pobler | 11 Febrer, 2009 20:24 |
Amics i amigues vos recordam que després de la III Assemblea de socis que tindrà lloc al Centre de Cultura Flassades de Palma el proper diumenge dia 15 a partir de les 10h. ens concentrarem davant l'Audiència Provincial de Palma.
Aquí teniu el cartell de la convocatòria.
Fins aviat.
MdM.
Febrer 2009
CONVOCATÒRIA CONCENTRACIÓ
Associació Memòria de Mallorca
Diumenge, 15 de febrer, davant l'Audiència Provincial, Plaça del Mercat de Palma, a les 13'30h.
Vos convoquem a tots i totes per exigir als tribunals de justícia estatals i locals i a les institucions públiques estatals i autonòmiques:
La seva responsabilitat per la senyalització, dignificació, localització i exhumació de les foses comunes de la repressió feixista.
La seva responsabilitat per l'anulació dels judicis franquistes
La seva responsabilitat per la retirada de la simbologia franquista.
La seva responsabilitat per assolir els drets de Veritat, Justícia i Reparació per les víctimes de la repressió i la dictadura franquista.
Si estam d'acord amb aquets principis no hi podem faltar, vos preguem doneu la màxima difusió a la convocatòria.
Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca
No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes. (Pep Juárez, secretari d´acció sindical de CGT-Balears)
MATAR LA MEMÒRIA
Per Pep Juárez, secretari d’acció sindical de CGT-BALEARS
L’anomenada Llei de la Memòria Històrica ha estat finalment aprovada pel Congrés dels Diputats, i també pel Senat el passat dia 10 de desembre. Amb aquest pacte entre els partits polítics (tret del PP i ERC, per motius radicalment distints), es pretén tancar el deute que la democràcia encara te pendent amb les víctimes del règim franquista. Però, realment ho fa?
Ens fixarem en tres aspectes d’importància. En primer lloc, la referència “a totes les víctimes”, com a punt de partida per aquesta llei, suposa una base falsa, des de la qual és molt difícil construir res de profit. Si parlam de “memòria històrica” no es de rebut l’equidistància, certament insultant, que es pretén entre defensors de la democràcia i defensors del feixisme, entre fidels a la legalitat republicana o els qui recolzaren el cop d’estat del 36. D’altra banda, i en referència al període de la Guerra Civil, els vencedors ja han reivindicat, homenatjat i reparat, amb més que suficiència al llarg de moltes dècades, la memòria dels seus morts, mentre que els cossos de moltes de les víctimes de la repressió del règim franquista, durant i després de la guerra, encara romanen en fossars comuns, o anònims a les voreres de les carreteres. Per cert, la localització, identificació i rehabilitació d’aquestes víctimes ni tan sols queda definida com a responsabilitat de les administracions públiques, en aquesta nova normativa.En segon lloc, la llei es planteja eliminar la simbologia franquista, però ja s’han sentit veus que avisen que tot això serà, en el millor dels casos, un procés bastant llarg i complicat. Quan, per exemple i sense anar més enfora, es dubta en eliminar, en aplicació d’aquesta llei, el monument feixista de La Feixina, a Palma, “per la seva certa qualitat artística o monumental”, i fins i tot quan l’equip de govern municipal, de suposat “centre-esquerra”, està a una passa de donar el títol de fill il·lustre de Ciutat al promotor del referit monument (que, per cert, ja té un carrer a Palma), ens podem fer una idea d’en què quedarà tot això. Per una patètica manca de coratge polític, aquesta llei ni tan sols serà efectiva per eliminar els vestigis formals del passat tenebrós de la dictadura. És a dir, no servirà ni com a una rentada de cara.
I en tercer lloc, i potser més important, està la qüestió de les lleis i sentències franquistes. No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes.
Es cert que es milloren les indemnitzacions d’algunes de les víctimes del franquisme, millores que segons quins casos són ridícules i en altres discriminatòries (casos anteriors o posteriors a 1968), però els pilars de la llei estan fets en fals, i no resistiran ni la prova de la decència, ni el pes de la memòria. Tot i aquesta llei, el dictador continuarà sent venerat pels seus en un monument tacat de la sang de les víctimes que ho construïren, mentre els cossos i la memòria de molts innocents assassinats continuaran en fossars comuns, i milers d’executats per condemna en judicis injusts, com Granado, Delgado, Joan Peiró i Puig Antich, entre tants d’altres, continuaran sent “culpables”.
Podem afirmar, contràriament al que es diu, que aquesta llei en realitat perpetuarà la injustícia cap a les víctimes del franquisme. Aquells que donaren la seva vida, o patiren persecució, per defensar la llibertat i les idees de progrés, es mereixen que es conegui la veritat, que es reparin les injustícies, i tot això com a base per reivindicar el seu exemple i la seva memòria. Aquesta nova llei no compleix aquest objectiu. És, per desgràcia, un nou símptoma, que fa palesa la malaltia i els límits d’aquesta democràcia. I també la complicitat d’una classe política que ocupa les institucions, incloent la submisa i suposada esquerra.
Desembre de 2007.
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 11 Febrer, 2009 15:43 |
El 15 de gener de 1919, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg són detinguts per una patrulla de la milícia i són traslladats a l’hotel on s’ha instal·lat l’estat major. Després d’un breu interrogatori, són «traslladats». Rosa rep un cop de crossa a la sortida de l’hotel. Tots dos són abatuts en el transcurs d’aquesta «transferència». El cos de Rosa Luxemburg és llançat al canal; no es trobarà fins al 31 de maig. Els assassins seran encoberts per Noske. La versió oficial dirà que Karl ha estat abatut en el transcurs d’una temptativa de fugida, i que Rosa ho ha estat «per un desconegut»!
Fa 90 anys: la insurrecció «espartaquista»
Per Charles Paz [1] [2]
El novembre de 1918, l’abdicació de l’emperador alemany obre la via a un govern socialista, parlamentari. Centenars de milers de persones opten pel poder dels consells obrers...
El 9 de novembre de 1918, mentre s’acaba la Primera Guerra mundial, la Revolució alemanya triomfa sense gran esforç [3]: l’emperador, el Kàiser Guillem II, abdica. El socialista Friedrich Ebert és nomenat canceller. Els socialistes proposen participar en el govern als independents [4]. Al principi, aquests condicionen la seva presència a la proclamació de la República socialista alemanya i al retorn del poder als consells. Malgrat l’oposició del Partit socialdemòcrata (SPD), per a qui l’únic poder legítim ha de ser el de l’Assemblea a escollir, els independents entren al govern.
En contra del poder dels consells d’obrers i de soldats, fan ratificar el govern provisional (dit Consell dels comissaris del poble), argumentant que construirà el socialisme, i preparen l’elecció de l’Assemblea. Els independents no s’oposen realment a aquesta política. Els socialistes obtenen la majoria dels consells d’obrers i de soldats alemanys al 1er Congrés, que es pronuncia a favor de l’Assemblea constituent i refusa la convocatòria d’un altre congrés.
Manca de direcció
Però la preparació de les eleccions no fa callar els centenars de milers d’obrers i de soldats decidits a anar fins al final. Els revolucionaris estan dividits ; l’únic grup de dimensió nacional, el grup espartaquista (que pertany al USPD), tot i tenir dirigents populars i valorats, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, el grup és feble, poc implantat i poc estructurat. L’enfrontament fa furor entre els consells i tots els que volen establir un poder parlamentari, el govern dirigit pels socialistes i el comandament militar. Els partidaris dels consells són poderosos a Berlín, a Leipzig, a Bremen, a Munic i a la regió del Ruhr.
El 6 de desembre de 1918, Ebert decideix arrestar el consell d’obrers i de soldats. La tropa dispara contra una manifestació. Karl Liebknecht és detingut, i després alliberat pel prefecte de policia Eichhorn (l’ala esquerra dels independents). Les tropes «fidels» al govern es disgreguen. El general Lequis, que havia entrat a Berlín el 10 de desembre amb 40 000 homes, el 23 de desembre només en tenia 2 000 sota les seves ordres!
Des de feia setmanes, el govern d’Ebert sospesava la creació d’una força armada depenent directament del govern, i encarregada de protegir-lo. Així és com es constitueix des de finals del mes de novembre un cos de milícies al voltant d’oficials reaccionaris, tal com declara als seus 4 000 homes : «Sóc un vell soldat. Durant 34 anys, he servit tres emperadors. [...] Però avui, el govern imperial ha estat reemplaçat pel del canceller Ebert. I aquest govern es troba [...] en una situació molt difícil. [...] Aquesta Rosa Luxemburg és una dona diabòlica i Karl Liebknecht un paio llest i disposat arriscar el tot pel tot. » L’alt comandament unifica les milícies, amb aquesta fórmula de jurament : « Jo, sotasignat [...] juro continuar sent fidel al govern provisional del canceller del Reich, Ebert, fins que l’Assemblea nacional hagi determinat una nova Constitució. » Els membres d’aquestes milícies estan més ben pagats i nodrits que l’exèrcit regular, ja que la seva caixa és alimentada pels grans propietaris i els industrials [5].
El govern socialista decideix l’enfrontament emparant-se en el seu suport. El seu «comissari del poble», Gustav Noske [6], passa revista a les partides de guerrillers compromeses a “netejar”Berlín. El govern ataca intentant desfer-se dels mariners revolucionaris instal·lats, des del 9 de novembre, al cor de Berlín. El 23 de desembre, és dona l’ordre de reduir els mariners per tots els mitjans. Desenes de milers d’obrers berlinesos armats fan fracassar l’empresa. Després, a conseqüència de l’acomiadament del prefecte Eichhorn, es fa una enorme manifestació, el 5 de gener de 1919. És el començament de la insurrecció «espartaquista». Es constitueix un comitè d’acció revolucionària. Les manifestacions de centenars de milers d’obrers i de soldats es multipliquen. Però a aquest moviment li falta una organització, uns objectius clars i una direcció. El comitè d’acció revolucionària inicia una negociació amb el govern. El comandant en cap, Noske, aprofita aquest lapsus per preparar la seva ofensiva.
«Setmana sagnant»
A partir del 10 de gener, comença la «setmana sagnant» : Noske procedeix a la conquesta i a la “neteja” de Berlín. Fa publicar una crida: «evitar per la força de les armes nous actes de violència dels espartaquistes i altres elements criminals». El diari de l’SPD, el Vorwärts, publica, el 13 de gener, un poema, La Morgue, que sona com una verdadera crida a l’homicidi : «En una única filera, hi ha més de cent morts - Proletaris! / Karl, Rosa, Radek i consorts / Cap d’ells no es troba entre aquestes morts! » La brutalitat es desferma contra els membres dels consells d’obrers i de soldats. Els militants són apallissats, assassinats. Es dóna caça als militants revolucionaris, empesos a la semiclandestinitat.
El 15 de gener de 1919, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg són detinguts per una patrulla de la milícia i són traslladats a l’hotel on s’ha instal·lat l’estat major. Després d’un breu interrogatori, són «traslladats». Rosa rep un cop de crossa a la sortida de l’hotel. Tots dos són abatuts en el transcurs d’aquesta «transferència». El cos de Rosa Luxemburg és llançat al canal; no es trobarà fins al 31 de maig. Els assassins seran encoberts per Noske. La versió oficial dirà que Karl ha estat abatut en el transcurs d’una temptativa de fugida, i que Rosa ho ha estat «per un desconegut»! Les milícies recorren llavors el Reich per reduir, un a un, els nuclis revolucionaris. Aquesta primera derrota de la Revolució alemanya, gràcies a l’aliança de la socialdemocràcia i de l’exèrcit, no és definitiva ; és la primera de l’onada revolucionària, que durarà fins a 1923. No n’és menys un cop molt dur per als obrers revolucionaris, simbolitzat per la desaparició de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg, que escrivia la vigília de la seva mort : «Com jutjar la derrota del que es diu la "setmana espartaquista"? Prové de la impetuositat de l’energia revolucionària i de la insuficient maduresa de la situació, o de la feblesa de l’acció duta a terme ? De totes dues ! El doble caràcter d’aquesta crisi, la contradicció entre la manifestació vigorosa, decidida, ofensiva de les masses berlineses i la irresolució, les indecisions, les pròrrogues de la direcció, aquestes són les característiques d’aquest últim episodi [...]. "L’ordre regna a Berlín!”, diuen. Esbirros estúpids ! El seu "ordre" s’està edificant damunt la sorra. Des de demà, la revolució "s’aixecarà de nou amb estrèpit" proclamant per tot arreu per a terror vostre : "Era, sóc, seré".
Notes
[1] Article aparegut a Rouge 15/01/2009.
[2] Article traduït per Sylviane Dahan.
[3] Llegir Rouge no° 2775 del 20 de novembre de 2008.
[4] El Partit Socialdemòcrata independent (USPD), escissió del Partit socialdemòcrata sobrevinguda el gener de 1917, és constituït pels militants que refusen la política d’unió sagrada dels majoritaris. Aplega totes les tendències socialistes, dels reformistes als revolucionaris.
[5] Un bon nombre d’aquests milicians es trobaran més tard a les tropes d’assalt nazis.
[6] Socialista anomenat, pels revolucionaris berlinesos, el «Gos cenyint» (Bluthund »).
Web Revolta Global
pobler | 11 Febrer, 2009 07:42 |
Llorenç Capellà: "El ciutadà té memòria. I ambdós [PSOE i Bloc] han traït reiteradament les seves promeses electorals. Sí, ja ho sabem: els socialistes s’escudaran en el pragmatisme, i el tutti frutti d’esquerres cercarà qualsevol excusa passadora perquè el delmat grup d’incondicionals que encara li van darrere no perdi definitivament la fe. Però ni les justificacions dels uns ni dels altres no serviran de gaire cosa. Si tant voleu, perquè Miquel Nadal parla pels colzes i amb una franquesa sorprenent. No s’està de fer-nos saber a quin senyor serveix. "En quatre mesos en el càrrec –ha dit–, he fet tot allò que m’han demanat". Els hotelers, és clar. Davant aquestes paraules no té sentit parlar d’un país de tots. Ni tan sols d’un país. Deplorable".
El decret Nadal
Per Llorenç Capellà, escriptor
La presidenta d’Indústria-Pimem, Inès Beascoechea, reclama l’aprovació d’un pla estratègic per a les indústries, en el qual s’inclou, suposo, un disseny de polígons industrials en els distints municipis de l’illa. El tema és conflictiu. Les fàbriques necessiten espai i els polígons, que suposen una bona font d’ingressos per als municipis que els acullen, no acaben d’encaixar en el Pla Territorial de Mallorca. Doncs bé, una vegada aprovat el Decret Nadal com a mesura d’urgència i excepcional per a combatre els efectes de la crisi econòmica, què passarà si la senyora Francesca Vives reclama un tractament especial per als industrials? Farà orelles de cònsol, el Govern? Miquel Nadal acaba d’abocar Francesc Antich a un carreró sense sortida. Que això tingui o no tingui conseqüències polítiques, no podem avançar-ho.
Però en pot tenir. I tant! I el President ho sap, no debades la seva cautela contrasta amb la joia desbordant de Nadal. Antich destaca, del Decret, que s’ha aprovat "amb la implicació de tothom". És una manera d’escampar murta, perquè va sortir escaldat del cas Son Espases. Tanmateix, hem de suposar que en referir-se a "la implicació de tothom", es refereix exclusivament als seus socis de govern, perquè la gent del carrer, aquella que fa part de la consciència cívica, molt probablement no li hauria donat el vistiplau. Primer de tot, per desconfiança envers l’ús que en faran els beneficiaris. La gent que participa de la inversió turística sol ésser d’aquella que t’agafa el braç quan li allargues la mà. I la perillositat del Decret Nadal no rau exclusivament en les disposicions que conté, sinó en la filosofia oculta que l’inspira.
Els hotels tan sols poden créixer un 10%, però poden construir-s’hi sales de convencions i congressos i piscines cobertes a l’exterior. És a dir, pot aixecar-se una ciutat al seu voltant. D’altra banda, entre els ciutadans predomina el desconcert. Fa dos dies encara es parlava de l’esponjament de la indústria hotelera, cosa que suposa apostar per un model turístic en el qual predomina la qualitat per sobre de la quantitat. Què se n’ha fet, d’aquest projecte, que compartien empresaris i Administració? El Decret Nadal el contradiu, perquè, vulgues no vulgues, suposa una aposta descarada per a consolidar la massificació. Antich ja pot anar amb compte, perquè el Decret tindrà efecte bumerang. Per al PSOE i per al Bloc.
El ciutadà té memòria. I ambdós han traït reiteradament les seves promeses electorals. Sí, ja ho sabem: els socialistes s’escudaran en el pragmatisme, i el tutti frutti d’esquerres cercarà qualsevol excusa passadora perquè el delmat grup d’incondicionals que encara li van darrere no perdi definitivament la fe. Però ni les justificacions dels uns ni dels altres no serviran de gaire cosa. Si tant voleu, perquè Miquel Nadal parla pels colzes i amb una franquesa sorprenent. No s’està de fer-nos saber a quin senyor serveix. "En quatre mesos en el càrrec –ha dit–, he fet tot allò que m’han demanat". Els hotelers, és clar. Davant aquestes paraules no té sentit parlar d’un país de tots. Ni tan sols d’un país. Deplorable.
dBalerars (3-II-09)
No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)
Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich (abril de 2002)
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.
Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.
El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.
Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.
Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.
Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.
I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.
Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.
Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-02)
Sr. Francesc Antich, President del Govern de les Illes Balears.
Sra. Francina Armengol, Presidenta del Consell Insular de Mallorca.
Sra. Aina Calvo, Batlessa de Palma.
Sr. Vicens Tomàs, Conseller de Salut.
Distingit/da Senyor/a:
Vull manifestar la meva oposició a que segueixin les obres de construcció de l'hospital als terrenys Son Espases, devora el Monestir de la Real (Palma). Des del meu punt de vista s'ha de descartar son Espases com a futura ubicació de l'hospital de referència de Mallorca, en considerar que la zona gaudeix d'un elevat valor patrimonial, com ho demostren les reiterades troballes arqueològiques. La seva situació a l'entorn d'un Bé d'Interès Cultural (el Monestir de la Real) el descarta per a la gran construcció d'un complex hospitalari. Son Espases segueix essent una zona classificada com a sòl rústic i una àrea rural de gran valor paisatgístic.
D'altra banda i des d'un punt de vista polític no s'entendria que després de defensar durant anys la protecció de Son Espases, ara se fes just el contrari i se permetès la seva destrossa.
Consider que Son Espases s'ha de descartar per a la ubicació del nou hospital de Palma i s'ha d’optar per altres opcions, prioritzant per això la reforma de l'actual hospital de Son Dureta.
Rebi una cordial salutació
Miquel López Crespí
...la vergonyosa experiència d’aquest dit segon govern de progrés els proposa un altre tema especialment molest: no tenim unes forces polítiques capacitades per variar la tendència general. La seva anèmia ideològica i la seva inhabilitat política són aclaparadores. No val argumentar que guanyaren les darreres eleccions. Les darreres eleccions no les guanyaren les formacions que ara governen: les guanyaren els moviments ciutadans, que ara estan oiats d’aquesta política. (Guillem Frontera)
Oiats d’aquesta política
Per Guillem Frontera
Quin valor simbòlic estam disposats a atorgar al fet que Miquel Nadal i Biel Barceló tancassin el seu acord a Madrid? Fa gràcia, perquè la iniquitat compresa en el decret estava cantada, però no tancada, i els dos conjurats, per signar l’innoble acord, s’hagueren de fer lluny del país que contribuïen a destrossar. Mentre, sobrevolant tota l’operació, amb cara de bon al·lot i maneres conciliadores, el molt honorable Francesc Antich oficiava de bisbe i beneïa la nova calamitat –una més, ja hi té la mà trencada.
Bé, i les explicacions a les persones –prou bé saben els tres que som moltes– que ens sentim agredides i humiliades per aquesta nova deslleialtat? On són aquestes explicacions?
Si m’apurau, a UM ni tan sols n’hi demanaríem, perquè si l’ala decent del partit no ha dit res fins ara, és que està disposada a callar fins a la mort. I, en tot cas, les explicacions les hauríem demanades tan sols a uns quants militants que creuen en unes quantes coses i saben per què hi creuen –o hi creien, ja veus.
Al PSOE d’Antich faria riure demanar-li alguna explicació sobre l’ominosa alquímia de fer legal allò que no ho és. No en donen, d’explicacions, no els agrada. No volen que els ciutadans coneguem les raons per les quals fan segons quines coses. Es giren d’esquena i se’n van amb la burla ja marcada en tot el seu rostre inamidable. Idea per un concurs: trobar els qualificatius que defineixen millor el molt honorable Francesc Antich: no per la seva persona, sinó pels seus fets.
I el Bloc? Si l’ala decent d’UM ha tengut un comportament covard, deplorable; i si Antich és Antich; què diríem del Bloc, que reuneix nacionalistes d’esquerra, allò que queda d’Esquerra Unida i allò que sobreviu d’Els Verds? Sí, ja se sap: és fàcil criticar des de fora, primer. No fer concessions implica abandonar el govern, segon. Si abandonam el govern, una de dues: a l’entregam a mans del PP o deixam les mans lliures a PSOE i UM perquè encara puguin fer més desastres, tercer. I quart: cal destruir la idea que som uns partits amb vocació d’oposició, els marginals de la política. Encara n’hi ha més, de raons. Que s’aguantin més o menys, és una altra cosa. Per ventura, deixar el govern d’Antich (amb Miquel Nadal) en minoria i resoldre les coses en el Parlament seria una opció més digna: si és que a hores d’ara es tan fàcil com això restaurar la dignitat d’aquesta mena d’UTE política que és el Bloc.
Als qui es pensaven que la maledicció que pesa sobre el país té a veure amb les seves marcades propensions conservadores, la vergonyosa experiència d’aquest dit segon govern de progrés els proposa un altre tema especialment molest: no tenim unes forces polítiques capacitades per variar la tendència general. La seva anèmia ideològica i la seva inhabilitat política són aclaparadores. No val argumentar que guanyaren les darreres eleccions. Les darreres eleccions no les guanyaren les formacions que ara governen: les guanyaren els moviments ciutadans, que ara estan oiats d’aquesta política.
dBalears (1-II-09)
« | Febrer 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |