pobler | 14 Maig, 2009 18:49 |
Es mor l'escriptora Xesca Ensenyat
Era autora del bloc de MésVilaWeb l'Hidroavió Apagafocs
L'escriptora Xesca Ensenyat, autora del bloc L'Hidroavió Apagafocs, s'ha mort avui. Demà, a partir de les tres i fins a les vuit del vespre, hi haurà instal·lada la capella ardent al cementiri de Bon Sossec de Palma. Ensenyat havia escrit els llibres 'Canvi de perruqueria i altres misèries' (Moll), 'Moda fresqueta, una -N 19-' (Empúries) i 'Quan venia l'esquadra' (Moll). En el seu bloc, l'escriptor Biel Mesquida es lamenta de la mort de Xesca Ensenyat.
VilaWeb
El darrer viatge amb Xesca Ensenyat (memòria de l’any 1997)
Com explicava el periodista Bartomeu Picornell en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears: "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals". (Miquel López Crespí)
Un viatge a Barcelona (1997): Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Damià Pons, Xesca Ensenyat i Miquel López Crespí
La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Damià Pons, Xesca Ensenyat i qui signa aquest article a Barcelona anava en la línia de d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.
La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre els territoris de parla catalana. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nulla. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural. Per a editors, escriptors i polítics aquesta situació fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.
El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intellectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.
'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés".
Com explicava el periodista Bartomeu Picornell en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears: "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals".
En el diari Avui i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" es deia: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".
D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons".
I el poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixava ben aclarit en unes declaracions fetes a El País: "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]". El periodista del diari afegia: "Con esta declaración, Tomeu Fiol (1933), poeta y empresario hotelero, ponderó ayer la acción de divulgación de autores y libros mallorquines que el Consell de Mallorca, el Gremio de Editores y la Asociación de Escritores en Lengua Catalana han programado para pasado mañana, 6 de junio, en la Fira del Llibre de Barcelona".
La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta collaboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona.
pobler | 14 Maig, 2009 15:34 |
Sembla haver-hi alguns que es molesten quan en Miquel els cita o recorda el seu passat de militància comunista. Jo som dels que pens que si el nostre compromís era sincer, no és normal que ens empegueïm del nostre passat i que, a més, en Miquel té tot el dret d'interpretar-lo com l'ha viscut. Al marge del paper que fa jugar a cada un dels citats, una cosa és ben certa: molts lluitàrem amb les armes de la denúncia, de la pressió, de l'organització popular, amb les armes dels pacífics, perquè les coses fossin d'una altra manera. Per això compartesc amb en Miquel el títol del llibre: No era això. (Jaume Obrador)
Una història alternativa de la restauració borbònica
Per Jaume Obrador, president de Veïns Sense Fronteres
Amb motiu de la publicació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida) m'agradaria de fer una petita reflexió. En primer lloc he d'expressar que mai m'ha molestat que en Miquel recordi els meus compromisos vitals. No em molesta ni quan recorda el meu antic compromís com a missioner a Burundi ni quan parla del meu compromís actual amb la regió dels Grans Llacs africans. No em sap greu que citi la meva militància per la transformació de les barriades de Palma, ni el temps que compartírem a Comissaria de Policia, ni el mes passat junts a la presó reclosos com a darrers presos polítics de la dictadura franquista.
Sembla haver-hi alguns que es molesten quan en Miquel els cita o recorda el seu passat de militància comunista. Jo som dels que pens que si el nostre compromís era sincer, no és normal que ens empegueïm del nostre passat i que, a més, en Miquel té tot el dret d'interpretar-lo com l'ha viscut. Al marge del paper que fa jugar a cada un dels citats, una cosa és ben certa: molts lluitàrem amb les armes de la denúncia, de la pressió, de l'organització popular, amb les armes dels pacífics, perquè les coses fossin d'una altra manera. Per això compartesc amb en Miquel el títol del llibre: No era això.
El nostre compromís era intentar crear condicions favorables perquè els treballadors en els seus llocs de feina, les ciutadanes i ciutadans en els barris i pobles on vivien, els estudiants, les dones, els joves... s'organitzassin per intentar transformar les seves condicions de vida i de treball. Les plataformes anticapitalistes, les comissions de barris i pobles i les diferents experiències de coordinació apuntaven en aquell temps, com una mena d'intuïció, contra un model de societat neoliberal, de mundialització del capital i de conversió de tot i de tots en mercaderia, coses que avui ens tornen a unir a molts, convençuts que el que avui ens envolta NO ERA el que intentàvem construir. Ens continua preocupant avui la construcció d'una veritable democràcia participativa amb la voluntat d'intervenir en l'elaboració d'una proposta d'un model econòmic i social alternatiu com a resposta a les necessitats més fonamentals dels éssers humans que habiten el planeta.
És veritat que NO ERA AIXÒ que em dugué a compartir presó amb en Miquel i altres companys ni a dedicar esforços per crear organització social ni a comprometre'ns politícament en el sí d'una societat que encara no veia amb gaire bons ulls els compromisos polítics. Aquell cúmul d'illusions, d'utopia social i política, de sofriments i esperances posades en comú i compartides, de recerca de més participació popular i de recuperació de la iniciativa social, de més cultura i ètica política, ens hauria agradat que hagués ajudat a generar un altre tipus de democràcia i de relacions socials, un altre model de societat més justa i solidària.
Per altra banda, crec que és important l'esforç de Miquel López Crespí per posar damunt la taula, fidel a la forma com ho va viure, aquell moment històric de la política mallorquina del qual en Miquel fa la seva interpretació. Altres actors polítics significatius d'aquell moment històric podrien aportar la seva interpretació dels fets com a forma d'establir un diàleg d'interpretació històrica d'aquella etapa. Si la història és mestra de la vida, el que interessa és saber si som molts encara els que continuam convençuts que NO ERA AIXÒ el que desitjàvem construir.
La meva pregunta és si encara som molts els que continuam somniant i treballant, cada u des del seu racó, amb una visió global, perquè aquella utopia (la que descriu l'autor en l'assaig No era això: memòria política de la transició) sigui posada en pràctica, de forma pacient, convincent i constructiva, no com a quelcom d'irrealitzable, sinó com a quelcom de desitjable que encara no s'ha experimentat, però que continua sent possible.
I com a resposta, dic que el fet que NO ERA AIXÒ no ens excusa a cap de nosaltres de continuar somniant compromesos a treballar per la construcció d'un món més just, tolerant i solidari. M'encoratja enormement el que significa en aquest sentit el que es manifestà a Porto Alegre contra la mundialització, les reaccions solidàries amb els drets dels immigrants indefensos com a ciutadans del món, la coincidència de moltes ONG a lligar cooperació internacional amb desenvolupament perdurable fins i tot com a alternativa a l'emigració forçada, amb el degut respecte dels drets civils, polítics, socials, econòmics i culturals de la persona i dels pobles, amb les lluites emergents en defensa dels drets de la dona, dels infants, de les minories...
NO ERA AIXÒ, però no ens podem enganyar pensant que és massa tard. Podem encara anar creant xarxes solidàries, collaborant en la moralització de la política i de la convivència, lluitant perquè no ens continuïn convertint en mercaderies i apuntant cap a una mundialització de la tolerància, de la interculturalitat, de l'economia solidària, del compromís amb els més vulnerables del planeta. Cal viure-ho com a una nova aventura, una nova peripècia necessària avui més que mai perquè en el centre de la humanitat no se situïn els diners, el capital, els negocis ni el 'campi qui pugui', sinó l'ésser humà amb tota la seva dignitat i els seus drets, en el si d'una societat formada per persones organitzades i compromeses amb la construcció d'una cultura de pau, de justícia social i de respecte dels drets de la persona i dels pobles.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 14 Maig, 2009 08:49 |
Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir 'cap avall' el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era 'pujar-la cap amunt'". (Miquel López Crespí)
Defensa de Nanda Ramon quan no la volien ni els seus
La dimissió de Nanda Ramon i el PSM (un article de juliol de 2000)
Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir 'cap avall' el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era 'pujar-la cap amunt'". (Miquel López Crespí)
Hi ha coses males d'entendre. La dimissió de Joan Mayol va ser una d'aquestes coses. Abans hi hagué la de Cecili Buele. Ara el PSM troba necessari desfer-se d'una de les dones més vàlides dins del camp de la nostra cultura que he conegut mai. Em referesc evidentment a Fernanda Ramon, na Nanda, com familiarment és coneguda entre membres del PSM i tots els que tenim l'honor de considerar-nos els seus amics. Algú, dins les "altes instàncies" del partit del quan parlam, dirà, arrufant el nas: "I ara a què treu cap aquesta defensa de na Nanda. El partit ja sap el que fa i si l'hem llevada per alguna cosa serà". O, rememorant un antic poema de la resistència, pot arribar a pensar: "El partit ho sap tot perquè té mil ulls. Un home sol només en té dos. Nosaltres sabem el que fem".
Cada u és lliure d'opinar el que vulgui, però pens, com a intellectual que sovint (en temps d'eleccions) demana el vot pel PSM (juntament amb altres companys de la confraria literària i diversos estaments professionals), tenc un cert dret a fiscalitzar d'una manera amistosa el "meu" partit. I així com deman el vot per a "un partit progressista, nacionalista i d'esquerres", ara, amb tantes dimissions i tan sobtades (i sobretot quan són de companys d'una válua humana i professional com les persones abans esmentades), és necessari exigir certes explicacions. Reconec que no m'acaben de convèncer les explicacions oficials que el secretari d'organització donava recentment des d'aquestes mateixes pàgines: "La direcció del PSM assumeix que el partit té un 'dèficit' de participació femenina en les institucions i, fins i tot, en el nombre de càrrecs orgànics". Afegeix la declaració del PSM que ja es prenen mesures per a anar solucionant aquests problemes.
Jo no ho veig tan clar com explica l'amic Josep Antoni Salas, d'organització. Crec que (almanco a la gent que històricament hem demanat el vot públicament pel PSM, per a militants i simpatitzants, per a l'electorat en general) s'haurien d'explicar molt més bé unes "dimissions" tan sobtades. Si no s'aprofundeix com pertoca, tot plegat fa mal efecte. Hom podria ensumar certes diferències polítiques evidenciades amb aquestes inesperades desaparicions de la vida política de gent tan estimada, tan valuosa i de la qual ningú ha expressat mai queixa, ans al contrari, tothom no fa més que parlar-ne bé i lloar la feina feta. Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir "cap avall" el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era "pujar-la cap amunt". Acceptant la seva dimissió el partit de Mateu Morro comet (en el meu parer) un greu error polític, ja que difícilment podrà trobar una substituta de na Nanda que compleixi els requisits que reunia la dimitida. Reflexionem una mica: la gent que demanam el vot pel PSM, que durant anys hem escrit articles i articles en el seu favor, defensant-lo de la crimininalització que per part dels partits majoritaris va patir a finals dels setanta, pensam que hi ha d'haver més claredat quan es tracta de dimissions com la de Cecili Buele o na Nanda Ramon. Quina mena d'embulls inconfesables hi ha dins del partit per fer possible aquesta situació, aquests errors de notable magnitud? La lluita per la participació activa de la dona (i na Nanda n´és un exemple paradigmàtic de valuosa lluitadora) és essencial en tot partit progressista. Som molts els que pensam que sovint els càrrecs públics fan massa olor de mascle i que el que s'ha de fer no és tancar portes, sinó que s'han d'obrir perquè siguin les dones les que els ocupin. ¿O és que encara hi ha en les nostres fileres massa arribistes, massa professionals de la colzada i l'endoll, massa gent que pensa i creu que en el PSM no hi ha dones que estiguin suficientment capacitades? Si fos això, si els responsables de la dimissió de Nanda Ramon fossin els que opinen així, aniríem ben arreglats. La direcció del PSM s'erraria a les totes. No és na Nanda qui ha de marxar. Són els que defensen l'acumulació de càrrecs públics en poques mans qui haurien de fer un pensament i deixar la gent vàlida en el seu lloc de responsabilitat. La tasca de governar un país és una feina prou seriosa i no es pot prescindir de la gent més feinera que tenim. Així ho veig jo ara mateix. I que quedi ben clar que he escrit aquestes retxes amb la sana intenció de fer pensar damunt el que a mi em sembla una greu equivocació política. Aquesta no és una crítica "des de fora" o malintencionada. Crec que el to de l'article així ho demostra. Nosaltres pensam que el PSM es consolidarà si sap apreciar la feina de militants tan ferms i tan eficaços en la seva gestió com ho ha demostrat esser na Nanda Ramon. Mateu (Morro), aquesta vegada t'has equivocat. I molt!
Vagi la meva abraçada més cordial, per na Fernanda Ramon, una de les persones que més saben de la nostra cultura i de com portar endavant un projecte autèntic de país en la línia del nostre redreçament nacional.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
« | Maig 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |