pobler | 06 Febrer, 2009 15:52 |
Malgrat els eterns problemes històrics de manca de finançament adequat i marginació històrica d'actors, músics, directors o guionistes -indiferència d'UCD davant del fet cultural-, el cert és que els treballadors del cinema de totes les nacions de l'Estat aconseguiren sintonitzar amb el temps que els tocà viure. Els protagonistes d'aquests anys saberen reflectir d'una manera intel.ligent i creativa el moment històric i polític. Es va anar fent un cine plural, crític, sovint revolucionari, i en diverses ocasions, un art desconcertant i summament audaç. Fernando Fernán-Gómez, actor, escriptor, director de cine --i també actiu militant antifeixista--, encarna un alt grau de dignitat i d´elevada qualitat artística. Un exemple per a tots aquells i aquelles que ens hem format amb la seva obra; una brillant, punyent i inigualable crònica sentimental de l´”Espanya” del franquisme i el postfranquisme. (Miquel López Crespí)
El cinema de la transició (I)
De 1975 a 1983 es feren a l'Estat espanyol 1.033 pel.lícules
Teòricament, segons els analistes del sistema, la transició política (és a dir, l'autotransformació del règim terrorista de la burgesia feixista en un altre de més homologable a nivell internacional) finí amb la victòria del PSOE en les eleccions d'octubre de 1982. Però convendria recordar que, en el període que va de la mort del dictador fins a l'any 1983 es feren a l'Estat espanyol un total de 1.033 pel.lícules. Prop de 1.500 hores de cine que poden servir -a l'estudiós o simple espectador del futur- per a estudiar i analitzar els moments més importants de la cultura dels pobles i nacions oprimides per l'Estat en aquests darrers anys. Julio Pérez Perucha, Vicente Ponce i molts d'altres autors, en el llibre El cine y la transición política española (València, Generalitat Valenciana, 1986) defineixen aquesta època com a "edad de oro del cine".
Malgrat els eterns problemes històrics de manca de finançament adequat i marginació històrica d'actors, músics, directors o guionistes -indiferència d'UCD davant del fet cultural-, el cert és que els treballadors del cinema de totes les nacions de l'Estat aconseguiren sintonitzar amb el temps que els tocà viure. Els protagonistes d'aquests anys saberen reflectir d'una manera intel.ligent i creativa el moment històric i polític. Es va anar fent un cine plural, crític, sovint revolucionari, i en diverses ocasions, un art desconcertant i summament audaç. Fernando Fernán-Gómez, actor, escriptor, director de cine i també actiu militant antifeixista, encarna un alt grau de dignitat i de extremada qualitat artística. Un exemple per a tots aquells i aquelles que ens hem format amb la seva obra; una brillant, punyent i inigualable crònica sentimental de l´”Espanya” del franquisme i el postfranquisme.
El espíritu de la colmena de Víctor Erice i protagonitzada per Fernando Fernan-Gómez, el film més important dels anys setanta
En el capítol "La dreta feixista contra el cinema progressista espanyol i català" explicàrem com a partir de 1973, s'iniciava la recta final de l'autotransformació del règim. Amb la nova Llei del Cine, certes pel.lícules de l'oposició es pogueren filmar, veure i exportar sense tantes limitacions com en el passat més recent. Començava l'allau turística i el règim -mitjançant el cinema- volia donar una imatge més liberal. Concretament, parlam dels anys que van de 1974 a 1976. El canvi d'època repercuteix igualment damunt els espectadors. El públic comença a "premiar", amb la seva assistència, certes pel.lícules que considera d'oposició al règim feixista. Recordem l'èxit de films com La tia Angélica o Furtivos.
Malgrat que globalment poguem situar la major part de pel.lícules dels anys que van des de la mort de Franco fins a l'octubre de 1982 com a "cine de l'oposició", el cert és que les tendències dels directors, productors i guionistes són tan variades com ho eren les forces que pugnaven per un canvi polític dins l'Estat. Sens dubte, aleshores -i parl a nivell particular-, ens seduïen les propostes més agosarades, com ho eren films del tipus El espíritu de la colmena (1973, Víctor Erice), Pascual Duarte (1976, Ricardo Franco) o El desencanto (1976, Jaime Chávarri). Evidentment, també anàvem a veure i comentàvem, interessats, propostes més liberals com Furtivos (1975, José Luis Borau) o El amor del capitán Brando (1974, Jaime de Armiñán).
A la recerca d'una "tercera via" en el cinema espanyol
Record altres pel.lícules del temps de la transició obertament d'esquerres com Pim, pam, pum... ¡fuego! (1975, Pedro Olea), Manuela (1975, Gonzalo García-Pelayo), Gulliver (1976, Alfonso Ungría) o la mateixa Cría cuervos (1975, Carlos Saura). És el moment de la famosa "tercera via" del cinema. Determinats productors estaven una mica atemorits (per les conseqüències econòmiques que podia comportar) amb el tipus de films com El espíritu de la colmena --dirigida per Víctor Erice i protagonitzada per Fernando Fernán-Gómez-- o les obres que feia Carlos Saura, per posar uns exemples. Aquest tipus de productor el podíem trobar representat en homes com José Luis Dibildos, que volia fer "un cine molt popular amb perspectiva crítica". Aquest era el dilema de la famosa "tercera via": adaptar-se als temps canviants, però sense perdre el públic creat en quaranta anys de subproductes franquistes i, sobre tot, es tractava d'obrir noves escletxes dins d'un nou tipus d'espectadors: la classe mitjana urbana, i ja no tant de camperol com en el recent passat.
L'innegable desenvolupament econòmic dels darrers anys del franquisme (basat en la superexplotació de la mà d'obra, les divises aportades pels tres milions d'emigrants, el turisme i l'ajut dels nord-americans) havia creat un nou tipus de públic ciutadà al qual ja no podies oferir, amb garanties que ho consumís, la burda pastisseria cinematogràfica del feixisme més ranci (Sarita Montiel, Lola Flores, Luis Mariano, Mariano Ozores, etc, etc).
Dibildos, Bardem, Fernando Fernán-Gómez, Bodegas, Carlos Saura...
La pel.lícula més emblemàtica d'aquesta nova concepció del cine serà, sens dubte Los nuevos españoles (una pel.lícula de l'any 1974 dirigida per Roberto Bodegas i produïda per José Luis Dibildos). És evident que, malgrat els nous aires de certa llibertat que es respiraven -dins del món del cine- d'ençà mitjans dels anys setanta, no oblidem que les pel.lícules de l'oposició antifranquista o les de la "tercera via" coexistien i compartien públic -o se'l disputaven aferrissadament- amb tota la parafernàlia del franquisme i la buidor cinematogràfica que segregaven les classes socials compromeses amb la dictadura (especialment la burgesia enriquida amb el feixisme).
Per altra banda el cine "normal", l'estrictament comercial, el cine que presumia d'estar "molt allunyat de la política", també es deixava contagiar pel moment de la transició de la naixent apertura cinematogràfica. Parl de films de sorprenent anticipació política com, per exemple, Alcalde por elección (1976, Ozores) o la clarament centrista visió de la guerra civil revolucionària Tengamos la guerra en paz (1976, Eugenio Martín). El mateix Alfedro Landa va ser "utilitzat" pels productors per a fer diners aprofitant la nova conjuntura política. Tots recordam El puente (1976, Juan Antonio Bardem).
Podríem resumir el que hem vist fins ara dient que el cinema de la famosa "tercera via" neix com alternativa als dos corrents que dominaven les pantalles de mitjans dels anys setanta. D'una part era omnipotent el fenomen dels "saurisme" (l'impacte del cinema de Carlos Saura). Però, malgrat els encerts d'aquests tipus de cinema (que ningú no nega), el cert era que, a nivell econòmic, els productors pensaven que el seu cinema era massa hermètic, massa allunyat dels paràmetres a què estava acostumat l'espectador de les diverses nacions de l'Estat. Objectivament, el cinema de Carlos Saura no era el més apte per a omplir les grans sales dels cines i, molt manco, per a romandre gaire mesos em cartellera.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 06 Febrer, 2009 12:07 |
Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló
Deu poetes mallorquins dels anys setanta (Diari de Balears, Palma, 2006) (i III)
“Ben voler”, el poema que pertany al llibre Els poemes de l´horabaixa i que Pere Rosselló Bover ha inclòs en la selecció 10 poetes mallorquins dels anys 70, és un petit homenatge a tots aquells homes que volien deslliurar la humanitat de segles d´opressió, de la fam material i intel·lectual produïda per l´egoisme dels poderosos. Per això mateix hi escric: “Ben voler per a tots els que parlaven en veu molt baixa / tenien dolça aspror de mandarina en la mirada / els menyspreats / els homes sense mites d´herois i batalles / retornant des de l´indret on la mar i el blau del cel s´ajunten”.
En el fons, la majoria d´autors del que s´ha vengut a anomenar “la generació literària dels Setanta” som producte d´aquella llarga postguerra que en molts d´aspectes es perllonga encara, trenta anys després de la restauració de la monarquia borbònica. Els autors que ens precediren, i pens especialment en Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Josep M. Palau i Camps, Antoni Mus López o el mateix Miquel Àngel Riera, també són producte d´aquests anys de grisa mediocritat franquista, i la poesia una arma, un estri, un estilet per denunciar aquell present que no agradava, per a somniar en una nova societat, un món lluny de l’herència de tristor que ens aclaparava.
En el poema “Fred Astaire i Ginger Rogers”, que pertany al poemari Temps moderns: homenatge al cinema, el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), inclòs per Pere Roselló Bover en 10 poetes mallorquins dels anys 70, prov de sintetitzar la influència del cinema en la meva obra i, després de parlar de Fred Astaire i Ginger Rogers, de Gene Kelly i Debbie Reynolds, deix constància de “l´hora freda” que s´apropava: el Nosferatu de Murnau. ¿Premonició de les execucions del 27 de setembre de 1975, de l´execució de Puig Antich en una tèrbola matinada de març del 74, del suïcidi de Lluís M. Xirinacs, de tantes morts anònimes producte, tant dels botxins del feixisme com per la desesperança produïda per les renúncies i traïdes de la mal anomenada “transició” (la restauració de la monarquia borbònica)? S´hi diu: “S´apropava l´hora freda de Nosferatu de Murnau / segles abans de l´arribada de Peter Cushing i Cristopher Lee. / Vet aquí el reialme dels insectes, / la fumera vermellosa que anunciava noves traïdes, / aquella pesta de les falses veritats escopides per la ràdio / i els cruels predicadors del no-res”.
Tanmateix, en aquella grisa postguerra, el cinema era una de les poques sortides que ens restaven per a imaginar universos diferents del que ens aclaparava d´ençà la victòria franquista de l´estiu del 36. Queda ben especificat en el poema “Com si la guerra no hagués finit encara” que també s´ha publicat en la selecció que comentam. Parlant del cinema que es feia al poble en els cinquanta o a Palma en els seixanta, s´hi reconeix el deute que té amb aquelles obres que conformaren la nostra educació sentimental i, sovint, serviren per a bastir els fonaments de la nostra revolta personal. És quan en aquest poema es diu: “Qualsevol d´aquells films podia obrir esquerdes / doloroses en la imaginació, deixar-hi llavors de rebel·lió / per sempre més, l´inici concret de la revolta. / Quin perill per al futur, / triar Viva Zapata o Espàrtac / contra la lliçó d´història del col·legi!”.
En definitiva, el llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 és un volum que reuneix unes mostres prou significatives dels poetes Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló, autors que podem incloure en l´anomenada ‘generació dels anys Setanta”, una generació amb un ampli ventall d´autors, d´obres i de tendències com no s’havia produït en cap altre moment de la nostra història.
pobler | 06 Febrer, 2009 07:25 |
De les tertúlies del pare i l´oncle amb els expresos polítics que, una vegada alliberats dels camps de treball, havien quedat a viure al poble, em restà el record d´un amor accentuat cap a la cultura. El meu pare, agafat presoner pels franquistes, va ser destinat, formant part del Batallón de Trabajadores 151, a un camp de treball proper a sa Pobla. En una de les sortides autoritzades pel comandament del camp, tengué sort de conèixer la dona, ma mare, que li salvà la vida. Era una generació, la dels homes i dones represaliats pel feixisme, que tot ho havien confiat a la cultura, a la capacitat del llibre per a formar una humanitat nova, deslliurada, per primera volta en la història, de la ignorància i les supersticions del passat fomentades pel clergat vaticanista i les classes socials parasitàries de l´endarrerit estat espanyol. (Miquel López Crespí)
Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló
Deu poetes mallorquins dels anys setanta (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) (II)
Els poemes seleccionats per Pere Rosselló Bover i que surten publicats a 10 poetes mallorquins dels anys 70 provenen dels poemaris Foc i fum, El cicle dels insectes, Els poemes de l´horabaixa, Punt final, Llibre de pregàries, Cercle clos, Perifèries (2001), Rituals, Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). Un dels poemes d´aquesta selecció, el titulat “Ben voler” i que correspon al poemari Els poemes de l´horabaixa (Premi Grandalla de poesia del Principat d´Andorra 1993), m´ha fet recordar amb força intensitat l´origen de la meva dedicació a la literatura. El poema, dedicat als homes i dones que caigueren assassinats sota les bales dels botxins de Falange Española segurament es va congriar en les llargues nits de la postguerra, quan la meva família, amb les portes de casa ben tancades perquè no els sentissin els veïnats, parlaven a cau d´orella dels amics afusellats i desapareguts en aquella època tenebrosa. Aleshores, parl de començaments dels cinquanta, jo era un infant que no entenia gaire el que xiuxiuejaven els pares, però sí que, malgrat que fos boirosament, comprenia que els “dolents”, és a dir els falangistes, feien mal als “bons”, a la família i als amics dels pares.
La meva formació cultural va molt lligada, i ho he escrit en un altre article, a les influències provinents de la meva família mallorquina, els Crespí i Pons, els Verdera i, més concretament, a la influència dels llibres que deixà a les golfes de casa seva, al carrer de la Muntanya de sa Pobla, Miquel Crespí Pons, el batle del poble que conegué i mantengué tertúlies i contactes culturals amb Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza, que va ser qui realitzà el projecte de l´Escola Graduada que el dictador Miguel Primo de Rivera, inaugurà el 10 de setembre de 1929; i mossèn Parera i Sansó, el rector de sa Pobla que publicava una revista religioso-cultural de tendència molt dretana, Sa Marjal, però plena de curiositats i informacions que ens serveixen per a adonar-nos dels trets més essencials d´aquella època.
El batle Verdera, Miquel Crespí i Pons, emigrà a l´Argentina quan es va proclamar la república. A les golfes de la casa dels seus pares, on ens mudàrem a viure a començaments dels cinquanta, encara hi havia antiquíssims exemplars de Un estudiant pagès, de Mateu Obrador i de Cuentos de Pere d´Alcàntara Penya. D´aquelles horabaixes perdudes a les golfes, jugant a fer vaixells de paper amb els fulls que arrancava de les polsoses publicacions, sempre recordaré els noms de Marian Aguiló, Jeroni Rosselló, Josep Lluís Pons i Gallarza i també, potser era l´autor amb més llibres en aquells prestatges quasi abandonats, Miquel Costa i Llobera.
De part del pare i l´oncle, els excombatents de l´Exèrcit Popular de la República Paulino i José López,, les influències eren unes altres, evidentment. En parlar de la seva joventut, dels anys que precediren la guerra civil, de les lectures de quan tenien divuit i dinou anys, sempre sortien a rotllo els noms de Barbusse, Romain Rolland, Glaesser, Remarque, Arnold Zweig, Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... A Palma, on des de sa Pobla ens traslladàrem a començaments dels seixanta, record haver anat amb l´oncle José a trescar per les llibreries de vell, per les paradetes de llibres d´ocasió que, coincidint amb la Fira del Ram de Ciutat, venien de Barcelona, València i Madrid. L´alegria de l´oncle era trobar, entre el caramull d´ofertes, alguns dels llibres salvats miraculosament de la destrucció d´obres i d'idees avançades decretada pels franquistes. Em referesc a alguns exemplars de El ángel azul (Heinrich Mann), Campesino (Ivanov Userlod), Sin novedad en el frente (Remarque)... El que ja no trobaríem mai més eren revistes i llibres editats per les editorials Maucci, Tierra y Libertad, Ediciones Rojo y Negro, Biblioteca Estudio, La Revista Blanca... De les tertúlies del pare i l´oncle amb els expresos polítics que, una vegada alliberats dels camps de treball, havien quedat a viure al poble, em restà el record d´un amor accentuat cap a la cultura. El meu pare, agafat presoner pels franquistes, va ser destinat, formant part del Batallón de Trabajadores 151, a un camp de treball proper a sa Pobla. En una de les sortides autoritzades pel comandament del camp, tengué sort de conèixer la dona, ma mare, que li salvà la vida. Era una generació, la dels homes i dones represaliats pel feixisme, que tot ho havien confiat a la cultura, a la capacitat del llibre per a formar una humanitat nova, deslliurada, per primera volta en la història, de la ignorància i les supersticions del passat fomentades pel clergat vaticanista i les classes socials parasitàries de l´endarrerit estat espanyol.
« | Febrer 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |