pobler | 22 Abril, 2009 12:26 |
La Llei Carbonero pretén construir en aquesta legislatura 5.000 habitatges de preu taxat, és a dir de preus assequibles, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a propostes de promotors o de propietaris de terrenys. Aquests terrenys podran destinar-se la meitat a vivenda lliure i l’altra meitat a protecció oficial o altres fórmules; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, als quals podran tenir un increment de densitat. (GOB)
El GOB demana que es resolgui l'accés a l'habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més!
El GOB qüestiona el vertader objectiu de la Llei Carbonero.
Les propostes del GOB: ocupar els 94.261 habitatges buits, afavorir el lloguer, reformar i reconvertir els barris degradats.
Des de l'anunci per part del Govern del projecte de llei de l'Habitatge el GOB ha reclamat una rectificació en la política de foment dels habitatges de protecció oficial.
Ara, davant el calendari previst per a la imparable tramitació definitiva de la Llei de l'Habitatge, que es preveu que sigui aprovada el proper dimarts dia 6 de maig, el GOB llança una reflexió crítica i propostes per a una vertadera política social de l'habitatge.
L'EVIDÈNCIA I EL SENTIT COMÚ
Segons les dades que disposam i sense comptar les instal•lacions hoteleres, a les illes Balears hi ha actualment (2006) 537.911 habitatges dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.261 estan desocupades tot l’any
Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable.
Amb l'estoc d'habitatges buits ja existents i l'edificabilitat permesa és més que suficient per a promoure polítiques de rehabilitació i consolidació urbana, sense necessitat de noves classificacions de sòl urbanitzable ni la urbanització de les Àrees de Trancisió. En definitiva, no cal construir més per donar solució a la problemàtica de l'accés a l'habitatge.
L'ACTUACIÓ DEL GOVERN ANTICH
La Llei Carbonero pretén construir en aquesta legislatura 5.000 habitatges de preu taxat, és a dir de preus assequibles, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a propostes de promotors o de propietaris de terrenys. Aquests terrenys podran destinar-se la meitat a vivenda lliure i l’altra meitat a protecció oficial o altres fórmules; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, als quals podran tenir un increment de densitat.
És a dir, en definitiva, es preten:
1. Promoure més creixement urbanístic: construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO o a preu taxat.
2. On? No està previst construir-ne més allà on fan més falta. A la proposta per municipis no s'hi veu cap planificació lògica. A Palma, per exemple, fan falta molts més pisos que els que es preveuen. En canvi a Campos, en molt poc temps s’han omplert la majoria dels solars buits dins el casc urbà i s’han aixecat barriades noves allà on, una dècada abans, no hi havia ni una sola construcció. Ara s'hi proposen 450 habitatges dels 5.000 prevists. 3. Intensificar les densitat edificatòries. El cas extrem és Palma, on es proposa construir edificis de més de 8 plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea) i amb mini-pisos de 60 metres quadrats. I a més, ara es proposa que no es limitin ni per Palma, ni per la resta de municipis, els límits de creixement establerts en el Pla Territorial de Mallorca.
CONTRADICCIO I IMPACTE
Realment és una contradicció posar a l'abast de constructors i promotors més sòl edificable i amb més aprofitament, maldament sigui per aquests habitatges i més si recordam el discurs d'investidura del president Antich: no consumir ni un pam més de territori.
El creixement en altura i sobretot la incorporació de sòl rústic (Àrees de Transició) al procés urbanitzador i edificatori constitueixen una passa enrera que el Govern pretén impulsar.
Per altra banda, la distribució territorial dels habitatges pretén establir l'oferta nop allà on hi ha la vertadera demanda per part de la població, sinó dur la població allà on hi ha pisos, la qual cosa no respòn a un creixement sostenible ni responsable ja que obliga a fer milers de desplaçaments a la gent que té la feina a un lloc però viu en un altre.
En definitiva més que resoldre l'accés a l'habitatge de la ciutadania el Govern Antich cau a la trampa dels promotors: més creixement urbanístic en l'actual conjuntura de recessió econòmica.
LES PROPOSTES DEL GOB
El GOB proposa que l'administració pública promogui el lloguer d'aquest "estoc" d'habitatges; amb incentius als seus propietaris, o amb la seva compra pública per després llogar-los. Molts d'habitatges i sòl urbà "retingut" es poden reformar i rehabilitar, amb el suport públic. Així s'evitaria créixer més en insostenibilitat, en consum de recursos naturals, sòl i energia. Si cal construir de nou, hauria de ser al sòl que ja és urbà; per exemple a molts de barris degradats mitjançant la reconversió social i urbanística.
El GOB proposa que el govern Antich faci Reserva Estratègica d'Habitatges, és a dir la compra d'habitatges ja construïts, per comptes de fer la Reserva Estratègica de Sòl que proposa la "Llei Carbonero". Així es faria públic el criteri que s'empra per comprar habitatges per part del govern Antich, que segons el propi Conseller Carbonero ja s'ha fet a Campos, Sa Pobla, Santa Margalida o Palma.
En definitiva, aquesta recessió econòmica ha de servir per revisar el model i redistribuir per comptes de crèixer.
Nota Informativa
Web Gob
pobler | 22 Abril, 2009 08:08 |
L'any noranta nou várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident. (Miquel López Crespí)
Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats. (Miquel López Crespí)
El PSM fa nosa al bipartidisme regnant
Memòria històrica de la lluita en defensa del nacionalisme d´esquerra a les Illes (un article de febrer de 2004)
100 articles en defensa del PSM
Vagi per endavant, i ja ho escrit en alguna ocasió, que qui signa aquest article no té carnet de cap partit a no ser el de la lluita per un món més just i solidari. Ho dic com a avís per a navegants. Hi ha arreu molt de sicari a sou de qui comanda per a no haver d'encomanar-nos cada vegada al bon judici del lector i la memòria de la gent honrada, que n'hi ha, i molta!, per a desgràcia de cínics i malfactors. És d'aquesta posició que puc donar suport als grups o persones que crec que fan un servei al país i, alhora, puc criticar a qui vulgui sense por de perdre cap privilegi. Per això he pogut donar suport al president Antich quan aquest, cas de l'ecotaxa, ha portat endavant iniciatives que em semblaven positives. També he pogut criticar Maria Antònia Munar quan aquesta, de forma prou intelligent, ha sabut aprofitar-se políticament de l'estat de gràcia que, en la passada legislatura, tenia per part dels partits del Pacte. Quants d'estómacs agraïts quan, mitjançant els tres vots de Maria Antònia Munar, les nòmines ingressaven puntualment en els comptes corrents de tants de pijoprogres que han fet malbé la nostra experiència progressista!
Sempre m'han indignat els atacs contra els dèbils, les campanyes d'extermini contra aquell que no es pot defensar. Consider el cinisme i la prepotència dels poderosos com una forma més de feixisme. Potser els grups i sectors que a través dels anys s'han especialitzat en la feina bruta de criminalitzar aquells partits o persones amb les mans netes, amb provada trajectòria de lluita pel país, no porten l'esvàstica o el jou i les fletxes brodats a la camisa, però, evidentment, actuen com si els portassin. Els sicaris a sou dels autèntics poders fàctics de la nostra societat, quan s'acarnissen amb el dèbil fan com els reaccionaris de totes les èpoques i contrades. La seva pràctica els denuncia davant qualsevol ciutadà amb sensibilitat humana i política.
La trista història que d'ençà fa més d'un quart de segle s'ha esdevingut amb el PSM i el nacionalisme d'esquerra és una demostració evident del que acab de dir. La campanya de demonització contra els Verds que hem viscut en la passada legislatura, indica el mateix. La demonització contra el PSM ja va començar quan aquest lluitava per una constitució autènticament democràtica i continua ara mateix, quan des de moltes columnes d'opinió es dinamita qualsevol iniciativa que pugui sortir per part d'aquest partit o de qualsevol altre no lligat als obscurs interessos dels poders fàctics.
L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident.
El demencial espectacle de destrucció, mentida i tergiversacions va ser tan esgarrifós que, pel que hem vist amb la constitució de la coalició "Progressistes per les Illes" formada per PS, EU, Verds i ERC, van immunitzar el nacionalisme d'esquerres de seguir aquesta via. Llevades les opinions sinceres d'algunes persones de bona voluntat que, sense anar cercar què hi havia de veritat rere la campanya d'extermini mediàtic, volien "unitat dels nacionalistes", el cert és que tothom pogué constatar la brutor de la campanya ordida contra el PSM.
Ara, cinc anys després d'aquella endemesa, ens tornam a trobar amb el mateix. El PSM continua fet nosa en l'actual programació del bipartidisme regnant. Si abans era un partit criminalitzat per no voler anar a les eleccions amb UM, ara l'excusa és que s'ha ajuntat amb "radicals ecologistes, republicans i socialistes".
Les excuses pels atacs canvien contínuament. Fa un quart de segle l'excusa era l'abstenció davant el referèndum constitucional; després ho va ser la unitat amb un sector de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC); després va ser la vinguda de Lluís M. Xirinacs per a donar unes conferències. L'any 1999 era el no voler anar amb Maria Antònia Munar a les eleccions i exigir governar en el Consell de Mallorca, ja que aleshores el PSM tenia més vots que UM. Ara, constituïda la coalició electoral "Progressistes per a les Illes", el PSM hauria passat, de forma oportunista, evidentment, de ser el partit dels "trajes i despatxos" a esdevenir, com ha dit sempre la dreta, una "organització d'esquerra radical, d'agitació de carrer i de mocadors palestins". Mateu Morro, un polític prou moderat que el poble mallorquí coneix a la perfecció, seria, valga'm déu quines coses hem de llegir, el cap d'una "acció directa" quasi anarquista concretada en l'agitació de carrers i aules mitjançant escamots de pagesos (tornen les germanies!), partforanistes antiautopisters i professors anti PP i anti UM.
No exagerem la troca. Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 22 Abril, 2009 05:41 |
Quan vaig començar a bastir els primers versos del que, amb els anys, seria el poemari Espais secrets, em vaig prometre ser molt exigent amb el llenguatge, anar alerta amb les reiteracions lèxiques, amb les redundàncies emocionals. Els coneguts problemes derivats de la “passió” que sovint ens domina! Com podríem escriure poesia sense estar posseïts per la passió, pels sentiments, per la veritat que surt des de la fondària de l’ànima del poeta? Potser fos interessant –ho pensava i intuïtivament -recórrer a alguns dels vells trucs de les avantguardes europees de començaments de segle: provar de bastir un llenguatge simple, descarregat de verbalismes entorpidors. I, d’aquesta manera, aconseguir anar al nus del problema, al missatge essencial que el poeta vol transmetre al lector. (Miquel López Crespí)
40 anys de poesia mallorquina: Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets (i II)
Potser és el moment de parlar més concretament d’Espais secrets, el poemari publicat per l’editor Antoni Cardona, l’ànima d’Edicions Can Sifre. En altres articles hem parlat de l’autor, de les concepcions poètiques que han condicionat i condicionen aquests quaranta anys de conreu de la poesia.
En el seu moment vaig comentar que molts dels poemes que conformen el llibre havien estat redactats en el transcurs de molts dels meus viatges per terres dels Països Catalans i l’estranger. Normalment utilitz una de les plaguetes que vaig comprar ja fa molts d’anys, a Venècia. Uns quaderns folrats amb paper negre i amb prop d´un centenar de pàgines. Tot plegat, aquest nombre de pàgines, em permet fer nombroses provatures, esborrar el que no m’agrada. A vegades el quadern esdevé així el dietari poètic de la vida d’un escriptor. El calaix de sastre on hi van a parar no solament els poemes. També hi són presents les idees, els suggeriments de les persones que m’envolten, les vivències del viatge, els llibres que vas llegint... Aquelles pel·lícules del passat o del present que t’impressionen,,, Quan el quadern s’acaba, utilitz igualment bocins de paper d’embolicar o de diari, el petit espai d’una entrada al cinema... tot serveix per deixar constància d’una idea, d’un suggeriment, d’un vers.
Dit això cal dir, emperò, que una vegada estudiats, seleccionats i passats en net els poemes que conformen Espais secrets t’adones de seguida de la forta unitat temàtica existent en el llibre. Crec que són dues les causes d’aquesta impressió d’unitat temàtica: la primera seria la intenció conscient d’anar treballant en una línia ben determinada, amb la idea de bastir un poemari unitari, que deixàs constància del moment, d’una circumstància història concreta i, especialment, de les vivències més íntimes de l’autor. Sempre m’he demanat com és possible separar els sentiments del poeta del món real, autèntic que l’encercla. És una tasca impossible! Però aquesta vegada es tractava de depurar alguns dels aspectes del meu llenguatge poètic. Un llenguatge, i cal reconèixer-ho, massa farcit sovint de metàfores i altres floritures semblants --el llast de la nostra formació literària, de les influències que ens han condicionat i condicionen!--.
Quan vaig començar a bastir els primers versos del que, amb els anys, seria el poemari Espais secrets, em vaig prometre ser molt exigent amb el llenguatge, anar alerta amb les reiteracions lèxiques, amb les redundàncies emocionals. Els coneguts problemes derivats de la “passió” que sovint ens domina! Com podríem escriure poesia sense estar posseïts per la passió, pels sentiments, per la veritat que surt des de la fondària de l’ànima del poeta? Potser fos interessant –ho pensava i intuïtivament -recórrer a alguns dels vells trucs de les avantguardes europees de començaments de segle: provar de bastir un llenguatge simple, descarregat de verbalismes entorpidors. I, d’aquesta manera, aconseguir anar al nus del problema, al missatge essencial que el poeta vol transmetre al lector. Hauríem de parlar, doncs, d’un llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei d’aquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació –i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap “revolució textual” heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de l’autor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia d’avantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta.
Defugir l’herència de l’Escola Mallorquina! Malgrat la meva admiració, que mai no negaré, en relació a certs treballs de Costa i Llobera, sempre m’he sentit -- també ho he deixat escrit en nombrosos articles, opuscles i llibres de memòries--, hereu de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Agustí Bartra, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu...
Però tornem a l’”experimentalisme” que hom pot trobar a Espais secrets. Defugint certs aspectes de l’herència de l’Escola Mallorquina –els mateixos que criticava Josep M. Llompart a Literatura moderna de les Illes Balears (Editorial Moll, Palma, 1964)— en alguns dels poemes que comentam he emprat la prosa poètica. Una prosa poètica eixuta, mancada –com he escrit una mica més amunt--, de signes de puntuació, talment com surt, densa, del cor del poeta. Es tracta d’”experimentar” però sense cap pretensió de “fer història en la literatura” com a descobridors d’un nou “isme” literari. Sabem massa bé quines són les nostres limitacions, d’on procedim, el que els autors dels segles XX i XXI devem als moviments rupturistes –surrealisme, dadaisme, futurisme, simbolisme, etc.— per a vanar-nos de ser els “descobridors” mallorquins de tal o tal altra experimentació ocasional.
Un exemple d’aquestes experiències podria ser el poema “Ens trobam a vegades pel carrer” on, malgrat que no ho sembli amb una primera lectura, hi ha tota la desolació del món en la reflexió sobre l’inesperat encontre amb un antic amor del poeta. En aquest poema, despullat, com un arbre sense fulles en ple hivern, el lector pot llegir: “ens trobam a vegades pel carrer i ens saludam com si ambdós / haguéssim oblidat l’estranya aventura de la joventut/ ‘quins fills més alts que tens’ / em diu / sense que la veu traspuï cap emoció identificable / ‘i els teus / ja deuen tenir deu any?’ / li deman procurant controlar l’emoció que em domina / ens acomiadam amb el convenciment secret que segurament ens erràrem / en abandonar la lluita d’na manera tan fàcil”. Escriptura automàtica? Hi ha poemes que són escrits així, no hi ha cap dubte. Recordem que al començament de l’article ja havíem parlat d’una provatura allunyada del neoparanoucentisme dominant, d’un acostar-nos novament a la “paraula viva” que propugnava el poeta Maragall. I per apropar-nos cap a aquest objectiu –“la paraula viva”—el poeta es serveix de qualsevol recurs de l’ofici. La prosa poètica esdevé així --entre molts d’altres--, un recurs adient.
En el pla estrictament estilístic, el lector d’Espais secrets hi trobarà un radicalisme exacerbat en la línia de desenvolupar, amb tota la simplicitat possible, la càrrega existencial de l’època incerta que ens ha tocat viure, l'ànima de l’autor dels versos. Els impulsos que des dels grecs –i molts abans que els grecs!- impulsen els autors, és a dir, l’efecte del dolor, del desig, de la solitud, de la ràbia, de la revolta contra la injustícia, de la por davant les incerteses de l’amor, les excelsituds del sexe quan s’apodera, vital, de nosaltres; la melangia davant el pas inexorable dels anys; la terrible presència de la Mort al nostre costat... Aquests impulsos volen ser expressats lluny de qualsevol experimentalisme sintàctic tortuós i abarrocat. Potser hi resten encara ecos del surrealistes, la pulsió dels poetes impressionistes alemanys dels anys vint. Vet a saber si és la influència de l’antologia de Kurt Pinthus El crepuscle de la humanitat (Edicions de 1984, Barcelona, 2002). Però aprofundir en aquesta mena d’influències seria donar massa pistes, indicis del món cultural de poeta al lector. Val més que el lector s’enfronti sol, sense l’ajut de cap crossa, a l’inferno del poeta. Que endevini trucs i influències o, sinó, que és perdi creativament pel laberint de la creació i construeixi el seu món interpretatiu sense les indicacions, sempre interessades, sempre laberíntiques, dels autors. Facilitar-li massa la tasca seria excessiu. Que creï, juntament a l’autor el seu propi món. Que imagini el que vulgui, malgrat no trobi el camí, malgrat no endevini la influència cultural, política, literària que ha portat l’autor a escriure en un determinat estil o en un altre. Del que es tracta és de deixar constància de l’època que ens ha tocat viure (“mentre els mercenaris afinen la punteria / a les palpentes / dins del tramvia sense passatger / teclejant absurds sortilegis / m’adon que ja no hi ha gent als seients / les serenates resten glaçades vora les finestres del passat / ....”). Potser el poeta comença la cavalcada final. Arriben les “banderes de l’ocàs”. Que s’ha esdevengut amb els amics dels passats, amb aquells que compartírem les il·lusions i esperances del Maig del 68, de les revoltes anticapitalistes de la transició? Quan desaparegueren del costat? Moriren fa temps? Quants d’anys que no sabem res? Per què deixaren el combat, què els impulsà a claudicar davant els guanyadors? En el poema “Camí de Berlín” l’autor es demana si era una simple “il·lusió de mags, la revolució universal”. Malgrat l’”ocàs”, malgrat el desencís, que no amaga ni vol amagar, l’home que escriu aquests versos continua la llarga cavalcada fent costat a la “cavalleria roja”, a Issaak Bàbel (“les banderes de l’ocàs onegen damunt dels nostres caps / ja no podíem veure ni el blau ni els estels / no hi havia firmament conegut / només una boirina tèrbola / mig translúcida, mig opaca / érem amb la cavalleria roja / al costat d’issaak bàbel / camí de berlín / ...”).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 21 Abril, 2009 17:54 |
(1 vídeo) Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. (Miquel López Crespí)
El Pacte de Progrés que volem (un article de maig de 2007)
No hi ha dubte que si es pogués concretar un nou Pacte de Progrés sense els errors que hi hagué entre 1999 i 2003 ens trobaríem davant una oportunitat històrica per al nostre redreçament nacional i social. Hauríem començat a posar fre als quatre anys de legislatura del ciment. Seria un avanç positiu, sense cap mena de dubte. Cal dir que batre el PP, aconseguir fer-lo fora de la gestió del poder polític és un cop prou fort i important per a començar a erosionar l´hegemonia política de la dreta conservadora a la nostra terra i començar a bastir els fonaments, un suport actiu a la societat civil i les organitzacions populars, que permetin anar més enllà del canvi de persones en les institucions. Tots som conscient que el PP ha fet i fa un paper determinant al servei dels grups de pressió econòmica que controlen les Illes i sense batre la seva hegemonia política no podrem avançar cap a una societat més justa i solidària, vers un nou tipus de societat.
El principal problema que l´esquerra oficial té al davant és lluitar de forma decidida i valenta per acabar amb la destrucció dels nostres minvats recursos naturals i territorials. Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. Per això la necessitat estratègica del gasoducte que ha de proporcionar l´energia il·limitada que necessiten aquests plans de construcció sense aturall.
Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar.
L´anterior govern progressista va ser totalment i absolutament condicionat per UM. Com diu el programa del Bloc per Mallorca, a què hem donat suport: “Si la legislatura anterior va acabar sense Plans territorials insulars (llevat el cas de Menorca), sense Llei del sòl, i sense lleis ambientals, aquesta legislatura haurà fet els deures en moltes d´aquestes assignatures pendents, però en un sentit diametralment oposat a com hauria de ser: estam davant d´una de les legislatures més catastròfiques de la història des del punt de vista ambiental i territorial”.
És el que no pot continuar de cap de les maneres. Els constants enfrontaments del passat de Maria Antònia Munar amb els Verds de Margalida Rosselló i el grup d´EU, per exemple. La presidenta del Consell Insular mai no va amagar les seves opinions, opinions prou dures amb Margalida Rosselló i EU i que tothom pot trobar a les hemeroteques. En nombrosos moments de la legislatura progressista, els Verds i, també, l’eficient consellera de Benestar Social i antiga militant d´EU Nanda Caro, hagueren de patir els atacs de Munar. La presidenta sempre ha explicat la seva concepció del Pacte de Progrés dient que solament havia pactat el canvi de govern amb Francesc Antich i el PSOE. El control dels partits “petits” havia d´anar a càrrec dels socialistes. Els tres diputats d´UM foren, en definitiva, els que, en la pràctica, feren possible que l´esquerra gestionàs el poder polític; UM mai no va governar, explicaven els nacionalistes de centre, ni amb “ecologistes radicals” ni amb els “comunistes” de Miquel Roselló i Eberhard Grosske. Després d´una lluita molt intensa contra aquells que volien excloure el PSM del Consell Insular de Mallorca, Mateu Morro, aconseguí compartir el poder amb UM a costa de molts silencis i de patir enormement la pressió conjunta del partit de Maria Antònia Munar i del PSOE. Qui no recorda la famosa pinça bastida per Antich i Munar per a debilitar el nacionalisme d´esquerra?
A hores d´ara no podem saber quines seran les condicions que posarà Munar a una possible reedició del Pacte de Progrés. Imaginam i volem creure que, malgrat l´estreta aliança que existí en el seu moment entre Francesc Antich i la presidenta per a tenir controlats els partits petits i, sobretot, per a anar erosionant la influència del PSM a Mallorca, aquesta vegada el gruix de les forces progressistes, el nacionalisme d´esquerra, hauran après del passat i actuaran en conseqüència. Si ha d´haver-hi un canvi, i tots els sectors progressistes que hem donat suport el Bloc per Mallorca és això el que volem, aquest canvi no ha d´esser solament de façana, de substituir uns gestors per uns altres. No cal repetir que no és un “recanvi” el que volem, sinó un “canvi” autèntic, un canvi de política, de model territorial i que ens serveixi per a acabar amb la corrupció regnant, amb els atemptats contra el patrimoni cultural i ambiental que patim d´ençà fa tants i tants d´anys.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 21 Abril, 2009 15:47 |
Els Verds de Mallorca es presentaran a les eleccions europees amb la candidatura Esquerra dels Pobles – Els Verds
Ahir, dia 15 d’abril, es celebrà una Trobada dels Verds de Mallorca en la qual es decidí concórrer a les eleccions europees amb la candidatura “Esquerra dels Pobles-Els Verds”.
Miquel Àngel Llauger
Aquesta és la candidatura en la que participen la majoria de forces polítiques d’esquerres, nacionalistes i ecologistes de l’estat espanyol, tals com la Confederació de partits verds espanyols (Los Verdes), el BNG, Aralar, ERC, EA, PSM, CHA, entre d’altres.
Els Verds han decidit optar per presentar-se en aquesta opció electoral, per considerar-la la més àmplia i plural de les candidatures d’esquerres que s’han pogut conformar a l’Estat espanyol.
Això suposa que a nivell de Mallorca, els Verds compartirem candidatura amb PSM, Esquerra-Illes i Entesa. En aquest sentit, hem de lamentar que no hagi estat possible que aquesta candidatura aglutini la totalitat de forces d’esquerres alternatives de les Illes, que és l’opció electoral defensada pels Verds a nivell autonòmic i per la qual seguirem apostant de cara a les eleccions del 2011.
El fet de que Esquerra Unida i Els Verds no comparteixin candidatura per a les eleccions europees, ja que cada força política ha optat per seguir les opcions elegides pels seus corresponents òrgans de direcció a nivell estatal (Confederación de los Verdes i IU Federal), no suposa, per part dels Verds, cap canvi en les relacions amb Esquerra Unida, tant a l’interior del Bloc per Mallorca, com en les diferents candidatures conjuntes que compartim a dia d’avui a nivell local.
La incorporació dels Verds a la candidatura d’Esquerra dels Pobles, ha de rompre la visió errònia (que al nostre parer s’ha donat fins ara a les Illes) de que dita candidatura és un front exclusivament nacionalista, si no que representa l’àmplia diversitat dels pobles que integren l’estat espanyol des d’una visió d’esquerres i ecologista.
Els Verds estam convençuts que des de la diversitat cultural i els trets diferencials de cada poble es pot construir un projecte comú europeu, en el que tots ens sentim identificats i que faci de la multiculturalitat una riquesa i un valor afegit, projecte que aquesta candidatura pot ajudar a construir.
En els propers dies, els Verds s’incorporaran a les reunions amb la resta de forces polítiques que conformen la candidatura a nivell de Mallorca i faran públic el seu candidat.
Els Verds de Mallorca
Palma, 16 abril de 2009
pobler | 21 Abril, 2009 07:22 |
No seria més correcte, per tant, abocar a l’ARMH de Balears els 30.000 euros anuals que administrarà la Fundació? Estic convençut que amb la meitat del pressupost tirarien endavant. (Llorenç Capellà)
Els cadàvers que s’exhumen porten un missatge de present. De manera que una part important de l’opinió pública podria acabar per qüestionar la correcció de la transició democràtica (fins ara mitificada) o, fins i tot, la legalitat de la Corona, des del moment que la restauració monàrquica va ésser impulsada per Franco i ratificada per un pacte entre les forces polítiques més representatives, en lloc de sotmetre’s a plebiscit. Tot plegat ha generat inquietud a l’establishment. (Llorenç Capellà)
Dues associacions per a la memòria
Per Llorenç Capellà
Els partits polítics, des dels més grans fins als que disposen d’una unça de poder, tendeixen a controlar els vaivens de l’opinió pública. I cal dir que els grans hòldings de pressió els encoratgen a fer-ho. D’això, uns i altres, en diuen fer un país governable. En contrapartida, el control directe o solapat de les iniciatives populars es tradueix en una falta clamorosa de debat públic en totes aquelles qüestions que no són políticament correctes. I s’entén per incorrecte tot allò que sacseja les estructures de l’establishment. Les diverses associacions de memòria històrica sorgides la darrera dècada arreu de l’Estat, les han sacsejades. Un moviment de persones que únicament aspiraven a localitzar els cadàvers dels seus padrins assassinats pel feixisme ha derivat en la creació d’una consciència col·lectiva –sòlida, activa, reivindicativa– que pot provocar un debat ètic i emocional d’alt voltatge en reclamar la identificació i localització dels fills de republicans lliurats en adopció o la retirada d’honors i privilegis als hereus dels que enderrocaren la República.
I la cosa no s’atura aquí, pot arribar més enfora. Els cadàvers que s’exhumen porten un missatge de present. De manera que una part important de l’opinió pública podria acabar per qüestionar la correcció de la transició democràtica (fins ara mitificada) o, fins i tot, la legalitat de la Corona, des del moment que la restauració monàrquica va ésser impulsada per Franco i ratificada per un pacte entre les forces polítiques més representatives, en lloc de sotmetre’s a plebiscit. Tot plegat ha generat inquietud a l’establishment. I la intervenció de Garzón en acusar Franco de crims contra la humanitat va ésser la gota d’aigua que va fer vessar el tassó. Cap partit d’esquerra no gosa discutir la legitimitat de les reivindicacions de les associacions de memòria històrica. Però ben segur que més d’un ha convingut que calia reconduir-les.
I probablement ja han posat fil a l’agulla. Si més no, la constitució de la Fundació Balear de la Memòria Democràtica ens permet pensar-ho. A les Illes Balears ha partit d’una proposta del Bloc. Ben aviat n’hi haurà, si ja no n’hi ha, a la majoria de les comunitats de l’Estat. Ara per ara, aquí, la cosa pinta bé. Inicialment dependrà de la Conselleria d’Afers Socials, i Fina Santiago és una persona del tot fiable. Tanmateix, no n’hi ha prou per a dissipar la desconfiança. La plataforma disposarà de dues comissions assessores, i ja és sabut que la millor manera d’aconseguir que un ens esdevingui inoperant passa per dotar-lo d’assessors, com més millor. A més a més, el sentit comú ens diu que si una cosa funciona, i pretenem que continuï funcionant, cal no tocar-la. No seria més correcte, per tant, abocar a l’ARMH de Balears els 30.000 euros anuals que administrarà la Fundació? Estic convençut que amb la meitat del pressupost tirarien endavant.
D’altra banda, si el Govern pretén endegar un projecte de llarga durada, seria recomanable blindar-la, la Fundació, contra les alternances polítiques. D’aquí a dos anys pot tornar a governar el Partit Popular, i no vull ni imaginar-me quina utilitat en faria dels fons. Insisteixo: rere la Fundació Balear de la Memòria Democràtica el Govern amaga una carta trucada. El concert de divendres passat –promogut per l’OCB i, paradoxalment, per l’ARMH– en record i homenatge als exiliats, és l’aperitiu dels plats que vindran darrere. Música per a l’Exili i Cançons Republicanes són dos espectacles que tenen un objectiu consemblant, però entre l’un i l’altre hi ha diferències substancials. La passió, la revindicació dels fets concrets (no de la memòria abstracta) i l’actualització del missatge republicà i nacional de Biel Majoral i la seva gent, contrasta amb els intents de Guillamino i Manuel García d’universalitzar la tragèdia del trenta-sis i d’actualitzar-la en termes de globalització.
Encara que ells, Guillamino i García, tinguin un altre punt de vista del tot respectable, no m’estic de dir que és una manera, la que han escollida, de fer que tot se’n vagi en fum. Ens interessa, i molt!, que es localitzin les fosses que Pol Pot va omplir a Cambotja o que s’arbitrin mesures de solidaritat perquè no arribin més cadàvers de gent africana a les costes andaluses. Però, si parlem de memòria històrica, reclamem a l’Estat el parador de Bartomeu Capó, de Búger, o de Jaume Carrió, de Manacor. I això és políticament incorrecte. En els preàmbuls del concert, Maria Antònia Oliver París, presidenta de l’ARMH, va afirmar que "nosaltres som els néts de la guerra a qui ens robaren la nostra història". Vius, amiga, que també no et prenguin el dret a reivindicar-la.
dBalears (21-IV-09)
Memòria de Mallorca va obrir el passat 19 de març un Centre d’Assistència Psicològica per a les Víctimes del franquisme a Palma.
L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca va demanar un local a l’Ajuntament de Palma per a poder desenvolupar-hi les seves activitats però de moment la sol·licitud ha estat denegada, sols comptem amb una oficina durant 4 hores setmanals cedida pel Consell de Mallorca.
La intenció de l’Associació és disposar d’un local municipal on poder informar i orientar les famílies, consultar els nostres arxius i treballs, atendre els mitjans de comunicació, els investigadors, estudiants i totes les persones interessades en els diferents treballs que du a terme l’Associació.
De moment no disposem d’un local adequat que pugui estar obert al públic i alhora ens permeti desenvolupar i centralitzar el nostres treballs, però davant la urgència _ que les persones afectades puguin ser ateses i de la manca d’ajudes institucionals, l’Associació, sense cap tipus de suport, de manera totalment altruista amb el treball del voluntariat, ha obert un Centre provisional d’Assistència Psicològica gratuïta a les víctimes de la guerra civil.
L’oficina està oberta els dimarts de 10:30 a 12:30 i els dissabtes de 15 a 17 hores a la plaça de l’Hospital, 4, primer pis. Per a més informació podeu trucar al telèfon 971753895 o bé escriure un correu electrònic a nines@cop.es.
Enviat per Temps de la Memòria
COMUNICAT DE L’ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA (ARMHM)
El dia 11 de març de 1937, a primera hora del matí, varen ser afusellats a Illetes el picapedrer de Llucmajor Antoni Zanoguera Garcías, el mestre de Sa Pobla Jaume Serra Cardell i els carrabiners Juan Orozco Trulla, Crisanto Valcárcel Moll i Antonio Palazón López. Aquest mateix dia, ja entrada la nit, els inquers Andreu París Martorell, Bernat Mateu i els tres germans Sancho Forgés queien assassinats a mans dels feixistes a la paret de l’església de Sa Creu de Porreres.
Avui, 72 anys després, els seus cossos encara no han pogut ser recuperats per part dels seus familiars.
Avui, 72 anys després, el Senat de l’Estat espanyol ha votat en contra d’una proposta del senador mallorquí Pere Sampol que sol·licitava que fos aquest mateix estat qui se’n fes càrrec de la recuperació dels cossos i els retornés a les seves famílies. Realment, si hom ho pensa fredament, la proposta no suposava cap ofensa a la Constitució, ni cap menyspreu a les víctimes ni als seus assassins (per favor!), ni atemptava contra la convivència entre els pobles, ni reobria cap “vella” ferida.
No, no era així. Tan sols, i per vergonya dels demòcrates i dels progressistes, demanava que fossin recuperats el cossos d’aquelles persones que, com els actuals senadors i senadores, pensaren que la política era el millor sistema per defensar els interessos del poble i es dotaren, com passa ara, de l’estructura de govern que consideraren més justa i legítima: la República.
Fa poques setmanes es va recordar el cop d’estat de Tejero. No va haver-hi cap partit polític, ni cap senador, que no condemnés aquella revolta contra les institucions democràtiques de les quals els espanyols ens havíem dotat pacíficament.
Ara bé, quan parlem del cop d’estat de Franco ja és una altra cosa. El Partit Popular, que no es cansa de condemnar el feixisme, ja té més problemes per condemnar el que va passar a casa seva. Parla de no obrir ferides tancades i, amb aquesta actitud hipòcrita ha dividit l’estat espanyol fins al punt que el govern resulta temorenc, covard i incongruent i no és capaç de fer una passa envant i recuperar la memòria, l’honor, la dignitat i els cossos de mil·lers d’homes i dones que, per ser del mateix partit que ells (PSOE), varen ser assassinats.
Així, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca, mitjançant aquest comunicat, vol fer públic:
1. La proposta que va presentar el Senador Sampol era correcta.
2. EXIGIM que el Senador del PSC Isidre Molas presenti, públicament, les seves excuses per les seves afirmacions absolutament fora de context, humiliants i vergonyoses quan, durant el debat, va indicar que el tema de les fosses “No debe manosearse”. És una afirmació ofensiva i insultant.
3. EXIGIM que el Senador del PSC Isidre Molas analitzi millor les posicions de l’ARMHM i no digui mentides quan afirma que la llei es va pactar amb les associacions i que “está alcanzando sus objetivos”. Per ventura no se n’ha adonat que els tribunals de justícia espanyols han tomat totes les iniciatives?
4. EXIGIM que el Senador del PP Muñoz Alonso, retiri les seves paraules, demani disculpes i, a continuació, presenti la seva dimissió per dir que l’atenció a les víctimes era una despesa innecessària que suposaria “cargas financieras nada apropiadas en estos momentos”. Si aquets home tengués un padrí, o un pare, desaparegut, assassinat i enterrat en una fossa comuna també pensaria que recuperar el seu cos era una despesa innecessària?
5. EXIGIM de tots els partits polítics de les Illes Balears que presentin al Parlament de les Illes Balears una Llei de fosses comunes a les Balears per la qual sigui el Govern Balears qui se’n faci càrrec de la recerca, localització, identificació i entrega dels cossos dels desapareguts a les seves famílies.
6. EXIGIM de tots els partits polítics de les Illes Balears que tots, sense cap excepció, condemnin públicament el cop d’estat del General Franco i rehabilitin la memòria, l’honor i la dignitat de totes les persones que foren víctimes de la repressió franquista.
7. MANIFESTAM, públicament, la nostra protesta envers la desprotecció a què l’estat espanyol sotmet les víctimes del franquisme que, una vegada més, han de viure un procés d’agressió per part dels seus representants.
L’ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA (ARMHM)
La lluita per a la recuperació de la memòria històrica: la transició
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 21 Abril, 2009 05:12 |
Cap a començaments dels anys setanta -embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món- érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir -a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. (Miquel López Crespí)
Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones". (Lluís Alpera)
Un escriptor de combat (II)
Miquel López Crespí: un escriptor de combat (II)
Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya.
L'escriptor de Sa Pobla Miquel López Crespí, que recentment ha guanyat diversos guardons en els Països Catalans, també ha estat guardonat amb diversos premis internacionals de poesia. Cal destacar també que durant l'any 2003 Miquel López Crespí va veure editat el disc compacte núm. 9 en la col·lecció de poetes catalans "Veu de poeta". Aquest disc compacte amb la veu del poeta conté un recull de trenta-tres poemes seleccionats dels més de vint-i-cinc poemaris que ha escrit l'escriptor de sa Pobla.
La traducció al castellà de les obres que conté aquest disc compacte anaren a càrrec de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols que, amb un treball de traducció magistral, aconseguiren portar al castellà tota la vitalitat del català de l'autor pobler. La traducció a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí eren de la traductora Julie Anne Wark Bathgate.
Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Miquel López Crespí Perifèries 1: "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles culturals pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
'Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novel·lista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: 'Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intel·lecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. [...] Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix'".
-Quines circumstàncies polítiques i ideològiques han influït en la teva literatura?
El triomf del feixisme l'any 39, tant a nivell estatal com a Catalunya, havia estat funest per al desenvolupament de la nostra literatura. Tot el món literari en català fou prohibit. Joan Fuster, a Literatura Catalana Contemporània, escriu que "els narradors catalans formats abans de la guerra es mantingueren en els models habituals de l'Europa de l'època. Es tracta, amb poques variants, de l'anomenada `novel.la psicològica'. Només de tant en tant, i de manera fugaç, amb detall o com a teló de fons, gairebé mai de ple, s'imposa la presència de les grans qüestions col.lectives que somouen el país". Salvador Espriu qualificava el "món" novel.lesc de Maurici Serrahima de "alta burgesia"; el de Xavier Benguerel seria el de la "burgesia"; Rafael Tasis expressaria l'experiència de la "petita-burgesia". La guerra contra el feixisme, la revolució a Catalunya, l'extermini de grans sectors del moviment obrer per part del PSUC estalinista (liquidació del POUM, assassinat d'Andreu Nin; atac del PCE i destrucció de les col.lectivitats agràries anarquistes a l'Aragó; fi de la inicial col.lectivització de les fàbriques a València, al Principat i quasi tota l'Espanya republicana) commou la nostra literatura. L'exili condicionarà dramàticament tot el seu posterior desenvolupament. El 1945 es publica a Mèxic 556 Brigada Mixta d'A. Artis Gener, "un bon reportatge de la vida a les trinxeres", segons Joan Fuster. Unitats de xoc de Pere Calders, Diari d'un soldat de Joaquim Casas. Més endavant hi ha dues novel.les cabdals que subratllen aquesta poderosa inflexió que representa la guerra i la revolució en la nostra literatura. Em referesc a Incerta glòria, de Joan Sales, i la més coneguda La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda.
Cap a començaments dels anys setanta -embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món- érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir -a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia -el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984d'Orwell?. ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col.lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els tres milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel.lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La Colònia Penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX -i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon). Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples.
A partir d'aquests grans mestres de la narrativa contemporània prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la "revolució serial" de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col.laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 20 Abril, 2009 14:56 |
(1 vídeo) Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent. (Miquel López Crespí)
Ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. (Miquel López Crespí)
1973: la fundació de les primeres Comissions de Barri de Palma (Mallorca). Assemblea secreta a Son Macià.
Un poc abans de la detenció de Lieta López (octubre de 1974), en un primer de maig celebrat en clandestinitat, creàrem les primeres comissions de barri. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià) l'any 1973. Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.
Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu home, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.
Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.
Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.
Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 20 Abril, 2009 09:50 |
(1 vídeo) L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). (Miquel López Crespí)
Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (i II)
Cal dir que, joves com érem, no teníem gaire contacte amb la "ceba", els clans culturals mallorquins que, dificultosament, provaven de servar aspectes essencials de la nostra cultura lluny de l'embrutiment d'aquest "teatro regional". Començàvem a conèixer les aportacions fetes per Guillem Colom, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i altres (malgrat que fossen unes aportacions la majoria de vegades literàries). I, per tant, ens apropàvem culturalment i políticament molt més a les propostes de revolta teatral procedents de l'estranger. Esdevenir escolans de la buidor i la reacció no era -ni molt manco!- el nostre propòsit.
Aquests aspectes reaccionaris de determinades branques del teatre mallorquí ja vénen de molt lluny: vegeu el llibre de Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l'època romàntica (Barcelona, Curial, 1986). En el capítol "Preliminars" (pàg. 14), Joan Mas explica: "Joaquim Molas i Josep Maria Llompart s'han cansat de repetir que a Mallorca i a València la Renaixença va esser un fet suprastructural i estrictament literari, ja que no respon a un autèntic canvi social. Tanmateix pensam, i això no contradiu l'afirmació dels dos crítics que acabam d'esmentar, que al XIX mallorquí n'hi va haver, de canvi social, però no fou equivalent al del Principat. Consistí no en la florida i consolidació d'una alta burgesia industrial, com a la Catalunya estricta, sinó en el protagonisme social, i això no vol dir forçosament presa de poder, d'una classe mitjana provinent de la menestralia, que arraconà les forces de l'Antic Règim. Aquests grups, despectivament anomenats mossons, són caracteritzats i ridiculitzats en la literatura costumista pels seus afanys d'imitar l'aristocràcia o d'aspirar a un status social que no els correspon. Gregori Mir creu que els costumistes mallorquins caricaturitzen exclusivament els mossons, perquè es volien situar al costat dels grups que realment mantenien el control social. Sembla ser que el costumisme sovint es correspon amb una actitud força conservadora...".
El cert és que el conservadurisme del teatre mallorquí (especialment el "regional", exceptuant les importants aportacions de Pere Capellà, per posar-ne tan sols un exemple clar i llampant)) és el que -com a Jaume Vidal, Palau i Camps, Soler Antich, Llorenç Capellà-, ens allunya d'aquest món ranci, reaccionari i estantís. Josep Melià, malgrat certes simpaties sentimentals amb aquest tipus de teatre, en el pròleg que escriu a l'obra de Gabriel Janer Manila Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls (Barcelona, Dopesa, 1975), diu: "No és casualitat que els sectors que defensaren aquell tipus de teatre [el 'teatro regional'] com a patrimoni propi, formassin part de l'estament dretà, clericalitzant, molt sovint, i més o menys pròxims a les formes de pietat beata i de moral reprimida i exigent" (pàg. 11).
Veurem ara el que diu Antoni Nadal en "Notes sobre els autors mallorquins contemporanis" (vegeu El teatre modern a Mallorca, pàgs, 9 a 21) analitzant la represa en els anys 1947-48 del teatre que en temps de la República controlà l'Església (autors al servei d'aquestes concepcions catòliques són Miquel Puigserver, Josep M. Tous i Maroto, Gabriel Fuster i Forteza, Gabriel Cortès...). Nadal hi escriu: "Es van repetir, doncs, els mateixos autors fins que la decadència biològica va obligar a substituir-los per uns altres de nous que, en conjunt, van ser cada vegada pitjors... El teatre 'regional' -el 'costumisme somrient', en paraules de Joan Mas-, observat amb una distància relativa, perquè encara gaudeix de vida, va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més ínfima. D'altra banda, el teatre 'regional' és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat".
És d'aquesta història -del pou sens fons de la reacció cultural i política- que volem sortir quan ens deixam seduir, com tanta gent, pels muntatges de Ricard Salvat o de les companyies portugueses del temps de la Revolució dels Clavells (Adóque, A Comuna...). Marxar -malgrat fos per uns dies- de l'estantís ambient polític i cultural de Mallorca, era rebre una alenada d'aire vital. Anar al cinema, al teatre, portar llibres, revistes, parlar amb gent antifeixista d'altres contrades, ens servia per a continuar la lluita en la nostra terra amb més força i vigor que mai, ja que els elements quotidians que respiràvem aquí anaven encaminats a tallar de rel qualsevol iniciativa progressista -fos cultural o política- que sortís del nostre poble. Aquesta era la missió autèntica del franquisme: mantenir pels segles dels segles la població enmig d'una brutor cultural infinita.
L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). A Comuna, per arribar millor al poble treballador, a la pagesia, als sectors d'estudiants revolucionaris i antifeixistes, renunciava a actuar en els teatres oficials i cercava el contacte amb la població mitjançant actuacions en locals sindicals, en teatres de barri o en espectacles en tallers i aules universitàries o fàbriques i places de poble. És el treball d'Adolfo Gutgin i de l'actor Joao Motta, entre molts i molts d'altres treballadors del teatre portuguès de la Revolució. Evidentment aquests eren els nostres mestres.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 20 Abril, 2009 05:46 |
(2 vídeos) Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)
Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)
Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).
Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...
Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".
Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.
Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 19 Abril, 2009 20:14 |
(2 vídeos) La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres.
Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Miquel López Crespí: un escriptor de combat (I)
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...
Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit quatre-cents articles en català d'actualitat política, història i literatura en El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
-Quines foren les teves primeres lectures i quin fou l'inici de la teva vocació literària?
-Ho he explicat en algun capítol del llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d'assaig L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi ha dues vessants en aquestes influències. Una influència castellana per les condicions de l'època, i una altra de catalana. Per una part, les del pare, Paulino, i l'oncle José López, ambdós combatents de l'exèrcit de la República i, per l'altra banda, les de l'oncle-avi Miquel Crespí, batle de sa Pobla en els anys vint i que en marxar a l'Argentina deixà a les golfes de la casa dels seus pares del carrer de la Muntanya un bon grapat de llibres mallorquins i principatins dels anys deu i vint del segle passat. Si per part del pare i l'oncle José m'arribaven notícies i alguns exemplars salvats de la cremadissa de la guerra, llibres d'Antonio Machado, Ramón del Valle-Inclán, Miguel Hernández, León Felipe, Rafael Alberti... per part de la família poblera, per les restes també de la desfeta econòmica i personal de l'oncle Miquel, puc anar esbrinant, parl de començaments dels anys seixanta, el que hi ha soterrat rere el cartró-pedra la "fastuositat" imperial espanyola.
Lluitadors republicans. Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l'oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s'editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d'Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales... Els socialistes publiquen des de l'editorial Gráfica Socialista, i els comunistes fan sentir la seva veu publicant nombroses obres de Lenin i Trotski. Però aquestes editorials amb què es formaren els nostres pares, l'oncle José, la generació d'esquerrans dels anys trenta, no solament publiquen els clàssics del pensament marxista internacional. Portats del seu esperit militant en el front cultural, de la seva fe en la cultura com a eina d'alliberament de la humanitat, es fan traduccions d'autors francesos com Barbusse i Romain Rolland, d'escriptors alemanys com Remarque i Arnold Zweig, dels estato-unidencs Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... Malgrat que en els anys trenta la taxa d'analfabetisme a l'estat espanyol arriba quasi al cinquanta per cent de la població, l'any 1931 la producció estatal de llibres assoleix els cinc-mil títols. Els sectors d'avantguarda llegeixen, a part de Marx, Engels, Lenin, Lafargue, Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski, obres d'Andrade, Joaquim Maurín i Andreu Nin. Per posar un exemple de les ganes esbojarrades de formar-se mitjançant la literatura, cal recordar que l'any 1931 s'editen 110.000 exemplars de la novel·la de Remarque Sin novedad en el frente.
Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.
Malgrat que en la Mallorca de la postguerra no es trobassin per part ni banda llibres dels autors espanyols -ni catalans!- considerants "dissolvents", "agentes de la masonería y el comunismo internacionales", en paraules del règim, el cert és que de ben jovenet vaig sentir parlar de les obres i del compromís polític de molts d'autors que el feixisme d'aleshores considerava que s'havien de prohibir. Parl de l'exemple militant i literari d'homes com Julio Álvarez del Vayo, Max Aub, Arturo Barea, Luis Cernuda... Els llibres d'aquests autors els trobam a mitjans dels anys seixanta a les golfes de Llibres Mallorca a Palma o els portam d'amagat en el fons de la maleta ran dels nostres primers viatges a l'estranger. Les influències diríem "catalanistes" en la meva formació vendrien de part del batle de sa Pobla, l'oncle Miquel Crespí, i per alguns dels llibres que deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l'Argentina. Un oncle curiós, el batle "Verdera", ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa "Unión Patriotica" de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l'any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentment pancatalana, que fou membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l'avantprojecte d'Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l'oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l'època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d'aquest material ens va ser "incautat" per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de "un catalanismo peligroso" i mai em foren tornades.
Quan pens en aquests llibres, quan record les rondalles que em contava la redepadrina al costat de la foganya, és quan m'adon que aquests foren els primers esglaons que, posteriorment, em dugueren fins a l'Editorial Moll, fins a trucar a la porta on treballava, a l'horabaixa, Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta. Aleshores començava a escriure els primers poemaris, i el prestigi de Josep M. Llompart, com a poeta, com a personatge de la resistència cívica de les Illes, ja era prou conegut i força valorat en els cenacles del catalanisme i entre la joventut progressista de les Illes. Els llibres que ens fornia l'Editorial Moll, i el llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964) varen esser bàsics en la consolidació de la nostra militància en defensa del català i de la nostra cultura. El llibre esdevenia una "bíblia", una guia imprescindible per a lligar les noves generacions amb un passat cultural, la nostra vinculació indiscutible a la cultura catalana, segat de rel per la victòria feixista de 1939.
Jo crec que són aquestes influències, els autors dels quals em parlà l'oncle José López, alguns dels llibres salvats dels desastres de la guerra, llibres que havien fet a la motxilla del pare i de l'oncle José bona part dels fronts de la batalla en la lluita contra el feixisme; i també, la notícia de l'existència d'una cultura amagada i soterrada pels vencedors, la cultura catalana, fou tot això, deia, el que em féu obrir els ulls, ja de ben jove, envers les possibilitats de l'expressió literària. Quan a mitjans dels anys seixanta puc assistir a les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que organitza Jaume Adrover a Palma, aquella universitat político-literària que inicià la represa cultural a Palma després dels anys de tenebror feixistes, juntament amb la feina feta per l'Editorial Moll en l'edició de llibres o les primeres activitats de l'Obra Cultural Balear (i també, cal no oblidar-ho, la tasca feta pel cineclub universitari que dirigien Francesc Llinàs i Antoni Figuera) es va consolidant un interès per la literatura que, sortosament, perdura fins el dia en què escric aquestes retxes.
-Quins foren els teus mestres?
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori".
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, per exemple i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.
Publicat en la revista L'Estel (1-VII-05)
p>Miquel López CrespíLlibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 19 Abril, 2009 18:33 |
(2 vídeos) Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Miquel López Crespí, Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés...
No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.
Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.
Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.
La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.
Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?
La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.
La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 19 Abril, 2009 10:30 |
Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política. (Miquel López Crespí, setembre de 2006)
Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)
Esquerra Unida hauria de rompre amb Madrid (un article de l'any 2006)
Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.
Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.
Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.
Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.
En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.
Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.
No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.
Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.
Ciutat de Mallorca (28-IX-06)
La lluita per la unitat de les forces nacionalistes i progressistes
L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)
Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. (Miquel López Crespí)
La Plaforma per la unitat nacionalista (un article de gener de 2007)
Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.
Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...
Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.
Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".
No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 18 Abril, 2009 16:58 |
(4 vídeos) Che Guevara, Karl Marx, Josep M. Llompart, Ramon Llull, Walt Whitman, Maria Aurèlia Campany, Lu Xun, Jaume Pomar, Bob Dylan, Vladímir Maiakovski, Damià Ferrà-Ponç, Mark Lane, Mao Zedong, Guillem Frontera, Katejan Kovic, Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Donovan, Carlos Maggi, Xe Lan Vien, diari Última Hora, Diario de Mallorca, Josep Calafat, Bertolt Brecht, Joan Brossa, Paul Nizan, Francesc Vallverdú, Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux...
Narrativa experimental catalana dels 70 i 80: subversió i contracultura (III)
A Logos, als bars dels voltants, a la redacció de Diario de Mallorca, amb Paco Monge, Damià Huguet, a vegades també hi participava el professor Francisco Díaz de Castro, discutíem sobre alguns dels articles de la secció de cultura on jo parlava de Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux... Eren els moments àlgids de la Revolució Cultural maoista, que havia començat a mitjans dels anys seixanta. Els únics que parlàrem d’aquells esdeveniments vàrem ser Paco Monge i jo mateix. Xim Rada, el coordinador de Letras ens va deixar escriure i opinar el que volguéssim. Jo vaig escriure “La Revolución cultural en China” i Paco Monge “Los nuevos mandarines”. Més endavant, en uns altres articles dedicats específicament a la visió que en aquella època teníem de la Revolució Cultural ja anirem concretant i ampliant la qüestió. Ara només es tracta de fer uns apunts per deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals en aquells anys.
Paco Monge, que parlava en castellà malgrat les renyades constants que li feia, tenia sempre les frases més adients per a definir l’essencial d’aquelles xerrades literàries i polítiques fins a altes hores de la nit: “Revolución cultural y revolución política. Sin unir estos dos cambios imprescindibles, no hay posibilidad de liberarse de las cadenas ideologicas y económicas de la sociedad burgesa”. No cal dir que tenia tota la raó del món.
Paco Monge era un intel·lectual que no tenia cap mena de relació amb cap de les naixents organitzacions antifeixistes del moment, malgrat que, d’estudiant, sí que havia participat en molts d’aldarulls contra el règim. Però desconfiava, i els seus articles en són una demostració ben palesa, de les capacitats revolucionàries d´unes burocràcies partidistes que només llegien els pamflets dels líders respectius sense importar-los ni la història ni els fonaments de la ideologia que en teoria deien defensar. No en parlem que es preocupassin o els interessassin qüestions de la literatura catalana i mundial! Fins i tot Antonio Gramsci els era completament desconegut. I parlar a un neoestalinista de subvertir l’art, la vida quotidiana, la concepció del món segregada pels intel·lectuals de la superstructura capitalista (clergat, professors, jutges, advocats, militars, escriptors...) era com si els parlassis en arameu.
Conscient d’aquesta lamentable situació, Paco Monge investigava en la història del moviment obrer, en els clàssics del socialisme utòpic, per a trobar indicis, els fonaments, com deia, de “la necesaria subjetividad revolucionaria que nos aleje de la putrefacción cultural capitalista y de la inútil escolástica de los epígonos del marxismo; Pensemos en el papel de los partidos y sindicatos europeos, siempre a sueldo del sistema, los mismos que han abortado las posibilidades subversivas del Mayo del 68”. Encertava novament. La transició, la restauració monàrquica i la posterior acomodació de tants “marxistes” de pa amb fonteta a les exigències del capital; la gestió del règim practicada per molts exdirigents d’aquelles organitzacions que abandonen el marxisme revolucionari per a fruir de sous i poltrones, ens ho va fer veure.
Per això mateix, per la càrrega subversiva continguda en els articles que Paco Monge publicava a Letras, el carrilisme illenc mai no el pogué veure. I molts dels col·laboradors de la secció de cultura, considerats “heretges” per aquells sectaris seguidors de Santiago Carrillo, també foren demonitzats pel neoestalisme illenc. I qui signa aquest article el primer!
Paco Monge era un home prou lúcid i culte, un home entestat a fer descobriments intel·lectuals, més donat a fer preguntes que a defensar receptes de manual. Per això mateix els ignorants en malparlaven. Però tengué intuïcions força interessants, moltes de les quals, si repassam els s articles publicats en aquells anys, encara són vigents. Criticà molt encertadament la Revolució Cultural Xinesa quan jo encara no havia copsat els errors i mancances que tenia aquell experiment d’un sector de la burocràcia maoista.
Però si deixam a part aquesta diferència conjuntural veurem que coincidíem en moltes qüestions, en la importància històrica de la subjectivitat revolucionària, en la crítica a l’imperialisme, en la necessitat de donar a conèixer aspectes silenciats de la història del socialisme: per exemple, el paper del POUM i d’Andreu Nin en la guerra civil i, sobretot, quant a la necessitat de recuperar aspectes essencials del pensament llibertari i de la revolta de les avantguardes culturals i artístiques de començament de segle XX. En aquestes coincidències es pot trobar la meva crítica al marxisme vulgar expressada en articles com “Cesare Casas o la posición del intelectual”, publicat a Letras per l’octubre del 72 i, l’interès que sentíem teníem per moltes de les aportacions de les avantguardes literàries del segle XX. De tot això en vaig deixar constància en nombrosos articles, uns publicats a Letras de Diario de Mallorca com el titulat “Las vanguardias artísticas” (24-IX-75), i altres, més antics, en el suplement de cultura d'Última Hora, amb el títol “La ‘vanguardia’ literaria y artística”, I i II, que sortiren el 31 d’agost i el 7 de setembre de 1973.
Aquests dies, cercant entre la paperassa antiga dels meus arxius, els he tornat a trobar i llegit talment com un arqueòleg llig els estris que treu del fons de l’arena del desert o de la fondària de la cova més amagada d´una serralada. Hi trob els llunyans ecos d’antiquíssimes lectures de Walter Benjamin, Alfonso Sastre, Albert Camus, Cesare Pavese, Henry James, Melville... I, de sobte, com aquell que descobreix una joia amagada i, amorosit, la treu a la llum del dia, ensopeg amb la memòria dels dies que descobria el surrealisme en aquelles difícils lectures, difícils perquè no sempre podíem trobar els llibres més importants, els bàsics de cada autor estudiat. Parl d’André Breton, Aragon, Eluard, Tristan Tzara, Artaud...
Quan vaig llegir per primera vegada Joan Salvat Papasseit, els primers escrits de J.V. Foix, Joan Oliver, Joan Puig i Ferreter? No ho sé amb certitud. Potser a mitjans dels anys seixanta. Molt abans de col·laborar a les pàgines de cultura de Diario de Mallorca i Última Hora. Llunyanes incursions en el modernisme per a copsar les diferències antagòniques amb els noucentistes. Enlluernar-me amb les inicials lectures de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Brossa, Agustí Bartra i Salvador Espriu. En efecte, als vint anys, i molt abans!, ja estava interessat en el marxisme i havia llegit tot el que havia caigut a les meves mans de l’obra i els estudis damunt Gramsci. Però també m’interessaven el Sartre i la Simone de Beauvoir dels anys cinquanta a setanta. L’existencialisme francès!
Sense tota aquesta acumulació d’influències –socialisme utòpic, clàssics del marxisme i del moviment llibertari--, sense la feina de les avantguardes de començaments de segle... hauria estat possible el Maig del 68, el sorgiment de tants moviments culturals subversius, la contracultura dels seixanta i setanta? Repassant els articles de Paco Monge, els escrits sobre cultura i art que jo havia publicat a Diario de Mallorca i Última Hora puc recordar les dèries literàries i polítiques que ens dominaven fa quaranta. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).
És evident que en aquesta època ens interessa molt poc el concepte de “gènere”. Quan escrivim una narració mai no pensam que és un conte tal com fins aquell moment havíem entès que s’havia de fer. L’escrit que anomenam circumstancialment “narració” podria ser considerat una carta, un article literari, un simple collage de materials diferents, un poema en prosa, un pamflet polític o l’ordre del dia d´una reunió cultural. En teatre em passa el mateix. Autòpsia a la matinada, l´obra experimental que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, és bastida per una mescla de materials que poden ser canviats i substituïts per uns altres en qualsevol moment, depenent sempre del que vulgui expressar en una situació històrica concreta el col·lectiu que la representi. Com s’adverteix en la introducció, en aquella ocasió s’empraren materials de Walt Whitman, Maria Aurèlia Campany, Lu Xun, Jaume Pomar, Bob Dylan, Vladímir Maiakovski, Damià Ferrà-Ponç, Mark Lane, Mao Zedong, Guillem Frontera, Katejan Kovic, Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Donovan, Ernesto Che Guevara, Karl Marx, Josep M. Llompart, Ramon Llull, Carlos Maggi, Xe Lan Vien, diari Última Hora, Diario de Mallorca, Josep Calafat, Bertolt Brecht, Joan Brossa, Paul Nizan i Francesc Vallverdú. Però, com he dit una mica més amunt, igualment s’haurien pogut emprar altres bocins. La idea, quant a bastir una nova narrativa, les obres que pensava que necessitava l’escena mallorquina contemporània, era en una clara línia situacionista. Es tractava de bastir obres “obertes”, col·lectives, útils, talment el teatre de la guerrilla o el que feien grups experimentals com “A Comuna”, a Lisboa, i que es podien representar a les places, fàbriques i instituts. Materials modificables en qualsevol moment per a respondre als reptes de cada una de les situacions que anàs exigint la lluita antiburgesa en el front cultural i polític.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 18 Abril, 2009 06:29 |
...Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)
Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché, Jacques Rigaut, René Crevel.
La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973).
En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a Llibreria Logos i anàvem a petar la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973). En Paco Monge havia escrit recentment, parl del maig del 74, un interessant article sobre Fourier titulat “Dudar de la civilización” que, en una època d’exacerbat economicisme en les incipients organitzacions antifeixistes del moment, ens ajudava a descobrir aspectes imprescindibles de la historia de la ideologia socialista, de la subjectivitat humana.
Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producción artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig ver a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexiones de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificat el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina. Monge escriu sobre Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats.
Jo havia acabat de guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 amb el recull de contes La guerra just acaba de començar. A conseqüència d’aquest premi literari m’entrevistaren Jaume Pomar i Margalida Capellà. Jaume Pomar titulava l’entrevista “Miquel López Crespí: Premi Ciutat de Manacor 1973” (26-VII-73) i Margalida Capellà titulava la seva “López Crespí: pol·lèmic” (13-XII-73). Jo aprofitava les entrevistes per parlar dels trencaments literaris existents en les obres que escrivia en aquell temps. Volia deixar constància de la nostra manera diferent de copsar el fet literari explicant com la jove narrativa catalana tenia poc a veure amb l’herència clerical i conservadora del passat. O almanco així ho volíem creure aquells i aquelles que ens endinsàvem en les senderes d´un cert experimentalisme literari. En efecte, ens sentíem profundament units a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però res no ens seduïa dels versets que feien Maria Antònia Salvà i Llorenç Riber, per dir uns noms que poden fer entendre la meva posició cultural a començaments dels anys setanta.
pobler | 17 Abril, 2009 15:48 |
O ara o mai en la defensa del territori i dels nostres recursos. O ara o mai en el control de l'oferta il·legal, l'especulació salvatge, la destrucció de recursos i territori. Ara o mai en la planificació dels parcs naturals, la normalització cultural i lingüística, la preservació del que encara es pugui salvar, la creació d'una consciència alternativa que entengui els reptes del segle XXI... (Miquel López Crespí)
Ja no hi haurà altra oportunitat històrica per fer "alguna cosa", per deixar constància, davant els electors, davant la societat, d'un projecte alternatiu al de la dreta de sempre (i que governa les Illes d'ençà la guerra de les Germanies i molt abans!). Les generacions futures haurien de poder tenir una referència, notícia del que "hagués estat possible". Si l'actual Govern de Progrés no és valent, si els grups que el sostenen no tiren endavant aquest projecte alternatiu, hauran ajudat a anihilar, durant un llarg període de temps, la tasca tan urgent i necessària d'aturar l'accelerat procés de destrucció col·lectiva que patim. (Miquel López Crespí)
La lluita per salvar el primer Pacte de Progrés
El Pacte de Progrés: ara o mai (un article de juny de l’any 2000)
Li diuen el "Govern fantasma", "el Govern mort", "la menjadora", qualsevol cosa menys "autèntic govern". Quan vaig al meu poble no en puc parlar, defensar alguna cosa concreta que hagin fet. La gent m'escomet, burleta: "I aquests eren els teus amics? Amb un any, llevat d'aquell inicial i substanciós augment de sou i de la repartició de conselleries i direccions generals... que han fet? No veus" -em diuen sorneguers- que tots els polítics, siguin del color que siguin, són el mateix?".
Em dol, de veritat, aquesta valoració popular. M'agradaria que les coses, durant el darrer any, haguessin rutllat d'una manera diferent. És evident que ningú no esperava del personal que coneixem (de tan coneguts sembla els haguéssim parit!) cap "utòpica revolució" (servar la memòria republicana, ecologisme autèntic, lluita democràtica per l'autodeterminació, combat per la unitat sindical front de la patronal, control de l'especulació immobiliària, fre a la invasió i colonització dels alemanys, final de l'oferta turística illegal...). Ja sabem com va anar la transició i el preu pagat per la majoria d'aquests partits per a poder compartir el poder amb determinats sectors del franquisme reciclat (els sectors que portaren endavant el canvi de règim, la modernització de la superestructura político-jurídica del gran capital). Però alguna cosa s'havia de fer per no frustrar davant determinats sectors del poble, davant la història, una de les úniques possibilitats de canvi que, miraculosament, va oferir la sort als partits del Pacte. La realpolitik, el pragmatisme covard i curt de mires no sempre és símptoma de seny, d'intelligència. Sovint es veu el llautó al grup que actua així. Sense demanar impossibles a organitzacions que aviat farà trenta anys deixaren de banda qualsevol lluita antisistema o de simple aprofundiment de la democràcia (¿on el combat per llistats oberts de candidats, contra la burocràcia partidista que ho controla tot, en favor de la participació de les bases en la renovació de partits i de la societat?), sí que ens hagués agradat veure una decissió autèntica de millorar aspectes concrets de la nostra societat. Mai més els serà oferta una possibilitat de feina com aquesta. No basta anar pel món reestructurant conselleries, collocant amics a dreta i esquerra, demanant perdó al més poderós del Pacte (no fos cosa faci dimitir la Consellera!)... No és suficient mostrar, mig avergonyits per a "demanar tant", un "euro" a la patronal del Turisme (com si fos un gran pecat el voler aconseguir algunes pessetes que ajudin a solucionar petits problemes derivats de la invasió turística). Per a molta gent que tenia una mica de confiança en la renovació de l'estancat panorama illenc la política no és l'"art del que és possible", com pensen els oportunistes sense principis, els servils dels poders fàctics, de les màfies especulatives...
La política per a molts dels collectius que han donat suport al Pacte de Progrés (i pens ara mateix en determinats sectors sindicals i professionals, en el GOB, l'OCB, tantes i tantes ONGs, l'Unió de Pagesos...) és l'art d'anar bastint el país futur que volem, la nova consciència de la gent, la força social, el teixit associatiu que permeti, amb el temps, millorar la realitat, fer possible demà el que ara sembla impossible. Aturar-se, amagar-se rere càrrecs oficials, núvols de tinta (ben pagats), és deixar de banda l'única possibilitat històrica que, durant dècades, els serà donada. Si es fa malbé aquesta conjuntura favorable, de no actuar amb decissió, mai més no tornarà a créixer l'herba sota els peus dels sectors populars illencs. El preu per a fruir del poder ha de ser, ens demanam, bastir més fàbriques de transformació de l'aigua de mar, gastar encara molta més energia que el que hagués pogut fer un govern Cañellas, per exemple? Aquests són els "ecologistes" que han d'ajudar a aturar l'absurd creixement immobiliari que pateix la nostra terra, la depredació constant del territori per especuladors sense escrúpols, voltors rapinyaires adoradors del ciment i la destrucció absoluta? Si es perd més del 50% de l'aigua per sistemes de distribució en mal estat, obsolets... no seria més intelligent gastar els diners del pressupost en fer una revisió general de les installacions? El miserable "euro" que Celestí Alomar demana als hotelers... pot solucionar el problema de fons, l'autèntic nus de la qüestió, és a dir, el del control de la construcció per sectors bestialment depredadors?
En deu anys el creixent en la construcció d'hotels només ha estat, sortosament, d'un O,5%. Pensam que no és solament d'aquí d'on surt la destrucció de recursos i territori. On les lleis per a controlar l'oferta illegal de cases i d'apartaments? Oficialment aquesta oferta és valorada en un 15% però els economistes saben que s'acosta perillosament al 40%. On la decisió del "Pacte" per anar aturant el desgavell?
Ho hem explicat una mica més amunt. Ja no hi haurà altra oportunitat històrica per fer "alguna cosa", per deixar constància, davant els electors, davant la societat, d'un projecte alternatiu al de la dreta de sempre (i que governa les Illes d'ençà la guerra de les Germanies i molt abans!). Les generacions futures haurien de poder tenir una referència, notícia del que "hagués estat possible". Si l'actual Govern de Progrés no és valent, si els grups que el sostenen no tiren endavant aquest projecte alternatiu, hauran ajudat a anihilar, durant un llarg període de temps, la tasca tan urgent i necessària d'aturar l'accelerat procés de destrucció collectiva que patim.
Després d'aquesta "experiència" (el Pacte de Progrés), la dispersió dels sectors populars durarà dècades.
O ara o mai en la defensa del territori i dels nostres recursos. O ara o mai en el control de l'oferta illegal, l'especulació salvatge, la destrucció de recursos i territori. Ara o mai en la planificació dels parcs naturals, la normalització cultural i lingüística, la preservació del que encara es pugui salvar, la creació d'una consciència alternativa que entengui els reptes del segle XXI... El temps s'acaba (malgrat sembli que encara resten tres anys per endavant).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 17 Abril, 2009 07:31 |
(2 vídeos) Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)
Xim Rada (Joaquim Morales de Rada i Quiroga) morí en la matinada del dia catorze d'agost de 1996. La seva mort em va fer reviure l'època (anys setanta) en què, després d'una llarga col.laboració a les pàgines d’Última Hora, em convidà a escriure a Letras, el suplement cultural del Diario de Mallorca.
En Xim va néixer a Ciutat l'any 1942. Llicenciat en periodisme per la Universitat de Navarra (1965), va ser redactor de la revista londinenca Signals London (1965); també dels diaris El Diario de Las Palmas (1966) i La Provincia (1966-67), ambdós de Las Palmas de Gran Canaria. L'any 1968 va entrar a la redacció de Diario de Mallorca. Com he dit abans, el vaig conèixer (era client habitual de la Llibreria Logos on jo feia feina) en l'època en què s'encarregava del suplement Letras. Més endavant el nomenaren cap de redacció (1972-76) i, finalment, director del Diario de Mallorca (1976-85). A partir de l'any 1986 era el responsable de l'àrea de premsa de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca. Servàrem la nostra amistat fins als darrers mesos de la seva mort.
Havien passat quasi vint-i-cinc anys d'ençà que el vaig conèixer, just acabat el servei militar! Sovint recordàvem un altre amic comú, l'escriptor i traductor Francesc Monge, amb el qual formàvem colla a començaments dels anys setanta. Malgrat que ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos dirigents esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària, i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat.
Sovint sopàvem a casa meva i ens passàvem hores i hores projectant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista, en el camí d’aconseguir certa transformació de l’estantís i endarrerit món franquista que ens mantenia fermats a un passat tenebrós.
La mort de Xim Rada em féu recordar aquells anys d'il·lusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra, les primeres obres de teatre...).
En el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Roman Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...
Després d’haver col·laborat a Literatura, que era el suplement de cultura del diari Última Hora, el set de gener de 1971 publicava el meu primer article al Letras de Diario de Mallorca. Xim Rada em va demanar algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. El primer article portava per títol “Los héroes están cansados” i era una aproximació a un autor de moda en aquells moments, José M. Riera de Leyva, i el seu relat En otro país que havia publicat Tusquets. Del 71 al 76, que va ser el temps en què d´una forma més o manco ininterrompuda vaig col·laborar a Letras. Repassant els papers dels meus arxius constat que vaig escriure sobre Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, MacLuhan, els espartaquistes alemanys, Babeuf i els primers teòrics del socialisme, Lukcás, T. W. Adorno, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Céline, Jean-Paul Sartre, Reich...
Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentant les idees desenvolupades per aquests investigadors vaig escriure els articles “La cultura de masas” I i II, publicats respectivament el 26 de juny de 1975 i el 3 de juliol de 1975. Més endavant, aprofundint en s aquestes qüestions (que discutia amb Paco Monge i Xim Rada a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement de Cultura), vaig publicar dos articles més en referència a aquesta problemàtica. En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional. Parl dels articles “El ‘nuevo mundo’ electrónico y cultural” I i II publicats respectivament el 7 de juliol de 1975 i el 21 de juliol de 1975. Era tot el que feia referència a la cultura, l’art i la superstructura ideològica de la societat de classes. En definitiva, la problemàtica de l’hegemonia cultural dels intel·lectuals al servei del bloc de les classes dominants, analitzades per Gramsci en el seus escrits de la presó.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 16 Abril, 2009 20:01 |
(1 vídeo) D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.
Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.
Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.
Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.
En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.
En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.
Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
La majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. (Miquel López Crespí)
Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial)
Aquests dies ha sortit al carrer la meva antologia de poemes Naufragis lents (Palma, El Tall, 2008), llibre amb il·lustracions de Llorenç Pons Moll editat en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar. La publicació del poemari m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.
Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.
Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.
És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.
Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, els anys de la resistència antifranquista, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric fan que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes.
pobler | 16 Abril, 2009 14:45 |
Europees. Reunió a Madrid.
Torn de Madrid (era el lloc més adient?), d’una reunió de la candidatura d’esquerra nacionalista i verds a les eleccions europees. Em plau confirmar que va endavant i reuneix els partits de l’Aliança Lliure Europea i Verds: ERC, BNG, Aralar, CHA, EA, PSM, Entesa i la Confederació de Els Verds. És una bona notícia i voldríem que tengués molt de recorregut, més enllà d’unes eleccions europees.
Parlàrem sobre un esborrany inicial i s'avançà considerablement. Tanmateix, hi ha els lògics conflictes en el repartiment d’espai i recursos, entre els diversos criteris, amb una dificultat addicional en el cas de vàries formacions sobre el mateix territori: Euskalherria i les Illes Balears.
Aquí no hi ha hagut encara consens i pens que s'abusa de la idea de torçabraços en comptes de discrepàncies a resoldre entre socis que volen concórrer plegats. Hem de fer un esforç per remarcar l’atractiu d’aquesta candidatura en comptes de transmetre les diferències: destinam massa energies en aquesta mena de missatges i negociacions, sobre tot quan hi ha la intenció sincera de confluir en una sola candidatura. La nostra hi és, inequívoca. Però, com que aquest és el plantejament públic, vull sortir a camí d’alguns dels arguments esgrimits.
Vagi per endavant que el PSM s’ha incorporat a la candidatura sense posar cap condició, cap, senzillament vol participar en les condicions que li corresponguin segons els criteris generals que acordi la candidatura. El que ens correspongui. Ni més ni pus. He d’agrair el suport explícit de BNG, Aralar, Els Verds i CHA en el PSM i el consens de tots, inclosos ERC-Illes i Entesa, en què tots els integrants hi són benvinguts i no té cap sentit plantejar vetos. Analitzem idò els problemes:
1r. El principal escull és que ERC-Illes i Entesa defensen que ja tenen un acord tancat, previ a la incorporació del PSM, i que si el PSM vol entrar s’hi ha d’adherir.
El PSM apunta que en aquesta nova coalició s’hi ha reunit components de fins a 4 candidatures de l’any 2004, per tant, és inevitable revisar els acords bilalerals anteriors. En aquesta mateixa línia es pronuncien tots la resta d’integrants de la reunió. El BNG fa constar que ells tenen un acord preelectoral amb nosaltres i és lògic que ara totes aquestes enteses s’hagin de conciliar.El PSM insisteix que acceptarà qualsevol criteri objectiu d’assignació de rols en el si de la coalició. Per paga, també Els Verds s’han sumat a la coalició i aquesta novetat, positiva, ha de tenir la seva expressió en l’acord illenc. Entesa diu que en fa qüestió...
2n.- ERC-Illes demana al PSM un compromís de cara a les eleccions autonòmiques.
Aquesta “condició” no es planteja a la reunió general, no debades es procura evitar-les les condicions entre socis a fi que tots sumin (una idea que es repeteix durant la reunió). Tanmateix, el PSM fa constar aquesta demanda i que no té cap inconvenient en expressar la seva voluntat (adoptada en acords congressuals) de què tota l’esquerra nacionalista conflueixi en una sola candidatura. El que en pens d’aquesta mena de condicions ho he deixat en un post infra, no m’hi estendré, només remarc que la mecànica que han escollit per reforçar el treball conjunt resulta estranya (deixem-ho així)...
3r.- Diu Lladó que no té cap importància el lloc que s’ocupi en la llista i, per tant, el PSM no n’hauria de fer qüestió.
Neg la major: el PSM no fa qüestió de res, només vol criteris objectius que reconeguin el seu pes (amb modèstia, però amb el bagatge de 33 anys de feina). La coalició és una trobada de socis polítics i tots (tots) reivindiquen el reconeixement que el seu treball i suport social reclamen. Per paga, el PSM considera del tot encertat el lloc setè de la candidatura que li atorga l’esborrany d’acord que ha elaborat ERC., qui qüestiona el document són ERC-Illes i Entesa.
Potser ERC no valora prou que lidera la coalició: el PSM s’està oferint a fer feina perquè ERC tengui un diputat! Serà de la coalició, és cert, però directament d’Esquerra. I ho feim ben satisfets. El PSM no qüestiona el lideratge d’Esquerra que ha triat sobiranament el cap de llista (naturalment), només pretén, insistesc, com tothom, el lloc (i totes les conseqüències que això comporta) que li correspon.
4t.-Lladó arriba a dir que no cal la presència del PSM: la coalició té garantit el diputat i, per tant, és innecessari.
Naturalment, per al PSM, els resultats són importants, però la confluència de l’esquerra nacionalista i crear línies de treball conjunt, també. No puc compartir la idea de partits prescindibles, som l'únic que ho trob desagradable? Transmet molt poca autoestima per l'aportació que pot fer el nacionalisme progressista del país. D’altra banda, el 2004, el tercer diputat de Galeuscat va estar per centenars de vots... Per part nostra, celebram la presència d’Entesa per Mallorca, però no pareix que els motius d’ERC per primar l’acord amb ells sigui la necessarietat de vots.
Són declaracions com aquesta (per si tot lo anterior no fos suficient) les que conviden a dubtar de la voluntat real d’ERC-Illes. Pareix que, al mateix temps que reivindica el treball conjunt del nacionalisme progressista, vulgui empènyer al PSM cap a d’altres opcions electorals que el desplacin del seu espai natural, fins al punt de renunciar a què el PSM demani el vot per un candidat d’Esquerra! I, tot plegat, per procurar coincidir el 2011?
No seguiré. La meva intenció no és polemitzar, només fer alguns aclariments. En tot cas, estic confiat que la situació es reconduirà prest. Per afrontar l'abstenció i el bipartidisme hi haurà molta feina. I aquesta és a la que ens hem de dedicar, entre tots.
http://tonialorda.balearweb.net/post/68869
pobler | 16 Abril, 2009 10:06 |
(3 vídeos) Fins on havia arribat la influència absurda del realisme socialista! La cançó, la poesia, la literatura, eren plens d'homes i dones que, en lloc de preocupar-se de l'art, de la bellesa pura, volien subvertir l'ordre establert. Un Blas de Otero, un Salvador Espriu o un Pere Quart a Catalunya, gaudien d'un prestigi que no mereixien. Eren mites culturals sense fonament seriós. Productes artificials dels agitadors del Proletkult. Era urgent promocionar altre tipus de cançó, una altra poesia i novel.lística. Posar de moda -entreté les masses, no molesta ningú- la bruixeria i l'esoterisme, l'erotisme, ampliar el nombre de discoteques a tot l'estat a fi de combatre la perillositat intel.lectualo-decadent dins del poble. No ha estat una tasca fàcil. Hem hagut d'estar més de tretze anys lluitant, contra corrent, amb tota aquesta influència marxista dins del camp cultural.
Conchita Piquer, Sara Montiel, Marifé de Triana, Conchita Bautista, Raimon, Paco Ibáñez... Les falses memòries de Felipe González (XII)
Els concursos televisius, les telenovel.les sud-americanes, el futbol, les curses de braus, representen una forma barata i eficaç de tenir entretinguts els toixarruts, lluny dels aldarulls polítics, les inútils reunions sindicals en preparació de vagues, etc. Dels cursos d'història de la Facultat, record les magistrals lliçons del catedràtic don Antonio Villamediana i Tudurí. "Pa i circ" era la màxima dels emperadors romans. Alguns companys parlaven de l'embrutiment espiritual del poble mitjançant aquests "bàrbars" entreteniments. No s'adonaven de la importància de tenir la xurma ocupada, lluny de les idees que puguin pertorbar una dèbil consciència sense formació. A l'edat mitjana, fins ben entrat el segle XVIII, la Inquisició, arreu de l'estat, portant endavant la difícil i mai reconeguda tasca de barrar el pas a l'heretgia protestant, el judaisme internacional i la maçoneria -que aixecava el cap a totes les ciutats europees-, pogué entretenir els ignorants amb les execucions públiques enmig de les places. Cremaven els maçons, cremaven les bruixes, els protestants, els jueus que havien enganat l'Església dient que s'havien convertit al cristianisme, quan era una mentida evident. Foren èpoques confuses, el segle XVI, amb les revoltes del populatxo a Castella, els comuners -precursors del nefast jacobinisme del XVIII- i, a València i Mallorca, les Germanies, amb la sagnant persecució de nobles i capellans afectes a l'Emperador Carles V. És cert que la repressió inquisitorial i imperial era ferotge i feia pagar justament els grans crims comesos pels pobles revoltats contra els senyors. Però un governant contemporani, preocupat per l'esbarjo dels seus ciutadans, pot imaginar, comprendre el que significaven les execucions massives, els homes i dones enforcats, penjats a les places i camins dels pobles. No és que les classes dirigents fossin especialment violentes o cruels. Això és una mentida propagada per la llegenda negra. Faules que el protestantisme militant divulgà per Europa i les colònies. Pens que, en aquell temps, sense televisió, mancats de grans mitjans de comunicació que permetessin entretenir els rucs somiatruites, a vegades no quedava més remei que recórrer a certs actes per a tenir els vilatans quiets, conformats. Cal tenir en compte que poca gent sabia de llegir i escriure. L'analfabetisme era general. Malgrat la gernació desenfeinada, atenta sempre a novetats exòtiques, llegia alguna novel.la de cavalleries, es pot dir que per a la majoria de la plebs, els únics entreteniments eren la missa dels diumenges, les cremades inquisitorials, la pública repressió dels pagesos o gremis revoltats.
Arran de la Revolució Francesa i els luctuosos fets de la Commune de París, amb l'avenç de les idees anarquistes i marxistes durant el segle XIX i començaments del vint, hi hagué un abandonament, per part de l'Estat, de la noble tasca d'entretenir el poble. L'església havia perdut part de la seva credibilitat -la corrupció d'una part del clergat, la ignorància de molts capellans-; ja no feia atractiva la missa. Amb la supressió dels tribunals inquisitorials i la fi de les cremadisses al carrer, la gent s'anà avorrint d'uns ritus esotèrics buits de contingut vital. Fou quan sorgiren els ateneus obrers, les sectes utòpiques per a la millora de la societat. Les universitats s'anaren convertint en un cau d'agitació continuada i, malgrat que Ferran VII, donant proves de modernitat, les suprimís i impulsàs la creació de les primeres escoles de tauromàquia, el cert és que les masses havien perdut llurs entreteniments essencials. Després ja sabem el que passà: la guerra civil, els quaranta anys de dictadura franquista fins que ara, novament, sota el meu Govern, hem tornat a considerar tal com pertoca el problema de la cultura popular. Els anys de la nostra transició política foren cabdals per a anar aclarint posicions damunt qüestió de tanta importància estratègica. No sé per quines estranyes circumstàncies, a les acaballes del franquisme -a causa, segurament, de l'espantosa influència comunista- hi hagué un desprestigi accentuat de les curses de braus, les telenovel.les o el mateix futbol. Hem de reconèixer que el Reial Madrid mantingué en tot moment l'atenció de la púrria popular guanyant l'una rere l'altra cinc copes d'Europa, però a nivell del carrer es notava una preponderància esfereïdora de la cultura marxista. Nombroses revistes que tractaven de qüestions socials (la premsa partidista, Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, etc) no feien més que enfortir les posicions de l'esquerra més intransigent. El cinema d'art i assaig, la irrupció de pel.lícules bolxevics (Octubre, La Línia General, etc), tot el neorealisme italià, el nefast paper d'un Berlanga, d'un Buñuel, del mateix Carlos Saura, portava la gent a oblidar l'essència autèntica del que era veritablement espanyol (Sara Montiel, Marifé de Triana, Conchita Bautista). Arribàvem al poder després d'unes eleccions exemplars, amb més de deu milions de vots, i l'espectacle cultural que teníem davant era lamentable, esgarrifós. Anys de despersonalització, d'oblit de formació de la nostra consciència nacional-popular, havien convertit el poble espanyol en quelcom d'aliè a les seves tradicions més arrelades. De seguida vaig tenir ben clara quina seria la posició del govern en aquesta qüestió cabdal. Promocionar el cinema de qualitat. Defensar el futbol. Barrar el pas al teatre de connotacions subversives (Brecht, Grotowski, Goldoni, Pirandello, Valle-Inclán). El treball era ingent. Qualsevol altre guia espiritual que no hagués tengut les meves capacitats de comandament hauria fracassat en l'intent de redreçar el país. A poc a poc finiren les subvencions estatals que afavorien els espectacles poc formatius -la majoria d'autors marxistes o existencialistes allunyats del sentir popular. En cinema, promocionàrem a fons les importacions de pel.lícules nord-americanes. Rambo ens serví per a demostrar a la pleballa que un poble podia redreçar el seu destí malgrat la derrota al Vietnam. Hi hagué pressuposts estatals per a reformar i ampliar les places de braus. La televisió es posà totalment al servei de l'orientació de la societat. Augmentà el nombre de concursos televisius, de retransmissions de partits de futbol i curses de braus. I, en la certitud que amb la democràcia no havíem d'amagar res, vaig donar ordres per a enfortir els programes damunt assassinats, desapareguts i violacions. Ara s'ha demostrat que no anava errat en els meus intel.ligents suggeriments: són els espais amb més audiència. Les enquestes ho han demostrat així. A poc a poc, lentament, hem anat recuperant el pols antic del país. Fa anys desaparegueren les revistes subversives. Cap partit extremista no té en l'actualitat un diari o revista. Ni els mateixos sindicats disposen d'una publicació de masses! Les revistes especialitzades que en temps de la transició parlaven del teatre estranger o del cinema intel.lectualoide (Primer Acto, Nuestro Cine) fa molt que tancaren per falta de lectors. A Catalunya no hem pogut acabar amb Serra d'Or, però n'hem reduït la influència a un petit grup d'escriptors i capellans separatistes sense gaire arrelament social. En el pla de la cançó, els èxits del govern i de la nova política cultural han estat igualment aclaparadors. Qui no recorda la importància esfereïdora que només fa vint anys tengueren un Raimon, un Paco Ibáñez, una Maria del Mar Bonet? Jo mateix, seguidor fidel de Sara Montiel i Conchita Piquer, vaig haver d'assistir -era un deure quasi obligatori- a la Facultat a munió d'insuportables concerts que sempre, en tota ocasió, es convertien en un suport al marxisme més exacerbat. Els estudiants, cosmopolites, sense una autèntica instrucció espanyola, es delien per escoltar la feresta munió de separatistes arribats de Catalunya i Euskadi per a impedir que estudiàssim amb normalitat. Mai, emperò, no vaig perdre una classe per a anar a escoltar els rojos! Quanta gent es descarrerà, quants de companys no acabaren els estudis seduïts pels fatídics cants de sirena! Allà on no arribaven els fulls subversius, a l'indret on no hi havia els membres dels diversos partits comunistes que en aquella època abundaven, hi romania el cantant de moda. Fins i tot un home de la vàlua de Joan Manuel Serrat, feia el joc a la sedició. Què en direm d'agents professionals de la revolta... un Lluís Llach, un Pau Riba, en Xavier Ribalta...
Per sort la folla disbauxa va finir i ja forma part de la prehistòria. Amb l'arribada del partit al poder aconseguírem aturar en sec l'embrutiment espiritual de la joventut, en mans, fins aleshores, dels professionals de la revolució. Fins on havia arribat la influència absurda del realisme socialista! La cançó, la poesia, la literatura, eren plens d'homes i dones que, en lloc de preocupar-se de l'art, de la bellesa pura, volien subvertir l'ordre establert. Un Blas de Otero, un Salvador Espriu o un Pere Quart a Catalunya, gaudien d'un prestigi que no mereixien. Eren mites culturals sense fonament seriós. Productes artificials dels agitadors del Proletkult. Era urgent promocionar altre tipus de cançó, una altra poesia i novel.lística. Posar de moda -entreté les masses, no molesta ningú- la bruixeria i l'esoterisme, l'erotisme, ampliar el nombre de discoteques a tot l'estat a fi de combatre la perillositat intel.lectualo-decadent dins del poble. No ha estat una tasca fàcil. Hem hagut d'estar més de tretze anys lluitant, contra corrent, amb tota aquesta influència marxista dins del camp cultural. El control efectiu dels grans mitjans de comunicació ha estat decisiu. La defensa aferrissada de la cançó espanyola (Isabel Pantoja ens ha ajudat moltíssim, sempre li haurem d'estar agraïts!), finalment, ha pogut vèncer la nova cançó catalana o castellana. A les botigues de vendes de discs ja ningú no demana un disc de Raimon o Paco Ibáñez. Ben cert que qui s'atrevís a fer-ho el mirarien com si estigués foll! Les sales de cinema d'art i assaig fa temps esdevengueren bingos i la població gaudeix amb la possibilitat de guanyar uns diners extres sense haver de treballar. A vegades, a Catalunya -els catalans, a perpetuïtat diferents, tostemps separatistes, sempre aliens a allò que és l'autèntic esperit immortal d'Espanya- organitzen, per a nostàlgics del passat, un concert on porten Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i, fins i tot, conviden Pete Seeger. Coses intranscendents que no afecten gens l'ingent redreçament econòmic que s'ha fet sota el meu govern. La televisió ha guanyat la batalla a la cultura marginal dels cosmopolites i real-socialistes. Els periodistes, un crític d'art que tengui amor al seu ofici i vulgui conservar la feina al diari, té per deure silenciar les activitats dels subversius. Mai, en cap suplement dels diaris, en cap espai televisiu, ilotes i irredents no podran trobar informació o comentari elogiós damunt l'obra de tipus tan significatius, dins la protesta professional, com un Gonçal Castelló, un Ignasi Riera, un Miquel Ferrà o, el que és encara pitjor, insubordinats del tipus Miquel Lòpez Crespí o Ferran Lupescu. A la guerra civil, en els camps de batalla, en Franco, els exèrcits aliats de l'Espanya imperial i l'Alemanya hitleriana pogueren vèncer els rojos sense dificultats, físicament, exterminant-los d'arrel, afusellant els sobrevivents de la crapulosa follia popular. Sens dubte fou un triomf cabdal d'Espanya damunt el comunisme internacional. Però no pogueren vèncer les idees que impulsaven al combat. Les idees! Les efemèrides de la insurrecció foren servades any rere any, generació rere generació, fins a arribar, intactes, al temps de la transició. Miguel Hernández no morí a la presó d'Alacant, l'any quaranta-u. No. Ni la revolta finí amb els afusellaments de la Commune, a París l'any 1871. Hem estat nosaltres, democràticament, els qui hem acabat amb la rel del marxisme dins de la cultura. I d'una forma senzilla, sense necessitat de tancar ningú a la presó, sense necessitat d'exercir una repressió sagnant com van fer la Inquisició o el franquisme. Ha bastat amb saber modificar les modes, oferir noves possibilitats d'esbarjo, aturar certes subvencions, prohibir que surtin per televisió certs "artistes", donar ordres per a enlairar-ne uns altres, i tot ha rodat com una seda. No cal dir que a vegades semblaven desesperar. Sempre, en qualsevol moment, quan silenciàvem un grup de teatre, en sortia un altre, i, quan ja pensàvem que ningú recordava Brecht, d'altres el representaven en un altre barri. Finalment hem pogut reduir el neci realisme a un lloc marginal. S'ha suprimit l'estudi de Marx a la universitat. A les llibreries ja ningú no demana El Capital, El 18 Brumari de Lluís Bonaparte. Lenin, Eisenstein, són dos noms completament desconeguts per a les noves generacions. Raimon: un cartell polsós oblidat en els museus. La gent, sota la meva direcció política, guiada d'una forma brillant pels èxits aconseguits en tots els camps, viu ara més feliç i pot engegar la tele sense por de trobar-se amb l'allau de consignes cridaneres del passat. Crec, sense exagerar, que és un més dels nombrosos encerts de la meva gestió del qual puc vanar-me honradament i que tothom, sigui del partit que sigui, ha de reconèixer. En definitiva, aquesta era una feina inajornable que s'havia de fer si volíem, de debò, connectar amb el nostre autèntic passat històric. Una obra de teatre, un poema, una pel.lícula, una cançó, han d'esser això: teatre, poema, cinema, cançó. Mai propaganda política, pamflet. I això és el que havien fet de l'art els marxistes: convertien la bellesa pura de la creació autèntica en simple pamflet sense cap contingut artístic real. Per això la bellesa ha vençut. L'art per l'art, l'exquisitat, torna ocupar el lloc que li correspon. No tenc cap dubte que les generacions futures sabran reconèixer la feina feta. Senzilla profilaxi social.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 16 Abril, 2009 06:23 |
El blog de Nanda Ramon
NOMS DE CARRERS
La retolació dels nous noms de carrers va avançant. Especialment ara que ja han arribat les plaques noves. En la darrera notificació de retolació se’ns comunicaren una sèrie de canvis i algunes traduccions (encara que han passat més desapercebudes que la substitució de noms, la veritat és que la majoria de canvis que ha proposat la Comissió de Toponímia són motivats per la normalització dels noms (traduccions al català i correccions diverses).
Entre els canvis recents de retolació, alguns de molt significatius per a mi: Frida Kahlo (entre Àngel Guimerà i Concòrdia), Can Baró (per Alférez Provisional) i Pilar Juncosa (per Alférez Cerdà).
http://www.nanda.cat/post/68822
En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...
Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.
L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.
pobler | 15 Abril, 2009 18:42 |
De projectes en tramitació, n'hi ha d'altres que amenacen espais naturals o àrees rurals ben conservades, entre els que cal destacar el camp de golf de Son Aversó (Son Sardina) que suposaria la desfiguració d'una àrea rurals ben conservada, i Son Claret (Calvià), un projecte que es pretén ubicar en una zona ARIP (Àrea Rural d'Interès Paisatgístic) annexa a l'ANEI (Àrea natural d'Especial Interès) de la Serra de Tramuntana.
EL GOB DENUNCIA QUE EL CONSELLER NADAL JUGA BRUT AMB EL TERRITORI AMB LA PROMOCIÓ DE MÉS CAMPS DE GOLF
Mallorca ja té prou camps de golf. El que cal és preservar les àrees rurals i els recursos hídrics per damunt dels projectes que destrueixen i hipotequen el territori.
Els impactes dels camps de golf són molt diversos: transformació de les àrees rurals, elevat consum d'aigua, ús de pesticides, contaminació d'aqüífers, destrucció d'espais naturals, pèrdua de connectors biològics entre espais naturals, desfiguració del paisatge, etc. Amagar els greus problemes ambientals que duen implícits els camps de golf és jugar brut amb el territori
A dia d'avui ens trobam amb projectes de camps de golf que tenen especial rellevància en les reivindicacions ecologistes pel que fa als impactes paisatgístics i destrucció d'entorns naturals valuosos, - com és el cas de Son Baco, que ha esdevengut la vergonya d'un govern que no té definida la seva política territorial, ni té clars els paràmetres de la legalitat - però també i en alguns casos per indicis d'il·legalitats en la seva tramitació. És el cas del camp de golf de Son Bosc, on el que es pretén és fer un camp de golf en una zona que ara fa cinc anys, havia estat inclosa dins del Parc Natural de S'Albufera. A més, Son Bosc té interposat un contenciós administratiu contra la llicència d'obres per incompliment de les DOT (per situar-se dins una Àrea de Protecció Territorial).
Ambdós casos tenen el suport del Conseller de Turisme (UM) i de tot el seu partit, amb els seus batlles al capdavant de reivindicacions absurdes que atenten contra el territori amb l'excusa de la creació de llocs de treball i la promoció d'un turisme de qualitat.
En aquest sentit cal recordar als nostres brillants i originals polítics que haurien de ser els màxims protectors del nostre territori que les empreses promotores solen dur els seus propis empleats, sobretot pel treball qualificat, de manera que els pocs llocs de treball que ocupen són de baixa qualificació i precaris. A més la promoció d'aquest turisme fa oblidar el turisme que realment cal potenciar, el turisme rural i cultural de baix impacte ambiental. Un sector respectuós que ve a conèixer allò diferent i únic que pot oferir Mallorca, el seu patrimoni, el seu paisatge i els seus espais naturals. Aquest turisme crea llocs de treball estables sense depredar recursos naturals tan fonamentals com l'aigua, el paisatge o la terra fèrtil.
De projectes en tramitació, n'hi ha d'altres que amenacen espais naturals o àrees rurals ben conservades, entre els que cal destacar el camp de golf de Son Aversó (Son Sardina) que suposaria la desfiguració d'una àrea rurals ben conservada, i Son Claret (Calvià), un projecte que es pretén ubicar en una zona ARIP (Àrea Rural d'Interès Paisatgístic) annexa a l'ANEI (Àrea natural d'Especial Interès) de la Serra de Tramuntana.
SALVEM MALLORCA, ENCARA!
Web GOB
Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual. (Miquel López Crespí)
Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern. Escriu aquest articulista: “El cop per al Govern de Francesc Antich és de consideració. No només pel que fa als 5.000 habitatges que es volia construir –en terrenys en una part important de Grande, i ara no se sap què passarà...”. (Miquel López Crespí)
Vicenç Grande i Jaume Carbonero: la destrucció de sòl rústic a les Illes
Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: “El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero”. Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande.
En la roda de premsa de denúncia de la llei Carbonero, Margalida Ramis lamentava davant els mitjans de comunicació que la llei “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”.
El GOB, que en aquells moments no donava cap nom en concret, sí que ens obria els ulls quant a demagògia barata i les mentides del conseller d’habitatge. Margalida Ramis va ser prou clara en la seva compareixença davant la premsa de les Illes, i deia a qui la volgués escoltar que el rerefons de la llei Carbonero, l’objectiu final de la construcció en sòl rústic, no era facilitar habitatges a un preu digne als sectors menys afavorits de la societat, sinó l’excusa per aconseguir que els promotors continuassin creixent i desenvolupant al màxim el sector de la construcció en un moment de recessió econòmica. Vet aquí la mentida de Carbonero: provar d’enganyar la gent dient que fas una política pels més desvalguts quan, en realitat, treballes per afavorir els promotors. Però el GOB, amb el comunicat del 30 d’abril, deixava en evidència l’operació Carbonero d’afavorir el ritme de construcció desmesurada al qual estaven acostumats els promotors i especuladors illencs.
Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual.
Gabriel Vicenç, el conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori, ho havia explicat prou bé en l’article “Recuperar el territori, garantia de futur” quan escrivia, talment una resposta al desenvolupisme salvatge de Carbonero: “Els poders públics, d’acord amb el nostre Estatut (article 23 i altres) tenen l’obligació de protegir de forma efectiva els espais naturals, els espais agraris, i també tenen l’obligació de preservar el paisatge com a un valor cultural, social i un actiu econòmic cel territori”. És a dir, una política ben contrària als acostumats desastres de Jaume Carbonero quant a la destrucció de recursos i territoris.
Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern. Escriu aquest articulista: “El cop per al Govern de Francesc Antich és de consideració. No només pel que fa als 5.000 habitatges que es volia construir –en terrenys en una part important de Grande, i ara no se sap què passarà...”.
Dels interessos especulatius de molts constructors illencs se n’havia parlat molt en temps de la lluita per salvar la Real, per aturar les maniobres especulatives de Son Espases. Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real? La nòmina institucional ha fet callar molts polítics professionals i ara mateix som testimonis de vergonyosos silencis que fan empegueir. La lluita contra l’especulació, cas de Son Espases, era una gran mentida. Tan sols era pur oportunisme per a gaudir dels sous i privilegis dels polítics del règim.
La relació entre els plans de Jaume Carbonero quant a la destrucció de sòl rústic i els interessos de Grande, l’afavoriment dels interessos dels promotors que deia el GOB, ja són de domini públic i evidencien novament les acostumades mentides de professionals del romanço com el conseller d’habitatge, un personatge que ens volia fer creure que el preocupava la situació de les classes socials menys afavorides. Quin cinisme i quina mentida tot plegat!
pobler | 15 Abril, 2009 11:23 |
El PSM topa amb Esquerra-Entesa per liderar la llista europea a les Illes
Els de Barceló són acceptats per la resta de socis estatals, però demanen que els reconeguin el seu pes. Això xoca amb l’acord d’Esquerra-Illes amb Entesa perquè aquests tinguin el primer candidat balear
Quim Torres
El PSM vol que la seva entrada a la coalició a les europees, que encapçalarà Esquerra Republicana, impliqui també que li reconeguin "el paper que ens correspon", advertí ahir el dirigent del PSM, Antoni Alorda, qui negocià a Madrid la coalició. La petició suposa que el PSM lideri la coalició a les Illes, però topa amb les pretensions d’Esquerra-Illes, que vol fer valer un acord amb Entesa per Mallorca, segons el qual el regidor d’Entesa, Ramon Quetglas, havia de ser el primer candidat de Balears a la llista europea. Després de la negociació d’ahir a Madrid, aquest és un dels entrebancs per tancar la coalició amb el PSM.
I és que el PSM aconseguí ahir que tots els integrants en aquest projecte, Esquerra, Bloque Nacionalista Galego, Aralar, Els Verds, Chunta Aragonesista i Eusko Alkartasuna, estiguin a favor de la seva entrada. Fins i tot Esquerra-Illes i Entesa no el veten. Però els integrants d’aquest projecte també demanaren al PSM que primer es posi d’acord amb Esquerra-Illes i Entesa —Esquerra i Bloque faran d’àrbitres—, però aquests volen fer-hi valer l’acord que firmaren fa unes setmanes. En canvi, el PSM manté que, fins ara, no s’han respectat els compromisos entre antics socis perquè es tracta d’una coalició nova i, per tant, tampoc no s’ha de respectar aquest. A més, demana que se li apliquin criteris objectius —vots per territori— exportables a la resta de la coalició per determinar el pes de cada un. Ara, les negociacions hauran de continuar.
dBalears (15-IV-09)
Europees
Per al PSM, l'aposta per ALE no és tàctica. Hi creim. I la veim una fórmula idònia per coordinar totes les forces nacionalistes i progressistes. Per això ens hi sumàrem i férem una carta de convit molt sincera a tots els integrants per concórrer junts. I, al final, ens hi acostam. Puigcercós ha destacat l'oportunitat de futur que representa a nivell d'Estat. I, naturalment, també ho hauria de ser a nivell de Països Catalans.
Tanmateix, sembla que el que és possible a nivell d’Estat sigui molt complicat a nivell d’Illes Balears. És mal d’entendre. I, al meu parer, un error que només afavoreix els grossos (i no és que ho hagin de menester). El partidisme excessiu, de mires estretes, no ha d'obstaculitzar les aliances naturals: juguem amb generositat, amb intel·ligència, aquesta oportunitat. TOTS. No per tàctica, per conviccions.
Això no obstant, ERC, encara avui, posa obstacles a què el PSM-EN vagi en una coalició que, modestament, hem ajudat a conformar. No debades som aliats antics del BNG i amics d’Aralar des dels primers dies, de fet, tenim un pre-acord amb ells, com mantenim relacions d’amistat i col·laboració amb tots els integrants de la coalició.
Els motius que han transcendit és que ERC vol que el PSM “prioritzi l’acord amb ells” de cara a 2011. No veig que sigui un gran argument per vetar ningú... I, tanmateix, és senzill, perquè el PSM vol reunir tot l’espai d’esquerra nacionalista en una sola candidatura (si és d’això del que parlam). Jo, la veritat, no havia vist un interès excessiu per part d’Esquerra (ni Entesa) en assolir compromisos d’aliances estables, fins i tot orgàniques, però, si és així, parlam-ne. De fet:
1. Quan ERC ingressa al Bloc, els proposam que l'operació autonòmica tengui continuïtat, i parlam explícitament d'Europees. Vendrell diu que naturalment, que no pot fermar el 2007 una cosa que vendrà d'aquí a dos anys (mira per on), però que és "evident" que si començam una tasca en comú, si oferim llocs d'entrada en el Consell (com férem), ERC deixarà de vetar el nostre ingrés a ALE i a les Europees (la primera part s’ha acomplert, gràcies Bernat Joan).
2. Quan hi ha l'envit d'Unitat, Puigcercós i Carod ens conviden a anar a Barcelona per “animar-nos” a l’acord i apunten que les generals són un camí per a les europees i per un acord encara més ampli.
Ara bé, el que no és raonable és cercar acords de cooperació amb ultimàtums. El PSM és una organització sobirana i decideix, quan i com ho acorda la seva militància. A ningú li passa pel cap que un altre soci digués a Esquerra que només s’hi alia si es comprometen a un determinat format de coalició el 2011, o a elegir un President nacionalista de Catalunya, Esquerra les diria, amb tota la raó, que faran el que trobaran. Per cert, han posat aquesta condició a Entesa? Perquè dins UM n’hi ha que confien que aniran amb ells. Tenguem present que Mateu Crespí (he llegit que serà responsable de campanya) encara podria entrar de diputat per UM... Nosaltres no posam condicions. I ERC? Ja ha decidit, definitivament, que no anirà amb el Bloc ni amb Eivissa pel Canvi ni en l'Entesa catalana al Senat, ni...? Quan ERC ha forçat EA a acceptar Aralar, els han obligat a firmar que anirien junts a les autonòmiques? I és clar que no. Del que parlaven era de reunir esforços per aconseguir un, o fins i tot dos diputats.
I és així, la trobada de tota l'esquerra nacionalista de l'Estat en una gran coalició sota el paraigües d’ALE no pot quedar compromesa per decisions d'eleccions autonòmiques que tenen la seva pròpia dinàmica. Al revés, tots hem de fer el possible per treure’n el màxim rendiment. De present, i de futur.
És difícil sostreure’s a la idea que Esquerra, més que millorar relacions, pretén aïllar i desplaçar el PSM del seu lloc natural. Així ho han vist els nostres socis i no ho entenen: ni BNG, ni Aralar, ni EA, ni CHA, ni Els Verds. Francament, no pareixen les millors bases per a un enteniment futur. És curiós que dBalears hagi fet circular que el PSM podia anar amb Iniciativa, quan el PSM sempre ha defensat (fins i tot aprovat en un Congrés de fa mesos) anar amb ALE, potser seria interessant rastrejar la font del “rumor”.
Confi que tot es resolgui satisfactòriament, raonablement. El catalanisme fa massa anys que comet errors de falta d’enteniment i dispersa energies en batalles intestines sota la mirada satisfeta (i sorpresa) d’un PSOE que ha aconseguit anar retirant els presidents nacionalistes que hi havia a l’Estat. En el PSM volem treballar (ajuntar fins i tot) tots els que apostam pel nacionalisme progressista, a les Illes i al conjunt dels Països Catalans. Els partits són mers instruments. Vol ERC una federació de partits? Fins no fa gaire era que no: el que ens proposava era enteses puntuals a cada una de les illes defugint un acord a nivell de Països Catalans. A nosaltres ens interessa tot.
Del que no hi ha cap dubte és que la candidatura natural del PSM s’acaba de forjar i és la de l’esquerra nacionalista. No s’entén que sigui un partit català qui malavegi per excloure’ns. Al final, hi serem, ho sé cert, amb una fórmula o altre, tenim amics que ens hi volen (en el pitjor dels casos fins i tot no es pot descartar un suport extern –amb la complicitat del BNG, Aralar i Els Verds, o fins i tot algú d’Esquerra Principat- que resultaria bastant incomprensible i vull pensar que un punt incòmode per qui l’hagués provocat). En tot cas, la controvèrsia no sembla que contribueixi gaire a la confluència dels partits que participen d’un mateix espai, la suposada intenció que es pretén. Just el contrari.
Ara me’n vaig. Hi ha un sopar-festa per celebrar el 33è aniversari del PSM, l’experiència de política nacionalista més llarga i influent en la història del país. I més que ho seria si tothom que creu en les idees progressistes, nacionalistes i ecologistes a les Illes Balears (i amb un suport inequívoc per part de tot l’espai català) remessin a l’uníson.
http://tonialorda.balearweb.net/post/68348 Blog Antoni Alorda
pobler | 15 Abril, 2009 07:22 |
La derrota de les il·lusions socialistes, republicanes i independentistes del temps de la transició. El dolor per la mort d’amics i familiars, el seu efecte devastador en la ment del poeta. Els amors que s’han anat desfent per la inclemència dels dies, pel pas furient dels fulls dels calendaris. Tantes promeses que s’emportà el vent! Tots els poemes que he escrit fins al present són definitoris de la disconformitat amb una realitat que no ens agrada, amb una societat vulgar, materialista, egoista i que fa malbé la nostra terra fins a deixar-la calcinada, talment un bocí de la Lluna o del planeta Mart. (Miquel López Crespí)
Sant Jordi 2009 – Novetats editorials
Edicions de Can Sifre publica el poeamri Espais secrets
Molts dels poemes que es poden trobar a Espais secrets són de començaments i mitjans dels anys vuitanta. Escrits en la mateixa època de les notes que serviren per al dietari Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie que edita Calima l’any 2002. Notes –les del Breviari... -- i poemes –els d’Espais secrets— escrites en molts dels meus viatges, als bars, a les estacions de trens i autobusos, a l’espera del vaixell que m’havia de portar a la meva destinació. N’hi ha igualment constància en el poemari Les ciutats imaginades, que guanyà el premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005 (Cossetània Edicions) i en Temps moderns: homenatge al cinema, que guanyà el premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Però amb Espais secrets volia defugir un cert descriptivisme que, per la temàtica tractada, m’impedia aprofundir dins la fondària profunda de l’ànima. No és que en aquests dos poemaris no hi hagués tota la sinceritat d´uns anys i unes experiències viscudes pel poeta. És evident que qui signa aquest escrit no sap fer poesia sobre la mentida i em seria impossible bastir ficcions, fer falsa literatura, emboirar el lector amb escrits que només són eco d’altres lectures, de móns no viscuts, tresqueres per les quals l’escriptor no ha deixat la sang de les seves petjades. Ningú no nega que l’ofici d’escriptor, els anys de pràctica literària podrien servir per bastir un adient objecte de consum artístic. En tenim a l’abast tots els exemples que hom vulgui posar damunt la taula. Existeixen nombroses escoles de la mistificació literària. Però qui ens coneix que és un camí que mai no hem conreat ni tenim interès a conrear. Qui vulgui fer floritures, palles mentals amb l’experiència –convenientment modificada—d’uns altres, que les faci. És un món que no ens interessa gaire noi entenem el perquè de la mentida i la mistificació. Per a nosaltres, com per a Margall, Rosselló-Pòrcel, Salvat-Papaseit, Espriu, Pere Quart, Vicent Andrès Estellés, la poesia és la sang del poeta, l’afirmació d’una personalitat única i no hi valen cap mena d’estils sintàctics tortuosos, falses revolucions verbals, imatges agafades d’altres llibres, revoltes textuals més velles que el pastar, per amagar, malgrat sigui sota focs d’artifici, la buidor del poeta. La poesia és vida o no ho és i, precisament, el poemari Espais secrets vol despullar-se de qualsevol falsa retòrica per mostrar el dolor del poeta i, amb els maons de la paraula més simple, descriure l’univers de l’artista, angoixa que envolta l’existència del creador, la follia i la barbàrie que proven d’asfixiar la vida de la humanitat.
Espais secrets --i els altres vint-i-un poemaris editats fins a aquest 2009--, conformen, amb totes les seves contradiccions, espais foscos i sobtades il·luminacions de l’esperit, el món i la circumstància intransferible del poeta. Talment el dietari d’uns anys convulsos i conflictius. La derrota de les il·lusions socialistes, republicanes i independentistes del temps de la transició. El dolor per la mort d’amics i familiars, el seu efecte devastador en la ment del poeta. Els amors que s’han anat desfent per la inclemència dels dies, pel pas furient dels fulls dels calendaris. Tantes promeses que s’emportà el vent! Tots els poemes que he escrit fins al present són definitoris de la disconformitat amb una realitat que no ens agrada, amb una societat vulgar, materialista, egoista i que fa malbé la nostra terra fins a deixar-la calcinada, talment un bocí de la Lluna o del planeta Mart. Aquí hauríem de parlar de la destrucció de recursos i territori, de l’oblit de la nostra història, del menysteniment de la memòria dels fets protagonitzats pels millors homes i dones de les Illes, els milers d’antifeixistes assassinats pel franquisme. Per això la revolta juvenil del poeta iniciada a mitjans dels anys seixanta amb les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim. Revolta que, malgrat el dolor i el desencís, sura, sempre, en multitud d’imatges d’Espais secrets. De la importància d’aquella revolta juvenil, n’he parlat en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, palma, 1994), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, 2006).
Passats els anys, just ara mateix, repassant els poemes que conformen el llibre que comentam, m’adon que, malgrat la meva admiració pels clàssics del realisme social, aquella moda dels anys cinquanta i seixanta –Blas de Otero, Gabriel Celaya, José Hierro, Ángel González, José Agustín Goytisolo, Carlos Sahagún—i que en la nostra cultura podríem trobar representada en determinats poemes de Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Pere Quart, Salvador Espriu, Vicens Andrés Estellés, Lluís Alpera, etc, mai no m’ha afectat de forma exclusiva i excloent. Potser perquè sempre he considerat que la revolta contra la barbàrie que representava el feixisme –i la seva expressió econòmica, el capitalisme--, s’havia de combatre amb l’actitud militant de l’intel·lectual, no solament amb les paraules, malgrat la importància de la literatura en el camp de la lluita ideològica i cultural. Protestar, ser rebel amb la ploma, si el producte era de qualitat –com en els casos abans esmentats--- era important, però molt més important que la revolta literària era el compromís actiu de l’escriptor dins les fileres de les organitzacions revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes. La meva militància dins aquests tipus d’organitzacions va fer que empràs poc el verbalisme literari, la simple experimentació textual com a forma de “protesta”. Repassant el poemari Espais secrets hom pot adonar-se’n que el poeta ha estat sempre molt més a prop de la poesia de l’experiència, de la crònica poètica de la quotidianitat que no pas d’una moda literària ocasional com podia ser, per exemple, el cas del realisme social o aquella experimentació textual, tant de moda a començaments dels anys setanta i que sempre he considerat una pàl·lida imitació del que ja havien fet les avantguardes literàries europees de començaments del segle XX.
Però quines són les influències, els autors que anat condicionant la meva forma d’escriure durant aquests quaranta anys de conreu de la poesia? Pens que sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquest és tan sols un llistat mínim, escadusser i provisional, escrit només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.
Pel que fa a la influència d'altres literatures en la meva formació poètica dels anys seixanta, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...
Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim en aquests moments. Ací només es tracta de deixar constància del tarannà que, cap a mitjans dels anys seixanta, quan començ el conreu de la poesia, em fa anar per uns camins i no per uns altres.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 14 Abril, 2009 19:02 |
Lila Thomàs, Miquel Rosselló, Josep Valero, Miquel López Crespí, Francesca Bosch...
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)
Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.
Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).
L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.
La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.
La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".
Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.
En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.
Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
« | Abril 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |