Administrar

Europees: la veu dels moviments alternatius

pobler | 31 Maig, 2009 11:06 | facebook.com

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (9): Llum Esteva


La Federació d'Associacions de Veïns de Palma (FAAVV de Palma), juntament amb altres entitats organitzadores del Fòrum Social de Mallorca, es va fer present a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca el 14 de maig de 2009, amb motiu de la convocatòria realitzada per l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, amb la finalitat d'adreçar a les eurocandidatures mallorquines una sèrie de preguntes que es consideren pertinents, en relació amb la prestació dels serveis públics a la Unió Europea.

Concretament, la FAAVV de Palma hi estigué representada per la seva vicepresidenta, Llum Esteva Pitarch, qui alhora és presidenta de l'Associació de Veïns del Camp Rodó, integrada dins la Federació veïnal des de l'any 1977.

La pregunta girà entorn dels mitjans de comunicació a la Unió Europea. Se'n volia saber l'opinió sobre la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries en relació a mitjans de comunicació, especialment amb televisió i la implantació de la TDT l’any que ve.

Hi pogueren donar resposta els tres representants que eren presents a la Sala, conduïts pel moderador, el periodista de TV Mallorca Rafel M. Creus.
Els altres quatre o bé no s'hi havien fet presents (PP, PSOE i PCPE, o bé se n'havien absentat (UM) durant la reunió. Hi continuaven presents: Esquerra Republicana-Entesa per Mallorca, Revolta Global-Esquerra Anticapitalista i Esquerra Unida i Alternativa... i la resta de membres de l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca que hi romangueren fins al final... durant prop de 3 hores seguides...

NOTA:

  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71623 Blog Nubulaya

Les falses memòries de Felipe González (XX)

pobler | 31 Maig, 2009 06:58 | facebook.com

Haurem de racionalitzar a fons tanta despesa innecessària. Ensenyar la gent del carrer a sobreviure com en el passat. Unes menges senzilles, un poc d'arròs amb oli, perfecte per a la salut. Podrien viure cent anys si ens escoltassin. Aturar els subsidis a tothom que treballi d'amagat, pel seu compte. Davallar la quantitat de diners que cobren cada més. Ensenyar-los que el cotxe els duri quinze, vint anys sense necessitat d'anar a canviar-lo per a presumir davant dels veïnats. El país ha d'esdevenir una nova Esparta. Podrem millorar la qualitat de l'estirp -n'estic segur!- modificant-ne els costums alimentaris i de reproducció.


Les falses memòries de Felipe González (XX)


Haurem de racionalitzar a fons tanta despesa innecessària. Ensenyar la gent del carrer a sobreviure com en el passat. Unes menges senzilles, un poc d'arròs amb oli, perfecte per a la salut. Podrien viure cent anys si ens escoltassin. Aturar els subsidis a tothom que treballi d'amagat, pel seu compte. Davallar la quantitat de diners que cobren cada més. Ensenyar-los que el cotxe els duri quinze, vint anys sense necessitat d'anar a canviar-lo per a presumir davant dels veïnats. El país ha d'esdevenir una nova Esparta. Podrem millorar la qualitat de l'estirp -n'estic segur!- modificant-ne els costums alimentaris i de reproducció. Si no poden mantenir els fills, doncs que evitin tenir prole. Per a la reproducció de la força de treball obrirem una mica les fronteres, deixarem venir més moros. Ordenar a la Guàrdia Civil que no aturi les "pateres" quan travessen l'estret de Gibraltar. Filipines ens pot continuar fornint de criades. No cal mirar prim amb la immigració si els empresaris necessiten més mà d'obra barata. Regalarem preservatius gratuïts a la sortida de les fàbriques. Explicarem els perills d'uns contactes sexuals massa freqüents. Farem dels espanyols una raça que sigui la meitat monjos i l'altre meitat, soldats. Milícia del progrés i la modernitat. És qüestió de posar-se a la tasca, sense descans, com és el meu costum.

Treballar pel benestar general, és la norma del la qual mai no m'he allunyat. Si fem el contrari, tota aquesta sèrie infinita de despeses inútils farà que molt prest no puguem pagar les nòmines de les administracions central i autonòmica. Podria haver-hi vaga de funcionaris. Una paralització de la maquinària estatal. L'ensorrament de l'Estat! Un perill ben possible si no portam un control adient de tanta subvenció que només serveix per a crear mals vicis, augmentar el nombre de ganduls. Fer d'Espanya una nova Esparta! És el somni d'un gran governant. Diré als responsables de la televisió que posin molts documentals de la Grècia clàssica, que expliquin l'autèntica història dels grecs. Hi ha hagut una interpretació tendenciosa dels fets afavorint massa els atenesos. Pèricles, el Partenó... oblidant les virtuts d'una vida militar, frugal, senzilla. Esparta i no Atenes seria l'exemple a seguir si volem continuar endavant en la tasca ingent de modernització. Homes i dones capaços de treballar, sacrificats, en vistes a fer anar endavant la pàtria. Individus capacitats que no ho esperen tot de l'Estat, que es conformen amb qualsevol feina, que no demanen mai el que és materialment impossible. La societat, de fer el petit esforç de comprensió que demanam, potser aniria sortint de l'endarreriment i podrien esdevenir, en un futur no gaire llunyà, autèntics ciutadans d'una Europa flamant i avançada. No sé si aconseguirem acabar amb tant de parasitisme social -voler ser com els rics, un perniciós pensament que sempre ens ha portat la desgràcia-, però puc assegurar que estic completament lliurat, en cos i ànima, a la tasca, i res del món no em distraurà dels meus deures com a governant: ajustar com pertoca els pressuposts, poder pagar cada mes l'administració de l'Estat, continuar amb la investigació militar, l'alta tecnologia necessària per a la defensa nacional, barrar el pas al frau permanent dins l'atur, ampliar la xarxa de comunicacions a fi que cada dia puguin venir més turistes a fruir de la pau i tranquil.litat de què gaudim. Que vengui tot el món a contemplar, a aprendre de la meva gestió exemplar. Qui sap si, amb el temps, l' Europa del futur no deurà el recobrament espiritual i material a les meves aportacions en la feina, sempre ingrata, de la governació dels pobles. No em costa imaginar les universitats de l'endemà, les càtedres de literatura i filosofia estudiant els meus escrits, igual com encara estudien Plató, Xenofont, Polibi, Tàcit, els comentaris de Napoleó a El Príncep de Maquiavel. Qui sap. Jo escric cada vespre les meves reflexions de governant amb l'esperança d'immortalitzar el meu nom, sense afany d'una glòria immerescuda. Ben al contrari, amb la clara consciència del deure complit, treballant en tot moment per fer sortir Espanya del seu endarreriment secular.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Reculls de contes - Fira del Llibre

pobler | 30 Maig, 2009 20:12 | facebook.com

La influència del Maig del 68 en la narrativa insular del segle XX


En la seva prosa trobareu el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)


Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).


Per Gabriel Janer Manila, escriptor



Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.

Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.

Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobareu el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.

Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.

Mallorca, març de 2007

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Europees: preguntes dels Moviments Socials als partits del règim i a l'esquerra alternativa i anticapitalista

pobler | 30 Maig, 2009 15:36 | facebook.com

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (8): Xesca Sampol


L'associació Drets Humans de Mallorca, a través de la seva representant Xesca Sampol, es va fer present a la sessió convocada per l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca el 14 de maig de 2009.

Xesca Sampol també volgué intervenir-hi i adreçar-se a les candidatures mallorquines al Parlament Europeu.

Amb la seva intervenció, relacionada amb l'Educació a la Unió Europea, Xesca Sampol s'interessà a saber quines iniciatives pensava adoptar cadascuna de les eurocandidatures presents a la reunió per contribuir a millorar l’accés a les oportunitats d’aprenentatge de la gent adulta.

NOTA:

  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71633 Blog Nubulaya

Fira del Llibre de Palma - Novetats editorials (poemaris)

pobler | 30 Maig, 2009 06:12 | facebook.com

En els vint-i-dos poemaris publicats –més els que encara romanen inèdits--, el lector podrà trobar els indicis de quines varen ser les meves claus per entendre la vida i la literatura. Vist amb la perspectiva que donen aquests quaranta anys de conreu de la poesia, analitzant els continguts dels poemaris, els estils, les influències literàries de cada un dels llibres, un investigador atent podria copsar quines eren les circumstàncies personals i socials que envoltaren el creador en unes èpoques determinades. (Miquel López Crespí)


40 anys de poesia mallorquina: Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets



La publicació de Espais secrets, el poemari que fa el vint-i-dos dels editats en aquests prop de quaranta anys de conreu de la poesia –més els originals que romanen encara dins les carpetes--, m’ha fet reflexionar sobre el significat passat i present de la poesia en la meva vida. Malgrat no va ser fins a començaments dels anys vuitanta que vaig comença a publicar poesia el cert és que aquesta formava part de la meva vida des de la més remota infantesa. Potser una herència del pare, que formava part de les Milícies de la Cultura republicanes i recitava Miguel Hernández. Pablo Neruda, Rafel Albertí, Pedro Garfias, Miguel de Cervantes i Quevedo a les trinxeres des d’on el poble feia front a la bèstia feixista? La influència de la padrina, Martina Caldés de Can Ximbó de sa Pobla a la qual vaig sentir multitud de glossats que deixaven amb la boca badada tots els veïns del carrer de l’Escola on vivia? La influència dels meus mestres de l’escola Graduada de sa Pobla, els senyors Antoni Cladera Serra i Antoni Perelló que en una festa escolar de l’any 1956 en feren recitar Lo Pi de Formentor? Les lectures d’adolescent de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Blas de Otero, Nazim Hikmet, Bertolt Brecht, Essenin, Vladimir Maiakovski, Baudelaire? El cert és que, com he escrit una mica més amunt, malgrat que el primer poemari que vaig editar va ser el premi Marià Manent 1983, ja el 1968 m’havia presentat al premi Ciutat de Palma de poesia amb un poemari d’experimental que portava per títol Ruptures. En els primers anys de la meva activitat literària, la poesia esdevenia un instrument de resistència personal, una eina d’experimentació constant i malgrat unes inicials provatures de publicació no reeixides. Durant molts d’anys, amb el premi de teatre Carles Arniches 1972, lliurat a Alacant, el Ciutat de Palma guanyat l’any 1975 amb l’obra Autòpsia a la matinada, el Premi Especial Born de Teatre per Les Germanies, el premis de narrativa Ciutat de Manacor 1973 pel recull de narracions La guerra just acaba de començar

, semblava que la meva dedicació exclusiva anava enfocada cap a l’acció teatral i els contes. Però la poesia, la flama rebel i subversiva de l’herència de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart i Agustí Bartra, cova dins mi creant molts dels poemes que veurien la llum en els anys vuitanta, els noranta i, també, en aquest inici de segle XXI.

Els poemaris publicats d’ençà aquell primer premi Maria Manent 1983 són, doncs, els següents: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Palma, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Palma, 2000); Record de Praga (Capaltard, Palma, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Antologia (1972-2002) (Col·lecció El Turó, Palma, 2003); Temps moderns: homenatge al cinema (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazn de Poesia 2003, Edicions Bromera, Alzira, 2004); Les ciutats imaginades (XVI Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006); El cant de la Sibil·la (Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, Brosquil Edicions, València, 2006); Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall Editorial, Palma, 2008); Espais secrets (Edicions Can Sifre, Palma, 2009).

En els vint-i-dos poemaris publicats –més els que encara romanen inèdits--, el lector podrà trobar els indicis de quines varen ser les meves claus per entendre la vida i la literatura. Vist amb la perspectiva que donen aquests quaranta anys de conreu de la poesia, analitzant els continguts dels poemaris, els estils, les influències literàries de cada un dels llibres, un investigador atent podria copsar quines eren les circumstàncies personals i socials que envoltaren el creador en unes èpoques determinades. És evident que en aquests poemaris hom pot trobar la presència omnipotent de la melangia pel temps que fuig, per la solitud humana, l’amor, el dolor, la incertesa, el paisatge, la història, les mil i una rebel·lions que han omplert els dies d’aquest home que escriu i lluita... Espais secrets és un poemari que, en bona mesura, resum totes les evanescents presències que han agombolat la vida de l’autor. Ho diu el primer poema del llibre, anunciant tot el que el lector hi pot trobar: “en entrar als poemes hi trobareu / tot l’encens de la nostàlgia / guspires de foc en els ulls llargament tancats / la fascinació més apassionada i mil luxúries destil·lant combats / fent camí cap als forats de l’alba / pluja de naufragis solcant xarxes de misteri / el més foscos timbals de la nit / perseguits per violins i violoncels”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Feixistes i excarrillistes contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes (i II)

pobler | 29 Maig, 2009 20:58 | facebook.com

La solidaritat militant amb l'esquerra alternativa de les Illes: Arturo Van den Eynde, dirigent del Partit Obrer Revolucionari (POR).

"Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes i afins quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí". (Miquel López Crespí)



La revista del POR La Aurora sempre va romandre a l'avantguarda de la defensa de l'esquerra revolucionària de les Illes demonitzada i criminalitzaza per feixistes i excarrillistes (PCE).

PosteriormentLa Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.

Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva. Els autors dels pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions en contra meva i contra l'esquerra alternativa de les Illes eren els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida i Pep Vílchez.

El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.

'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.

'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero ¿dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?

'¡Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!

'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, ¿quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.

'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.

'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.

'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: ¡si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".

Miquel López Crespí

Feixistes i excarrillistes contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

pobler | 29 Maig, 2009 12:09 | facebook.com

La solidaritat militant amb l'esquerra alternativa de les Illes: Arturo Van den Eynde, dirigent del Partit Obrer Revolucionari (POR).


"Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista dels excarrilistes mallorquins i afins contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora". (Miquel López Crespí)



La revista La Aurora sempre va oferir un suport actiu als militants i escriptors de l'esquerra nacionalista de les Illes atacats brutalment pel feixisme i l'excarrillisme.

En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc i afins en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Els autors dels pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions en contra meva i contra l'esquerra alternativa de les Illes eren els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida i Pep Vílchez. Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.

Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.

Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista dels escarrilistes mallorquins i afins contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de col·laboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.

El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".

A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.

En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.

'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.

'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.

Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".

Miquel López Crespí

Europees: els partits del règim i els Moviments Socials - El Fòrum Social de Mallorca

pobler | 29 Maig, 2009 05:22 | facebook.com

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (7): Pere Polo


Pere Polo, membre de l'STEI-i es va fer present a la reunió convocada per l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca dia 14 de maig de 2009, i volgué intervenir-hi.

Adreçant-se a les candidatures mallorquines aspirants al Parlament Europeu i que s'havien fet presents a la sala, els dirigí unes preguntes relacionades amb l'Educació a la Unió Europea:

Per què no hi ha cap formació parlamentària europea que s'hagi atrevit a encetar el debat sobre Bolonya, Universitat, la privatització de l'ensenyament, la directiva Bolkestein...? Per quins motius no se n'ha informat l'opinió pública europea? Es creu en l'educació com un dret que s'ha d'implantar per part de les institucions públiques? Que s'està més a favor del concepte de formació de capital humà o de formació de persones que sàpiguen donar resposta a la crisi actual?

NOTA:

  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71568 Blog Nubulaya

Poesia mallorquina contemporània: Lletra de batalla (Editorial Bromera)

pobler | 28 Maig, 2009 16:57 | facebook.com

...”els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)


Lletra de batalla i els ressentits

Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta".

http://bloc.balearweb.net/get/444/xativapremi.JPG

El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

Miquel López Crespí

Europees i la política alternativa als partits del règim: els Moviments Socials

pobler | 28 Maig, 2009 12:07 | facebook.com

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (6): Damià Oliver


A la reunió convocada per l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca dia 14 de maig de 2009, Damià Oliver, membre de l'entitat ATTAC-Mallorca, mantengué intervencions diverses, fent-hi preguntes sobre la reivindicació i defensa de serveis públics a la Unió Europea.

S'interessà, en primer lloc, per la privatització i mercantilització dels serveis públics, resultat de les polítiques europees que s'estan implementant a la Unió Europea:

Continuà demanant explicacions, Damià Oliver, sobre l'Educació com a servei públic a la Unió Europea.
En aquest sentit demanà a les eurocandidatures presents al Consell de Mallorca:
”Quines mesures pensau adoptar per millorar la qualitat de l’educació pública? “

Les candidatures mallorquines que hi eren presents pogueren contestar allò que volgueren. L'eurocandidata mallorquina del PP, Rosa Estaràs, i l'eurodiputada mallorquina del PSOE, Teresa Riera, n'eren absents i no se n'hi pogué saber la resposta.

Damià Oliver, membre d'ATTAC-Mallorca, continuà insistint en les seves preguntes. En aquesta ocasió s'interessà pel cultiu de transgènics a la Unió Europea i pel deficient etiquetatge amb què s'estan difonent en estats europeus com l'espanyol:

A la seva darrera intervenció, Damià Oliver volgué demanar si és cert que consideren que “hem d'anar a votar per fer una Europa legítima”, com va dir qualcú a la sala aquell vespre. S'hi ha d'anar a votar, per legitimar l'Europa neoliberal que sortirà de la majoria parlamentària guanyadora el 7 de juny?

NOTA:

  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71493 Blog Nubulaya

Els intel·lectuals mallorquins i el feixisme

pobler | 28 Maig, 2009 06:02 | facebook.com

Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l'extermini del nostre poble en temps de la guerra estaven a l'altra banda de barricada i no era qüestió d'anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l'extermini físic de l'esquerra de les Illes. Per a nosaltres, escriptors d'aquest tipus, eren l'antítesi del que consideràvem "intel.lectuals". El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d'opressió del nostre poble. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins i la lluita per la llibertat



Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura.

Però l'aportació dels escriptors a la lluita antifranquista fou minsa, esquifida i ben misèrrima. A vegades, anant a una reunió clandestina, solia topar-me amb alguns dels fantasmes del passat. Al Círculo Mallorquín, en Llorenç Villalonga, recolzat en un sofà, fullejava diaris en la penombra. Coneixíem Mort de Dama, Bearn, els Desbarats (aquesta darrera obra prologada per Jaume Vidal Alcover, l'edità "Daedalus"). Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l'extermini del nostre poble en temps de la guerra estaven a l'altra banda de barricada i no era qüestió d'anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l'extermini físic de l'esquerra de les Illes. Per a nosaltres, escriptors d'aquest tipus, eren l'antítesi del que consideràvem "intel.lectuals". El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d'opressió del nostre poble.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

Amb la perspectiva que ens donen els anys, podem afirmar que Llibres Mallorca era l'indret que ens obria la porta a tots els misteris, als enfonys ocults de la nostra cultura, la "base d'operacions" des de la qual podíem furgar en un ric passat cultural que ens negava la dictadura. Posteriorment, amb l'edició (sempre a l'Editorial del senyor Francesc) de Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975), poguérem anar avançant en la història de la recuperació de les nostres senyes d'identitat. Són els nostres anys, diríem-ne de "formació": lectura dels clàssics del pensament socialista català i internacional, la primera militància dins organitzacions de lluita antifeixista i, també, de les primeres detencions i dificultats amb la policia política. De tot això n'hem parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001).

Són aquests llibres de memòries de Francesc de B. Moll els que ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

La primera redacció d'aquestes notes ("Una certa misèria cultural") és de l'estiu de l'any 1992. L'escriptor Antoni Serra, en el seu llibre El (meu) testament literari (vegeu "Els escriptors i el franquisme a Mallorca", pàgs. 126-137) coincideix plenament amb la valoració que feia jo mateix en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Editorial El Tall, 1994. Diu Antoni Serra: "És l'època en què coincidesc [en la resistència cultural antifranquista]... amb persones com Miquel Àngel Colomar (periodista i escriptor que havia patit directament la repressió de la guerra, condemnat per maçó i internat en els camps de treball: Son Catlar, Capocorb Vell, entre d'altres), Josep M. Llompart, Josep M. Palau i Camps, Miquel Morell, Llorenç Moyà, Jaume Adrover (vertader impulsor d'un nou concepte de teatre a Mallorca i home culturalment inquiet com pocs), Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Miquel Fullana (amb les seves essències -inalterables a través dels anys- republicanes)... i amb aquells altres de més joves, quasi bé acabats d'arribar al món de la cultura i de la política clandestina, que eren Jaume Pomar, Guillem Frontera, Francesc Llinàs (poeta i, sobretot, home de cinema), Frederic Suau, Llorenç Capellà, Joan Miralles, Sebastià Serra (aleshores un jove estudiant d'història a la Universitat de Navarra i, per això mateix, sospitós d'opusdeisme: la clandestinitis produïa fenòmens tan absurds com aquest), Miquel López Crespí, Josep Albertí, etcètera". Més endavant, Antoni Serra, inclou alguns noms més d'intel.lectuals antifranquistes i anomena alguns 'capellans progressistes', com Francesc Obrador, Antoni Tarabini, Carmel Bonnín, Pere Llabrés, el pare Rovira i Ramon Oró.

Dins el camp d'afinitat amb l´esquerra nacionalista podíem situar en Josep M. Llompart. En Josep M. Llompart fou impulsor -juntament n'Antoni Serra i en Palau i Camps- de la provatura d'organitzar la secció mallorquina del Pen-Club. Igualment en Llorenç Capellà demostrava el seu tarannà antifranquista, tant en els seus llibres com en la seva activitat política. N'Antoni Mus escrivia unes valentes narracions que recordaven la ferotge repressió feixista a Manacor. Ningú no dubtava de la fermesa, en la lluita per la llibertat, d'homes com en Josep M. Palau i Camps, Miquel Ferrà Martorell, Joan Perelló, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem d´Efak, Jaume Vidal Alcover, Guillem Frontera, Damià Pons, Bernat Nadal, Joana Serra de Gayeta, Biel Mesquida, Miquel Mas Ferrà o Antoni Vidal Ferrando. Però tot plegat, els escriptors mallorquins i l'antifranquisme eren "faves contades", que diria qualsevol pagès del meu poble.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Pep Juárez, la CGT, les europees i els moviments socials

pobler | 27 Maig, 2009 15:33 | facebook.com

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (4): Pep Juàrez


Pep Juárez, membre actiu del sindicat CGT-Balears, va intervenir a la trobada mantenguda a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca dia 14 de maig de 2009.

Es tractava de l'acte organitzat per l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, al qual s'havien convidat totes les eurocandidatures que es presenten a Mallorca, amb ganes d'obtenir escó parlamentari a Brussel·les, el proper dia 7 de juny.

Pep Juàrez s'adreçà als candidats presents, interessant-se pel manteniment del sistema públic de pensions i denunciant-hi la insolvència del sistema de pensions de caràcter privat.

NOTA:
  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71416 Blog Nubulaya

Europees i moviments alternatius - Els Moviments Socials i els partits del règim

pobler | 27 Maig, 2009 11:28 | facebook.com

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (3): Maribel Pujol


Maribel Pujol, membre de l'entitat Entrepobles, intervengué a la sessió de preguntes que l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca adreçà a les eurocandidatures que es feren presents a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca, dia 14 de maig de 2009.

En tractar-se de preguntes relacionades amb la reivindicació i defensa dels serveis públics a la Unió Europea, volgué demanar-hi:

Com a demostració pràctica de les polítiques socials sense exclusions que feis comptes d’adoptar, què pensau fer amb la Directiva de Retorn de la Unió Europea, l’anomenada directiva de la vergonya, relativa als procediments i normes comunes als Estats Membres per fer retornar al país d’origen la gent indocumentada que es troba en territori europeu?

Quines explicacions ens donau del vot favorable a aquesta Directiva de la Vergonya?

Cal tenir present que el passat mes de juny, dels 785 eurodiputats que ocupen escó parlamentari a Brussel·les, 367 votaren a favor de la Directiva de la Vergonya (32 eurodiputats socialistes=16 PSC-PSOE).

Si es fan números i es calcula què hagués passat si els 32 eurodiputats socialistes haguessin votat en contra o simplement s'hi haguessin abstengut... es veu clarament que el Parlament europeu s'hagués mostrat majoritàriament contrari a la Directiva de la Vergonya!

Ningú no ha estat capaç de donar-hi cap casta d'explicació mínimament raonable i satisfactòria...

És bo que se sàpiga que, gràcies a aquests 32 vots socialistes, el mes de juny passat Europa aprova la Directiva de la Vergonya, que tantes entitats cíviques, a Mallorca i fora de Mallorca, rebutgen per inhumana i vergonyosa.

Serà bo que es tengui en compte, ara que s'acosten altra volta els moments més decisius per tornar a triar qui ens representi al Parlament Europeu...

NOTA:

  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71397 Blog Nubulaya

Jinetes de Alcalà: enderrocar tots els monuments feixistes de Palma

pobler | 27 Maig, 2009 05:37 | facebook.com

Enderrocar tots els monuments feixistes de Palma – Articles de Llorenç Capellà i de Miquel López Crespí


Els Jinetes de Alcalá


Per Llorenç Capellà


Els Jinetes de Alcalá foren 29 oficials de Cavalleria adscrits al regiment de Villarobledo, destinat a Alcalá de Henares. El Govern va aprofitar uns incidents entre soldats i paisans per netejar la sala de banderes de conspiradors, una excusa força usual aleshores. Era l'any 1935. De manera que entre els dies 24 i 27 de juny arribaren a Palma, dividits en quatre grups, i foren reclosos en el fort de Sant Carles. Tanmateix la caserna d'Alcalá va continuar essent un West Point en petit i l'any següent, el maig de 1936, el Ministeri de la Guerra va optar per disgregar-ne les unitats: el regiment de Villarrobledo va ésser enviat a Palència i, el de Calatrava, a Salamanca. Mentrestant, els 29 arrestats a les Illetes no havien deixat de conspirar i sostingueren una relació coral amb el Marquès de Zayas. De fet, Falange els va prendre sota la seva tutela i va fer d'enllaç entre ells i la cúpula militar de les Illes.

A posta, la matinada del 19 de juliol, en abandonar la cel·la, ja sabien quin pa es donava en el carrer. De bell antuvi, participaren de manera entusiàstica en l'ocupació dels edificis públics i en el segretament de la democràcia i, més endavant, en accions de repressió. La seva intervenció, per tant, té molt poc d'heroica. Cal recordar que la població estava indefensa? El governador civil, Antonio Espina, s'havia negat a lliurar armes als sindicats i, molt probablement, aquesta decisió va canviar el curs de la història. Les referències continuades que s'han fet a la Mallorca pacífica amb sang de xai se sustenten en un tòpic més alt que els Set Pisos. Els aldarulls de l'any divuit, amb tramvies bolcats i barricades en els carrers, suggereixen una altra cosa.

O, si tant voleu, reparem en el mateix trenta-sis: un dia de febrer, després de les eleccions, el tinent Pujolà, de la Guàrdia d'Assalt, va haver de fer-se fort un seguit d'hores dins l'Ajuntament, perquè els escamots obrers que s'havien ensenyorit de Cort pretenien linxar-lo. Si Espina hagués lliurat a la Casa del Poble les armes que Ferretjans i Garcias li reclamaren amb insistència, l'Illa no hauria caigut tan fàcilment a mans dels facciosos. O la insurrecció s'hauria avortat, perquè els sis-cents passatgers que salparen del moll de Palma, la nit del divuit de juliol, i que no pogueren desembarcar a Barcelona, probablement, cas de saber que es lluitava en els carrers de Palma, s'haurien unit a la lluita. I tampoc no hauria estat baldera la resistència de Manacor, de Sóller, de sa Pobla o de Pollença.

Espina, a l'hora de prendre partit, va témer més els obrers que el colpistes i per culpa seva (culpa condicionada per la prudència, per la por) milers de ciutadans varen ésser detinguts i molts d'ells assassinats sense possibilitat de defensar-se. Els Jinetes de Alcalá es passejaren pels carrers adolorits empunyant les pistoles. Eren colpistes: robaven llibertat, dignitat, vida. El dinou de juliol, diumenge, prop de les set del matí, tres oficials de l'exèrcit irromperen en el despatx d'Antonio Espina. Dels tres, dos eren Jinetes de Alcalá. I un d'ells, el tinent Lizasoain Muguiro, va posar-li la pistola al pit i li va comunicar que quedava destituït i detingut. Lizasoain acabava de cometre un acte il·lícit, el més repugnant de tots els que es poden cometre contra els drets de la ciutadania.

Tanmateix, tant ell com els altres Jinetes varen ésser considerats herois, i l'any quaranta-tres, amb el món sota la bota feixista -Alemanya avançava Europa endins i a Espanya afusellaven gent a dojo-, Cort va decidir homenatjar els Jinetes posant el seu nom (Jinetes de Alcalá!) i aixecant un monòlit a la plaça de la Porta de Santa Catalina. Ben segur que les autoritats feren vots perquè aquell homenatge fos per sempre. Però els feren perquè estaven convençuts que el feixisme encetava una era nova. Mai de mai, no s'hauria imaginat Jordi Dezcallar Montis, el batlle d'aleshores, que gairebé setanta anys després un consistori amb predomini socialista faria mans i mànigues per preservar el seu llegat.

dBalears (26-V-09)


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El Fòrum Social de Mallorca, els Moviments Socials i les europees

pobler | 27 Maig, 2009 03:52 | facebook.com

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (2): Xisco Mengod


La sessió de preguntes que l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca adreçà a les candidatures mallorquines aspirants a fer-se presents al Parlament Europeu dia 7 de juny, se centraren en la reivindicació i defensa dels serveis públics dins la Unió Europea.

A la Sala de Premsa del Consell de Mallorca, dia 14 de maig de 2009 s'encetava el torn de preguntes sobre serveis públics, en general, amb la intervenció de Xisco Mengod, membre de la Plataforma Ciutadana Gent de Marratxí:

Representants d'altres entitats que conformen l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, també s'adreçaren a les eurocandidatures que s'hi havien fet presents (Unió Mallorquina, Esquerra Republicana-Entesa per Mallorca, Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, Esquerra Unida i Alternativa...) formulant-los les preguntes corresponents:

Concretament, tota la sèrie de preguntes elaborades per l'assemblea se centraven en aquests àmbits d'actuació pública a la Unió Europea:

  • Serveis públics, en general (5 preguntes)
  • Educació (3 preguntes)
  • Mitjans de comunicació (2 preguntes)
  • Salut (3 preguntes)
  • Serveis socials (2 preguntes)
  • Transport (4 preguntes)

NOTA:

  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71386 Blog Nubulaya

Europees: la veu dels Moviments Socials

pobler | 26 Maig, 2009 17:00 | facebook.com

Preguntes mallorquines a eurocandidatures (1): Miquel Ramón


A la Sala de Premsa del Consell de Mallorca, el proppassat 14 de maig, Miquel Ramón Clar, membre de l'entitat Fòrum Ciutadà de Mallorca, feia la presentació pública d'un acte insòlit: davant les càmeres de televisió d'IB3 i TV Mallorca.

Més d'una trentena de representants de l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, constituïda a Palma el mes d'abril de 2008, s'havien proposat d'adreçar unes preguntes molt concretes a les candidatures europees que demanen el vot per al proper dia 7 de juny.

N'hi acudiren 4 de les 7 que hi havien estat convidades.
Rosa Estaràs, eurocandidata mallorquina del PP, i Teresa Riera, eurocandidata mallorquina del PSOE, no hi feren acte de presència; malgrat els seus respectius serveis tècnics n'haguessin confirmat prèviament l'assistència....

Ho explicà molt bé Miquel Ramón

NOTA:

  • TV Mallorca enregistrà íntegrament aquesta trobada, que es perllongà durant més de 2 hores seguides i que fou moderada pel periodista Rafel M. Creus.
  • Agustí Baró, de l'entitat “Bandejats”, també en féu una gravació i treballà el muntatge que queda recollit a la web del Fòrum Social de Mallorca.

http://nubulaya.cecili.cat/post/71328 Blog Nubulaya

Sa Pobla i la història - Costa i Llobera en el record

pobler | 26 Maig, 2009 10:48 | facebook.com

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?


Sa Pobla 1956. Escola Graduada de sa Pobla. Miquel López Crespí després de recitar "Lo Pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera.

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

Jaume Carbonero, Vicenç Grande i la destrucció de sòl rústic a les Illes

pobler | 26 Maig, 2009 07:11 | facebook.com

Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual. (Miquel López Crespí)


Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern. Escriu aquest articulista: “El cop per al Govern de Francesc Antich és de consideració. No només pel que fa als 5.000 habitatges que es volia construir –en terrenys en una part important de Grande, i ara no se sap què passarà...”. (Miquel López Crespí)


Vicenç Grande i Jaume Carbonero: la destrucció de sòl rústic a les Illes



Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: “El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero”. Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande.

En la roda de premsa de denúncia de la llei Carbonero, Margalida Ramis lamentava davant els mitjans de comunicació que la llei “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”.

El GOB, que en aquells moments no donava cap nom en concret, sí que ens obria els ulls quant a demagògia barata i les mentides del conseller d’habitatge. Margalida Ramis va ser prou clara en la seva compareixença davant la premsa de les Illes, i deia a qui la volgués escoltar que el rerefons de la llei Carbonero, l’objectiu final de la construcció en sòl rústic, no era facilitar habitatges a un preu digne als sectors menys afavorits de la societat, sinó l’excusa per aconseguir que els promotors continuassin creixent i desenvolupant al màxim el sector de la construcció en un moment de recessió econòmica. Vet aquí la mentida de Carbonero: provar d’enganyar la gent dient que fas una política pels més desvalguts quan, en realitat, treballes per afavorir els promotors. Però el GOB, amb el comunicat del 30 d’abril, deixava en evidència l’operació Carbonero d’afavorir el ritme de construcció desmesurada al qual estaven acostumats els promotors i especuladors illencs.

Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual.

Gabriel Vicenç, el conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori, ho havia explicat prou bé en l’article “Recuperar el territori, garantia de futur” quan escrivia, talment una resposta al desenvolupisme salvatge de Carbonero: “Els poders públics, d’acord amb el nostre Estatut (article 23 i altres) tenen l’obligació de protegir de forma efectiva els espais naturals, els espais agraris, i també tenen l’obligació de preservar el paisatge com a un valor cultural, social i un actiu econòmic cel territori”. És a dir, una política ben contrària als acostumats desastres de Jaume Carbonero quant a la destrucció de recursos i territoris.

Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern. Escriu aquest articulista: “El cop per al Govern de Francesc Antich és de consideració. No només pel que fa als 5.000 habitatges que es volia construir –en terrenys en una part important de Grande, i ara no se sap què passarà...”.

Dels interessos especulatius de molts constructors illencs se n’havia parlat molt en temps de la lluita per salvar la Real, per aturar les maniobres especulatives de Son Espases. Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real? La nòmina institucional ha fet callar molts polítics professionals i ara mateix som testimonis de vergonyosos silencis que fan empegueir. La lluita contra l’especulació, cas de Son Espases, era una gran mentida. Tan sols era pur oportunisme per a gaudir dels sous i privilegis dels polítics del règim.

La relació entre els plans de Jaume Carbonero quant a la destrucció de sòl rústic i els interessos de Grande, l’afavoriment dels interessos dels promotors que deia el GOB, ja són de domini públic i evidencien novament les acostumades mentides de professionals del romanço com el conseller d’habitatge, un personatge que ens volia fer creure que el preocupava la situació de les classes socials menys afavorides. Quin cinisme i quina mentida tot plegat!

Miquel López Crespí


Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista


Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Tomeu Martí, Jaume Santandreu... la història amagada de la transició

pobler | 25 Maig, 2009 18:33 | facebook.com

No era això: memòria política de la transició s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.


Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.



D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)


Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.


Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.

Tomeu Martí, l'OCB, l'Acampallengua, la Guàrdia Civil i els Joves de Mallorca per la Llengua

pobler | 25 Maig, 2009 14:55 | facebook.com

Els Joves de Mallorca per la Llengua i l'OCB valoren molt positivament la participació a l’Acampallengua


 

Els Joves de Mallorca per la Llengua i l’Obra Cultural Balear valoren molt positivament l’elevada participació a l’Acampallengua 2009, que ha aplegat més de 15.000 joves durant el cap de setmana a Sa Pobla. L’activitat ha tornat a ser una gran festa a favor de la llengua i de les manifestacions culturals en català. L’organització vol agrair la seva contribució al més de dos-cents voluntaris que han ajudat desinteressadament a aquest bon resultat, sense els quals l’Acampallengua no hagués estat possible. Agraïment que s’ha de fer extensiu a les associacions de Sa Pobla, a l’Ajuntament, a Protecció Civil, i especialment, a la Policia Local del municipi, que varen tenir en tot moment un comportament exemplar de servei públic.

Les dues entitats, per contra, consideren inacceptable l’actitud prepotent de la Guàrdia Civil, amb la qual s’havia acordat prèviament, en una reunió mantenguda amb el seu cap local, que la seguretat de l’acte correspondria a la Policia Local de Sa Pobla i que el cos armat no intervendria en cap moment en el desenvolupament de l’acte. En contrast amb aquest compromís, tres agents del cos no només varen entrar a la zona on es desenvolupava el concert, sinó que varen identificar un extens grup de voluntaris i varen detenir el vicepresident de l’Obra Cultural Balear i responsable de seguretat de l’acte Tomeu Martí, posant en risc, per tant, la seguretat dels assistents al concert.  

Per a les dues entitats, a més, és inacceptable que, a posteriori, es vulgui donar una versió distorsionada dels fets, amb afirmacions com que hi havia una baralla multitudinària a la zona del concert –de la inexistència de la qual en pot donar fe el regidor d’Educació, Cultura i Seguretat Ciutadana Sebastià Gallardo, que ha afirmat que la Policia Local, que era present al recinte, no va rebre cap telefonada- o que a l’exterior de la caserna de la Guàrdia Civil hi havia un grup de gent cridant consignes de caràcter polític, quan en tot moment es va mantenir una actitud de calma i respecte, tal i com poden corroborar representants de diferents mitjans periodístics presents. També en pot donar fe el regidor de Joventut i Esports, Guillem Crespí, que va estar present tant en el moment de la detenció i que ha negat que Tomeu Martí no es volgués identificar; posteriorment, Crespí va estar present tot el temps a l’exterior de la caserna. És més, els voluntaris del servei d’ordre que es varen desplaçar davant la caserna varen evitar un conflicte que s’hagués pogut produir donada la gravetat del fet.  

Tant l’Obra Cultural Balear com els Joves de Mallorca per la Llengua manifesten el seu suport a l’actuació de Tomeu Martí com a responsable del servei d’ordre de l’Acampallengua, tasca que ha realitzat durant els darrers anys. L’Obra Cultural Balear fa costat sense cap fissura a la tasca de Tomeu Martí com a vicepresident i coordinador de l’entitat.  

+ info: www.acampallengua.cat

http://arta-jove.balearweb.net/post/71278 Blog Artà Jove


Europees i Moviments Socials: imatges i sons

pobler | 25 Maig, 2009 12:22 | facebook.com

Imatges i sons d'unes preguntes europarlamentàries fetes a Mallorca


Qui obri aquest enllaç hi pot veure i escoltar una sèrie de preguntes summament interessants. Molt breus i ben sucoses!

Són preguntes adreçades als candidats de Mallorca que es presenten a les properes eleccions al Parlament Europeu... Van dirigides als quatre que acudiren a la sessió convocada a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca el passat dia 14 de maig.

Ni la candidata del PP -Rosa Estaràs- ni la candidata del PSOE -Teresa Riera- s'hi varen voler fer presents. Posteriorment, se'ls ha demanat que les responguin per escrit...

Qui en fa les preguntes és membre d'alguna d'aquestes entitats que conformen l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, constituïda a Palma dia 8 d'abril de 2008:

El recull de les fotografies ha estat fet i cedit per Juan Hernández...
Agustí Baró n'ha gravat i treballat el muntatge...
TV Mallorca n'ha fet la gravació íntegra (prop de 3 hores seguides)...

Tenim cinc anys per davant, a fi de veure'n satisfetes les demandes...
Totes aquestes preguntes tenen a veure amb la reivindicació i defensa dels serveis públics a la Unió Europea...
Totes s'encaminen a impulsar la lluita social i política contra la seva privatització creixent...

http://nubulaya.cecili.cat/post/71216

El dogmatisme i el sectarisme a les Illes (fotografies i documents)

pobler | 25 Maig, 2009 06:29 | facebook.com

Carrillistes com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)


La República i els nous conversos




Vet aquí la capçalera del pamflet -i els noms- dels sectaris que demonitzaven la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.



En el pamflet contra el llibre de memòries antifranquista de Miquel López Crespí els sectaris i dogmàtics, la colla dels Antoni M. Thomàs i CIA, s'atrevien a suggerir que l'esquerra republicana de l'OEC i els altres partits antifeixistes treballaven "pel franquisme polític i policíac".


Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.



Davant la campanya de mentides i calumnies dels carrillistesi sectors afins -els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida- nombrosos ciutadans i ciutadanes sortiren en defensa del llibre de memòries antifeixista de Miquel López Crespí. Partits i organitzacions d'esquerra també denunciaren les brutors dels personatges abans esmentats contra els escriptors nacionalistes i d'esquerra de les Illes. Vet aquí una de les nombroses cartes en defensa del llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca publicada per la CGT en un diari de Palma.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La crisi econòmica – Les falses memòries de Felipe González (XIX)

pobler | 24 Maig, 2009 17:04 | facebook.com

Imagín que en sortirem reajustant encara més les despeses en assistència social. Fins ara mateix, l'atur, l'ampliació constant del nombre de treballadors que cobraven el subsidi, no ha significat altra cosa que un enriquiment descontrolat d'individus sense escrúpols que s'han aprofitat del nostre sentit magnànim i lliberal de governar. No dic que no hi hagués algun cas real d'atur, alguna petita empresa que hagi fet fallida, qualque sector productiu autènticament afectat per les reestructuracions de plantilles. Això és cert. Però la majoria -hi ha dades concretes, fets comprovats pels inspectors de l'INEM-, a part de cobrar el que sovint no els corresponia, s'han dedicat a muntar negocis, a treballar pel seu compte, o, els més desaprensius, a anar-se'n de vacances a Grècia i les Bahames amb els diners de l'erari públic.


Tants de llanterners, electricistes, venedors de tota mena de productes, picapedrers, pintors, fusters, botiguers, mecànics, que han pogut fer negoci mercès, primer, a les indemnitzacions per l'acomiadament i, en segon terme, cobrant cada mes de l'atur. I la colla més viva, més intel.ligent en llur maldat, els que han fet el possible per inventar falses malalties, atacs de cor inexistents que els serveixen per a retirar-se als trenta, quaranta anys, amb una paga estatal a perpetuïtat.


La crisi econòmica – Les falses memòries de Felipe González (XIX)


Nous problemes amb els pressupostos. Com he anat comentant en aquestes lúcides reflexions que escric quan els quefers de la direcció de l'Estat m'ho permeten, la crisi internacional ens sacseja, augmentant algunes de les nostres normals dificultats. Ningú no podia preveure l'ensorrament del mur de Berlín, una unificació d'Alemanya tan ràpida. Sé, pels amics i companys del partit alemany germà, que abans de la unificació hi havia previstes fortes despeses i inversions a Espanya. Hem tengut una mica de mala sort. El capital s'ha estimat més digerir el gegantí pastís de l'Est (Polònia s'alliberava del comunisme; Praga, Budapest, Tirana; després... la Unió Soviètica!). He de reconèixer, sense que això signifiqui un error de falta de previsió, que ningú -en el món sencer!- no podia imaginar terratrèmols de tal envergadura. Les inversions alemanyes en sectors claus de la indústria, les telecomunicacions i el transport, eren cabdals per a aturar l'índex de l'atur. No hem tengut sort. Imagín que en sortirem reajustant encara més les despeses en assistència social. Fins ara mateix, l'atur, l'ampliació constant del nombre de treballadors que cobraven el subsidi, no ha significat altra cosa que un enriquiment descontrolat d'individus sense escrúpols que s'han aprofitat del nostre sentit magnànim i lliberal de governar. No dic que no hi hagués algun cas real d'atur, alguna petita empresa que hagi fet fallida, qualque sector productiu autènticament afectat per les reestructuracions de plantilles. Això és cert. Però la majoria -hi ha dades concretes, fets comprovats pels inspectors de l'INEM-, a part de cobrar el que sovint no els corresponia, s'han dedicat a muntar negocis, a treballar pel seu compte, o, els més desaprensius, a anar-se'n de vacances a Grècia i les Bahames amb els diners de l'erari públic. Existeix una vergonyosa pirateria que cal eradicar si volem progressar. Tants de llanterners, electricistes, venedors de tota mena de productes, picapedrers, pintors, fusters, botiguers, mecànics, que han pogut fer negoci mercès, primer, a les indemnitzacions per l'acomiadament i, en segon terme, cobrant cada mes de l'atur. I la colla més viva, més intel.ligent en llur maldat, els que han fet el possible per inventar falses malalties, atacs de cor inexistents que els serveixen per a retirar-se als trenta, quaranta anys, amb una paga estatal a perpetuïtat.

Esser declarat inútil, no apte per a la feina, ja no és una taca, una tragèdia familiar. Ans al contrari, amb l'ajut d'un metge irresponsable, esdevé un èxit digne d'una medalla, d'un honor, un sistema per a aconseguir diners sense treballar. El súmmum del robatòrum! Haurem de depurar responsabilitats entre els doctors i especialistes causants de tal munió de baixes falses. Mancs que no ho són; coixos que en sortir de l'hospital són capaços de guanyar medalles olímpiques; cecs caminant a les palpentes que en un moment adoben rellotges d'alta precisió; portadors de la sífilis, la SIDA, qualsevol estigma incurable que, en dos dies, una vegada cobrada la baixa, la indemnització, són a la platja amb els fills, menjant paella sota les palmeres, rient-se dels meus discursos, bevent bones ampolles de vi. No hi ha ningú que no vagi amb un cotxe darrer model, posseeixi una gamma infinita d'electrodomèstics a casa seva, dues o tres televisions, ordinador personal. És allò de sempre d'ençà el món existeix: no saber conformar-se amb el que es té. Imitar les classes elevades. Voler consumir el mateix que l'èlit. L'enveja dels de baix. La misèria espiritual d'unes races sense moral. Altres han comprat xalet a la mar o la muntanya. La segona residència s'ha convertit en una plaga, fent malbé alguna de les millors platges. Andratx, a Mallorca, on vaig a estiujejar cada any, ja no és el que era. Abans, no fa gaire, el port d'Andratx era un indret paradisíac amb quatre casetes de pescadors, uns quants turistes respectuosos amb el medi ambient. Per a mi era una satisfacció passejar, els horabaixes, pels carrers tranquils, parlar amb els pescadors de llurs problemes. Ara, els iots t'impedeixen entrellucar el port. Els cotxes esportius omplen l'atmosfera de fum. Ha finit completament la famosa calma mallorquina tan del grat de l'extraordinari Arxiduc austríac que donà a conèixer al món tanta meravella desconeguda. La Mallorca de quan era estudiant! L'encís dels viatges d'estudis amb els frares, les cales sense gent. Aquella tranquil.litat mai més trobada. Sovint pens que la humanitat no té remei. Que sempre malda per fer malbé el que l'envolta: destruir paisatges, no respectar les lleis. Els restaurants, curulls de farsants -els pretesos "aturats"-, resten ara plens de gentalla que devora paella, gambes a la planxa, porcella rostida. Populatxo sorollós que cruspeix amb les mans i escup en terra. Bèsties de rapinya que voldrien sacsejar les riqueses de l'Estat, que ens arruïnarien en dos dies de no controlar-les. I tenen la barra de dir que es troben en l'atur! Han fet malbé la natura, els pocs indrets que encara no estaven contaminats per les servituds normals del progrés. Bagassers que encara demanen més i més, insaciables. Hem d'acabar amb l'anarquia. Ben cert que seria impossible tornar al temps dels romans, al període de l'esclavatge. Jo sóc un dirigent contemporani, demòcrata, enemic de certs privilegis odiosos. Tanmateix, s'ha anat comprovant, amb els segles, que la púrria misèrrima produeix més i millor si creu que és lliure, si cobra un jornal, si imagina que pot dirigir la nació, mudar de governants mitjançant el vot. Beneïda il.lusió de les urnes! Aquesta és la moderna democràcia parlamentària que nosaltres defensam. Un home, un vot. Malgrat sigui un ignorant, un ruc. Ells voten, és evident. Nosaltres ja ens encarragam de sortir infal.liblement elegits. És la divisió burgesa del treball de la qual ja parlava Marx (un dels pocs pensaments seus amb els quals estic d'acord) La divisió del treball. Els uns manam, els altres són manats. És la diferència entre la intel.ligència i la brutalitat, entre l'espiritualitat dels qui tenim una formació adequada i els qui només viuen moguts pels més baixos instints: la panxa i el sexe. Ben cert que no defensaré mai l'esclavitud -com demanen certs sectors de la patronal-. Nosaltres som governants de països pròspers i civilitzats que no podrien acceptar certes aberracions producte de la ignorància del passat. Als qui pensen que seria possible sortir de la crisi actual emprant sistemes periclitats els hauríem de demanar... ¿podria, un subjecte sense sou, produir, fermat de cadenes, els beneficis que dóna un obrer modern? Mai. L'únic que cal fer és dur endavant un ferreny control de tothom que cobri l'atur, augmentar el nombre d'inspectors, ser inflexibles amb els treballadors quan es comprovi fan feina estant a la llista d'aturats. ¿Com és possible que un honrat pare de família no pugui tirar endavant amb les seixanta o setanta mil pessetes que els donam? Gasten massa, sense vigilància, d'una forma incontrolada. No tenen l'esperit frugal dels treballadors del passat que amb un tros de pa i una sardina passaven el dia. Abans no hi havia tantes festes, tantes diversions i entreteniments. La missa de diumenge, un joc de cartes amb els amics a la taverna, eren els passatemps principals del poble. A vegades, per setmana santa, les processons. L'arribada ocasional d'un circ als afores de la ciutat permetia anar amb els infants a veure els animals que romanien fora la carpa. Així s'estalviaven l'entrada!

El sistema d'economitzar dels nostres pares i avis! Com s'han anat perdent els bons i assenyats costums dels avantpassats! Uns pantalons nous i una camisa blanca per als diumenges, una falda de llista per a la dona, ja bastaven per a tenir una parella ben mudada. Els fills, a lloure pel carrer, ajudant els majors en el camp, o de joves, en els tallers, aprenent un ofici, tampoc no causaven despeses excessives. Ciutadans i vilatans, sense sanitat pública, es morien més aviat. Ara, no entenc el que passa. Potser hi ha massa població, un excés de natalitat. Falsaris i ximples es reprodueixen com els conills i demanen serveis, escoles, guarderies, hospitals... Sempre demanant, com si poguéssim fabricar diners i llençar-los al carrer. El problema de l'habitatge. Protesten les associacions de veïns, els sindicats, dient que els lloguers o les cases són cars. Cert. Ara no hi ha ningú que no vulgui tenir habitacle propi. En el meu temps -encara ho record amb certa nostàlgia-, els pobres del meu barri, a Sevilla, vivien tots en la mateixa cambra. Dotze persones en una habitació! Ningú no demanava més, es conformaven. Quina raça més especial, el poble andalús. Herència de Sèneca dins la sang de la massa? Podien gastar el que cobraven de jornal comprant pa per als fills, una mica de carn els dies de festa, una mortalla quan morien. El més necessitat tenia mortalla en morir! Ara tot ha mudat. Ha crescut el parasitisme absurd que coneixem. Tothom es creu milionari. S'han imaginat senyors. Cotxe, pis, estudis per als fills. Aviat demanaran el cel!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Fira del Llibre - Novetats editorials -

pobler | 24 Maig, 2009 07:48 | facebook.com

EL TALL EDITORIAL PUBLICA L’OBRA NOVEL·LA, POESIA I TEATRE (MEMÒRIES 1968-2008)


En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. (Miquel López Crespí)



L’Editorial El Tall, que tan encertadament dirigeix el catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Josep Juan Vidal, ha publicat el meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), un recull d’articles literaris que parlen d’aquests quaranta anys de conreu de la literatura, de determinats aspectes del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. El llibre abans esmentat és una recopilació de moltes de les reflexions literàries que he anat publicant aquestes dècades en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat.


És evident que resulta prou complicat provar d’encabir quaranta anys de records en el petit espai d´unes tres-centes pàgines. Quan en el subtítol del llibre especificam “Memòries 1968-2008”, el que volem dir és que el lector trobarà una aproximació a les principals idees que condicionaren la nostra forma d’entendre el fet literari en aquell temps. Les pàgines de què disposam no donen per més. I, ja que comentam aquesta qüestió, cal dir que, evidentment, l’autor, si el destí ens ho permet, té la intenció de continuar aprofundint en aquestes quatre dècades d’activitat cultural i literària.


En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II).


El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor.


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els escriptors propers al règim.


En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera sobre els darrers llibres publicats.


Però tornem a la publicació Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), el llibre de memòries on trobarem informació exhaustiva d’aquests darrers quaranta anys de conreu de la literatura. Els primers capítols del llibre, “El Maig del 68” i “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II) els he dedicat a rememorar aquella època de narrativa, teatre i poesia experimental. Els he inclòs en el llibre que comentam perquè una lectura apressada de Notícies d’enlloc i de La guerra just acaba de començar, podria donar la sensació de l’existència d’un cert caos en la meva narrativa, d’una juxtaposició excessiva de materials que no acaben de casar. Però aquesta sensació és producte de la voluntat que tenia en aquells moments. Vivint immersos en moltes de les idees que sacsejaren el món a ran dels esdeveniments del Maig del 68, era evident que, per a nosaltres, el “caos revolucionari”, la possibilitat de la revolta, la participació de les masses en el control del seu destí, significaven els fonaments de la societat lliure del futur. Subvertir l 'ordre establert començava per transgredir la cultura dels dominadors, la seva estètica, determinats cànons literaris....


Crec que una lectura atenta dels vint-i-sis capítols que conformen el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial pot servir per a copsar la meva evolució literària –i també política!- dels meus darrers quaranta anys de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió a les Illes. En un altre capítol hem parlat dels experiments rupturistes de finals dels anys seixanta i setanta, de l’herència cultural i política del Maig del 68, del paper del compromís cívic i de la lluita antifeixista en bona part dels escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta”. Una generació alletada, no solament per l’herència de l’esquerra antifeixista illenca dels anys vint i trenta sinó també, i molt especialment, per certa represa del món editorial català de les Illes a començaments dels anys cinquanta. Són els llibres editats per l’Editorial Moll en aquestes anys els que van conformant la nostra formació cultural, la nostra “universitat” en aquell món tancat i opressiu del feixisme.


Hi ha capítols de Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que poden donar una idea cabdal del treball literari d’aquestes darreres dècades. Em referesc als capítols “Cultura i antifranquisme” (I) i (II), “Miquel Costa i Llobera: història d’una novel·la” (I) i (II), “La poesia dels anys vuitanta: Les ciutats imaginades”, “El teatre mallorquí”, “Cultura transició a Mallorca”, “La novel·la històrica”, “Quatre poemaris”, “Trenta anys de poesia mallorquina”, “Sa Pobla i la història”, “Narrativa breu: Un viatge imaginari i altres narracions” (I) i (II), “La poesia de les Illes i la memòria històrica”, “París 1793” (I) i (II).

Però cap de les obres posterior a La guerra just acaba de començar (1973), hagués estat possible sense els anys inicials d’experimentalisme literari que hem descrit en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II).


El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial vol ser un recordatori d’aquestes quatre dècades d’intervenció política i cultural, de lluita constant per a no desmerèixer mai de l’herència cultural dels mestres que ens han alletat i sostingut durant tots aquests anys foscos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Teresa Riera (PSOE) i Rosa Estaràs (PP) giren l'esquena als moviments socials

pobler | 23 Maig, 2009 12:44 | facebook.com

Rosa Estaràs (PP) i Teresa Riera (PSOE) giren l'esquena als moviments socials, a Mallorca


Com es pot veure en aquesta filmació -realitzada al taller de l'entitat “Bandejats”-, no hi són presents cap de les dues eurocandidates.

L'acte va ser organitzat a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca el proppassat dia 14 de maig, abans que començàs la campanya electoral...

L'Assemblea de Moviments Socials que impulsa el Fòrum Social de Mallorca hi havia convidat totes les candidatures mallorquines que aspiren fer-se presents al Parlament Europeu, perquè donassin resposta a una sèrie de preguntes que se'ls volia formular en relació amb la reivindicació i defensa dels serveis públics a la Unió Europea.

Tant perquè informassin d'allò que hi han fet durant aquests darrers cinc anys passats, com perquè hi diguessin què hi pensen fer durant els propers cinc anys que vénen.

En vistes que no hi acudiren, se'ls ha fet arribat un escrit, acompanyat de les preguntes escrites, per si tenen a bé donar-hi resposta escrita.

Vet ací el text de la carta adreçada a la Sra. Rosa Estaràs Ferragut (PP) i a la Sra. Teresa Riera Madurell (PSOE):

“Sra. Candidata al Parlament Europeu:

L'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, a la darrera reunió mantenguda a Palma, acordà, entre d'altres assumptes, adreçar-vos aquest escrit de protesta, per no haver volgut acudir a l'acte organitzat a la Sala de Premsa del Consell de Mallorca, el proppassat dia 12 de maig, al qual vos havíem convidat.

Tot i haver-se'n fet pública la vostra assistència, com a resultat de les gestions efectuades amb els vostres serveis tècnics, no poguérem comptar amb cap intervenció vostra.

L'assemblea considera que aquesta actitud vostra reflecteix una manca de respecte cap a entitats com la nostra que, en aquest cas, no cercàvem cap altra cosa que saber allò que ha fet el vostre Grup Parlamentari aquests darrers cinc anys al Parlament Europeu, i allò que hi pensa fer durant els cinc anys que vénen.

Creim que tenim tot el dret del món a reclamar-vos-ho. I que vós teniu el deure democràtic de complir, a l'hora que vos presentau com a candidata a eurodiputada.

Lamentam que no hàgiu volgut donar resposta a una sèrie de preguntes que vos volíem formular, en relació amb els serveis públics a la Unió Europea. Sobretot, perquè veim amb disgust que el vostre Grup Parlamentari acostuma a votar favorablement unes directives europees, davant les quals nosaltres ens declaram obertament en contra, des l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca.

Per si teniu a bé fer-nos arribar la vostra resposta escrita, vos adjuntam les preguntes que més intensament ens plantejam enguany, en relació amb serveis públics tan significatius com l'Educació, els Mitjans de comunicació, la Sanitat, els Serveis socials o el Transport. Els consideram uns drets adquirits per la ciutadania europea del segle XX, que no poden ser malmenats a l'Europa del segle XXI.

PREGUNTES_CANDIDATURES_EUROPARLAMENT1.pdf

A l'espera de les vostres respostes oportunes, desitjam veure'n satisfetes les demandes que vos feim.

Comissió de Comunicació i Publicitat (CCiP)
Assemblea de Moviments Socials de Mallorca

http://nubulaya.cecili.cat/post/71176 Blog Nubulaya

1 2 3 4  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS