pobler | 03 Agost, 2008 15:07 |
La 'dictadura democràtica' dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria". (Miquel López Crespí)
Irlanda: març de 1968
Però parlàvem d'Irlanda en aquell mes de març de 1968. Els carrers comercials de Derry lluïen amb tota la seva esplendor. Encara no havia començat la campanya de bombes contra els interessos britànics i dels colons protestants, i podíem guaitar en els mostradors de les botigues i magatzems de Ferryquay street, de Bishop street, de London street o de la plaça de Waterloo. Uns anys endavant no ens restaria res de tant de luxe i brillantor. Aleshores, a començaments dels setanta, els comerços que no havien estat destruïts, els que s'havien salvat de la campanya de bombes, eren rere plafons de fusta o metàl·lics i no podies veure res des de l'exterior. Tenc fets un parell de reportatges fotogràfics d'aquell Derry de principis del setanta tan diferent de la ciutat que vaig conèixer en la meva primera visita.
Des de les murades es podien veure els nous edificis de Rossville street, el cementiri existent més enllà de Lone Moor road fent frontera amb el barri que hi havia rere Iniscarn Road i que arribava des d' aproximadament Lislance Drive fins a Brooke Park. En el cementiri de la ciutat, just darrera Lone Moor road, hi eren enterrats nombrosos soldats i oficials de l'IRA i combatents per la llibertat irlandesos. De rere les tombes, protegits per les creus dels caiguts, els patriotes de finals del seixanta i començaments dels setanta disparaven a les tropes britàniques i a la policia. Alguns dels habitants del carrer de Lone Moor road ens explicaven que, sovint, sentien les bales dels patriotes i de les forces repressives xiular per damunt dels seus caps. Si volíem anar a fer una volta per aquell barri relativament modern de Derry partint de la zona baixa, passejàvem per Foyle road. Després, pujant per Lone Moor road, ens indinsàvem per un carrer amb no gaire cases, el carrer de Bligh Lane, i aleshores podíem anar fins al cementiri o, més enllà, fins a Melmore, Malin, Leenan o Dunree Gardens.
En el record encara aquella botigueta de Derry on anàvem a comprar els discos amb cançons de la resistència, l'himne nacional d'Irlanda amb la lletra que cantaven els patriotes irlandesos a les presons dels protestants d'Irlanda del Nord, als camps de concentració britànics. La botigueta de discos de Derry era bona de trobar si sorties per la Butcher's Gate de les antigues muralles del segle XVII. Just una mica més enllà, entrant ja en el Bogside, t'esperava, com una esperança radiant, el famós cartell anunciant que hom s'endinsava en un indret habitat pels més aferrissats lluitadors per la llibertat d'Irlanda. En serv diverses fotografies. El cartell deia, i diu encara: "You are entering in free Derry" que, en traducció catalana, significa simplement: "Ara entrau en el Derry lliure".
La botigueta de discos de la cantonada de Waterloo street era extremament petita. Només hi cabien dues o tres persones alhora, però així en els prestatges podies trobar tot el folklore irlandès, ara en diuen "música ètnica", i, també, com és evident, les cançons de la resistència. La qual cosa no em deixava d'estranyar havent arribat d'un estat amb la manca de llibertats de tots coneguda on, per trobar discos amb les cançons de la guerra civil, per exemple, havies d'anar a París, Londres, Roma o Milà i els havies de portar d'amagat, exposant-te als acostumats problemes amb la Guàrdia Civil o amb la Brigada Social.
A Irlanda, malgrat la falta de llibertats ocasionada pel poder dictatorial, podies trobar aquests discos de la resistència, la majoria himnes i balades explicant l'heroica lluita del poble irlandès, enlairant els militants de l'IRA morts en el passat o en les lluites del present.
Va ser precisament en aquest començament de març de 1968 i en aquesta botigueta, cantonada de Butcher's Gate amb Waterloo street, on vaig sentir per primera vegada l'himne i la lletra de La cançó del soldat, l'himne nacional d'Irlanda. Un dèbil sol hivernenc penetrava amb dificultats per la finestra. A l'exterior es divisaven, en primer terme, els grisos blocs d'habitatges socials que et rebien en entrar al Bogside i on, uns anys després, s'esdevendria la matança que ja ha quedat en la història amb el nom de la massacre del Diumenge de Sang. Les xemeneies de les cases proletàries del barri catòlic fumejaven sense aturar. Caminant per Foyle road fins a Lone Moor road podies veure encara algunes de les improvisades cases d'uralita fetes en temps de la Segona Guerra Mundial i que, amb tota la seva càrrega de mancances i misèria, encara eren emprades com a habitatges per algunes de les famílies catòliques més pobres. Era en aquelles circumstàncies, comprovant amb els teus propis ulls, veient cara a cara les injustícies en la distribució dels habitatges socials, quan comprenies a la perfecció el sentit de la lluita per la igualtat d'oportunitats entre catòlics i protestants que es desenvolupava en les entranyes de Derry o Belfast. La "dictadura democràtica" dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria.
Fins a les lluites pels drets civils de finals dels anys seixanta aquestes injustícies semblaven eternes, inamovibles.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 03 Agost, 2008 09:14 |
No eren els utòpics d’abans del Manifest de Karl Marx i Frederic Engels els fidels continuadors, no solament del primitiu igualitarisme cristià, sinó dels membres de l’ala esquerra de la Revolució Francesa? Les revolucions de tendència igualitària fetes sota l’advocació de les més diverses heretgies cristianes, des dels càtars occitans fins als hussites o els rebels anabaptistes de Münzer... no portaven inscrit en llurs estendards, malgrat fos sota la creu i les consignes evangèliques, el programa que Marat, Babeuf, Darthé, Buonarroti, volen portar a la pràctica després de la caiguda de Robespierre? (Miquel López Crespí)
Records de París
La publicació de la novel·la París 1793 (El Tall Editorial) m’ha fet recordar novament les meves primeres lectures de Fourier, Saint-Simon, Cabet... No eren els utòpics d’abans del Manifest de Karl Marx i Frederic Engels els fidels continuadors, no solament del primitiu igualitarisme cristià, sinó dels membres de l’ala esquerra de la Revolució Francesa? Les revolucions de tendència igualitària fetes sota l’advocació de les més diverses heretgies cristianes, des dels càtars occitans fins als hussites o els rebels anabaptistes de Münzer... no portaven inscrit en llurs estendards, malgrat fos sota la creu i les consignes evangèliques, el programa que Marat, Babeuf, Darthé, Buonarroti, volen portar a la pràctica després de la caiguda de Robespierre?
Algunes d’aquestes idees ja les havia plantejades en unes reflexions que vaig escriure amb motiu de la publicació de la novel·la La ciutat del sol (Editorial Granollers, Barcelona, 2000). Amb l´única diferència que aquella era una obra adreçada a un públic juvenil i ambientada en la Mallorca i l’Espanya imperial del segle XVI. En aquell article dèiem: “És evident que el títol que he posat a la novella, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebellades contra Roma (la Gàllia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espirituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari”.
Però Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la París 1793, ja no viu en l’”Espanya” imperial del segle XVI. Els il·lustrats espanyols i catalans de finals del XVIII són fills, com hem escrit més amunt, de la Il·lustrració, de Voltaire, Diderot, Rousseau i D’Alembert. És evident que, com a revolucionaris, com a joves rebels, els nostres protagonistes xuclen la seva revolta dels exemples que els forneixen les lluites dels agermanats de les Illes, València, els comuners de Castella, els il·luminats de totes les sectes que s’han oposat a la corrupció vaticanista, de les idees que, procedents de Luter o Calví, serviren en el seu moment per anar empedrant el camí de la Il·lustració.
Parlàvem dels fantasmes del passat que són vora de l’autor quan escriu, quan es deixa portar per la imaginació i els sentiments. Els esperits que des de sempre han poblat la nostra vida i la nostra fantasia fent-se presents novament! Indubtablement, moltes d’aquestes presències històriques, les que condicionen l’autor de la novel·la, poden ser les mateixes que encerclen els personatges de París 1793.
És aquest ambient de lluites aferrissades, però també de debat ideològic intens, el que troben els conspiradors catalans i espanyols que són a París en el 1793. Quan, fent costat a Robespierre i Babeuf, a les masses populars, participen en l’assalt a la Bastilla, comencen a ser conscients com la sang d’Espàrtac, la dels agermanats mallorquins i valencians del segle XVI, els rebels de totes les nacions oprimides per l’aristocràcia i el clergat espanyol, torna a circular potent per les seves venes. Són els “fantasmes”, els esperits rebels de la història, la sàvia de la humanitat, les llavors del futur, la potència encara intacta de les idees que commogueren el món, el que impulsa l’autor a reconstruir l'atmosfera creadora del 93. Són els mateixos esperits que es fan carn en el poble francès que proclama la República, aboleix els privilegis nobiliaris i proclama solemnement el triomf de la llei i la raó sobre l’obscurantisme clerical i feudal.
pobler | 03 Agost, 2008 05:53 |
L'IRA augmenta els seus efectius precisament com a resposta als atacs unionistes contra la població catòlica, a les 'desaparicions' de patriotes en mans dels paramilitars protestants. Sense aquesta història podríem dir 'secreta' del nord d'Irlanda no es poden entendre coherentment els esdeveniments que es desenvoluparan sobretot a partir de la gran manifestació del 5 d'octubre de 1968 a Derry. (Miquel López Crespí)
Irlanda: març de 1968.
Pel març de 1968, si hom no entrava en contacte amb les zones pobres de les barriades catòliques, si només es passejava per indrets de domini protestant; si el visitant era portat solament a veure el modern Tecnhical College o el Magge University College; si aquell que venia de fora es fixava solament en les nombroses indústries dels barris suburbials, en el magnífic i modern Altnagelvin Hospital, hom podia imaginar que Derry era una ciutat moderna, sense gaire problemes.
Falsa aparença. Irlanda del Nord, malgrat aquest aparent benestar, benestar que es concretava en els privilegis de què gaudien els unionistes, registrava una de les taxes d'atur més grans d'Europa. Atur que, evidentment, colpejava sobretot els barris catòlics.
Aleshores encara no havia començat amb la força que agafaria més endavant el moviment dels drets civils, aquella lluita decisiva en el desvetllament del poble que encapçalava la Northern Ireland Civil Rights Association (NICRA) amb la famosa Bernanette Devlin anant primera línia de les manifestacions. Recordem que la primera manifestació pública, amb brutal repressió de la RUC, és a dir, la Royal Ulster Constabulary la policia unionista, va tenir lloc el 5 d'octubre d'aquest 1968 a Derry. És a dir, poc mesos després de la meva primera visita a Derry i Belfast. Les policies de la RUC eren ferotges sempre en els atacs contra els manifestants irlandesos.
Fent costat a les policies de la RUC existien aleshores tota una sèrie de d'organitzacions paramilitars que, amb el vist i plau de la RUC, es dedicaven a la "feina bruta" quant a la repressió contra el moviment nacionalista irlandès i els activistes dels drets civils. Entre aquesta "feina bruta" es poden incloure, a més de les tortures als patriotes que queien en les seves mans, determinades "desaparicions" que, malauradament, acabaven en assassinats sectaris. El renaixement de l'IRA a mitjans dels seixanta no es pot entendre sense tenir sempre en compte que el nivell d'organització i lluita del moviment independentista i revolucionari irlandès anava sempre lligat al nivell de repressió dels colons i de les forces repressives al seu servei.
L'IRA de començaments dels seixanta augmenta la seva organització i presència dins la població a conseqüència de les activitats criminals dels "'B' Specials" contra els patriotes. El fanàtic clergue presbiterià Ian Paisley havia creat l'any 1951 una "Església Lliure Presbiteriana" els membres de la qual, conjuntament amb les diverses branques de la policia dels colons, eren els encarregats, entre altres provocacions, de l'organització de les manifestacions a l'interior dels barris catòlics i d'altres "feines" autènticament "especials"...
L'IRA augmenta els seus efectius precisament com a resposta als atacs unionistes contra la població catòlica, a les "desaparicions" de patriotes en mans dels paramilitars protestants. Sense aquesta història podríem dir "secreta" del nord d'Irlanda no es poden entendre coherentment els esdeveniments que es desenvoluparan sobretot a partir de la gran manifestació del 5 d'octubre de 1968 a Derry.
Els irlandesos, els sectors patriotes i d'esquerra d'Irlanda del Nord, eren constantment perseguits pels cossos repressius dels colons. La UDA, per exemple, era la força paramilitar protestant per excel·lència. Aquestes sigles volien dir Ulster Defence Association. Com a forces policíaques eren temibles igualment els membres de l'Ulster Defence Regiment, una força de reservistes protestant que actuaven a "temps parcial". Els membres de l'UDR provenien d'un altre cos de tètrica memòria: els "'B' Specials", dels quals ja hem parlat més amunt. Els "'B' Specials" varen ser suprimits per Londres a conseqüència de la brutalitat indiscriminada amb la qual atacaven els membres i simpatitzats de la Northern Ireland Civil Rigthts Association (NICRA) i el poble irlandès en general.
Per als "orangistes", els membres de l'Orange Ordre, l'organització més extremista dels colons i que va néixer l'any 1795 per a "protegir" els interessos dels usurpadors de les terres dels irlandesos, qualsevol membre de l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord era un perillós separatista catòlic, un diabòlic fenià, un agent del comunisme i l'anarquisme, del maoisme i del trostquisme, subjectes als quals calia, no solament vigilar, sinó exterminar de rel. No cal dir que la majoria de membres de l'Orange Ordre eren els que fornien els quadres dels "'B' Specials". També eren membres del Unionist Party, partit polític dels colons amb estreta relació amb el Partit Conservador britànic.
Com ja hem dit, per a qualsevol orangista els seguidors de l'activista pels drets civils Bernadette Devlin o de l'aleshores jove Gerry Adams, eren el dimoni en persona, "rojos i papistes" dignes únicament de la presó i de la forca.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 02 Agost, 2008 18:27 |
D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la ‘tornada’ del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou)”. (Miquel López Crespí)
Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (I)
Per a conèixer i aprofundir dins l'atmosfera intel·lectual i de lluita a Irlanda del Nord des de mitjans dels anys seixanta fins al present és molt recomanable la lectura del llibre de Gerry Adams Hacia la libertad de Irlanda (Tafalla, Editorial Txalaparta, 1991). Com tothom sap, Gerry Adams és un històric militant del Sinn Féin, un ferreny activista dels drets civils del poble d'Irlanda del Nord que, al costat de la famosa Bernadette Devlin i les avantguardes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalà la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l'"Ulster".
Actualment Gerry Adams és conegut com un dels polítics que, amb altres dirigents del Sinn Féin, porten endavant el procés de pau a Irlanda del Nord. Gerry Adams, que ha negociat i negocia amb Londres el desarmament de l'IRA i de les forces paramilitars partidàries de la unió amb Anglaterra, explica de forma coherent i amb abundor d'informació el llarg procés de consolidació de l'Exèrcit Republicà Irlandès a partir dels esdeveniments de 1968-69; les heroiques vagues de fam a les presons britàniques dels anys 1980-81, en les quals el diputat i combatent per la llibertat d'Irlanda Bobby Sands era al capdavant de la lluita. Vagues de fam que demanaven, entre altres reivindicacions, que els presos de l'Exèrcit Republicà Irlandès i tots els detinguts del moviment nacionalista gaudissin d'un estatut especial de pres polític. Tothom recordarà encara que aquells anys era al capdavant de l'executiu imperialista la reaccionària primer ministre Margaret Thatcher. Però malgrat les vagues fins a la mort, el Govern de Londres es negà a concedir als vaguistes la condició de presos polítics. Les diverses vagues de fam que trasbalsaren l'opinió pública irlandesa i mundial acabaren amb la mort de deu presos, entre els quals hi havia Bobby Sands. Bobby Sands havia estat elegit membre del Parlament de Westminster en representació del districte de Fermanagh/South Tyrone. Però ni la condició de diputat del valent revolucionari, ni les mobilitzacions populars arreu del món per aconseguir salvar la vida d'aquells valents lluitadors aconseguiren modificar l'actitud del govern imperialista britànic: els continuadors de les idees de James Connolly, els hereus de vuit-cents anys de lluita contra la colonització, havien de morir sense ser escoltats.
Són aquestes impressionants vagues de fam fins a la mort, l'heroisme demostrat en tot moment, els que van obligant a l'IRA a una profunda reflexió quant als límits de la lluita armada i la necessitat, en determinats moments històrics, de provar d'avançar envers l'alliberament del poble treballador i la reunificació d'Irlanda mitjançant la possible utilització revolucionària de les institucions i la lluita política.
Com explica Gerry Adams en Hacia la libertad de Irlanda, les lluites radicals dels anys 1968-1972 havien romput la columna vertebral del Govern unionista de Stormont i forçat la intervenció directa de l'exèrcit britànic.
En un article publicat en un web i titulat "La cultura és el que la cultura fa", Gerry Adams recordava els anys de què parlam i deia: "L'any 1969 l'estat va morir [l''Ulster']. Va ser ressuscitat per Govern britànic i ha estat mantingut en vida mercès a les forces d'ocupació. Durant tots aquests vint-i-cinc anys d'intervenció, totes les institucions de la vida d'Irlanda s'han vist afectades; cap no ha restat al marge. Malgrat que hagi estat el Nord d'Irlanda la zona que ha patit amb major intensitat el conflicte, l'impacte s'ha deixat sentir en tot el país".
Segons la versió de Gerry Adams, va ser l'anàlisi dels resultats de vint anys de lluita armada a Irlanda del Nord, la mort dels presos en vaga de fam i la constatació de la situació real d'un cert cansament entre els sectors combatius que històricament havien donat i donaven un suport actiu a l'IRA, el que anà obligat a la direcció a una reflexió sobre la necessitat d'emprar altres camins per a assolir els objectius del moviment d'alliberament nacional i social.
Recordem que a partir dels anys vuitanta i, més concretament, a partir de les eleccions de 1982, després de l'assassinat "legal" de Bobby Sands i altres nou vaguistes de fam, el Sinn Féin obté normalment entre el 35 i el 42,6% del vot nacionalista. Uns percentatges que, com explica Gerry Adams, confirmen que hi ha una part dels sectors irlandesos que donen un suport actiu a l'IRA que volen emprar sistemes de lluita política diferenciats de la lluita armada (o en combinació amb aquesta forma de resistència a la guerra imposada per l'imperialisme).
Gerry Adams comença el seu llibre narrant a la perfecció l'ambient des d'on es va formant i consolidant la revifalla del nacionalisme. Un ambient que, amb totes les seves importants i evidents diferències culturals i polítiques, és molt semblant al que en aquell període històric es respira en la majoria de països d'Europa i del món. Ambients de lluita i de combat molt allunyats del col·laboracionisme socialdemòcrata i neoestalinista dels PC i PS d'aquella època, ben instal·lats, com ara mateix ho continuen estant en la gestió del sistema, com a enemics mortals de tot aprofundiment en la lluita per la independència de les nacions oprimides i de l'avenç envers el socialisme.
Per a conèixer les lluites dels anys cinquanta, normalment oblidades i silenciades, ja que no tengueren el ressò dels combats d'unes dècades posteriors, és molt important consultar el llibre de J. MacGarrity Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (Barcelona, Mediterrània Edicions, 1966). Com deia J. McGarrity en el prefaci al seu llibre parlant dels objectius del moviment republicà irlandès: "Els republicans irlandesos reclamen una Irlanda que hagi foragitat l'ombra de l'imperialisme per sempre més. Demanen una Irlanda on la independència econòmica sigui una realitat tan certa com la independència política. Volen una Irlanda on catòlics, presbiterians, metodistes, baptistes, puguin viure en pau i harmonia com a ciutadans irlandesos".
Gerry Adams parla d'uns anys seixanta condicionats, com els nostres, per la lluita contra el feixisme dominant a l'estat espanyol o el dictatorial unionisme a Irlanda del Nord; per la descolonització africana i el neocolonialisme; per la guerra del Vietnam; per la lluita dels negres estato-unidencs contra la discriminació racial. Ben cert que molts activistes irlandesos, en iniciar la campanya en defensa dels drets civils, s'inspiraven en les marxes de la població negra estato-unidenca i en la pràctica i el discurs polític de Martin Luther King contra la discriminació racial. Els joves irlandesos de finals dels seixanta, ben igual que els joves de molts d'in drets del món en els quals es lluitava contra el capitalisme i l'imperialisme feien seva la cançó We shall overcome! Gerry Adams parla igualment de les cançons de Bob Dylan, del paper dels estudiants en l'enfortiment dels nous clubs republicans a Belfast. La història narrada pel dirigent nacionalista ens fa constatar com l'ambient dels joves esquerrans de Belfast, els revolucionaris de l'esquerra nacionalista i del socialisme no reformista irlandès es mouen en les coordenades en què ens movíem els joves antiimperialistes dels finals dels anys seixanta als Països Catalans: Raimon i la Nova Cançó a Catalunya; la cançó de protesta castellana, basca o gallega a altres països de l'estat imperialista espanyol.
D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la "tornada" del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou).
Son aquests joves irlandesos, molts dels quals estudiants de la Queen's University de Belfast, els treballadors i treballadores dels barris proletaris de majoria "catòlica" (irlandesa) de Belfast i Derry, l'ànima d'aquests nous clubs republicans que, amb una relació més o manco intensa amb el Sinn Féin i un IRA que es revitalitza gràcies a la seva unitat orgànica amb el moviment de lluita que es dóna ens els barris catòlics d'Irlanda del Nord, ajuden a dinamitzar el naixent moviment dels drets civils i, més endavant, alhora que la lluita contra els colons i la seva policia augmenta d'intensitat, dóna cohesió a la resistència contra els brutals atacs de la policia de Stormont i les organitzacions secretes (i armades!) que comencen els seus assassinats de patriotes i activistes irlandesos.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 02 Agost, 2008 11:20 |
EL GOB QÜESTIONA SERIOSAMENT LA NECESSITAT DE L'ENLLAÇ ELÈCTRIC AMB LA PENÍNSULA
El GOB presenta al•legacions al projecte d'interconnexió elèctrica de Mallorca amb la península qüestionant la seva necessitat en l'entorn
energètic, ambiental i econòmic actual.
El GOB considera que els arguments exposats per justificar la necessitat del cable elèctric de 300 MW que unirà Mallorca amb la península, no tenen cap sentit en l'àmbit energètic (dependència de combustibles fòssils no autòctons), ambiental (canvi climàtic) i econòmic (necessitat de replantejar el sistema energètic de les Illes Balears des d'una visió estratègica de futur).
La necessitat d'afrontar el repte cap a un nou model energètic
La producció, transport i consum d'energia és sense cap dubte una de les causes més importants de problemes ambientals a nivell mundial.
El cas de les Balears, actualment un 99 % de l'energia primària consumida provés de la combustió de recursos fòssils (3/4 de derivats de petroli i ¼ per carbó) i un 1 % d'energies renovables. El transport consumeix 2/3 de l'energia consumida.
Sembla que l'objectiu de qualsevol planificació energètica i d'infrastructures a les Illes Balears hauria de tendir cap a un model energètic sostenible, és a dir cap a l'objectiu de modificar la forma de produir i usar l'energia que és la major font d'emissions de CO2.
La reducció d'emissions a les illes Balears. El cable elèctric, un argument inacceptable per a la reducció d'emissions. L'arribada del gas natural i la connexió elèctrica amb la península no són la solució per a assolir la reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a les Balears, d'acord amb el compromís assumit amb el Protocol de Kioto. En aquest sentit i per altre banda, el cable elèctric (juntament amb altres grans infrastructures executades o planificades per l'actual govern, com autopistes, ampliació de l'aeroport, etc) és una infrastructura més, que permetrà donar resposta al model de societat actual depredadora de recursos i territori.
La capacitació energètica és causa, i no només conseqüència, d'un model insostenible.
Des de temps enrera, el GOB denuncia que de la mateixa manera que és reconegut que la construcció
d'infrastructures viàries facilita generalment la urbanització posterior, igualment les dotacions energètiques lleven límits al creixement constant. I aquest fet agafa un especial rellevància en el cas d'unes illes sotmeses a una pressió turístico-urbanística que no té cap indici de remetre a mig termini.
Enllaç elèctric amb la península mitjançant cable
Segons el GOB la connexió elèctrica amb la península mitjançant un cable no és una bona solució ja que:
Eficiència i eficàcia
La construcció d'aquesta infrastructura té un cost econòmic astronòmic a la vista de la potència elèctrica que permet transportar i del que això finalment pot representar en el conjunt global de la potència instal•lada. Més de 375 millones de euros per a la instal•lació d'aproximadament un 30% més de potència elèctrica. Si tenim en compte l'objectiu assumit per Europa pel que fa a Energies Renovables, un 20% al 2020, probablement hauria estat més raonable, tenint en compte la necessitat d'apostar per la sostenibilitat futura del sistema energètic, invertir aquesta quantitat en assolir aquest 20% o fins i tot un 30% de producció amb fonts renovables que necessita vertaderament un impuls a les Illes Balears, per esdevenir realment una energia no testimonial (actualment no arriba ni al 2%).
Pertinença
Des del GOB qüestionam seriosament si aquest projecte té, avui dia raó de ser, d'acord amb les prioritats ambientals que venen determinades per la necessitat de fer front al canvi climàtic, i que requereixen i obliguen a apostar per polítiques integrals que assegurin l'imprescindible canvi de tendència actual i per tant el canvi progressiu cap a un sistema energètic més sostenible, i no purament una minimització dels impactes puntuals amb els que a més, es licita a donar continuïtat a les tendències actuals completament insostenibles des de tots els punts de vista.
Malauradament l'Anàlisi d'Impacte Ambiental d'un projecte com aquest, no valora la resultant de la globalitat de l'activitat, sino únicament aquells elements que impliquen pertorbació del medi ambient, amb la finalitat de corregir i minimitzar els seus possibles efectes. Consideram que des del punt de vista d'impacte s'haurien d'avaluar els efectes que el projecte produeix sobre el medi en el senti més ampli ja que aquesta infrastructura implica altres impactes no determinats en l'anàlisi de la infrastrucura:
• implica dependència absoluta amb l'exterior
• trasllada el problema ambiental i de contaminació a un altra banda
• possibilita un consum d'energia d'origen nuclear
• igualment té un risc elevat d'interrupció del subministrament i pèrdua d'autonomia, ja que només representa una potència disponible en cas de interrupció de 300 MW (un percentatge que no justifica l'elevada inversió que representa i que per tant no cubriria ni el consum de tot Palma i entorn en cas de fallida)
• s'obri les portes a la percepció de que ja és possible un consum il•limitat d'energia (ja no estam aïllats), afavorint un model econòmic, social i ambiental insostenible
Entrada del cable: manca d'estudi d'alternatives a l'entrada per Santa Ponça i construcció de l'estació conversora a Santa Ponça.
Es troba a faltar una valoració d'alternatives relatives al punt d'aterratge a Mallorca, on directament es considera que la única opció que compleix amb tots els requisits ambientals i tècnics és l'entrada per Santa Ponça tot i ser un entorn turístic de gran valor i tenir una de les més denses presències de pradera de Posidònia oceànica que ocupa gran part del fons fins aproximadament 45 metres de profunditat. Aquesta Pradera, tal i com indica el propi Estudi d'Impacte Ambiental, no es pot evitar, sinó tan sols minimitzar. Un fet qüestionable si tenim en compte que des del Govern de les Illes Balears, s'han anat desenvolupant diversos projectes europeus per a assegurar la conservació de la posidònia oceànica, per tant en qualsevol cas, caldria exigir una compensació de l'impacte en la destrucció d'una part d'aquesta pradera.
.- Propostes del GOB per evitar la construcció d'aquesta infrastructura
- Estabilitzar la demanda energètica
- Descentralització dels sistemes energètics.
- Diversificació energètica
- Energies renovables
- Estalvi i eficiència energètica
Per tot això sol•licita que es denegui la declaració d'utilitat pública d'aquesta infrastructura, ja que no queda justificada la seva necessitat estratègica en el que hauria de ser una planificació energètica sostenible de les Illes Balears.
--ASSOCIACIÓ SOS CAN VAIRET
Página web: www.soscanvairet.com
El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res. (GOB)
Les Illes i la victòria dels especuladors
Moltes de les plataformes conservacionistes, organitzacions ecologistes i persones que durant els darrers anys s’han mobilitzat per preservar les Illes del constant saqueig de recursos i territori tornen estar preocupades. El ritme de destrucció continua i augmenta malgrat els intents de preservar algunes zones del naufragi. El cert és que el GOB i altres plataformes ecologistes i de defensa de la terra ja han aixecat la veu de protesta. Recentment, i en relació amb la destrucció de Son Bosc, membres del GOB han realitzat una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar la protecció d’aquest territori amenaçat. En un comunicat fet públic aquests dies l’organització ecologista ha dit al govern: “Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural. Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre cap de golf. Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa”. I afegeix: “El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res”.
De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. Recentment el dirigent de la CGT Josep Juárez, en un magnífic article titulat “L’hospital més car del món” ha escrit: “Parlar de Son Espases, amb persones dels partits col·ligats dins l’actual govern de suposat ‘centre esquerra’, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors”.
I just ara mateix, acabades d’escriure les retxes de més amunt, m’arriben uns missatges provinents de SOS CAN VAIRET on informen de la destrucció de Port “Adriano” amb una ampliació salvatge i gegantina que ho farà tot malbé i del macroprojecte urbanístic que destruirà, si no ho impedim, una de les nostres barriades més emblemàtiques de Palma: es Jonquet. Tots sabem com es Jonquet és encara una de les poques barriades de la nostra ciutat que conserven el caràcter tradicional: carrerons, placetes, els molins... Ara, la macroconstructora Acciona hi vol construir tres grans blocs d’edificis de luxe, tres plantes de pàrquing i un gran centre comercial de més de 2.100 m2.
En el seu moment ja hem denunciat la destrucció de Palma, l’avenç continuat de l’especulació que amenaça a no deixar cap símbol d’identitat artística i cultural a les nostres barriades. Catalina Cirer va donar tota mena de facilitats als constructors (i destructors!). Ens demanam què fa l’actual consistori progressista al qual hem ajudat a assolir el poder per aturar l’herència destructora del PP. Què passa amb el Jonquet?
Els fets indiquen que la destrucció de les Illes avança i continua al mateix ritme de l’època de Jaume Matas i Rodrigo de Santos. El GOB ja va advertir que la famosa llei Carbonero només servia per afavorir els constructors amb l’excusa de construir habitatges socials. Quin sentit tenia bastir prop de 10.000 habitatges nous destruint el poc sòl rústic que ens resta, quan a les Illes hi ha prop de 100.000 habitatges buits? I què en direm de la follia destructora de Jaume Carbonero en relació a Campos, on el conseller vol construir 450 habitatges, tot colapsant escoles, centres sanitaris d’un poble que ja és completament desbordat? D’on surten els mentiders del tipus Jaume Carbonero que quan són a l'oposició diuen que volen preservar la terra i en gaudir del sou són iguals o pitjors que els depredadors que tots coneixem?
Ara també volen destruir el Port de Pollença, lliurar als especuladors una de les poques zones no saturades. L’excusa amb la qual el Poder vol vendre la malifeta als ciutadans és la de millorar el trànsit de la carretera Port de Pollença-Alcúdia. Es vol eliminar l’actual MA-2220 que uneix les dues poblacions abans esmentades i fer-ne una de nova aprofitant l’actual MA-2201. És una nova destrucció de recursos i territori per permetre més requalificacions de territori amb l’excusa de “millorar” els serveis a la població. Però el GOB i els més diversos experts i coneixedors de la zona ja han qüestionat el macroprojecte. Els veïns del Port de Pollença, els amics d’Urxella, l’esquerra alternativa de les Illes ja han expressat la seva disconformitat quan escriuen, criticant el projecte, que consideren enganyós: “No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat”.
Hem de parlar de gasoducte submarí que proporcionarà 8.000 milions metres cúbics de gas i que permetrà disposar d’energia il·limitada per a continuar l’absurd model actual de creixement il·limitat, heretat de l’època franquista? O de l’ampliació gegantina del Port de Palma, amb unes obres que duraran prop de catorze anys i que poden destruir la imatge actual de la badia? Però, què importa la nostra terra als especuladors i destructores del territori? Res de res. Ja els coneixem prou. Ho hem vist amb els casos de corrupció d’Andratx i Son Oms. I Son Espases ens ha fet constatar com, en el fons, són els grans grups de pressió económica, la banca i el capitalisme estatal i internacional els que dirigeixen de veritat la política de les Illes.
Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.
Jaume Carbonero i la destrucció de Campos
Dies passats vaig assistir a un bellísim i evocador acte cultural. Era a la Biblioteca de Cort i hi intervenien els escriptors Pere Rosselló Bover, Xavier Abraham i Joan Perelló. Tots bons amics i excel·lents poetes. Entre els poemes llegits --poemes d’amor i melangia, versos dedicats al nostre fugaç pas per la vida... --, també en llegiren de combat, d’enyorança per aquesta Mallorca que dia a dia va morint trossejada per especuladors sense consciència, per lladres i corruptes, els pocavergonyes que destrueixen recursos i territori, encimenten la terra, fan malbé el nostre paisatge. Els haikus de Pere Rosselló Bover són un exemple en aquest sentit; els poemes de Joan Perelló rememorant aquella illa que coneguérem en un passat recent, feien posar la pell de gallina en constatar el que ens han enflocat un exèrcit de malfactors, tants de polítics remeiers d’arenes i cendres que ens passen amb cançons mentre especulen, alguns roben les comptes corrents de les institucions i organitzen orgies sexuals amb els diners dels contribuents.
Mentre escoltava el magnífic recital poètic, absort en aquell ambient tranquil, envoltat de llibres i bons amics, no deixava de pensar en les malifetes del polèmic conseller d’Habitatge del Govern de les Illes. Em referesc a Jaume Carbonero, aquell que vol construir en sòl rústic i que, per a la seva vergonya, hagué de ser frenat en les seves ànsies destructives per Nadal, d’UM, i també, més vergonya encara!, per Rosa Estaràs del PP. Sortosament la irracional llei Carbonero va ser retirada pel Govern, i, amb les aportacions de tots els grups parlamentaris, els partits abans esmentats, però també del Bloc, PSOE i Eivissa pel Canvi, va poder tirar endavant un nou projecte més raonable.
Però Jaume Carbonero ha emproat el poble del nostre amic Joan Perelló i, en una de les seves polèmiques i sempre desencertades disposicions, vol construir 450 nous habitatges quan hi ha un munt de pisos buits al poble.
Recordem, com explica el web Ixent, que voler arribar als divuit mil habitants és un fet d’una irresponsabilitat total. Com ha escrit l’activista i dirigent sindical Llorenç Buades, l’any 2004 Campos tenia 7.998 habitants, i l’any 2007 s’obrí amb 9.018 persones. Els anys 2003 i 2004 s’alçaren 200 habitatges nous al poble. Durant els anys 2005 i 2006 varen ser 577, i durant el 2007 són 476 els habitatges nous visats i en construcció. Ni les indústries làcties, ni les explotacions ramaderes en recessió han generat llocs de treball per a tanta gent. En els darrers anys, a un creixement de 1.020 habitants entre el 2004 i el 2007, han seguit 1.253 habitatges nous: més habitatges que persones.
I, ara, el conseller Jaume Carbonero ha posat en marxa la construcció de 435 habitatges nous.
Si Jaume Carbonero continua amb la seva demencial política de voler construir sense pensar en les conseqüències de les seves decisions només agreujarà els problemes que ja té Campos. Els carrers no bastaran per aparcar els cotxes; les escoles del poble ja estan desbordades, serà necessari –ja ho és!- una ampliació gegantina de l’ambulatori... totes les infraestructures quedaran petites.
Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.
Emportat per una certa tristor, el poeta Joan Perelló deixava constància del seu dolor en uns bells comentaris penjats en el seu blog de BalearWeb: “Les notícies que duu [la premsa] sobre la construcció de 450 vivendes de protecció oficial a la vila de Campos me deixa atordit. Ja hi duiem dies sobre això i sembla que pren malament. No hi veig cap explicació coherent i, en canvi, hi veig molt d’emperons”.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-V-08)
pobler | 01 Agost, 2008 20:13 |
Drets Humans de Mallorca acusa d'abusos a la presó de Palma
"A la ciutat de Nàpols n'hi ha una presó, la vida mia.
N'hi ha una presó, la vida mia la vida amor...".
(Cris Juanico)
El mes d'agost de 2008 comença amb una actuació ferma i decidida que emprèn l'Associació Drets Humans de Mallorca: vol destapar el maltractament als presos, i fa allò que considera millor: personar-se en la causa de suposada corrupció a la presó de Palma, com fa públic el Diari de Balears (01-08-2008).
El president de l'entitat, Bernat Vicens i Vich, diu que això només és l'inici i que n'aniran sortint molts més casos.
Recinte de la presó de Palma, a Mallorca
(Foto: P i c a l s u d)
Amb els missers Bartomeu Oliver i Juan F. Carrión, es personen tots tres al Jutjat d'Instrucció 3 de Palma com a acusació en la causa oberta contra onze funcionaris de la presó de Palma, suposats membres d'una trama de corrupció a l'interior del centre penitenciari palmesà.
L'associació duu molt de temps denunciant abusos a la presó. Per això el president assegura que el que s'ha destapat fins ara només és una part del que segurament acabarà sortint.
Manifesta que al centre penitenciari de Palma hi ha un percentatge massa elevat de funcionaris que vulneren els drets dels presos de manera contínua.
Des d'aquesta web es fa comptes de fer-ne un seguiment acurat, de totes les passes que es vagin fent, encaminades a eradicar aquelles pràctiques inacceptables, del tot rebutjables a l'època i al país en què vivim, pel que respecta al maltractament de persones recloses en un recinte carcerari com el de Palma.
Tot i que ja no som a l'edat mitjana, hem de continuar lamentant-ne queixes tan conegudes com les de la cançó popular: "A la ciutat de Palma n'hi ha una presó, la vida mia... N'hi ha una presó, la vida mia la vida amor"...
Les detencions recents d'un nombre considerable de funcionaris de la presó de Palma, lluny de provocar allò que s'ha produït fins ara -a l'àmbit de les autoritats més directament implicades, girades d'ull cap a una altra banda, o tossuderia a negar fets més que evidents- cal que serveixin, d'una vegada per totes, per prestar l'atenció que es mereixen situacions d'aquestes característiques.
En bé de les persones recloses al centre penitenciari de Palma, i en bé d'una ciutadania com la de Palma i de Mallorca, que en pateixen més directament les males conseqüències de comportaments tan poc democràtics, s'ho paga aplicar-hi amb fermesa tots els mitjans que contempla la Llei.
D'altres enllaços relacionats amb la notícia:
Blog Nubulaya http://nubulaya.cecili.cat/post/55045
La presó de Palma l’any 1976: els darrers presos de la dictadura
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)
Un míting per l’amnistia (1976)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica
Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.
Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-VIII-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 01 Agost, 2008 15:36 |
L’escrit que anomenam circumstancialment “narració” podria ser considerat una carta, un article literari, un simple collage de materials diferents, un poema en prosa, un pamflet polític o l’ordre del dia d´una reunió cultural. En teatre em passa el mateix. Autòpsia a la matinada, l´obra experimental que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, és bastida per una mescla de materials que poden ser canviats i substituïts per uns altres en qualsevol moment, depenent sempre del que vulgui expressar en una situació històrica concreta el col·lectiu que la representi. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
Aquests dies, cercant entre la paperassa antiga dels meus arxius, els he tornat a trobar i llegit talment com un arqueòleg llig els estris que treu del fons de l’arena del desert o de la fondària de la cova més amagada d´una serralada. Hi trob els llunyans ecos d’antiquíssimes lectures de Walter Benjamin, Alfonso Sastre, Albert Camus, Cesare Pavese, Henry James, Melville... I, de sobte, com aquell que descobreix una joia amagada i, amorosit, la treu a la llum del dia, ensopeg amb la memòria dels dies que descobria el surrealisme en aquelles difícils lectures, difícils perquè no sempre podíem trobar els llibres més importants, els bàsics de cada autor estudiat. Parl d’André Breton, Aragon, Eluard, Tristan Tzara, Artaud...
Quan vaig llegir per primera vegada Joan Salvat Papasseit, els primers escrits de J.V. Foix, Joan Oliver, Joan Puig i Ferreter? No ho sé amb certitud. Potser a mitjans dels anys seixanta. Molt abans de col·laborar a les pàgines de cultura de Diario de Mallorca i Última Hora. Llunyanes incursions en el modernisme per a copsar les diferències antagòniques amb els noucentistes. Enlluernar-me amb les inicials lectures de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Brossa, Agustí Bartra i Salvador Espriu. En efecte, als vint anys, i molt abans!, ja estava interessat en el marxisme i havia llegit tot el que havia caigut a les meves mans de l’obra i els estudis damunt Gramsci. Però també m’interessaven el Sartre i la Simone de Beauvoir dels anys cinquanta a setanta. L’existencialisme francès!
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.
Sense tota aquesta acumulació d’influències –socialisme utòpic, clàssics del marxisme i del moviment llibertari--, sense la feina de les avantguardes de començaments de segle... hauria estat possible el Maig del 68, el sorgiment de tants moviments culturals subversius, la contracultura dels seixanta i setanta? Repassant els articles de Paco Monge, els escrits sobre cultura i art que jo havia publicat a Diario de Mallorca i Última Hora puc recordar les dèries literàries i polítiques que ens dominaven fa quaranta. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).
És evident que en aquesta època ens interessa molt poc el concepte de “gènere”. Quan escrivim una narració mai no pensam que és un conte tal com fins aquell moment havíem entès que s’havia de fer. L’escrit que anomenam circumstancialment “narració” podria ser considerat una carta, un article literari, un simple collage de materials diferents, un poema en prosa, un pamflet polític o l’ordre del dia d´una reunió cultural. En teatre em passa el mateix. Autòpsia a la matinada, l´obra experimental que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, és bastida per una mescla de materials que poden ser canviats i substituïts per uns altres en qualsevol moment, depenent sempre del que vulgui expressar en una situació històrica concreta el col·lectiu que la representi. Com s’adverteix en la introducció, en aquella ocasió s’empraren materials de Walt Whitman, Maria Aurèlia Campany, Lu Xun, Jaume Pomar, Bob Dylan, Vladímir Maiakovski, Damià Ferrà-Ponç, Mark Lane, Mao Zedong, Guillem Frontera, Katejan Kovic, Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Donovan, Ernesto Che Guevara, Karl Marx, Josep M. Llompart, Ramon Llull, Carlos Maggi, Xe Lan Vien, diari Última Hora, Diario de Mallorca, Josep Calafat, Bertolt Brecht, Joan Brossa, Paul Nizan i Francesc Vallverdú. Però, com he dit una mica més amunt, igualment s’haurien pogut emprar altres bocins. La idea, quant a bastir una nova narrativa, les obres que pensava que necessitava l’escena mallorquina contemporània, era en una clara línia situacionista. Es tractava de bastir obres “obertes”, col·lectives, útils, talment el teatre de la guerrilla o el que feien grups experimentals com “A Comuna”, a Lisboa, i que es podien representar a les places, fàbriques i instituts. Materials modificables en qualsevol moment per a respondre als reptes de cada una de les situacions que anàs exigint la lluita antiburgesa en el front cultural i polític.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 01 Agost, 2008 11:49 |
Records de la Itàlia roja. Gramsci i els Consells Obrers (i II)
Les gran mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1967-69, la fundació posterior de Il Manifesto i tots els altres partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària italiana, redescobrien -igual que l'OEC a l'estat espanyol- l'herència autèntica del marxisme revolucionari (herència ofegada per dècades de ferotge estalinisme). Es tractava de marxar, en la pràctica diària, pel camí de recuperar l'autonomia obrera, l'autonomia de la classe segestrada fins aleshores per burocràcies sindicals i polítiques que feien de l'usdefruit de poltrones i sous institucionals, el nucli del seu discurs polític". (Miquel López Crespí)
Amb els anys nous elements s'afegiren a les reflexions dels comunistes italians: primer l'exemple de la revolució cubana; l'experiència posterior de la Revolució Cultural xinesa i el qüestionament de l'aparell burocràtic del PC xinès que proposava Mao; el mateix maig del seixanta-vuit; les experiències "soviètiques" a l'Estat espanyol (el naixement d'un nou moviment obrer mitjançant les primitives Comissions Obreres, encara no dominades pels estalinistes), anaven fent veure a l'avantguarda treballadora i estudiantil italiana que ni tan sols les tendències més d'esquerres del PCI, tipus Ingrao, no podien donar resposta al nous problemes que la revolució a Occident plantejava.
Les gran mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1967-69, la fundació posterior de Il Manifesto i tots els altres partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària italiana, redescobrien -igual que l'OEC a l'estat espanyol- l'herència autèntica del marxisme revolucionari (herència ofegada per dècades de ferotge estalinisme). Es tractava de marxar, en la pràctica diària, pel camí de recuperar l'autonomia obrera, l'autonomia de la classe segestrada fins aleshores per burocràcies sindicals i polítiques que feien de l'usdefruit de poltrones i sous institucionals, el nucli del seu discurs polític.
És quan -tant a Itàlia com aquí, a Catalunya, a l'estat espanyol- es redescobreix el primitiu Gramsci dels Consells Obrers. Els comunistes de finals dels seixanta ens trobam amb una història amagada per l'estalinisme i els seus sequaços intellectuals. Les burocràcies partidistes (especialment la socialdemocràcia i l'estalinisme) ens havien amagat que la revolució d'octubre era la revolució dels soviets, dels Consells Obrers, de l'autonomia obrera. És a partir d'aquest retrobament amb el Gramsci del poder obrer, amb el Lenin dels Soviets, amb el Troski antiburocràtic, amb tots els pensadors que teoritzaren i portaren a la pràctica el poder obrer i la creació de la nova democràcia proletària a l'URSS, que es comencen a bastir noves estratègies anticapitalistes molt allunyades del possibilisme electoralista postestalinista. És a partir d'aquesta nova lectura del marxisme i de les revolucions, que es va constatant el camí sense sortida al qual ens ha portat -al món sencer- l'estalinisme (el moviment comunista internacional oficial que controla el PCUS, és a dir, la policia política de la nova burgesia "roja" que ha usurpat el poder al proletariat).
El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme
Explicàvem una mica més amunt que, a Catalunya, a les diverses nacions de l'estat espanyol, els marxistes revolucionaris (els hereus del POUM) havíem avançant més que els italians en el descobriment de totes aquestes mancances, de tots aquests entrebancs a la revolució socialista que posaven en els defensors de la burocràcia soviètica (els P"C"s oficials, parlamentaris, que cobraven -per a mantenir el sistema- de les seves respectives burgesies nacionals). Per això mateix, en aquest capítol que comentàvem de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), dèiem: "Però una cosa em quedava clara, a finals dels anys seixanta: l'amor de la infantesa -el PCE, la meva 'malaltia infantil' per la qual m'havien detingut tantes vegades d'estudiant-, restava, des del maig del 68, com a una cosa absolutament desfasada i que no podia donar resposta al repte capitalista. Ara ja era una evidència que Carrillo no anava més enllà d'una simple democràcia burgesa formal, i que el socialisme, en la seva boca, només era una frase per a emprar els diumenges, davant la pobra militància, encegada encara pel record dels fets heroics de la resistència antifeixista o la guerra. El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme.
'A l'Estat les assemblees d'obrers, d'estudiants, de veïns, esdevenien una forma de lluita nova, que no tenia res a veure amb l'esclerosi del centralisme democràtic tradicional. En Carrillo volia dirigir tot aquest potencial de lluita antisistema vers el pacte amb els sectors "moderats" del feixisme. Nosaltres, l'esquerra revolucionària, volíem atènyer el socialisme, l'autodeterminació de les nacionalitats, una forma de vida diferent, més creativa, allunyada del consumisme barroer que destruïa la nostra natura i ens feia esclaus d'objectes inútils i contaminants. Optàrem per l'herència del maig del 68".
I fent aquesta opció era quan ens trobàvem amb els companys italians de Potere Operaio o Lotta Continua que també havien fet aquesta opció.
Pel maig de 1976 vaig demanar al secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), el meu bon amic Josep Capó, si em donarien "permís" per marxar unes setmanes a Itàlia
Ara, sis anys després d'haver escrit aquestes opinions, revisant el meu arxiu fotogràfic, sortosament he trobat un munt de fotografies d'aquells anys que m'han fet recordar tot el que vaig narrant. Records de viatges a Londres, a París, a Irlanda... Les fotografies que ara illustren aquest article són del Festival de les Joventuts Comunistes Italianes: la reunió anual que, a diversos indrets d'Itàlia, celebraven les joventuts berlinguerianes (les del "compromís històric" amb el Vaticà).
Pel maig de 1976 vaig demanar al secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), el meu bon amic Josep Capó, si em donarien "permís" per marxar unes setmanes a Itàlia. No era cap viatge "oficial" de l'organització, ni molt manco! Li deia si hi havia cap problema si marxava perquè, a les darreries de la dictadura, quan es començava a covar el pacte entre oposició domesticada i franquisme reciclat (per allò de poder fruir de sous i poltrones) no semblava gaire correcte -revolucionàriament parlant- anar uns dies de vacances. En aquella temps es militava amb "dedicació exclusiva". Gairebé no hi havia vida particular. Malgrat que el sector obrer era el menys afectat per la militància absoluta. Nosaltres -estudiants, intellectuals, professors...- amb allò que "encara no havíem format una família" -la "sagrada família" mai no qüestionada per cap sector de l'esquerra- havíem d'estar sempre al tall: reunions, viatges a la recerca de la propaganda, pintada de cartells, redactar manifestos, fulls volants, recitals per a recollir diners per al partit... Pel que fa als obrers -o almanco per a la majoria-, bastava que "complissin" assistint a la reunió de cèllula setmanal o repartint -quan podien- alguna octaveta. I, encara quan, molt de tard en tard, els altres sectors -estudiants, mestres, professionals...- fèiem arribar les nostres tímides protestes a la direcció se'ns feia callar per... "petitburgesos" que "no enteníem les necessitats del proletariat!".
En el fons eren les restes de l'economicisme més vulgar i barroer que tant havia blasmat Lenin en el Què fer?
Josep Capó, el secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), no em posà cap entrebanc al viatge. No era un d'aquests obreristes que tant abundaven en el partit. Per cert: molts d'aquests "criticons" amb els intellectuals "petitburgesos" (es a dir: amb els militants als quals interessava el cinema, el teatre, la literatura) els hem vist més endavant treballant per als sectors més reaccionaris del PSOE o... fins i tot per al PP! Vet aquí el que era la "consciència de classe" dels que tenien calls a les mans. Una faula tot plegat!
Deia que Josep Capó m'animà, ja que sabia el fruit personal i (indirectament) per al partit que podria treure d'unes setmanes d'estreta relació amb els berlinguerians de les joventuts comunistes italianes o amb gent de Lotta Continua o de Democrazia proletaria.
En Mateu Morro -aleshores un dels homes més oberts del comunisme mallorquí (OEC) i que militava en el mateix front on jo feinejava: el front d'estudiants- també m'animà a marxar. Amb en Mateu (i a part de les reunions orgàniques de l'organització) ja havíem discutit a fons el llibre de Maria Antonieta Macciocchi Gramsci y la revolución de occidente. El nostre partit (l'OEC) no era gens estalinista amb el que feia referència a les possibles lectures (per part dels seus militants) dels clàssics del pensament revolucionari mundial.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 01 Agost, 2008 06:30 |
A mesura que van passant les setmanes la gent constata l’essència exacta de la buida xerrameca del conseller d’Habitatge Jaume Carbonero. En el seu moment, quan el GOB s'oposà a la irracionalitat de Carbonero de voler construir en sòl rústic, ja es deia que la demagògia quant a fer habitatges per als sectors menys afavorits tan sols era una excusa per a afavorir constructors i promotors. (Miquel López Crespí)
El Govern no ha escoltat la veu del GOB quant a altres possibilitats d’anar solucionat el problema de l’habitatge. I no ha escoltat el GOB, ni el Bloc, ni els sectors interessats en la preservació de recursos i territori perquè precisament les mesures de Carbonero fetes “sota la pressió del sector immobiliari i de la construcció” anaven solament en la línia de preservar l’actual model irracional de desenvolupisme salvatge. Aquesta és la crua realitat. (Miquel López Crespí)
Polítics al servei de constructors i promotors
A mesura que van passant les setmanes la gent constata l’essència exacta de la buida xerrameca del conseller d’Habitatge Jaume Carbonero. En el seu moment, quan el GOB s'oposà a la irracionalitat de Carbonero de voler construir en sòl rústic, ja es deia que la demagògia quant a fer habitatges per als sectors menys afavorits tan sols era una excusa per a afavorir constructors i promotors. El conseller d’Habitatge, el mateix que tengué tanta responsabilitat en la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus greus errors en el cas del cessament de l’eficient funcionària Margalida Lliteras -- cessament que comportà la pèrdua de prop de quatre-cents vots progressistes a Eivissa--, ens ha volgut fer creure que la “dinamització en la construcció” que proposava era en benefici dels més pobres de la societat. Era una mentida, com hem pogut comprovar. En el comunicat del GOB “Mallorca, un toc d’alerta” l’organització ecologista diu, denunciant l’exagerat creixement de la construcció a les Illes, que aquest boom de creixement “no responia a les necessitats reals d’habitatge a Mallorca sinó que es tractava d’un creixement vinculat a operacions immobiliàries i especulatives”. El GOB es demana igualment què s’ha esdevengut amb el compromís del president Antich, quan al seu discurs d’investidura va fer pública la intenció de no consumir “ni un pam més de territori”.
La buida xerrameca del conseller d’Habitatge era tan sols la cortina de fum per provar d’amagar les autèntiques intencions del Govern. No és que volguem justificar Jaume Carbonero, ni molt manco! D’ençà els desastres en el primer Pacte de Progrés, continuats i ampliats en el pacte de governabilitat, ha fet perdre tants de vots a les forces progressistes que l´únic que podem fer és demanar al president Antich la seva substitució per algú més preparat, algú que no malbarati els esforços que fem contínuament els sectors progressistes de la nostra societat per consolidar una alternativa a la dreta depredadora. Però en honor de la veritat s’ha de dir que Carbonero el que ha fet és aportar la seva capacitat d’emboirar la realitat per donar suport a les intencions del Govern. Intencions que, com veiem cada dia, no són altres que provar de pal·liar l’actual estancament en el sector de la construcció mitjançant una demanda artificiosa. El document del GOB “Mallorca, un toc d’alerta” ho deixa ben aclarit quan afirma que “amb l’excusa de solucionar la problemàtica de l’accés a l’habitatge i sota la pressió del sector immobiliari i de la construcció –que han posat el crit al cel en veure’s a venir una disminució, per altra banda, més que raonable i lògica després del creixement desmesurat del que havien gaudit en els darrers anys de la seva activitat i els seus guanys- el Govern aprovava la Llei Carbonero”.
Sobren les paraules. El comunicat del GOB ho diu tot i deixa en evidència el conseller d’Habitatge i la seva burda demagògia.
Però, com hem dit al començament de l’article, és ara quan es constata en tota la seva cruesa el sentit de les absurdes mesures proposades per Jaume Carbonero. Manacor, un municipi ja prou saturat per la construcció i l’especulació, sembla que es convertirà en un “exemple” de l’efectivitat constructiva que porta endavant el conseller d’Habitatge. La premsa informa com les constructores de Manacor, tot el sector lligat al totxo i al formigó, han respirats alleugerides en comprovar la “bona voluntat” de Carbonero quant a ajudar els promotors que vulguin tirar endavant el pla de construir cinc-cents habitatges de protecció oficial. Ja no hi ha cap periodista, cap col·laborador de premsa, ràdio i televisió que no sàpiga que els plans de Carbonero tenen per funció donar suport al sector del totxo.
El Govern no ha escoltat la veu del GOB quant a altres possibilitats d’anar solucionat el problema de l’habitatge. I no ha escoltat el GOB, ni el Bloc, ni els sectors interessats en la preservació de recursos i territori perquè precisament les mesures de Carbonero fetes “sota la pressió del sector immobiliari i de la construcció” anaven solament en la línia de preservar l’actual model irracional de desenvolupisme salvatge. Aquesta és la crua realitat.
Mitjançant la feina de Jaume Carbonero, el Govern s’ha posat al servei de constructors i promotors. El conseller d’Habitatge ha afirmat que, per facilitar la tasca als constructors que vulguin aixecar els cinc mil habitatges –cinc-cents a Manacor!- s’acceleraran els processos administratius que “seran més ràpids que l’habitual”, insistí Carbonero. En definitiva, com diu molt encertadament el GOB, la política desenvolupista defensada pel conseller significa “la construcció de 10.000 habitatges més en 5 anys, la meitat d’ells a preu taxat, l’altra meitat a preu lliure, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a proposta de promotors o de propietaris de terrenys; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, els quals podran tenir un increment de densitat”. No era això, companys; no era això!
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Agost 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |