pobler | 26 Setembre, 2008 22:33 |
Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)
Corrupció política i despolitització a les Illes
Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.
I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.
A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.
Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?
Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la transició.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 26 Setembre, 2008 11:16 |
La pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), van rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol. (Miquel López Crespí)
Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària. (Miquel López Crespí)
El teatre de la transició
Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són obres escrites després de l'ensorrada de les idees rupturistes en temps de la transició. La definitiva consolidació del règim sorgit dels pactes entre la pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), va rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol.
De cop i volta, desfets els partits d'esquerra revolucionària, demonitzades les idees d'igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d'una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l'hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències.
Com explica molt bé el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a a butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial".
A partir d'aquest moment ja sabem que no hi haurà cap suport per a continuar bastint una cultura autènticament d'esquerres. Són els anys de l'"assalt a les institucions".
Un personatge d'Els anys del desig més ardent, ho explica d'aquesta manera: "Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat per mitjà de la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans".
Arribava el fosc reialme dels endollats. Una bona part del funcionariat cultural es posa incondicionalment al servei de l'estat sorgit de la reforma del règim franquista. Som ben conscient que no han guanyat els "nostres". Nosaltres som al carrer, com sempre, com de costum. No serà possible doncs, bastir cap treball teatral "per a les grans masses populars" com, a vegades, en temps del franquisme hem somniat. Com una fuetada bestial al rostre, després d'aquestes "primeres eleccions", després de constatar en a carn que ha significat i significa la victòria dels cínics, ja sabem a la perfecció que els "nostres", és a dir els republicans, els revolucionaris, els treballadors, els que no tenim res més que les nostres mans per a provar de sobreviure en la foscor... hem perdut. Així de senzill, així de dramàtic.
No hi haurà gran teatre de masses antisistema enmig del carrer. Com explica Joan Fuster en la seva imprescindible obra Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1972), talment com si ens trobassim en la postguerra franquista: "Ara, però, el dramaturg no es fa cap illusió sobre la taquilla; guanya, en canvi, una gran llibertat en el seu treball. El seu públic és un públic -diguem-ho així- d'entesos, i ell se n'aprofita per a posar en joc totes les seves armes creadores. La tècnica, els assumptes, la posta en escena, els propòsits, començaren a ser diferents".
Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària.
Com ja he explicat, la trilogia formada per Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són expressió d'aquesta "nova època" predemocràtica. Com el teatre experimental de la postguerra (recordeu algunes obres de Salvador Espriu!), l'autor, que sap que té poques possibilitats de ser representat, investiga en la tècnica teatral i prova d'aprofundir dins la psicologia d'uns personatges en crisi. Són muntatges eminentment poètics (sense deixar de reflectir l'època i el moment històric) en els quals, les propostes de l'autor exigeixen un atent esforç de concentració per part de l'espectador. És un teatre, com ja ho era el de clandestinitat, construït amb oposició al "teatre rekional", el teatre de l'autoodi, tan blasmat per Josep M. Llompart i Joan Fuster i, contra el qual, es bastiren en bona mida les resolucions sobre teatre del Congrés de Cultura Catalana.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 26 Setembre, 2008 05:49 |
L’eivissenca Fanny Tur serà la nova directora adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). Després de mesos de càbales a la fi avui es donarà a conèixer el nom de la persona que representarà les Illes Balears i Pitiüses a l’entitat, encarregada de promoure la llengua i la cultura catalana a l’exterior. (Francesc Marí)
Fanny Tur, nova directora adjunta del Ramon Llull
L’exconsellera insular d’Eivissa ocuparà el càrrec en representació de les Balears. El nom, que es farà públic avui, és a proposta del PSM, com marca el pacte de governabilitat
Francesca Marí
L’eivissenca Fanny Tur serà la nova directora adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). Després de mesos de càbales a la fi avui es donarà a conèixer el nom de la persona que representarà les Illes Balears i Pitiüses a l’entitat, encarregada de promoure la llengua i la cultura catalana a l’exterior.Les dirigents del PSM, Nanda Ramon i Margalida Tous, seran les encarregades de fer públic el nom de la historiadora eivissenca que fou portaveu d’Eivissa pel canvi i, des del 1999 fins al 2004, ocupà la Conselleria insular de Cultura, Patrimoni i Medi Ambient del Consell de l’illa pitiüsa.
Just ara farà un any, en el marc de la Fira de Frankfurt, els dirigents nacionalistes donaren a conèixer el nom d’un altre eivissenc, Isidor Marí, com a candidat a representar les Illes Balears al Ramon Llull. Els tràmits per a l’entrada insular a la institució s’endarreriren i, després de mesos d’incerteses, el PSM ha optat per un altre eivissenc, també lligat a la història i la cultura del nostre poble.
En concret, Fanny Tur és la directora de l’Arxiu Històric Municipal d’Eivissa d’ençà de 1987. El 1999 deixà la feina per dedicar-se a la vida política, cosa que abandonà el 2004 després d’una dimissió molt comentada. De llavors ençà, torna a encapçalar l’arxiu de la pitiüsa major.
Anar per feina
Aquest nomenament es fa públic tres setmanes després que els presidents Francesc Antich i José Montilla signassin l’acord d’entrada de les Illes Balears al Consorci de l’Institut Ramon Lull. Així mateix, serà a partir de novembre quan la junta rectora del Consorci es posi a treballar amb normalitat. I, segons fonts properes a la institució, caldrà esperar fins al proper mes de gener per formalitzar el nom de Fanny Tur com a directora adjunta. Tot i així, abans cal fer passes intermèdies. El primer de tot serà la ratificació de l’acord signat per Antich i Montilla al Parlament balear i català. Després s’haurà de portar davant el Parlament espanyol. Així doncs, la inicitavia està encaminada i, a partir d’ara, també tindrà cara i ulls, almenys pel que fa a Balears.
D’eivissenc a pitiüsa
El mes d’octubre aquest diari anuncià el nom d’Isidor Marí com a candidat a ser el representant de les Illes Balears davant el Llull. El PSM, a qui segons l’acord de governabiltiat correspon el nomenament, confirmà aquesta premissa que ara, un any després, han baratat de nom.Ara bé, el canvi només ha estat només de sexe i de formació intel·lectual, ja que la procedència dels dos "candidats" són la mateixa: Eivissa.Les travesses de noms han estat llarges.
Ara, Isidor Marí continuarà amb la tasca a la UOC i la seva música, mentre que Fanny Tur haurà de deixar l’arxiu per encarar-se a un nou repte, encara enmig d’un procés de gestació.El dubte rau ara en quin serà l’espai físic des d’on treballaran Tur i els seus tècnics. Des de Palma o des d’Eivissa? La seu pot estar ubicada a qualsevol banda de l’Arxipèlag.
dBalears (25-IX-08)
Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36... (Miquel López Crespí)
Eivissa en el record: Pilar Costa, Fanny Tur i la poesia
(Pàgines del meu dietari: abril de 2001)
Aquests dies són ben especials. Ara mateix [2001] he acabat d'arribar d'Eivissa on, amb na Pilar Costa i la seva consellera de Cultura Fanny Tur (juntament amn el el professor Vicent Ferrer) hem presentat els poemaris Rituals i Agrupament de la peresa (de l'excellent poeta eivissenc Bartomeu Ribes). Inesperadament tornen estimades històries personals ocultes en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. De cop i volta, amb aquella trucada de la consellera de Cultura Fanny Tur comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villángómez, els records s'han acaramullat dins del meu cervell. De tot això, d'aquesta esponerosa invasió del passat, en són els màxims culpables la Presidenta del Consell Insular d'Eivissa i Formentera Pilar Costa, en Joan Albert Ribas, na Montse (aquests dos darreres eficients tècnics i "agitadors" de la Conselleria de Cultura). I no volia oblidar-me de n'Andreu Coll, del poeta Jean Serra... Tots plegats han fet possible la realitat del premi literari en homenatge a Marià Villongómez, l'indiscutible patriarca de les nostres lletres tan admirat per tots nosaltres. En Joan Cerdà, director de la revista Quatre Illes i de l'Editorial Res Publica Edicions ha fet possible l'edició dels llibres. A conseqüència de tot això en tornaven a la memòria molts esdeveniments dels passat: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.
Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36...
Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per "Destino" en el febrer de l'any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d'altres, en temps de la transició quan la nostra biblioteca particular era sovint "nacionalitzada" per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se'n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta. Aquesta guia portava per títol Guia de Mallorca, Menorca e Ibiza i posteriorment em faig poder fer amb l'edició del 1970, també de "Destino", crec que al cap de poc que sortís.
Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l'illa germana.
He obert l'original del poemari [Rituals] que hem presentat amb na Pilar Costa, na Fanny Tur, en Bartomeu Ribes... i de sobte he ensopegat amb un poema començat a perfilar l'any 1972 a un baret de Sant Carles. En el fons no podem defugir el ressò de la vida que hem viscut, els ecos provinents dels esdeveniments que més ens han sobtat. Rellegesc aquesta pàgina i, com un sobtat llampec, em torna a la memòria el blau-verd de la mar eivissenca en aquells anys juvenils:
I si hi mires / dins del blau de la mar, / hi pots veure les pedres del fons, / petxines, / exèrcits de peixos, / talment un planeta gran, / inabastable com la mateixa terra. / Reialme perfecte del silenci / on moltes nits de lluna plena / ens hi submergíem en haver llegit / Durrell, els antics poetes grecs. / Contemplant la posta de sol, / sempre nova, / rutilant, / ens enfonsàvem en la darrera tebior / de l'horabaixa per art de màgia i encantament. / Malefici dels dies finals. / Esdeveníem, per uns moments, / antics guerrers de periclitades batalles. / Ens perdíem dins les ones / per tornar a ressorgir de nou a la vida, / nus, / xops d'estrelles.
Eivissa i Formentera en els anys setanta! Quina flamarada vital tornant a la memòria!
« | Setembre 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 |