Administrar

La memòria històrica oblidada: Andreu Nin i el POUM

pobler | 26 Agost, 2008 15:40 | facebook.com

Els comunistes catalans: Andreu Nin i el POUM


Andreu Nin (el Vendrell, Baix Penedès 1892 - Madrid 1937)


Polític i escriptor. Inicià els estudis de magisteri a Tarragona, i després passà a Barcelona per acabar-los. Fundà l'Associació d'Estudiants Normalistes. Acabats els estudis, fou mestre a l'Escola Horaciana, i alhora ensenyava en les aules dels ateneus obrers i col·laborava en revistes com “El Baix Penedès”, “El Poble Català” i “Pàtria”. S'afilià a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i fou membre actiu de les seves joventuts. Posteriorment (1913) s'allunyà del republicanisme federal i evolucionà a postures netament socialistes. Milità en la Federació del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) al Principat, amb interrupcions, degudes a la polèmica que les seves opinions catalanistes generaven a "La Justicia Social" (òrgan de la federació). Des de finals de 1914 fins a la darreria de 1917 treballà com a representant de comerç als Països Àrabs. Retornat a Barcelona, reingressà al PSOE i alhora entrava en el Sindicato de Profesiones Liberales de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Com a delegat al segon congrés de la CNT advocà per l'ingrés de la Confederación a la Tercera Internacional, cosa que aconseguí. No obstant com a secretari del comitè nacional de la CNT i, tot i el suport de Joaquim Maurín i d'altres, veié com la CNT s'allunyava progressivament del "tercerisme" vers a posicions anarquistes. Així el juliol de 1921, com a delegat de la CNT a la Internacional Sindical Roja (ISR) es trobà que aquesta deixava la Internacional de Moscou per afiliar-se a la Internacional de Berlín. Membre del Comitè Executiu de la ISR, s'encarregà de l'organització de l'oficina per l'Europa Central (1921-22), tasca que fou interrompuda per la demanda d'extradició de les autoritats espanyoles i la conseqüent expulsió de part dels alemanys.

Tornat a Moscou continuà treballant al si de la ISR, i fou l'amfitrió de Francesc Macià en la seva visita a la Unió Soviètica. A Les anarchistes et le mouvement syndical (1924) analitza el pes de l'anarquisme en el sindicalisme europeu (que es feia especialment viu en el cas de les terres catalanes). El 1926 fou secretari general de la ISR, càrrec que combinà amb la participació a la plataforma de Trockij, Oposició Comunista. L'estiu de 1928 caigué Trockij, i Nin fou progressivament arraconat fins la seva expulsió el setembre de 1930. Retornat a Barcelona, féu una important tasca en la difusió de les idees comunistes, remarcant la importància de la lluita sindical i del dret a l'autodeterminació dels pobles (Els moviments d'emancipació nacional, 1935). Davant l'ascens del feixisme fou dels primers en veure'l com una amenaça que anava més enllà del reaccionarisme dels règims militars (Les dictadures dels nostres dies, 1930). A El proletariado español ante la revolución (1931) analitza la nova situació peninsular, davant la proclamació de la República espanyola. Va traduir Trockij al català (Què ha passat?, 1935), però en general les traduccions polítiques les feia a l'espanyol, i les literàries, de les quals vivia, al català. En el panorama polític de Catalunya, Nin col·laborà amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), tot i mantenint la seva militància en l'Oposición Comunista Española, que a partir de 1932 adoptà el nom d'Esquerra Comunista.


Allunyat progressivament de Trockij, va trencar-hi definitivament el 1934. Al llarg de l'any 1935, participà en les converses per bastir un partit socialista unificat al Principat, que culminaren a la fi d'any, amb la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), integrat pel BOC i l'Esquerra Comunista. Convertit en secretari general, també fou responsable de la Federació Obrera d'Unitat Sindical i de la revista “La Nueva Era”. L'esclat de la Guerra d'Espanya, provocà la formació d'un govern d'unitat al Principat, i Nin fou membre del Consell d'Economia i Conseller de Justícia i Dret (9-12.1936). Des d'aquest càrrec impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia. Políticament el POUM es trobava enfrontat al partit comunista oficial (PCE-PSUC) i, de retruc, als òrgans governamental (en mans de socialistes i republicans). Així cercà un acostament a la CNT-FAI, que tampoc es va poder plasmar degut a l'actitud dels anarquistes. Els fets de maig a Barcelona enfrontaren al POUM i la CNT-FAI, d'una banda, i al PSUC, ERC i Estat Català, d'una altra. Aquests fets foren aprofitats pel govern republicà espanyol per limitar l'autonomia del Principat, i pels estalinistes del PCE-PSUC i els serveis secrets soviètics per desfermar una repressió contra el POUM. Nin fou detingut i assassinat per agents estalinistes.


Vegeu: Arxiu d'obres d'Andreu Nin i les planes de la Fundació Andreu Nin.

Secció Catalana de The Marxists' Internet Archive


Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de l’esquerra alternativa


Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937



Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.

El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.

L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.

Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).

Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!

Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Esquerra Unida i Els Verds: la crisi del moviment ecologista a les Illes

pobler | 26 Agost, 2008 09:17 | facebook.com

"Aquestes deslleialtats inclouen el recurs a la intoxicació mediàtica i a la propagació de falsedats per desacreditar l'adversari, les actuacions públiques al marge dels mecanismes democràtics de presa de decisions... I més darrerament hem assistit a l'intent d'alteració de la voluntat d'Els Verds mitjançant una campanya orquestrada d'afiliació col·lectiva amb la clara intenció de condicionar el resultat del Congrés extraordinari; ja que és del tot insòlit que persones que acaben de sol·licitar l'afiliació a una organització política demanin als pocs dies un congrés extraordinari". (Els Verds - Jordi López, Margalida Rosselló, Nofre Bisbal...)


Els Verds i la crisi del moviment ecologista a les Illes (un article publicat el mes d’octubre de 2005)



Margalida Rosselló: una lluitadora exemplar

Fa uns mesos, quan Jordi López i Nofre Bisbal encara militaven en Els Verds, redactaren, juntament amb Margalida Rosselló un clarificador document titulat "Cruïlla verda" on exposaven amb tota mena de detalls la crisi que ha portat a la fi d'un projecte verd independent a les Illes. Crisi produïda, com escrivien Rosselló, López i Bisbal, per l'enfeudament del grup de Llauger als interessos electoralistes dels seguidors de Llamazares. En el document s'analitzava l'origen de la crisi que ha portat a la desaparició del projecte original dels fundadors del grup verd a les Illes. Els polítics verds hi deien: "La coalició amb EU ha deixat de ser per la via dels fets una coalició entre iguals, tal com es demostra en el dia a dia al grup municipal de Palma. [...] La coalició tampoc ens està permetent, tal com preveia el protocol polític signat, mantenir la nostra personalitat diferenciada perquè els nostres socis de coalició no volen entendre que Els Verds no esgotam la nostra presència pública en l'activitat dels grups institucionals conjunts". Posteriorment el document passava a analitzar tota la sèrie de qüestions que finalment, com s'ha comprovat, ha significat la fi de la independència política del grup verd original, aquell que no tenia res a veure amb els interessos de l'excarrillisme illenc. En el document passat a militants, amics i simpatitzants aquests fundadors del moviment ecologista informen dels problemes d'actuació conjunta que tenen amb els seguidors de Miquel Àngel Llauger i els exdirigents del carrillisme illenc que li donen suport. Hi acusen els partidaris de l'enfeudament a una força política aliena, en aquest cas a Esquerra Unida. Grup que, mitjançant tota una sèrie de tèrboles maniobres, ha aconseguit vampiritzar l'espai verd en benefici dels interessos electoralistes d'uns quants polítics professionals, d'aquells que ja en temps de la transició abandonaren qualsevol principi per tal de fruir dels avantatges que comportava i comporta la gestió del sistema. En el document que hem llegit s'acusa els que han portat Els Verds a una situació d'absoluta supeditació als interessos d'Esquerra Unida de "deslleialtats de tot tipus mai vista en la història d'Els Verds". I quines són aquestes deslleialtats protagonitzades pels que han lliurat el grup ecologista a EU? El document que tenim a les mans és prou clar al respecte: "Aquestes deslleialtats inclouen el recurs a la intoxicació mediàtica i a la propagació de falsedats per desacreditar l'adversari, les actuacions públiques al marge dels mecanismes democràtics de presa de decisions... I més darrerament hem assistit a l'intent d'alteració de la voluntat d'Els Verds mitjançant una campanya orquestrada d'afiliació col·lectiva amb la clara intenció de condicionar el resultat del Congrés extraordinari; ja que és del tot insòlit que persones que acaben de sol·licitar l'afiliació a una organització política demanin als pocs dies un congrés extraordinari".


També s'hi analitza l'intent actual de la mateixa Izquierda Unida estatal per apropiar-se de l'herència verda de tots els grups ecologistes de les diverses nacions i aconseguir aquesta nova "denominació d'origen", una "Izquierda Verde" que dissimuli les dècades de pactes, traïdes i claudicacions davant els poders fàctics i el franquisme reciclat per part del PCE. I és precisament contra aquesta burda maniobra mancada de principis, eminentment electoralista, contra el que es revolta el document signat per Margalida Rosselló, Jordi López i Nofre Bisbal quan afirmen: "Davant els intents d'Esquerra Unida d'apropiació del nostre espai; o més que de l'espai verd, directament del 'segell' verd; la convivència política amb els qui defensen acotar el cap i acceptar un paper de comparsa en aquesta refundació cosmètica d'EU ja no és possible".


El final d'aquesta història ja és prou conegut. En el congrés extraordinari que convocaren els partidaris de la supeditació a EU, aquests, els seguidors de Llauger, guanyaren per un vot de diferència als fundadors d'Els Verds. El resultat de l'operació també és ben sabut: crisi de militància en Els Verds, abandonaments massius, dimissions de dirigents i regidors del grup ecologista que no volen restar fermats a EU. I, més recentment, consolidació d'una nova organització però d'antiga tradició de lluita ecologista, l'Assemblea Verda, que vol reconstruir el moviment des de la base. Potser algú imaginava que la fi d'Els Verds era cosa feta i que, amb l'absorció del nom per un vot de diferència, desapareixeria una llarga tradició de lluita i combat en defensa dels nostres minvats recursos naturals i del nostre territori. Era prou evident que la constant destrucció del territori per part de la dreta especulativa que patim no podia quedar sense resposta. I la gent que entén la política no com un ofici sinó com un servei a la societat ha sabut reaccionar a temps. La constitució de nombroses plataformes de lluita contra l'especulació, la consolidació de l'Assemblea Verda, així ho demostren.


Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-X-05)


El que voldrien els corifeus del poder seria tenir un grup verd decoratiu: un partit que no molestàs gaire; un sector ecologista domesticat, dòcil a les indicacions de qui comanda. Penseu en la multitud d'articles lloant la intel·ligència i pragmatisme de Margalida Rosselló quan acceptà les dessaladores sense oferir altres alternatives i convertí la lluita pels Parcs Naturals (punts d'importància cabdal reconeguts en el Pacte de Progrés) com a quelcom de pedagògic (una "anècdota"), en el qual no s'havia d'insistir gaire. Aquest seria l'"ecologisme" que interessa al sistema. Uns partits verds d'opereta i que no creïn problemes amb reivindicacions de veritat: fer passes concretes en la defensa de la nostra terra. Uns ecologistes que votin unes moratòries moderades, que estiguin satisfets amb la planificació de plans energètics enfocats envers un desenvolupament incontrolat... Aleshores tot serien lloançes envers el "seny" demostrat, elogis a la seva "intel·ligència. (Miquel López Crespí)


Els verds i el futur del Pacte (un article publicat el setembre del 2000)


Memòria històrica de la defensa del partits del Pacte de Progrés



Margalida Rosselló, la combativa diputada verda sempre ha estat demonitzada pels sectors més oportunistes de l'esquerra oficial, aquells que solament són en política per a gaudir dels bons sous que comporta la gestió del règim.

És evident que als partits més instal·las dins del sistema no els agrada gens ni mica que encara hi hagi col·lectius(en aquest cas els Verds) rebels, crítics. Sovint la defensa del "pragmatisme" més barroer el que amaga precisament és la manca de principis, una corrupció de les idees, el cinisme més vergonyós. La política no consisteix, per a molta gent (organitzacions solidàries no-governamentals, sindicalistes de totes les tendències, nacionalistes d'esquerra, ecologistes...), a enlairar-se per a fruir dels privilegis que comporta el poder. Ben al contrari, per a nombroses persones la política, la intervenció en eleccions, l'ocupació de càrrecs de responsabilitat, és una forma de lluitar per fer possible demà (creant les condicions legals i de consciència popular que així ho facin possible) el que ara sembla irrealitzable, utòpic. Per a aquests col·lectius, la participació en la política oficial només té sentit quan serveix a l'objectiu abans esmentat: fer possible més endavant el que avui sembla llunyà. Però no és aquesta l'opinió de molts dels grups i persones installats en la maquinària de l'Estat. Qui diu que els Verds (o qualsevol grup semblant) és contradictori, poc "pragmàtic", massa "verd", el que fa en definitiva és oblidar les pròpies renúncies i contradiccions. O ningú no vol recordar ja el recent passat del PSOE i del PCE amb les seves múltiples escissions i condemnes de militants? Les contradiccions que ara palesen els Verds són idèntiques a les que patiren els partits que ara formen el Pacte de Progés. El PSOE abandonà el marxisme i la lluita per la República Federal ja farà més de vint-i-un anys. Qui estripava les banderes de la República en les manifestacions del final de la transició? Tots aquests abandonaments d'idees i principis comportaren les seves respectives crisis, intensos debats, ruptures doloroses... Ho haurien de recordar els qui ara llancen a la cara la "crítica" que imaginen més insultant: "ramat d'utòpics", "fer el joc a la dreta" i tota l'artilleria de desqualificacions ja coneguda. Si fem un poc de memòria veurem que era el mateix que els partits que ara blasmen contra els Verds deien dels republicans dels anys setanta i vuitanta. Aquí, no ens enganem, el que servils i menfotistes castiguen és la coherència. I el més valorat és la manca de principis, l'oportunisme.

Crec que s'hauria de deixar en pau els Verds, aturar en sec l'actual campanya d'insults i amenaces (intencionades, dirigides, ben estudiades per provar de fer del partit ecologista una sigla servil, sense empenta reivindicativa). Una cosa és la crítica normal i democràtica a l'actuació d'un col·lectiu polític i una altra de ben diferent és assistir a l'orquestració d'una liquidació absoluta. Els Verds haurien de ser lliures de decidir si consideren que les seves idees es poden defensar millor des de dintre o des de fora del Pacte de Progrés. La minicrisi d'aquesta setmana (la roda de premsa en la qual intervingueren Joan Buades, Jordi López i Marta Roldán) va en la línia abans indicada. Un sector dels Verds considera que el Pacte no porta amb prou energia la lluita per un model de desenvolupament menys depredador. La jugada quant a la utilització política dels Verds es veu a mil quilòmetres. Aquí el que voldrien els corifeus del poder seria tenir un grup verd decoratiu: un partit que no molestàs gaire; un sector ecologista domesticat, dòcil a les indicacions de qui comanda. Penseu en la multitud d'articles lloant la intel·ligència i pragmatisme de Margalida Rosselló quan acceptà les dessaladores sense oferir altres alternatives i convertí la lluita pels Parcs Naturals (punts d'importància cabdal reconeguts en el Pacte de Progrés) com a quelcom de pedagògic (una "anècdota"), en el qual no s'havia d'insistir gaire. Aquest seria l'"ecologisme" que interessa al sistema. Uns partits verds d'opereta i que no creïn problemes amb reivindicacions de veritat: fer passes concretes en la defensa de la nostra terra. Uns ecologistes que votin unes moratòries moderades, que estiguin satisfets amb la planificació de plans energètics enfocats envers un desenvolupament incontrolat... Aleshores tot serien lloançes envers el "seny" demostrat, elogis a la seva "intelligència". Aquests (i no uns altres) serien els companys de viatge que agradarien de bon de veres. L'acusació que els Verds poden fer la pinça amb el PP contra el Pacte és la mateixa que sempre han fet els vividors contra qui té idees de vertadera renovació. En temps de la transició (i just ara mateix, hi ha proves!) l'esquerra oficial acusava de "fer el joc al feixisme" els partits que no havien acceptat les imposicions del franquisme. És sempre la mateixa calúmnia, idèntica desqualificació contra qui creu en alguna cosa que no sigui la seva butxaca.

En definitiva: a quatre passes del segle XXI, ¿haurem de tornar al conte de la gallina dels ous d'or?, ¿haurem de fer el cec i renunciar al futur de tots en nom d'una minoria que al capdavall també s'està cavant la fossa? Mallorca necessita com l'aigua un moviment ecologista fort, crític i combatiu, per tal de millorar la qualitat de vida avui mateix i per tal de llegar a les generacions futures una Mallorca on es pugui viure i respirar.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-00)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS