pobler | 29 Abril, 2009 16:06 |
(7 vídeos) Siguem pràctics, pragmàtics, com sempre he predicat als meus companys de partit. Emiliano Zapata, Camilo Cienfuegos, Augusto César Sandino, Makhnó... ¿qui eren? L'any 1917, ¿què pogué significar per a la humanitat? La Brigada Lincoln... ¿és el nom d'un nou conjunt musical? Els dirigents d'arreu del món podem anar a dormir tranquils cada nit. El malson, el fantasma que avançava per Europa d'ençà que Marx, l'any 1848, escrigué el Manifest Comunista, ha mort per sempre. Resta esborrat, finalment, de la memòria col.lectiva dels pobles.
Sade, Marx, Villa, Zapata, Durruti, Trostki, Sandino... - Les falses memòries de Felipe González (XIV)
Com escrivia l'altre dia en arribar del concert, a l'antiga Unió Soviètica els cercles musicals, certs clubs artístics permesos pel Govern, ajudaren a servar, per a un hipotètic futur de llibertat, l'ànima autèntica, la història vertadera de Rússia. La memòria col.lectiva esdevingué aleshores una autèntica arma en mans dels sectors que no estaven conformes amb el règim. Perfecte per a una situació com aquella, sense gaire sortides per a l'oposició, però nefast per a Espanya. La meva experiència, la tasca al capdavant del meu partit i com a President del Govern, el meu coneixement de les debilitats connaturals dels pobles, m'ha fet arribar a la conclusió que, en les actuals circumstàncies, és precisament la memòria històrica l'enemic principal que cal combatre si volem bastir un país modern, avançat en els camps de la tècnica i la informàtica. El passat, evocar la història, és mantenir viu i actuant el record de Sade, Fourier, Babeuf, Marx, Lautréamont, Villa, Zapata, Durruti, Lenin, els consellistes de Kiel, de Kronstadt, d'Astúries. ¿De què pot servir a un funcionari, a un eficient executiu, a un treballador que l'únic que desitja és poder canviar de cotxe, el record de la subversió mundial? Una pèrdua de temps. Hauríem de depurar encara molt més a fons els llibres de text. Anar amb compte amb els documentals que s'emeten per TV. Ben cert que fins a mitjans anys setanta -jo ho vaig viure intensament- hi hagué, entre els pobres, grans esperances en els canvis socials que havien de trasbalsar el sistema occidental.
La revolució d'Octubre, a Rússia, era un exemple que, estudiat arreu, nombrosos pobles i col.lectivitats volien imitar. La gent, analfabeta en moltes de qüestions, no havia llegit Trotski (La Revolució Traïda), ni molt manco coneixia a fons la sagnant política de Stalin en contra dels més fanàtics i irreductibles revolucionaris: Radek, Bukharin, Zinòviev, tota la vella guàrdia d'Octubre que -per sort!- fou sistemàticament exterminada. No. La plebs no vol recordar ni saber com les revolucions -ara ens falta el final de Fidel Castro i de Kim Il Sung, per a veure finir definivament el malson- acaben traïdes pels seus dirigents. A la meva Facultat, a Sevilla, en els anys seixanta, encara hi havia grups amb el nom d'Espàrtac. No sé si volien recordar el rebel esclau que s'enfrontà contra el poder de Roma o la jueva Rosa Luxemburg. O qui sap si ambdós personatges alhora! El cert és que a través dels anys, l'absurda memòria de les revolucions socials es mantenia viva dins amplis sectors de la xurma. ¿Quina importància, al segle XVI, no tengué el record de les antigues sectes cristianes que s'havien d'enfrontar al poder del papa, quant al naixement del protestantisme alemany? Càtars i arrians, il.luminats espanyols, anacoretes coptes, hussites a Bohèmia, folls de tota mena que en segles i segles no deixaren de combatre la veritat dels Concilis de l'Església Catòlica, ressuscitaven quan menys s'ho esperaven els emperadors, i, seguits de munió de camperols afamegats, assaltaven els palaus, les ciutats del nobles, cometent inabastables crims i abusos contra l'autoritat legítima. Com fou possible mantenir viva la idea dels rebels cristians a través dels segles? La maleïda memòria col.lectiva, els llibres, Gutemberg, les velles contant la crònica de la rebel.lió als seus néts, al costat de la foganya. No hi havia altre entreteniment que mentir damunt els esdeveniments, crear falses espectatives. Lladres, criminals i heretges eren enaltits. Fins i tot els llibres de cavalleries, Don Quixot, serviren per a propagar idees contràries a la llei i l'ordre. El poder de reis i emperadors posat en qüestió. Passaven centúries. Les revoltes continuaven. Els comuners feien estralls a Castella. Les Germanies al País Valencià i a les Illes. La política antinacional dels jueus treballant des de les sinagogues contra la unitat d'Espanya hàbilment dissenyada pels Reis Catòlics Isabel i Ferran. No bastaven els públics escarments, les execucions massives de revoltats. Passava una generació i els fills, perduda la por, tornaven a la insurrecció. Com si no hagués servit de res l'esquarterament de Bravo, Padilla i Maldonado a Villalar. No hi feien res les recomanacions de l'església, la labor de frares i capellans, per a aturar les endemeses salvatges dels avalotapobles. Pensadors inquiets (Galileu, Copèrnic) sembraven els dubtes entre els fidels creients. A Anglaterra, el dictador Cromwell obrí les portes als magnicidis reials. Carles I d'Anglaterra fou assassinat d'una forma impune. Més endavant, ja coneixem la història més propera. La Revolució Francesa. Les barcasses plenes de nobles enfonsades en el riu Sena. El martiri de Lluís XVI i Maria Antonieta. El naixement de l'ateisme. Botxins dels tipus Marat i Robespierre enlairats com a salvadors de la plebs. La nefasta influència de Sade dins la literatura occidental.
El que ve després de la Revolució Francesa ja és massa conegut. Els primers socialistes. Fourier. Els falansteris. Les utòpiques comunes de Proudhon. Kropotkin. L'herència de Babeuf dins el pensament de Karl Mark i Friedrich Engels. El Manifest Comunista del 1848. Els terroristes russos. L'execució del germà de Lenin, que serví de mal exemple al menor de la família Uliànov per a decantar-lo vers l'estudi del marxisme i les accions revolucionàries. Trotski, la Tercera Internacional i la idea de la revolució mundial. Poc pogueren fer els companys de la Segona per a barrar el pas a la follia que arribava de les gèlides estepes siberianes. Alemanya proclamà la República i a Budapest esclatà una revolta consellista. Béla Kun era rebut a Moscou com un heroi de llegenda. Astúries s'insurreccionà l'any 1934, i sort que Franco va poder aturar a temps la revolta de la llopada. Hem viscut cent cinquanta anys esgarrifosos a causa d'una inútil memòria col.lectiva. Partits obrers radicals, professors d'universitat massa polititzats, pares, germans i fills dels morts en cada provatura del poble per a acabar -deien, il.lusos!- "amb l'opressió", servaven el record del que s'esdevingué rere les barricades de totes les ciutats del món. Vietnam i Cuba ens amargaren la joventut. Per sort, les coses han començat a canviar. Mai no serà prou lloada la indústria del cine. Hollywood, ja des del seu començament, ens ajudà a bastir unes altres efemèrides. Quan en els anys cinquanta s'inventà la televisió, pogueren, les classes rectores d'aquell temps, respirar alleugerides.
Les imatges són màgiques. Sedueixen una població angoixada per la feina quotidiana. És més bo de seguir una pel.lícula que no obrir un llibre. ¿Com, un home o una dona, embrutits per deu hores de feia, han de començar la lectura d'un volum d'història? En veure les lletres, es cansen. Ara ja podíem estar més tranquils. Un llibre, el de més tirada, només el llegeixen un parell de milers de persones. Un programa televisiu, en una sola nit, el poden veure milions. Amb els satèl.lits, el control que poguérem exercir damunt de les poblacions fou total, d'abast global. Ara ja no predicàvem des d'una trona, en una petita església de poble, per a quatre pagesos analfabets. El món sencer era la nostra tribuna! Una boda reial, per exemple, que en el passat només era contemplada per dues o tres mil persones, ara podia ser vista per... tres mil milions! La monarquia, la vida dels dirigents, ja no era quelcom allunyat de pagesos i menestrals, ben al contrari, els fets protagonitzats per presidents de govern, banquers, grans creadors d'indústries, es convertien en quelcom de familiar, en fets de la mateixa família del qui contemplava l'espectacle. La moderna societat industrial, de la qual orgullosament formam part, feia una passa de gegant en el camí de l'alliberament espiritual, en direcció de finir amb la subversió que sempre ens havia tenallat. Els llibres ja no eren res. Només hi comptava la imatge. Era real el que hom veia i sentia per la petita pantalla. Els ateneus populars perderen la raó de ser. En acabar la feina, la plebs illetrada ja no volia anar a perdre el temps anant a sentir les gestes que podia contar el seu cap de partit, el treballador més vell de la fàbrica. Havíem pogut colpejar a fons la falsa memòria col.lectiva de les masses. Obríem els ulls d'una comunitat, fins aleshores incontrolada, vers altres alternatives i diverses possibilitats: la necessitat de treballar més per a consumir els productes que sortien anunciats. Naixia l'actual societat de consum cada cop menys lligada a velles cròniques que a ningú no importaven. Els Consells de Kiel, Petrograd o Kronstadt... ¿què eren, què significaven, qui desitjava saber el que volien, què representà la seva lluita? Marx... ¿l'inventor de l'electricitat? Mao Zedong... ¿un emperador xinès d'abans de Crist? La cosa rutllava. Hi romanien els polsosos tractats, certs partits de l'esquerra revolucionària que es negaven a desaparèixer... Hi restaven els vells de la guerra civil espanyola, alguns combatents de les Brigades Internacionals, els homes i dones que feren la Llarga Marxa a la Xina, que assaltaren la caserna de Moncada a Cuba, que foragitaren els ianquis del Vietnam. Però els vells van morint un a un i aviat no en quedarà cap que pugui recordar als joves l'època de la revolució permanent. Dels partits que no acceptaren el consens, ja ens encarregàrem nosaltres en temps de la transició. La Universitat ja no ensenya marxisme. I dels llibres... basta anar a fer una volta per les llibreries; ja quasi no hi queda res que recordi l'esclafit de les milícies populars a Barcelona l'any 36, el naixement del POUM, la història de la CNT.
Cap carrer, cap placa a Madrid no portarà, per al futur, el record del V Regiment de Milícies Antifeixistes. A poc a poc, ensorrats tan errats fastos, hem pogut anar fent les passes efectives que ens apropen dia a dia cap a la modernitat, cap a la Unió Europea que és el nostre objectiu més important. La memòria col.lectiva! Un mite que, de continuar, hagués pogut endarrerir la recuperació econòmica i cultural que s'ha pogut realitzar a Espanya en els tretze anys del meu Govern. Ben cert que, avui, la gent pot anar feliç a la feina sense absurdes preocupacions que no li serveixen de res per a acabar de pagar els terminis del pis o del cotxe nou. Siguem pràctics, pragmàtics, com sempre he predicat als meus companys de partit. Emiliano Zapata, Camilo Cienfuegos, Augusto César Sandino, Makhnó... ¿qui eren? L'any 1917, ¿què pogué significar per a la humanitat? La Brigada Lincoln... ¿és el nom d'un nou conjunt musical? Els dirigents d'arreu del món podem anar a dormir tranquils cada nit. El malson, el fantasma que avançava per Europa d'ençà que Marx, l'any 1848, escrigué el Manifest Comunista, ha mort per sempre. Resta esborrat, finalment, de la memòria col.lectiva dels pobles.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 29 Abril, 2009 10:25 |
"Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb
Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals". (Miquel López Crespí)
Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb
Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial Born a Ciutadella. A l'endemà, el diari Baleares, en una entrevista feta pel seu col.laborador Damià Caubet, titulava a tota plana: "Miguel López Crespí, acaparador de premios literarios. LAS LUCHAS DE CLASES SIEMPRE HAN EXISTIDO EN MALLORCA. Con Les Germanies acaba de ganar el 'Especial Borne 1975' de Ciudadela". Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.
En l'entrevista explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).
En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans". Jo encara em definia (any 1975) com un seguidor del Teatre-document: parlava de Peter Weiss, m'havia seduït Piscator... Igualment llegíem els textos de Meyerhold, Maiakovski... Als sectors espanyolistes (dominants en la majoria dels nostres mitjans de comunicació) i als agents al servei de la promoció de qualsevol escriptor mesetari que pogués existir (és a dir, d'escriptors de dretes i feixistes, perquè la cultura espanyola d'esquerres també era silenciada) no els queia gens simpàtic que em definís com a autor exclusivament en català. Un jove autor mallorquí que defensàs el català no agradava gens ni mica. I menys encara si parlava de la lluita de classes, del dret dels pobles a l'autodeterminació, de la lluita per la llibertat, contra la censura, contra el teatre de l'autoodi (el teatre 'regional') que tant agradava als sectors més reaccionaris del franquisme.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
pobler | 29 Abril, 2009 05:19 |
Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)
Per a la recuperació de la memòria històrica
Falsos republicans
El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrllisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".
A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina
Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!
Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
« | Abril 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |