pobler | 14 Novembre, 2008 12:22 |
El feixisme és un perill molt mal d'esvair! Fins i tot fa acte de compareixença dins les mateixes files demòcrates...
Exhumacions de restes, ara mateix!
Certes decisions adoptades per les més altes instàncies de determinades institucions públiques, vigents en aquest període democràtic, fan pensar en la presència activa, fortament infiltrada, d'actituds, mentalitats i pràctiques molt més pròpies del feixisme que no de la democràcia.
Així es reconeix públicament, clar i català, davant les mateixes portes de l'Audiència Provincial de Palma, per part d'alguns dels assistents. El feixisme és un perill molt mal d'esvair! Fins i tot fa acte de compareixença dins les mateixes files demòcrates...
La nodrida representació de familiars i amistats, de gent assassinada a Mallorca amb posterioritat al cop d'estat militar franquista, que s'hi fa present per protestar contra allò que considera una agressió judicial sense precedents, vol donar suport a la feina desplegada per l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca, que treballa fort ferm per recuperar la dignitat i honorabilitat de les víctimes de la guerra civil i de la repressió a Mallorca.
El motiu no és cap altre que el fet de constatar la darrera reculada jurídica que comporta aturar i paralitzar el procés d'exhumació de restes d'aquelles víctimes de la guerra espanyola que setanta anys després encara no han estat identificades.
Mentre un jutge “ordena i autoritza”, una altra instància “paralitza i atura”... Ni és de rebut, ni s'adiu amb els temps que estam vivint...
La participació, bastant més nombrosa de l'esperada, amb gent arribada des de racons tan allunyats de Palma com Cala Rajada o Capdepera, Sóller o Calvià, Campanet o Manacor, convida a continuar exigint una resposta satisfactòria a les preguntes de sempre:
On són els nostres desapareguts de la dictadura franquista?
On és la justícia pels 2.000 o 3.000 assassinats impunement a mans dels feixistes?
On són les comissions de la veritat?
ON SÓN?!
Volem recuperar els nostres desapareguts!
Prou d'agressions de l'estat espanyol!
HI TENIM DRET!
http://aframericanet.cecili.cat/post/60387 Blog Aframericanet
Les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat). (Miquel López Crespí)
Per la substititució de tots els noms imposats pel feixisme a les nostres places i carrers. Memòria històrica de la transició
Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure a la secció que tenia en el diari Última Hora, "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als revolucionaris mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita.
No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca fou obra del PCE. Però del subjectivisme i parcialitat d'alguns estudiosos que afavoreixen amb els seus escrits, una tan sols de les moltes forces de l'esquerra mallorquina que ajudaren a bastir el moviment obrer i popular de les nostres Illes, en parlarem més endavant.
En aquest capítol volíem deixar constància del creixent mur de silenci que -des dels mitjans de comunicació oficials- s'anava fent entorn de les opcions autènticament esquerranes (parlam de partits i organitzacions tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT, etc, etc).
Un exemple evident del que estam escrivint va ser -entre moltes altres- la campanya de mesos que porta OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)...- per a anar esborrant de la nostra Ciutat l'empremta -en la rotulació d'avingudes i places- dels quaranta anys d'opressió feixista.
L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el Secretari General de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el mitjà ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc- fou un punt de referència combatiu; només sortí reflectida en un parell de retxes a Baleares i a Última Hora. Vegem, per exemple, què en deia aquest darrer diari (26-V-1978). A un raconet (i això ho feien amb totes les notícies referents a l'esquerra revolucionària mentre empraven primeres pàgines i grans titulars per a promocionar qualsevol dels nous personatges que calia enlairar a causa del seus acords amb la reforma del franquisme que portava a terme la classe dominant) es podia llegir, dificultosament: "Cambio de nombres de calles y plazas. La Organització d'Esquerra Comunista ha dirigido un escrito al alcalde de Ciutat, Paulino Buchens, proponiendo el cambio de los nombres de calles y plazas, a fin de, entre otras cosas, terminar con el 'continuat procés de destrucció i despersonalització, aguditzat per la victòria feixista...'
'La OEC propone la formación de una comisión integrada por la Obra Cultural Balear y personalidades de marcada significación cultural en las Islas. La OEC piensa que una comisión con el trabajo de elaborar una nomenclatura alternativa para calles y plazas ofrecería garantías de efectividad a los nuevos y necesarios Ayuntamientos democráticos". Això era tot. I ens podíem donar per satisfets per haver sortit en una ressenya a un racó del diari! Durant anys, i a mesura que s'anava consolidant la monarquia impulsada bàsicament per PCE i PSOE, AP i UCD (els partits dels consens), això era el màxim a què podíem aspirar els partits que lluitàvem per l'autodeterminació, la república i el socialisme.
Del llibreNo era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 14 Novembre, 2008 07:56 |
No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)
Llibres de la generació literària dels 70
En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.
No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.
pobler | 13 Novembre, 2008 21:38 |
El 2n cinturó i set obres més començaran el 2009
El Consell preveu iniciar l’any que ve vuit obres que ha de pagar Madrid.
Abans s’haurà de plasmar l’acord entre Antich i Álvarez perquè la institució insular pugui fer les actuacions. Segons Pascual, el conveni ha de tornar a passar pel Consell de Ministres i pel ple del Consell, però no per força s’ha de retardar més
Quim Torres
El Consell de Mallorca vol començar l’any que ve vuit de les obres previstes al conveni de carreteres, que ha de finançar el Ministeri de Foment. Una de les que es vol iniciar és la via connectora dels accessos a Palma, coneguda popularment com a segon cinturó. Això és el que preveu el departament insular d’Obres Públiques, que dirigeix Antoni Pascual (UM).
Amb tot, perquè això passi caldrà que es faci efectiu l’acord a què arribaren fa pocs dies el president del Govern, Francesc Antich, i la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Un acord que obligarà que el conveni de carreteres, ja signat, sigui revisat i hagi de tornar a ser aprovat en el Consell de Ministres i en el ple del Consell de Mallorca. I és que, segons el departament de Pascual, a partir d’aquest acord no seria el Ministeri de Foment qui invertiria directament, sinó que transferiria partides anuals al Consell perquè fos ell qui invertís en les carreteres.
No més retards
Segons Pascual, si hi ha voluntat política, la revisió del conveni no ha de suposar un nou retard en la seva aplicació, que ja s’ha demorat més d’un any. Si això fos així, el Consell començaria a invertir l’any que ve una partida de 51 milions d’euros provinents de Madrid, que li permetrien iniciar vuit de les carreteres previstes.
El segon cinturó s’iniciaria en la part que ja està construïda, des de Carrefour fins a Alcampo, un traçat que només s’ha de desdoblar i que just requeriria una petita modificació del projecte que va fer el PP. La part del nou traçat es deixaria per a més endavant perquè, entre altres coses, abans cal modificar el Pla de carreteres per dibuixar la reserva de terrenys necessària per al nou traçat. Tot i que encara s’ha de fer el projecte, el conveni de carreteres preveu una partida de 105 milions d’euros per als accessos a Palma.
A banda d’aquesta actuació, el Consell també iniciarà set projectes més inclosos al conveni de carreteres i que s’han de finançar amb doblers de l’Estat. Les primeres obres que s’executaran seran les del tercer carril de la via de cintura –entre la carretera de Valldemossa i el túnel de Gènova–, valorada en 14,6 milions d’euros, i la variant de Son Servera, que costarà 6,84 milions.
També s’iniciarà la connexió de l’autopista de Llevant amb el Molinar i el camí Fondo (12,06 milions d’euros), la variant de Porto Cristo (10,57 milions), l’enllaç de la via de cintura amb la carretera de Manacor (10 milions), la variant de Llubí (4,5 milions) i l’accés de Lloseta des de l’autopista d’Inca (6 milions d’euros). En gairebé totes aquestes actuacions, el Consell té els projectes en un estat molt avançat i, per tant, seria viable que es poguessin iniciar durant el 2009, sempre que abans es plasmàs l’acord a què arribaren Antich i Álvarez.
La millora de la rotonda de la carretera de Sóller i dels accessos al polígon de Son Castelló, que estava prevista al conveni amb un pressupost de set milions d’euros, s’integraria en el nou projecte de segon cinturó perquè el nou traçat previst afecta de ple aquest punt d’entrada a Palma.
dBalears (13-XI-08)
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó
Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.
Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.
Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.
Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 13 Novembre, 2008 17:00 |
A Mallorca, com a la resta de l’Estat Espanyol, es celebra una Manifestació que sortirà des de la Plaça d’Espanya, de Ciutat, amb l’objectiu de denunciar el sistema capitalista, fent palès que no cal reformes del mateix, sinó la seva desaparició, i la construcció d’un ordre nou basat en el respecte de la vida i els drets de les persones, en el just repartiment del treball i la riquesa, i en la protecció i preservació dels recursos naturals del planeta.
El proper dia 15 de novembre, els principals caps d’estat i de govern estan citats, a Washington, a una reunió muntada pel criminal Bush, amb l’objectiu de “reformar el sistema capitalista”. Aquesta cimera, auspiciada per les grans corporacions i la élite del sistema, el que en realitat pretén és trobar la manera de socialitzar les pèrdues de la crisi que ells mateixos han provocat, per poder continuar privatitzant els guanys, tot i que això durà més injustícies, més exclusions, més guerres i més atemptats contra els drets de les persones, en l’ordre econòmic, social i ecològic.
Davant aquesta reunió dels poderosos i dels seus acòlits, la ciutadania i la classe treballadora d’arreu del món ha pres l’iniciativa de no romandre de braços creuats, i per a les 17 hores del mateix dissabte 15 de novembre s’han convocat concentracions i manifestacions en moltes ciutats d’arreu del planeta. A Mallorca, com a la resta de l’Estat Espanyol, es celebra una Manifestació que sortirà des de la Plaça d’Espanya, de Ciutat, amb l’objectiu de denunciar el sistema capitalista, fent palès que no cal reformes del mateix, sinó la seva desaparició, i la construcció d’un ordre nou basat en el respecte de la vida i els drets de les persones, en el just repartiment del treball i la riquesa, i en la protecció i preservació dels recursos naturals del planeta.
Per tot això, fem una crida als nostres afiliats i afiliades, a les organitzacions socials i ciutadanes, i a totes les persones treballadores i compromeses amb aquests objectius, que s’hi sumin a aquesta mobilització, com a primera passa per enfortir els moviments anticapitalistes, i continuar la lluita unitària per construir el nou ordre que totes i tots desitjam.
Un altre món és possible, però només serà realitat si lluitam per aconseguir-lo.
QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS ESPECULADORS !!
Tothom a la Manifestació de dia 15-N
(Pl. Espanya, 17.00 hores, Ciutat de Mallorca)
Secretariat Permanent de CGT-BALEARS
pobler | 13 Novembre, 2008 07:34 |
La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)
Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)
La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins
Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.
Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.
Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.
Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.
Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.
Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.
(26-V-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.
Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.
En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.
Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...
El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.
Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.
pobler | 12 Novembre, 2008 22:09 |
PACTES ENTRE BASTIDORS A L’HEMICICLE DELS CORRUPTES.
Per Llorenç Buades Castell
3 d’agost de 2008- Es fa públic que Antònia Ordinas,ex alt càrrec de l'anterior Govern del PP, es va gastar 321.956,82 euros de fons públics en dietes de representació al llarg de la passada legislatura, i que la seva esposa, la soprano vinculada al PP Isabel Maria Rosselló, va percebre un total de 86.000 euros per treballs i informes. Més tard Sergio Pereletegui, un empresari d'Alacant admet davant la jutgessa que investiga el cas Scala, que va pagar comissions de fins al 40% dels seus treballs a Ordinas.
11 d’agost de 2008-La policia arresta als responsables del consorci Turisme Jove , Damià Amengual i Jaume Cerdà (PP), el cap de Serveis Juan Francisco Gonsàlbez, Maria Reyes Carbonell i Maria Auxiliadora Pérez de Algaba
12 d’agost de 2008- El constructor Marcos Pérez manifesta haver cobrat 180.000 euros per unes obres en un local de la Bonanova, propietat de Gosálbez i de la seva esposa, però que havia abonat 60.000 euros a aquest integrant de la cúpula de Turisme.
13 d’agost de 2008-Els investigadors del cas “Consorci de Turisme Jove” durant l’anterior legislatura del PP sospiten que el total de doblers malversats podria ser de tres milions d’euros.
14 d’agost de 2008-El jutge Antoni Rotger decreta presó incondicional per a Juan Francisco Gosálbez, excap de Serveis i Manteniment del Consorci Turisme Jove del Govern de Jaume Matas (PP) i presó eludible sota fiança de 12.000 euros per a Damià Amengual (PP) detingut per malversació de fons públics.
22 d'octubre de 2008-En el debat sobre l'estat de la Comunitat, el president Antich reclama a UM des de la tribuna del Parlament que rellevi al seu diputat Bartomeu Vicens després de demanar presó per a ell el fiscal Anticorrupció . Vicens deixa clar que no pensa dimitir . En un Parlament on un vot fa la majoria, la situació de Vicens pot canviar la relació de forces .
Vicens va crear una societat, Metalumba, al setembre de 2002, quan formava part de la directiva de UM, mitjançant la qual s’estima que va cobrar 700.000 euros procedents del 15 per cent de comissions obtingudes arran de la requalificació del polígon de Son Oms, aprovada pel consell de Mallorca l’any 1999.
El mateix dia l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona (PP), cap directe dels empresonats Kurt Viaene, exdirector general de Promoció Industrial, i d’Antònia Ordinas, gerent del CDEIB, declara la seva ignorància en relació a decisions preses en el seu àmbit de competències davant la jutgessa Piedad Marín.
24 d'octubre de 2008-Després del Consell de Govern, la portaveu de l'Executiu, Joana Barceló (PSOE), descarta que s'avancin les eleccions a causa del context de crisi econòmica. Diés més tard anuncia la recerca d'acords amb el PP i el diputat independent per Formentera per a no dependre més de Vicens, encara que aquest mateix dia el Pacte se serveix d'ell per a guanyar una votació.
29 d'octubre de 2008-El conseller de Presidència, Albert Moragues (PSOE), adverteix que governar en minoria pot ser inviable en unes setmanes.
30 d'octubre de 2008- UM proposa al president Antich (PSOE) que s'avancin els comicis si considera que hi ha inestabilitat. El conseller Manera (PSOE) està disposat a aprovar els pressupostos amb el vot del imputat Vicens. Aquest mateix dia és imputat el president del Consell d'Eivissa Xicu Tarrés (PSIB-PSOE) en la causa oberta dels rentats de cara al centre històric d'Eivissa quan era alcalde de la capital en relació al pressumpte cobrament de comissions.
Tarrés és aforat i no pot ser processat per la seva condició i obliga que sigui el Tribunal Superior de Justícia de Balears qui intervingui. Però l'existència de precedents en altres causes en les quals els imputats tenien fur fa que el jutge instructor d'Eivissa mantengui el procediment.
La portaveu popular manifesta que la imputació de Tarrrés en el presumpte cas de cobrament de comissions, "ha sortit ara" perquè membres del seu partit (del president del Consell Insular ) van demanar "per favor" que es parés la investigació abans de les Eleccions Generals, per tal de no interferir en el vot dels ciutadans. Paradoxalment, el PP no demana la dimissió del president del Consell d’Eivissa. ¿Vol negociar?
31 d'octubre de 2008- El president Antich (PSOE) declara el seu posicionament en contra de les eleccions anticipades. Antich diu que cal "parlar i negociar amb tots els grups", en referència al PP i a l’Agrupació Independent Popular de Formentera, que és al grup mixt, imanifesta que potser s’han usat en excés les acusacions de corrupció entre els partits. El Bloc (PSM, EU,Verds), que segons els sondejos d’opinió seria el més castigat i perjudicat en unes eleccions anticipades, tot i que la resta de partits tenen càrrecs imputats en assumptes de corrupció, es posa del costat d’Antich.
La consellera de Treball i Formació, Joana Barceló (PSOE) , pacta amb el diputat del PP Cristòfol Huguet una propera moció conjunta amb mesures per pal·liar els efectes del fort increment de l’atur. La consellera de Comerç, Francesca Vives, també mostrà la seva voluntat "d’estendre la mà" al PP per dur endavant la futura llei del comerç, i el mateix passa amb el projecte de llei de serveis socials. El vot favorable del PP a la llei d’habitatge estableix un precedent de consens.
Després de conèixer-se que el cas Vicens (UM) passaria al Tribunal Superior i després que Antich demanàs la seva dimissió, la presidenta del PP, Rosa Estaràs, manifesta al president del Govern la seva bona predisposició a arribar a acords i que el PP no presentarà cap moció de censura.
7 de novembre de 2008-El fiscal reclama la presó per al parlamentari Bartomeu Vicens (UM) imputat per falsificació de document mercantil; blanqueig de capitals; contra la Hisenda Pública; i estafa continuada o presó eludible amb 800.000 euros de fiança.
Creix la indignació popular contra el sistema judicial quan s’imposa a Bartomeu Vicens una fiança que no arriba als 100.000 euros. En canvi els partits polítics no tenen res a dir.
Cloenda:
Ens trobem en un sistema de representació que des de fa alguns anys ha assolit que els polítics són una “classe”, la “classe política”. Acostumen a pactar els seus privilegis, dietes, sous, sense tenir enfront cap patronal perquè el poble que és el que paga no pot fer ús de sistemes de control.
La corrupció neix de la manca de control popular de les institucions. És més corrupte qui més governa, i com que no tots els partits tenen el mateix pes institucional els graus de corrupció no són iguals. Dins el Parlament només el Bloc no està afectat pels casos de corrupció. En la gestió en altres àmbits, com el municipal o sindical, en referència al Bloc no diria el mateix , ningú no posaria la mà al foc al seu favor.
Seria normal que el Bloc, en les actuals circumstàncies, demanés la convocatòria d’eleccions anticipades, però la por de perdre pes institucional els ha deixat fora de lloc en una situació que els hauria de ser favorable. Sembla que l’electorat del Bloc és el més crític i més proper a l’abstenció després del que ha viscut d’experiència legislativa, i així ho publiquen els sondejos d’opinió com el de Gadeso. Per aquesta mateixa raó no fan l’opció d’anticipar les eleccions i sembla que tanquin files al costat dels corruptes. S’equivoquen una vegada més. L’acceptació de l’actual hemicicle, significa l’acceptació d’una relació de forces que posa al Bloc fora dels àmbits on es decideixen les coses ( i fins ara han decidit ben poc), perquè un consens entre el PSOE, el PP i el que resta d’UM s’ha fet imprescindible per al que resta de legislatura. Si el Bloc prefereix no arriscar-se per tal de no perdre les actuals cadires segurament patirà les conseqüències de la consideració generalitzada que diu que tots els polítics són iguals, i la situació no els ajudarà a recuperar un electorat molt colpit per la manca de fidelitat a les promeses electorals.
Però com diu el refrany, del seu pa faran sopes. El Bloc no és ara la força que pugui engrescar a la gent d’esquerra i possibilitar el pas cap a les solucions que necessita la població de les Illes en els seus vessants nacionals i populars.
Web Ixent
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
pobler | 12 Novembre, 2008 17:06 |
Els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible”. (Miquel López Crespí)
El teatre modern a Mallorca
Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.
Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.
En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.
El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.
Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.
L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!
pobler | 12 Novembre, 2008 11:22 |
Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)
Esquerra Unida a les Illes: sense renovació no hi haurà credibilitat
Marisol Ramírez: una bona campanya electoral
Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Els polítics del règim! Quina manca d´imaginació en moltes de les intervencions amb les quals ens han torturat durant la passada campanya rentacervells! Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició. És a dir, promoció, espais televisius i diners per a UCD, PCE, PSOE i els partits nacionalistes burgesos. Tota la resta va ser condemnada a les tenebres exteriors, exterminada de rel (amb el suport dels partits abans esmentats). És el mateix que, d´una manera diferent, han fet ara amb candidatures com les de Marisol Ramírez. Un problema encara molt més agreujat perquè es combinava amb la crisi final de la burocràcia que ha portat Izquierda Unida a la quasi desaparició del mapa polític, engolida pel PSOE a causa precisament, entre molts d´altres motius, del seguidisme a Zapatero.
Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida tant a l´Estat com a les Illes. Una crítica valenta en un temps d´oportunisme total on, per aconseguir qualsevol càrrec institucional, els vividors dels romanços són capaços no solament de trair idees i principis, sinó de vendre la mare al millor postor.
Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.
Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat.
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.
Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava, les debilitats de les seves afirmacions. I què era el que em feia constatar les contradiccions del seu discurs? Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, presonera, del passat, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat sempre contra les idees i els principis revolucionaris, demonitzant persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador, fresc, alternatiu, al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?
La credibilitat és molt important quan es llança un discurs renovador. I aquesta credibilitat mai no arribarà si no anam deixant endarrere el record nefast de tots aquells que, emportats pel dogmatisme i el sectarisme, han duit Esquerra Unida al carreró sense sortida on ara es troba.
Pens que cal deixar el camí obert a les noves generacions, als joves militants de l´esquerra alternativa que, ben segur, serien incapaços de cometre les indignitats que hem comentat una mica més amunt. Aquest és el camí de la renovació. Un camí que possiblement ja ha obert Marisol Ramírez i que ha de continuar i ampliar-se, fins a fer desaparèixer qualsevol presència de sectarisme a les fileres de l´esquerra alternativa de les Illes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)
L´oportunisme polític en la transició i la postransició
La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).
Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.
La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.
Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 12 Novembre, 2008 07:18 |
Ara, a partir de demà, dia 13, fins al divendres dia 15, a sa Pobla, es duran a terme les II Jornades d’Estudis Locals a Sa Congregació, curosament organitzades per la Delegació de l’OCB a sa Pobla. A més, es presentarà el llibre que recull les ponències i comunicacions presentades l’any passat.
L’OCB i els estudis locals
Alexandre Ballester
Hauria d’entonar els més encesos ditirambes de les antologies literàries, en honor, elogi i agraïment de les delegacions de l’OCB als pobles mallorquins on és activa, per la meritòria labor de promoure, organitzar i realitzar, a la seva localitat, les diferents Jornades d’Estudis Locals. Aquests estudis, uns d’elementals i altres de rigorosament documentats, en conjunt, són i seran la mínima base per ampliar coneixements del passat històric i de l’actualitat vital de cada municipi. Ara, a partir de demà, dia 13, fins al divendres dia 15, a sa Pobla, es duran a terme les II Jornades d’Estudis Locals a Sa Congregació, curosament organitzades per la Delegació de l’OCB a sa Pobla. A més, es presentarà el llibre que recull les ponències i comunicacions presentades l’any passat. Publicant, adequadament, els treballs de Pere Elies i Josep Antoni Troya, de M. Ginard, J.A. Juste, M.Mascaró, E.Sala, J.J. Suárez i R.Sueiro.
D’Enric Capellà Cervera. De J.Pizà i J. Ll. Riera. De Miquel A. Sastre. De Maria Dols. D’Antoni M.Real. De B.Mulet. De Rafel Ballester. De R. Socias. De J.M.Caldés. De B.Alomar i Alícia Alomar. De J.P.Jordà, de Josep Lliteres. De J.M.Sastre. De Pa i Mel i de Marjal en Festa. Com també la ponència inaugural que jo vaig tenir l’honor de pronunciar. Les Jornades desvetlen interès i inquietud sobre la nostra identitat mallorquina com a poble i com a col·lectivitat cultural.
dBalears (12-XI-08)
Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Damià Pons, Sebastià Serra Busquets, Antoni Marimon Riutort, Guillem Muntaner, Maria Antònia Roig, Miquel Seguí, Antoni Serra Cantallops
Les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla (Mallorca)
Les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla pretenen continuar amb l’esperit de les primeres que recolliren una vella reivindicació molt present a diferents ambients i àmbits d’opinió del poble. En resposta a això, l’Obra Cultural Balear, en col•laboració amb la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de sa Pobla i el Centre de Formació per al Professorat d’Inca, pretén tornar a organitzar aquest esdeveniment en benefici de la memòria històrica i actual de la vila de sa Pobla, i per a seguir omplint un buit històric.
Aquestes II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla tornen a tenir un interès científic i la voluntat de crear un espai en el qual puguin sortir a la llum els estudis que molts poblers i no poblers han dedicat al nostre poble i que a dia d’avui dormen reclosos en algun calaix físic o virtual a l’espera de morir d’oblit. Com que no volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que la memòria s’esbiaixi, pensam que cal donar lloc a qui han intentat que això no ocorri. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul per a què totes aquelles persones amb inquietuds sobre el coneixement de la realitat i vida poblera des de qualsevol perspectiva ho exposin amb rigor sobre un paper.
Queda clar, per tant, que un poble que no es coneix a ell mateix no pot mirar amb garanties el futur; en aquest punt és on tornen a entrar en joc les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla.
OBJECTIUS
Afavorir el coneixement sobre els diversos àmbits de sa Pobla des d’una perspectiva científica.
• Servir de punt de trobada i reunió per a totes les persones que han estudiat diferents aspectes de sa Pobla.
• Ser la línia continuista d’un projecte a llarg termini, i que segueixi tenint continuïtat en el temps.
• Fomentar l’esperit crític, la inquietud per al coneixement i l’interès per entendre la història i actualitat poblera.
COMISSIÓ CIENTÍFICA
- Alexandre Ballester Moragues. Cronista Oficial de sa Pobla i escriptor.
- Miquel López Crespí. Escriptor i investigador.
- Antoni Marimon Riutort. Doctor en Història.
- Guillem Muntaner Gelabert. Doctor en Filosofia.
- Damià Pons i Pons. Doctor en Filologia Catalana.
- Maria Antònia Roig Rodríguez. Doctora en Pedagogia.
- Miquel Seguí Llinàs. Doctor en Geografia.
- Sebastià Serra Busquets. Doctor en Història.
- Antoni Serra Cantallops. Doctor en Economia.
ASSISTÈNCIA
L’assistència a les Jornades podrà comportar crèdits de formació permanent del professorat (inscriure’s directament al CEP) i crèdits de lliure elecció per la UIB.
L’assistència com a oient és oberta. Per a obtenir un certificat s’ha d’emplenar la butlleta d’inscripció i remetre-la a l’adreça indicada abans del dia 12 de novembre de 2008.
Es preveu la realitzacio d’una visita guiada pel poble, la qual s’emmarcarà dins l’any internacional de la patata i tendrà una temàtica de desenvolupament i tecnologia agrícola. Tambe es preveu un dinar de germanor, en el transcurs del qual es lliurarà el premi a la millor comunicació. L’assistència a les jornades i la visita són gratuïtes.
Les jornades es celebraran dijous 13 i divendres 14 de novembre a l’horabaixa, i dissabte 15 al matí.
Sa Congregació - Espai Jove
Rosari, 25
07420 sa Pobla (Illes Balears)
O per fax o correu electrònic a:
971 86 27 42
sapobla@ocb.cat
.pobler | 11 Novembre, 2008 22:05 |
...els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca...
Cultura i transició a Mallorca: l’època contemporània a les Balears.
Cultura i transició a Mallorca, el llibre editat per Edicions Roig i Montserrat, és una nova aportació de l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica. Són trenta reflexions sobre un ventall ben divers de temes referents a l'època contemporània a les Balears: el paper essencial de Francesc de B. Moll en la tasca de preservació de la nostra cultura i la influència de la seva obra en la generació d’escriptors mallorquins dels anys setanta; el paper del Concili Vaticà II en la lluita antifeixista a les Illes i arreu dels Països Catalans; la novel·la històrica mallorquina i la recuperació de la nostra memòria històrica; el cinema en la postguerra i la censura franquista; el paper de la ràdio del règim del general Franco en els anys cinquanta i seixanta; les revistes i llibres de cinema en temps de la dictadura; els escriptors catalans nacionalistes d’esquerra: Gonçal Castelló; les pel·lícules de la transició i la seva importància històrica en la conformació de la consciència dels joves antifeixistes dels anys setanta; Irlanda i la lluita per la independència: cultura i moviments d’alliberament nacional; Gramsci en el pensament i l’acció dels comunistes de les Illes (OEC): la influència dels clàssics del pensament socialista català i internacional en la formació dels partits antifranquistes i anticapitalistes dels setanta; els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca; trenta anys de poesia mallorquina; el record de les Germanies i la novel·la juvenil de les Illes; el compromís polític dels escriptors mallorquins: Llorenç Capellà; la lluita per l’autodeterminació i la república en temps de la transició; una aproximació a la història de l’església mallorquina: Miquel Julià; el nacionalisme d’esquerra dels Països Catalans; el cinema i la poesia mallorquina; memòria històrica de la lluita cultural antifranquista; el marxisme en els Països Catalans; la novel·la històrica i la presència de George Sand i Frédéric Chopin en la història de Mallorca; Valerià Pujol: relacions amb els escriptors mallorquins i compromís polític; la influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina; la literatura mallorquina, el compromís polític i la marginació literària; la lluita antiimperialista a Mallorca en els anys vuitanta; el control de la cultura catalana en els anys vuitanta; camarilles i comissaris; sa Pobla i Miquel Costa i Llobera; història local, novel·la històrica i poesia mallorquina...
Podeu reservar un exemplar a la vostra llibreria habitual o fer-ne una comanda a: Edicions Roig i Montserrat (971650618, trucant de 9 a 15h.)
Miquel López Crespí
(Sa Pobla, Mallorca, 1946)
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...
Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 11 Novembre, 2008 16:45 |
...no podran amb nosaltres, ni el Fiscal, ni els Jutges, ni la Monarquia, ni el Govern ni l'Estat. (Memòria de Mallorca)
ON SÓN?!
VOLEM RECUPERAR ELS NOSTRES DESAPAREGUTS.
PROU D’AGRESSIONS DE L’ESTAT!
US CONVOQUEM A TOTS I A TOTES A LA CONCENTRACIÓ QUE FAREM EL PROPER DIJOUS DIA 13 DE NOVEMBRE A LES PORTES DE L’AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE PALMA A LES 20 H. PER PROTESTAR CONTRA L’AGRESSIÓ DELS JUTGES DE L’AUDIÈNCIA NACIONAL.
EXHUMACIONS DE FOSSES JA!
Benvolguts amics i amigues, vos adjuntam la convocatòria per la concentració de protesta que Memòria de Mallorca ha preparat davant les actuacions del Ministeri Fiscal i la Sala de lo Penal per la paralització de les exhumacions a Mallorca i a la resta de l'Estat.
Per aquells que sempre han estat presents a lo llarg de la nostra vida, ara més que mai hi hem de ser presents tots, ells i nosaltres.
L'Associació portarà fotos dels nostres desapareguts/assassinats i repressaliats, si vosaltres en teniu i les voleu portar, ajudaran a fer visible el drama que han viscut i viuen encara moltes famílies a las nostres illes.
Entre tots ho aconseguirem, ara es el moment de demostrar que no ens aturaran i no podran amb nosaltres, ni el Fiscal, ni els Jutges, ni la Monarquia, ni el Govern ni l'Estat.
Ànims i endavant.
Memòria de Mallorca.
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 11 Novembre, 2008 13:08 |
Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Damià Pons, Sebastià Serra Busquets, Antoni Marimon Riutort, Guillem Muntaner, Maria Antònia Roig, Miquel Seguí, Antoni Serra Cantallops
Les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla (Mallorca)
Les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla pretenen continuar amb l’esperit de les primeres que recolliren una vella reivindicació molt present a diferents ambients i àmbits d’opinió del poble. En resposta a això, l’Obra Cultural Balear, en col•laboració amb la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de sa Pobla i el Centre de Formació per al Professorat d’Inca, pretén tornar a organitzar aquest esdeveniment en benefici de la memòria històrica i actual de la vila de sa Pobla, i per a seguir omplint un buit històric.
Aquestes II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla tornen a tenir un interès científic i la voluntat de crear un espai en el qual puguin sortir a la llum els estudis que molts poblers i no poblers han dedicat al nostre poble i que a dia d’avui dormen reclosos en algun calaix físic o virtual a l’espera de morir d’oblit. Com que no volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que la memòria s’esbiaixi, pensam que cal donar lloc a qui han intentat que això no ocorri. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul per a què totes aquelles persones amb inquietuds sobre el coneixement de la realitat i vida poblera des de qualsevol perspectiva ho exposin amb rigor sobre un paper.
Queda clar, per tant, que un poble que no es coneix a ell mateix no pot mirar amb garanties el futur; en aquest punt és on tornen a entrar en joc les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla.
OBJECTIUS
Afavorir el coneixement sobre els diversos àmbits de sa Pobla des d’una perspectiva científica.
• Servir de punt de trobada i reunió per a totes les persones que han estudiat diferents aspectes de sa Pobla.
• Ser la línia continuista d’un projecte a llarg termini, i que segueixi tenint continuïtat en el temps.
• Fomentar l’esperit crític, la inquietud per al coneixement i l’interès per entendre la història i actualitat poblera.
COMISSIÓ CIENTÍFICA
- Alexandre Ballester Moragues. Cronista Oficial de sa Pobla i escriptor.
- Miquel López Crespí. Escriptor i investigador.
- Antoni Marimon Riutort. Doctor en Història.
- Guillem Muntaner Gelabert. Doctor en Filosofia.
- Damià Pons i Pons. Doctor en Filologia Catalana.
- Maria Antònia Roig Rodríguez. Doctora en Pedagogia.
- Miquel Seguí Llinàs. Doctor en Geografia.
- Sebastià Serra Busquets. Doctor en Història.
- Antoni Serra Cantallops. Doctor en Economia.
ASSISTÈNCIA
L’assistència a les Jornades podrà comportar crèdits de formació permanent del professorat (inscriure’s directament al CEP) i crèdits de lliure elecció per la UIB.
L’assistència com a oient és oberta. Per a obtenir un certificat s’ha d’emplenar la butlleta d’inscripció i remetre-la a l’adreça indicada abans del dia 12 de novembre de 2008.
Es preveu la realitzacio d’una visita guiada pel poble, la qual s’emmarcarà dins l’any internacional de la patata i tendrà una temàtica de desenvolupament i tecnologia agrícola. Tambe es preveu un dinar de germanor, en el transcurs del qual es lliurarà el premi a la millor comunicació. L’assistència a les jornades i la visita són gratuïtes.
Les jornades es celebraran dijous 13 i divendres 14 de novembre a l’horabaixa, i dissabte 15 al matí.
Sa Congregació - Espai Jove
Rosari, 25
07420 sa Pobla (Illes Balears)
O per fax o correu electrònic a:
971 86 27 42
sapobla@ocb.cat
.pobler | 11 Novembre, 2008 06:20 |
Tot plegat respon, per damunt de tot, a la necessitat vital d'escriure. O, per a expressar-ho dialècticament, tot plegat és al servei d'una necessitat vital: dir la realitat; dir-se a un mateix. Dir la realitat individual i collectiva. La vivència més íntima encabida en un món concret. La conflictiva experiència social que és el marc i la pre-condició de tota opció de llibertat. Una panoràmica multifacètica del nostre món vista específicament des d'aquest nostre país dissortat. Amb tota la rica gamma de matisos que això implica. Vet aquí l'aventura a què ens convida l'obra de Miquel López Crespí; una obra (ho he dit alguna volta) 'ja ingent i encara en ple curs d'elaboració'. (Ferran Lupescu)
Narrativa insular i subversió: l'obra de Miquel López Crespí
Per Ferran Lupescu, escriptor i investigador, premi de poesia Josep M. López Picó 1996
La funció del meu parlament, que vol ser breu, no és tant parlar-vos de l'obra concreta que presentem, com mirar de situar el conjunt de l'obra de Miquel López Crespí en el marc de la literatura catalana actual, amb algunes reflexions concomitants.
Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novella, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. De fet -ja ho dic al pròleg de l'obra que ens reuneix aquí-, entre els intellectuals que collaboren avui a la premsa, en Miquel és tal vegada 'el més llegit de Mallorca, i el més influent; sorprèn que no se'l disputin diaris i revistes a cop de taló'.
Tot plegat respon, per damunt de tot, a la necessitat vital d'escriure. O, per a expressar-ho dialècticament, tot plegat és al servei d'una necessitat vital: dir la realitat; dir-se a un mateix. Dir la realitat individual i collectiva. La vivència més íntima encabida en un món concret. La conflictiva experiència social que és el marc i la pre-condició de tota opció de llibertat. Una panoràmica multifacètica del nostre món vista específicament des d'aquest nostre país dissortat. Amb tota la rica gamma de matisos que això implica. Vet aquí l'aventura a què ens convida l'obra de Miquel López Crespí; una obra (ho he dit alguna volta) 'ja ingent i encara en ple curs d'elaboració'.
L'obra literària necessita vitalment de la crítica i de l'anàlisi, és clar; però, en darrera instància, ha de defensar-se tota sola davant el lector. Per exemple, com a font de gaudi estètic. En aquest sentit, vull reiterar (disculpeu-me la insistència a autocitar-me) que Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània'.
Inevitablement, tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra. nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'un pretesa "puresa" literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament "poc literària", per "política", si no per "pamfletària". El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén "natural". O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí.
Anys enrere ironitzava un autor estato-unidenc: "A la República Democràtica Alemanya es pot escriure qualsevol cosa, però no es pot publicar res; a la República Federal d'Alemanya es pot publicar tot, però no es pot escriure res". Bé. En aquesta era de despensament mundialitzat cal reivindicar, encara, un concepte tan elemental com la llibertat de creació; llibertat que no es limita a l'estricte moment creatiu, sinó que abasta la comunicació de l'obra feta. Cal bastir un espai de llibertat per a la literatura catalana en què es manifesti lliurament tota l'àmplia diversitat d'opcions i tendències realment existent. Cal sustentar aquesta llibertat en la crítica exigent i el debat honest, tan intensos com calgui, i, per això mateix, renunciant a dirigismes i exclusions. Cal posar les bases per a normalitzar la recepció social de la literatura catalana entre el nostre poble, de manera que hi recuperi el paper que li correspon com a literatura per antonomàsia. Deixem de perdre el temps en estèrils baralles internes per a controlar el gueto: les diverses energies s'hi neutralitzen mútuament, mentre l'espai públic i el consum popular resten ocupats molt preferentment per una altra literatura; l´única que té al seu servei un espai comunicatiu sobreprotegit; l´única no connotada, perquè 'los nacionalistas són los otros'. Lluny d'això, la catalanitat (la mallorquinitat, en el cas que ens ocupa) ha d'ésser una opció de futur per a tot el poble que viu en aquesta terra.
Permeteu-me acabar convidant-vos a llegir Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi teniu un recorregut crític per diversos aspectes de la cultura creativa catalana que es desenvolupa avui a Mallorca. Com és habitual en la seva assagística, Miquel López Crespí no us decebrà; ni per la informació factual, ni per l'agudesa del judici.
Palma (Mallorca) (10-IX-03). Palau del Consell de Mallorca. Parlament de l’escriptor i investigador Ferran Lupescu el dia de la presentació del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
pobler | 10 Novembre, 2008 19:45 |
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)
Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"
A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.
Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.
Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.
El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.
Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.
En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".
El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".
Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.
pobler | 10 Novembre, 2008 16:47 |
Gent que ha estimat el país
Per Llorenç Capellà, escriptor
La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.
Diari de Balears (11-V-08)
pobler | 10 Novembre, 2008 10:26 |
El BLOC per Mallorca no és partidari que les forces polítiques del Pacte de Govern cerquin acords globals amb el PP en l´àmbit parlamentari com a fórmula per superar la situació política actual, en què el Govern ha quedat en minoria en el Parlament arran de la situació judicial del diputat Bartomeu Vicens (fins ara adscrit al grup d´UM, i ara suspès de militància d´aquest partit per la seva imputació en el cas Son Oms per corrupció i frau fiscal, pel qual la fiscalia anticorrupció li demana presó cautelar).
El BLOC no és partidari que el Pacte cerqui acords globals amb el PP
La formació considera que, en qualsevol cas, l´estratègia política ha de ser consensuada en el marc del Pacte de governabilitat
El BLOC per Mallorca no és partidari que les forces polítiques del Pacte de Govern cerquin acords globals amb el PP en l´àmbit parlamentari com a fórmula per superar la situació política actual, en què el Govern ha quedat en minoria en el Parlament arran de la situació judicial del diputat Bartomeu Vicens (fins ara adscrit al grup d´UM, i ara suspès de militància d´aquest partit per la seva imputació en el cas Son Oms per corrupció i frau fiscal, pel qual la fiscalia anticorrupció li demana presó cautelar).
El BLOC valora, d´una banda, que les diferències polítiques entre el PP i els partits del Pacte sobre com afrontar els reptes de futur de les Illes Balears són prou importants com per rebutjar aquest plantejament.
En segon lloc, el BLOC considera que la situació de manca de credibilitat del PP, que té diferents causes obertes per casos de corrupció esdevinguts durant la passada legislatura i per les quals no hi ha hagut assumpció de responsabilitats polítiques, no és la conjuntura més adequada per plantejar pactes globals entre aquest partit i les forces progressistes i nacionalistes que conformen la coalició de Govern.
Cal afegir que el BLOC tampoc és partidari de negociar el suport del diputat Vicens. En qualsevol cas, la formació considera que l´estratègia que ha de seguir a partir d´ara el Pacte de governabilitat (signat per PSOE, BLOC, PSM-Verds, Eivissa pel Canvi i UM) per garantir l´estabilitat política i la continuïtat de l´acció de govern haurà de ser consensuada en el marc del Pacte.
Torxa digital (revista del Bloc per Mallorca)
D´ençà el 27 de maig hem escrit nombrosos articles destacant la importància història que té la constitució dels diversos ajuntaments progressistes en relació al redreçament nacional de les Illes, per tal d’avançar en el camí d´enfortir la societat civil i començar a rompre l´hegemonia de la dreta a la nostra terra. És molt important haver aconseguit formar una coalició de centre-esquerra a un dels ajuntaments més importants: el de Ciutat. La constitució de coalicions semblants al Govern i al Consell Insular de Mallorca és igualment decisiva per a capgirar la dinàmica encimentadora, destructora de recursos i de despersonalització i banalització que hem patit amb el govern conservador. (Miquel López Crespí)
Consolidar una nova força política [el Bloc] conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat. (Miquel López Crespí)
El futur del Bloc
D´ençà el 27 de maig hem escrit nombrosos articles destacant la importància història que té la constitució dels diversos ajuntaments progressistes en relació al redreçament nacional de les Illes, per tal d’avançar en el camí d´enfortir la societat civil i començar a rompre l´hegemonia de la dreta a la nostra terra. És molt important haver aconseguit formar una coalició de centre-esquerra a un dels ajuntaments més importants: el de Ciutat. La constitució de coalicions semblants al Govern i al Consell Insular de Mallorca és igualment decisiva per a capgirar la dinàmica encimentadora, destructora de recursos i de despersonalització i banalització que hem patit amb el govern conservador.
Una vegada s´hagin resolt els petits problemes de distribució de les àrees de gestió entre les distintes forces progressistes i centristes, els dirigents del Bloc haurien de començar a analitzar seriosament els resultats electorals. Veure per on es podria anar tapant la important via d´aigua que, per a la coalició a què donam suport, ha significat la pèrdua del 54,60% del seu electorat a Palma. He escrit per endavant que ningú no discuteix l´èxit decisiu que ha significat per a l´esquerra nacionalista i per a la socialdemocràcia espanyola batre a fons el poder hegemònic del PP.
El que voldria dir és que, malgrat l´èxit de la formació de governs progressistes arreu, no hem d´oblidar el que de veritat s´esdevengué el dia de la votació, si, a partir d´ara mateix, volem consolidar el que ha atès el Bloc. Una davallada electoral molt important va ser la de 1999, després que el PSM gestionàs al costat d´UM, el Consell Insular de Mallorca. Aleshores es perderen un diputat, un regidor a l´Ajuntament de Palma i dos mil vots. La constitució del primer Pacte de Progrés, l´accés a la gestió de més àrees de poder institucional, dificultà una valoració adient de la relativa derrota esdevenguda. El 2003 es tornà a perdre un altre diputat i un altre regidor. En aquella ocasió tampoc no es va aprofundir en el problema ni vaig veure cap valoració versemblant del nou retrocés electoral. Aquest 2007, els partits coaligats en el Bloc, candidatura a què hem donat i donam suport, ha perdut a Palma tres dels cinc regidors que tenia, i dos diputats.
Tots aquells que hem demanat que s´avanci en la constitució d´un autèntic bloc d´esquerra nacionalista, d´una força política que, com el Bloc Nacionalista Gallec, vagi més enllà de les coalicions de circumstàncies, voldríem veure que es comença a treballar en aquesta direcció. Pareix que un dels problemes essencials que han condicionat la davallada electoral del Bloc, un entre molts!, ha estat que la coalició s´ha concretat massa tard. Érem molts els que, just després de la derrota progressista del 2003, ja demanàvem anàlisis del que s´havia esdevengut. El retard d´ERC a incorporar-s’hi també ha estat decisiu, juntament amb l´eterna crisi dels Verds.
Sembla que un dels principals problemes de la pèrdua d´electors ve donat per la impossibilitat, almanco a Ciutat, d´unir en una direcció comuna l´electorat procedent d´EU i PSM. La pèrdua de quinze mil vots demostra que han existit moltes fugides d´EU (i PSM) envers el PSOE. El PSM, a part d´haver pogut tenir fugides cap a Aina Calvo, també ha perdut vots en direcció a Unió Mallorquina. Pensem en l´èxit d´UM que, de no tenir representació a Palma, ha passat a tenir dos regidors.
Per provar d´evitar la continuada sangnia de vots i de representants institucionals s´han de cercar solucions des d´ara mateix i no amagar el cap dins l´arena com els estruços, dissimulant aquest problema ben real rere la repartició de les àrees de gestió actuals.
Consolidar una nova força política conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(21-VIII-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 10 Novembre, 2008 07:30 |
Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià". (Miquel López Crespí)
Josep Melià i Els Mallorquins (i II)
Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".
Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven en un altre artlce. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.
Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".
El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.
'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".
El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (PCE) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.
Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".
I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". És el que aleshores no saberen veure els seguidors illencs del tandem Santiago Carrillo-Nicolae Ceausescu. Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges, com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el PCE- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 09 Novembre, 2008 11:30 |
Memòria de Mallorca manifesta la nostra més ferma voluntat de recuperar els nostres familiars desapareguts i cercar la justícia que es mereixen ells i nosaltres mateixos, encara que tinguem que acudir a altres tribunals que defensin efectivament el dret de les víctimes a la Justícia, Veritat i Reparació.
Es inaudit que el Ministeri Fiscal, que ha de velar per la legalitat, inclosa la legalitat internacional, així com també pels interessos dels ciutadans i que hauria d'actuar d'ofici, es dediqui a mantenir una situació anòmala a qualsevol democràcia i a un estat de dret: la de mils de persones detingudes il·legalment i executades extrajudicialment, enterrades a foses comuns il·legals, cunetes i pous, sense que garanteixi una investigació imparcial i completa sobre les circumstàncies de la seva desaparició i s'ofereixi a les seves famílies una reparació justa.
COMUNICAT DAVANT LA PARALITZACIÓ D’EXHUMACIONS
L'Associació Memòria de Mallorca manifesta es seu profund malestar per l'actuació del Ministeri Fiscal al instar la paralització de les exhumacions autoritzades fins el dia d'avui pel Jutjat d'instrucció número 5 en relació al procés sumari 53/08 i la seva més enèrgica protesta per la decisió del Ple de la Sala de lo Penal de la Audiència Nacional al suspendre cautelarment l'obertura de les fosses comunes, com sol·licitaven las parts en el procés.
Aquestes actuacions contradiuen la legalitat internacional i posen de manifest una vegada més el desempar dels familiars dels desapareguts en relació a la guerra civil espanyola, com ha constatat recentment el Comitè de Drets Humans de l'ONU al denunciar els obstacles en que s'han trobat fins ara les famílies amb les seves gestions judicials i administratives per obtindra l'exhumació de les restes i la identificació de les persones desaparegudes. A aquests obstacles hauran ara de afegir la tasca del Ministeri Fiscal i la darrera decisió de la Sala de lo Penal de la Audiència Nacional.
Es inaudit que el Ministeri Fiscal, que ha de velar per la legalitat, inclosa la legalitat internacional, així com també pels interessos dels ciutadans i que hauria d'actuar d'ofici, es dediqui a mantenir una situació anòmala a qualsevol democràcia i a un estat de dret: la de mils de persones detingudes il·legalment i executades extrajudicialment, enterrades a foses comuns il·legals, cunetes i pous, sense que garanteixi una investigació imparcial i completa sobre les circumstàncies de la seva desaparició i s'ofereixi a les seves famílies una reparació justa.
Amb l'auto d'instrucció del 16 d'octubre els familiars dels desapareguts varem aconseguir confiar per primera vegada amb la justícia espanyola al iniciar-se la investigació de crims contra la humanitat que havien quedat amb la més absoluta impunitat en plena democràcia. Paralitzant les exhumacions es trunca la confiança i, el que es més greu, es prolonga la injustícia i la tortura a la que es sotmet a les nostres famílies des de fa 70 anys.
Consideram que la forma en que s'ha actuat vulnera els drets dels denunciants, ja que no s'ha informat ni convocat a totes les parts per prendre aquesta decisió que afecta tant directament a les víctimes, que en aquets moment estan totalment desprotegides.
Per tot això Memòria de Mallorca informa que desprès de reunir-se amb els advocats representants de l'associació presentarà un escrit de queixa a la Audiència Nacional i desprès de rebre la notificació es prendran mesures legals per revocar aquest decisió.
Memòria de Mallorca manifesta la nostra més ferma voluntat de recuperar els nostres familiars desapareguts i cercar la justícia que es mereixen ells i nosaltres mateixos, encara que tinguem que acudir a altres tribunals que defensin efectivament el dret de les víctimes a la Justícia, Veritat i Reparació.
Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca.
Palma (9-XI-08)
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)
Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.
Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.
Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.
El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.
El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.
Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.
La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 09 Novembre, 2008 07:08 |
Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. (Miquel López Crespí)
El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)
Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.
Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.
Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".
Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (PCE) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".
Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 08 Novembre, 2008 19:09 |
Anit dBalears va ser guardonat amb el Premi de la Comunicació 2008 atorgat per l’Associació i el Col·legi Oficial de Publicitaris i Relacions Públiques de les Illes. És un motiu d’extraordinària satisfacció rebre aquest premi. Sobretot perquè a l’hora de concedir-lo els seus responsables han valorat l’esforç que constitueix editar un diari en català en un marc mediàtic dominat pel castellà i, també, per la moderna maquetació i nova orientació informativa. No és senzill editar un producte punter en llengua pròpia que, a més, fa un gran esforç de presentació conforme a les tècniques més modernes i a tot color.
El premi a dBalears
Aquest guardó ha de continuar endavant per oferir un producte punter i modern tant en la forma com en els continguts
Editorial
Anit dBalears va ser guardonat amb el Premi de la Comunicació 2008 atorgat per l’Associació i el Col·legi Oficial de Publicitaris i Relacions Públiques de les Illes. És un motiu d’extraordinària satisfacció rebre aquest premi. Sobretot perquè a l’hora de concedir-lo els seus responsables han valorat l’esforç que constitueix editar un diari en català en un marc mediàtic dominat pel castellà i, també, per la moderna maquetació i nova orientació informativa. No és senzill editar un producte punter en llengua pròpia que, a més, fa un gran esforç de presentació conforme a les tècniques més modernes i a tot color.
Des de la seva aparició en català el 1996 dBalears ha hagut d’obrir molts de camins per aconseguir que una publicació diària en català sigui considerada com un fet normal dins la nostra societat. I assolit aquest primer objectiu, també ens congratula i ens satisfà poder demostrar que tant en la forma com en els continguts podem estar al nivell de les publicacions més avançades de tot l’Estat. Això és bo per a la nostra Comunitat i per a la nostra personalitat com a poble.
dBalears (8-XI-08)
Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Ramon Socias i Miquel Ferrà Martorell presentaren Diari de Balears a Sóller
Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col·laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col·laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col·laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra Magraner, feien la feina amable i engrescadora. (Miquel López Crespí)
Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.
Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col·laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col·laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col·laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra Magraner, feien la feina amable i engrescadora.
Però l'aventura d'ajudar a consolidar l´únic diari en la nostra llengua no consistia solament en la publicació diària de les nostres col·laboracions. Quan s'havia d'anar a pobles per a ajudar a la promoció de tan important eina de normalització lingüística i cultural, hi anàvem entusiasmats. Record ara mateix aquella presentació que, amb l'amic Miquel Ferrà Martorell, anàrem a fer a Sóller. El Diari de Balears de 4 de juny de 1997 deixava constància de l'esdeveniment i, en la pàgina 14 de la secció "Local" informava, en crònica de Ll. Garcia: "En el marc del pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller va tenir lloc dilluns a vespre la celebració del primer aniversari del Diari de Balears. L'acte va ser molt concorregut, destacant-ni la presència del batle Ramon Socias i dels regidors de l'equip de govern Aina de la Penya, Guillem Bernat i Joan Arbona, a més de moltes altres persones i representants d'entitats culturals i civiques de la Vall, col·laboradors literaris del diari, representació del centenari del setmanari Sóller, etc.
'L'acte va ser presidit pel batle Socias i presentat per l'escriptor Miquel López Crespi. Els membres del consell editorial de Diari de Balears, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera, feren els parlaments".
En els meus arxius conserv encara l'original de la presentació que vaig fer a Sóller. Aleshores, aquell tres de juny de 1997, al el pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller, vaig dir, entre d'altres coses: "Una de les ambicions més benvolgudes de tots aquells que un dia, fa molts d'anys, desitjàvem creure amb en país, la seva gent, la seva identitat com a poble i aquesta llengua catalana nostra que ve de Ramon Llull i que els nostres avantpassats ens llegaren com el més preciós dels llegats culturals, teníem la fe que un dia podríem gaudir de mitjans de comunicació en català de Mallorca. Aquesta esperança, moltes vegades per allò de les polítiques errònies i els interessos creats, es difuminava a cada passa, es marcia sota els embats inclements d'uns poders constituïts aliens als nostres somnis de redreçament nacional i cultural. Però a poc a poc el poble, que semblava immers en la indiferència, ha anat, primer, servant llengua i tradicions, i creant, després, nous, diversos canals de comunicació. Sí. Comunicació és la paraula. Una comunitat amb bons mitjans de comunicació (televisió, premsa, ràdio, etc) pot tenir la seguretat que podrà mantindrà la seva història, la consciència de si mateix, i podrà combatre l'onada desnacionalitzadora que patim d'ençà el Decret de Nova Planta, quan ens foren arrabassades les nostres institucions d'autogovern. Ara ja sabem que entre les principals aspiracions de tot poble que s'autoestimi n'hi ha una d'essencial i que té un interès indubtable: posseir, tenir cada dia a l'abast de tothom un diari (o diversos diaris) en la llengua pròpia. És importantíssim, per tant, aconseguir aquesta relació diària, permanent, d'una publicació amb el lector, portant-li dia rere dia tot allò que el preocupa, tot el que pugui contribuir eficaçment a la formació de la seva personalitat com a ciutadà. A mi particularment, com a lector habitual de Diari de Balears, aquesta important iniciativa esdevinguda ja una esplèndida realitat (tenir un diari en la nostra llengua cada dia al carrer), em suposa una fondíssima satisfacció compartida per tots aquells que desitgen saber el que passa en el món i en la seva terra en l'idioma matern. Però aquesta empresa no és ni serà fàcil, ja que, a manca de precedents, el Diari de Balears, s'ha de fer així mateix sense cap model, a cada hora, cada vespre, amb un esforç tècnic de primera magnitud, emprant els més diversos aspectes com és la lexicografia, la terminologia, el tractament de temes, estudiant segon a segon les prioritats informatives, el sentit pedagògic, el caràcter formatiu dels textos, les estratègies de competitivitat amb tota una ingent cobertura informàtica posada al dia amb una actitud exigent de cara a les tecnologies de la informació". [...]
La crònica de Diari de Balears, en fer el resum d'aquell acte cultural, explicava: "Per la seva banda, l'escriptor i col·laborador de Diari de Balears, Miquel López Crespí va destacar la singularitat d'aquest mitjà com a premsa especialitzada en la informació comarcal, una de les claus del seu èxit, sobretot a la Part Forana.
'Finalment, el batle Ramon Socias va expressar unes paraules d'elogi envers la tasca normalitzadora de Diari de Balears com a eina esperada per tothom i passa important per a la definitiva normalització lingüística a les Illes. Socias es va mostrar especialment orgullós que hagi estat una família sollerica la que hagi donat aquesta importantíssima passa per la nostra cultura i llengua.
'A continuació, Ramon Socias va fer entrega d'una placa commemorativa donada per l'Ajuntament al director de Diari de Balears, Miquel Serra, el qual va agrair al batle i al públic la bona acollida que ha tingut a Sóller Diari de Balears, des del seu inici".[...]
Una bona part dels dos-cents articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears (i alguns que sortien en la secció "Opinió") eren dins la línia de recordar i aportar elements, producte de la meva investigació i de les meves vivències personals, tant del passat més recent (la transició, per exemple), com d'algun aspecte de la història de les Illes que sempre m'havia interessat. [...]
La relació és podria allargar moltíssim, però no ens volem fer pesats al lector. Més que res es tractava de deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals i històrics en aquelles dades. Els altres centenars d'articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears tenien molt a veure amb la història política i cultural dels anys seixanta i setanta (Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, la revista Lluc, els escriptors mallorquins i el compromís polítics, el marxisme a les Illes, la qüestió nacional, el teatre, la plàstica, la novella i la generació dels anys setanta, l'abandonament de la lluita per la República, l'autodeterminaciò i el socialisme per part d'alguns partits de l'esquerra oficial i pro-monàrquica, la meva militància dins del PSM, el compromís de l'intel·lectual català amb la lluita per l'alliberament nacional i social del seu poble...).
Els anys d'il·lusió i intensa feina cultural a les planes de Diari de Balears al costat de col·laboradors com Pere Fullana, Joan Mayol, Nadal Batle, Blai Bonet, Bartomeu Fiol, J. Melià Ques, Joan Pla, Miquel Payeras, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Ferrà, Gregori Mir o Teodor Suau em serviren per a anar acumulant tota una sèrie de materials que varen ser imprescindibles per a anar enllestint algunes de les meves obres d'aquests darrers anys. Em referesc sobretot a l'edició de Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i No era això: memòria política de la transició(El Jonc, Lleida, 2001) que, ben segur, no haurien pogut ser escrites sense el material acumulat en la feina diària d'enllestir els articles per a Diari de Balears.
Publicat en la revista L'Estel (1-IV-03)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 08 Novembre, 2008 12:00 |
El comitè d’usuaris de la salut pública aplega més de 600 persones davant el Consolat de Mar. Els concentrats hi reivindicaren el dret a ser atesos en llengua catalana als centres sanitaris de Balears
Clam pel català a sanitat
A.P.Ferrando
El Consolat de Mar es convertí ahir horabaixa en un clam per reivindicar el respecte als drets lingüístics en la sanitat pública. Més de sis-centes persones, devers cinc-centes segons la Policia Local i set-centes segons els organitzadors, es concentraren ahir a les 19 hores convocats pel comitè d’usuaris de la salut pública. Amb el lema Hi tenim dret, els manifestants reclamaren al servei de salut de les Illes Balears que garanteixi el dret dels usuaris a ser atesos en català pel personal dels centres sanitaris.
El conegut apotecari i activista cultural Antoni Torrens i la comare Roser Gallardo llegiren el manifest dels organitzadors. A ells els seguí després el parlament del metge Carles Amengual. Torrens afirmà que el català "gairebé no s’usa als serveis públics de salut" i recordà que "molt sovint es produeixen situacions desagradables als centres de salut perquè les persones que parlen en català no hi poden ser ateses". Alhora denuncià l’existència d’un sector –en clara referència al Sindicat mèdic i el Sindicat d’infermeria– interessat a "perpetuar la discriminació als hospitals".
Roser Gallardo demanà "que es prenguin immediatament les mesures adequades per garantir que ningú no serà discriminat per fer servir el català al servei de salut" i exigí que es deixi de fer "política i demagògia" sobre la qüestió. Carles Amengual, un dels organitzadors de la xeremiada que ahir acompanyà la protesta, inicià la seva intervenció parafrasejant en català el mític "I have a dream", de Martin Luther King, lluitador pels drets civils de la comunitat negra als Estats Units. I acabà recordant el "justo derecho de conquista que ara fa 300 anys va voler destruir la nostra nació".
Sonora xeremiada
Una vegada finalitzats els parlaments, i entre crits de Hi tenim dret, s’inicià la sonada de les xeremies, amb la qual els organitzadors donaren per acabada la concentració en un clima d’eufòria continguda. El fet que la protesta ciutadana reunís més del triple de persones que l’organitzada dijous pel Sindicat d’infermeria i el Sindicat mèdic fou interpretat com una victòria per organitzadors i assistents, entre els quals una nutrida representació de professionals sanitaris, de la cultura i del món polític progressista.
Pere Bueno, portaveu del comitè d’usuaris que organitzà la protesta, agraí la "multitudinària" resposta ciutadana a la vegada que assegurà que "els membres més reaccionaris del personal sanitari no podran impedir que els mallorquins, menorquins i pitiüsos es puguin expressar en la seva llengua en l’àmbit sanitari". La concentració es desenvolupà de manera festiva i la massiva assistència obligà la Policia Local a tallar el passeig Sagrera. L’únic incident el protagonitzà un grup de provocadors, entre els quals l’històric falangista Juan Boned Colomar, que foren obligats per la Policia a abandonar l’indret.
Suports polítics, sindicals i culturals
A banda d’usuaris i professionals de la sanitat pública, el món polític i cultural també se sumà a la reivindicació dels drets lingüístics. Nanda Ramon, regidora del Bloc a Palma, assegurà que "com a país tenim dret que l’Administració serveixi a la ciutadania en la llengua pròpia". En la mateixa línia es manifestà Antoni Alorda, diputat del Bloc al Parlament, qui afegí que "sap greu que hi hagi determinats sectors que cerquin el conflicte i la confrontació". Del Bloc també hi eren Joan Lladó, conseller d’Interior del Consell de Mallorca; Antoni Bennàssar director general de l’Oficina dels drets del menor pel Bloc, i Antoni Verger, director general de Mobilitat.
També s’hi deixaren veure Joan Tardà, portaveu d’Esquerra a les Corts espanyoles; Biel Huguet, d’Entesa; i Jaume Sastre, del Lobby per la Independència, qui declarà que "ha arribat l’hora que tant els ciutadans com l’Administració perdin la por". No hi faltaren tampoc representants sindicals, com ara Sebastià Serra (STEI-i) i Pep Juàrez (CGT), l’activista d’origen senegalès Madiop Diagne, com també membres del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i de l’organització juvenil Maulets. Escriptors com Sebastià Sansó, Gabriel Florit, Àngel Terron i el músic Joan Moll també volgueren fer públic el seu suport a la convocatòria del comitè d’usuaris de la salut pública.
Cap acreditació fins al 2011
El personal sanitari que vulgui optar a una plaça de treball fixa en el servei de salut de les Illes Balears (Ib-Salut) tindrà fins a l’any 2011 per acreditar el nivell de català exigit segons el decret que prepara la Conselleria de Salut i Consum. Així ho afirmà ahir el conseller de Salut i Consum, Vicenç Thomàs, arran de les crítiques vessades pels representants del Sindicat d’infermeria (Satse) i el Sindicat mèdic, que es concentraren dijous horabaixa. El director general del servei de salut, Josep M. Pomar, puntualitzà que les oposicions es duran a terme previsiblement la primavera de 2009 i aquells metges i infermers que les aprovin tindran fins al 2011 per assolir el certificat B que, com a màxim, se’ls exigirà. En canvi, el personal no sanitari (administratius i zeladors) sí que haurà d’acreditar el certificat corresponent.
Una primera passa
El conseller Thomàs recordà que el futur decret, que és previst que estigui aprovat abans de les vacances de Nadal, és "una primera passa cap a la normalització lingüística" en la sanitat pública balear. Així, recordà tota la normativa, tant estatal com autonòmica, que obliga a establir l’acreditació de català per als treballadors públics de la Comunitat Autònoma.
Assegurà que Salut és conscient de la necessitat de "flexibilitat" per afavorir l’arribada de més metges a Balears, per la qual cosa instà els sindicats a aprovar el decret, "ja que ens permetrà rebaixar les exigències" de català per als futurs processos de selecció de personal. D’aquesta manera, Thomàs assegurà que l’objectiu del decret és "conjugar" el compliment de la legalitat amb les necessitats assistencials. En aquest sentit, Josep M. Pomar qualificà el decret de "moratòria" per l’aplicació dels requisits de català , que preveu la normativa autonòmica.
Cursos de llengua
D’altra banda, Pomar va anunciar que l’Ib-Salut prepara una bateria extraordinària de cursos per als treballadors perquè puguin assolir els nivells de català exigits. Els cursos seran presentats dilluns en la reunió de la mesa sectorial.
"Prioritzam l’assistència sanitària"
PALMA "Aquest Govern prioritza l’assistència sanitària per damunt de qualsevol altra consideració, com puguin ser els coneixements de català". La portaveu de l’Executiu, Joana Barceló, reiterà ahir aquesta idea a l’hora de valorar la polèmica generada entorn del decret que ha de regular l’exigència lingüística al personal sanitari. Amb tot, Barceló apuntà que l’esmentada normativa és "d’obligat compliment", perquè no fa res més que desenvolupar la Llei de normalització lingüística aprovada per unanimitat de totes les forces polítiques l’any 1986. A més d’això, recordà que l’anterior decret aprovat pel PP que eximia dels coneixements del català els professionals sanitaris ha quedat derogat per una sentència judicial en contra./p>
Entrant en el fons de la qüestió, Barceló assenyalà que a l’esborrany del decret aprovat "no existeix" el requisit d’acreditar prèviament els coneixements de català per poder accedir a un plaça en el sistema sanitari públic, sinó que es dóna un termini de dos anys per poder acreditar uns coneixements lingüístics que la portaveu considerà com a "molt bàsics". Indicà que el decret també oferirà la possibilitat de fer una prova específica i voluntària de nivell per als professionals.
Sobre el posicionament del Govern davant les protestes que ha generat el projecte de decret entre determinats àmbits del sector sanitari i social, Barceló manifestà que "esperam que es pugui treballar i arribar a acords, però és fonament entendre que les lleis s’han de complir i que l’objectiu del Govern és prioritzar l’assistència sanitària per damunt de la justificació del català".
dBalears (8-XI-08)
Memòria historica de la lluita en defensa del català
Josep Massot i Muntaner Miquel López Crespí, Cecili Buele Ramis, Pere Rosselló Bover, Miquel Serra Magraner, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes...
MANIFEST
José Maria Rodríguez, conseller d'Interior i Funció Pública del Govern i secretari general del Partit Popular de les Illes ha anunciat l'aprovació d'un decret que retallarà l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma (no sembla que vulguin retallar el nivell d'exigència de l'espanyol, en canvi). I, per a més inri, la premsa informa que l'espanyol tornarà als premis Ciutat de Palma per primer cop des del 1979. Tot un premeditat atacat contra el timidíssim procés de normalització lingüística que havia encetat el mateix PP. El que més ha sorprès d'aquests nous atemptats que es preparen contra la llengua catalana ha estat l'escassedat i tímidesa de la protesta d'alguns sectors que haurien de ser el capdavanters de la defensa de la nostra cultura.[...]
La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam. Sovint ens adormen amb flors i violes. L'actual defensa del bilingüisme per part del PP és un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Les declaracions de membres destacats del PSOE com Damià Cànoves, per exemple, dient a la premsa sense cap mena de vergonya que el PSOE "està contra tots els nacionalismes, el català i el d'aquí inclosos", demostren quin és el tipus de dirigents polítics que, en campanya electoral, tenen la barra de dir que lluiten pels nostres drets democràtics. L'actual posició de l'UGT a favor de les mesures discriminatòries contra el català decretades pel PP (en nom de la lluita contra la discriminació!) ja ens demostra per enèsima vegada el que podem esperar d'aquest personal.
Les declaracions de Lorenzo Bravo, secretari general d'UGT, palesen una indiferència envers la defensa del català (o una bel·ligerància a penes vetlada) vertaderament esgarrifosa. En declaracions fetes a Diari de Balears el vint-i-sis de juliol de 2003 empra els mateixos conceptes de la dreta cavernària és a dir parla d'"imposició del català", per tal de justificar les mesures del secretari general del PP contra el català. Bravo afirma, quan el periodista li demana si la postura d'UGT no és una defensa del bilingüisme: "És absurd parlar de bilingüisme o de normalització lingüística, hem de parlar de convivència. Hem de defensar el català amb normalitat, sense imposar-lo. Ara, totes les institucions han de fomentar-lo, i UGT, que n' és una, la primera. Del contrari, el català no té futur".
Ben al contrari que el senyor Bravo nosaltres pensam que són precisament actituds covardes i, en definitiva, contràries a la necessària normalització del català, el que posa en perill la nostra cultura. És absurd parlar de normalització lingüística! Cal tenir una mentalitat neoliberal dura per a deixar a la llei de la selva el futur de la nostra llengua mentre tot, de la legalitat vigent a la inèrcia social, de la iniciativa política als interessos macroeconòmics, imposa molt activament una llengua que no és pas la pròpia d'aquest país, sinó la pròpia de tots aqueixos poders foranis que tenen la paella pel mànec i encara es fan els màrtirs si els ve a tomb.
I, per dir-hi clar: ja que tant creuen en el "bilingüisme", ¿per què aquest només és aplicable als catalonòfons? ¿Com es pot parlar a aquestes alçades del "bilingüisme" com d'un fet natural en aquesta societat, quan tothom està en condicions de saber que és el resultat d'una imposició històrica? Qui pretenen enganar amb la desgastada retòrica bilingüista, quan malvivim un procés de substitució del català pel monolingüisme espanyol?
Ja que tant creuen en la "llibertat" de tothom, ¿com es pot "imposar" el català a un país de llengua catalana? ¿Com ha de ser "discriminatori" el fet de garantir a tothom l'accés a la llengua del país on hom viu? Es nega el català, en el seu domini lingüístic, allò que es garanteix a l'espanyol al seu territori... i al nostre.
I, ja que creuen tant en la "convivència", ¿qui és que trenta la convivència, sinó qui va imposant en terra d'altri? ¿Qui discrimina, sinó qui nega el dret a la integració en aquells qui han vengut en cerca de vida millor? ¿Qui agredeix, sinó aquell qui, en nom d'un nacionalisme imperialista, mira de manipular barroerament els no catalanòfons contra la nova pàtria que han triat?
Aquells qui estan confortablement instal·ats en sectors de poder no semblen haver sentit mai a parlar de la imposició de l'espanyol, tant històrica com actual. I és que el nacionalisme del poder és molt còmode, certament. Del poder de debò: aquell que no és "ni del Principat, ni d'aquí".
Com explica Diari de Balears (24-VII-03), els Joves de Mallorca per la Llengua han estat un dels primers collectius que han reaccionat contra aquestes agressions a la llengua catalana. Deia el diari: "Els Joves de Mallorca per la Llengua varen manifestar la seva preocupació per l'anunci del decret que redueix els requisits de coneixement del català per a l'accés a l'Administració pública de les Balears. Aquesta entitat considera que la reducció del nivell màxim de coneixement del català, des del C (mitjà) al B (bàsic), 'no garanteix un domini suficient del català escrit'. L'organització demana al Govern que 'recapaciti i faci enrere el projecte de decret; que prengui, en tot cas, mesures per er avançar dins l'Administració pública la llengua que es troba en situació d'inferirioritat social'".
Per això, perquè la situació és prou greu, tot el que sigui defensar, promocionar, impulsar la cultura catalana ens és necessari i no en podem prescindir sota amenaça d'extinció.
Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents; potenciar el bilingüisme fent retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, acabant així amb vint-i-quatre anys d'història monolingüe catalana és posar fre al tímid procés de normalització cultural actual. Més encara: constitueix una regressió històrica inadmissible, perquè, en comptes de fer un esprint normalitzador, que és el que necessitam, s'hi força la marxa enrere, és a dir, se'ns obliga a renunciar a les escasses victòries ateses. Com si el pas dels anys hagués d'animar-nos, no ja a consolidar la nostra llengua, sinó a abandonar-la. Com si, en comptes d'anar avançant en l'aprofundiment social de la democràcia, haguéssim d'anar renunciant a les llibertats una a una.
Per això, perquè vivim en ple estat d'excepció contra la llengua catalana, és que trobam més necessari que mai impulsar novament i portar a tots els indrets de la nostra societat la "Proclama per l'ensenyament del català" que signaren, entre moltes altres persones i organitzacions culturals i polítiques, Josep Massot i Muntaner, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà Fornés, Miquel Serra Magraner, Lluís Arola Ferrer, Gabriel Oliver-Biel Majoral, Rosa Calafat Vila, Cecili Buele Ramis, Biel Florit, Pere Rosselló Bover, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes, Esquerra Valenciana... Deia aquella "Proclama" que avui tornam a fer més nostra que mai:
"Sabem que vivim una situació delicada, però també que el redreçament de la llengua catalana és possible i que és ineludible prendre les mesures mínimes immediatament. Ara es dóna una situació favorable per emprendre aquestes mesures, amb el pacte de progrés al govern, ja que tots els grups que en formen part han manifestat la necessitat de normalitzar el català.
'És imprescindible normalitzar l'ensenyament de les Illes Balears amb vista a un futur pròxim i llunyà; i la normalització que sempre han reclamat les forces cíviques és un ensenyament plenament en català. Emparant-nos en la situació de l'ensenyament al Principat de Catalunya, constatam que és possible legalment i realment fer un ensenyament d'aquest tipus (fet bàsic, encara que no suficient per a la integració dels no-cataloparlants i per a la no desintegració de la comunitat lingüística catalana).
'Per tot això apel·lam a la voluntat de tots els individus i col·lectius i demanam un decret que asseguri que l'ensenyament a tots els nivells i a tots els centres de les Illes Balears es vehiculi íntegrament en català i que tingui en compte la realitat cultural -geogràfica, històrica, literària, etc. de totes les terres de parla catalana.
L'aplicació d'aquest decret s'hauria de fer progressivament, a fi d'evitar traumes, però sense dilacions".
Per això, mesures anticatalanes, mesures contra tot el poble de les Illes, com la de rebaixar el nivell d'exigència de la nostra llengua per a accedir a la funció pública o fer retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, són, insistim-hi, autèntiques agressions contra el procés de normalització que no poden quedar sense resposta.
Publicat en la revista L'Estel(1-IX-03).P. 27.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
pobler | 08 Novembre, 2008 07:42 |
Una certa normalització cultural, una cultura menys endogàmica, amb menys màfies culturals, amb més “normalitat” i manco censura dels clans i camarilles damunt els nostres escriptors, segurament possibilitarien l’avenç en la possibilitat de la professionalització dels escriptors catalans. Els nostres autors no haurien de dedicar-se a altres professions, a perdre molts temps creatiu en tasques que no tenen res a veure amb el seu sentiment profund com a creadors. Una venda regular de les obres dels autors nostrats, el sentir-se recolzat per un cobrament regular de drets d’autor, donaria seguretat els escriptors, els permetria aprofundir i millorar molt més les seves obres, consolidaria la literatura catalana fins a límits mai imaginables. (Miquel López Crespí)
Problemes de l´escriptor català
Molts dels poemes que es poden trobar a l’antologia Els naufragis lents (Palma, El Tall, 2008) provenen d’alguns poemaris que, editats a València, a Andorra o a Barcelona han tengut poca difusió. La publicació d’aquest llibre a l’editorial El Tall m’oferia la possibilitat d’anar a la recerca del passat, d’enfrontar-me novament amb moltes de les poesies escrites en els setanta i començaments dels vuitanta.
Hi ha tres poemaris essencials en aquest aspecte, tres llibres guardonats amb el Premi Grandalla de Poesia, lliurat en el Principat d’Andorra. Es tracta de Les Plèiades (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 1991), Els poemes de l’horabaixa (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994) i Llibre de pregàries (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 2000).
En l’antologia publicada per El Tall també he inclòs alguns poemes de Temps moderns (homenatge al cinema) (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003) i Les ciutats imaginades (Tarragona, Cossetània Edicions, 2006). Però, com he dit més amunt, el gruix dels poemes de l’antologia Els naufragis lents corresponen a Les Plèiades, Els poemes de l’horabaixa i Llibre de pregàries.
Aquests llibres tenen una història una mica especial ja que, amb prop de cent pàgines per volum i una quantitat semblant de poemes, conserven bona part de la meva producció poètica dels anys setanta i mitjans dels vuitanta. Les bases del Premi Grandalla de poesia del Principat d’Andorra són una mica especials, ben diferents a totes les altres del nostre domini lingüístic. Normalment, a qualsevol part dels Països Catalans, les bases especifiquen que l’original presentat al concurs ha de tenir el nombre de poemes “corresponents a un llibre normal de poesia”. És a dir, per entendre’ns, entre un mínim de trenta poemes i un màxim d’uns quaranta. Però a Andorra demanen un mínim... de setanta poemes! La qual cosa vol dir que un concursant ha de presentar un equivalent a dos o tres poemaris. Mai no m’he explicat per què demanen tanta obra poètica quan, amb vint poemes, ja n’hi hauria prou per a saber la vàlua del poeta. Misteris dels organitzadors dels certàmens literaris! El cert és que per aquestes concretes circumstanciés Les Plèiades, dividit en tres parts ben diferenciades, és format per tres poemaris agrupats sota el títol general que dóna nom al llibre. El primer llibre és Joc final, el segon Imatges i el tercer Conjurs. Amb el volum Els poemes de l’horabaixa ens trobam amb el mateix. El llibre és format pels poemaris Una calma somrient, Els itineraris de la memòria i Abismes. Quant a Llibre de pregàries, els poemaris que conté només són dos: Absències i Temps clos.
En total són vuit llibres, quasi vint anys de treball poètic!, obra prou desconeguda pel públic lector illenc i que, per això mateix, he volgut que alguns dels poemes més representatius que contenen puguin ser coneguts mitjançat l’antologia d’El Tall Els naufragis lents.
El desconeixement d’aquests poemaris es deu, essencialment i sobretot, als típics problemes de la lluita per supervivència quotidiana de l’escriptor nostrat, a la manca d’un nombre elevat de lectors de poesia, o de novel·la! Un problema, la manca de lectors, que fa pràcticament impossible la professionalització de l’escriptor, la dedicació absoluta al treball creatiu. Una certa normalització cultural, una cultura menys endogàmica, amb menys màfies culturals, amb més “normalitat” i manco censura dels clans i camarilles damunt els nostres escriptors, segurament possibilitarien l’avenç en la possibilitat de la professionalització dels escriptors catalans. Els nostres autors no haurien de dedicar-se a altres professions, a perdre molts temps creatiu en tasques que no tenen res a veure amb el seu sentiment profund com a creadors. Una venda regular de les obres dels autors nostrats, el sentir-se recolzat per un cobrament regular de drets d’autor, donaria seguretat els escriptors, els permetria aprofundir i millorar molt més les seves obres, consolidaria la literatura catalana fins a límits mai imaginables.
pobler | 07 Novembre, 2008 20:02 |
L’AJUNTAMENT DE PALMA NO VOL PROTEGIR COM CAL LA BARRIADA DES JONQUET
Redueix la proposta de delimitació de la zona que s'ha de declarar bé d'interès cultural (BIC) a la mínima expressió.
La Plataforma “Salvem Es Jonquet” formada per les organitzacions GOB, ARCA i AAVV des Jonquet , volem manifestar la nostra preocupació envers les notícies que ens han arribat de l’ Ajuntament de Palma (regidories de Cultura i Urbanisme) respecte a la declaració de BIC de la barriada.
L’Ajuntament de Palma ha elaborat un informe “preceptiu” sobre la declaració de BIC des Jonquet que:
a) REDUEIX la DELIMITACIÖ de BIC proposada pel Consell Insular de Mallorca a la mínima expressió, i deixa únicament als molins i talús coma a zona monumental, i la resta de barriada com a zona d’influència. AIXÓ DEMOSTRA QUE AQUEST AJUNTAMENT TÉ POC INTERÈS PER a la protecció d’aquesta BARRIADA EMBLEMÀTICA de Palma , i se limita a fer una operació “cosmètica” i de “mínims” .
b) DONA L’ESQUENA A UNA PROPOSTA REALITZADA DES DE PATRIMONI DEL CONSELL DE MALLORCA DE DELIMITACIÓ DE L'ÀMBIT DE BIC, basada amb estudis històrics de gran calat cultural i patrimonial.
c) DONA L’ESQUENA A LA POSSIBILITAT DE VALORITZAR UNA ZONA CARACTERÍSTICA I PATRIMONIAL DE LA NOSTRA CIUTAT per gaudiment dels ciutadans illencs i els turistes que ens visiten.
d) I DONA L’ESQUENA A UN CLAM D’UNA PART DE LA CIUTADANIA PER PROTEGIR EL NOSTRE PATRIMONI, LA NOSTRA CULTURA , LA NOSTRA HISTORIA I FER DE PALMA UNA CIUTAT MÉS HABITABLE.
L’ Ajuntament demostra no estar a l’altura de les circumstàncies en protecció del patrimoni de Palma . En el nou model de ciutat que tant ens parla la batlessa , no s’hi troba la barriada des Jonquet.
La Plataforma té previst demanar una entrevista amb la batlessa de Palma per conèixer les raons per les quals els informes realitzats per aquest Ajuntament rebaixen la protecció d'Es Jonquet, i per donar-li a conèixer les nostres propostes envers el tema.
Esperem que el Consell de Mallorca sigui més ambiciós i no es torni endarrera amb la delimitació i proposta de declaració de BIC de la barriada d’ Es Jonquet, i demostri que a Mallorca tenim un administració pública capaç de protegir el patrimoni històric i cultural de la ciutat de Palma.
Blog GOB
Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història, sense consciència del valuós passat arquitectònic que desapareix amb cada dia que passa. (Miquel López Crespí)
El PP i la destrucció de Palma.
En d’altres articles hem parlat d’Andratx i de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca. És el que hem vist durant tots aquests anys de frenètica activitat especulativa.
Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. Vaig deixar la feina per anar a veure la destrossa pensant que hauria d’escriure un article de denúncia. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte i que estimi el seu patrimoni.
Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història, sense consciència del valuós passat arquitectònic que desapareix amb cada dia que passa.
Al final, tots els malfactors treballen conjuntament per assolir el seu objectiu. Alguns polítics, fent costat als encimentadors i en no promulgar unes lleis adients que tenguin cura del nostre patrimoni i evitin les destruccions que hem vist en aquests darrers anys, donen suport a la mundialització especulativa i a l’amnèsia generalitzada. Amb cada bocí de paisatge destruït pels especuladors, amb cada casa singular ensorrada per aquells que només pensen en el preu del metro quadrat construït, desapareixen algunes de les nostres senyes d’identitat més importants. Senyes d´identitat que hauríem de provar de salvar si de veritat volem deixar un país humanament habitable als nostres fills.
Ciutat de Mallorca (20-XII-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
pobler | 07 Novembre, 2008 17:03 |
Manifestació 15-N: Crisi?...Que la paguin els bancs!
Omplim els carrers de Palma! Plaça Espanya, 17h.
Fa més d’un any que l’economia financera-especulativa global s’està desplomant. Va començar amb la crisi de les subprime als Estats Units i s’ha escampat a tot el planeta, esdevenint una crisi urbana, social, alimentària, energètica, ecològica.... En definitiva, una crisi del capitalisme neoliberal i sobretot, una crisi sistèmica i estructural, que malgrat els intents no s’arregla ni amb injeccions de liquidesa.
I mentre salvar de la crisi als bancs d'Estats Units ha costat 700.000 milions de dòlars, i el govern de l'estat espanyol ha avalat la banca amb 100.000 milions d'euros, es precaritza cada vegada més el treball i la vida. S'aproven noves directives europees perquè treballem una jornada de 65 hores, per reprimir i expulsar treballadors immigrants ("Directiva de la Vergonya") o per privatitzar i deslocalitzar els serveis públics (Directiva Bolkestein) mentre es van perdent milers de llocs de treball cada dia. L'atur s'enfila, com ho feren els preus dels habitatges, que ara tampoc podem pagar.
El 15 de novembre es reuneixen a Washington els "líders mundials per a preparar un nou pla per la crisi", un pla per a decidir com ens faran pagar una crisi que ells han creat. El G-20 ha de 'refundar al capitalisme' perquè, fins i tot, ells mateixos assumeixen que aquesta crisi no té volta enrere.
Els moviments socials ja varem sortir al carrer per exigir el dret a l’habitatge digne i denunciar la bombolla especulativa i, ara que es punxa, ens n'hem de fer càrrec la gent treballadora?
El 15-N tornam a sortir al carrer a totes les ciutats d’arreu del planeta en resposta a la cimera del G-20 a Washington. No volem una 'refundació del capitalisme', altres crisis ja han demostrat que no funciona. No volem seguir socialitzant les pèrdues i que esprivatitzin els guanys.
La crisi?... que la paguin els bancs!
Si t’has quedat sense feina, si no pots pagar la hipoteca, si no arribes a final de mes, si només tens temps per treballar, si la vida precària t’ofega.... Afegeix-te a l’Assemblea de Moviments Anticapitalistes. El 15-N només és el punt de partida d’un nou escenari de lluita. Sortim al carrer!
Passa-ho! Tradueix-lo! Adapta-ho! i que tremoli la banca.
Ciutat de Mallorca, 15 novembre de 2008
Assemblea de Moviments Anticapitalistes
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
pobler | 07 Novembre, 2008 12:14 |
El PSM-EN centra la campanya del 19è Congrés en la lluita contra la corrupció i presenta el contracte dels càrrecs públics com a garantia de transparència
Biel Barceló: "durant els 32 anys d'història del PSM-EN la nostra gent mai no ha posat la mà a la caixa: no tots els polítics som iguals"
El secretari general del PSM-EN, Biel Barceló, acompanyat pels membres de l'Executiva dels nacionalistes i consellers del Govern Francesca Vives i Gabriel Vicens, ha presentat avui la campanya publicitària del 19è Congrés del partit, que se celebrarà el cap de setmana del 15 i 16 de novembre. La campanya té l'eslògan: "Tots són iguals, t'ho creus? No a la corrupció" i consisteix bàsicament en l'exposició d'OPIS a tot el territori de Mallorca durant la propera setmana (els dies previs al Congrés), amb la imatge gràfica del Congrés, el logotip del PSM i l'eslògan. Barceló ha assenyalat que la campanya té un doble objectiu: "d'una banda, donar a conèixer el Congrés del PSM, i de l'altra reivindicar el PSM com un partit diferent als altres, que sempre s'ha caracteritzat per defensar els seus principis nacionalistes, progressistes i ecologistes des del més ferm compromís amb els valors de l'ètica política i l'honradesa. Durant els 32 anys d'història del PSM-EN, la nostra gent mai no ha posat la mà a la caixa".
El secretari general dels nacionalistes i candidat a la reelecció ha explicat que, en aquest Congrés, "el PSM-EN ha de repensar l'esquerra i el nacionalisme partint de la radicalitat democràtica, amb un compromís inequívoc amb la transparència, amb l'honradesa i amb l'ètica política". Biel Barceló ha apuntat que "aquest compromís es fa més necessari que mai especialment en el moment polític que vivim, en què proliferen els casos de corrupció política i en què el Parlament compta ja amb 5 diputats que, tot i que en graus diversos, estan imputats en diferents causes per delictes de corrupció. En aquests moments hi ha una crisi de confiança dels ciutadans en la Política, i hi ha una crisi de credibilitat del conjunt de la classe política. En el PSM-EN som ben conscients que calen gestos i compromisos clars, i hem d'assumir la responsabilitat d'aconseguir que la ciutadania d'aquest país recuperi la confiança en la Política i en la Democràcia. Perquè no tots els polítics són iguals".
Biel Barceló també ha presentat la proposta de contracte del càrrec públic del PSM-EN, que forma part de la ponència d'organització que haurà de ser debatuda i aprovada en el Congrés. Aquest contracte, de ser aprovat, haurà de ser signat per tots els càrrecs públics del partit, i regula les competències, els drets i els deures dels representants polítics del PSM a les institucions. "Representa el compromís dels càrrecs públics amb el projecte polític que representa el PSM-EN i amb el conjunt de la societat, i és una garantia de transparència i de servei públic", ha explicat Barceló.
El contracte estipula, entre altres qüestions, l'obligació de declarar les fonts d'ingressos econòmics i patrimonials en ser elegits càrrecs públics, d'informar de la gestió desenvolupada als afiliats, a la ciutadania i moviments socials i als òrgans competents del partit o de mantenir el càrrec a disposició del partit. En aquest sentit, Biel Barceló ha assumit el compromís que, si és reelegit com a secretari general, actuarà amb contundència si es donàs cap cas de presumpta corrupció: "en cas que un càrrec públic del PSM-EN fos inculpat per delictes de corrupció, hauria de dimitir i el partit prendria mesures cautelars".
@ PSM-Entensa Nacionalita d'Inca. Dissenyat i desenvolupat per Blogosfera PSM. Administrar
Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.
Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.
Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.
Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".
Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. (Miquel López Crespí)
Articles en defensa del PSM i de suport al nacionalisme d’esquerra
La marginació de Mateu Morro
En unes declaracions publicades en el suplement "Presencia" de Diari de Balears, l'exsecretari general del PSM, Mateu Morro, es mostra molt dolgut per la marginació que, afirma, ha sofert des que va ser substituït al capdavant de la formació nacionalista. Mateu Morro diu en aquesta entrevista que comentam: "Després de 30 anys d'afiliació i 17 de secretari general, em feia il·lusió, encara que fos per coherència biogràfica, continuar, en el nivell que col·lectivament es decidís, participant en el projecte [del PSM]. Aquí va ser quan Nanda Ramon, Pere Sampol, Antoni Alorda, Biel Vicens -el grup que ara dirigeix el partit- degué considerar que la renovació s'havia de visualitzar". L'exsecretari general, parlant amb el periodista, diu que aquesta exclusió ha estat "un cop, el més fort que m'he duit en la meva experiència política".
Tot plegat ens indica que alguna cosa ha fallat i falla dins del PSM. I ho podem dir des d'una posició de lleialtat i de constant suport crític als amics i amigues que conformen aquest col·lectiu polític per al qual hem demanat el vot en nombroses ocasions i que hem encoratjat en moments ben difícils. Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. I és precisament des d'aquesta posició de suport crític que els demana públicament si no era possible trobar una solució menys traumàtica per a la "renovació" del partit.
La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. Un projecte que esdevingué atractiu per a una part considerable de la nostra societat. Estranyament, com tots sabem, els anys de gestió institucional, tant al Consell Insular de Mallorca com al Govern de les Illes, no serviren per a consolidar l'organització, els punts pels quals el poble havia lluitat i votat.
Ara, després de la desfeta del Pacte de Progrés, després de la derrota del el nacionalisme d'esquerres, pel que sembla som a punt d'entrar novament en una etapa igualment tenebrosa com ho va ser la que protagonitzà Gabriel Cañellas. Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. Qui no coneix els pactes secrets i no tan secrets entre Llamazares i el PSOE? Però per aconseguir neutralitzar primer, i acabar després amb el nacionalisme progressista, s'ha de fer feina per anar marginant els homes i dones que, històricament, s'han oposat amb força i decisió a totes aquestes continuades maniobres d'absorció i vampirització. Mateu Morro era un dels caps que calia tallar per a poder continuar amb els plans de neutralització d'una opció clarament d'esquerres i nacionalista. L'actual direcció del PSM, els amics i amigues que actualment conformen la direcció d'aquest partit, haurien d'estar ben assabentats del que s'ordeix en els despatxos del poder econòmic, polític i mediàtic de les Illes. Saber a la perfecció a qui beneficien certes depuracions. Bastaria repassar la premsa d'aquests darrers anys, analitzar els comentaris que s'han publicat per a provar de neutralitzar la línia independent del PSM, per a obrir els ulls quant al futur i endevinar els motius dels somriures actuals, del goig i la satisfacció que han sentit tots els enemics de l'esquerra amb la marginació de Mateu Morro.
Els propers anys es presenten molt difícils, complicats, i molts dels que donam suport al nacionalisme d'esquerres pensam que som en un moment històric, a una cruïlla decisiva per a la supervivència d'una força nacionalista a la nostra terra
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VI-05)
« | Novembre 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |