pobler | 15 Febrer, 2009 12:47 |
EU inicia la seva refundació i aposta per mantenir el Bloc
La VII assamblea interinsular escull David Abril com a nou coordinador amb el 82,95% dels vots perquè lideri el procés
Lluís Planas
La VII assamblea interinsular d’Esquerra Unida de les Illes Balears (EUIB) escollí ahir David Abril com el seu nou coodinador general amb el 82,95% dels vots –82 a favor i 14 en blanc–. Ell, l’únic candidat presentat i que substitueix l’eivissenc Miquel Ramon, serà l’encarregat de liderar la refundació, "procés constituent participatiu" diu el document polític aprovat, que la formació ha emprès de manera paralel·la en àmbit federal en el conjunt de l’Estat. "Jo i tota la direcció tenim caràcter transitori", explicà Abril després de ser escollit i avançà que aquest procés per arribar a la constitució d’un nou subjecte polític tindrà un termini al voltant d’un any i mig. El nou coordinador, que l’any passat ja ho va ser elegit a Mallorca, és un ferm defensor d’obrir EU als moviments de l’anomenda esquerra alternativa. La seva candidatura ha tingut el suport de més de 40 activistes i exmilitants perquè emprengui aquest objectiu.
De la mateixa manera, Abril també va ser clar ahir en manifestar que la seva formació –i també es recollí així en el document polític– aposta per mantenir en el futur, al marge del seu procés constituent, l’actual fórmula del Bloc, la coalició electoral amb la qual participa al govern de les distintes institucions de les Illes amb l’esquerra nacionalista –PSM i ERC–, de la mateixa manera que amb Els Verds. "Només ens sentiríem més a gust –en el Bloc– si totes les formacions que l’integram tinguéssim la mateixa visibilitat", digué, "però més que una queixa contra els nostres socis es tracta d’un exercici d’autocrítica", acabà admetent.
En el seu discurs, una vegada ja proclamat com a nou coordinador d’EU a Balears, David Abril avisà que el procés de refundació i les discussions internes no els han de distreure de la defensa política dels més necessitats, ara més que mai davant la situació de crisi econòmica que es pateix. "Hem d’estar a l’altura de les circumstàncies i ser un instrument al servei dels que el necessiten", reclamà als seus. Sobre això proposà que en el si del Pacte de Govern s’acordi "refer les prioritats" que es marcaren al principi de la legislatura. "El capitalisme ha fracassat", sentencià, "i és insostenible mantenir un país només amb l’arribada de turistes".
Repartiment del consell polític
A les eleccions per al nou consell polític –ahir s’escollien 30 membres i 10 restants més seran proposats per les diferents illes de manera proporcional– es presentaren tres llistes diferents. La candidatura encapçalada per Alejandro Aparicio –i en què hi havia històrics com Eberhard Grosske i Manolo Cámara– aconseguí 17 llocs a l’òrgan de direcció; la de Fina Santiago –Miquel Rosselló i Lila Thomàs–, vuit representants, i finalment, la d’Ernesto Baletto n’obtingué els cins membres restants.
Balears (15-II-09)
Ens trobam amb una IU que no és capaç de diferenciar-se prou del partit socialista, que ha jugat massa a ser un poc més que el PSOE. La manca d'un projecte clar que defineixi la nostra proposta política i la invisibilitat dels trets fonamentals amb que es defineix la nostra organització ens ha anat debilitant a nivell intern i conseqüentment extern. (Emylse)
EU: Refundación o muerte: Per què?
Aquestes darreres setmanes he estat bastant absent a la blogosfera, no he escrit al meu bloc, i he llegit poc els dels altres. Però, després de llegir els darrers articles de n'Eberhard titulats "Refundar IU" o dels companys d'Urxella sobre el futur d'Esquerra Unida, he sentit la necessitat de compartir idees i explicar també les meves impressions.
Per començar, me disculpareu, però m'he permès el luxe de ser una mica tremendista amb el títol.
L'actual situació d'Izquierda Unida hauria de servir-nos per apreciar com els marges polítics en que ens hem anat movent els darrers temps han quedat obsolets.
Ens trobam amb una IU que no és capaç de diferenciar-se prou del partit socialista, que ha jugat massa a ser un poc més que el PSOE. La manca d'un projecte clar que defineixi la nostra proposta política i la invisibilitat dels trets fonamentals amb que es defineix la nostra organització ens ha anat debilitant a nivell intern i conseqüentment extern.
El "más izquierda" (lema de campanya electoral d'IU a nivell Federal), diu molt d'aquesta realitat d'incapacitat per ser alguna cosa més que més d'esquerres que el PSOE.
Refundació per què?
Perquè l'esquerra necessita maneres diferents de fer política per poder retrobar-se de nou en el mapa polític i social actual.
Perquè hi ha un espai polític, social, electoral per a l'esquerra alternativa, transformadora i verda, que ni els sectors més esquerrans del PSOE poden aspirar a representar.
Aquí ve lo de "refundación o muerte". Perquè o bé som capaços de representar veritablement l'esquerra alternativa, tenir una identitat pròpia, una manera de fer política diferenciadora de la resta de partits, o la nostra trajectòria de pèrdua d'espai polític, electoral i social continuarà.
Afortunadament, pens que hi ha un ampli consens en que és necessari una refundació del projecte, un repensament, un nou impuls, o com es li vulgui dir. En el "per què", tal vegada ja hi hagi una mica més de discussió, i en qualsevol cas, pens que el major disens es produirà amb el "per a què".
Però no passa res, tenim temps per repensar-ho tot: "Via fora, que tot està per fer i tot és possible".
Blog Emylse (24-III-08)
Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció. (Miquel López Crespí)
La renovació de l´esquerra oficial: carta oberta a Miquel A. Maria (un article publicat el febrer de 2005)
Vagi per endavant que sent una profunda estimació pel meu amic Miquel A. Maria Ballester, i que aquestes reflexions, produïdes pel seu article "Llums i ombres a l'esquerra", només haurien de servir per a avançar conjuntament en la recerca de solucions. Amb Miquel A. Maria hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. I ell ho sap ben bé. Sé qué té una profunda convicció en la necessitat de renovació de l'esquerra oficial i que és un home molt allunyat d'una visió burocràtica i substituista de la política. Aclarit això, cal dir que l'article citat m'ha sorprès una mica. Em fa l'efecte que Miquel A. Maria encara no ha valorat amb prou frialdad i distanciament el significat de la desfeta progressista del 2003. Sembla que, per a tornar a l'usdefruit del poder polític, a la gestió del sistema, bastàs amb consolidar una aliança electoral tipus "Progressistes", condicionada a la independència de les forces signants del possible acord. Unes forces que, per a participar en l'aliança, no haurien d'estar tutelades per poders aliens a les Illes.
En principi, la proposta pot semblar tècnicament correcta. Fórem molts els que, per aconseguir que Aznar marxàs de la Moncloa, donàrem un suport a la coalició "Progressistes", malgrat el provat burocratisme i esperit contrari al nacionalisme d'esquerres d'alguns dels seus components. Tanmateix l'experiment va fracassar perquè la gent s'estimà més votar directament al PSOE i prescindir d'intermediaris. És una lliçó a tenir en compte per al proper futur. Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció.
He de dir a l'amic Miquel A. Maria que no crec que la salvació del nacionalisme d'esquerres o d'una possible esquerra alternativa tengui res a veure amb la repetició d'experiments cremats i fracassats. La davallada electoral del PSM (perdé el 22% del seu electorat), la conversió d'Esquerra Unida en un grupuscle quasi marginal proper a l'extraparlamentarisme, situen els partits "petits" en una conjuntura decisiva.
Ha estat precisament el grau de desmobilització creada pels partits de l'esquerra oficial (especialment pel PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer quart de segle de consolidació del règim el que, finalment, ha segat l'herba sota els peus de certes organitzacions. El PSOE que, juntament amb el PP, són les columnes fonamentals d'aquest règim, no resta sotmès a aquesta mena de crisi. Qui ha hagut de fer la feina bruta per a demonitzar les idees de República, autodeterminació, socialisme i unitat sindical, han estat precisament els hereus de Carrillo. Ho he escrit en alguna ocasió. Feta la seva feina, ara ja no són necessaris al sistema a no ser com a reserva estratègica pee al PSOE del vot d'una part de l'esquerra.
Si el nacionalisme d'esquerres basa l'estratègia de la seva supervivència en aliances electoralistes, per la cúpula, només per a salvar un parell de cadiretes per a les burocràcies dirigents, anam molt malament i l'agonia serà lenta i penosa. Potser és el moment adient per, en un acte de valentia, provar de recuperar la confiança en un electorat que desconfia profundament dels professionals de la política. Vint-i-cinc anys de magarrufes es paguen. Els quatre anys de gestió de l'autonomia tampoc no han servit per a consolidar la societat civil de les Illes. Ans al contrari, el trist espectacle de bregues i dissensions internes, la supeditació de les forces dites progressistes al dictat de la dreta representada per UM, ajudà a obrir encara molt més els ulls de l'electorat que donava suport a l'esquerra oficial.
És qüestió de reflexioanar a fons ara que encara hi som a temps i, entre tots, mirar de trobar fórmules noves, engrescadores, de participació que serveixin de veritat per a recuperar l'esperança del nostre electorat.
Xosé Manuel Beiras, en un dinar al qual també hi va assistir Miquel A. Maria, ens explicà la superació de la crisis per part dels grups que formen el Bloc Nacionalista Gallec. En un determinat moment es va haver de fer una assemblea on les direccions fracassades de tots els partits que posteriorment formarien el Bloc presentaren la dimissió. Es va crear una força nova, el Bloc, que, després d'aquesta catarsi, recuperà lentament la confiança del poble. Aquesta organització de nou encuny arribà a constituir-se com a segona força política de Galicia.
O inventam fórmules noves per a la reorganització de l'esquerra alternativa o, si repetim clixés caducats, estaríem condemnats a lenta, però inexorable, desaparició de l'escena política.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-II-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
...jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista. (Eberhard Grosske)
REFUNDAR IU (2)
Tot i tenir un caràcter introductori, el meu post anterior sobre la refundació d'IU enunciava algunes coses essencials que crec necessari destacar:
- La reafirmació en els objectius estratègics d'IU que són, en definitiva, els propis d'una esquerra alternativa no subsumible dins el projecte representat pel Partit Socialista
- La convicció que existeix, objectivament, un espai sociològic i electoral per a aquesta esquerra alternativa
- La convicció que la pluralitat de l'esquerra pot ser un element positiu per a l'avanç global de les polítiques i les idees progressistes.
Dit això, la tesi final del post era que la trajectòria global d'IU durant els seus 22 anys d'existència posava en evidència limitacions importants que exigien un procés de refundació en una nova força política capaç de superar-les.
Si tengués que resumir-la en una sola frase jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista.
IU va néixer al socaire del referèndum de l'OTAN del 1986. Va ser la resposta d'un grapat de partits minoritaris encapçalats pel PCE davant l'abandonament per part del PSOE d'un element polític i simbòlic essencial com era la neutralitat i el pacifisme. IU obtengué un 6 i pico per cent a les següents eleccions generals. Al referèndum de l'OTAN seguiren d'altres actuacions dels successius governs González que topaven amb la sensibilitat de l'esquerra: polítiques econòmiques lliberals, enfrontament amb els Sindicats, la corrupció i l'organització d'una banda paramilitar per lluitar contra ETA: els GAL. Varen ser anys d'un enfrontament fortíssim entre IU i el PSOE, l'època on IU situava el PSOE en "la otra orilla" de la política i on es teoritzava el "sorpasso" per fer avançar les polítiques d'esquerra. El 1993, el PSOE va perdre la majoria absoluta i IU assolia un 9 i pico per cent dels vots. La següent legislatura, la darrera den Felipe González, va ser la del pacte amb els nacionalistes i una vertadera agonia per al PSOE. El 1996, el PSOE perdia les eleccions (mantenint un 37,5% dels vots), governava Aznar i IU pujava fins a un... 10,5% dels vots. Aquell vespre Julio Anguita manifestà el seu desig de presentar la seva dimissió.
La dimissió "non nata" de n'Anguita no va ser un "calentón" electoral: va ser el fruit del nostre fracàs per aixecar una alternativa al PSOE des de l'esquerra per fer avançar les polítiques d'esquerra: si IU, en el pitjor moment del PSOE, només avançava un punt i, a més, en un escenari de victòria de la dreta és que IU havia fracassat.
A partir d'aquella data i fins ara, assistim a una progressiva recuperació del PSOE i a una progressiva i paral.lela decadència d'IU que ha culminat en els resultats del passat dia 9 de març. IU torna als resultats del PCE del 1982 amb un factor encara més preocupant: el PSOE que treu IU de la carretera no és el PSOE amb 202 diputats que va posar en Gonzàlez a la Presidència del Govern: és un PSOE que ni tan sols té la majoria absoluta.
Naturalment, hom pot esperar que un PSOE més escorat a la dreta per les polítiques d'aliances que previsiblement es produiran, un PSOE enfrontat a una situació econòmica de major dificultat i un PSOE que ja no partirà del capital d'il.lusió derivat de la retirada de les tropes d'Irak o les lleis relatives a drets civils serà un PSOE que es desgastarà més ràpidament davant la població i que prendrà mesures impopulars. Algú pot pensar que aquesta nova situació pot ser més propicia als interessos d'IU, que tenim per davant una perspectiva de modest increment electoral... malgrat que, probablement, aquest desgastament del PSOE també suposi el retorn del PP el 2012. Tal volta hi ha qualcú amb ganes i amb moral de jugar aquesta partida. Jo, particularment, no. Jo no vull una IU conjunturalment enfortida de les febleses del PSOE. Vull una IU forta, que connecti amb un segment de la població per mèrits propis i que sigui capaç d'avançar en moments d'avanç global de l'esquerra i de participar i de ser determinant en l'execució de les polítiques de canvi que s'enderivin d'aquest avanç.
Per això vull que IU es refundi i, si teniu la paciència de llegir-me, vos contaré com a un proper post
Blog Grosske -grosske | 24 Març, 2008 11:22
pobler | 15 Febrer, 2009 07:09 |
La crisi en què ens trobem immersos ha posat al descobert la carcassa del sistema de dominació d’una manera tan descarada i evident que obliga tota persona amb un mínim de consciència política i social, a mirar més enllà. La situació actual ja no permet fonamentar-se en un discurs de crítiques parcials, obliga a mirar de cara la crua realitat, a encarar la superació del sistema econòmic i polític actual.
Afrontar la nua veritat amb noves forces, maduresa i organització
Editorial de La Veu núm. 86
La crisi en què ens trobem immersos ha posat al descobert la carcassa del sistema de dominació d’una manera tan descarada i evident que obliga tota persona amb un mínim de consciència política i social, a mirar més enllà. La situació actual ja no permet fonamentar-se en un discurs de crítiques parcials, obliga a mirar de cara la crua realitat, a encarar la superació del sistema econòmic i polític actual.
És per això que, com ho escrivíem al número passat d’aquesta revista, «…l’Esquerra Independentista té l’obligació històrica de dotar el conjunt del poble català d’eines útils de conscienciació i mobilització … és temps de lluita ideològica, de mobilització social i d’intervenció política».
En aquest sentit, hem de tenir molt clar que ens trobem en un moment extremament favorable a la lluita ideològica perquè el prestigi del sistema de dominació es troba en hores baixes, ja que no pot amagar el caràcter estructural, inherent al sistema capitalista mateix, que té la crisi actual, ni el caràcter escandalosament trampós de les propostes i actuacions dels governs capitalistes per a eixir de la crisi, fent recaure damunt el poble treballador el pes de les pèrdues dels seus negocis.
Lluita ideològica, doncs, i també mobilització social i intervenció política. Convé que la crítica sigui també política perquè és en les estructures polítiques que el sistema de dominació es justifi ca i es manté. No hi hauria capitalisme sense el que representen i són els Estats espanyol i francès com a estructures de dominació, amb totes les seves manipulacions i mancances democràtiques.
Per això és bo que, en ocasió de la data del 30è aniversari de la constitució espanyola, aquest 6 de desembre passat, aquest monument legal a l’immobilisme hagi trobat expressions contràries tan diverses de part de tota la crítica democràtica-popular del nostre país, una sensibilitat social en procés de desplegament al voltant de la PDD i d’altres iniciatives, malgrat no estar encara prou clarifi cades ni ben articulades. Aquest tipus de crítica d’expressió diversa (sobiranista republicana, democràtica-radical) es mou en un àmbit ideològic més extens que el de l’Esquerra Independentista i ens acompanya en el nostre avanç.
Cal aprofundir en aquestes crítiques al marc polític, especialment des d’un discurs de radicalitat democràtica arrelat en la revindicació de la República Catalana independent. És per això que fa temps que, des de l’MDT i en col·laboració amb els sectors políticament més avançats de l’Esquerra Independentista, promovem la defensa de la República independent popular catalana. I és per això també que donem suport al discurs que s’està desplegant actualment en diferents àmbits al voltant de l’elaboració d’unes Bases Constitucionals de la nació catalana. Malgrat que som conscients que l’elaboració de la nostra nova constitució (com proposen alguns) correspon a les noves estructures democràtiques representatives que aconsegueixi alçar la nació catalana lliure, considerem tanmateix que és molt positiu que des dels diferents sectors democràtics-populars es comenci a discutir entorn de les bases polítiques de la nostra organització col·lectiva en llibertat. Cada vegada hi ha més sectors socials que no sols no estan d’acord amb el marc polític dels Estats que ens dominen, sinó que tampoc no accepten moltes de les formes d’organització de la vida política i social que patim. Per mitjà de la discussió de les Bases Constitucionals es podran començar a estendre consensos entre sectors populars diversos sobre qüestions essencials, com per exemple: com superar el sistema de partits —endogàmic i clientelista— actual? Com gestionar les bases d’una «democràcia republicana», és a dir, basada en la igualtat de les persones, en la democràcia econòmica, a l’hora d’organitzar la cosa pública? Etc. La conquesta de la República independent popular catalana serà més fàcil com més la concebem com un projecte possible, sorgit de l’expressió directa de la nostra voluntat democràtica col·lectiva.
El protagonisme que, en tot aquest procés, correspon a l’Esquerra Independentista és innegable, com a embrió on s’han anat gestant els aspectes fonamentals d’aquesta alternativa política arrelada en nombroses lluites. Per a això cal reforçar els referents. No és casual que en el context actual hagin pres cos diferents celebracions que recorden diferents aspectes del desplegament històric de l’independentisme: la celebració dels 100 anys de l’estelada o dels 40 anys de l’Esquerra Independentista… Sectors cada dia més importants del poble català es reconforten en aquest enaltiment dels referents simbòlics i polítics. Les celebracions ens recorden la profunditat de la nostra lluita, que no som fl or d’un dia, que venim de lluny. Ens haurien de servir, sobretot, per a recordar els sacrifi cis i esforços esmerçats en tants anys de lluita, la tenacitat, la constància, la capacitat d’anàlisi i la voluntat de resistència contra la repressió, uns «ingredients» que ens han portat fins aquí i que necessitarem, sens dubte, en quantitats importants en el nostre futur immediat per a poder resistir adequadament als atacs de l’enemic.
Només amb una Esquerra Independentista amb capacitat de mobilització i amb maduresa històrica i política podrem sortir de l’atzucac. Una Esquerra Independentista, per tant, capaç de dinamitzar i liderar el moviment en defensa dels drets democràtics i de la República catalana independent com una de les tasques paralleles a la construcció de la Unitat Popular. Només així podrem acumular forces d’una manera adequada. L’única solució és la consciència, la maduresa i l’organització. Com dèiem ja al nostre número precedent, l’Esquerra Independentista té, en aquesta «hora de la veritat» i, d’una manera més concreta i específica, l’oportunitat i el deure històric d’articular un projecte polític que esdevingui referent del poble en lluita. I aquest referent, no ens cansarem de recordar-ho, no pot ser altre que la Candidatura d’Unitat Popular, convenientment reforçada en els seus fonaments polítics i organitzatius, d’acord amb les necessitats del moment.
Web Llibertat.cat
Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.
Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.
L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona
Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans
Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.
En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:
Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.
Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.
Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.
Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.
Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.
Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
Girona
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Febrer 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |