Miquel López Crespí - Memòria històrica

Toni Mir, com molt bé s'ha dit, és director de Linguamón Casa de les Llengües que és aquest un programa acordat pel Govern de la Generalitat de Catalunya i actualment és un consorci públic adscrit al Departament de Vicepresidència de la Generalitat, un consorci en el qual també participa l'Ajuntament de Barcelona. Va ser secretari de Política Lingüística del Govern de Catalunya. I en àmbit balear, efectivament, va ser president de l'Obra Cultural Balear, institució que ens acull avui i de la qual també va ser secretari i director executiu. Va ser soci fundador i vicepresident de Voltor; secretari del Pacte institucional per la normalització del català; fundador de moltes coses importants com “Paraula-Centre de Servei Lingüístic de les Illes Balears”; membre del Consell Assessor de Turisme; promotor del projecte de la Casa Museu Joan Alcover. I també va ser una peça cabdal en l'organització d'aquell meritori II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i a part editor de la revista cultural El Mirall i fundador de la Federació Llull.

La mar de llengües, al Parc de la Mar (1)

De l'1 al 21 de desembre d'engany, una gran carpa muntada a l'Hort del Rei fa de porta d'entrada al Parc de la Mar, de Palma. Al seu interior, s'hi mostra una exposició singular sobre la mar de llengües que es parlen a l'entorn de la Mar Mediterrània.

Oberta a tots els públics, s'hi pot contemplar i admirar el Mare Nostrum, -aquesta mar entre terres d'Europa, Àsia i Àfrica- des d'una òptica no gaire habitual: l'òptica de les nombroses i diverses llengües que s'hi parlen al seu voltant avui dia.

Serveix, també, per veure més de prop una iniciativa desplegada per una institució, el consorci públic Casa de les Llengües – Linguamón, adscrita al Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, amb motiu de l'Any Internacional de les Llengües i de l'Any del Diàleg Intercultural.

També permet acostar-se a aquest organisme que dirigeix el mallorquí Antoni Mir i Fullana i comprovar que es dedica a difondre el coneixement sobre la diversitat lingüística, impulsant iniciatives al voltant de les llengües que miren de contribuir al desenvolupament de les nostres societats a l'entorn global del segle XXI.

Coincidint amb la inauguració d'aquesta exposició que té el suport de la Universitat de les Illes Balears, l'Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca, el Govern de les Illes Balears i la mateixa Generalitat de Catalunya, el 4 de desembre de 2008 l'Obra Cultural Balear organitza al Gran Hotel de Palma una conferència en la qual intervé el director de la Casa de les Llengües qui parla sobre "L'organització i la gestió del multilingüisme com a repte del segle XXI".

Iniciada la xerrada amb paraules que dirigeix als assistents la representant de l'OCB, Doro Ballerman, el vicerector de la UIB Nicolau Dols presenta el conferenciant, amb aquestes paraules:

“Moltes gràcies, i molt honorat de ser aquí en aquest cicle que em sembla d'un interès extraordinari, que permetrà, n'estic segur, fer passes endavant cap a l'objectiu de posar-nos al dia amb un tema que aquí especialment havíem tengut oblidat, com és el de la gestió del multilingüisme.
I molt honorat també de poder presentar en Toni Mir... honorat i ridícul, perquè, qui no coneix en Toni Mir? Què he de venir aquí a perdre el temps a presentar una persona que tothom coneix...

Idò, en Toni Mir, com molt bé s'ha dit, és director de Linguamón Casa de les Llengües que és aquest un programa acordat pel Govern de la Generalitat de Catalunya i actualment és un consorci públic adscrit al Departament de Vicepresidència de la Generalitat, un consorci en el qual també participa l'Ajuntament de Barcelona. Va ser secretari de Política Lingüística del Govern de Catalunya. I en àmbit balear, efectivament, va ser president de l'Obra Cultural Balear, institució que ens acull avui i de la qual també va ser secretari i director executiu. Va ser soci fundador i vicepresident de Voltor; secretari del Pacte institucional per la normalització del català; fundador de moltes coses importants com “Paraula-Centre de Servei Lingüístic de les Illes Balears”; membre del Consell Assessor de Turisme; promotor del projecte de la Casa Museu Joan Alcover. I també va ser una peça cabdal en l'organització d'aquell meritori II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i a part editor de la revista cultural El Mirall i fundador de la Federació Llull. Ha estat distingit amb el premi nacional del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions l'any 1997, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Deia que és interessant aquest cicle i que ens pot ajudar molt a posar-nos al dia amb una qüestió que teníem oblidada, com és la gestió del multilingüisme.

He tengut sempre la sensació que fèiem tard. Probablement perquè aquest panorama social que tenim avui dia amb persones de procedències tan diferents, amb tantes persones de procedències tan diferents, ens ha arribat tard, si ho comparam amb altres països d'Europa que havien tengut una immigració procedent d'antigues colònies molt més nombrosa i variada que la que ha tengut l'Estat espanyol.

I també ens ha agafat d'una manera rara, perquè nosaltres estàvem acostumats, quan parlàvem de diversitat lingüística, a parlar de dues llengües amb dues relacions de poder molt diferents en les seves comunitats.

És cert que no es tracta només d'un joc de llengües, es tracta d'un joc de poders.

Crec que iniciatives com Linguamón Casa de les Llengües pot ajudar a crear intel·ligència entorn d'aquest problema. I quan dic intel·ligència vull dir, primer de tot, fixació de les bases, anàlisi de la realitat social i després propostes de gestió del multiculturalisme i del multilingüisme.

No crec que el multilingüisme sigui un problema. Em sembla que és un avantatge. El problema sempre és no saber gestionar bé els avantatges, de partida.

Jo avui estic molt content que en Toni Mir hagi vengut a fer aquesta conferència, i també estic molt content pel públic que tenim. Jo sempre parl de diversos models de gestió del multilingüisme a Europa i sempre em referesc al model escandinau. Tenim en Ramon Cavaller aquí que l'ha viscut i que n'ha viscut, a mes a més, així s'ha de dir.

Crec que no renunciar a l'aportació que pot fer tot aquest capital humà, que diuen ara i jo li dic persones, totes aquestes persones de procedències diferents, a una societat és bàsic. Perquè en el futur necessitarem persones que parlin les llengües més diverses.

No és igual tractar persones que tenen una única llengua present en el context social que tanmateix no es perdrà, que tractar amb persones per a les quals el context social són estrictament les parets de casa seva i els seus parents més pròxims.

No és igual la teoria sociolingüística de l'educació, en anar a ensenyar la diferència abismal que hi ha entre entre immersió i submersió.

Immersió és el que es fa amb infants que tenen assegurat l'accés al coneixement lingüístic de la seva comunitat per la presència que té la seva llengua al mitjà social.

Submersió és una altra cosa. Submersió és quan la llengua que està en inferioritat de condicions desapareix fins i tot de l'escola. Submersió és el que en fan fer a nosaltres i que nosaltres no volem fer amb aquestes persones que tenen uns referents lingüístics tan febles per motiu de la seva incorporació a la nostra societat.

S'ha de distingir molt clarament la gestió d'una cosa i de l'altra.

Quan diuen és que no pots anar a mirar referents a Europa, perquè la nostra situació sociolingüística és peculiar. Totes les situacions sociolingüístiques, totes les situacions socials són peculiars. La intel·ligència en la ciència és saber comparar i saber aplicar models i modificar-los si fa falta sense concepcions preestablertes.

Perdonau, m'agrada parlar d'aquests temes.

Supòs que, acabada la intervenció d'en Toni Mir, podrem obrir un torn d'intervencions i un col·loqui.

Per això, Toni, jo començaria demanant-te si anam bé pensant que la Casa de les Llengües serà un referent a l'hora de tractar aquestes qüestions que em semblen capitals per al nostre futur com a societat.”

(CONTINUARÀ)

http://promocat.cecili.cat/post/61895 Blog Promocat

Un article d’Antoni Mir. Presentació de la novel·la Estat d’excepció (Pagès Editors)

Miquel López Crespí: un escriptor mallorquí

Per Antoni Mir i Fullana, Expresident de l'Obra Cultural Balear (OCB)

Fa molts d'anys que conec Miquel López Crespí, amic i company de lluites en temps difícils: "érem joves, aleshores, i les nits eren molt llargues". Li agraesc que hagi pensat amb mi per parlar d'Estat d'excepció, un llibre autobiogràfic fins a l'intimisme i narrador d'esdeveniments històrics ben propers.

En Miquel és novellista, autor teatral i poeta amb més de vint poemaris publicats i guardonats arreu dels Països Catalans. L'autor d'Estat d'excepció començà l'any 1968 les seves collaboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares, Cort... Membre de l'oposició antifranquista ha deixat constància d'aquesta lluita per la llibertat del nostre poble en nombrosos llibres i articles, especialment en el llibre de memòries L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 i en les obres d'assaig Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició.

Com ja sabeu, Miquel López Crespí, com a collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares.

Les meves paraules no poden ni volen ser les d'un crític literari, sinó les d'un lector que comparteix el compromís de l'autor amb una ètica civil que posa per damunt de tot la persona humana i, amb més raó, els desheretats de la història. Un lector a qui la vida ha duit a dedicar-se a la gestió cultural i a collaborar en la direcció de l'ONG de la llengua i la cultura per excellència a les nostres illes, l'Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll fa gairebé quaranta anys.

Val la pena recordar-ne els orígens, que Moll esmenta a les seves memòries. Ens hi diu que per a ell, l'any de la victòria no fou el 1939, anys al contrari, aquesta fou la data d'inici de la lluita per la recuperació de les coses més estimades. No, per a ell, l'any de la victòria fou el 1962, en què sortí publicat el darrer tom del Diccionari Català-Valencià-Balear, i assegurant així la conservació del tresor de l'idioma. Aleshores començava tota una altra tasca, "havia arribat l'hora de l'acció pública i comunitària", la més individual d'usar sempre i pertot arreu la llengua catalana, i la més collectiva d'associar-se per defensar la recuperació dels usos públics d'una llengua prohibida i postergada pel franquisme. Així que l'OCB neix amb una clara voluntat de compromís i fermesa en defensa de la llengua i la cultura, endinsa les seves arrels en els prohoms de la Renaixença, i en els precedents com l'Associació per la Cultura de Mallorca, i arriba als nostres dies amb un paper cívic capdavanter de lluita per la identitat i l'autogovern del poble de les Illes.

Des d'aquests compromís amb la nostra terra, compartit amb l'autor, em plau participar en aquesta presentació. Vull significat que Josep M. Llompart, l'home que va fer país i president de l'OCB des de 1976 a 1983, apareix esmentat diverses vegades al llibre com a referent literari i cívic de tota una etapa.

L'autor d'Estat d'excepció milita dins el pensament crític en època d'uniformització i de pensament únic. Reclama per a l'intellectual el compromís social que proclamava Sartre. Reivindica poder opinar políticament, i no precisament de manera "políticament correcta". No és estrany que algú hagi parlat d'un instint d'insubmissió, de revolta contra l'ordre establert, contra l'acceptació acrítica de la injustícia véngui d'on véngui. L'escriptor fa seva la història dels derrotats i dels heterotoxos de tots els temps.

Avui mateix he llegit el llibre dins l'avió, camí de Mallorca, i no he pogut evitar, en acabar el segon capítol, fixar-me en una idea referida al pacte de silenci de la transició pacífica del franquisme a la democràcia: "no era hora de servar la memòria dels herois, els militants desapareguts en dècades de forçada boca closa: era el moment de l'estreta de mà amb els vencedors. Res més no importava". A partir de prendre per a la seva ficció la realitat històrica, l'autor guerreja contra la ignorància, la desmemòria inconscient, la manipulació del passat.

Una actitud ben necessària, la de batallar contra la castració conscient de la memòria, posada d'actualitat per les més altes instàncies de l'Estat. Ha dit el Rei al discurs del Premio Cervantes "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó munca a hablar en castellano; fueron los puebloas más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima, el idioma de Cervantes". I la Ministra d'Educació y Cultura, responsable política en aquest cas del discurs reial, ha dit a El País que "habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España i con qué intensidad". Com no podia ser d'altra manera, l'OCB ha demanat una rectficació pública d'aquestes declaracions negacionistes i, en cas contrari, interposarà demanda judicial.

Però tornem a l'autor de sa Pobla. D'ençà començaments dels anys setanta Miquel López Crespí ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podem destacar Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); L'amagatall (novella); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); Acte Únic (teatre); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Estat d'excepció (novella); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa) i La novella (novella).

En la novella Estat d'Excepció que acaba de publicar Pagès Editors, l'escriptor parla de son pare, de la guerra civil, dels assassinats de persones estimades ("les nits eren molt llargues..."), de la primera acció de resistència, de les lectures dels clàssics i dels marxistes, de la clandestinitat. I dels somnis que creixen, com deia Josep M. Llompart dels darrers anys del franquisme, que foren com una primavera civil, encara que després vendria el desencís. Cadascú de nosaltres hi podria afegir la seva vivència perquè l'autor ens parla del nostre temps.

En subratllaré una que de tan senzilla és una veritat absoluta: "ningú que no hagi militat en alguna d'aquelles heroiques i voluntarioses organitzacions clandestines no es pot imaginar el temps emprat en la lluita revolucionària". Una altra, treta del capítol 'Rondalles de sang', que de tant quotidiana és una proclamació de ganes de viure: "arreplegar quatre engrunes de felicitat, les nostres poques veritats inútils, aquell llunyà paisatge assolellat, les llunes clares. Respirar a fons sota les palmeres amb els ulls condormits de la son de viure tant". La militància política dels darrers anys del franquisme era així, una dedicació vital, apassionada, total i amb ideals.

Per a mi, i encara que ell mateix no ho sàpiga, traspua a través dels seus escrits l'ètica civil de Camus. L'actitud d'home rebel, de l'home que diu NO davant l'absurd de l'existència i que al mateix instant diu SÍ a la vida. La rebellió que 'es fa tant contra la mentida com contra l'opressió', que 'és profundament positiva, perquè revela el que ha de defensar sempre l'home', que 'és l'acte de l'home informat que posseeix la consciència dels seus drets' i que, com a evidència, 'treu l'individu de la seva soledat. És un lloc comú que funda en tots els homes el mateix valor. Jo em rebel, doncs (tots) som'.

L'autor d'Estat d'Excepció interpreta el món des d'una moral civil, un sistema de valors que posa per davant de tot la vida i la persona. No és casualitat, en conseqüència, que s'hi faci referència al conegut poema de Kavafis, Ítaca, aquell que musicà Lluís Llach i que ens ha acompanyat moltes hores del nostre viatge particular.

Que el desig de viure i de ser feliços amari la vida de tots nosaltres, i que ens puguem tornar a trobar sovint per compartir les experiències literàries d'un home rebel com el mallorquí i pobler Miquel López Crespí. Enhorabona, Miquel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)