pobler | 15 Desembre, 2008 16:39 |
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). (Miquel López Crespí)
En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)
Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil
Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
(23-X-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí
...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos”
(Josep Massot i Muntaner)
Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.
(1)Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)
Josep Massot i Muntaner
---------(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.
pobler | 15 Desembre, 2008 11:50 |
Ha desaparegut qualsevol norma ètica. Allò tan normal que és informar el lector de forma objectiva de l'aparició d'un llibre, d'una novetat editorial sigui qui sigui el seu autor, ja fa anys que ha desaparegut de les nostres contrades. La mentida i la manipulació informativa esdevenen llei d'aquesta jungla.(Miquel López Crespí)
L'ofici d'escriptor i la postmodernitat
Terra d'enveges i ferest autoodi contra l'escriptor nostrat. Prop d'un any després de la presentació per Sebastià Serra (PSM), Antoni Mir (OCB), Maria Antònia Munar (UM) i Ferran Lupescu, poeta i nacionalista d'esquerra, encara hi ha gent malintencionada o que no coneix els greus problemes de marginació que patim els escriptors d'esquerra a les Illes, que em demana per quins motius vaig presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart en el marc de la Diada del 2003, en la sala de plens del Consell de Mallorca. Segurament la gent que critica la presentació del llibre per part del nacionalisme mallorquí i del Principat desconegui el ferotge control que els reaccionaris i el paranoucentisme dominant dins el marc de la nostra cultura exerceixen sobre revistes i suplements de cultura. Al silenci i la marginació acostumats sovint s'hi ha d'afegir haver de suportar les més diverses campanyes rebentistes contra l'obra i la persona d'aquells que "molesten" els poders fàctics. En el fons, i aquests crítics ho haurien de saber, a l'autor independent li costa molt donar a conèixer al potencial públic lector la notícia de l'aparició d'un llibre nou. Com diu un amic meu: "Quan treus un llibre pareix que has fet un pecat mortal i et cau al damunt una nova sentència de mort. Cada nou llibre, una condemna més damunt les teves espatlles". Pel setembre del 2003 s'havia més que comprovat que no hi havia forma d'aconseguir que determinats diaris i mitjans de comunicació es fessin fessin ressò de la publicació de Literatura mallorquina i compromís polític per part d'Edicions Cort. Mesos després de la seva edició, les pàgines de cultura de diversos mitjans de comunicació no havien fet la més mínima menció, ni que fos a tall simplement informatiu, de la seva sortida al mercat. Quina "objectivitat" i "professionalitat" en el tractament de la nostra cultura!
La presentació feta en el marc de la Diada de Mallorca, amb l'inestimable suport de les personalitats que he citat, provà de trecar aquest mur de silenci; és ben simple d'entendre. Intentà que el públic mallorquí s'assabentàs de l'aparició d'un nou llibre en la llengua del públic mallorquí, cosa, com hem vist, prou difícil. Haig de demanar-ne excuses?
M'adonava que les campanyes de silenciament patrocinades per certs sectors del poder i pels reaccionaris de sempre continuaven essent efectives. El blocatge contra els autors considerats "dissolvents" continuava més ferm que mai. Cap escletxa de llibertat. Cap bri d'objectivitat. Cap ajut envers els intellectuals que, d'ençà fa més de tres dècades, lluitam activament pel nostre redreçament nacional i social. Pertot arreu pàgines i més pàgines promocionat escriptors enriquits en el servei al règim. Cada dia estam assistint a la promoció i enlairament d'"intellectuals" de dubtosa condició, la majoria de dretes, especialistes en la demonització contínua de l'obra i la persona de, per posar alguns exemples paradigmàtics, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Andreu Nin, Gonçal Castelló, Josep M. Llompart, Pere Quart, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés. Alhora que es promociona l'escriptor no conflictiu, el servil.
Unes setmanes abans de concretar la presentació amb la presidenta del Consell de Mallorca i amb els amics Sebastià Serra, Antoni Mir i Ferran Lupescu, recordava tota aquesta concreta problemàtica de l'escriptor català. A part de les nombroses campanyes rebentistes en contra meva, els silenciaments concrets damunt la meva obra, els atacs que, en el moment més inesperat surten per ací per allà per provar d'anihilar l'esperit de resistència dels nostres escriptors i de qui signa aquest escrit en particular, pensava també en tants i tants bons amics, grans escriptors, homes i dones compromesos amb la nostra terra i que són diàriament estigmatitzats (si no silenciats) pel comissariat de tots conegut. Aquesta és una situació quasi insostenible per a un autor que, com qualsevol escriptor, vol donar a conèixer la seva obra al potencial públic lector.
Mirava els prestatges amb els poemaris, novelles, llibres d'assaig i teatre, llibres d'història local (en definitiva la feina de tota una vida dedicada a la literatura) silenciats pel mandarinat. Recordava recitals de poesia dels quals no sortí ni una retxa en els mitjans de comunicació, les conferències que "mai no varen existir", les presentacions a les quals prohibiren acudir als collaboradors del diari, aquells premis literaris que tampoc varen merèixer que se'n parlàs en les seccions de cultura alhora que qualsevol ximpleria, qualsevol premiet d'un amic era situat a les màximes alçades imaginables. I el fet concret que denunciam, aquest control sobre els autors considerats "dissolvents", no ens passava solament a nosaltres: el llistat de "represaliats" per neonoucentisme i postmoderns és interminable i són molts pocs els que se salven de la cremadissa general.
Parlava amb els amics, amb alguns companys de ploma, provant de trobar sortides per a vèncer el cercle de ferro que ordeix la mediocritat regnant, la púrria de ressentits i envejosos que es pensen "genis", qui sap quin Kafka o James Joyce reencarnats. Discutíem de com aconseguir que la premsa informàs de l'aparició d'una novetat editorial catalana. Una cosa que hauria de ser tan senzilla i que, a la nostra terra, com tothom sap a la perfecció, esdevé una complicadíssima epopeia. Avui dia s'ha perdut tota mena de vergonya. La lluita per enlairar els endollats i marginar els escriptors d'esquerra o, simplement, aquells que no són de la colla dels "controladors", esdevé un espectable llastimós i miserable. Ha desaparegut qualsevol norma ètica. Allò tan normal que és informar el lector de forma objectiva de l'aparició d'un llibre, d'una novetat editorial sigui qui sigui el seu autor, ja fa anys que ha desaparegut de les nostres contrades. La mentida i la manipulació informativa esdevenen llei d'aquesta jungla.
Torn a repetir el meu cas personal, exemple paradigmàtic del que escric: més de quinze llibres publicats en els darrers anys silenciats completament, llevat d'alguns d'atacats de forma indigna pels gasetillers a sou de qui comanda!
(7-XII-04)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 15 Desembre, 2008 05:35 |
Chiapas... és una revolta que surt des de les comunitats, i amb moltes demandes; entre moltes d'altres, es demanda la terra, es demanda la salut, es demanda el treball, la pròpia llengua, la cultura...
Per un món, on càpiguen tots els mons!
La invitació que em fa na Marta Bestard, una d'aquestes joves mallorquines que viu de prop la situació de conflicte que travessen les comunitats indígenes de Chiapas, a Mèxic, em convida a assistir a una xerrada que fa i organitza al casal de Can Gelabert, a Binissalem, l'ONG a la qual pertany, “Igman-Acció Solidària”.
S'hi mira de difondre la lluita zapatista i les fites aconseguides durant aquests darrers 20 anys d'existència d'unes comunitats indígenes zapatistes que viuen una guerra de baixa intensitat per part del govern mexicà.
És cert que viuen en lluita des de fa segles, però d'uns anys cap aquí s'han proposat d'intensificar la seva autogestió i la lluita per sortir endavant.
A Can Gelabert es parla d'allò que fan, en projectes col·lectius d'agricultura, cafè orgànic per comerç just, educació autònoma, medicina tradicional tenint com a punt de referència tres dels lemes que acostumen a difondre: “Per un món on hi càpiguen tots els mons”, “Manant, obeint: el poble mana, el govern obeeix”, “Un altre món és possible”.
A partir de documentals gravats, realitzats i editats pels propis indígenes, amb el suport de l'Associació Promedios A.C. (col·lectiu de Chiapas) les comunitats indígenes zapatistes volen donar la seva visió i denunciar la situació en la qual viuen.
Na Marta Bestard i en Siscu Parés, que hi intervenen, són membres de l'ONG “Igman-Acció Solidària”, una de les entitats que hi manté contactes directes i freqüents i que porta materials d'allà cap a tot Catalunya i Balears, per facilitar-hi la col·laboració i la intercomunicació.
M'ha passat pel cap recollir en aquest blog alguns dels comentaris que s'hi fan, a la xerrada feta a Can Gelabert, dissabte dia 13 de desembre de 2008, entre les 18:30 i les 20:30 hores, a la qual assisteix una vintena de persones delitoses de tenir noves sobre la situació que travessen avui dia les comunitats indígenes zapatistes a Chiapas, Mèxic:
Marta Bestard:
Gràcies per haver vengut. Avui vespre volem veure un documental, volem fer una xerrada i un debat sobre aquest tema que creim ben interessant... Vaig conèixer fa quatre anys, vaig conèixer, una comunitat zapatista... i aquí tenim els vídeos que ells varen gravar. En Siscu també vos explicarà la feina que estam fent i les vivències...
Siscu Parés:
Bon vespre, Com a Igman, a vegades, bono explico una miqueta la història nostra, perquè porta confusions el que és, sobre el nom de l'organització que és Igman-Acció Solidària. Hi ha gent que pensa que són sigles.
Igman és el nom de la muntanya que està al costat de Sarajevo, a Bòsnia Herzegovina. Perquè totes les persones que la vàrem acabar fundant el 1999, durant el conflicte de Kosovo també, ens vàrem conèixer allà, a Bòsnia, amb el tema de l'ajuda humanitària, exportant materials, amb dificultats per entrar i sortir...
El 99 gestionàvem la campanya “Catalunya per Kosovo” i el Govern del Principat ens va demanar que ens havíem de legalitzar, perquè al començament només érem un col·lectiu de gent amb moltes ganes de fer coses, una mica eixalabrats, a vegades, i llavors en una cafeteria a la capital d'Albània, mentre estàvem treballant amb refugiats, algú va dir: Ens podríem dir “Igman Acció Solidària”. I així es va quedar la cosa...
Després del conflicte de Kosovo vam començar a treballar, ja que ens havíem constituït formalment, en projectes de desenvolupament. El primer lloc on vam començar a treballar va ser justament a Chiapas, i a Guatemala, amb la població maia. A Chiapas, amb comunitats zapatistes.
Després hem continuat treballant a Bòsnia, perquè pensem que hem d'anar una mica més enllà de les qüestions mediàtiques, encara que la major part dels conflictes, igual que Chiapas, ara no se'n parla, se'n parla molt poc, pensem que no hem d'anar una mica a remolc del que surt només als diaris, sinó que hem de mantenir els compromisos, hem començat a treballar i mentre es pugui volem continuar.
Tenim algun petit projecte a Palestina, al Perú, que la Júlia acaba de tornar d'allà, també. I qualque coseta més. Llavors, a part del treball, diguem-ne, enfora, també crec que és molt important i bàsic, sobretot tal com entenem la cooperació.
De la mateixa manera que nosaltres allà expliquem quina és la nostra realitat, com vivim, quins treballs, quines lluites fem, quins problemes tenim, és també una mica l'obligació quan tornem cap aquí poder compartir aquestes experiències que hem viscut en totes aquestes gents.
Alló que explicam una mica no deixen de ser petites històries i petites parcel·les del que és una realitat molt més amplia i molt més complexa a vegades.
Però pensem que les vivències són molt més importants, de vegades, que no pas una xerrada magistral que avui dia t'ho pots descarregar d'internet i tens les dades, perfecte, i ja està.
Amb la xerrada aquesta i el passi de documentals també és un projecte que fan els nostres companys, pensam que és interessant, perquè sempre estem acostumats que nosaltres arribem als llocs, filmem, els entrevistem, els mostrem les nostres coses i després...
I aquí fa 10 anys un grup de persones de diferents llocs vam començar a formar equips de camerògrafs, d'editors, a les comunitats zapatistes. Són ells mateixos ara que fan el seu guió, busquen un tema, fan el seu guió, fan la filmació, la produeixen i l'editen. Llavors van fer petits documentals que tenen diferents finalitats.
Un pot ser propagandístic per donar-nos a conèixer què és el que està passant allà, a nivell de denúncies.
També per a ells mateixos, perquè aquests documentals també poder anar corrent d'un lloc cap a l'altre a les comunitats perquè puguin conèixer i aprendre de les pròpies experiències que s'estan duent a terme en aquesta lluita.
I també sobretot és per portar la seva paraula cap a nosaltres.
Durant aquests 10 anys ells han anat fent petits documentals que poden anar recollint en compilacions. Han arribat fins a 19. I aquesta és una de les compilacions que, bono, en la línia del treball que estan fent les dones, la lluita de la dona en resistència, les cooperatives, després n'hi ha unes altres que parlen més de la situació de la terra, unes altres sobre temes d'educació, etc.
Avui la idea és passar, per no fer també una cosa molt llarga, és passar aquest primer documental sobre lo que és, lo que representava el moviment zapatista que va començar l'any 1994 a Chiapas.
I una altra sobre una cooperativa de petits agricultors a Chiapas que s'han anat organitzant per trobar els seus propis recursos i per donar sortida a la seva forma de vida, que són camperols.
Així, a grans trets, diem que el zapatisme, tampoc ja he dit que no és una xerrada magistral en aquesta línia, però sí que el 94, a l'entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç -una mica el que aquí va ser, a la Unió Europea, al principi, la Comunitat Econòmica Europea- es tractava més d'una qüestió de mercaderies que no tant de persones. O sigui molt poder pel comerç i molt poc poder pel poble...
Sobretot per denunciar la situació d'esclavitud que encara vivia en aquella època a Chiapas. Evidentment, hi pot haver moltes d'interpretacions, hi pot haver moltes maneres de viure la realitat.
Però de fet la revolta aquesta és una revolta que surt des de les comunitats, i amb moltes demandes; entre moltes d'altres, es demanda la terra, es demanda la salut, es demanda el treball, la pròpia llengua, la cultura...
I nosaltres sempre les acabem resumint amb una bàsica, que pensem que és universal: la demanda de la dignitat com a persones, com a col·lectiu i com a poble. El fet de poder ser respectat pel que són i pel que tenen d'herència com a pobles maies.
Per això, un dels lemes que tenen els zapatistes és “Un món, on càpiguen altres mons, tots els mons”, diferents maneres de pensar, de viure, de construir, que poguessin viure i conviure amb harmonia, i sobretot aprenent uns dels altres, i no com sol passar que sempre hi ha un sector que es vol imposar sobre l'altre. Llavors es quan venen i es produeixen injustícies.
Jo ara, més que seguir-me enrotllant, passaria aquests dos petits documentals, aquest dura 17' i l'altre fan 26' i llavors podem continuar una mica la xerrada perquè hi hagi una mica de debat i de diàleg...
Com que quan un veu imatges, també es donen dubtes o preguntes que de vegades poden semblar i són importants i que també pensem que tothom ha de poder dir la seva opinió, i no que jo estigui parlant sobre núvols o fent castells al cel...
http://nubulaya.cecili.cat/post/62297 Blog Nubulaya
« | Desembre 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |