pobler | 24 Febrer, 2009 21:14 |
Un dels grans avantatges d’aquesta iniciativa és que agilita i simplifica els tràmits turístics per a fer inversions en els establiments. Cal recordar, emperò, que ha suscitat no poques crítiques. En efecte, el GOB ja va dir, quan fou aprovat pel consell de govern, que aquest decret era 'un precedent perillós d'una nova modalitat d'urbanisme a la carta'. (VilaWeb)
El ple del Parlament de les Illes Balears aprova el decret Nadal
Inclou mesures urgents per a modernitzar les plantes hoteleres
El ple del Parlament de les Illes Balears ha aprovat avui el decret Nadal, un seguit de mesures urgents per a modernitzar les plantes hoteleres. El decret, que el consell de govern va aprovar unànimement el 30 de gener passat, comença ara la tramitació com a projecte de llei del decret i els partits podran fer les propostes que considerin adients per a modificar la futura normativa. Alguns sectors ecologistes, com el GOB, són contraris al decret.
Durant el debat, el conseller de Turisme, Miquel Nadal, ha dit que el projecte havia nascut 'del més ampli acord polític i social' i que seria un instrument 'eficaç' per a impulsar la inversió productiva a les Illes.
El diputat del PP Francesc Fiol ha destacat la necessitat de desenvolupar polítiques que vagin en el mateix camí que les fixades al decret, tot i que ha dit que el seu grup presentaria correccions d'alguns punts del decret.
Contingut del decret
L'anomenat decret Nadal preveu que s'agilitin els tràmits administratius perquè els hotels puguin fer obres de millora, si bé sotmeses a unes limitacions, concretament d'alçada i d'edificabilitat. Les limitacions, en part proposades per les forces polítiques del parlament, canviaren substancialment la primera proposta de Miquel Nadal, conseller de Turisme.
Un dels grans avantatges d’aquesta iniciativa és que agilita i simplifica els tràmits turístics per a fer inversions en els establiments. Cal recordar, emperò, que ha suscitat no poques crítiques. En efecte, el GOB ja va dir, quan fou aprovat pel consell de govern, que aquest decret era 'un precedent perillós d'una nova modalitat d'urbanisme a la carta'.
VilaWebEl PP va amparar excepcions/il·legalitats urbanístiques via llei, molt sovint, a través de la Llei d'Acompanyaments de Pressuposts, ara el el Govern ho vol fer mitjançant un decret de mesures urgents. (GOB)
La proposta de decret-llei turístic
El GOB demana responsabilitat política davant el compliment de la normativa urbanística i turística.
LA NECESSITAT DE MILLORAR I MODERNITZAR NO IMPLICA NECESSÀRIAMENT AMPLIAR, I MOLT MANCO JUSTIFICA FER-HO AL MARGE DE LA LEGALITAT.
El GOB té demanada des de fa unes setmanes una entrevista amb el President Antich per tractar aquest tema i d'altres que preocupen a l'entitat ecologista. De moment, no tenim resposta. El GOB considera que l'aprovació del Decret Nadal pot constituir un precedent molt delicat d'una nova modalitat d'urbanisme a la carta.
El GOB ja ha manifestat en diverses ocasions la seva oposició al decret de mesures urgents de modernització de la planta hotelera, el "decret Nadal". Aquest decret-llei, tal i com està plantejat representa "via lliure" per al sector turístic per a la construcció/rehabilitació (o modernització) al marge de la legalitat vigent.
LA CRISI NO POT SER L'EXCUSA PER ACTUAR AL MARGE DE LA LEGALITAT.
LA URGÈNCIA NO S'HA DE CONVERTIR EN TEMERITAT, CAL RESPONSABILITAT.
És més que evident que la situació de crisi no ha de servir per eliminar filtres legals al creixement.
Més aviat hauria de servir per replantejar el model econòmic i turístic que ha duit aquestes illes al col·lapse ambiental i a la degradació derivada precisament d'un model turístic i urbanístic que ha crescut a cops de "booms" sense planificació prèvia i tenint com a conseqüència un consum de territori exagerat, una degradació del paisatge, el col·lapse de les infrastructures i la sensació de pèrdua de qualitat de vida.
A més, ara precisament és el moment d'actuar amb responsabilitat. La urgència que s'amaga darrera l'impuls de "polítiques valentes" (tal i com ha dit, el Conseller de Turisme, Miquel Nadal) pot convertir aquestes actuacions polítiques en precedents delicats davant d'altres sectors que, com el turístic, poden exigir també per a ells "excepcions a la norma" per afavorir la seva dinamització econòmica.
UN PRECEDENT PERILLÓS D'UNA NOVA MODALITAT D'URBANISME A LA CARTA
El PP va amparar excepcions/il·legalitats urbanístiques via llei, molt sovint, a través de la Llei d'Acompanyaments de Pressuposts, ara el el Govern ho vol fer mitjançant un decret de mesures urgents.
Des del GOB consideram inadmissible que un determinat sector econòmic es vegi privilegiat davant la resta. Agilitat administrativa, sí, però per a tots i sempre que no impliqui la no necessitat de les preceptives llicències. Excepcions a la normativa urbanística, i en aquest cas turística, baix cap concepte ni per cap tipus d'obra.
Aquest és el missatge que el GOB vol transmetre al President Antich, tot i que potser no arribem a temps, davant la "suposada urgència" i "responsabilitat" a la que apel·la UM per exigir que es dugui al Consell de Govern d'aquest proper divendres.
Web GOB
pobler | 24 Febrer, 2009 16:15 |
La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)
Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)
La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).
El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".
Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.
La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.
El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.
Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.
Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.
Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.
En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.
Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).
Miquel López CrespíPublicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 24 Febrer, 2009 12:24 |
Aquest hereu del romanticisme i del modernisme, com es pot deduir de les seves paraules, sap que la seva literatura està estretament lligada a la seva forma de vida. I encara que continua estant convençut —com afirmava en els seus inicis— que escriure és estar tot sol (“i ara més que mai”, puntualitzà), hom no pot evitar ser el que és. La seva lluita antifranquista, reflectida plenament en la seva obra, el fa reflexionar: no només l’obra ha d’estar ben feta, sinó també la vida. (Neus Canyelles)
Miquel López Crespí: l'ofici d'escriptor
Per Neus Canyelles (1)
Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla el 1946. La seva intensa carrera literària l’ha duit a conrear tots els gèneres, encara que entre els seus llibres predominen els poemaris i les obres teatrals. A més, també és una de les figures més guardonades de les lletres catalanes. Així, per exemple, fa uns dies li va ser atorgat el premi Roc Boronat de novel·la per una història sobre George Sand titulada El darrer hivern.
Com a escriptor professional que és, a les vuit ja el podem trobar a la seva habitació pròpia, i ja tard, de nit, continua preparant la feina per a l’endemà. “Jo no faig res més que escriure". Així, la seva vida i la literatura són el mateix; és impossible separar-les. La vena li ve de la seva infantesa, quan no era gens estrany sentir a parlar a ca seva de Miguel Hernández —a qui son pare va conèixer— o de la companyia teatral La Barraca. A la Fira del Ram, solia aturar-se davant la parada de llibres i joguines. Allà hi havia els autors llatinoamericans, els grans autors russos, edicions barates de Shakespeare o també de la Divina comèdia. Pens, en anotar aquestes frases, que definitivament va tenir sort de poder continuar sempre admirant els clàssics i crear-se una vida literària a la seva mida. En algunes ocasions es va veure interrompuda per treballar a la llibreria L’ull de vidre, alternativa i progre, o com a delineant per un salari ridícul. Però el pitjor, segur, va ser vendre enciclopèdies. “Això sí que ho feia malament...”, va dir amb pesar. En Miquel no és un escriptor de caps de setmana; constantment pensa en els seus llibres, en les seves referències (Kafka, Céline, Durrell, Ionesco, Espriu, Wilde, Joyce), en els seus viatges. De fet, el viatge de la vida i el viatge de la literatura van sempre agafats de la mà. I això es veu perfectament en la immensitat dels retalls de premsa que conserva. Allà s’hi troben les seves primeres col·laboracions en els diaris i fotos dels seus viatges amb els companys de partit (l’Organització Esquerra Comunista), que ara intenta reunir perquè, des de la distància, els records del passat es fan més presents. “Estic cercant fotos desesperadament; amb elles puc reconstruir la memòria de l’esquerra republicana, però també hi trob un sentit a la meva vida com a escriptor. En elles hi ha la resposta de per què escric”.
Aquest hereu del romanticisme i del modernisme, com es pot deduir de les seves paraules, sap que la seva literatura està estretament lligada a la seva forma de vida. I encara que continua estant convençut —com afirmava en els seus inicis— que escriure és estar tot sol (“i ara més que mai”, puntualitzà), hom no pot evitar ser el que és. La seva lluita antifranquista, reflectida plenament en la seva obra, el fa reflexionar: no només l’obra ha d’estar ben feta, sinó també la vida. “El que passava al carrer, la gent agitant les banderes en una manifestació, els focus de la policia, els crits... tot era com una gran representació teatral. Jo no volia que únicament les meves obres dramàtiques fossin bones, també havia de ser bona la vida allà fora”.
Cada obra, cada poema, cada novel·la és per a Miquel López Crespí un viatge literari. Pot ser imaginari, acompanyant uns personatges propers al lloc i a l’època on vulgui anar, o real, com tots els que ha realitzat al llarg de la seva vida, per amor a una dona, per amor a un escriptor, per motius polítics... Em va dir a la fi que tots escrivim de nosaltres mateixos. I que no pensa que tants anys de dedicació política hagin estat debades. Al contrari. Li han servit per tenir coses per contar. Aquell abocament es movia per l’esperit romàntic del qui s’hi deixen la vida. “Avui els polítics tenen sous, triennis i comissions. Nosaltres no hi pensàvem, en això”.
Mai no ha volgut ser un escriptor fals, inventor de res. La seva obra, que ja compta amb cinquanta títols, és majoritàriament poètica i dramàtica. “La vida és molt curta”, em va dir assenyalant-me el prestatge en el qual guarda un exemplar de cada un dels seus llibres. “No sé si és molt curta, però passa molt de pressa”, li vaig contestar jo. No és que la nostra conversa s’hagués tornat filosòfica. Ell em va voler explicar amb aquell gest que quan començà a escriure tenia por de quedar-se sense idees. És clar que no ha estat així.
Miquel López Crespí entra en el seu estudi, al matí. De les prestatgeries, sobre els llibres, pengen fotos de Chopin i de George Sand. Sona una música per a piano, tal vegada una masurca o una polonesa. Les persianes estan una mica abaixades, perquè res que véngui del carrer no el molesti i el faci sortir d’aquest món romàntic del París de principi del XIX. Així és com pot començar una nova novel·la sobre George Sand, que ha titulat El darrer hivern. L’estudi s’ha convertit en l’escenari d’un viatge interior; aquesta és una manera de fugir també del món real en el qual es troba, i de les misèries de l’ambient literari mallorquí, tan hostil.
Un dia arribaré jo i tocaré la seva porta. Llavors em dirà que El darrer hivern acaba de guanyar un premi, el Roc Boronat de novel·la breu. És una primícia, encara no ha sortit a la premsa. I em contarà que ha gaudit moltíssim escrivint-lo. Ha llegit tots els llibre publicats de Sand i ha escoltat la música del compositor polonès, que l’ha transportat allà on volia. I jo li donaré l’enhorabona.
Quan me’n vagi, em recordaré de les seves paraules sobre els premis. Per una part són una forma de subsistència; per una altra, serveixen per rompre el cercle de control editorial.
(1) (Traducció de l’article aparegut a la secció “Escritores en su tinta” de la revista Brisas).
pobler | 24 Febrer, 2009 08:08 |
EMILI DARDER I EL 70è ANIVERSARI DE L'EXILI
Dimarts que ve, dia 24 de febrer, farà 72 anys de l'afusellament d'Emili Darder. Com cada any, l'Ajuntament de Palma li retrà el testimoni del seu record i reconeixement en un acte institucional d'homenatge.
Enguany tendrà lloc, a les 20 h, a la nova sala d'Audiovisuals del Castell de Bellver i consistirà en la projecció de l'audiovisual Emili Darder, produït pel Consell de Mallorca.
Aquest mes de febrer també es compleixen 70 anys del començament de l'exili. Un exili llarg i difícil al qual es veren abocades milers de persones vinculades al món polític, cultural o intel·lectual.
Alguns dels que patiren aquest exili havien estat companys de consistori d'Emili Darder i havien estat regidors, tinents de batle o batles de Palma durant el període republicà. Es tracta de Francesc de Salas Aguiló, Josep Tomas Renteria, Bernat Jofre, Ignasi Ferretjans, Miquel Navarro... És per això que enguany, en complir-se 70 anys del començament del seu exili, també volem retre'ls, dins aquest mateix acte, un homenatge específic. Homenatge de l'actual ajuntament a l'ajuntament d'aquell moment.
http://www.nanda.cat/post/65927 Blog Nanda Ramon
La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)
Emili Darder: un homenatge que no va ser possible
La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».
Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.
Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.
No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.
No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
« | Febrer 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |