Administrar

Marat, Sade i la Revolució: reflexions literàries (2 vídeos)

pobler | 28 Agost, 2008 16:33 | facebook.com

Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món? M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. (Miquel López Crespí)


París 1793 (El Tall Editorial)


La recent publicació de París 1793 per l’Editorial El Tall m’ha fet reflexionar en diverses qüestions, tant en referència a la novel·la acabada d’editar com pel que fa al sentit d’escriure novel·les històriques, recreacions de la història catalana, en aquest començament del segle XXI. En relació a la primera qüestió, i per entrar plenament en matèria, cal dir que París 1793 és una ampliació de molts dels elements inicials que apareixen a La conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007). Ens trobam altra volta davant un personatge de ficció que ja coneix el lector que hagi llegit La conspiració. En efecte, el protagonista d’ambdues novel·les, Miquel Sureda de Montaner, no és altra persona que un fabulós personatge sortit de la vida real, de la història illenca: el revolucionari i il·lustrat mallorquí Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757–San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825).

Segons Pol Sureda, investigador que publica molts dels seus estudis en el web alternatiu El Talp, la novel·la històrica seria aquella que “ambienta l’acció en un passat prou remot perquè resulti aliè al lector, i prova de reconstruir aqueixa època amb més o menys fidelitat. La coneixença de les formes de vida, els costums i la quotidianitat d’aquella societat pretèrita esdevé, doncs, un dels centres d’interès de les novel·les d’aquest gènere. A partir d’ací s’hi combinen elements d’altres gèneres; especialment, de l’aventura, l’acció, el misteri, etc”.


D’aquesta definició potser em sobraria un aspecte, allà on diu que la novel·la història “ambienta l’acció en un passat prou remot” ja que em demanaria si, per a un home o una dona de començaments del segle XXI, la Revolució Francesa, les aventures de George Sand, la guerra civil espanyola o les tensions personals i creatives d’un escriptor com Miquel Costa i Llobera formen part d’un passat remot. Potser tots els convencionalismes siguin sobrers i el mateix concepte de “novel·la de gènere” s’hauria de revisar. Ens demanam si, per exemple, una novel·la considerada “històrica” no podria definida igualment d’aventures, bèl·lica, detectivesca, d’acció, d’amor o de misteri. El mateix Pol Sureda ho especifica quan, en definir la novel·la històrica, diu que en aquesta s’hi poden combinar elements d’altres gèneres.

Continuem. Aquest incís ha vengut en relació al problema que se’ns plateja en analitzar si els fets esdevenguts en temps de la Revolució Francesa són realment constitutius o no d’un “passat remot”.

Per exemple, i si parlam ara de París 1793, la novel·la que acaba de publicar El Tall Editorial, ens adonarem com molts d’aquells principis polítics han influït decisivament en el nostre destí personal i col·lectiu. Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món? M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París.

Alguns em direu que de la Revolució resten, per a qui ho vulgui llegir o anar a veure, els llibres d’història, els gravats que es mengen els cucs a museus i biblioteques, els polsosos discursos dels membres de la Convenció, les banderes de la Revolució que podem contemplar, rere els vidres dels mostradors del museu Carnavalet, prop de la plaça des Vosgues a París.

Però el novel·lista no es conforma amb la presència evanescent dels fantasmes de la història i pugna per cercar-los en el present; vol fer-los comparèixer en aquest segle XXI ple de desencisos i contrarevolucions: la mundialització del capital i els exèrcits agressius dels imperis. L’autor ha viscut massa anys vora aquelles idees de canvi i de revolta, han format part durant dècades de la seva vida, per a conformar-se amb una lectura dels llibres d’història o una visita turística al Museu del Carnavalet.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els Premis Mallorca (nomenament dels jurats) i els Ciutat de Palma (records)

pobler | 28 Agost, 2008 10:07 | facebook.com

Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives (jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa); Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares (jurat del Premi Mallorca 2008 de Poesia)



Joana Lluïsa Mascaró, Consellera de Cultura i Patrimoni

Consell de Mallorca

Departament de Cultura i Patrimoni

Direcció Insular de Política Lingüística


Sr. Miquel López Crespí

Antoni Marquès Marquès, 20, 4t, 1ª

07003-PALMA


Distingit senyor,

Vull agrair-vos personalment la deferència que heu tingut amb el Consell de Mallorca en acceptar fer part del Jurat dels Premis Mallorca, creats per la primera institució de l´illa. Estic segura que a poc a poc seran un referent de prestigi i que aporten cada anys a la cultura catalana una peça que consolida el bastió de la normalització lingüística que, des del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca i, especialment, des de la Direcció Insular de Política Lingüística, volem construir per reforçar la identitat del nostre poble.



Joan Mas i Vives, president del Premi Mallorca 2008 de Narrativa

Finalment, el nomenament dels jurats dels Premis Mallorca 2008 de Creació Literària ha quedat com segueix:


Jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa: Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives, que el presidirà. Joan Obrador farà les funcions de secretaria.



Miquel López Crespí, membre del jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa

Jurat Premi Mallorca 2008 de Poesia. Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares, que el presidirà. Carme Bennàssar farà les funcions de secretaria.



Antoni Vidal Ferrando, membre del Jurat del Premi Mallorca 2008 de Poesia

Segurament, la segona quinzena de setembre tornareu a rebre notícies nostres per a posar data a la reunió de la qual ha de sortir el nom de l’obra guanyadora dels Premis Mallorca d’enguany.

Rebeu una atenta salutació amb el desig que passeu un bon estiu i no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol dubte o aclariment.


Joana Lluïsa Mascaró Melià

Consellera de Cultura i Patrimoni

Palma, 11 de juliol de 2008-07


Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... (Miquel López Crespí)


Els Premis Ciutat de Palma i Nanda Ramon



Nanda Ramon

Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.

Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.

Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.



Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974

Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.

Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.

Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó...

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(13-XI-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Spanair: la incompetència i els enganys de la patronal. "CGT diu que un accident laboral respon a una forma de terrorisme empresarial" (Web Ixent)

pobler | 28 Agost, 2008 06:15 | facebook.com

Hi denunciava públicament no solament la incompetència, sinó també enganys, robatoris, malmenades, males conductes empresarials d'unes companyies aèries que, al meu entendre, no es mereixien d'estar autoritzades a fer tan malament la seva tasca transportista... (Cecili Buele)


Qui no s'ho veu venir, des de fa temps?


Assistesc, molt dolgut, al funeral celebrat a la parròquia de Sant Nicolau, en memòria de Francisco Javier Mulet Pujol, el copilot mallorquí conductor de l'avió d'Spanair que va estavellar-se a l'aeroport de Madrid-Barajas.

Se m'hi acaramullen tants records de temps passats a l'interior d'aquell temple del pentàgon eclesiàstic ciutadà...! Fins i tot abans que hagués nascut aquest fill dels amos de la pastisseria “La Pajarita”... amb la família Mulet, son pare, i amb la família Pujol, sa mare... amb els padrins i les padrines... amb ses famílies senceres...

L'església queda petita, com se sol dir. Hi acudeix una gentada. N'hi ha més fora del temple que a l'interior del recinte. L'homenatge pòstum religiós resulta molt emotiu...


Campanar, amb rellotge de sol, de l'església de Sant Nicolau, a Palma
(Foto: P i c a l s u d)

Amb un respecte profund cap a totes les persones més directament afectades en aquesta malaurada ocasió, m'agradaria afegir-hi el meu petit granet d'arena. Molt personal. Molt meu: Com a senzill homenatge cívic a aquest jove mallorquí de 32 anys.

Qui no s'ho podia veure venir i ensumar, des de fa temps!

Amb el títol “Vius i ungles amb Air Plus Comet i Spanair”, a finals de 2006 vaig encetar una campanya crítica contra totes dues companyies aèries, germanes bessones segons sembla.

Vaig voler fer públics a la xarxa de les xarxes més d'una dotzena d'escrits crítics al meu blog. Hi denunciava públicament no solament la incompetència, sinó també enganys, robatoris, malmenades, males conductes empresarials d'unes companyies aèries que, al meu entendre, no es mereixien d'estar autoritzades a fer tan malament la seva tasca transportista...

Els vaig dur als tribunals, per pèrdua irreparable d'equipatge... -atenent fins i tot súpliques de personal de l'empresa, que trobaven que allò no es podia permetre de cap de les maneres...-. I ni punyetero cas!

Lluny de demanar disculpes, me n'arriba una minsa recompensa econòmica de 984,41 €, com a resultat de sentència judicial condemnatòria...!

Ara sí! Tot són laments i plors i dols i disculpes i explicacions...! Però, com ens advertien els nostres savis avantpassats de la família: Déu ens guard d'un ja està fet!

A la presó cap dret, i durant una temporada més que llarga, haurien d'anar a parar tots els que en són responsables de debò, no solament pel desastre -tan vistós com lamentable- que s'ha produït a l'aeroport de Barajas en la festa de Sant Bernat de l'any 2008.

També per tots els altres desastres quotidians -no tan vistosos, però igualment ben lamentables-, que resulten moltíssim més nombrosos, moltíssim més freqüents, i que afecten moltíssima més gent en moltíssims més indrets arreu del Planeta (petits detalls en aparença, però que, sens dubte, qui més qui manco pensa i creu que condueixen, poc a poc, inexorablement, cap a situacions extremes com la patida a Barajas).

Quan llegesc -estupefacte!- que “el govern espanyol diu que la col·laboració amb Spanair va ser difícil la tarda de l'accident"; i que "el ministre de l'Interior espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, diu que la col·laboració amb Spanair va ser poc fluïda durant les primeres hores posteriors a l'accident... però que després va anar millorant”; jo no sé si aquest senyor ministre s'ha demanat mai, si li ha passat mai pel cap, què succeeix a la gent normal i corrent -la que no és ministre de res i no té cap paella pel mànec- quan hi reclama una mínima col·laboració... i no solament no comprova que és poc fluïda, ni que va millorant de mica en mica, sinó que li resulta totalment inexistent quan no li esdevé del tot irreverent!

Per molt que vulguin tapar-ho, qualcú n'és el responsable de debò, en totes aquestes pèssimes maneres de prendre's la responsabilitat de transportar passatgers en avió, d'un cap a l'altre del Planeta! Deu tenir noms i llinatges! I uns bons sous!

N'hi ha que ja n'estam tan farts i escalivats que arribam a pensar i creure com a ben segur, que, ni amb aquestes, en llevaran cap ni un d'enmig, d'aquests responsables de debò!

Pel que es veu són peixos grossos, molt grossos, pentura massa grossos, els que neden a plaer per aquestes aigües turbulentes de la navegació aèria hispano-americana!

Provau, sinó, d'entrar en una adreça com aquesta... on altre temps apareixien opinions ben crítiques per part de gent que se'n queixava del mal tracte... i on son ara?

Jo mateix, a mitjan mes de desembre de l'any 2006, ja manifestava públicament que “a mi, persona maltractada per Air Plus Comet i Spanair en un vol transoceànic lamentable, em sembla una conducta empresarial tan repugnant que em provoca fortes vomiteres! Ja ho sé, no som ningú capaç d'aconseguir-ho. Però vull dir públicament que no es mereixen, i reclam públicament que se'ls retiri, l'autorització d'organismes oficials europeus per a vols aeris d'aquesta envergadura. He vist ben a les clares que no en saben. O que no poden o no volen fer-ho bé”.

I anava contant la feta, d'una odissea viscuda en carn pròpia -gens comparable, per descomptat, amb el desastre ocorregut el dia de Sant Bernat a l'aeroport de Madrid-; però que ja indicava, clarament, una certa manera de fer i d'actuar ben poc respectuosa envers la clientela.

Fins al punt que jo considerava que no es feia mereixedora de cap casta d'autorització oficial per part de les autoritats competents...

Si hores d'ara tot un senyor ministre del Govern espanyol arriba a reconèixer públicament que li resulta difícil d'obtenir la col·laboració d'Spanair..., que aquesta li resulta poc fluïda durant les primeres hores..., però que després va millorant... què voleu que vos digui?

De més verdes n'han madurat! Certament.

Però ho han de tenir molt més cru i molt més difícil les famílies afectades pel desastre d'Spanair!

Un d'aquests desastres que ningú no desitja per a ningú. I que gairebé tothom considera que, amb actuacions d'aquesta casta, pot succeir que no esdevengui encara el darrer accident aeri, greu, a lamentar!

Què més fa falta per impedir-ho? Qui no s'ho veu venir, des de fa temps?


Campanar de l'església parroquial de Sant Nicolau, a Palma
(Foto: P i c a l s u d)

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 25 d'agost de 2008

Blog Aframericanet http://aframericanet.cecili.cat/post/56200


Spanair: Víctimes d'un accident o de la mala gestió empresarial ?


Quan allò que s'apunta són una concatenació d'errades per tal que es produeixi un fet com el de l'avió estavellat a Barajas, també s'apunta una concatenació de responsabilitats que són obviades per les fonts d'informació públiques i privades (al servei del capital) .

La major part de la informació (sempre al servei del capital), bona part dels representants sindicals de dubtosa competència en referència a l'ERO, i també a fets com el d'ahir, exoneren de responsabilitats l'empresa , i la major part dels polítics (també al servei del capital) només fan del dolor un instrument electoral.

Les grans empreses disposen d'aquest Estat, dels seus governs, i de les seves polítiques d'imatge. Les víctimes de tot això, sempre són les mateixes.

CGT diu que un accident laboral respon a una forma de terrorisme empresarial.

El sindicat groc Sepla deia poc abans:

Els problemes endèmics de la composició de la plantilla estan provocant contínues pressions i amenaces per part de la direcció perquè els tripulants i el personal de manteniment no respectin les normes, incloent vulneració de límits d'activitat, violació del règim de dies lliures i vacances, dels convenis col·lectius i de la legislació vigent.

I és un sindicat groc. Sobren els comentaris afegits.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS