pobler | 16 Desembre, 2008 19:39 |
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)
Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"
A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.
Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.
Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.
El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.
Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.
En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".
El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".
Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.
pobler | 16 Desembre, 2008 16:07 |
Els projectes estrella del govern de progrés, en part coincidents amb els del PP beneficien interessos privats con és el cas del futur hospital de Son Espases o de la xarxa tramviaria quan arribi. En canvi el Metro, amb tots els seus defectes, és de titularitat pública.
És necessari sortir de la crisi amb receptes alternatives i d’esquerres
Per Llorenç Buades Castell
L’economia de mercat conviu des de sempre amb períodes de crisi. Són aquests períodes els que manifesten els límits del sistema capitalista i quan la humanitat arriba a la percepció de què un altre món és necessari, a més de ser possible. Però s’equivoquen les persones que pensen que el capitalisme caurà per si mateix, per molt podrit que estigui, sense l’acció i la voluntat dels subjectes del canvi, és a dir, d’els i les que fan possible la producció de béns i de serveis. Si aquesta voluntat de canvi no es manifesta, el capitalisme superarà la seva malaltia, de manera cada vegada més dura i més punyent per a la classe treballadora.
Els símptomes de la “refundació del capitalisme” ja es manifesten en l’actual debat institucional sobre la supressió del descans dominical a França, en virtut de la llibertat de treballar, eufemisme que també es fa servir en el cas de l’ampliació possible de jornada fins a les 65 o 70 hores, o l’allargament de la jubilació als 70 anys. Així que d’aquesta crisi en sortirà, si no ho evitam i podem fer-ho, un capitalisme més autoritari , més dur, més piramidal, més antiobrer.
Kraft Foods ha anunciat que tancaria la planta de Maó (Menorca) durant el 2009, i que 163 treballadors seran acomiadats. I això passa perquè moltes inversions de les multinacionals són destructives,.
De quina és la resposta dels governs en tenim un clar apunt: el Ministeri de Treball ha autoritzat l'acomiadament de 436 treballadors de Spanair . En total són més de 1700 les baixes patides pel sector aeri, i els sindicats del règim han fet ben poc i malament: una manifestació de 200 persones quan el mal està fet i el cadàver es a punt de caure a la fossa, després de legitimar amb la seva firma retrocessos laborals inexplicables. Tenim altres casos en marxa: Salom IB3, Futura, LTE, ben aviat el RCD Mallorca, Casa Jacinto, Localia, ONO… En qualsevol cas no són els expedients de regulació d’ocupació (ERO) els que motiven que més de 400 treballadors es registrin cada dia en les llistes de desocupats del SOIB. Des que començà l’any fins a dia 30 de novembre s’han tramitat 58 expedients que han afectat 546 persones.
La majoria de les persones en atur, hi arriben per la via de l’acomiadament més simple, de manera que hem arribat al 1 de desembre amb 70.144 desocupats registrats a les Balears (un 14,7% de la població), 51.093 dels quals són del sector serveis (72,8% del total), 13.761 procedeixen del sector de la construcció (19,6%), 2.824 de la indústria (4%), 1.821 sense ocupació anterior (2,6%) i 645 del sector agrícola (0,9%). Però no hi són tots perquè hi ha molta gent que ja és aturada i que té cita per al 15 de gener de 2009, de manera que a final de 2008 ens trobarem amb unes 78.000 persones aturades registrades, i al voltant de 5.000 sense registrar. Hem de tenir en compte també que el SOIB havia atès a final de novembre més de 2.000 aturats que no tenen dret a cap tipus de prestació, interessats en l'ajuda de 350 euros mensuals durant tres mesos que aportarà el govern. Ara ja, els serveis de menjadors socials tenen llistes d’espera i encara no hem començat a veure realment els efectes de la crisi, que es visualitzaran quan s’acabin les prestacions.
D’altra banda no hem tocat fons ni molt menys perquè la directiva Bolkestein provocarà que a partir de 2009 al Govern balear no pugui evitar que s'obrin grans establiments comercials . Les patronals del sector comerç de Balears, creuen que podrien arribar a tancar uns 2.000 establiments i a perdre's més de 5.500 llocs de treball directes a conseqüència de la directiva europea.
Les polítiques institucionals
L’Ajuntament de Palma calcula que la disminució d'ingressos de base immobiliària a causa de la crisi suposarà 11,4 milions menys per a les arques municipals. Aquest fet, en altres nivells i condicions és generalitzat i fa que el governs municipals i altres institucions incrementin la recaptació per la via d’increments impositius superiors sempre als increments dels preus al consum (IPC), i en alguns casos molt impopulars perquè afecten a la població més afectada per la crisi.
L'Empresa Funerària Municipal de Palma, puja un 4,5% els serveis funeraris i un 5% per als del cementiri. Es tracta d’una empresa que el “govern progressista” vol privatitzar. L’EMT manté els preus dels bitllets només per als usuaris de més de 50 desplaçaments mensuals, i afavoreix a un sector d’adolescents, però incrementa els preus fins a un 13% en un bitllet normal, i passa de 0,46 euros a 0,56 per als usuaris de la targeta ciutadana. Recaptarà dos milions d’euros més el proper any .
El Consell de Mallorca incrementa la taxa del fems del 9,8%. Tot i que es descompti el 50% als que cobrin menys de 750 euros al mes, encara així la pujada duplicarà l’increment del IPC. L’equip de govern municipal de Manacor, (PP-AIPC) incrementarà un 5 per cent a totes les taxes, imposts i preus públics per al 2009.
Els projectes estrella del govern de progrés, en part coincidents amb els del PP beneficien interessos privats con és el cas del futur hospital de Son Espases o de la xarxa tramviaria quan arribi. En canvi el Metro, amb tots els seus defectes, és de titularitat pública.L’oferta hotelera il·legal, serà legalitzada, sense que aporti més llocs de feina. I la remodelació de la Platja de Palma es practica una vegada més a benefici d’interessos privats. Ens ha quedat a la memòria el compromís d’Antich amb l’interès zero cap als empresaris hotelers quan l’euribor no baixa als nivells del IPC, i quan els bancs i caixes als quals han oxigenat amb doblers públics, segueixen sense concedir prèstecs, i quan ho fan incrementen les comissions d’apertura , els percentatges sobre l’euribor, i exigeixen assegurances de vida, llar, etc.
Sobre el pla de la Platja de Palma el degà del Col·legi d'Arquitectes de Balears ha denunciat que el decret per a la modernització dels hotels contravé les normes urbanístiques i afavorirà el desgavell. No cal dir res més, com diria Schuster.
En la Sanitat el Govern central aportarà 31 milions menys als pressuposts de la Conselleria de Salut i Consum per al 2009… I en podriem escriure més, però ens bastarien els fulls.
Canviar el xip
Hi ha receptes alternatives per a sortir de la crisi, i algunes com el repartiment del treball, la disminució de la jornada laboral, la socialització de la banca, l’increment dels salaris, l’increment del sector públic i del treball cooperatiu, van en una lògica antagonista dels receptaris que ens volen fer empassar i que a la fi són els que han provocat la crisi.
Web Ixent
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants. (Miquel López Crespí)
Esquerra alternativa i esquerra institucional
Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.
Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.
Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.
Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.
Però aquesta mateixa esquerra alternativa, la que dinamitza i posa en moviment la societat civil, la que fa progressar el nivell de consciència i organització del poble, també té, com acabam de dir, greus mancances i deficiències. I una de les principals mancances que hi trobam és que no sap o no vol pressionar com pertocaria els polítics professionals de l´esquerra institucional. En el local, en el carrer, en les mobilitzacions, tothom valora i parla de les greus mancances i dels entrebancs que ens posen sovint aquests professionals de romanço que, en períodes electorals prometen solucionar la majoria dels nostres problemes i que en haver obtengut la cadireta tan estimada obliden de seguida el que ens han promès.
En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil. Una feina que, posteriorment, sol ser vampiritzada pels partits de la moqueta i el cotxe oficial. I ens preocupa, i molt!, que aquesta esquerra autèntica, la que lluita per principis i no per cadires, deixi sovint el camp lliure per a les claudicacions de determinats representants institucionals. Uns fem la feina necessària per a provar de canviar la societat, i els altres, demanen el vot per a ells i s´apoltronen a les institucions.
Sigui com sigui, hauríem d’aconseguir rompre amb aquesta dinàmica malaltissa. Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Una història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 16 Desembre, 2008 07:36 |
El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)
Records de París
Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.
Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.
Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...
Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...
El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.
Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.
El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.
El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.
La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Desembre 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |