pobler | 16 Setembre, 2009 15:56 |
-Volem protestar pel menyspreu al que Cort sotmet a les víctimes del Franquisme i a tots els demòcrates, protegint políticament un dels més importants monuments del Franquisme a l'Estat Espanyol. MdM ha demostrat el seu compromís amb les víctimes i amb la democràcia i no entenem ni el silenci còmplice de Cort i de totes les regidories implicades, ni l'actitud envers un règim dictatorial confessat enemic de la democràcia, dels partits polítics i del sistema parlamentari. (Memòria de Mallorca)
Comunicat de l’Associació Memòria de Mallorca. La pervivència del Monument franquista “Crucero Baleares” a la plaça Sa Feixina de Palma.
Memòria de Mallorca (MdM) vol protestar, una vegada més, per la vergonyosa actitud de l'Ajuntament de Ciutat de Mallorca envers el monument dedicat a honorar la memòria del creuer de guerra feixista “BALEARES”, ubicat a Sa Feixina de Ciutat. Un dels objectius fundacionals dels membres de Memòria de Mallorca, sempre fou l'eliminació de les restes de la simbologia Franquista, que encara podem trobar als nostres pobles i ciutats, i en especial del monument erigit el 1947 a Sa Feixina i dedicat al creuer de guerra feixista “BALEARES”. El passat 18 de juliol, MdM, presentà al registre de Cort un seguit de peticions d'eliminació de toponímia i simbologia Franquista, acompanyades de tota una sèrie de dossiers elaborats per l'associació, per explicar els motius de la seva retirada i presentats en roda de premsa el dia 17 de juliol. Dia 11 de setembre MdM entrà al registre de l’Ajuntament de Palma una petició formal sol·licitant una entrevista amb la Batlessa desprès de reiterades peticions via telèfon durant gaire be un any. A dia d'avui el silenci és l'única resposta que hem obtingut de l'ajuntament presidit per Aina Calvo.
MdM, entén que no hi ha raons tècniques, administratives, ni patrimonials ni artístiques, per conservar cap monument ni cap carrer que honori al Franquisme i els seus col·laboradors. El propi catàleg de bens d'interès patrimonial de Cort, exclou la protecció del monument de Sa Feixina, igual que no protegia el de la Plaça Porta Santa Catalina i dedicat als “Jinetes de Alcalá”
. MdM entén que la pedagogia és clau en el tema de la RMH i sempre ha estat oberta a explicar els orígens i finalitats de la simbologia Franquista, per això sempre ha col·laborat amb els mitjans de comunicació i administracions quan ha estat consultada, per tal d'arribar a acords sobre l'eliminació de les restes més visibles del Franquisme.
Per això fem saber que:
-Volem protestar pel silenci del consistori presidit per Aina Calvo al voltant dels monuments i carrers dedicats a honorar un règim assassí i il·legal. MdM és un associació legalment constituïda i inscrita com a tal al Registre d'Associacions del Govern Balear i te els mateixos drets i obligacions que les altres associacions i particulars, en les relacions amb l'administració municipal, autonòmica i estatal.
- Volem protestar per les contradiccions de l'equip de Govern que diu aplicar la llei de la MH en temes de simbologia, presentant-ho com un triomf de la democràcia, per acte seguit dir que tota la legislació sobre els símbols, no és aplicable a determinats carrers i monument, en clara contradicció amb els criteris que van fer, per exemple, que s’eliminés el monument als “Jinetes de Alcalá”
-Volem protestar pel menyspreu al que Cort sotmet a les víctimes del Franquisme i a tots els demòcrates, protegint políticament un dels més importants monuments del Franquisme a l'Estat Espanyol. MdM ha demostrat el seu compromís amb les víctimes i amb la democràcia i no entenem ni el silenci còmplice de Cort i de totes les regidories implicades, ni l'actitud envers un règim dictatorial confessat enemic de la democràcia, dels partits polítics i del sistema parlamentari. Si bé l'ajuntament Ciutadà ha fet una bona feina democratitzant part de la toponímia i eliminant simbologia Franquista, queda encara molta feina a fer.
-I finalment, MdM no descarta cap acció legal i legítima, ni de tipus social ni administrativa, perquè Cort elimini el monuments Franquistes i compleixi el seu compromís amb la democràcia i les víctimes del Franquisme i doni compliment a les lleis estatals relatives als símbols de l'estat, aprovades pel Congrés nacional que son d'obligat acatament, no tan sols textos legals sotmesos a interpretacions personals o partidistes.
Per això, exigim de Cort, i de tots els partits polítics de l'equip de govern municipal, que complexin el seu compromís amb la democràcia, com a servidors públics que son, i el seu compromís amb els demòcrates i les víctimes del Feixisme i eliminin d'una vegada per totes els símbols Franquistes de Ciutat de Mallorca, especialment el dedicat al creuer feixista “BALEARES”. No entenem com un ajuntament que es diu a si mateix democràtic, pot protegir el símbol d'un règim que assassinà a sang freda a desenes d'innocents durant la guerra civil (a Màlaga, a Castelló etc. etc.) i més tard durant la dictadura.
Associació Memòria de Mallorca.
16 Setembre 2009
pobler | 16 Setembre, 2009 11:29 |
Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36... (Miquel López Crespí)
Eivissa en el record: Pilar Costa, Fanny Tur i la poesia
(Pàgines del meu dietari: abril de 2001)
Aquests dies són ben especials. Ara mateix he acabat d'arribar d'Eivissa on, amb na Pilar Costa i la seva consellera de Cultura Fanny Tur (juntament amn el el professor Vicent Ferrer) hem presentat els poemaris Rituals i Agrupament de la peresa (de l'excellent poeta eivissenc Bartomeu Ribes). Inesperadament tornen estimades històries personals ocultes en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. De cop i volta, amb aquella trucada de la consellera de Cultura Fanny Tur comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villángómez, els records s'han acaramullat dins del meu cervell. De tot això, d'aquesta esponerosa invasió del passat, en són els màxims culpables la Presidenta del Consell Insular d'Eivissa i Formentera Pilar Costa, en Joan Albert Ribas, na Montse (aquests dos darreres eficients tècnics i "agitadors" de la Conselleria de Cultura). I no volia oblidar-me de n'Andreu Coll, del poeta Jean Serra... Tots plegats han fet possible la realitat del premi literari en homenatge a Marià Villongómez, l'indiscutible patriarca de les nostres lletres tan admirat per tots nosaltres. En Joan Cerdà, director de la revista Quatre Illes i de l'Editorial Res Publica Edicions ha fet possible l'edició dels llibres. A conseqüència de tot això en tornaven a la memòria molts esdeveniments dels passat: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.
Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36...
Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per "Destino" en el febrer de l'any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d'altres, en temps de la transició quan la nostra biblioteca particular era sovint "nacionalitzada" per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se'n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta. Aquesta guia portava per títol Guia de Mallorca, Menorca e Ibiza i posteriorment em faig poder fer amb l'edició del 1970, també de "Destino", crec que al cap de poc que sortís.
Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l'illa germana.
He obert l'original del poemari [Rituals] que hem presentat amb na Pilar Costa, na Fanny Tur, en Bartomeu Ribes... i de sobte he ensopegat amb un poema començat a perfilar l'any 1972 a un baret de Sant Carles. En el fons no podem defugir el ressò de la vida que hem viscut, els ecos provinents dels esdeveniments que més ens han sobtat. Rellegesc aquesta pàgina i, com un sobtat llampec, em torna a la memòria el blau-verd de la mar eivissenca en aquells anys juvenils:
I si hi mires / dins del blau de la mar, / hi pots veure les pedres del fons, / petxines, / exèrcits de peixos, / talment un planeta gran, / inabastable com la mateixa terra. / Reialme perfecte del silenci / on moltes nits de lluna plena / ens hi submergíem en haver llegit / Durrell, els antics poetes grecs. / Contemplant la posta de sol, / sempre nova, / rutilant, / ens enfonsàvem en la darrera tebior / de l'horabaixa per art de màgia i encantament. / Malefici dels dies finals. / Esdeveníem, per uns moments, / antics guerrers de periclitades batalles. / Ens perdíem dins les ones / per tornar a ressorgir de nou a la vida, / nus, / xops d'estrelles.
Eivissa i Formentera en els anys setanta! Quina flamarada vital tornant a la memòria!
pobler | 16 Setembre, 2009 05:14 |
Contra la desmemòria del Pacte de Progrés
Canvis de plaques als carrers de Palma: el repressor de la revolta forana, el rei Alfons el Magnànim ja té carrer. Cal recordar que Alfons el Magnànim va enviar un exèrcit mercenari comandat pel virrei de Sardenya Francesc Erill per a la repressió de la revolta forana i la dels sector de menestrals rebels, que patiren la derrota enfront dels mercenaris reials el 31 de juliol de 1452 a Sencelles. Simó Ballester " Tort" i 300 forans partiren un dia després a l'exili. El 3 de febrer de 1453 el paraire rebel Pere Mascaró, menestral solidari amb la revolta forana va ser capturat , empresonat, i executat després. El dia de Reis de 1457 el rebel forà Simó Ballester va ser executat per aquest rei honrat amb un carrer pel Pacte de Progrés a Palma. (Web Ixent)
pobler | 14 Setembre, 2009 07:18 |
Per aconseguir els seus objectius, l'escriptor se serveix d'un estil àgil i directe, d'una psicologia popular capaç de fer entendre els gestos més insignificants, d'una experiència i uns coneixements que fan que res del llibre que ens ocupa sigui inventat. Miquel López Crespí no ha començant cap guerra, simplement descriu la que mai no ha finit. (Santiago Miró)
1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (III)
Xim Rada, responsable de les pàgines culturals del Diari de Mallorca, coneixia la importància de parlar d'un llibre represaliat, i, dins les seves possibilitats, malgrat la manca de llibertat d'expressió que imposava el franquisme, també havia escrit favorablement de La guerra just acaba de començar. Deia en el seu article l'amic Xim Rada: "Libro interesante éste de López Crespí, entre otras cosas por el esfuerzo de experimentación que representa y por el interés ques despierta el resultado obtenido con multitud de diversos materiales de todas las procedencias... El resultado es aceptable y una nueva forma de narrar y decir las cosas se inscribe en la narrativa mallorquina. Las narraciones de Miquel López Crespí nos ponen delante de una cara poco conocida de la Mallorca actual. Detrás del carnaval barato del turismo, detrás de la alienación de unos nuevos ricos que ni quieren ni han querido preocuparse por la tierra que pisan, hay todo un mundo subterráneo que pugna por hacerse presente. La otra cara de las purpurinas y las pomposas declamaciones es un pueblo que intenta rehacerse. Para conseguir dar noticia de todo esto, López Crespí se sirve de toda clase de materiales y de cualquier técnica literaria que sea útil para su intento. La literatura, pues, es utilizada por López Crespí como forma de comunicación, el experimento a nivel puramente formal -es un libro, también, en cierta medida, experimental- está totalmente supeditado a esta intención del autor. Difícil en estos tiempos hacerse cómplice de unos personajes. El eco, llegado de cualquier parte del mundo -de aquí mismo, de donde sea-, rompe la coartada donde el escritor había intentado esconderse y queda otra vez, presente, una realidad sin ninguna posibilidad de huida".
I, des de les pàgines del diari Última Hora, Santiago Miró, aleshores periodista compromès en la lluita per la llibertat del nostre poble, el qual, denunciant la corrupció feixista i capitalista a les Illes, resaltava sempre els aspectes més punyents i compromesos de la nostra cultura, escrivia:
"Per a Miquel López Crespí, la literatura mai no ha estat un fi en si mateixa sinó un medi. Nascut a sa Pobla fa vint-i-set hiverns, s'ha servit de la ploma per a enfrontar-se amb les "institucions" culturals, no per aconseguir un augment de la seva audiència de forma paternalista. Com tot escriptor crucificat pels clans culturals dels capitalisme, Crespí ha emprat els mitjans propis dels sistema per arribar a la confrontació: els premis literaris. A preu fet (Premi Llorenç Riber), Final d'una història (Premi Joan Ballester 1972), Ara, a qui toca? (Premi de Teatre Carles Arniches 1972). Però, una vegada publicats, els llibres de narracions de Crespí no serveixen per a delectació mentre s'assaboreix una tassa de te o de cafè o mentre es fan filigranes amb el fum d'una cigarreta made in USA. La literatura de López Crespí deixa sempre un mal sabor de boca en els paladars burgesos i certa dosi de ressentiment en els cors massa acostumats a l'encens.
'Serveixin aquestes línies introductòries per endinsar-nos en la crítica d'aquest nou llibre publicat en la col.lecció "Gavilans": La guerra just acaba de començar (Premi de narrativa "Ciutat de Manacor" 1973). [En el jurat que concedí aquest important guardó dels anys setanta: Blai Bonet, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra]. Aquest [La guerra just acaba de començar] no és un llibre per a la polèmica, tampoc un llibre que convidi a la reflexió. Aquest és un llibre-fusell que provoca directament el lector sense donar-li temps per a reaccionar. "Ciutat és un gran camp de concentració -llegim en el capítol "La ciutat torna..."- vigilat pels nord-americans. Des del Puig Major a la badia de Palma, vigilen els al.lotells de la sisena flota. Un excombatent del Vietnam vomita la seva bilis a un racó del carrer d'Apuntadors. Mentrestant ens mirem desesperançats mentre esperam que truqui a casa la policia política del dictador. Aquí no se salva ni Dios, escrivia Blas de Otero, i tenia tota la raó del món".
'De veritat no es pot acabar de llegir aquestes narracions i mirar, després, amb els mateixos ulls, com si res no s'hagués esdevingut, aquesta illa nostra, sofisticada, on "set milions d'ametlers, dempeus, feliços, saluden la meravellosa primavera que s'apropa..., estimada terra nostra, alliberada finalment dels seus pesants monuments de bronze, Vies Romes, arcs de triomf... avingudes del silenci, rius de boques closes, exèrcits d'hotels armats de metralladores, avions plens de turistes esdevinguts cruels bombarders B-52 portadors del napalm que ha destruït les cinc illes, tota la terra, aquesta la nostra, petita pàtria enmig de la mar".
'Les diverses formes experimentals, els nombrosos i imaginatius recursos estilístics emprats per Miquel López Crespí -fragments de documents històrics, retalls de diaris, guies turístiques, entrevistes a gent famosa, collages, repeticions en forma d'estrofes...- avancen tumultuosament per les cents pàgines en les quals els protagonistes, els personatges històrics utilitzats per l'autor, són còmplices i en què cada personatge illenc representa el seu paper en aquest tèrbol teatre del món. 'Algú podria criticar un excessiva utilització de la tècnica del collage en La guerra just acaba de començar. Són "critiques" que no importen gaire a López Crespí, obsessionat a descobrir al lector la realitat d'una illa que estima fora mida. És per això que l'autor renuncia a efectes i formes calidoscòpiques i s'estima més mostrar la realitat purament i planerament. Per aconseguir els seus objectius, l'escriptor se serveix d'un estil àgil i directe, d'una psicologia popular capaç de fer entendre els gestos més insignificants, d'una experiència i uns coneixements que fan que res del llibre que ens ocupa sigui inventat. Miquel López Crespí no ha començant cap guerra, simplement descriu la que mai no ha finit. Segurament els tres capítols finals, els titulats "Passa que...", "Matí de feina" i "Fugir" siguin, sens dubte, els més aconseguits i els que més il.lustren el que dèiem. (Santiago Miró. Arte i participación. Diari Última Hora, 29 de març de 1974)".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 13 Setembre, 2009 16:11 |
El Tribunal d'Ordre Públic franquista (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment. (Miquel López Crespí)
1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (II)
El TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el segrest del meu llibre, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles" (!)
Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució [aquest article va ser escrit a mitjans dels anys 90], crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició.
Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila; na Joana M. Roca; etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:
"Estimat Miquel:
'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.
'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.
'Una abraçada.
'J. Martínez Alier (París)".
En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes
El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.
En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:
"Cartagena, 16-III-74
'Estimat amic:
'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.
'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.
'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?
... 'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.
'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.
'Jaume Bonnín".
De seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països socialistes"
Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 13 Setembre, 2009 07:24 |
Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". (Miquel López Crespí)
1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (I)
En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allÒ que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes). Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure").
Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.
'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".
Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 12 Setembre, 2009 11:43 |
Aquí la transició real encara no s'ha fet. El país democràtic encara no s'ha fet, estam ben lluny. A part que, de democràcia, no n'hi ha mai prou. Se silencien moltes coses i, és més, s'uniformitza la informació. (Raimon)
“La transició real encara no s’ha fet, és ben lluny”
Mai no m’he plantejat les cançons contra res, sinó per la llibertat. Era la dictadura qui s’oposava a nosaltres”
Francesca Marí | 11/09/2009 |
Fa més de quaranta anys que Ramon Pelegero, conegut per tots com Raimon, va de cara al vent. Tenia 18 anys quan ideà aquells mots que el 1962 es convertiren en un cant en favor de la llibertat. Quaranta-set anys després, aquesta llibertat encara no és plena i Raimon continua amb la intenció de mantenir viva l'espurna de l'esperança. Avui al teatre Principal de Palma el cantautor de Xàtiva farà un repàs a tota una trajectòria marcada per la seva manera de dir ‘no' a aquest
Un viatge amb una vespa vos bastà per escriure una cançó com Al Vent. Uns inicis ben estranys... o té res de mite?
És cert que vaig compondre la lletra mentre anava sobre una vespa, però aquests no foren els meus inicis. Era l'any 1959, anava a la universitat i vaig fer aquesta cançó sense cap altre pretensió. Era membre d'una banda, havia escrit alguns versos i també estudiava (amb beques). Com a bon valencià, sempre tocava un pito o una flauta. Ara bé, no fou fins l'any 62 quan vaig cantar per primer pic a Barcelona. En aquell moment sols tenia tres cançons fetes i en vaig fer una quarta per poder omplir un single. Els meus inicis haurien de comptar-se, en teoria, a partir d'aquesta data.
I com arriba un noi de Xàtiva fins a Barcelona per gravar un disc?
Joan Fuster i Eliseu Climent m'ajudaren. Vaig pujar a Barcelona a cantar i, a partir d'aquell disc, la meva vida canvià. Val a dir que, si no hagués acabat la carrera, potser hauria tingut un destí diferent.Des d'un primer moment Al Vent es convertí en un cant a la llibertat i avui encara ho és. Era la conseqüència de ser un fill de "rojos"?
Les cançons vénen soles, encara que ets ben conscient del que fas. Jo sabia què feia, el vent com a metàfora d'adversitat i cercant un tipus d'ordre diferent al que hi havia. Era una barreja de lectures existencials... A més a més, la cançó m'ix en valencià perquè jo parle en valencià. En realitat, si jo hagués volgut ser cantant, no hauria fet una cançó en valencià. D'altra banda, venir d'una família ‘roja' marca de dues maneres: d'una banda, sents que formes part de la gent vençuda i, d'altra, tens l'orgull de ser amb els bons.
En realitat, era més fàcil cantar contra Franco?
Cantar sempre és difícil i cantar bé, encara més. Mai no m'he plantejat les cançons contra res, sinó per una llibertat, per una democràcia, per un benestar de la gent. Que després, a la dictadura, això li molestàs ja ho sabíem. Era la dictadura la que estava en contra nostra. Simplement, no era més fàcil ni més difícil, sinó que era un altre plantejament.Amb tot, arribà l'anomenada transició i encara l'any 1979 no vos deixaven cantar...
Encara avui, la difusió a tots els mitjans de l'Estat espanyol de la majoria de gent que canta en català és inexistent.Però sou un cantant reconegut internacionalment. Per què costa tant a l'Estat espanyol? A què són degudes reaccions com les del 1997 quan vos xiularen a l'homenatge de Miguel Ángel Blanco?
No em pitaren perquè cantàs bé o malament, sinó que pitaren a la persona que lluità contra la dictadura, que havia tingut uns postulats clars i que usava una llengua concreta. Això emprenyà un sector bastant ampli. Vaig pensar que hi havia persones que encara eren franquistes i que els molestava que els diguessin les coses pel seu nom. Avui encara n'hi ha.
Durant anys ens heu dit que veníeu "d'un silenci antic i molt llarg". Creis que aquest silenci encara existeix?
Aquest país va molt lent en la seva recuperació de la memòria històrica. El que passa aquí no passaria a cap altre país del món. Encara avui hi ha una espècie de "pastissot" que és d'on va sortir la transició, sempre a peu coix i amb un perdigó a l'ala. Aquí la transició real encara no s'ha fet. El país democràtic encara no s'ha fet, estam ben lluny. A part que, de democràcia, no n'hi ha mai prou. Se silencien moltes coses i, és més, s'uniformitza la informació.
Aquelles mateixes lletres poden anar dirigides avui a casos de corrupció que, tant a Mallorca com al País Valencià, són tan presents?
La corrupció ve de lluny. Anselm Turmeda ja en parlava: "Diners de tort fan veritat, i de jutge fan advocat...". Ara bé, hi ha una cosa pitjor: una manera d'acceptació popular que l'oli per on passa deixa.
El moviment de la Nova Cançó celebra els cinquanta anys. Què representen per a vós?
Això dels cinquanta anys, s'ho han inventat. Jo fa cinquanta anys no cantava. Vaig fer Al Vent el 1959, però jo cante d'ençà del 62. La Nova Cançó fou un fenomen que anà apareixent sense dates. Era un moviment que feia un tipus de cançons que aquí no s'havien fet i que havia escollit una llengua que no era l'oficial sinó la pròpia, una llengua que havia estat oprimida.
Però desaparegué el moviment amb l'anomenada democràcia?
La Nova Cançó no neix ni mor, fou un moment que també es visqué a Itàlia, a Amèrica i a Alemanya, on hi havia cantants que feien aquest tipus de música potser amb un excés de militància de partit. Aquí la militància era difusa perquè hi havia la dictadura. Quan aquesta acabà, la Nova Cançó prosseguir i ha donat un seguit de noms com Serrat, Guillermina Mota, La Trinca, Maria del Mar o Llach. Nosaltres no érem un grup homogeni i cadascú continuà la seva feina. Allò que ens unia era cantar en català i fer un tipus de música que no era l'estrictament comercial.
dBalears (11-IX-09)
...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)
El recital de Raimon al cinema Born (1967)
Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.
No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.
Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!
Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.
pobler | 04 Setembre, 2009 06:37 |
Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres. (Miquel López Crespí)
Els molins d'aigua de sa Pobla
El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció d'aquestes tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.
Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es colloquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").
Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.
Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i redepadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!
Però parlàvem dels rebesavis. De Francesca Torrens Comas "Nana" i d'Antoni Caldés Soler "Ximbó". Ambdós tengueren una filla única: la meva padrina Martina Caldés Torrens "Ximbona". La padrina "Ximbona" es casa l'any de la revolució soviètica (pel gener de 1917) amb el padrí Rafel Crespí Pons "Verdera" (germà del batle "Verdera", Miquel Crespí Pons).
De l'espòs de la padrina "Nana" poca cosa he pogut esbrinar. Com passa sovint amb la gent del poble, la gent que el conegué anà morint. En desaparèixer els companys de generació -i això s'esdevé molt ràpid!- cap signe resta del personatge, per molt famós que aquest hagi estat. De totes formes en els vells papers de la família encara he pogut comprovar que n'Antoni Caldés Soler "Ximbó" era fill de Llorenç Caldés i de Martina Soler Andreu. En Llorenç morí el 1898 i Martina Soler el 27 de gener del 1915, als setanta anys.
Jo encara vaig arribar a conèixer els rebesavis (el pares del padrí Rafel). Tenien per nom Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern. Ambdós visqueren fins al dia de la seva mort en la casa pairal de Can Verdera (el número 9 del carrer de la Muntanya), i allà va ser on els vaig tractar. Moriren just quan jo tenia cinc o sis anys, a començaments dels cinquanta, i va ser la primera vegada -un infantó de cinc o sis anys- que em vaig enfrontar amb la mort. És a dir, amb la seva presència externa: el cadàver a la sala gran de la casa de Can Verdera, el banc a l'entrada (per avisar els veïns que hi havia un mort), la saleta amb tot de cadires on les beates del poble venien a resar el rosari i, els homes, pegaven un tomb fins a la cuina on una amiga de la família (com era costum) tenia una ampolla d'anís, per a les dones, o de cassalla, per als homes. Després hi havia el ritus d'acompanyar el mort fins a l'església, on el sacerdot oficiava la missa de difunts. El finat era acompanyat per la gent que havia anat a l'església fins davant "sa Fortalesa" (el nostre camp de futbol). A partir d'allà només els familiars acompanyaven el difunt fins al cementeri. Sacerdots i veïns en feien l'acomiadament i cadascú tornava a les seves ocupacions. Aquella darrera nit, el mort la passava a la sala d'autòpsies del cementeri. Al matí següent l'enterrava el fosser. Però en aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons per aquells indrets, polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.
Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven bons berenars de pa amb sobrassada. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els nostres arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu.
pobler | 03 Setembre, 2009 11:24 |
Les obres del golf de Son Bosc comencen ja!
La promotora Golf Platja de Muro SA les iniciarà en breu, ja que disposa de totes les llicències. Es tracta d’un projecte complex que consta de moltes fases
Maria Nadal | 03/09/2009 |
Després de deu anys de lluita, la promotora Golf Platja de Muro SA preveu iniciar les obres de construcció del macroprojecte del futur golf de Son Bosc, al terme de Muro, aquest mes de setembre. Un dels promotors, Guillem Mercadal, va dir ahir que "es començaran les actuacions per posar en marxa la construcció del golf de manera immediata". De fet, la promotora disposa de totes les llicències per iniciar les intervencions, a excepció del pagament d'una taxa necessària per poder executar les obres a una finca rural. Mercadal va assegurar que, "una vegada s'aboni la taxa a l'Ajuntament de Muro, encetarem les actuacions amb la delimitació i tancament de la zona on es construirà el golf perquè no s'hi pugui tenir accés".
Guillem Mercadal va afegir que "es tracta d'un projecte complex que consta de moltes fases", per la qual cosa calculà que el futur golf de Son Bosc no estarà llest fins passats uns 18 mesos o, fins i tot, dos anys. El representant dels promotors va manifestar que "abans de sembrar la gespa s'han d'haver enllestit totes les fases del camp de golf i després s'ha d'esperar que l'herba arreli bé per poder iniciar-hi l'activitat. A més, hi haurà èpoques en què la construcció del projecte s'haurà d'aturar, com per exemple durant les èpoques de reproducció de l'abellerol".
Adaptació
Un altre tema pendent per a la construcció del golf és l'adaptació del projecte al Pla de conservació de l'orquídia de prat. En aquest sentit, Guillem Mercadal va puntualitzar que "s'ha de cercar una nova ubicació per al forat número vuit perquè el camp disposi dels 18 necessaris". Aquesta adaptació s'haurà de presentar a la Conselleria de Medi Ambient del Govern que donarà el vistiplau i la seva conformitat al projecte una vegada hagi verificat que la construcció no afecta la població d'orquídia de prat que es troba als terrenys de Son Bosc i que és una de les més importants d'Europa. L'adaptació al Pla de conservació de l'orquídia de prat suposa la supressió de 6.000 metres quadrats del futur golf, tot i que des de la promotora no veuen cap problema per reubicar aquest forat.
Cronologia d'un projecte que no agrada a tothom
El municipi de Muro sentí a parlar del projecte del camp de golf ara fa deu anys. El mes de setembre de 1998, l'entitat promotora Golf Platja de Muro començà a tramitar davant l'Ajuntament de Muro i el Consell de Mallorca l'interès general per construir un golf als terrenys de Son Bosc, que fou denegat per la Comissió balear de Medi Ambient un any després. El mes de març de l'any 2003, el Govern del Pacte de progrés, presidit per Francesc Antich, incorporà els terrenys de Son Bosc al Parc Natural de l'Albufera, tot i que a l'any 2004 el Govern presidit pel popular Jaume Matas anul·là el decret que incorporava Son Bosc dins l'àrea de l'Albufera. Des de l'any 2004 fins a l'any passat, el projecte del golf i els seus promotors van fent passes per poder iniciar-ne les obres i aconseguir enllestir tots els documents necessaris, malgrat que no fou fins al mes de març de l'any passat quan esclatà la polèmica que ha envoltat aquest projecte.
Repercussions
El projecte del camp de golf de Son Bosc fou el causant de la ruptura del pacte de govern entre UM i PSOE-Entesa durant el mes de març de l'any 2008 després que UM aprovés, gràcies al suport de PP-CDM a l'oposició, la concessió de la llicència d'obra del camp de golf. Posteriorment, UM i CDM-PP firmaren un pacte de govern i actualment el portaveu de la coalició conservadora, Martí Fornés, és el batle de la localitat. A més del PSOE-Entesa, el futur golf també ha tingut el rebuig del grup ecologista GOB, el PSM i el grup del PSOE del Consell, que intentaren aturar-ne les llicències.
dBalears (3-IX-09)
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 03 Setembre, 2009 07:24 |
Bono es nega a l’ús del català, el basc i el gallec al Congrés
El president de la Cambra assegura que cal canviar-ne el reglament per donar cabuda a les llengües cooficials i recalca que els precedents no arribaren a res
La llengua castellana continuarà exercint el seu privilegi al Parlament espanyol. El president del Congrés, José Bono, ha respost la carta que li enviaren el juliol els grups minoritaris demanant que donàs via lliure a l'ús de les llengües cooficials en el ple de la Cambra assegurant que no té intenció de canviar-ne la normativa. En el seu escrit, Bono torna a deixar clar que parlar en català, basc o gallec en les sessions plenàries requereix canviar el reglament i que no es pot "ressuscitar" un ús limitat d'aquests idiomes, com va intentar el seu antecessor, Manuel Marín, ja que aquest va acabar fins i tot revocant la seva pròpia doctrina per falta de consens.
A instàncies d'Esquerra Republicana, els portaveus de CiU, el PNB, BNG, IU, ICV, Coalició Canària i Nafarroa Bai van fer arribar a principi d'estiu una missiva a Bono en la qual reclamaven la possible utilització de les llen gües cooficials almenys durant els plens, encara que sigui de manera limitada i facilitant-ne la traducció als serveis de la Cambra. Només el PSOE, el PP i UPyD van rebutjar estampar la seva firma a la petició. "El reglament del Congrés pot ser modificat, però no li correspon al president del Congrés fer-ho. Si els diputats, majoritàriament, creuen que s'ha de modificar, no han de demanar permís al president, el poden modificar ells. Allò que no puc fer, òbviament, és transformar en majoria una minoria", va asseverar Bono, qui va assegurar, a més, "que els precedents" en aquest sentit "no van contribuir a res" ni van ser "exitosos".
Per la seva banda, el portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Congrés, Joan Ridao, lamentà ahir la negativa de Bono a permetre un ús limitat de les llengües cooficials i afirmà que aquesta decisió és "una victòria del nacionalisme espanyol més uniformista". "Ens sap greu que Bono invoqui arguments de tipus legal o de procediment per tancar la porta a la petició de tots els grups minoritaris del Congrés", asseverà Ridao.
dBalears (3-IX-09)
No és possible que el president Francesc Antich no preveiés que Margarita Nájera, com a portaveu, donaria veu al govern en castellà. En aquest punt no va tenir ni la sensibilitat de Jaume Matas, que sempre ha nomenat portaveus catalanoparlants, des de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. La situació creada per Antich és especialment enutjosa. Sortim d’un govern molt criticat per qüestions relacionades amb la llengua, i n’estrenam un que directament adopta el castellà per a relacionar-se amb els mitjans de comunicació. Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients com per gaudir d’un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa. (Guillem Frontera)
Diari de Balears: Govern amb veu externa
Per Guillem Frontera. Escriptor
No és possible que el president Francesc Antich no preveiés que Margarita Nájera, com a portaveu, donaria veu al govern en castellà. En aquest punt no va tenir ni la sensibilitat de Jaume Matas, que sempre ha nomenat portaveus catalanoparlants, des de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. La situació creada per Antich és especialment enutjosa. Sortim d’un govern molt criticat per qüestions relacionades amb la llengua, i n’estrenam un que directament adopta el castellà per a relacionar-se amb els mitjans de comunicació. Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients com per gaudir d’un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa. Si no ha entès que no hi ha veritable integració ni respecte sincer al país sense l’assumpció de la llengua i cultura pròpies de la terra en la qual t’estableixes, la veritat és que no ets un bon exemple per a ningú, digui el que digui qui va comentar el fet en aquest mateix diari, divendres, amb aire desimbolt i paternalista, amb un grau de comprensió que servidor som lluny d’assolir. Però no criticaria Margarita Nájera per la seva opció personal, cadascú que parli com vulgui. És el Govern el que ha de triar la llengua amb la qual es dirigeix a l’opinió pública mitjançant el seu portaveu. I el Govern ha triat, tenia més possibilitats de triar bé que de fer-ho com ho ha fet. No és aquesta l’actitud que esperàvem de Francesc Antich. Cert que ja havia pactat un estatut amb el PP en què es deixaven alguns flancs de la llengua desprotegits. Cert que l’havíem observat mentre renunciava a coses que, tot i essent independents de la llengua, viuen o moren en un territori sensible comú. Pensàrem que ara tenia l’oportunitat de pilotar la nau salvant els esculls que havia contribuït a posar en la ruta. Però en l’elecció de la llengua amb què es dóna veu al govern hi ha un punt de provocació impertinent a una part de la societat (a la qual pensàvem que pertanyia el propi president) i de manera molt particular a les forces polítiques que han col·laborat decisivament a aixecar el pacte. Ara són UM i els integrants del Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC, els que han de manifestar-se sobre una qüestió en la qual Antich no ha estat afinat. Aquesta seria la tònica del pacte, marcat per l’estricta vigilància d’uns partits als altres, en matèries que semblaven tan clares i tan fàcilment compartibles? Si és això el que pretenia Antich, inestabilitzar el pacte i crear tota casta de suspicàcies socials, se li ha de reconèixer que no ha perdut el temps. Encara seria pitjor que tot això li hagués succeït sense voler-ho.
Diari de Balears (15-VII-07)
Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals. (Miquel López Crespí)
La lluita en defensa del català i els errors del Pacte PSOE-UM-Bloc
Margarita Nájera (un article de juliol de 2007)
El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern i la seva manca de coneixença de la llengua catalana està creant les primeres friccions en el Pacte de centreesquerra que just acaba de constituir-se. Organitzacions culturals, partits polítics i intel·lectuals de totes les professions restam molt preocupats per l´estranya situació en què ens trobam després d´haver donat suport a unes forces que, l´endemà d´assolir el poder, sembla que resten insensibles a la lluita històrica en defensa de la nostra identitat cultural. Ja sabíem que el pacte per l´estatut PP-PSOE havia deixat alguns flancs de la llengua sense protegir. Però la gent i els col·lectius socials que havien criticat aquests fets el que no es podien imaginar era que el president Francesc Antich nomenàs per a un càrrec notori, precisament el de portaveu del Govern, una persona que porta trenta anys a les Illes exercint de polític professional i que en tot aquest temps no s´ha dignat a aprendre el català.
Les opcions personals quant a la llengua a emprar per una persona són una cosa. Si la dirigent del PSOE Margarita Nájera vol parlar sempre en castellà és una opció particular. El problema, com molt bé apuntaven l´Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua, és quan aquest polític esdevé portaveu d´un Govern i, per a més inri, incompleix, i activament el decret 100 de la Llei de Normalització Lingüística que obliga els càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana. L´exdirigent del PSM Pere Muñoz va ser un dels primers publicistes que va parlar de la qüestió en un excel·lent article titulat “Llengua i país”. Pere Muñoz parlava del problema que representen actituds com les de Margarita Nájera, Manolo Cámara o qualsevol altre portaveu institucional que no porti a la pràctica de la gestió quotidiana el decret 100. Pere Muñoz deia: “Si ells no són exemple, no acompleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans, difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir”.
Posteriorment a aquestes declaracions, han estat l´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM, els que han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i els menysteniment de la nostra cultura. Quines són les intencions del PSOE quan comet aquests greus errors? Com escrivia molt encertadament Guillem Frontera en l´article ”Govern amb veu externa”, fins i tot el PP sempre ha nomenat portaveus catalano parlants, de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. A què treu cap aquesta malifeta de voler fer menys que Jaume Matas? Com diu Guillem Frontera: “Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients per gaudir d´un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa”.
Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals.
No recorda el PSOE, el president Francesc Antich, tota la sèrie d´agressions que la llengua catalana ha patit a través dels anys, l´esforç fet per generacions d´illencs per a recuperar el nostre patrimoni cultural? Per això és molt encertada l´opinió dels Joves de Mallorca per la llengua quan demanen insistentment que els nous càrrecs vetllin per la llengua de la nostra terra i facin feina per una plena normalització.
Som moltíssimes les persones i col·lectius socials que pensam que si és aquesta la “normalitat” que desitja Francesc Antich, alguna cosa al respecte hauran de fer el Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC i tots els ciutadans que lluitam per la plena normalització de la cultura i llengua pròpies.
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana moderna – Illes
pobler | 02 Setembre, 2009 15:47 |
Les obres de So n'Espases poden continuar (VilaWeb)
Ho ha dictaminat el jutge, que denega la suspensió de la llicència per motius d'interès general
Les obres del futur hospital de So n'Espases poden continuar, car la llicència de l'Ajuntament de Palma que en permet la construcció, és efectiva. Ho ha dictat en un acte el jutjat contenciós administratiu número 2 de Palma. Es denega doncs la petició de suspensió cautelar de la llicència, sol·licitada per la congregació de missioners dels Sagrats Cors, titulars del monestir de la Real. Els motius que ha al·legat el jutge són l'interès general. El jutge Javier Almoracid, que ha signat l'acte, considera 'molt important' i 'd'interès general la construcció d'un nou hospital públic per al sistema sanitari balear.' En l'acte també diu que, de no construir-se l'hospital, es perdrien un 'gran nombre de llocs de feina'. El magistrat també ha valorat el fet que les obres es troben en un estat molt avançat.
Els missioners dels Sagrats Cors i els veïns de la Real van presentar un recurs contra la decisió de l'Ajuntament de Palma, quan era governat pel PP, de modificació puntual del pla general d'ordenació urbana (PGOU). El Tribunal Suprem (TS) va acceptar-lo en considerar que era prioritària la protecció del monestir de la Real i del seu entorn que la construcció de l'hospital, i va demanar al Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSIB) que prengués les mesures adients. El govern balear va intentar que no s'aturessin les obres, però el Suprem va desestimar el recurs de nul·litat del govern balear contra la sentència del mateix Suprem.
Missioners i veïns també van intentar d'aturar les obres de so n'Espades per una altra via i van presentar un recurs en què demanaven l'anul·lació de la llicència d'obres de l'Ajuntament de Palma. El jutjat, però, els ha desestimat ara el recurs que presentaren.
VilaWeb
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat (un article de novembre de 2007)
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)
Plataforma Salvem la Real
La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:
Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».
Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.
Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.
La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.
Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.
Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.
Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.
Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.
Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.
Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.
Salvem la Real!
Plataforma Salvem la Real
Diari de Balears (4-XI-07)
pobler | 02 Setembre, 2009 06:54 |
La plaça de Santa Eulàlia, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, esdevenia centre neuràlgic de moltes de les nostres reunions culturals i antifranquistes. Proper a l´indret hi havia el pis on tenia la seu l´OCB, que era un altre punt essencial per a la resistència cultural i antifeixista d´aquells anys. La seu era a un pis del carrer de Vicent Mut, una travessia de Jaume II; i en aquell indret, en aparença “inofensiu”, s´anaren congriant moltes de les accions que serviren per a reforçar la cultura catalana i el teixit associatiu de la societat civil de les Illes d´aquella època. (Miquel López Crespí)
La plaça de Santa Eulàlia i la resistència cultural antifranquista (1965-1975)
La plaça de Santa Eulàlia, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, esdevenia centre neuràlgic de moltes de les nostres reunions culturals i antifranquistes. Proper a l´indret hi havia el pis on tenia la seu l´OCB, que era un altre punt essencial per a la resistència cultural i antifeixista d´aquells anys. La seu era a un pis del carrer de Vicent Mut, una travessia de Jaume II; i en aquell indret, en aparença “inofensiu”, s´anaren congriant moltes de les accions que serviren per a reforçar la cultura catalana i el teixit associatiu de la societat civil de les Illes d´aquella època. En un altre article ja hem parlat de l'existència, propera a la plaça de Santa Eulàlia, d´altres dos caus de la resistència: les llibreries Llibres Mallorca i L´Ull de Vidre, indrets de trobades i conferències que no eren ben vistos per part de la Brigada Social ni per la “cultura” oficial de l´època. A L´Ull de Vidre hi vaig començar a treballar en acabar el servei militar. Va ser una aventura compartida amb els amics Frederic Suau i Adela Casellas. Una aventura de joventut que mai no serví per a guanyar una pesseta! Sembla que ja aleshores la cultura estava barallada amb l´economia. Vist amb perspectiva, ara es pot comprovar que era quasi impossible, talment com s´esdevingué, que uns joves sense diners provassin de portar endavant una experiència que requeria un mínim de capital per a fer front a les primeres despeses, fins que, si hi havia sort, hom pogués anar recuperant la inversió. Mai no assolírem aquest estadi. Treballant de franc tampoc poguérem fer front a les despeses. Finalment l´experiment rupturista, després d´haver fet moltes exposicions, presentacions de llibres i conferències de caire catalanista i d´esquerres, hagué de finir. Bona part del que s´inicià amb la llibreria L´Ull de Vidre ho va continuar més endavant la Llibreria Tous sota la direcció de l´escriptor Antoni Serra. Però aleshores ja no es tractava de l´experiment voluntarista d´uns jovençans sense diners; darrere l´obertura de la Llibreria Tous hi havia tot el poder econòmic d´una gran empresa i dels principals medis periodístics de començaments dels setanta: el diari Última Hora.
Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel·ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Biel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del president Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam contra els nord-americans i l'inici de la gran revolució cultural xinesa. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política eren, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.
No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.
En aquells temps, la lluita política --embrionària encara-- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel·la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantautor d'Inca, l'entranyable amic Toni Alomar. Toni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona, on hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantautors. Tornà a Mallorca i musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans, i realitzant nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa.
Servàvem la memòria de Pere Capellà i ens seduïen les provatures d'Alexandre Ballester, que treballava en solitari a sa Pobla. A tot aquest embalum, i per si encara ens faltava alguna cosa, el desaparegut director del diari Última Hora, Pepín Tous, d'entranyable memòria, ens oferí unes pàgines setmanals al famós periòdic de la seva propietat. Mai no havíem tengut tanta llibertat per a escriure el que volíem! En Frederic s'encarregà de coordinar les pàgines, i el suplement de cultura esdevingué una flama encesa enmig de la tenebror dictatorial. Els primers comentaris sobre l'obra de Gramsci, Marx, Lenin, Mao Zedong, de després de la guerra sortiren a les pàgines de "Última Hora". "El compromís polític de l'escriptor" fou el primer article que vaig signar. Ens semblava tornar al temps de l'Agrupació d'Intel·lectuals Antifeixistes! Recuperar la memòria de l'esquerra, lluitar per la llibertat i el socialisme, era el que impulsava les nostres accions juvenils. Deu anys abans de les conclusions "Per una Cultura Nacional-Popular", defensades pel Congrés de Cultura Catalana de l'any 1976, nosaltres, fidels seguidors de Gramsci, ja ho havíem provat de portar a la pràctica. Per altra banda, Antoni Serra ja feia anys que amb la secció "Màscara" ens havia marcat el camí i, amb les seves compromeses seccions, feia llenya per un altra banda. Ens ajudaren, amb les seves col·laboracions Josep M. Llompart, Josep Albertí, Damià Ferrà-Ponç, Jaume Pomar, Nicolau Llaneres, Gregori Mir i molts d'altres. La literatura i el cinema soviètics (Bàbel, Maiakovski, Gorki, Eisenstein, Vertov) començaven a ser coneguts pels lectors illencs. Ens seduïen els avantguardistes russos Tiniànov, Xklovski... La Història de la Revolució Russa de Trotski esdevenia llibre de capçalera, al costat d'Espriu, Pedrolo, Vicent Andrés Estellés i les obres escollides de Che Guevara. Començàvem a conèixer Ferrater, Llompart i Pere Quart en la poesia. Ens interessaven la Rodoreda, en Pere Calders, l'Avel·lí Artís-Gener i la Maria Aurèlia Capmany. Fèiem el que podíem, amb la disbauxada confiança de repetir, en petita escala, les heroïcitats dels artistes futuristes o els membres del "Proletkult". Potser mai tan pocs, intentaren abraçar tantes coses.
Ara, vist amb la perspectiva que donen els anys, hom s'adona de l'impacte causat per aquell experiment volunter. L'Ull de Vidre naixia rompent motllos. Els partits de la futura oposició democràtica eren tan embrionaris, tan dèbils, vivien tan amagats a causa de la brutal repressió, que podem dir que ren quasi inexistents. Llur activitat "pública" no podia passar d'una pintada ocasional, una reduïda repartida de fulls volanders als barris extraradials. El PCE vivia a les catacumbes, i l'esquerra marxista-leninista s'estava formant, precisament mercès, en bona part, al nostre treball. Molts dels polítics que ara viuen com senyors gràcies als impostos i contribucions que pagam, devien anar a col·legi o, els més vells, estudiaven per a ser bons negociants dins el sistema franquista i no els havia passat pel cap lluitar activament en favor de les llibertats democràtiques.
Una mica més enllà de L´Ull de Vidre, anant envers les Torres del Temple, en el carrer de Bosch, el pintor Gerard Mates tenia el seu estudi, un indret on també ens reuníem una sèrie d´amics. Ara mateix record l´escriptor Joan Manresa, el pintor Gabriel Noguera, els directors de grups teatrals Pere Noguera i Bernat Homar, el fotògraf Toni Catany... També era lloc d´encontre de tots aquells grups i cantants de la Nova Cançó que venien a actuar a Palma. I no oblidem que proper a tots aquests punts i llocs de trobada, igualment a dues passes de la plaça de Santa Eulàlia, hi tenia el despatx Bartomeu Barceló, el director de la famosa Editorial Daedalus. I ja una mica més lluny, en el carrer de Torre de l´Amor, Franscec de B. Moll, Josep M. Llompart i Xesc Moll portaven endavant la històrica tasca de l´Editorial Moll, imprescindible per a mantenir el fil que ens unia a la nostra història i a la nostra cultura.
Com Jaume Pomar, Frederic Suau, Josep Alberti, Guillem Frontera, Jaume Santandreu o qui signa aquest article, tots volíem ser escriptors. Ja sabíem del fil invisible que ens unia amb Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També ens sentíem atrets per alguns personatges rupturistes com Miquel Àngel Colomar, amb avantguardistes del tarannà d´Ernest M. Dethorey, Joan Alomar i Cifre... però què hi teníem a veure amb els deixebles de Maria Antònia Salvà?
Només hi havia un punt, i era un punt prou important, en el qual jo no coincidia gens amb Jaume Pomar i altres companys de la colla d´aquells anys: i era l’admiració que sentien per Llorenç Villalonga. Mai no vaig anar prendre cafè al Riskal, l´indret de les tertúlies de Llorenç Villalonga, ni mai vaig acompanyar els meus companys de generació literària a retre homenatge a l´antic falangista i destacat intel·lectual reaccionari.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 01 Setembre, 2009 16:15 |
El nacionalisme de La Nostra Terra
Per Biel Barceló
El meu primer contacte (no personal) amb el polític i escriptor Gregori Mir va esser a través d'un llibre ara fa uns vint anys: "El nacionalisme de La Nostra Terra". Aquell llibre de l'autor d'altres obres com "El mallorquinisme polític " va caure en les meves mans i em va permetre acostar-me a una figura política com Gregori Mir. La seva salut actualment deteriorada no li va impedir assistir divendres passat a l'acte d'homenatge que l'Obra Cultural Balear va organitzar amb la col·laboració de l'Ajuntament de Campos. L'acte va esser presentat per Pere Ollers amb les intervencions del portaveu del PSM i tinent de batle de Cultura Joan Juan, l'historiador Pere Fullana i el jurista Bartomeu Colom. Allà ens trobarem a més de la seva família i amics, Climent Garau, Damià Pons, Joan Perelló, Antoni Alorda, Maties Garcies, Margalida Tous, Rosa Barceló, Sebastià Serra, Biel Huguet, Guillem Ginard, Ramon Aguiló,...
Com a petita aportació a aquell homenatge us pas un fragment d'aquell llibre en que Gregori Mir, investigador de la nostra història política, estudia la doctrina nacionalista que professaren els sectors més rellevants del pensament mallorquí dels anys vint i trenta a través de la revista La Nostra Terra (1928-1936). La revista fou un perfecte exponent de l'ideari i de les normes estètiques dels noucentistes mallorquins, publicació que va seguir amb interès crític els corrents literaris i ideològics de l'època:
"...LA NOSTRA TERRA parteix d'un supòsit incontrovertible: les illes Balears i Pitiüses formen part de la nacionalitat catalana. Aquesta serà una de les seves constants; però, alhora defensà una personalitat històrica de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, que venia determinada per un conjunt d'elements i molt especialment pel mateix procès històric. Cada nacionalitat és polimorfa, és a dir, que se realitza en diferents formes i direccions... o que l'evolució històrica possibilitat diferents plasmacions territorials de la nacionalitat... Explica la revista que "entenem nosaltres que per definir la vertadera personalitat de Mallorca, la simbolitzada per la nostra bandera, no cal més que fullejar la seva històrica. Aquesta ens mostra tres fets que formen l'essència de la mateixa personalitat: el fet racial, el de l'idioma i el de la cultura. Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesonomia pròpia,... no és doncs, altra cosa que una illa catalana, digui tot el que digui el filisteisme vuitcentista".
Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera participen i integren la nacionalitat catalana amb lse seves pròpies personalitats. En aquest sentit, LA NOSTRA TERRA sempre combaté el balearisme, concepte format a partir d'una realitat administrativa que rebutjaven -la provincia de las Baleares- i després utilitzat per aquells que volien evitar l'acostament entre les illes i una Catalunya on el nacionslime s'havia convertit en la força hegemònica. Per a la revista no existeix un poble balear. En tot cas, i a partir d'un Estatut d'Autonomia es podria parlar d'una societat o comunitat política integrada per les illes Balears o Pitiüses. "
http://bielbarcelo.balearweb.net/post/76357
Blog de Biel Barceló
Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)
Gregori Mir, homenatge (I)
Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...
Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).
La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.
Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!
Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.
Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.
Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.
Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.
El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.
Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.
Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 01 Setembre, 2009 11:11 |
...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)
La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans
Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009
Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.
Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.
Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.
El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.
Web Llibertat.cat
Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)
Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)
Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.
Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.
Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).
Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.
El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.
Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.
Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.
"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 01 Setembre, 2009 06:33 |
A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. (Miquel López Crespí)
La generació literària dels 70 (pàgines del meu dietari)
Amb en Jaume Pomar ens trobàvem al bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, prop de Cort. Un indret que era molt proper al carrer de la Vidriera, número 28, tercer pis, que era on ell vivia amb el seus pares i el germà. I també en el Bosch, a dues passes d´un dels llocs on el podies trobar moltes nits d´aquella grisa Palma de finals dels seixanta i començaments dels setanta: el bar Brussel·les.
De la mare de Jaume Pomar, la senyora Magdalena Llambies, record, com si fos ara mateix, el moment que, travessant la sala d´estar, el menjador i un estret passadís, m´obria la porta de la cambra de Jaume Pomar on escrivia i llegia sense aturar. El pare, Antoni Pomar Tarongí, em saludava des de la distància. En Guillem, el germà, llegia a la seva habitació. A la cambra de Jaume Pomar, la claror del dia penetrava per una petita finestra oberta a les teulades dels carrers de l´antic call jueu. Un llit d´una plaça, uns prestatges plens de llibres, un canterano dels rebesavis i una tauleta on sempre hi havia llibres oberts i fulls amb poemes. Era el moment de parlar de les nostres darreres lectures, de les troballes intel·lectuals del moment, de parlar de la difícil situació en què ens trobàvem, com a persones i com a poble, a conseqüència de la manca de llibertat i de la persecució de la cultura catalana. Altres vegades ens trobàvem a un pis casa nostra, a l´avinguda de l’Argentina, on també hi compareixien els joves inquiets d´aleshores i alguns escriptors. Al baret de davall ca nostra, després d´un d´aquells llargs debats literaris i polítics, en Jaume redactava poemes que comentàvem emportats per la passió literària.
A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors “aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes, els “revisionistes”, en el llenguatge d´aquell temps. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.
El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll. També els joves poetes hi feien tertúlia. Allà, a les cadires i taules del Modern, podies veure els joves poetes del moment. Ara mateix record Lleonard Muntaner, Damià Pons, Joan Perelló i Guillem Soler amb el llibre que havien escrit conjuntament, Temptant l´equilibri, que era la revelació del moment.
A una altra taula hi podies veure na Joana Serra de Gayeta enllestint les seves entrevistes per a la revista Cort; més enllà, els estalinistes del PCE (ML-LP) reparaven una repartida de fulls volanders; més enllà, el pintor Gerard Mates havia trobat Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies o Miquel Barceló, un jove desconegut en aquells moments, i petaven la conversa damunt art. No cal dir que Bernat Homar, el director de teatre que treballava a la llibreria Llibres Mallorca, també hi tenia les seves reunions, ben igual que Pere Noguera, amb el seus actors. El pintor i escultor Pere Martínez Pavia, director del grup de mímica Farsa, es reunia allà mateix abans de començar els assaigs, que normalment es feien ben al costat, al saló d´actes del col·legi de Sant Francesc. Amb el temps hi comparegueren alguns membres del grup trotsquista PORE, on militava l´estudiant Ramon Molina. Més endavant també hi hagué trobades de les Plataformes d´Estudiants Anticapitalistes i de l´OEC, l´Organitzaciò d´Esquerra Comunista, el partit on jo militava.
Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma. Durant molts mesos repartírem Els mallorquins, de Josep Melià, L´Islam a Mallorca, de Guillem Rossellò-Bordoy, La Renaixença a Mallorca, també de Josep Melià, i la novel·la de Guillem Frontera Cada dia que calles entre la gent que venia a comprar a l´Ull de Vidre.
D´alguna d´aquelles reunions per a preparar accions antifeixistes i de lluita per la llibertat en vaig parlar a L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall, 1994). En referència al combat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich, havia escrit: “Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. ‘Informació sobre el Consell de guerra del MIL’ (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un ‘terrorista’.
‘Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'’oposició’ no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).
‘La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en ‘comandos d'acció’. Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.
‘Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial.
‘Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: ‘Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!’, ‘Puig Antich és viu!’; ‘Judici popular contra els criminals!’ i altres de semblants.
‘A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre ‘comando’ -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.
‘Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista”./p>
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
« | Setembre 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 |