pobler | 23 Març, 2009 20:42 |
El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: 'L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou'. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i la resistència a la sublevació feixista (juliol de 1936)
A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43, d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és la barberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. El meu germà Jaume, juntament amb en Joan Pizà, en Xesc 'Curro' i en Pep 'Bassa' no es volgueren sotmetre als feixistes i se n'anaren cap al Cap des Pinar. Els feixistes anaren a la plaça i com a bojos es posaren a pegar trets al cartell de l'Agrupació Socialista, i per cert que uns d'ells, amb un tret del seu mateix fusell, es va ferir i es va socarrar el nas. A l'endemà tothom era al carrer i cridaven 'fora comunistes!', 'han de matar tots els comunistes!'. Els falangistes varen fer el seu quarter on avui hi ha les oficines de Correus. Els feixistes vingueren a ca nostra a cercar en Jaume. Uns dies més tard tornaren i se'n varen dur la meva germana Martina, na Maria Esteva Llompart, que era l'allota del meu germà Jaume, i na Maria Crespí Gost i els varen fer beure un tassó d'oli de 'ricino'. Record molt bé que quan anàvem pel carrer la gent ens insultava, ens deien 'comunistes!', rojos!, vos han de matar a tots!', 'vos han de matar a tots!', 'vos han de matar fins ses branques i ses arrels!', i coses així".
Jaume Serra Cardell.
A les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol pel Front Popular-, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3% dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) (vegeu Enciclopèdia de Mallorca, volum XIII, pàg. 194). Per a un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet, que actuava de secretari de l'Agru
Un altre dels afusellats en relació amb els esdeveniments de sa Pobla va ser el carrabiner Juan Orozco i Trulla. Vegem què diu al respecte Llorenç Capellà en el seu impressionant Diccionari vermell (pàg. 124): "Era carrabiner. El denou de juliol del trenta-sis, una camioneta comandada per personal militar va aturar-se enfront de la caserna de carrabiners de sa Pobla, i el comandant Castelari va ordenar als carrabiners Palazón, Orozco i Valcárcel que pujassin al vehicle i entregassin les armes. Aleshores va produir-se la següent conversa:
Orozco: ¿A dónde vamos?
Castelari: A donde yo mande.
rozco: Mire que se nos va el pan...
Castelari: Al que no esté conforme no le voy a meter astillas en las uñas, sino que lo mandaré a la Comandancia. Entreguen las pistolas.
Orozco: No las llevamos, por si acaso...
Arribats a aquest punt, la frase d'Orozco quedà inacabada, perquè sonaren uns trets i el comandant va caure ferit i un sergent, mort. Els carrabiners s'escaparen i foren detinguts el dia vint a Cabo Pinar. juntament amb altres paisans de sa Pobla que s'amagaven, convençuts que la rebellió militar seria apaivagada sense gaire dificultats. Dia vint-i-quatre de febrer del trenta-set, el sotmeteren a judici a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca i el condemnaren a mort. Fou executat amb sis homes més, en el Fort d'Illetes, l'onze de març del trenta-set, a les sis i mitja del matí. Era casat".
Tots aquests fets sempre es parlaren d'amagat en el meu poble. Fins seixanta anys després, una persona -na Margalida Serra Cardell- directament afectada per la repressió, no s'ha atrevit a parlar públicament. I una senzilla explicació del que s'esdevingué el 1936, causà una autèntica commoció. Joan Company en el número d'abril de 1996 (pàg. 13) de Sa Plaça ho deixava ben clar quan escrivia: "En aquests quasi ja bé quatre anys de publicació de la nostra revista, en cap número hem fet referència als efectes que a sa Pobla tingueren l'aixecament militar contra la segona República i la subsegüent guerra civil.
'Enguany que es compleix el seixantè aniversari del començament d'aquells fets luctuosos, la nostra revista vol encetar en aquest número una recordança d'aquells fets donant la paraula a aquells poblers que els visqueren".
El clergat -segons l'entrevista de Joan Company abans esmentada- prengué un part activa en la repressió contra el poble i l'esquerra. Explica Margalida Serra: "Recordo que el misser Pou que el defensava [a Jaume Serra i Cardell] va dir que era un 'mal assumpte' [el Consell de Guerra]. La meva germana Martina i na Maria (l'allota d'en Jaume), a instància del misser Pou, anaren a veure el Bisbe Miralles per veure si podia fer qualque cosa, però els va dir que no podia fer res. Recordo que don Rafel Torres, que va anar a declarar i va fer una declaració molt favorable, em va dir que després de la declaració que havia fet el capellà Palou en Jaume ja era mort".
I, quan l'entrevistador li demana "I què va declarar el capellà Palou?", Margalida Serra contesta: "De tot i molt; el capellà Palou era el dimoni: això sí que vull que ho posis, va dir, i així consta a la sentència, que era una mala persona, que llegia llibres dolents i jo què sé... la meva germana Martina després va anar a veure'l i li va demanar com podia saber ell els llibres que llegia el meu germà.
- 'Se li va fer funeral a en Jaume?
-' No ens n'hi varen deixar fer. Un familiar nostre anà al capellà Palou per fer el funeral i li va dir que no n'hi hauria. També ens enviaren dos falangistes poblers, que ens vigilaven la casa. Recordo que la meva mare estava desesperada i plorava, com ho fèiem tots, i un dels falangistes va entrar i va dir que no fessim tanta comèdia i que deixéssim de plorar.
-'I per què us varen enviar aquells falangistes?
-' Perquè ningú pogués venir a donar-nos el condol. N'hi havia un al portal de l'entrada i l'altre a la portassa. Només va venir la mare d'en Martí Cotxer que va aconseguir burlar la vigilància dels falangistes.
-'I pel carrer ningú us va donar el condol?
- 'No, ningú; que jo recordi, ningú".
El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: "L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou. Com ja t'he dit, llavors vivia al carrer de l'Església damunt on avui és la perruqueria de can Toni i ho vaig veure ben bé des del balcó quan treien els homes un fusell cada un del portal de l'Església. Evidentment mai més vaig tornar anar a l'església, únicament hi he entrat si havia d'anar a donar el condol a qualcú. Et diré que una vegada que estava ingressada a la clínica, abans d'operar-me va venir un capellà i em va dir si volia combregar; li vaig dir que no; quan ell em demanà per què no ho volia, sols li vaig dir 'com puc combregar, si un capellà em va matar un germà?'. Recordo un any que s'havia de fer una processó, suposo que devia ser la del Corpus, i a tots els balcons hi havia domassos, excepte a ca nostra. Jo no vaig tenir més remei que posar-lo, però després de la processó no el vaig llevar; al cap de vint dies va tornar la Guarda Civil perquè retirés el domàs. No varen tornar més!".
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 23 Març, 2009 17:39 |
Helène Choussat arribà a l’Illa quan el seu pare entrà a treballar al Consolat francès. Es trobà amb una societat més tradicionalista del que estava acostumada. Els seus "elegants" vestits francesos contrastaven amb l’estil mallorquí, i eren massa vistosos. O se’ls canviava, o no podia anar a missa. Així, el xoc de cultures i el procés d’adaptació a la realitat illenca hi tenen un pes important. Les famílies burgeses se la rifaven perquè els mostràs com cantar i ballar. Choussat també parlà dels seus dos marits i dels tres fills i dels seus viatges turístics per Europa. Conegué Chopin i li comprà el piano, que ara és a Valldemossa, i fins i tot donà a George Sand una llisteta amb traduccions del francès al mallorquí per poder anar a plaça sense problemes.
Records francesos a Mallorca
Hélène Choussat arribà a Palma el 1829 a devuit anys, i hi quedà tota la vida. Les memòries que escrigué per al seu fill seran finalment publicades, després de 138 anys a l’ombra
Per Arnau Busquets
Tot pensant en la Mallorca del segle XIX, pot fer-se difícil imaginar com vivia la gent en aquells moments. A través dels llibres d’història ens podem fer una idea de la situació econòmica, política i social, però costa tenir una imatge del que era el dia a dia dels qui vivien a l’Illa. Precisament els petits detalls, les quotidianitats i les vivències personals reals són els ingredients d’una publicació que veurà la llum després de 138 anys. Es tracta dels Souvenirs, d’Helène Choussat, una francesa de bona família que arribà a l’Illa el 1829, amb només devuit anys, i hi visqué la resta de la seva vida. L’any 1875, el fill d’Hélène li demanà que deixàs per escrit totes les anècdotes i records que li havia anat explicant al llarg dels anys.
El resultat va ser una narració manuscrita, de 320 pàgines, que fins ara només havia pogut llegir la família. Finalment, l’obra sortirà de la caixa de seguretat on ha estat guardada i serà publicada per l’Institut d’Estudis Baleàrics i per l’Ajuntament de Palma. Actualment, se’n tradueix el text i sembla que a final d’any n’estarà llesta una edició que inclourà fotografies familiars i reproduccions d’algunes de les pàgines originals. Els descendents de Choussat consideren que, passat el temps, ja no hi ha problemes per publicar un relat tan "personal, íntim i honest, perquè totes les persones que hi apareixen ja són molt lluny. El pas del temps és el que li dóna interès. La informació d’aquest tipus no abunda, i menys des de Mallorca. I encara menys escrit per dones", comenta Gabi Quetglas.
Helène Choussat arribà a l’Illa quan el seu pare entrà a treballar al Consolat francès. Es trobà amb una societat més tradicionalista del que estava acostumada. Els seus "elegants" vestits francesos contrastaven amb l’estil mallorquí, i eren massa vistosos. O se’ls canviava, o no podia anar a missa. Així, el xoc de cultures i el procés d’adaptació a la realitat illenca hi tenen un pes important. Les famílies burgeses se la rifaven perquè els mostràs com cantar i ballar. Choussat també parlà dels seus dos marits i dels tres fills i dels seus viatges turístics per Europa. Conegué Chopin i li comprà el piano, que ara és a Valldemossa, i fins i tot donà a George Sand una llisteta amb traduccions del francès al mallorquí per poder anar a plaça sense problemes.
Al llarg del relat, parla de la societat mallorquina, de l’ambient musical de la ciutat i del casino, que ella ajudà a engegar. De l’educació dels fills, de les malalties que hi hagué a la família, les excursions per Mallorca i del gran terratrèmol de 1851, entre moltes altres vivències. Casaments, judicis i negocis també hi apareixen. Fins ara, només 6 de les 320 pàgines havien vist la llum. Ben aviat, tota la resta.
dBalears (23-III-09)
Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. (George Sand)
George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca.
La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.
En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".
Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.
Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.
Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.
El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".
No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.
Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".
Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.
Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.
De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 23 Març, 2009 11:03 |
Sa Pobla en el record (pàgines del meu dietari)
No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.
El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...
Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.
A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.
Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001). Ho llegíem i no ho acabàvem de creure. Parl de la brutalitat del carrillisme illenc i sectors propers que, com he explicat en algun article anterior, tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem “per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores” (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme. Eren munió, no solament els militants de formació marxista i anarquista, les organitzacions que es reclamaven del consellisme, de l’herència de la CNT i el POUM, tots aquells i aquelles que ens sentíem hereus de la lluita de l’Oposició Obrera contra l’estalinisme. Eren moltíssims també els independents, aquells i aquelles que volien un canvi en profunditat de la nostra societat i no una simple emblanquinada de façana, a l’estil de la reforma que la direcció carrillista pactava amb el franquisme reciclat.
Els autors del llibre Sa Pobla (2001), en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".
Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).
També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".
pobler | 23 Març, 2009 07:21 |
Novament hi ha remor de sabres a les casernes. La setmana passada me n'avisà la CIA, i avui mateix el CESID m'ha fet arribar un informe molt delicat en el qual, amb noms i proves -hi ha transcripcions de converses-, queda comprovat com els de costum tornen a confabular en contra meva. Bullen els estats majors dels tres exèrcits. S'envien cartes, missatges xifrats. Viatgen, amb les excuses més inversemblants, de caserna en caserna. La notificació número 6, en l'apartat referent a la divisió Brunete, hom pot constatar com, fent creure a l'alt comandament que fan rutinàries maniobres tàctiques, el que feren en realitat el passat mes de setembre fou preparar fil per randa l'ocupació militar de Madrid. Amb la informació que tenc es pot veure un ampli pla que preveu la utilització dels camps de futbol per a concentrar els detinguts.
Les falses memòries de Felipe González (IV)
Novament hi ha remor de sabres a les casernes. La setmana passada me n'avisà la CIA, i avui mateix el CESID m'ha fet arribar un informe molt delicat en el qual, amb noms i proves -hi ha transcripcions de converses-, queda comprovat com els de costum tornen a confabular en contra meva. Bullen els estats majors dels tres exèrcits. S'envien cartes, missatges xifrats. Viatgen, amb les excuses més inversemblants, de caserna en caserna. La notificació número 6, en l'apartat referent a la divisió Brunete, hom pot constatar com, fent creure a l'alt comandament que fan rutinàries maniobres tàctiques, el que feren en realitat el passat mes de setembre fou preparar fil per randa l'ocupació militar de Madrid. Amb la informació que tenc es pot veure un ampli pla que preveu la utilització dels camps de futbol per a concentrar els detinguts. Fins i tot les places de braus serien emprades per a portar-hi sindicalistes, membres d'Esquerra Unida, destacats intel.lectuals i artistes. Al llistat hi puc veure els cantants, membres de conjunts musicals, humoristes que signaren el manifestat al nostre favor en les passades eleccions generals! Són talment uns infants, aquests generals i coronels! Tenen tan poca imaginació!
El pla és una barroera imitació del que ja provaren de dur a la pràctica el 27 d'octubre del `82. Unes disposicions emprades per Franco l'any trenta-sis, i copiades pel general Pinochet i qualsevol aprenent de colpista. Els tancs per a atemorir la població civil i fer front a qualsevol possible resistència, els grups especials encarregats de detenir l'oposició... Em pensava que, després dels relatius fracassos de l'operació Galàxia, el cop del 23-F, o tota aquella moguda dels coronels -la de l'octubre del `82-, volent barrar el pas al segur èxit electoral del partit -els deu milions de vots!-, es devien haver tranquil.litzat. Els marcials estrategs espanyols, sempre amb llur mania de posar "ordre" en el moment menys esperat, sense entendre que hem estat nosaltres, els partits, els polítics, les forces sindicals, els qui hem consolidat el sistema democràtic, la monarquia, la Constitució Espanyola. A les reunions amb l'alt comandament els ho he explicat sovint. Franco, amb les seves lleis d'excepció... ¿pogué impedir l'assassinat de l'almirall Carrero Blanco o els crims dels terroristes? Mai! En temps de la dictadura hi havia la mateixa proporció de morts dins les forces de seguretat de l'Estat qui pugui haver-hi ara, amb la llibertat. En aquests anys de governs progressistes hem fet molt per tenir contents els militars. Permanents augments de sou, elevació de les dotacions pressupostàries, millors estatges, beques d'estudi per a anar als Estats Units i Alemanya, entrada a l'OTAN i als més importants organismes militars internacionals.
I, als qui els agrada la guerra de veritat, als qui no es conformen jugant amb els soldadets de plom i els mapes dels estats majors, els hem deixat participar en un conflicte de bon de veres, la guerra autèntica de Bòsnia, amb les ciutats en flames i els morts de cada dia que tothom pot veure per la televisió. ¿No volien olorar la pólvora de veritat? Dons els hem deixat ensumar la pólvora, sentir els trets de ben a prop, veure córrer la sang al seu costat. Un general, molt acostat al partit, em diu que l'oficialitat espanyola resta tranquil.la de seguida que ensuma la sang. Per a ells és com una droga. Al cap d'uns anys de pau són com drogaaddictes que no poden injectar-se heroïna. Van d'aquí allà, conspiren, han de fer maniobres tot sovint imaginant que ocupen les Corts, la Moncloa. Que bombardegen les seus dels sindicats. Somnien pensant en els camions carregats de detinguts. Voldrien armar els grups fanàtics de l'extrema dreta. Omplir els camps de futbol de vaguistes i independentistes. Talment uns infants malcriats que no entenen la difícil conjuntura internacional, els canvis que s'han esdevengut en la societat per a realitzar un cop d'Estat com els que estudien en les acadèmies militars. Però en veure, sentir, olorar la sang, ja resten feliços i contents. Quin entusiasme no regna entre les tropes destacades a l'antiga Iugoslàvia! Sé -en el meu viatge a Bòsnia ho he pogut constatar amb els meus ulls- que estan contents amb la tasca que ens han encomanat les Nacions Unides. La majoria voldria entrar en combat. Lluitar de bon de veres. M'ho diuen i els ulls els resplendeixen amb sinistre fulgor: "Hauríem d'intervenir a Somàlia, a Haití; a Cuba, per a acabar amb la dictadura de Fidel Castro". Els escolt amb atenció. En el fons, malgrat llurs infantils maniobres conspiratives, són bona gent. Homes disciplinats que, sens dubte, donarien la vida per la pàtria o entrarien a mata-degolla a la Seat, en cas de vaga revolucionària. Fidels descendents dels legionaris que assaltaren Càceres en temps de la Guerra Civil. No. No tallaven les mans per a robar els anells d'or. Això era cosa dels moros que va portar Franco. Però sabien complir amb el deure. Per això guanyaren la guerra a les turbes indisciplinades de la República. Perquè hi havia un comandament, uns ideals, una ideologia cristiana. Ells saben, coneixen perfectament la meva preocupació constant per complir amb els seus desitjos, satisfer totes llurs necessitats. Per això, perquè em pensava coneixien el meu interès, no deixa d'estranyar-me que tornin les conspiracions, les reunions secretes, com quan -sense conèixer l'eficient labor del govern- es pensaven que el nostre partit era antimilitarista, antiespanyol, partidari de l'autodeterminació de les regions. Crec haver complit sempre amb la meva obligació de guia, de far lluminós que, en aquests anys al capdavant de la pàtria, he demostrat ben a les totes que comprenc molt bé les necessitats de l'exèrcit. Fa temps que, magnànim, els he perdonat la feta del 23-F. Sovint la record, l'acció incontrolada de Tejero i la Guàrdia Civil, fent que la majoria de diputats ens haguéssim de tirar al terra per salvar la vida. Les bales eren de veritat, no hi ha dubtes al respecte! Caigué bona part del guix del sòtil damunt el cap dels membres del Govern asseguts a la filera dels bancs blaus. Carrillo, Suárez, Gutiérrez Mellado, els únics que no anaren al terra. Sempre he pensat si no seria una forma absurda de presumpció. Un voler ser més que els altres. Carrillo fumava tranquil mentre mirava l'endemesa dels guàrdies. Deixava caure amb calma la cendra de la cigarreta dins del cendrer. S'ho mirava fred, com si el terratrèmol no anàs amb ell. És comprensible. El cap dels comunistes havia viscut les hostilitats del `36. No era la primera vegada que sentia els trets ben al costat. Gutiérrez Mellado, com a militar, també havia tengut oportunitats d'olorar la pólvora, sentir l'espetec de la metralla ben a prop. Suárez, no. Suárez ens sorprengué i, en certa manera, aconseguí deixar-nos en ridícul. N'Alfonso, al meu costat, tornà groc en sentir les metralletes. No sabíem si disparaven directament contra nosaltres. El pànic ens dominava. "Al terra, al terra, que ens maten", vaig sentir que deia, i al moment, just acabades de pronunciar les paraules, ja estava besant el marbre de l'hemicicle. Quina vergonya, els diputats pel terra, besant la pols! La covardia comprensible del Parlament davant els colpistes quedà ben reflectida en aquell vídeo famós que repetiren tantes vegades per televisió. Hi havia moltes més coses que el poble no sabia, rere esdeveniments tan deplorables. Els fets del 23-F posaren en perill la conspiració amagada que hi havia al darrere -l'operació de salvaguarda de la democràcia pactada entre el rei, els militars que hi havia rere Armada i tots els partits parlamentaris.
Crec important deixar constància històrica dels anys lamentables d'UCD, la seva debilitat congènita, la impossibilitat que tenia el seu govern per a desmobilitzar a fons la xurma, fer acceptar la Constitució, controlar les exigències irracionals de les regions. L'alt comandament de la tropa anava remogut. Ningú, abans de les eleccions del vuitanta-dos, no podia imaginar que a Espanya hi havia un partit -el meu!- amb capacitat de vèncer la subversió, les vagues permanents, la rebel.lió del populatxo indòcil que no es conformava amb anar a votar cada quatre anys i exigia més i més, sense respectar els Pactes de la Moncloa, els successius acords de les cúpules sindicals amb el govern. Els polítics d'UCD, mal dirigits, sense una idea global d'Estat, feien figa, s'enemistaven entre si. Feia feredat veure l'espectable ignominiós de les baralles internes del partit d'en Suárez. Ningú no l'obeïa. Cada camarilla pugnava per obtenir més quotes de poder. Ningú no dubta que el comportament absurd dels membres d'UCD fou decisiu per a decantar els estats majors vers una opció de força. El rei ja no sabia què fer. Els militars, els patriotes de debò, no podien restar indiferents dins les casernes contemplant com Espanya entrava en una espiral de violència i caos incontrolat. El PCE de Carrillo ja no podia fer més per la causa de salvar el sistema establert. Ja s'havia desgastat prou defensant la bandera monàrquica, la unitat d'Espanya i la lliure economia de mercat. Ben cert que l'eurocomunisme fou, en els primers anys de la transició, la barrera més ferma contra els intents de transformació revolucionària de la societat. Mai la patronal, els banquers, els grans terratinents, no podran agrair prou a Carrillo el que va fer en defensa dels interessos generals de la nació. Crec que allà, en situació tan decisiva, va sacrificar el partit, el PCE, aturant, de rel, qualsevol aventura anticapitalista. Els seus homes eren desbordats d'una forma permanent a fàbriques i universitats. Moltes associacions de veïns, controlades per disbauxats contumaços d'OEC i formiguers de cristians pel socialisme, exigien, sense aturar, més equipaments socials per als barris, zones verdes, escoles, guarderies, un control democràtic dels ajuntaments. Exigències que, en un moment tan crític, l'administració no podia satisfer. Les manifestacions nacionalistes feien veure que la qüestió de les regions esdevenia un problema d'Estat de difícil solució. Esverat, li vaig dir a Múgica Herzog: "Hem de fer quelcom, urgentment. L'exèrcit va remogut". Un sector d'UCD estava d'acord en pactar una paralització momentània de la dinàmica democràtica. En Carrillo també. Parlàrem en secret amb el rei i el general Armada. Per a evitar la desfeta d'Espanya, amenaçada per la xurma incontrolada i els nacionalistes radicals, podíem arribar a un govern de concentració nacional, sota la presidència d'un militar. El PCE oferia Solé Tura com a ministre. Podríem dividir els treballadors, fer-los creure, malgrat fos suspesa provisionalment la Constitució, que tot allò era una solució favorable als morts de fam, una operació en res antidemocràtica, feta tan sols per a afavorir un posterior desenvolupament de les llibertats. Amb el nostre partit en el projecte, amb el suport del rei i dels generals més constitucionalistes, amb l'ajut de Carrillo i els sindicats, tot aniria bé.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Març 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |