Administrar

Raimon: "Aquí la transició real encara no s'ha fet. El país democràtic encara no s'ha fet".

pobler | 12 Setembre, 2009 11:43 | facebook.com

Aquí la transició real encara no s'ha fet. El país democràtic encara no s'ha fet, estam ben lluny. A part que, de democràcia, no n'hi ha mai prou. Se silencien moltes coses i, és més, s'uniformitza la informació. (Raimon)


“La transició real encara no s’ha fet, és ben lluny”


Mai no m’he plantejat les cançons contra res, sinó per la llibertat. Era la dictadura qui s’oposava a nosaltres”


Francesca Marí | 11/09/2009 |


Fa més de quaranta anys que Ramon Pelegero, conegut per tots com Raimon, va de cara al vent. Tenia 18 anys quan ideà aquells mots que el 1962 es convertiren en un cant en favor de la llibertat. Quaranta-set anys després, aquesta llibertat encara no és plena i Raimon continua amb la intenció de mantenir viva l'espurna de l'esperança. Avui al teatre Principal de Palma el cantautor de Xàtiva farà un repàs a tota una trajectòria marcada per la seva manera de dir ‘no' a aquest


món.

Un viatge amb una vespa vos bastà per escriure una cançó com Al Vent. Uns inicis ben estranys... o té res de mite?

És cert que vaig compondre la lletra mentre anava sobre una vespa, però aquests no foren els meus inicis. Era l'any 1959, anava a la universitat i vaig fer aquesta cançó sense cap altre pretensió. Era membre d'una banda, havia escrit alguns versos i també estudiava (amb beques). Com a bon valencià, sempre tocava un pito o una flauta. Ara bé, no fou fins l'any 62 quan vaig cantar per primer pic a Barcelona. En aquell moment sols tenia tres cançons fetes i en vaig fer una quarta per poder omplir un single. Els meus inicis haurien de comptar-se, en teoria, a partir d'aquesta data.


I com arriba un noi de Xàtiva fins a Barcelona per gravar un disc?

Joan Fuster i Eliseu Climent m'ajudaren. Vaig pujar a Barcelona a cantar i, a partir d'aquell disc, la meva vida canvià. Val a dir que, si no hagués acabat la carrera, potser hauria tingut un destí diferent.


Des d'un primer moment Al Vent es convertí en un cant a la llibertat i avui encara ho és. Era la conseqüència de ser un fill de "rojos"?

Les cançons vénen soles, encara que ets ben conscient del que fas. Jo sabia què feia, el vent com a metàfora d'adversitat i cercant un tipus d'ordre diferent al que hi havia. Era una barreja de lectures existencials... A més a més, la cançó m'ix en valencià perquè jo parle en valencià. En realitat, si jo hagués volgut ser cantant, no hauria fet una cançó en valencià. D'altra banda, venir d'una família ‘roja' marca de dues maneres: d'una banda, sents que formes part de la gent vençuda i, d'altra, tens l'orgull de ser amb els bons.


En realitat, era més fàcil cantar contra Franco?

Cantar sempre és difícil i cantar bé, encara més. Mai no m'he plantejat les cançons contra res, sinó per una llibertat, per una democràcia, per un benestar de la gent. Que després, a la dictadura, això li molestàs ja ho sabíem. Era la dictadura la que estava en contra nostra. Simplement, no era més fàcil ni més difícil, sinó que era un altre plantejament.


Amb tot, arribà l'anomenada transició i encara l'any 1979 no vos deixaven cantar...

Encara avui, la difusió a tots els mitjans de l'Estat espanyol de la majoria de gent que canta en català és inexistent.


Però sou un cantant reconegut internacionalment. Per què costa tant a l'Estat espanyol? A què són degudes reaccions com les del 1997 quan vos xiularen a l'homenatge de Miguel Ángel Blanco?

No em pitaren perquè cantàs bé o malament, sinó que pitaren a la persona que lluità contra la dictadura, que havia tingut uns postulats clars i que usava una llengua concreta. Això emprenyà un sector bastant ampli. Vaig pensar que hi havia persones que encara eren franquistes i que els molestava que els diguessin les coses pel seu nom. Avui encara n'hi ha.


Durant anys ens heu dit que veníeu "d'un silenci antic i molt llarg". Creis que aquest silenci encara existeix?

Aquest país va molt lent en la seva recuperació de la memòria històrica. El que passa aquí no passaria a cap altre país del món. Encara avui hi ha una espècie de "pastissot" que és d'on va sortir la transició, sempre a peu coix i amb un perdigó a l'ala. Aquí la transició real encara no s'ha fet. El país democràtic encara no s'ha fet, estam ben lluny. A part que, de democràcia, no n'hi ha mai prou. Se silencien moltes coses i, és més, s'uniformitza la informació.


Aquelles mateixes lletres poden anar dirigides avui a casos de corrupció que, tant a Mallorca com al País Valencià, són tan presents?

La corrupció ve de lluny. Anselm Turmeda ja en parlava: "Diners de tort fan veritat, i de jutge fan advocat...". Ara bé, hi ha una cosa pitjor: una manera d'acceptació popular que l'oli per on passa deixa.


El moviment de la Nova Cançó celebra els cinquanta anys. Què representen per a vós?

Això dels cinquanta anys, s'ho han inventat. Jo fa cinquanta anys no cantava. Vaig fer Al Vent el 1959, però jo cante d'ençà del 62. La Nova Cançó fou un fenomen que anà apareixent sense dates. Era un moviment que feia un tipus de cançons que aquí no s'havien fet i que havia escollit una llengua que no era l'oficial sinó la pròpia, una llengua que havia estat oprimida.


Però desaparegué el moviment amb l'anomenada democràcia?

La Nova Cançó no neix ni mor, fou un moment que també es visqué a Itàlia, a Amèrica i a Alemanya, on hi havia cantants que feien aquest tipus de música potser amb un excés de militància de partit. Aquí la militància era difusa perquè hi havia la dictadura. Quan aquesta acabà, la Nova Cançó prosseguir i ha donat un seguit de noms com Serrat, Guillermina Mota, La Trinca, Maria del Mar o Llach. Nosaltres no érem un grup homogeni i cadascú continuà la seva feina. Allò que ens unia era cantar en català i fer un tipus de música que no era l'estrictament comercial.


dBalears (11-IX-09)


...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)


El recital de Raimon al cinema Born (1967)



Raimon.

Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.

No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.

Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.

Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS