pobler | 02 Setembre, 2008 15:51 |
«PER LA MALLORCA QUE ENS MEREIXEM»
Per evitar més creixement urbanístic
Per evitar l'autovia inca-manacor
Perquè el 2on cinturó no és la solució...
El GOB recorda al Consell de Mallorca les assignatures pendents en la revisió del Pla Territorial de Mallorca.
Reprenent les propostes concretes sorgides arrel de la manifestació de març de 2007 que va treure 50.000 persones al carrer contra les actuacions i polítiques territorials del govern i Consell d'aquell moment, el GOB vol recordar al Consell de Mallorca que el Pla Territorial és precisament l'eina per establir un canvi de model i una ruptura amb aquella política depredadora del territori.
Per això, el GOB té en marxa la campanya "Per la Mallorca que ens mereixem", perquè tots aquells que estimam Mallorca necessitam veure una ruptura amb aquest passat recent i estar tranquils de que les portes no es deixen obertes per a futurs nous desbarats.
Recordam que alguns d'aquests desbarats encara es troben previstos en l'actual Pla Territorial de Mallorca i no s'han previst canviar ni revisar en la proposta de modificació puntual aprovada inicialment el passat mes de juliol pel Consell de Mallorca.
És per això que consideram imprescindible fer una modificació en profunditat del Pla Territorial, per revisar, regularitzar i en alguns casos eliminar propostes del Pla, encara vigent aprovat, per UM-PP.
QUÈ DEMANAM
- Eliminar les Àrees de Reconversió Territorial. La modificació plantejada pel Consell de Mallorca, no les el•limina sinó que les manté, la qual cosa representa un incompliment flagrant de l'acord de governabilitat acordat entre les forces del pacte, en que s'especificava que es plantejaria la modificació del PTM amb l'objectiu de eliminar les Àrees de Reconversió Territorial.
- Eliminar el projecte d'autovia Inca- Manacor. Tot i que Francina Armengol potser no té intenció d'executar aquesta via dins aquesta legislatura no podem oblidar que, malgrat la mobilització permanent protagonitzada per la "Plataforma Autovia NO" (22,000signatures, 50,000 persones al carrer) i fins i tot mocions contràries de gran part de l'Ajuntament de la zona, el Consell segueix mantenint aquesta proposta de construir l'autovia entre Inca Manacor.
- Eliminar el projecte de 2on cinturó per Palma. Tot i que el Consell sembla haver descartat la proposta de l'anterior legislatura pel traçat de 2on cinturó, aquesta infrastructura segueix essent contemplada en el Pla Territorial de Mallorca i es probable que els arguments per justificar-la durant aquesta legislatura siguin els accessos al nou hospital de Son Espases que s'ha construït sense tenir els accessos resolts. - Revisar els sostres de creixement que preveu el PTM Recordem que les previsions de creixement del Pla Territorial de Mallorca són de 5.000 ha en 10 anys, 500 hectàrees en un any i 15.000 m2 cada dia Amb el PTM cada dia se podrien urbanitzar i edificar l’equivalent a tres camps de futbol.
PER UNA NOVA POLÍTICA TERRITORIAL
Per tot això i per regularitzar la implantació de polígons industrials, camps de golf, equipaments en sòl rústic d'una manera racional i adaptada a les vertaderes necessitats de Mallorca, recordam al Consell que l'acord de governabilitat era una eina extraordinària per a sentar les bases per a una nova política territorial per a Mallorca. Però, amb l'acord pres respecte la modificació del PTM, es posa de manifest que l’aplicació està sent molt diferent a la lletra escrita.
Per tot això, sota el lema "Per la Mallorca que ens mereixem", el GOB ha posat en marxa una campanya a través d'internet per demanar que executin amb valentia els acords assumits a l'acord de governabilitat del Consell de Mallorca i que es replantegin la modificació en profunditat del Pla Territorial de Mallorca per eliminar definitivament les Àrees de Reconversió Territorial i assentar les bases d 'un model territorial més sostenible.
PER LA MALLORCA QUE ENS MEREIXEM
La campanya consisteix amb l'habilitació d'un petit espai a la plana web del GOB (http://www.gobmallorca.com/ptm) amb informació sobre els arguments pels quals el GOB demana al Consell de Mallorca, una modificació en profunditat del Pla Territorial de Mallorca i la demanda dels objectius concrets que s'haurien d'implantar per establir un nou model territorial més sostenible per Mallorca. L'espai inclou una carta que amb un “clic” de ratolí s'enviarà al Presidència del Consell de Mallorca i a Conselleria d'Urbanisme i Ordenació del Territori de la mateixa institució.
Web GOB
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó
Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.
Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.
Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.
Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 02 Setembre, 2008 06:28 |
La coneguda posició anticomunista del cinema hollivudenc fa que una experiència com la de Rojos sigui considerada una "fita històrica" dins la cinematografia d'aquell país. En el fascicle que li va dedicar el diari El País corresponent a la recopilació titulada El siglo XX a traves del cine, es fa la següent anàlisi de la pellícula: "El mero hecho de que Rojos fuera rodada en Estados Unidos (ampliamente proyectada y premiada, además) constituye por sí mismo un verdadero fenómeno, y ello porque la historia que la película cuenta es una de las más subversivas para la sociedad estadounidense de este siglo: la Revolución de Octubre, que dará lugar al primer Estado comunista de la Tierra, considerada a través de la peripecia personal y hasta de los ojos, de un norteamericano, John Reed, periodista, activista, fustigador del imperialismo de EEUU, apasionado defensor de la revolución bolchevique y uno de los fundadores del comunismo en su país". (Miquel López Crespí)
Les pel·lícules de la nostra vida (i II)
Cinema revolucionari i cinema comercial
A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.
Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.
No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.
Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.
En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.
Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.
Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.
Rojos, la pellícula sobre la vida de John Reed que volem comentar, com a exemple paradigmàtic de cinema comercial amb mala anomenada d'honradesa, no s'escapa de la llei de ferro de la indústria hollivudenca. El film va optar en el seu moment a dotze dels òscars de l'Acadèmia nord-americana, dels quals va rebre tres: al director, Warren Beaty, a l'actriu Maureen Stapleton i a la fotografia.
Rojos ens permet situar a la perfecció el problema del cinema pretesament "revolucionari" dins de la indústria nord-americana. Però... ¿qui és aquest estrany director que vol portar a la pantalla la vida d'un comunista com John Reed i, de passada, parlar de la Revolució Soviètica?
Les enciclopèdies ens informen que Beatty va néixer a Richmond l'any 1937 i, descobrim que és germà d'una de les actrius, Shirley MacLaine, que més ens interessaren en els anys setanta. Beatty va tenir un paper en la mítica Esplendor en la yerba (1961) i posteriorment el poguérem veure a Bonnie and Clyde (1967), Los vividores (òscar a la seva feina com a actor) i Shampoo (1975). El seu debut com a director comença amb El cielo puede esperar (1978). És després d'aquesta pellícula quan comença la llarga preparació de Rojos.
Així i tot, la coneguda posició anticomunista del cinema hollivudenc fa que una experiència com la de Rojos sigui considerada una "fita històrica" dins la cinematografia d'aquell país. En el fascicle que li va dedicar el diari El País corresponent a la recopilació titulada El siglo XX a traves del cine, es fa la següent anàlisi de la pellícula: "El mero hecho de que Rojos fuera rodada en Estados Unidos (ampliamente proyectada y premiada, además) constituye por sí mismo un verdadero fenómeno, y ello porque la historia que la película cuenta es una de las más subversivas para la sociedad estadounidense de este siglo: la Revolución de Octubre, que dará lugar al primer Estado comunista de la Tierra, considerada a través de la peripecia personal y hasta de los ojos, de un norteamericano, John Reed, periodista, activista, fustigador del imperialismo de EEUU, apasionado defensor de la revolución bolchevique y uno de los fundadores del comunismo en su país".
Pensam que les "bones intencions" ni la, no ho discutirem, honradesa de Warren Beatty, no són suficients per a qualificar alegrement de "revolucionari" Rojos. Que signifiqui una fita històrica en el context d'una producció majoritàriament anticomunista, ho podem acceptar. Anar més enllà potser seria fer massa concessions.
És evident que ambdós cinemes, el soviètic dels anys vint i el comercial dels anys vuitanta i noranta, neixen en circumsrtàncies polítiques completament oposades. I, igualment, aquesta via pretesament "alternativa" no connecta amb cap de les propostes dels anys seixanta. Malgrat que sovint, amb totes les seves contradiccions, la "nouvelle vague" francesa (Godard, Rouch, Rivette, Truffaut, Melville, Resnais, Rohmer, Kast...) no deixava de tenir un peu en el cinema comercial, aspirava a marcar un nou rumb en la cinematografia mundial. Un "nou rumb" en llenguatge filmic i en continguts.
Aleshores tots els comentaristes reconeixien les aportacions creatives del "nôvo cinema" brasiler o del cinema cubà sorgit amb la revolució cubana. Manuel Pérez Estremera escrivia en el pròleg a Problemas del nuevo cine: "El movimiento ha tenido una vitalidad y una capacidad expresiva propias y nadie puede discutir, como totalidad, su papel revolucionario dentro del cine latinoamericano en cuando a creación de una forma expresiva nacional, de un ámbito cultural anticolonizador y de unas nuevas posibilidades de trabajo".
El cinema presament "rupturista" del moment tampoc no té res a veure amb les experiències avantguardistes dels anys vint. La revolució soviètica abans de la burocratització estaliniana és un terratrèmol polític, econòmic i cultural d'aquells que només es donen una vegada cada cinc-cents anys. L'URSS d'abans dels judicis de Moscou del trenta-set, d'abans que la burocràcia pseudocomunista usurpàs l'exercici del poder proletari i transformàs el poder del poble en la dictadura d'un sol home, com escriu Trotski, és un laboratori que permet el desenvolupament de les formes de govern més avançades de l'època, el poder dels consells obrers, i consolida una avantguarda cinematogràfica, pictòrica, literària, arquitectònica i teatral sota la influència de la qual naveguen encara els creadors actuals. En el llibre Reflexiones de un cineasta (Artiach Editorial, Madrid, 1970), Eisenstein explica a fons el procés de filmació de pellícules històriques com La vaga (1924), El cuirassat Potemkim (1925), Octubre (1928), L'antic i el nou (1929), Viva México! (pellícula inacabada), Aleksander Nevski (1938) i Ivan el Terrible (1944).
Si exceptuam les pellícules d'Eisenstein dels anys trenta i quaranta, fetes ja en el període estalinià i sota el control dels comissaris culturals de la GPU que tants problemes causaren als creadors soviètics concretats en presó, exili i mort per a molts, cal matitzar que en temps de Lenin i Trotski existeix una sintonia quasi perfecta entre la voluntat de canvi del nou cinema soviètic i la direcció bolxevic.
Les experiències cinematogràfiques de Tiniànov, Kuleixov, Vertov, Nedobrovo, Eisenstein, Púdovkin, Dovjenko, com les de Maiakovski en teatre i poesia o els d'Issak Bàbel en narrativa, són l'expressió artística de les noves classes populars que han assolit el poder a l'antic imperi tsarista. Com explica el mateix Eisenstein en Del teatre i del cinema (1934), la nova situació política, la fi del capitalisme a Rússia, ha creat també un nou llenguatge cinematogràfic al servei de la filosofia i la ideologia de les classes revolucionàries.
Una cinematografia al servei de la Revolució Mundial. Som lluny de l'estret nacionalisme granrus denunciat per Lenin i que, a partir de la burocratització de la Revolució, practicarà Stalin i la seva colla de deixebles.
Un cinema revolucionari tant en l'aspecte formal com en l'aspecte de contingut. Posteriorment, amb la consolidació de la contrarevolució burocràtica, aquests aspectes rupturistes amb el passat conservador de la cultura esdevendran un somni llunyà. Trotski, malgrat ser en la pràctica, el representat més avançat juntament amb Lenin de la Revolució Socialista Mundial, tampoc no se salvarà de caure en posicions ben errades en el camp cultural. L'atac que fa a l'ala esquerra de la revolució artística, les condemnes contra el Proletkult, partidaris de la cultura proletària, són molt discutibles i, malgrat la seva aparatositat "marxista", no deixen de semblar-se a les típiques acusacions de l'escolàstica vaticana contra heretges i lliurepensadors. Basta repassar aquella històrica recopilació d'articles titulada Literatura y revolución. Otros escritos sobre la literatura y el arte (París, Ruedo Ibérico, 1969) en la qual, al costat de treballs autènticament enriquidors del debat damunt l'art i la cultura, trobam opinions molt discutibles. En l'article "El suicido de Maiakovski" Trotski evidencia la seva incomprensió del futurisme rus i la revolució poètica i teatral que representen Maiakovski i tots els sectors d'artistes propers al Proletkult i la Lef. Per una part, Lenin i Trotski creen l'instrument polític, el partit bolxevic capaç de derrotar l'imperialisme i el capitalisme en l'Estat més gran del món i atorguen al proletariat i a les masses treballadores i colonitzades la capacitat de superar políticament i militarment la burgesia, però li neguen aquest mateix paper dirigent i transformador en el camp cultural i artístic. És una contradicció molt evident no resolta encara en el camp del marxisme revolucionari.
Recordem igualment un dels llibres bàsics de Lenin i del marxisme revolucionari. Ens referim a L'Estat i la revolució, adequació de la pràctica de la Comuna a l'època de l'imperialisme i del capitalisme de començaments del segle XX. Tothom recordarà com, en aquesta obra cabdal del pensament revolucionari mundial, Lenin afirma que amb el poder obrer l'estat podrà ser dirigit per qualsevol treballador i posa l'exemple de la cuinera.
La contradicció que destacam quant a la crítica de les posicions Proletkult va precisament en aquest sentit. Mentre s'atorga a qualsevol treballador la possibilitat de dirigir el futur estat dels consells, per altra banda no es veu correcte que determinats sectors culturals s'organitzin en destacaments d'avantguarda cultural.
« | Setembre 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 |