Miquel López Crespí - Memòria històrica

Després de Son Espases, amb la claudicació de les forces progressistes davant els plans heretats de l’època de Jaume Matas (recordem que l’hospital de referència havia de ser l’”estrella” de la legislatura del PP i ara ho serà del Pacte de Governabilitat); després que ja s’hagi anunciat la construcció del Segon Cinturó, es parli obertament de la necessitat d’ampliar el port de Palma –amb la destrucció de la badia que comportarà una obra gegantina com aquesta--, la possibilitat d´obtenir energia il·limitada amb el gasoducte i el cable elèctric, tot plegat, repetim, anuncia, i el GOB ho ha denunciat a la perfecció en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”, que l’absurda política desenvolupista heretada d´una etapa que pensàvem periclitada, no solament es manté, sinó que, per a desgràcia nostra, augmenta, es perfecciona i es consolida malgrat la buida xerrameca dels polítics de torn. (Miquel López Crespí)

El Govern no escolta el GOB

Després de Son Espases, amb la claudicació de les forces progressistes davant els plans heretats de l’època de Jaume Matas (recordem que l’hospital de referència havia de ser l’”estrella” de la legislatura del PP i ara ho serà del Pacte de Governabilitat); després que ja s’hagi anunciat la construcció del Segon Cinturó, es parli obertament de la necessitat d’ampliar el port de Palma –amb la destrucció de la badia que comportarà una obra gegantina com aquesta--, la possibilitat d´obtenir energia il·limitada amb el gasoducte i el cable elèctric, tot plegat, repetim, anuncia, i el GOB ho ha denunciat a la perfecció en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”, que l’absurda política desenvolupista heretada d´una etapa que pensàvem periclitada, no solament es manté, sinó que, per a desgràcia nostra, augmenta, es perfecciona i es consolida malgrat la buida xerrameca dels polítics de torn.

La claudicació de l’esquerra oficial davant els poders fàctics que volien bastir –i ho han aconseguit!— l’hospital de Jaume Matas ja ens va fer témer el pitjor. És evident que tots aquells i aquelles que donam suport crític a l’actual Govern de les Illes hem saludat la Llei de mesures urgents pel desenvolupament urbanístic sostenible. Cal dir que al costat d´una llei positiva com aquesta ens ha decebut molt l’aprovació de la Llei Carbonero i també l’aprovació de la modificació puntual del Pla Territorial de Mallorca que, malgrat la desclassificació des Guix, comporta la conservació de les polèmiques àrees de reconversió territorial.

Es tracta d’aconseguir que aquells que es diuen progressistes no ens prenguin més el pèl amb cançons i romanços de tota mena. Son Espases ha significat un toc d’alerta, una advertència de com no ens podem fiar de molts dels que, de boca enfora, diuen representar els nostres interessos i després, per gaudir dels bons sous i privilegis que atorga la gestió del règim, ens traeixen i abandonen. I no solament són capaços de trair el que deien quan es manifestaven al costat d’Aina Calafat i la Plataforma Salvem la Real, sinó que, després que els moviments socials i les plataformes conservacionistes han estat utilitzades per a llevar el PP de la poltrona i situar-se ells a escalfar la cadireta, es dediquen a demonitzar els que encara continuam en la lluita de preservar la nostra terra de les urpades dels especuladors. D’autèntica vergonya han estat els articles de destacades personalitats del PSOE criticant i demonitzant el GOB. Uns atacs i desqualificacions que podien fer pensar a un lector incaut que aquesta organització era pagada per la dreta. I tot pel simple fet d’exigir el compliment de les promeses electorals! O ja no es recorda el compromís del president Antich en el seu discurs d’investidura de no consumir “ni un pam més de territori”? Promesa que, com he vist amb la política del nefast conseller Jaume Carbonero, ha quedat en el no-res més absolut. Com explica el GOB, organització que sempre ha estat i està a l’avantguarda de la preservació dels nostres minvats recursos i territori: “Amb l’excusa de solucionar la problemàtica de l’accés a l’habitatge i sota la pressió del sector immobiliari i de la construcció –que han posat el crit al cel en veure’s a venir una disminució, per altra banda, més que raonable i lògica després del creixement desmesurat del que havien gaudit en els darrers anys de la seva activitat i els seus guanys—el Govern aprovava la Llei Carbonero”.

El Govern s’entesta a no escoltar aquells que no són enemics seus, aquells i aquelles –organitzacions ecologistes, plataformes de defensa de la terra, ciutadans i ciutadanes-- que, com els que sortiren al carrer el 17 de març de 2007 per protestar contra la política depredadora del PP, el que volen és un canvi en profunditat de l’absurd model desenvolupista actual. Fa anys que els sectors més dinàmics de la societat de les Illes denuncien l’exagerat creixement de la construcció a les Illes que, com diu el GOB, “en els darrers anys havia assolit les dimensions d’un nou boom de creixement que no responia a les necessitats reals d’habitatge a Mallorca sinó que es tractava d’un creixement vinculat a operacions immobiliàries i especulatives”. És tan mal de fer entendre als gestors de les nostres institucions que nosaltres no som al carrer –com quan participàvem en la lluita per preservar La Real— només per canviar de POLÍTICS, sinó, i això és l’essencial, per CANVIAR DE POLÍTICA? Als milers de manifestants que sortírem il·lusionats al carrer el 17 de març de 2007... què ens importa qui encalenteix la cadira si finalment es fa la mateixa política d’insostenibilitat i destrucció de recursos i territori? El que volem, i per això el GOB i la ciutadania responsable és exigent amb els actuals governants, el que volem, repetesc, és finar amb l’actual model desenvolupista, amb l’irracional creixement il·limitat que consoliden tant el PP com el PSOE sense que es vegi per part ni banda un canvi qualitatiu.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Per a gent que, malgrat sigui des d'òptiques estètiques i ideològiques diferents, estimam els nostres clàssics, no podeu imaginar el sotrac que significa entrar a una llibreria per a demanar un llibre de Costa i Llobera i sentir que no en tenen cap. Pitjor encara. Si l'empleat és d'aquells que solament coneixen l'existència dels darrers èxits espanyols o nord-americans, sense cap mena de vergonya et pot dir que no sap qui és aquest "autor desconegut". Arribats a aquest punt, hauríem de saber apreciar com pertoca la feina d'infrastructura cultural feta des dels seus inicis per l'Editorial Moll. (Miquel López Crespí)

Costa i Llobera i l'Editorial Moll

Fins fa uns anys era prou complicat trobar llibres que estudiasin la vida i l'obra de Miquel Costa i Llobera. No és que no hi hagués llibres publicats. El problema és que eren mals de trobar si exceptuam els que, de forma quasi miraculosa, havia anat editant l'Editorial Moll. Existien els "clàssics", aquell quasi introbable, a no ser en Llibres Mallorca, Mn Costa i Llobera: assaig biogràfic, que l'incansable Bartomeu Torres Gost havia publicat a "Les Illes d'Or" l'any 1936, pocs mesos abans de l'esclat de la guerra civil. També podies trobar, després d'acurada recerca, les famoses Visions de Palestina de Costa i Llobera (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1977), Primeres poesies (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1981) i la reedició d'Horacianes, amb pròleg de Jaume Vidal Alcover, també de l'Editorial Moll (1990).

Igualment era a l'abast del lector De l'agre de la terra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1997) i l'estudi de Josep Sureda Blanes Entorn de Miquel Costa i Llobera, editat per Editorial Moll amb col×laboració amb la Fundació Rotger Villalonga (1999) i l'imprescindible Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich, cartes recopilades, com es pot imaginar, per Bartomeu Torres Gost (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1985).

Però no intentàssiu adquirir a cap llibreria de Ciutat el famós Miguel Costa i Llobera (1954-1922): itinerario espiritual de un poeta del mateix Bartomeu Torres Gost i que edità la Biblioteca Balmes de Barcelona el 1971!

Provar de trobar aquest darrer llibre era -i imagín que continua essent!- una epopeia de les antigues. Puc donar fe que, fa uns anys, quan amb el grup d'escriptors de sa Pobla (Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Rafel Socias, Francesc Gost, Miquel Segura, etc.) preparàvem un homenatge a l'autor de Pollença, no el vaig trobar per part ni banda. Un bon amic meu, professor del departament de català de la UIB, m'aconsellà anar pels voltants de la Seu perquè per aquells indrets, armat de paciència i en pla de detectiu, provàs de trobar informació respecte a l'"introbable".

Dit i fet. Un plujós dia d'abril de l'any 2000 em vaig dirigir a la Seu. Hi hagué sort. En els arxius que hi ha en el primer pis de l'antic edifici de l'Almoina vaig poder trobar un vell canonge que, pel que m'explicà, conegué a fons Bartomeu Torres Gost. Aquest bon home m'indicà, com aquell que indica el guardià de les claus del tresor, una persona que feinejava en l'ombra de la sala, tenint cura de vells pergamins curulls d'història. Era un dels escolans vells de la Seu. L'escolà, molt amable, m'acompanyà fins a un taulell amb llibres i butlletins religiosos que hi havia vora l'entrada de la porta de la Seu i, oh miracle!, allà, quasi amagat, tapat per un munt de llibres de missions, vides de sants i els habituals fulls parroquials, poguérem trobar un exemplar del llibre de Bartomeu Torres Gost.

Vaig dipositar, com era preceptiu, el preu que em demanaren i, més content que un infant amb la seva joguina el dia dels reis, vaig tornar al meu despatx.

Valgui aquesta història com a curiosa anècdota del que costa trobar, a la seva terra, material d'estudi d'un dels poetes més coneguts dels Països Catalans.

Per a gent que, malgrat sigui des d'òptiques estètiques i ideològiques diferents, estimam els nostres clàssics, no podeu imaginar el sotrac que significa entrar a una llibreria per a demanar un llibre de Costa i Llobera i sentir que no en tenen cap. Pitjor encara. Si l'empleat és d'aquells que solament coneixen l'existència dels darrers èxits espanyols o nord-americans, sense cap mena de vergonya et pot dir que no sap qui és aquest "autor desconegut". Arribats a aquest punt, hauríem de saber apreciar com pertoca la feina d'infrastructura cultural feta des dels seus inicis per l'Editorial Moll. Sense les edicions concretes iniciades en el seu temps per Francesc de B. Moll i continuades posteriorment per Josep M. Llompart i Francesc Moll, poca cosa s'hauria arribat a conèixer de Miquel Costa i Llobera. Ni de gairebé cap altre autor nostrat.

Posem un exemple. Parlem de la importància cabdal que, per al coneixement de la poesia de Costa, significa l'edició d'Antologia lírica, editada per Editorial Moll i patrocinada pel diari Última Hora el 1972. Obra que ha tengut amb posterioritat dues edicions més: la de 1980 i la de 1990.

Durant molts d'anys, els amants de les nostres lletres ens haguérem de conformar amb tenir tan sols a l'abast el llibre biogràfic de Torres Gost sobre Costa i Llobera de l'any 1936. Sortosament, Josep M. Llompart, que sabia a la perfecció de totes les mancances culturals que la victòria del feixisme havia significat per a la nostra cultura, es preocupà de portar a la impremta les lliçons de l'històric curs de llengua i literatura mallorquina que el mateix Llompart va donar per Radio Juventud d'Inca la tardor de 1960.

Aquestes importantíssimes lliçons, potser les primeres que es podien sentir per una ràdio del "Movimiento" en els tenebrosos anys seixanta, foren recollides en forma de llibre, un que seria bàsic per a la formació de molts d'escriptors mallorquins de finals dels seixanta i començaments del setanta. El llibre "militant", en paraules de Llompart, sense pretensions de "cientificitat", però que esdevingué una arma efectiva del nostre desvetllament nacional i cultural, portava per títol La literatura moderna a les Balears i, com no podia ser d'altra manera, va ser editat per l'Editorial Moll el desembre de 1964.

Precisament el capítol VIII del llibre (pàgs. 76-87) està completament dedicat a la vida i obra de Miquel Costa i Llobera. Va ser precisament aquesta obra i la reproducció dels famosos versos de "Lo pi de Formentor" el que, malgrat no fos el poeta de la nostra joventut, ens obrí les portes per a anar aprofundint en la l'obra poètica de l'autor de Pollença.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

De fora vindrà qui de casa ens traurà!

Ho diuen els nostres avantpassats mallorquins, amb el seny asserenat i la serenor assenyada que sempre els caracteritza: “De fora vindrà qui de casa ens traurà!”

Ho diu també el Diccionari Català Valencià Balear, l'inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides dels documents i textos antics i moderns, i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les Illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les valls d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat d'Alguer de Sardenya -segons pot veure's al Tom V de l'obra iniciada per Mn. Antoni M. Alcover, redactat per Francesc de B. Mo ll, amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner-:

"De fora vindrà qui de casa ens traurà", es diu referint-se als qui suplanten els posseïdors o habitadors legítims.

Es diu això a Mallorca, moltíssim abans que hi arribi a tocar mare el representant d'aquesta entitat que porta el nom d'Asocolombia -Associació Colòmbia Unida a Balears-.

Aquesta associació de colombians que inicia una campanya de boicot als productes etiquetats en llengua catalana i a tots aquells comerços retolats en la llengua pròpia de les Illes Balears.

Aquesta associació de colombians que crida a boicotejar el comerç illenc, a no consumir productes que no estiguin etiquetats en castellà i a no comprar en locals retolats en la llengua pròpia de les Balears, atacant durament les polítiques de normalització lingüística.

No se sap ben bé què en deu pensar aquest personatge colombià, ni aquesta associació de colombians, respecte d'aquell altre comerç illenc que ven productes etiquetats només en xinès, alemany, anglès, francès o ves a saber tu quina altra llengua que no sigui la catalana...

Aleshores, que parlin clar i català: són colombians arribats a Mallorca que volen que tothom sigui espanyol!

Ara i així ens entenem!

Sortosament, no tots els colombians que viuen a Mallorca pertanyen a aquesta associació...
Sortosament no totes les entitats d'Amèrica Llatina arrelades a Mallorca en comparteixen els plantejaments...

Sortosament la gent més assenyada i asserenada de Mallorca ja fa temps que sap molt bé que mai no s'ha de confondre el cul amb les témpores...

És més, sap veure ben a les clares allò que se li ha de dir a aquest senyor, representant d'Asocolombia -no ara, sinó des de fa molts de mesos-:

“...per arribar a ser ciutadans del món cal estar igualment arrelats a la terra on vius i aquí aquesta terra s'anomena Mallorca.
Espanya és una entitat política afegida més tard.
Us ho deman de tot cor.
Lluitau amb nosaltres.
No vingueu amb principis exclusivistes.
Estimau Mallorca, la terra on ara viviu.
Intentau comprendre perquè encara hi ha gent aquí que lluita i s'esforça per mantenir la llengua dels seus pares i padrins.
No us és un exemple i un repte el cas de tantes terres d'on veniu on la llengua que parlaven els vostres avantpassats va ser aniquilada per una altra llengua invasora i imperial?” (Guillem Ramis Moneny)

La mateixa que a Mallorca!

- Español - English - Français

http://promocat.cecili.cat/post/57898 Blog Promocat

Fanny Tur serà, doncs una de les màximes responsables de promoure la cultura catalana, sempre amenaçada pel poder omnipresent dels imperis que ens colonitzen. (Miquel López Crespí)

Fanny Tur, directora adjunta del Ramon Llull (IRL)

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

Aquests dies he llegit que la bona amiga Fanny Tur serà la nova directora adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). La notícia m’ha recordar viatges literaris a Eivissa, els inicials contactes amb aquesta valenta lluitadora, capdavantera del combat per la cultura catalana, per la defensa dels nostres minvats recursos i territori, sempre amenaçats pels voltors de la dreta depredadora, per aquests especuladors que no aturen en la seva tasca de destruir les nostres senyes d’identitat.

Fanny Tur serà, doncs una de les màximes responsables de promoure la cultura catalana, sempre amenaçada pel poder omnipresent dels imperis que ens colonitzen. Inesperadament, en llegir la notícia, tornen estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. Encara tenc ben present aquella trucada de Fanny Tur quan era consellera de Cultura comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villangómez. A l'endemà de la trucada la premsa d'Eivissa i de Ciutat destacava la notícia del guardó. El poeta Joan Serra i l'amic Joan Albert Ribas, membres del jurat, m'explicaven, una vegada lliurat el premi, l'alta qualitat de les obres presentades i la dificultat que tengueren per a escollir els poemaris finalistes. Sortosament per a qui signa aquest escrit i per a l'amic Bartomeu Ribas hi hagué unanimitat en la decisió dels membres del jurat.

Com he dit una mica més amunt, les informacions dient que l’exconsellera insular d’Eivissa serà la nova directora adjunta del Ramon Llull ha fet que tornassin a la memòria multitud de vivències: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.

Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36...

Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per "Destino" en el febrer de l'any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d'altres, en temps de la transició quan la nostra biblioteca particular era sovint "nacionalitzada" per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se'n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta.

Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l'illa germana.

Cap a l’any 1968 ens seduïa el moviment hippi, coneixíem diversos aspectes de la cultura dels EUA. Des de sempre ens havien interessat els seus escriptors, conèixer l'obra i la trajectòria vital d'autors compromesos com James Dalwin, Bernard Malamud, Arthur Miller, Mary Mac Carthy, Malcolm X, Susan Sontag, Edward Albee, Carson Mc Cukllers, Morman Mailler... Quantes imatges i vivències pot fer tornar a la memòria el simple fet de llegir una notícia en els diaris!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Damià Pons, Sebastià Serra Busquets, Antoni Marimon Riutort, Guillem Muntaner, Maria Antònia Roig, Miquel Seguí, Antoni Serra Cantallops

Les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla (Mallorca)

Les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla pretenen continuar amb l’esperit de les primeres que recolliren una vella reivindicació molt present a diferents ambients i àmbits d’opinió del poble. En resposta a això, l’Obra Cultural Balear, en col•laboració amb la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de sa Pobla i el Centre de Formació per al Professorat d’Inca, pretén tornar a organitzar aquest esdeveniment en benefici de la memòria històrica i actual de la vila de sa Pobla, i per a seguir omplint un buit històric.

Aquestes II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla tornen a tenir un interès científic i la voluntat de crear un espai en el qual puguin sortir a la llum els estudis que molts poblers i no poblers han dedicat al nostre poble i que a dia d’avui dormen reclosos en algun calaix físic o virtual a l’espera de morir d’oblit. Com que no volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que la memòria s’esbiaixi, pensam que cal donar lloc a qui han intentat que això no ocorri. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul per a què totes aquelles persones amb inquietuds sobre el coneixement de la realitat i vida poblera des de qualsevol perspectiva ho exposin amb rigor sobre un paper.

Queda clar, per tant, que un poble que no es coneix a ell mateix no pot mirar amb garanties el futur; en aquest punt és on tornen a entrar en joc les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla.

OBJECTIUS

Afavorir el coneixement sobre els diversos àmbits de sa Pobla des d’una perspectiva científica.

• Servir de punt de trobada i reunió per a totes les persones que han estudiat diferents aspectes de sa Pobla.

• Ser la línia continuista d’un projecte a llarg termini, i que segueixi tenint continuïtat en el temps.

• Fomentar l’esperit crític, la inquietud per al coneixement i l’interès per entendre la història i actualitat poblera.

COMISSIÓ CIENTÍFICA

- Alexandre Ballester Moragues. Cronista Oficial de sa Pobla i escriptor.

- Miquel López Crespí. Escriptor i investigador.

- Antoni Marimon Riutort. Doctor en Història.

- Guillem Muntaner Gelabert. Doctor en Filosofia.

- Damià Pons i Pons. Doctor en Filologia Catalana.

- Maria Antònia Roig Rodríguez. Doctora en Pedagogia.

- Miquel Seguí Llinàs. Doctor en Geografia.

- Sebastià Serra Busquets. Doctor en Història.

- Antoni Serra Cantallops. Doctor en Economia.

-

ASSISTÈNCIA

L’assistència a les Jornades podrà comportar crèdits de formació permanent del professorat (inscriure’s directament al CEP) i crèdits de lliure elecció per la UIB.

L’assistència com a oient és oberta. Per a obtenir un certificat s’ha d’emplenar la butlleta d’inscripció i remetre-la a l’adreça indicada abans del dia 12 de novembre de 2008.

Es preveu la realitzacio d’una visita guiada pel poble, la qual s’emmarcarà dins l’any internacional de la patata i tendrà una temàtica de desenvolupament i tecnologia agrícola. Tambe es preveu un dinar de germanor, en el transcurs del qual es lliurarà el premi a la millor comunicació. L’assistència a les jornades i la visita són gratuïtes.

Les jornades es celebraran dijous 13 i divendres 14 de novembre a l’horabaixa, i dissabte 15 al matí.

Sa Congregació - Espai Jove

Rosari, 25

07420 sa Pobla (Illes Balears)

O per fax o correu electrònic a:

971 86 27 42

sapobla@ocb.cat

.

Acte de record a Toni Roig

Per aquest motiu els seus amics i companys han organitzat un acte de record, obert a tothom,  a Can Alcover - Espai de Cultura de l'Obra Cultural Balear al carrer Sant Alonso, nº 29 de Palma a les 21 h.

En aquest acte de poesia i música, hi participaran  Antoni Artigues, Biel Majoral,  Miquel Brunet i Al-Mayurqa.

Vos hi esperam!!!

 

 

http://mado-llucia.balearweb.net/post/57772 El blog de Madò Llúcia

La música la posà el grup mallorquí de música tradicional Al-Mayurqa, que obtenia fa uns anys, per votació popular, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó. Això s'esdevenia en la nit dels Premis Literaris de Girona. Hi concursaven un total de setanta-sis discos, els quals s'anunciaven als programes Èxit, Catacrac i Babel de Catalunya Ràdio i per l'emissora Rac 105. El jurat era el públic de tots els Països Catalans que, amb les seves trucades, decidiren el premi. En el grup, fundat per Antoni Roig, hi són presents amb la seva veu i instruments: Aina Jaume (violí); Neus Jaume (flautes); Maria Vilches (percussió); Joan F. Escudero (llaüt, mandola); Miquel Carbonell (guitarró); Gaspar Jaume (baix); Josep Lluís Cádiz (baix, guitarró); i Bernat Cabot (violí). (Diari de Balears)

Toni Roig, Al-Mayurqa, Esperança Mestre i Miquel López Crespí: música, pintura i poesia d´avantguarda a les Illes. Una experiència inoblidable.

Sa Pobla, hivern de 1996. D´esquerra adreta: Toni Roig, Maria Vilchez, Miquel Carbonell (del grup Al-Mayurqa), la pintora Esperança Mestre i l´escriptor Miquel López Crespí. El grup Al-Mayurqa havia musicat la poesia de l´autor pobler i Esperança Mestre inaugurava una exposició basada en el poemari de Miquel López Crespí Planisferi de mars i distàncias que acabava d´editar l´Editorial Columna.

Per l'agost de l'any 1996 un grup d'artistes (pintors, músics, escriptors) decidírem entrar en contacte amb l'Ajuntament de sa Pobla. La proposta era unificar les experiències musicals de Toni Roig i el grup Al-Mayurqa amb la pintura d´Esperança Mestre i la poesia de qui signa aquest article. La corporació municipal i Ramon Molina, el director del Museu d'Art Contemporani, donaren suport a aquesta mostra d'art d'avantguarda de les Illes que unificaria poesia, música i pintura. La nostra proposta era prou agosarada: enllestir un experiment únic dins l'art a Mallorca. És evident que tothom està acostumat a veure, a contemplar, a "consumir" (que dirien els situacionistes dels anys seixanta) art per "separat". La gent va a una exposició de quadres, a un concert musical, o compra un llibre de poemes. Els artistes, de tots els camps sense excepció, treballen cada un pel seu compte. No s'unifiquen experiències artístiques; no es treballa en conjunt. Nosaltres (Esperança Mestre, el grup musical Al-Mayurqa i jo mateix) volíem fer un experiment nou. Rompre barreres, intercanviar experiències de creació; experimentar, en definitiva, una altra manera de fer art a les Illes. Abans -i particularment- havia provat d'interessar determinats responsables culturals (molt d'"esquerres" ells, però sense gens ni mica de sensibilitat envers l'art d'avantguarda, disposats -no en mancaria més! a donar milions a qualsevol conjunt andalús o a qualsevol intel×lectual de moda a la península o a París, però ni una pesseta per a cap provatura d'empenta que sortís de Mallorca).

Gaspar Jaume, Toni Roig, Maria Vilchez, Miquel Carbonell i Miquel López Crespí (sa Pobla, hivern de 1996)

L´Ajuntament de sa Pobla, com explicava una mica més amunt, s'oferí en tot el que necessitàssim. I encara ens digueren que es sentirien molt honorats de poder ajudar en la realització d'aquest experiment únic a Mallorca i, pel que intuïa i endevinava, d'alçada vertaderament internacional. Així ens ho feren saber. Esperança Mestre, tots els components del grup musical Al-Mayurqa i jo mateix ens posàrem a treballar de ferm.

El Diari de Balears informava el 19 d'agost de 1996 de l'esdeveniment que es preparava a sa Pobla. Bartomeu Picornell deia: "La poesia de Miquel López Crespí serà traduïda, però no a altres idiomes, sinó a altres arts. Esperança Mestre, professora de Dibuix a un institut d'ensenyament secundari i il×lustradora de diversos llibres, treballa actualment en la lectura pictòrica d'un poemari de l'autor pobler i probablement, això encara és incert, un popular grup mallorquí musiqui els seus poemes.

'El que és cert i segur és que el Museu d'Art Contemporani de sa Pobla vol fer una exposició on es combinin la poesia de López Crespí i la interpretació que en fa Esperança Mestre.

'La idea ha partit del director del museu i del batle de sa Pobla. Miquel López va dir a Diari de Balears que estava molt il×lusionat amb aquesta iniciativa que es duria a terme durant les properes festes de Sant Antoni.

'Diari de Balears es va posar en contacte amb Esperança Mestre perquè comentàs el seu treball.

'Mestre fa feina sobre els poemes de Planisferi de mars i distàncies (premi Joan Salvat Papasseit 1995), el darrer poemari publicat per López Crespí.

'La pintora, que va començar a exposar el 1973 a la Llibreria Tous, va declarar que era 'amiga des de feia molts d'anys i que sempre l'ha trobat un autor molt coherent i independent'.

'Pel que fa als punts de contacte entre ambdós artistes, Mestre va dir: 'Jo som de poble, concretament de Felanitx, i a la poesia de López Crespí hi ha una evocació nostàlgica de la infantesa a sa Pobla, un sentiment de solitud a la Palma urbana, amb el qual em sent particularment identificada. A més, López Crespí parla del desencís de la nostra generació i té una ironia que combina molt bé amb el meu caràcter'.

'Quan Diari de Balears li demana sobre les dificultats de la tasca, la pintora afirma: 'a un poema pots trobar una imatge a cada vers, però el que jo he de fer és cercar-ne una que en faci la síntesi'.

'Planisferi de mars i distàncies (Columna, 1996) està format pel recull de dos treballs poètics: Planures de sorra que va obtenir el premi Miquel Martí i Pol 1994, i el que dóna títol al llibre que va guanyar el premi Joan Salvat Papasseit 1995. []

Però investiguem qui eren els artistes engrescats en aquesta experiència. Parlarem primer d'Esperança Mestre. Esperança Mestre neix a Felanitx el 18 de desembre de 1943. Estudia a l'Escola d'Arts i Oficis, de Palma, a l'Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona), on es titula l'any 1966.

Ha realitzat exposicions individuals a: Llibreria Tous (1973); Art Galery (1974); Galeria Tebas (Madrid, 1975); Centre Cultural del Port de Pollença (1975); Sala de Cultura "Sa Nostra" (Felanitx, 1975); Llibreria Tous (1975); Museu de Mallorca (Palma, 1978); "Cavall Vermell" (Felanitx, 1980); Centre d'Expositors (Inca, 1981); Galeria Joaquim Mir (Palma, 1985); Banca March (Palma, 1988 i 1998); Estació de Sineu (1989)...

Miquel López Crespí i el músic Miquel Carbonell (del grup Al-Mayurqa) dia 29 de setembre, a la plaça de Cort, participant en la demostració per salvar la Real de l´especulació. (Fotografia de Pep Torro)

La música la posà el grup mallorquí de música tradicional Al-Mayurqa, que obtenia fa uns anys, per votació popular, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó. Això s'esdevenia en la nit dels Premis Literaris de Girona. Hi concursaven un total de setanta-sis discos, els quals s'anunciaven als programes Èxit, Catacrac i Babel de Catalunya Ràdio i per l'emissora Rac 105. El jurat era el públic de tots els Països Catalans que, amb les seves trucades, decidiren el premi. En el grup, fundat per Antoni Roig, hi són presents amb la seva veu i instruments: Aina Jaume (violí); Neus Jaume (flautes); Maria Vilches (percussió); Joan F. Escudero (llaüt, mandola); Miquel Carbonell (guitarró); Gaspar Jaume (baix); Josep Lluís Cádiz (baix, guitarró); i Bernat Cabot (violí). La cançó guardonada en el II Premi Cerverí de Lletres per a Cançons va ser Mai l'amor és impossible, i és una història d'amor entre una adolescent i un adult que demostra que tot i les diferències d'edat, l'amor és possible. Al-Mayurqa va ser fundada el 1994 i els seus components tenen una llarga experiència en altres formacions musicals de les Illes.

Aquesta important provatura d'art mallorquí d'avantguarda obtingué un èxit rotund i sense discussió. Tota la premsa de les Illes, mitjans de comunicació (ràdio i televisió) se'n feren ressò. Per posar-ne un exemple, el diari Última Hora de 12 de gener de 1997, deia, en una crònica de Joana Melis sota el titular "Una manifestació cultural une en sa Pobla poemas, pintura y música": "Poder conocer los poemas del poeta pobler Miquel López Crespí, a través de la pintura de la artista Esperança Mestre y del grupo musical Al-Mayurqa, acaparó la atención del numeroso público que acudió a la inauguración en sa Pobla de tan singular exposición.

'La artista Esperança Mestre ha querido plasmar en cada uno de los cuadros expuestos, en la sala de Es Cavallets de sa Pobla, uno de los libros de poemas de Miquel López Crespí.

'El poeta, por su parte, ve en el acto, que tuvo lugar en sa Pobla el pasado viernes día 10, con motivo de las fiestas de Sant Antoni, una forma de divulgar su trabajo... Así lo manifestaba Miquel López, que mostró su satisfacción y agradecimiento a todos los que han hecho posible que sus poemas hayan podido ser pintados y musicados.

'El acto contó con la presencia del alcalde de sa Pobla, Jaume Font, y distintos ediles del Consistorio municipal. La música del grupo Al-Mayurqa... sus voces dieron a conocer varios de los poemas de Miquel López Crespí, concretamente de su último libro editado Planisferi de mars i distàncies (Editorial Columna). La exposición consta de 20 obras y ha sido organizada por el Ajuntament de sa Pobla y el Museu d'Art Contemporani. Los cuadros quedarán expuestos hasta el próximo día 2 de febrero en la sala de Es Cavallets. El poeta no descarta la posibilidad que esta iniciativa cultural, que ha tenido lugar en sa Pobla con motivo de las fiestas de sant Antoni, pueda disfrutarse en otras galerías. Sin embargo recuerda que 'de momento es una exclusiva de sa Pobla'".

Miquel López Crespí

Antoni Roig: homenatge

Toni Roig, l´amic, el company de lluites ens ha deixat. Com descriure la sensació que sentim en aquests moments? Els records s´acaramullen un damunt l´altre i tornen els dies de feina conjunta, els records de quan Toni Roig i el grup Al-Mayurqa musicà la meva poesia (en els anys 1996-97), la presentació conjunta a sa Pobla del poemari Planisferi de mars i distàncies editat per Columna Edicions, amb un Toni apassionat per les potencialitats subversives de la música popular. Dies amb Maria Vílchez i Gaspar Jaume, membres d´Al-Mayurqa que ja eren amb nosaltres a les fileres de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) en temps de la dictadura franquista... (Miquel López Crespí)

D´esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Toni Roig i Esperança Mestre, tres bons amics i companys de lluita

Toni Roig, l´amic, el company de lluites ens ha deixat. Com descriure la sensació que sentim en aquests moments? Els records s´acaramullen un damunt l´altre i tornen els dies de feina conjunta, els records de quan Toni Roig i el grup Al-Mayurqa musicà la meva poesia (en els anys 1996-97), la presentació conjunta a sa Pobla del poemari Planisferi de mars i distàncies editat per Columna Edicions, amb un Toni apassionat per les potencialitats subversives de la música popular. Dies amb Maria Vílchez i Gaspar Jaume, membres d´Al-Mayurqa que ja eren amb nosaltres a les fileres de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) en temps de la dictadura franquista... Quantes vegades ens trobarem a la manifestació del 31 de desembre? Ja ni ho record! Festivals de cançó, alegria i música mobilitzadora arreu dels Països Catalans. Toni Roig entenia la música com una potent eina d´intervenció, un instrument no solament capaç de mudar les consciències sinó també de canviar la societat. Toni Roig vengué a moltes de les meves presentacions de llibres. Sovint debatíem la darrera novel·la, el darrer disc que ell havia tret al carrer.

Mateu Morro, Jaume Santandreu, Miquel López Crespí i Toni Roig el dia de la presentació del llibre de López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Les darreres vegades que ens vàrem veure va ser en relació a les mobilitzacions per salvar la Real, per aturar el projecte del PP de fer l´hospital de referència a Son Espases. I, també, el dia de la presentació a la Real del manifestat de personalitats de la cultura de les Illes per aconseguir la unitat del nacionalisme progressista per a fer front a la dreta depredadora que ens malgovernava. Potser que tots aquells que diuen que el compromís de l´intel·lectual amb el poble ja no és de moda haurien de prendre exemple de l´admirad Toni Roig i de tots els membres d´Al-Mayurqa. Mai no s´ha vist a Mallorca un exemple tan evident de compromís apassionat amb la cultura d´un poble, amb les tradicions nacionals, amb la lluita col·lectiva pel nostre alliberament nacional i social com el que sempre mantengué Toni Roig.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Carme Riera, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.

Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes

Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí

Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La indiferència del carrillisme (PCE) i la socialdemòcracia (PSOE) enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). (Miquel López Crespí)

José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... els darrers assassinats de la dictadura feixista

Tres dels cinc antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco: Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sanz.

Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.

'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.

'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.

'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.

'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.

'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.

'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."

Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).

El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...

El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.

'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.

'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...

'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".

És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)

Corrupció política i despolitització a les Illes

Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.

I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.

A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.

Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?

Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la transició.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), van rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol. (Miquel López Crespí)

Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària. (Miquel López Crespí)

El teatre de la transició

Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són obres escrites després de l'ensorrada de les idees rupturistes en temps de la transició. La definitiva consolidació del règim sorgit dels pactes entre la pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), va rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol.

De cop i volta, desfets els partits d'esquerra revolucionària, demonitzades les idees d'igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d'una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l'hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències.

Com explica molt bé el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intel×lectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a a butxaca, mentre l'intel×lectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial".

A partir d'aquest moment ja sabem que no hi haurà cap suport per a continuar bastint una cultura autènticament d'esquerres. Són els anys de l'"assalt a les institucions".

Un personatge d'Els anys del desig més ardent, ho explica d'aquesta manera: "Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat per mitjà de la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans".

Arribava el fosc reialme dels endollats. Una bona part del funcionariat cultural es posa incondicionalment al servei de l'estat sorgit de la reforma del règim franquista. Som ben conscient que no han guanyat els "nostres". Nosaltres som al carrer, com sempre, com de costum. No serà possible doncs, bastir cap treball teatral "per a les grans masses populars" com, a vegades, en temps del franquisme hem somniat. Com una fuetada bestial al rostre, després d'aquestes "primeres eleccions", després de constatar en a carn que ha significat i significa la victòria dels cínics, ja sabem a la perfecció que els "nostres", és a dir els republicans, els revolucionaris, els treballadors, els que no tenim res més que les nostres mans per a provar de sobreviure en la foscor... hem perdut. Així de senzill, així de dramàtic.

No hi haurà gran teatre de masses antisistema enmig del carrer. Com explica Joan Fuster en la seva imprescindible obra Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1972), talment com si ens trobassim en la postguerra franquista: "Ara, però, el dramaturg no es fa cap il×lusió sobre la taquilla; guanya, en canvi, una gran llibertat en el seu treball. El seu públic és un públic -diguem-ho així- d'entesos, i ell se n'aprofita per a posar en joc totes les seves armes creadores. La tècnica, els assumptes, la posta en escena, els propòsits, començaren a ser diferents".

Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària.

Com ja he explicat, la trilogia formada per Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són expressió d'aquesta "nova època" predemocràtica. Com el teatre experimental de la postguerra (recordeu algunes obres de Salvador Espriu!), l'autor, que sap que té poques possibilitats de ser representat, investiga en la tècnica teatral i prova d'aprofundir dins la psicologia d'uns personatges en crisi. Són muntatges eminentment poètics (sense deixar de reflectir l'època i el moment històric) en els quals, les propostes de l'autor exigeixen un atent esforç de concentració per part de l'espectador. És un teatre, com ja ho era el de clandestinitat, construït amb oposició al "teatre rekional", el teatre de l'autoodi, tan blasmat per Josep M. Llompart i Joan Fuster i, contra el qual, es bastiren en bona mida les resolucions sobre teatre del Congrés de Cultura Catalana.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

L’eivissenca Fanny Tur serà la nova directora adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). Després de mesos de càbales a la fi avui es donarà a conèixer el nom de la persona que representarà les Illes Balears i Pitiüses a l’entitat, encarregada de promoure la llengua i la cultura catalana a l’exterior. (Francesc Marí)

Fanny Tur, nova directora adjunta del Ramon Llull

L’exconsellera insular d’Eivissa ocuparà el càrrec en representació de les Balears. El nom, que es farà públic avui, és a proposta del PSM, com marca el pacte de governabilitat

·

Francesca Marí

·

L’eivissenca Fanny Tur serà la nova directora adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). Després de mesos de càbales a la fi avui es donarà a conèixer el nom de la persona que representarà les Illes Balears i Pitiüses a l’entitat, encarregada de promoure la llengua i la cultura catalana a l’exterior.Les dirigents del PSM, Nanda Ramon i Margalida Tous, seran les encarregades de fer públic el nom de la historiadora eivissenca que fou portaveu d’Eivissa pel canvi i, des del 1999 fins al 2004, ocupà la Conselleria insular de Cultura, Patrimoni i Medi Ambient del Consell de l’illa pitiüsa.

Just ara farà un any, en el marc de la Fira de Frankfurt, els dirigents nacionalistes donaren a conèixer el nom d’un altre eivissenc, Isidor Marí, com a candidat a representar les Illes Balears al Ramon Llull. Els tràmits per a l’entrada insular a la institució s’endarreriren i, després de mesos d’incerteses, el PSM ha optat per un altre eivissenc, també lligat a la història i la cultura del nostre poble.

En concret, Fanny Tur és la directora de l’Arxiu Històric Municipal d’Eivissa d’ençà de 1987. El 1999 deixà la feina per dedicar-se a la vida política, cosa que abandonà el 2004 després d’una dimissió molt comentada. De llavors ençà, torna a encapçalar l’arxiu de la pitiüsa major.

Anar per feina

Aquest nomenament es fa públic tres setmanes després que els presidents Francesc Antich i José Montilla signassin l’acord d’entrada de les Illes Balears al Consorci de l’Institut Ramon Lull. Així mateix, serà a partir de novembre quan la junta rectora del Consorci es posi a treballar amb normalitat. I, segons fonts properes a la institució, caldrà esperar fins al proper mes de gener per formalitzar el nom de Fanny Tur com a directora adjunta. Tot i així, abans cal fer passes intermèdies. El primer de tot serà la ratificació de l’acord signat per Antich i Montilla al Parlament balear i català. Després s’haurà de portar davant el Parlament espanyol. Així doncs, la inicitavia està encaminada i, a partir d’ara, també tindrà cara i ulls, almenys pel que fa a Balears.

D’eivissenc a pitiüsa

El mes d’octubre aquest diari anuncià el nom d’Isidor Marí com a candidat a ser el representant de les Illes Balears davant el Llull. El PSM, a qui segons l’acord de governabiltiat correspon el nomenament, confirmà aquesta premissa que ara, un any després, han baratat de nom.Ara bé, el canvi només ha estat només de sexe i de formació intel·lectual, ja que la procedència dels dos "candidats" són la mateixa: Eivissa.Les travesses de noms han estat llarges.

Ara, Isidor Marí continuarà amb la tasca a la UOC i la seva música, mentre que Fanny Tur haurà de deixar l’arxiu per encarar-se a un nou repte, encara enmig d’un procés de gestació.El dubte rau ara en quin serà l’espai físic des d’on treballaran Tur i els seus tècnics. Des de Palma o des d’Eivissa? La seu pot estar ubicada a qualsevol banda de l’Arxipèlag.

dBalears (25-IX-08)

Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36... (Miquel López Crespí)

Eivissa en el record: Pilar Costa, Fanny Tur i la poesia (Pàgines del meu dietari: abril de 2001)

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

Aquests dies són ben especials. Ara mateix [2001] he acabat d'arribar d'Eivissa on, amb na Pilar Costa i la seva consellera de Cultura Fanny Tur (juntament amn el el professor Vicent Ferrer) hem presentat els poemaris Rituals i Agrupament de la peresa (de l'excel×lent poeta eivissenc Bartomeu Ribes). Inesperadament tornen estimades històries personals ocultes en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. De cop i volta, amb aquella trucada de la consellera de Cultura Fanny Tur comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villángómez, els records s'han acaramullat dins del meu cervell. De tot això, d'aquesta esponerosa invasió del passat, en són els màxims culpables la Presidenta del Consell Insular d'Eivissa i Formentera Pilar Costa, en Joan Albert Ribas, na Montse (aquests dos darreres eficients tècnics i "agitadors" de la Conselleria de Cultura). I no volia oblidar-me de n'Andreu Coll, del poeta Jean Serra... Tots plegats han fet possible la realitat del premi literari en homenatge a Marià Villongómez, l'indiscutible patriarca de les nostres lletres tan admirat per tots nosaltres. En Joan Cerdà, director de la revista Quatre Illes i de l'Editorial Res Publica Edicions ha fet possible l'edició dels llibres. A conseqüència de tot això en tornaven a la memòria molts esdeveniments dels passat: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.

Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36...

Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per "Destino" en el febrer de l'any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d'altres, en temps de la transició quan la nostra biblioteca particular era sovint "nacionalitzada" per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se'n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta. Aquesta guia portava per títol Guia de Mallorca, Menorca e Ibiza i posteriorment em faig poder fer amb l'edició del 1970, també de "Destino", crec que al cap de poc que sortís.

Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l'illa germana.

He obert l'original del poemari [Rituals] que hem presentat amb na Pilar Costa, na Fanny Tur, en Bartomeu Ribes... i de sobte he ensopegat amb un poema començat a perfilar l'any 1972 a un baret de Sant Carles. En el fons no podem defugir el ressò de la vida que hem viscut, els ecos provinents dels esdeveniments que més ens han sobtat. Rellegesc aquesta pàgina i, com un sobtat llampec, em torna a la memòria el blau-verd de la mar eivissenca en aquells anys juvenils:

I si hi mires / dins del blau de la mar, / hi pots veure les pedres del fons, / petxines, / exèrcits de peixos, / talment un planeta gran, / inabastable com la mateixa terra. / Reialme perfecte del silenci / on moltes nits de lluna plena / ens hi submergíem en haver llegit / Durrell, els antics poetes grecs. / Contemplant la posta de sol, / sempre nova, / rutilant, / ens enfonsàvem en la darrera tebior / de l'horabaixa per art de màgia i encantament. / Malefici dels dies finals. / Esdeveníem, per uns moments, / antics guerrers de periclitades batalles. / Ens perdíem dins les ones / per tornar a ressorgir de nou a la vida, / nus, / xops d'estrelles.

Eivissa i Formentera en els anys setanta! Quina flamarada vital tornant a la memòria!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les il×lusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978. (Miquel López Crespí)

Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló (I)

Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les il×lusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.

Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.

València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novel×la crònica", i des d'aquest vessant novel×lístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèl×lics.

Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novel×lística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.

Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.

La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.

Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.

Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".

Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.

No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.

Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novel×les, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

És el teatre mallorquí que fa en aquells anys el pobler Alexandre Ballester. Un baül groc per a Nofre Taylor ha estat definida com la primera obra mallorquina important escrita sota la influència de Brecht. Piscator i el seguiment del Berliner Ensemble pressionen fort damunt els creadors del moment. És un fet a nivell mundial. (Miquel López Crespí)

Bertolt Brecht a Mallorca

Parlant del teatre que hem escrit en aquests darrers trenta anys, alguns comentaristes que no coneixen prou el que hem escrit posen etiquetes descontextualitzades a la nostra feina, bé que sigui amb la millor de les intencions. I, sovint, aquestes opinions "de solapa" de llibre no tenen res a veure amb la realitat del que hem escrit o representat.

Imagín que, part de la confusió, el motiu d'aquest "etiquetatge" d'"autor brechtià" i de "realista socialista" deu ser deguda als anys de col×laboració en la premsa de les Illes: en el diari Última Hora, en les pàgines de cultura des del 1969 i en Diario de Mallorca, posteriorment.

En el diari Última Hora vaig escriure nombrosos articles analitzant l'obra del gran dramaturg Bertolt Brecht. A finals del seixanta i començaments dels setanta, entre molts grups comercials i afeccionats, la moda era, evidentemt, Brecht. I Peter Weiss! Però parlar del que significà i signifiquen encara per a nosaltres Weiss, Piscator, Maiakovski requeriria un llibre sencer!

És el teatre mallorquí que fa en aquells anys el pobler Alexandre Ballester. Un baül groc per a Nofre Taylor ha estat definida com la primera obra mallorquina important escrita sota la influència de Brecht. Piscator i el seguiment del Berliner Ensemble pressionen fort damunt els creadors del moment. És un fet a nivell mundial.

Igualment pesa sobre els autors i grups teatrals l'estudi de les experiències més avançades de l'avantguarda soviètica dels anys vint. L'editorial "Tres i Quatre" de València editava Teatre i acció popular d'Anatol V. Lunatcharski, el més creatiu dels comissaris soviètics que provaren de remoure la reaccionària i somorta cultura heretada del tsarisme fins que el domini estalinià acabà per aturar aquestes provatures.

Sense exagerar gens ni mica podem dir que, els autors i companyies teatrals de finals dels seixanta i començaments del setanta són, en general, defensores d'un teatre d'intervenció política (amb totes les limitacions de la censura franquista, sens dubte). Llibres com Teatre català d'agitació política de Xavier Fràbregas (Barcelona, Edicions 62, 1969), esdevenen bàsics per a la formació d'autors i actors del moment.

Recordem que autors i companyies no solament volen trencar amb el teatre estantís heretat de la dictadura sinó que, i això era vertaderament important, provaven de fer arribar el teatre a sectors populars que romanien lluny de la cultura. Es prova de descentralitzar les representacions. És fa una mena de "teatre de guerrilla" que prova de descentralitzar l'indret de la representació. Es defugen les sales cèntriques i els grups cerquen la universitat, el barri i la fàbrica per a les noves propostes subversives. Tot molt semblant a l'experiència del Teatre de "La Communa", a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells. O aquelles provatures impulsades per Jean-Paul Sartre en el Maig del 68.

En tot allò que feien els grups teatrals del Principat hi havia molt de situacionisme sense, potser, que la gent conegués a fons les propostes revolucionàries de la Internacional Situacionista. Era una lluita, unes troballes instintives en combat permanent contra la banalitat dominant.

La feina de la Companyia Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, marcà aquella època plena d'il×lusions i d'esperances. Les revistes Primer Acto, Serra d'Or i, a nivell de cinema Nuestro Cine, al costat de Triunfo ressalten els aspectes diguem-ne, d'"agitació política" de l'art. Recordem l'efecte catàrtic del Grup Crònica a València, i la renovació de la plàstica dels Països Catalans i de l'estat que aquella experiència significà.

A Barcelona hem pogut veure Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, en l'arranjament escènic de Ricard Salvat; L'auca del senyor Esteve, de Santiago Russinyol, i un "clàssic" a la presentació del qual assistim devotament: La bona persona de Sezuan, del mític Bertolt Brecht.

Al principat, Maria Aurèlia Capmany escriu Vent de garbí i una mica de por (1965), en la línia brechtiana abans esmentada.

Però entre els autors catalans del moment és precisament un mallorquí oblidat, Joan Soler Antich, qui porta endavant la flama del teatre escrit sota la influència de Brecht i el realisme èpic. En Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) li hem dedicat un capítol sencer ja que el silenci que sempre ha planat sobre la seva obra és ben paradigmàtic del que, primer amb la dictadura, ara amb el règim monàrquic, s'esdevé amb els nostres millors autors teatrals.

Recordem que són uns anys molt lligats al Maig del 68, al naixement de partits i organitzacions deslligats del carrillisme (PCE), És un temps de forta lluita ideològico-cultural, en la qual, des de la premsa clandestina o des de les poques tribunes que ens ofereix la premsa oficial, sota censura del règim franquista, parlam de forma destacada dels escriptors catalans i estrangers que, de diverses formes treballen per a provar d'ensorrar la pseudocultura franquista.

A part d'aquesta aposta per a la cultura progressista catalana i internacional, la nostra militància esquerrana (la premsa d'aquells anys ja ha informat de les nostres primeres detencions), pensam pogué ajudar a crear l'atmosfera d'un eixelebrat escriptor marxista que, per tal de respondre al que s'espera d'aquesta ideologia ha de ser forçosament "brechtià" igualment que, en poesia i novel×la ha d'imitar, també mecànicament Pere Quart, Mijail Sholojov o Blas de Otero. Com podeu comprovar, opinions d'un simplisme que espanta. I és per això mateix, perquè convé deixar indicis des d'on i des de quina perspectiva s'han escrit les nostres obres que faig aquestes notes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

ECONOTÍCIES

Recull de notícies recollides per Llorenç Buades

Sabiés què dels 9'95 milions de tones de CO2 emesos l'any 2006 a les Illes Balears, la planta d'Es Murterar va emetre 3.180.168 tones de CO2 i Son Reus, 961.810 ?

Sabies què altres empreses emissores de gasos contaminants de l'atmosfera són Ladrillerías Mallorquines, a Felanitx, que va produir 59.876 tones de CO2 l'any 2006; CEMEX de Lloseta que va emetre 471.739 tones i Tejar Balear que n'emeté 5.638 ?

Sabíes què El Tribunal Suprem ha ratificat la desclasificació del sector urbanitzable de 49 hectàrees de Tolleric, a Llucmajor, i la seva classificació com sòl rústic, de manera que no es podrà construir en aquests terrenys ?

Sabies què l'arxipèlag balear disposa del 12 per cent del total dels amarraments disponibles en el Mediterrani en els seus 1.428 quilòmetres de costa, segons assegura Greenpeace ?

Sabies què l'arribada del cable elèctric des de la península a Balears posa en perill una de les més denses i millor conservades zones de posidònia de l'arxipèlag que s'estén fins a uns 45 metres de profunditat?

Sabies què el Grup d’Ornitologia Balear, GOB, va demanar a la Conselleria d’Agricultura i Pesca la prohibició de la pesca d’arrossegament dins la reserva marina del Migjorn ?

Sabies què el Pla Territorial de Mallorca preveu ampliar la superfície del polígon Ses Veles a Bunyola en 1,6 milions de metres quadrats en terrenys que són en un 75% propietat dels Gual de Torrella, quan actualment es disposa de 560.000 metres quadrats ?

Sabies què es tramita l’interès general, per part del Consell, d’un camp de golf a Son Aversó, finca propera al nucli de Son Sardina, a instàncies del seu promotor Vicenç rande?

Sabies què l'ampliació de Port Adriano, entre les reserves marines del Toro i les Illes Malgrats, afegirà 82 nous amarraments als 404 que ja disposa, i que afectarà a 25.000 metres quadrats de posidònia segons Greenpeace?

Sabies què la badia de Palma és un dels punts on la contaminació és més greu com a conseqüència dels abocaments d'aigües residuals i l'intens tràfic de bucs comercials i d'esbarjo, que provoquen freqüents pèrdues d'hidrocarburs?

Sabies què el Consell de Mallorca va aprovar la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC) per a Ruberts amb la categoria de conjunt històric ?

Sabies què Cas Capiscol presenta una densitat de població que se situa en 139 habitatges per cada 100 habitants i que la seva reurbanització elevarà la xifra a 196 habitatges per cada 100 residents?

Sabies què el Tribunal de Justícia de Balears s’ha pronunciat a favor d’impedir la reclassificació com a sòl urbà dels terrenys del pinar de Gènova on el Consistori del PP pretenia edificar 88 xalets de luxe en una àrea de més de 103.000 metres quadrats?

Sabies què el Govern va vetar l’ampliació dels Caülls i el polígon de Son Llebre, impulsat per Vicenç Grande?

Sabies què el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) ha denunciat al Govern davant de la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea per permetre la construcció del camp de golf de Son Bosc, a Muro ?

Sabies què els portaveus del GOB, Margalida Ramis i Toni Muñoz, «van suspendre» la política territorial i mediambiental del Govern i el Consell de Mallorca en «no visualitzar-se un canvi» durant el primer any de legislatura ?

Si no ho sabies, ara ja ho saps.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... (Miquel López Crespí)

Pàgines del dietari d´un escriptor mallorquí

Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.

Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.

L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.

Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".

A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Quan varen guanyar les eleccións digueren que aquesta seria la legislatura d’escoltar a la ciutadania, Res més lluny del que estan fent. No escolten. El resultat serà nefast: enterraran les esquerres a dins CA N’ESPASES.

La avaricia del poder arriba a tals extrems que malgrat totes les proves aportades, denúncies i altres, no han servit, perquè un Govern sense cap sensibilitat cap a la nostra història, destrossas un dels pocs entorns naturals carregats del nostre passat, d’allà d’on venim,. Han destrossat jaciments de gran valor, enterrats segles i segles, quin mal els hi feien? L’ansia de poder, de doblers han fet que no tenguessin escrúpuls de cap mena i no han respectat ni siquiera les lleis que ells mateixos varen fer . O és que les lleis solament estan fetes per als ciutadans?? (Aina Calafat, portaveu de la Plataforma Salvem la Real)

Em fa mal el cor (IV)

Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Com a portaveu de La Plataforma Salvem La Real és el meu deure recordar els objectius pels quals hem lluitat durant quasi 4 anys. Malgrat tot el que hem anat fent. La decisió de l’actual govern progresista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de SON ESPASES, suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació. Salvaguardar uns dels pocs paratges que quedaven i que mos identificava com a poble.

Vais llegir l’altre dia a la premsa que havien declarat BIC, la festa de l'Estendard, per esser una de les més antigues de Mallorca (700 anys). ¿Qué en saben de poc d’historia?. Nosaltres vàrem demanar a n’el més d’Agost que declarassin BIC les festes de Sant Bernat, aquestes si que son les més antigues de Mallorca, daten de 1232 i a CA N’ESPASES, van acampar les tropes del rei Jaime I. Nosaltres, la PLATAFORMA, vàrem presentar un document increíble a on feiem un recorregut per la història, fins i tot ells mateixos mos digueren que estava tant bé, entre il.lustración i documentació treta de l'arxiu del regne de Mallorca (còpies compulsades) que era per fer una "Tesi”,. des de llavors no ens han tornat parlar del tema. I això que estava tant ben documentada que era impossible que mos ho tirassin en terra. El mateixos dies, presentarem uns llibres fets tots per nosaltres amb il.lustracions inèdites i tant o més documentada en que demanavem que declarassin CONJUNT O LLOC HISTÒRIC TOT L’ENTORN DE LA REAL.

D’aquesta manera quedava protegit per a sempre, entràs el Govern que entràs, El primer Monestir i allà a on visqueren durant segles i segles els monjos del Cister era Son Cabrer (antic Alcasser de’n Nunó Sanç). Aquesta feina mos va dur setmanes i setmantes i un parell de punts a la meva cama dreta.. (anegdotic, però que no obl