Administrar

La mentida del cànon literari

pobler | 06 Octubre, 2009 18:47 | facebook.com

"Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una 'critica'! positiva per a tenir un nou 'geni de les lletres nostrades' al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres". (Miquel López Crespí)


La mentida del cànon literari.


Ciutat és petita i quan diu una cosa a un indret en segons se sap a l'altra part de món. És el que s'ha esdevengut amb l'enquesta d'una coneguda revista literària que demanava a determinats professors i escriptors qui eren els autors i els investigadors més destacats del segle XX a les Illes. La intenció seria la d'anar bastint una espècie de cànon de les lletres per a anar esbrinant qui són o no els autors que resisteixen el pas del temps. La "figurera" d'alguns dels nostres genis provincians els ha portat, emperò, a provar de fer trampes amb les respostes. Sabem, i ens ho han explicat sense cap mena de vergonya, alguns dels implicats en aquestes històries, que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors i provar de suprimir l'existència i l'obra de molts d'altres. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.

Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.

Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.

Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".

Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet(1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).

Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".

Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-VI-06)

L'Ajuntament de Palma, ARCA i el monument feixista al creuer Baleares

pobler | 06 Octubre, 2009 09:41 | facebook.com

El monument al Baleares és un reconeixement a la tripulació d'un vaixell que, entre altres barbaritats comeses, va dedicar-se a bombardejar la població civil que abandonava Màlaga davant l'amenaça imminent que suposava l'entrada dels mercenaris moros a la ciutat. Els canons del Baleares assassinaren dones, infants, homes, gent desarmada. Paradoxalment ARCA, tan proteccionista amb el passat encara que sigui d'exaltació feixista, no va protestar quan el batlle de Manacor, Antoni Pastor, va enderrocar el monument de Portocristo en record de la retirada de Bayo ni quan Cort mateix va llevar la creu dels caiguts de davant la Seu. En conclusió i per no estendre'ns infinitament: A què juga ARCA? Quins interessos serveix? A Can Weyler quelcom fa olor de podridura i no té res a veure amb la mòmia del vell general. (Llorenç Capellà)


ARCA i el Baleares


Per Llorenç Capellà | 06/10/2009 | (dBalears)


Posaré un exemple adient al tema. Els desembarcaments d'Infanteria de Marina van precedits del canoneig dels vaixells. La raó és senzilla, les bombes deixen tou l'enemic. En qüestions d'opinió -o d'imposar opinions manyosament-, la tàctica és idèntica. Qui vol fer prevaler les seves idees per consens -i les dites idees són un nyap-, no té altre remei que acudir a persones o a entitats amb força pes social perquè, fent ús del seu predicament públic, ens facin combregar amb rodes de molí. Ningú no dubta que ARCA ha fet una tasca importantíssima de conscienciació i de sensibilització a favor del patrimoni arquitectònic i escultòric. Però som molts (més dels que s'imaginen!), els que no ens deixem emblanquinar per quatre paraules tenyides de seny a favor del creuer Baleares i que no tenen altre objectiu que estalviar-li una casserolada a la senyora Calvo. De manera que allò que primerament pensem els ciutadans que hem llegit l'article d'ARCA és que la Batllessa ja ha decidit no enderrocar el monòlit, tot i sabent que si Berlusconi no s'apressa a aixecar-ne de nous a Itàlia, correm el risc que sigui el darrer (i l'únic!) monument feixista d'Europa.

Immediatament pensem que ARCA no ha sospesat degudament el descrèdit que poden ocasionar-li unes opinions tan casposes com les que argumenta. Diu ARCA: "No (cal) destruir aquelles fites urbanes que componen el nostre paisatge urbà i que el pas del temps ha fet oblidar a la majoria de la gent el seu significat inicial". I de quan ençà la gent d'ARCA considera que el feixisme és part del passat? La Guerra Civil provoca més comentaris que el Madrid i el Barça plegats, encara no s'han obert les fosses comunes d'arreu de l'Estat, el batlle de Madrid ha rebut amenaces de mort pel fet d'haver llevat l'estàtua de Franco, el Govern espanyol retirarà les subvencions als frares benedictins si fan funerals d'exaltació falangista i l'Ajuntament de Granada té por que la calavera de Lorca doni més motius de reflexió que la de Yorick. De tot això, que és notícia ara mateix, en diu ARCA pèrdua del "significat inicial"...? D'altra banda, els monuments no sols són història (que en veu d'ARCA vol dir sentiment somort), sinó part viva de la ciutat.

A posta, l'any 1868, la gent va enderrocar el d'Isabel II. L'espai urbà (a diferència de les galeries de fills il·lustres) no és un cementiri ni un museu per a visualitzar la perennitat del poder (sigui de dretes o d'esquerres, sempre conservador). Més aviat és exponent de les idees i dels sentiments del temps present, de la gent que no ha esdevingut fòssil. Fa uns dies, un soci d'ARCA, el parer del qual tinc en gran estima, pretenia justificar-me el posicionament de l'entitat i em deia que els forns crematoris dels camps de concentració nazis no han estat destruïts. I és cert, no ho han estat. Però aquests forns són el record de l'horror i, en conseqüència, la condemna del nazisme. Mai de mai no en suposaran un homenatge.

En canvi, el monument al Baleares és un reconeixement a la tripulació d'un vaixell que, entre altres barbaritats comeses, va dedicar-se a bombardejar la població civil que abandonava Màlaga davant l'amenaça imminent que suposava l'entrada dels mercenaris moros a la ciutat. Els canons del Baleares assassinaren dones, infants, homes, gent desarmada. Paradoxalment ARCA, tan proteccionista amb el passat encara que sigui d'exaltació feixista, no va protestar quan el batlle de Manacor, Antoni Pastor, va enderrocar el monument de Portocristo en record de la retirada de Bayo ni quan Cort mateix va llevar la creu dels caiguts de davant la Seu. En conclusió i per no estendre'ns infinitament: A què juga ARCA? Quins interessos serveix? A Can Weyler quelcom fa olor de podridura i no té res a veure amb la mòmia del vell general.


SIMBOLOGIA FRANQUISTA A PALMA


COMUNICAT DE L’ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA
 
 
SIMBOLOGIA FRANQUISTA  A PALMA
 
Des de fa varis mesos, Memòria de Mallorca desenvolupa tot un seguit d’investigacions relacionades amb la Simbologia franquista de manera que serveixin d’inventari de la que encara avui existeix, però també com element de coneixement per a qualsevol persona interessada i com a suport de les nostres opinions front a les institucions de Mallorca.
 
Des de fa unes setmanes és objecte de debat públic el Monòlit dedicat als “Jinetes de Alcalá” sobretot per la decisió que ha adoptat l’equip de govern de l’Ajuntament de Palma consistent a mantenir-lo i afirmar que no té res a veure amb l’homenatge als militars facciosos que protagonitzaren un primer intent de rebel·lió contra el govern legítim de la República i després encapçalaren el cop d’estat a les nostres Illes.
 
Si ja ens resulta de tot incomprensible la justificació del manteniment del “Monòlit”, les declaracions que el Diario de Mallorca de dia 4 de juny publica, en les quals els responsables municipals reconeixen l’origen d’exaltació franquista de l’indicat monument, però volen relativitzar-ne l’impacte i la construcció atribuint-ne la realització a un funcionari repressaliat pels colpistes, ens resulten del tot tendencioses i, a més, revestides d’un cert punt, innecessari, de crueltat. Com és possible que uns representants municipals trobin justificació en què un funcionari, repressaliat i perseguit planifiqués l’obra? Per què no pensen en qui va ordenar l’obra i per quin motiu la va ordenar?
 
Segurament és cert que l’arquitecte indicat va executar l’obra prevista, però no va ser ell qui la va ordenar com tampoc va ser ell qui va decidir fer-la sota els criteris d’honorar uns militars facciosos i colpistes. No es tracta de jutjar qui va “haver de fer” l’obra, sinó aquelles persones que la varen planificar i la hi varen encarregar.
 
Així doncs, Memòria de Mallorca manifesta:
 
 
1. Manifestem el nostre més absolut desacord amb la manipulació del tot tendenciosa que pretén atribuir la realització d’un Monòlit en honor i memòria dels colpistes a un home que va patir la repressió.
 
2. Manifestem la nostra sorpresa i la nostra incredulitat quan, a les declaracions efectuades pels responsables municipals, es reconeix la intencionalitat d’homenatge als colpistes en la planificació del Monòlit i en el destí d’honorar els “Jinetes de Alcalá”. Sorpresa perquè han anat modificant la seva opinió així com han anat passant els dies i incredulitat perquè, tot i reconèixer-ho, no pensen fer absolutament res.
 
3. Fem pública la nostra preocupació per l’absència continuada de resposta del Consistori de Palma front a les nostres peticions:
-          Indret de memòria i homenatge al Cementiri de Palma.
-          Carrer José Alemany Vich.
-          Monòlit de Sa Feixina.
-          Monòlit Jinetes de Alcalá.
 
 
4. Exigim que l’Ajuntament de Palma compleixi íntegrament el que preceptua la Llei de la Memòria Històrica pel que fa a l’eliminació dels restes de la simbologia franquista i elimini els Monòlits de Sa Feixina i dels Jinetés de Alcalá i modifiqui immediatament els noms dels carrers de Palma encara destinats a recordar i retre homenatge a persones i fets directament implicades amb el pitjor del franquisme i el nazisme.
 
5. Fa més d’un any, i d’acord amb les orientacions de responsables polítics de l’Ajuntament de Palma, Memòria de Mallorca va projectar un espai de record i homenatge a totes aquelles persones que varen ser assassinades dins aquest Municipi o contra la paret del cementiri municipal. Fa més d’un any que el vàrem presentar i, des d’aleshores, no hem obtingut cap més resposta que el silenci. En ocasions, el silenci és més dolorós i renouer que la cridòria; segurament, aquesta és una d’elles.
 
Els responsables municipals dediquen hores i més hores a cercar excuses per no haver d’eliminar el Monòlit dedicat als colpistes, però no troben un sol moment per recordar i honorar, com es mereixen, les víctimes d’aquells colpistes que continuen triomfant a Palma.
 
Així doncs, no podem fer res més que exposar les nostres exigències, però, i sobretot, fer públic el nostres desànim per tot aquest paquet d’actuacions, passivitat i silencis. Els ajuntaments tenen l'obligació de defensar i difondre els valors democràtics, com a única eina de convivència pacífica entre els ciutadans. Aquests són els únics valors que s'han de honorar als espais públics, no pas els servidors d'una dictadura assassina. Ha de ser suficient recordar que els anys 70 i 80, anys en què es van retirar molts de monuments, no existia cap Llei de la MH que obligués a la seva retirada, sinó molta voluntat i interès per part dels Ajuntaments democràtics.
 
 
Palma, 5 de juny de 2009.


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS