pobler | 24 Març, 2009 19:18 |
(4 vídeos) Grups de partidaris de Blas Piñar esperaven armes per a començar la matança. Mentre partits i sindicats d'ordre donaven instruccions per a calmar la massa cridanera, Fuerza Nueva encalentia motors, amb totes les seus obertes, esperant les metralladores que els havien d'arribar de les casernes. Alguna emissora de províncies, pel seu compte, emetia el Cara al Sol. Érem prop de la guerra civil, de la divisió de l'exèrcit! I en aquelles terribles circumstàncies, el que no podíem fer, si volíem servar la llibertat, era dividir l'exèrcit. Sempre he tengut clar que, en darrera instància, rere els decrets més perfectes, rere els més florits discursos parlamentaris, el que veritat garanteix el compliment de les lleis, la defensa de la sagrada unitat de la pàtria i la propietat privada o la família, són les armes. Mao ho escrigué fa molts anys, en temps de la Llarga Marxa: "El poder és a la punta dels fusells".
Les falses memòries de Felipe González (V)
El pla consistia en deixar en suspens la Constitució un parell d'anys. La maniobra, recomanada pel Departament d'Estat nord-americà, ens deixaria les mans lliures per a controlar els nacionalistes radicals i separatistes, prohibir temporalment les vagues, tancar a la presó els elements més rebels dels comitès d'empresa, acabar, d'una vegada per totes, amb el verí bolxevic de les assemblees permanents. No hi veia altra solució per a poder bastir, el dia de demà, un sindicalisme obert, actual i d'estil europeu. Era precís enfortir i consolidar la divisió sindical. Havíem d'acabar amb el consellisme i l'anticapitalisme salvatge heretats de la recent transició. La memòria que encara restava entre la classe treballadora de les coordinadores de Vitòria, del Baix Llobregat, del calçat al País Valencià. Tejero i Pardo Zancada no ho entengueren així. El grup de coronels que simpatitzaven amb Tejero volien fer el mateix que Franco; no acceptaren la solució suggerida pels nord-americans. Sempre la viciosa necessitat d'olorar pólvora i sang! No saber fer les coses d'una manera civilitzada! Tenien llistes de gent! Llistes per a afusellar! Trenta mil "desapareguts" en dos dies. Així volien començar, pensant que Europa era l'Argentina o Xile! Jo mateix hi era, a les llistes! Ignorants, no havien entès els canvis operats dins de la socialdemocràcia mundial, els serveis que des de fa dècades hem fet al sistema de lliure mercat i propietat privada dels mitjans de producció. Fanàtics, com al.lots sense guiatge, no comprenien que érem precisament nosaltres, els hereus de l'esquerra tradicional, qui, en un món modern, en plena revolució tècnica i científica -el regnat de la informàtica que s'apropava i marcava el camí a seguir-, podien garantir la supervivència dels sistema capitalista. Tejero i Pardo Zancada no acceptaren el projecte i, la nit del 23-F, tot perillà. No es conformaven amb un petit paper: fer de comparses d'una operació molt més grossa, molt més important i decisiva. Milans del Bosch campava al seu aire per València i ja s'imaginava que era un altre Franco reencarnat. Les capitanies generals estaven revoltades.
En les primeres hores de l'ocupació de les Corts, nombroses regions militars, compromeses amb Armada, ja pensaven que la idea inicial del cop havia canviat i que el necessari, ara, era escalivar, amb sang, subversius i desobedients. Grups de partidaris de Blas Piñar esperaven armes per a començar la matança. Mentre partits i sindicats d'ordre donaven instruccions per a calmar la massa cridanera, Fuerza Nueva encalentia motors, amb totes les seus obertes, esperant les metralladores que els havien d'arribar de les casernes. Alguna emissora de províncies, pel seu compte, emetia el Cara al Sol. Érem prop de la guerra civil, de la divisió de l'exèrcit! I en aquelles terribles circumstàncies, el que no podíem fer, si volíem servar la llibertat, era dividir l'exèrcit. Sempre he tengut clar que, en darrera instància, rere els decrets més perfectes, rere els més florits discursos parlamentaris, el que veritat garanteix el compliment de les lleis, la defensa de la sagrada unitat de la pàtria i la propietat privada o la família, són les armes. Mao ho escrigué fa molts anys, en temps de la Llarga Marxa: "El poder és a la punta dels fusells". Els marxistes ho tenen ben clar, i quan poden -Octubre del `17 a Rússia, Espanya l'any `36- armen la xurma avalotada per portar endavant llurs sinistres propòsits d'instaurar la dictadura proletària. Què podria passar amb un exèrcit dividit? Si esclatava la guerra civil, si uns militars obeïen Armada i altres Tejero i Milans del Bosch, podria tornar a haver-hi milícies populars, un enfortiment dels sectors més intolerants del populatxo. Potser la mateixa monarquia estaria en perill. Amb el que ens costà, en la transició, convèncer la gentussa de la bondat de la forma monàrquica d'Estat! Hi havia moltes faccions, munió de sectes revolucionàries que encara lluitaven per la República i, a les regions, per la independència. Els homes d'Estat Català podrien proclamar la República Catalana. Els terroristes, a Euskadi, sortir de les catacumbes i muntar un embrió d'exèrcit basc. M'imaginava sentir l'Eusko Gudariak, veure les milícies separatistes vèncer els nostres soldats pels carrers de Bilbao! La possible divisió de l'exèrcit espanyol era una aventura que calia aturar. Si Tejero i Pardo Zancada no col.laboraven amb nosaltres, havíem de tornar enrere. Desautoritzar Armada. Reduir, a les bones o a les males, els guàrdies civils que ens havien fet besar la pols del terra, al Parlament. El Rei ho veié clar i, a la una i deu de la nit, donà ordres d'oblidar l'operació Armada. La majoria de l'Estat Major també comprengué el perill de divisió militar i tothom optà per ajornar aquella solució. Tejero, en veure's sol, abandonat per una part dels seus aliats, es rendí. Tot anà a la perfecció. Ja tendríem temps d'endreçar la pàtria per la via electoral que, en definitiva, és la solució que més m'agrada i més bons resultats dóna. Guanyar les eleccions a UCD -completament desprestigiada- i iniciar així l'època gloriosa del meu mandat. No tothom ens volia veure dirigint el país. Hi havia massa nostàlgia envers el recent passat franquista. Sectors importants de l'oficialitat ens imaginaven encara com en temps de la guerra. La memòria de Largo Caballlero, l'antiga UGT, la mateixa revolució d'Astúries de l'any `34, ens han fet molt de mal. Un dia, sovint ho dic i no acab de decidir-m'hi, haurem de finir amb l'absurditat de la bandera roja i la Internacional. Si els pela-canyes ens han de votar, que ens votin sense necessitat d'haver d'emprar aquesta estranya simbologia que ja no significa res.
Comprenc els militars. ¿Qui podia fiar-se, sense haver vist la pràctica real de govern, d'un partit que encara es reclamava de l'herència de l'utòpic Pablo Iglesias i que no havia abandonat la bandera roja? Era comprensible la conspiració posterior, la del 27 d'octubre de 1982. Malgrat volguesin portar endavant una autèntica carnisseria entre la plebs -afusellar qui estava fitxat-, jo sempre m'he posat en la seva pell i en el fons sé que, malgrat anassin equivocats, no tenien altra cosa dins el cap que salvar la pàtria de la subversió. I en això coincidim. Les divergències vénen donades per la forma d'acabar amb la protesta popular, amb les organitzacions més extremistes del populatxo. Ells ho volen fer amb sang -l'amor exacerbat que tenen per la sang!-, i jo ho volia fer amb mitjans civilitzats: control de subvencions a les organitzacions sindicals que acceptin les regles del joc, comicis cada quatre anys controlant qui surt per televisió, estudi de la feina en els mitjans de comunicació per a anar alterant, lentament, la consciència popular. Crec que, com ha demostrat la meva moderna forma de gestió al capdamunt del govern, ha estat la meva solució la més encertada. La sang, proposada pels colpistes, l'únic que hagués fet hauria estat crear més màrtirs. Nous Che Guevaras que com a fantasmes, ombres immortals, ressuscitarien en cada vaga, en cada manifestació, en cada crit de protesta del poble inculte pels segles dels segles. Poguérem, igualment, frustrar a temps la conspiració del 27 d'octubre i celebrar les eleccions en pau i tranquil.litat. Fou l'any de la meva primera i gran victòria electoral. Els deu milions de vots que feren callar les veus de protesta, qualsevol crítica infundada! Les votacions més perfectes, les més democràtiques que mai hi hagué sobre la terra! El final definitiu del pobre PCE, que restà reduït a quatre diputats. La desaparició absoluta de les restes de les organitzacions revolucionàries, confuses per la nostra aclaparant victòria. Poguérem exterminar els il.luminats pacíficament, sense vessament de sang, d'un forma normal, europea, civilitzada, sense crear herois, com jo volia.
Alguns pretesos crítics de la meva gestió diuen que no he sabut aprofitar les ocasions que he tengut al davant per a depurar definitivament l'exèrcit d'elements colpistes i franquistes. Són homes de poca formació que no han entès mai quins eren els meus objectius essencials. Ben cert que, si jo hagués estat un revolucionari de tipus leninista, podia haver llançat el partit en equivocades direccions. Ho he pogut fer almenys en tres ocasions. La primera en els anys 76-77, quan la població estava molt polititzada i encara no sabia què era el desencís de la democràcia. La corrupció que, dissortadament, ara ens aclapara no s'havia fet pública. En el 76-77, any de gran aldarull reivindicatiu de la plebs, amb una sola indicació dels partits majoritaris, haguéssim pogut fer sortir la gent al carrer i orquestrar la depuració dels elements més destacats del finit règim franquista. Vaig rebre suggeriments en aquesta direcció per part del President dels Estats Units i de la Internacional. Hi havia consens en voler consolidar la democràcia a Espanya i ningú no es refiava dels militars que, en el passat, havien guanyat la guerra a la República. No vaig voler aventurar-me en aquella ocasió perquè -i això ja ho hauria de saber tothom- el meu interès ha estat sempre la integració de tot el personal útil en el sistema. I sé que la columna vertebral d'un Estat modern és el seu exèrcit. El que sigui dividir les forces armades és fer el joc a l'enemic secular. El mateix hagués pogut fer després del 23-F o de la fracassada operació colpista dels coronels el 27 d'octubre del `82. Però la meva encertada tàctica fou fer el contrari del que els sectors radicals esperaven. ¿Qui no recorda munió de moviments subversius demanant la "depuració de militars feixistes"? No. No ho vaig voler fer. No desitjava seguir les indicacions dels meus contraris. En lloc de depurar, en lloc de castigar d'una manera incivilitzada l'oficialitat -ho hauria pogut fer sense problemes-, el que vaig considerar més oportú va ser donar ordres per a no remoure l'assumpte. Esperar que, amb el temps, els errors del militars fossin oblidats. Després vaig anar alliberant els colpistes que -no podia deixar-los en llibertat el primer dia!- romanien dins la presó. Per a satisfer-los encara mes els vaig augmentar el sou i la graduació militar. La tàctica ha estat integrar en lloc de dividir. Unificar l'exèrcit, enfortir-lo davant qualsevol atac que pugui sofrir per part dels descamisats. Amb els anys s'ha vist l'encert absolut de la meva estratègia. Depurar l'alt comandament hagués estat fer el joc als grups marginals de la societat, aquells caps calents que encara creuen poden debilitar l'Estat i que volen utilitzar qualsevol error dels governants, qualsevol escletxa en la llei, per a debilitar les nostres posicions. Si castigàssim els elements més sans, més actius, més preocupats, de l'estament militar... ¿qui, en el futur, quan de debò hi hagués amenaça de subversió, ens protegiria?La tasca d'un governant és mirar dia i nit endavant, saber preveure l'avenir, no caure en cap de les trampes que li para l'enemic. Fa temps vaig ordenar alliberar Armada. És un home pacífic, que només s'ocupa de les flors, del seu jardí. Un home que sabé callar en el judici. Amb la seva actitud patriòtica, sense implicar el rei ni els partits en l'operació, ajudà a enfortir la democràcia espanyola. Li estarem sempre agraïts. Ara, aquesta mateixa setmana, he donat instruccions precises als tribunals per a alliberar Tejero. Al cap i a la fi, el pobre individu tenia bones intencions. I ell ha pagat una mica injustament pels altres, igual com el general Armada. Alliberar, de cop, els colpistes, no era possible. Per a inserir dins la societat el noranta-nou per cent de franquistes, per a fer-los acceptar la reforma, havíem de castigar-ne almenys un parell. I el que n'ha sortit més mal lliurat ha estat el desgraciat Tejero. Finalment el seu calvari ha finit. Crec que ja ha pagat l'error de no voler col.laborar amb nosaltres el 23-F. Potser serveixi d'escarment. Tot és possible! Que determinats sectors -els qui encara conspiren!- sàpiguen que avui dia, en el món contemporani, en un país que ja pertany a l'OTAN, els cops d'Estat s'han de fer d'una manera ordenada i controlada, demanant permís i informant els superiors. L'OTAN té tot un servei per a organitzar mobilitzacions militars en defensa de la democràcia, quan cal i com correspon. No hem d'oblidar el cop d'Estat del `80 a Turquia, planificat, de dalt a baix, per l'Alt Comandament de l'Aliança Atlàntica. Els militars han de saber, malgrat els favors, els ajuts permanents que poden tenir la seguretat d'obtenir de nosaltres, que no poden desestabilitzar la situació quan ells ho considerin oportú per molt que els bulli la sang dins les venes davant els insults o incomprensió de la xurma. Escridassar el rei a Euskadi; que uns fanàtics irracionals cremin la sagrada bandera d'Espanya; que una regió, governada per un nacionalista amic, que accepta la Constitució, demani una mica més de competències en educació o sanitat, no són excuses suficients per a llançar l'exèrcit a una aventura insegura. És quan la insurrecció popular s'organitza ferm, quan els sindicats són desbordats per les coordinadores de fàbriques en lluita en l'instant en què els buròcrates gremials no poden controlar els obrers revoltats, l'únic moment en què podem pensar a recórrer a l'exèrcit per a fer respectar la Constitució. Només quan Catalunya o Euskadi, després d'un referèndum forçat per les Nacions Unides, decidissin demanar la independència, podríem pensar a treure la divisió Brunete de les casernes. Ieltsin, a Rússia, abans de bombardejar el Parlament, trucà al President Clinton i demanà el permís oportú. El mateix va fer el general Pinochet, a Xile l'any 1973, quan la massa incontrolada desbordà els dirigents i consignes de la Unidad Popular i, rabiosa, començà a armar-se, a crear embrions de poder popular. Fujimori ha tengut al costat assessors de l'ambaixada dels Estats Units. Dins d'un món de la complexitat de l'actual no es poden fer les coses com abans, sense pensar-ho bé, consultar amb qui correspon. Treure els tancs al carrer sense permís de les autoritats competents pot empitjorar molt més una determinada conjuntura. No és sempre el millor sistema per a finir amb la revolta dels de baix. Això és el que han de saber els estats majors de qualsevol exèrcit. I sobretot el comandament militar espanyol que, pel que veig, torna jugar a fer sortir les seves joguines al carrer. Que pensin abans d'actuar. Que consultin. A Haití han fet un cop d'estat sense permís de la comunitat internacional i... ¿què ha passat? Tothom ho pot veure. Blocatge de l'illa per part de les naus de les Nacions Unides; possible i ben segura intervenció dels mariners USA; restabliment del President Aristide en el poder. Els generals i coronels de les acaballes del segle XX han de tenir aquestes circumstàncies en la ment abans de provar qualsevol aventura sense sentit. Són consells d'amic.
Amb la meva actitud comprensiva envers els militars crec que, a poc a poc, aniran entenent que són les meves solucions per sortir de la crisi les més útils per a la pàtria. Hauré de parlar novament amb els caps de l'exèrcit. Fer-los entendre que no s'han de preocupar si ara hem pactat amb els catalans per a enfortir la tasca del govern. Han d'entendre que mai no pactarem la divisió d'Espanya. Una vegada restablida la confiança entre l'estament militar i l'executiu de la nació, una vegada entenguin les meves raons, no crec insisteixin en solucions extraparlamentàries. Fins ara tot marxa bé i, si ningú no entorpeix la nostra eficaç forma de fer política, res no modificarà l'encertada estratègia de consolidar la llei i l'ordre mitjançant mètodes autènticament democràtics. L'exèrcit, el cop d'estat constitucional, és la darrera arma de la civilització davant la barbàrie. I per tant hem de saber molt bé el moment exacte i la situació concreta que poden demanar una intervenció militar ben estudiada.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 24 Març, 2009 13:21 |
La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.
Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.
De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.
Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.
En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.
La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.
Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.
Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".
Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.
Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.
Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.
Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.
Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...
Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.
Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...
L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!
Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).
En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".
Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 24 Març, 2009 09:27 |
L’obra del gasoducte envaeix el solar de 13.300 m2 que Endesa cedí a Cort per integrar-lo a l’espai natural del Carnatge. Veïns i plataformes denuncien que s’hi aboquen milers d’enderrocs amb total impunitat
Invasió als prats de posidònia
Laura Morral
Les obres de conducció del gasoducte tornen a generar polèmica. Aquestes setmanes camions amb runes i enderrocs envaïen el terreny que Endesa cedí a Cort, perquè l’incorporàs a l’Àrea Natural d’Especial Interès de es Carnatge, situat just al costat de les obres. Aquest entorn de 13.300 m2 començava a regenerar-se de vegetació autòctona per integrar-se a l’espai natural. Però, ara mateix, les obres del gasoducte, promogudes per Enagas, han devastat les espècies naturals i l’empresa utilitza el terreny per ubicar-hi la maquinària pesant d’elevació i les casetes d’obra. Els veïns del Coll d’en Rabassa i el GOB, a través de la Plataforma per defensar el Carnatge, han posat el tema en coneixement del Defensor del Poble, que ja hi ha obert un expedient. Les entitats denuncien que Enagas no només actua impunement a l’àrea terrestre, sinó que també a la zona marina.
Recriminen que la companyia està abocant milers de tones de sediments, derivats de la draga de la síquia del llit del gasoducte, sobre les praderies de posidònia oceànica localitzades davant la línia de costa i sobre les reconegudes pesqueres de la badia. No és d’estranyar que la setmana passada aparegués la notícia que l’Ajuntament de Dénia vol paralitzar les obres del gasoducte, a la banda peninsular, per afectació ambiental i per poca transparència informativa. "Aquí l’afectació pot arribar a ser igual o pitjor, si no s’hi estableix cap control ni de Medi Ambient ni d’Indústria i Energia", remarca el portaveu de la Plataforma del Carnatge, Bartomeu Rosselló. Paral·lelament, Cort ha mantingut reunions amb els dos col·lectius ecologistes per explicar que el Servei de Parcs i Jardins du a terme una sèrie d’actuacions per a la recuperació del Carnatge. Segons l’Àrea d’Infraestructures, que encapçala el regidor Francisco Donate, es tracta d’accions que persegueixen la recuperació dels valors ambientals mitjançant la restauració de la vegetació autòctona, com també la regulació i l’ordenació del trànsit dels usuaris del passeig. El tècnic especialista Magín Franquesa, professional vinculat en aquesta iniciativa de restauració paisatgística en ocasions anteriors, és l’encarregat de realitzar el seguiment del projecte. Aproximadament, unes 25.000 unitats de 25 espècies vegetals diferents estan en procés de producció en els vivers de les entitats Sempreverd i Amadipesment. La Fundació La Sapiencia, que s’encarrega de les labors de manteniment, executà l’any passat les plantacions de vegetació. Tanmateix, el GOB i la plataforma s’hi mostren escèptics: saben que cap d’aquestes accions no és suficient, si paral·lelament es permet aquesta "invasió" de l’espai natural.
dBalears (24-III-09)
La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)
L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)
El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori (un article de juliol de 2007)
Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.
La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.
El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.
Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.
Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.
La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.
Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.
La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.
Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.
El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
Literatura catalana moderna – Illes
« | Març 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |