Administrar

Adhesió al Manifest de Memòria de Mallorca i d’Unitat Cívica per la República

pobler | 21 Juliol, 2009 17:29 | facebook.com

Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de Memòria de Mallorca i d’Unitat Cívica per la República


Manifest de Memòria de Mallorca i d'Unitat Cívica per la República


18 de juliol de 2009. Dia Europeu de condemna del Franquisme.



La néta d´Emili Darder, el batle de Palma (Mallorca) assassinat pels feixistes l´any 1937, Carme Cano Darder; l´escriptor Miquel López Crespí i la presidenta de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, Maria Antònia Oliver París.

És avui 18 de juliol. És avui el Dia Europeu de condemna del Franquisme, el règim imposat amb la força de les armes, ara fa 73 anys. És el 2009 una data històrica, perquè commemorem el 70è aniversari del final de la guerra civil espanyola i el principi de la llarga dictadura Franquista que, durant gairebé 40 anys, va governar amb mà de ferro els destins de milers de ciutadans. Una efemèride pel record que ens trasllada a uns anys difícils i traumàtics. Però, tot i el dolor que ens produeix, és necessari que, al manco un dia a l'any, recordem els homes i dones que lluitaren per la democràcia durant la guerra i els difícils anys de la postguerra i la dictadura. Cal que recordem el seu patiment per extreure’n una valuosa lliçó sobre el significat de la paraula llibertat, i la seva pèrdua.



Entre el nombrós grup de persones que eren al Bosc de la Memòria per a fer front als atacs feixistes hi havia, entre moltes altres persones: Cecili Buele, Maria Antònia Oliver Paris, Carme Cano Darder, Margalida Capellà, Antònia Mercadal Serra, Josep Juàrez i els escriptors Miquel López Crespí, Pere Morey Servera i Biel Florit.

Però, quin és el llegat de la dictadura Franquista?

Què queda, 70 anys després, del règim Franquista?

Ens queda IMPUNITAT¡¡¡¡¡

IMPUNITAT, de les atrocitats comeses pel dictador i els seus col·laboradors Feixistes.

IMPUNITAT dels milers d'assassinats comesos pel Feixisme durant la guerra civil espanyola i després durant la llarga nit del Franquisme.

LA IMPUNITAT de les fosses comunes on hi romanen oblidades les víctimes de la repressió franquista: les dels cementeri de Calvià, de Porreres, de Manacor, de Palma etc.

IMPUNITAT dels milers de sentències judicials del règim que, a dia d'avui, són plenament legals a ulls de les administracions que es diuen a si mateixes democràtiques.

IMPUNITAT perquè moltes disposicions legals del Franquisme són legals i utilitzades per l'administració.

IMPUNITAT dels símbols del règim assassí Franquista:

Monuments com el de Sa Feixina dedicat als “Heroes” del Creuer “BALEARES”, “uns herois” responsables de crims contra la Humanitat comesos durant la guerra civil.

Carrers i Avingudes com el dedicat a José Alemany Vich, Oficial de l'exèrcit Franquista i de la “División Azul” que jurà fidelitat al dictador Adolf Hitler. Carrers a la memòria de Feixistes com els aviadors Joaquín Garcia Morato i Julio Ruiz de Alda. Carrers com els dedicats a Ramiro Ledesma Ramós, admirador del Führer i pioner del Feixisme a Espanya. Avingudes com la de Juan March Ordines, financer i contrabandista que ajudà econòmicament a què Franco guanyés la guerra i que se n'aprofità del règim per enriquir-se. Com tants i tants d'empresaris que utilitzaren els presos de la repressió franquista com a ma d'obra esclava. Avingudes com Alemanya o Portugal, els únics països que avalaren el Règim de Franco.

IMPUNITAT, en definitiva, dels crims comesos pels Feixistes durant la guerra i la dictadura i que mai seran jutjats. És més: L'únic jutge que s'ha atrevit a investigar els crims Franquistes ha estat denunciat pels hereus del Franquisme per prevaricació. Una denúncia que hauria de ser vergonyosa, però que ha estat acceptada pel Tribunal Supremo. A quines víctimes protegeix la justícia Espanyola?

IMPUNITAT perquè els diferents Gobiernos de España, no han tingut la valentia de legislar de bon de veres per donar VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ a TOTES les víctimes del Franquisme. Només han legislat a cop de titular, a cop de sentència judicial oferint lleis mediocres quan el que li demanaven era tot el contrari.

IMPUNITAT perquè el cap de l’Estat Espanyol mai ha recolzat ni a les víctimes del Franquisme ni a les associacions de MH.

IMPUNITAT perquè no totes les administracions públiques i no tots els partits polítics han condemnat, d’una manera clara i contundent, el cop d’estat i la dictadura franquista.

IMPUNITAT, VERGONYA, OBLIT, SÓN LES PARAULES QUE MÉS HEM EMPRAT, PERÒ HEM DE TENIR UN PETIT MOMENT PER A L'ESPERANÇA. AVUI RECORDAM I DENUNCIAM LA IMPUNITAT DEL FRANQUISME, PERÒ TAMBÉ VOLEM DONAR UN MISSATGE CLAR:

NOSALTRES NO OBLIDAM!!! VOLEM VERITAT, VOLEM JUSTÍCIA I VOLEM REPARACIÓ!!!

I PER AIXÒ NO DUBTAREM EN FER SERVIR TOTS ELS MITJANS LEGALS I LEGÍTIMS PER ASSOLIR ELS NOSTRES OBJECTIUS.

ÉS ESPANYA UNA DEMOCRÀCIA PLENA?

VIVIM EN UN RÈGIM DE LLIBERTATS?

O ÉS TOT UN DECORAT AMB APARENÇA DEMOCRÀTICA?

EN LA NOSTRA MÀ ESTÀ EL PODER DE CANVIAR LES COSES.

COMENCEM AVUI!

QUE EL 18 DE JULIOL SIGUI EL DARRER DIA DE LA IMPUNITAT, QUE SIGUI EL PRIMER DIA D’UNA PLENA, TOTAL I VERTADERA DEMOCRÀCIA!

Adhesions :

CGT

CNT

EU

PSM

UGT

INSTITUT BALEAR DE LA DONA

GRUP RECERCA MH de Alaró

GRUP RECERCA MH de Calvià.

GRUP RECERCA MH de Esporles

CCVF (coordinadora nacional colectivo víctimas del franquismo)

ASSOCIACIÓ MH de:

Andalucia,

Aguilar de la Frontera

Catalunya,

Aragó

País Valencià

Palencia

Valladolid.

Gràcies a tots


El teatre de la revolta a les Illes i la memòria històrica

pobler | 21 Juliol, 2009 07:09 | facebook.com

L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven. (Miquel López Crespí)


El teatre de la revolta i la memòria històrica.



La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició d'una eina de treball imprescindible per a la història i investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.


Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich, Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han tengut per a veure les seves obres representades o, almanco, valorades al seu país.

Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1970) quan escrivia: "L'evolució històrica de la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista". Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de "fer riure", preponderant durant molts d'anys tant a València com al Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana contemporània (vegeu pàgs. 395-405): "Tancats en cercle restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes, sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local, del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en la realitat".

De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu concretament els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista"... També en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al respecte: "El teatre modern a Mallorca", on s'inclou un interessant article de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que s'edità en la collecció de textos teatrals "Tespis" de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novella (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).

Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen concret d'aquestes tres obres, diríem "de la postransició": Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna.

Lluny de l'etiqueta de "teatre brechtià" o teatre inscrit dins del "realisme social" amb el quals s'ha volgut definir la meva obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat dramaturg alemany.

No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells, poguérem veure diverses "aplicacions" de la tècnica brechtiana a realitats diverses.

Alguns "manuals" de fa trenta anys, a part de La revolución y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México, Grijalbo, 1970) eren el famós Breviario de estética teatral (Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona, Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona, Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid, Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península, 1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments del setanta...

L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven.

Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS