bonet. Amb tot, el nom de Costa i Llobera no m'era estrany. Segurament perquè El pi de Formentor, un dels seus poemes més coneguts, també em ressonava.


Per això, no m'ha fet res de llegir Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera, el darrer títol de Miquel López Crespí que ha arribat a les llibreries. Per a l'autor és un homenatge en forma d'indagació sobre els motius que van dur Costa i Llobera a fer poesia: "un viatge imaginari al subconscient d'un autèntic escriptor". Així com una cavalcada romàntica vers aquella Mallorca desapareguda: "arrasada pel turisme i la postmodernitat que tot ho ensorra: cultura, idees, naturalesa, amb la força del seu alè enverinat".

Amb Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera constatem que la humilitat i l'erudició no estan renyides; més aviat reforcen la qualitat humana de la persona. No obstant això, Costa i Llobera va topar amb un geniüt mossèn Antoni M. Alcover; de la mateixa manera que va quedar fascinat per la poesia de mossèn Cinto Verdaguer. La seva trajectòria vital i artística també el va dur a fer amistat amb Josep Carner, Francesc Cambó, Antoni Gaudí i altres personalitats d'una Catalunya profundament religiosa que maldava per impulsar un nou renaixement.

Miquel López Crespí també ens descobreix una llar de Pollença, de tradició catòlica i de les més riques de l'illa, en la qual es cria el nostre protagonista. El blau del mar, l'olor de murtra, els esbarts de tords i altres detalls del paisatge mallorquí esdevenen els seus delits. Tant és així, que el poder seductor de la natura marcarà la seva poesia amb el temps: "Em resten els fragments d'aquells estius meravellosos a vorera de mar. Els viatges amb barca, l'inicial descobriment de coves i cales quan anàvem a trescar amb l'oncle Miquel Llobera". Serà precisament aquest familiar qui l'iniciarà en el coneixement dels clàssics, que amb el pas dels anys esdevé un dels eixos vertebradors de la seva obra. Aquesta feblesa pel món greco-llatí quedarà retroalimentada arran dels cinc anys d'estudiant de teologia a la Universitat Gregoriana de Roma: "Frisava perquè arribàs el matí per anar a visitar tot el que havia vist en antics gravats, en àlbums de fotografies!".

Tot i que havia tombat la seixantena, moment en el qual ens el situa el seu biògraf, la fe cristiana de Miquel Costa i Llobera l'impulsa a dur la paraula de Déu pels llogarets més inhòspits de l'illa. Tant és així, que va deixar anar el seu darrer alè sobtadament mentre predicava a Palma. I és que el poeta sentia una preocupació per la incertesa d'un temps socialment convuls: "els treballadors bastien una cultura feta de groller naturalisme, apedaçada amb retalls d'anticlericalisme i de forassenyada utopia", li fa dir López Crespí amb motiu de la Setmana Tràgica. No oblidem que el protagonista és un pollencí que lluita fins al darrer instant per transformar una societat que percep decadent, fet que l'angoixa tant com les seves febleses personals. Probablement per això, Cecili Buele, exconseller de cultura del Consell Insular de Mallorca, assenyala que amb l'edat augmenten en la vida de Costa i Llobera tant els defalliments interiors i els dubtes en l'ànim "com les preguntes que no el deixen dormir tranquil". És la soledat del savi que predica en el desert.

Gibert, Quim. "Defalliment". Revista Llengua Nacional, núm. 52 (tercer trimestre 2005). p. 45.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS