Administrar

Els poetes de les Illes

pobler | 11 Agost, 2008 10:46 | facebook.com

Damià Pons, Jaume Pomar, Miquel López Crespí, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló


Deu poetes mallorquins dels anys setanta (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) (I)



La Biblioteca d´Escriptors Mallorquins ha publicat recentment el llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006). El volum, amb pròleg i selecció de poemes a cura de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, reuneix unes mostres prou significatives de l´obra dels poetes Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló.

En el pròleg, Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Després de Rosselló-Pòrcel i entre els autors mallorquins, ens interessen i influeixen, almanco personalment, llibres com El dolor de cada dia (1957) de Jaume Vidal Alcover; Comèdia (1960), de Blai Bonet; El cop a la terra (1962), de Marià Villangómez; La Terra d´Argensa (1972) i Memòries d´un adolescent de casa bona (1974), de Josep M. Llompart. Hauríem de parlar igualment de Salvador Espriu, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart i tants d´altres poetes que condicionaren i condicionen la nostra forma de veure el fet poètic, però tot plegat faria allargar massa aquest article.



Miquel López Crespí i Josep M. Llompart en una fotografia de l´any 1987. Josep M. Llompart presentava i recomanava l´obra de Miquel López Crespí Notícies d´enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres

Parlar dels poetes dels anys seixanta i setanta és, com explica Pere Rosselló Bover en el llibre que comentam, descriure “els anys del canvi”. Com escriu l´escriptor i catedràtic: “Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil. En aquesta dècada la literatura catalana va recobrar la seva capacitat de forjar nous mites capaços de substituir els de les generacions modernista i noucentista”.

No cal dir que els autors de la generació dels anys setanta són fills igualment de les complicades circumstàncies polítiques i culturals del moment, hereus del desgavell produït per la sublevació feixista contra la república i, també, de les circumstàncies culturals i polítiques de la postguerra.. Com molt bé diu el prologista: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l´aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.

A començaments dels anys seixanta feia de corresponsal de Ràdio Espanya Independent. REI era l´emissora antifranquista més coneguda en els tenebrosos anys de la dictadura i emetia des de Bucarest seguint les consignes de Santiago Carrillo i Dolores Ibarruri. Aleshores l´aparició de poemaris com Una bella història (1962) de Miquel Bauçà i les inicials provatures literàries de Jaume Pomar, Guillem Frontera, Miquel Àngel Riera i Bartomeu Fiol coincideixen amb les nostres primeres detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social, la Gestapo del règim franquista. Per a alguns joves escriptors de mitjans dels seixanta, el “compromís” amb la renovació de la nostra cultura i la llibertat anava molt més enllà de la simple experimentació formal, de l'etèria protesta poètica plasmada en un llibret que poca gent llegiria. La renovació, inscrita en el corrent de renovació realista dels anys seixanta, que ajuden a ressaltar les obres de Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai, 1965), Miquel Martí i Pol (El poble, 1966, A ritme de mitja mort, 1965) i El temps feixuc (1966) de Guillem Frontera; Tota la ira dels justos (1967) de Jaume Pomar, s´ha d´inscriure dins aquesta concreta situació històrica. El marxisme, l´existencialisme francès, el debat sobre l´obra de Lukács, Sartre, el surrealisme o el futurisme, són freqüents entre els joves autors que es donen a conèixer a mitjans dels seixanta.

Com explica en el pròleg l´autor de la selecció poètica 10 poetes mallorquins dels anys 70, no es tractava solament d´una ruptura formal amb la ideologia i l’estètica de l´Escola Mallorquina. Ara “la creació artística s´havia de fer ressò dels nous avanços tecnològics i dels canvis introduïts en terrenys com la publicitat o els mitjans de comunicació. Calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.

En l´apartat “La renovació realista”, després de parlar de Miquel Bauçà, Guillem Frontera, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Martí i Pol, Josep Melià i Francesc Barceló, Però Rosselló Bover situa Jaume Pomar i Miquel López Crespí entre alguns dels poetes més influïts pel realisme durant aquests anys. En parlar de la meva obra diu: “També cal incloure dins aquest corrent realista la poesia de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), un dels escriptors més polifacètics de les nostres lletres, que ha obtengut nombrosos guardons. Compromès amb els moviments polítics de l´esquerra progressista, va dur una intensa activitat política a la clandestinitat durant el franquisme i la transició democràtica. En poesia ha tret Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l´horabaixa (1994), Punt final (1995), L´obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). La seva poesia destaca per l´ús d´un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema--, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l´obra narrativa de López Crespí s´inscriu en el realisme, al qual incorpora tècniques experimentals. També és autor d´un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d´assaig”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Un any sense Xirinacs

pobler | 11 Agost, 2008 07:01 | facebook.com

Avui fa un any que es va conèixer la mort de Lluís Maria Xirinacs, una notícia que causà gran commoció en la societat catalana. Xirinacs va deixar-se morir 'per contrapuntar la covardia dels nostres líders', i ho va voler fer enmig de la natura, 'en la soledat i el silenci', tal i com va deixar escrit en un text amb data del 6 d'agost del 2007. El cos va trobar-se l'11 d'agost al pla de Can Pegot, a Ogassa (el Ripollès) (VilaWeb)


Un any sense Xirinacs


El 13 d'octubre s'organitza l'acte 'Xirinacs al Palau'


Avui fa un any que es va conèixer la mort de Lluís Maria Xirinacs, una notícia que causà gran commoció en la societat catalana. Xirinacs va deixar-se morir 'per contrapuntar la covardia dels nostres líders', i ho va voler fer enmig de la natura, 'en la soledat i el silenci', tal i com va deixar escrit en un text amb data del 6 d'agost del 2007. El cos va trobar-se l'11 d'agost al pla de Can Pegot, a Ogassa (el Ripollès).

Just en aquell mateix indret avui hi ha un monòlit en la seva memòria, que es va inaugurar el 24 de juny amb la presència de mig miler de persones, en el marc del Memorial Xirinacs. Aquest no ha estat l'únic acte de record, ans al contrari, avui mateix la Fundació La Plana ha organitzat una xerrada a Santa Maria d'Oló (el Bages) sobre l'ex-senador català, conduïda per Lluís Planes i titulada 'Xirinacs: un far de la plenitud individual, social, nacional i universal'.

I és que en aquest darrer any han estat molts els homenatges a qui va dedicar la vida a lluitar per les llibertats practicant la resistència no violenta, com els que recull la Fundació Randa en aquest enllaç. Un dels gestos més comuns entre els municipis catalans ha estat el de dedicar-li un carrer o plaça (vegeu-ne aquí la llista).


Xirinacs al Palau

El proper 13 d'octubre el Palau de la Música Catalana acollirà un acte d'homenatge que durà per títol 'Xirinacs al Palau', dirigit per Joel Joan i en què hi intervindran diversos ponents i grups de música. Entre els ponents hi haurà Mossèn Dalmau, Lluís Planes, Arcadi Oliveres i Montserrat Carulla; i entre les formacions, Al Tall, At-versaris, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Feliu Ventura, Francesc Rivera Titot i Elèctrica Dharma.


Últim adéu multitudinari

Milers de persones es van aplegar a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona el 16 d'agost de l'any passat per donar l'últim adéu a Xirinacs. Tot i la pluja que va caure aquell dia, el Fossar de les Moreres es va omplir de gom a gom, i és que la desaparició sobtada de l'ex-senador i sacerdot va generar un profund trasbals. Aquest va ser un dels motius per crear la pàgina Xirinacs.cat, on qui volgués podia deixar-hi el condol o fer-hi comentaris. Actualment a la web també hi ha un recull de cançons dedicades a Xirinacs, el llistat dels municipis que li han dedicat un carrer i diversos escrits, poemes, imatges, etc. Els lectors de VilaWeb van escollir Lluís Maria Xirinacs com a personatge de l'Any 2007.


De l'amnistia a la independència

VilaWeb TV va oferir, el 29 de setembre, el documental, inèdit per al gran públic, '"Xirinacs: de l'amnistia a la independència', enregistrat l'any 2000 per Lala Gomà i Xavier Montanyà. Durant trenta minuts, Xirinacs hi parla de la no-violència de Gandhi, de la transició, de religió, de l'independentisme, etc. El mateix dia, Xavier Montanyà va dedicar el Mail Obert de VilaWeb a la figura de l'ex-capellà i ex-senador.

Textos de comiat

Al despatx de Xirinacs a la Fundació Randa s'hi van trobar dos textos, amb data del 6 d'agost. En el primer, l'ex-senador explicava que marxava en ple ús de les seves facultats perquè volia acabar els seus dies en soledat i silenci; i en el segon, 'Acte de sobirania', es considerava esclau d'uns Països Catalans ocupats i sentenciava que 'una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa'. Uns dies més tard de saber-se'n la mort, el diari Avui publicava en exclusiva un article escrit per Xirinacs, 'Cultura de mort', en què hi defensava el dret a morir lliurement 'per donar vida nova i abundant.'


Dietari final

L'editorial Ara Llibres va publicar, al desembre, el llibre de Lluís Maria Xirinacs 'Dietari final', que recull alguns dels seus textos en què reflexiona sobre la decisió de deixar-se morir en la soledat del seu paisatge estimat i on ja adverteix: 'em diran orat, boig, pertorbat mental'. I és que Xirinacs va preparar de manera minuciosa el seu final i feia temps que havia decidit que moriria quan complís els setanta-cinc anys. I així va ser. 'Suposo, diu al llibre, que no passaran gaires anys sense que es permeti planificar a voluntat la pròpia mort.'

VilaWeb

Acte de Sobirania.


He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007



Miquel López Crespí i Lluís M. Xirinacs

En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)


Xirinacs amb el PSM.


Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).

A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!

Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.


Miquel López Crespí


Lluís M. Xirinacs presenta a Barcelona l´escriptor Miquel López Crespí: literatura catalana i compromís polític.


Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)



Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)



Lluís M. Xirinacs (a la dreta de la fotografia)i un destacat militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant,Joan Teran(a l’esquerra) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


Per Lluís M. Xirinacs.


En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


No hi estic gens d'acord


La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.


Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El tren sa Pobla-Alcúdia i la possible destrucció de S'Albufera: "Hi ha arguments des del punt de vista ambiental que fan completament inviable el projecte plantejat pel batle d'Alcúdia i que a més, consideram inacceptable que se'n doni suport des de la Conselleria de Medi Ambient tal i com ha transcendit públicament, que es suposa que és l'administració amb competències per a preservar les zones protegides i espècies amenaçades que es troben a S'Albufera, un lloc ja prou malmès (central tèrmica d'Es Murterar, depuradora, polígon industrial, projecte de camp de golf de Son Bosc...". (GOB)

pobler | 10 Agost, 2008 15:35 | facebook.com

Hi ha arguments des del punt de vista ambiental que fan completament inviable el projecte plantejat pel batle d'Alcúdia i que a més, consideram inacceptable que se'n doni suport des de la Conselleria de Medi Ambient tal i com ha transcendit públicament, que es suposa que és l'administració amb competències per a preservar les zones protegides i espècies amenaçades que es troben a S'Albufera, un lloc ja prou malmès (central tèrmica d'Es Murterar, depuradora, polígon industrial, projecte de camp de golf de Son Bosc... (GOB)


TREN SA POBLA – ALCÚDIA


EL GOB ALERTA DE LA POSSIBLE AFECCIÓ D'ESPÈCIES AMENAÇADES SI EL TRAÇAT DEL TREN PASSA PER S'ALBUFERA


Un impacte que des del GOB consideram inadmissible, i més inacceptable és que vengui emparat per la Conselleria de Medi Ambient


Des del punt de vista del GOB, són molts els arguments pels quals és indiscutible que la proposta de traçat que s'està plantejant pel tren Sa Pobla-Alcúdia, per part de la Conselleria de Mobilitat és el més òptim: des del punt de vista territorial: perquè es planteja una nova infrastructura al costat d'una ja existent, la carretera MA-13; des del punt de vista de gestió del servei: consideram que el tren ha d'arribar al municipi d'Alcúdia, perquè és on es troba el major nombre de població resident tot l'any, és més aprop de Pollença - una altra població que es beneficiarà de l'arribada del tren - i perquè Alcúdia, està ja avui en dia, molt ben comunicat amb bus amb tot el port d'Alcúdia i també Ca'n Picafort i per tant no cal esperar la possible arribada d'un tramvia per a donar una alternativa de transport públic al major nombre de persones possible.

Però especialment, hi ha arguments des del punt de vista ambiental que fan completament inviable el projecte plantejat pel batle d'Alcúdia i que a més, consideram inacceptable que se'n doni suport des de la Conselleria de Medi Ambient tal i com ha transcendit públicament, que es suposa que és l'administració amb competències per a preservar les zones protegides i espècies amenaçades que es troben a S'Albufera, un lloc ja prou malmès (central tèrmica d'Es Murterar, depuradora, polígon industrial, projecte de camp de golf de Son Bosc...)


Des del punt de vista ambiental


La zona per on discorreria el traçat plantejat per l'Ajuntament d'Alcúdia afectaria, bé directament, bé per ubicar-se just a la vora, un espai inclòs en la Xarxa Natura 2000. Un lloc emparat per 5 figures de protecció

Dues són de rang Local:

• ANEI, per la Llei I/1991 del Parlament de les Illes Balears.

• Parc Natural, per Decret de la CAIB del 28.1.88, publicat el 14.2.88.


Dues són d'àmbit Comunitari:


• ZEPA • LIC

• Reserva Biogenètica del Consell d'Europa

Una d'àmbit Internacional:

• Zona Humida d'Importància Internacional (RAMSAR


Espècies amenaçades

La proposta de traçat que discorre per la zona de s’Albufera discorreria travessant o per la vora d’una zona de canyet que, tot i que en el seu moment es va deixar fora del Parc Natural, és important per a moltes espècies d’aus amenaçades (i per això està declarada Zona d’Especial Protecció per a les Aus, ZEPA, a l’empar de la Directiva 79/409/CEE de protecció de les aus). En concret, la instal•lació de la línia de tren per aquesta zona implicaria un important risc de mort per col•lisió amb la catenària i per atropellament per part de les màquines per a les següents espècies amenaçades:

Espècies considerades “En Perill crític” al Llibre Vermell dels Vertebrats de les Balears:

 Bitó (Botaurus stellaris). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. Menys de 5 parelles.

 Hortolà de canyar (Emberiza schoeniclus). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. 25-30 parelles.

 Rosseta (Marmaronetta angustirostris). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. 3 parelles.


Espècies considerades “En perill” al Llibre Vermell dels Vertebrats de les Balears:

• Toret (Ardeola ralloides). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. 5 parelles.

• Boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. Unes 500 parelles, però en forta regressió. La població de s’Albufera constitueix més de la meitat de la població espanyola.


Espècies considerades “Vulnerables” al Llibre Vermell dels Vertebrats de les Balears:


• Arpella (Circus aeruginosus). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. 12 parelles.

• Gall faver (Porphyrio porphyrio). Espècie reintroduïda i en expansió. Actualment s’Albufera concentra el nucli més important de les Balears, amb unes 200 parelles.


Espècies considerades “Quasi amenaçades” al Llibre Vermell dels Vertebrats de les Balears:


• Agró roig (Ardea purpurea). S’Albufera és l’única localitat on és present a les Balears. 84 parelles.

És important destacar que bona part d’aquestes espècies s’alimenten habitualment a la perifèria de la zona humida, entrant i sortit cada dia de s’Albufera, pel que un traçat que discorri per fora de la zona humida però proper a ella podria ser igualment nefast per aquests animals amenaçats.

Per tot això, des del GOB consideram com a única opció viable, de les dues alternatives en discussió, la plantejada per la Conselleria de Mobilitat pel que fa al futur traçat del tren fins a Alcúdia.

Així mateix demanam al Conseller Grimalt que actui vertaderament con un "Conseller de Medi Ambient" i no com un polític a mercè del batles del seu partit (UM) i faci prevaler la preservació i conservació dels espais protegits i espècies amenaçades, que és la seva competència, per damunt d'interessos partidistes.

Web del GOB


El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res. (GOB)


Les Illes i la victòria dels especuladors



Moltes de les plataformes conservacionistes, organitzacions ecologistes i persones que durant els darrers anys s’han mobilitzat per preservar les Illes del constant saqueig de recursos i territori tornen estar preocupades. El ritme de destrucció continua i augmenta malgrat els intents de preservar algunes zones del naufragi. El cert és que el GOB i altres plataformes ecologistes i de defensa de la terra ja han aixecat la veu de protesta. Recentment, i en relació amb la destrucció de Son Bosc, membres del GOB han realitzat una acció simbòlica davant el Consolat per reclamar la protecció d’aquest territori amenaçat. En un comunicat fet públic aquests dies l’organització ecologista ha dit al govern: “Fa 5 anys, Son Bosc va ser declarat Parc Natural. Avui, Son Bosc es pot convertir en un altre cap de golf. Senyors president i consellers, pensen fer vostès alguna cosa”. I afegeix: “El canvi de Govern, pel que fa l’amenaça que pateix Son Bosc, fins ara no s’ha traduït en res”.

De la promesa incomplida de preservar la Real, val més no parlar-ne. És una qüestió que fa empegueir. Mai no s’havia vist tant de cinisme i deixadesa de promeses i principis. Els mateixos que afirmaven voler combatre l’especulació de Son Espases, aturar l’hospital de Jaume Matas i ampliar i modernitzar Son Dureta, ara demonitzen Aina Calafat i tots aquells que encara lluiten per preservar recursos i territori. Recentment el dirigent de la CGT Josep Juárez, en un magnífic article titulat “L’hospital més car del món” ha escrit: “Parlar de Son Espases, amb persones dels partits col·ligats dins l’actual govern de suposat ‘centre esquerra’, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors”.

I just ara mateix, acabades d’escriure les retxes de més amunt, m’arriben uns missatges provinents de SOS CAN VAIRET on informen de la destrucció de Port “Adriano” amb una ampliació salvatge i gegantina que ho farà tot malbé i del macroprojecte urbanístic que destruirà, si no ho impedim, una de les nostres barriades més emblemàtiques de Palma: es Jonquet. Tots sabem com es Jonquet és encara una de les poques barriades de la nostra ciutat que conserven el caràcter tradicional: carrerons, placetes, els molins... Ara, la macroconstructora Acciona hi vol construir tres grans blocs d’edificis de luxe, tres plantes de pàrquing i un gran centre comercial de més de 2.100 m2.

En el seu moment ja hem denunciat la destrucció de Palma, l’avenç continuat de l’especulació que amenaça a no deixar cap símbol d’identitat artística i cultural a les nostres barriades. Catalina Cirer va donar tota mena de facilitats als constructors (i destructors!). Ens demanam què fa l’actual consistori progressista al qual hem ajudat a assolir el poder per aturar l’herència destructora del PP. Què passa amb el Jonquet?

Els fets indiquen que la destrucció de les Illes avança i continua al mateix ritme de l’època de Jaume Matas i Rodrigo de Santos. El GOB ja va advertir que la famosa llei Carbonero només servia per afavorir els constructors amb l’excusa de construir habitatges socials. Quin sentit tenia bastir prop de 10.000 habitatges nous destruint el poc sòl rústic que ens resta, quan a les Illes hi ha prop de 100.000 habitatges buits? I què en direm de la follia destructora de Jaume Carbonero en relació a Campos, on el conseller vol construir 450 habitatges, tot colapsant escoles, centres sanitaris d’un poble que ja és completament desbordat? D’on surten els mentiders del tipus Jaume Carbonero que quan són a l'oposició diuen que volen preservar la terra i en gaudir del sou són iguals o pitjors que els depredadors que tots coneixem?

Ara també volen destruir el Port de Pollença, lliurar als especuladors una de les poques zones no saturades. L’excusa amb la qual el Poder vol vendre la malifeta als ciutadans és la de millorar el trànsit de la carretera Port de Pollença-Alcúdia. Es vol eliminar l’actual MA-2220 que uneix les dues poblacions abans esmentades i fer-ne una de nova aprofitant l’actual MA-2201. És una nova destrucció de recursos i territori per permetre més requalificacions de territori amb l’excusa de “millorar” els serveis a la població. Però el GOB i els més diversos experts i coneixedors de la zona ja han qüestionat el macroprojecte. Els veïns del Port de Pollença, els amics d’Urxella, l’esquerra alternativa de les Illes ja han expressat la seva disconformitat quan escriuen, criticant el projecte, que consideren enganyós: “No es parla de les conseqüències d’una carretera nova a través del sòl rústic amb un tràfic intens, i de com afectaria aquest canvi al Port de Pollença que evidentment restaria més aïllat”.

Hem de parlar de gasoducte submarí que proporcionarà 8.000 milions metres cúbics de gas i que permetrà disposar d’energia il·limitada per a continuar l’absurd model actual de creixement il·limitat, heretat de l’època franquista? O de l’ampliació gegantina del Port de Palma, amb unes obres que duraran prop de catorze anys i que poden destruir la imatge actual de la badia? Però, què importa la nostra terra als especuladors i destructores del territori? Res de res. Ja els coneixem prou. Ho hem vist amb els casos de corrupció d’Andratx i Son Oms. I Son Espases ens ha fet constatar com, en el fons, són els grans grups de pressió económica, la banca i el capitalisme estatal i internacional els que dirigeixen de veritat la política de les Illes.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sectors de la pijoprogressia ataquen el GOB i el PSM: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

pobler | 10 Agost, 2008 06:33 | facebook.com

No és nou aquest debat, i possiblement sempre serà viu. Quan governa la dreta (gairebé sempre a les Balears) els periodistes del règim ens acusen -quan feim crítiques o mobilitzacions- de ser el braç armat de l’esquerra. Quan governa l’esquerra, aquesta ens acusa de fer el joc a la dreta. (Miquel Àngel March)


La independència del GOB


Blog de Miquel Àngel March


No és nou aquest debat, i possiblement sempre serà viu. Quan governa la dreta (gairebé sempre a les Balears) els periodistes del règim ens acusen -quan feim crítiques o mobilitzacions- de ser el braç armat de l’esquerra. Quan governa l’esquerra, aquesta ens acusa de fer el joc a la dreta.

Ni un ni altre acaben d’entendre el que és un moviment social i molt manco entenen que hi ha entitats independents de partits i de governs i que actuen amb criteris propis enfora del joc de poder. I no ho entenen, perquè els partits intenten tenir associacions a les ordres i que els facin la feina “bruta”. Hi ha exemples de sobres d’ençà que hi ha democràcia.

El mes passat, arran del primer any de govern, el GOB va fer una valoració negativa, o si més no, enfora del que havia promès o del model que nosaltres volem per a les Balears. L’allau de respostes a a aquesta opinió han estat nombroses: algunes a favor i d’altres en contra. Fins aquí tot normal. Emperò en comptes d’analitzar el contingut d’aquestes crítiques o llegir l’informe que l’estelona. s’acaba qüestionant la seva independència i desqualificant globalment l’entitat.

Supòs que el GOB s’equivoca moltes vegades i ho seguirà fent segurament. Emperò en tot cas dins d’aquests errors no s’hi trobarà el fet d’actuar a dictats de partits ni dels poders de torn. Ni fa el joc a la dreta ni el fa a l’esquerra. Té un paper i l’exerceix, agradi o no agradi.

Blog Miquel Àngel March


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


Defensa del GOB


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí


Un conseller [Jaume Carbonero] que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre. (Miquel López Crespí)


Mallorca no és Sicília!


Els desastres de Jaume Carbonero, novament



La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.

Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La transició i la liquidació de la memòria històrica

pobler | 09 Agost, 2008 18:14 | facebook.com

La liquidació orquestrada de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i anticapitalista, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual es dediquen, amb deler i salvatgisme fora mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida", i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tots sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. (Miquel López Crespí)


Llibres sobre la transició: Edicions Roig i Montserrat publica Cultura i transició a Mallorca



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Un primer resum dels meus treballs damunt la transició havia estat editat per Edicions El Jonc de Lleida el 2001. Parl de No era això: memòria política de la transició. Des de l'angle cultural, una aproximació a la batalla cultural contra el franquisme i damunt el paper de determinats intel·lectuals mallorquins (Llorenç Villalonga, Pere Capellà...), va ser publicada per Edicions de 1984 amb el títol Cultura i antifranquisme. Diversos resums dels meus dietaris d'aquell temps sortiren a Calima Edicions l'any 2002, Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie. I el ja famós, pels atacs que patí per part del carrillisme, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va ser editat per El Tall que dirigia Lleonard Muntaner el 1994. Tampoc no hauríem d'oblidar el llibre editat per Edicions Cort de Ciutat l'any 2003 Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Llibre que en el mes de setembre del 2003 va ser presentat en la seu del Consell Insular de Mallorca pel poeta i investigador Ferran Lupescu, l'aleshores president de l'OCB Antoni Mir, la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, i el professor i històric dirigent del PSM, Sebastià Serra.

Tots els llibres esmentats volen ser petites aportacions a la memòria històrica del nostre poble, esforços per deixar constància de fets i esdeveniments polítics i culturals sovint silenciats per la premsa oficial o, en el cas d'alguns dels nostres escriptors, menystinguts pel comissariat que malda per controlar la nostra cultura.


En No era això: memòria política de la transició el que primava era la història estrictament política de la lluita anticapitalista i antifeixista per part dels partits i organitzacions que no pactaren amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. És el record de l'herència del BOC i del POUM entre l'esquerra revolucionària. Una herència recollida en bona part per la LC i LCR, l'OIC (l'OEC als Països Catalans), AC, el POR... amb totes les insuficiències i mancances de rigor i de les quals pensam deixar igualment constància escrita. Un llibre on es recorda la història, les concepcions polítiques i algunes lluites de l'OEC, la LCR, el PSM, aquelles organitzacions que foren sistemàticament capolades, exceptuant el PSM que ha resistit fins el moment present, per la dreta i l'esquerra nominal en temps de la transició. També en Cultura i transició a Mallorca s'insisteix en el paper de determinats grups polítics, per exemple les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) que, silenciats pels epígons del règim, esborrats de qualsevol història de la transició quan no criminalitzats a fons, tengueren una importància decisiva en la dinamització de la vida política, cultural i associativa de mitjans dels anys setanta a les Illes.

Les JEC, dirigides en un determinat moment per l'expresident de l'OCB Antoni Mir, foren l'organització juvenil revolucionària de finals de la dictadura més important, amb un nombre més gran de militants i foren la punta de llança de la majoria de manifestacions i accions antifeixistes del moment. Rere aquesta organització hi anaven, quant al nombre de militants, les joventuts carrillistes, però en una línia completament diferent a la dels joves antisistema de les JEC. Mentre que els joves carrillistes pugnaven per fer present entre la joventut illenca les idees de col·laboració de classes i de consens amb els franquistes reciclats, UCD per exemple, i seguien les instruccions fent referència a no lluitar per la República, ni per l'Autodeterminació ni pel marxisme revolucionari, les JEC eren tot el contrari impulsant en tot moment el combat republicà i antisistema. No vol dir que dins les joventuts carrillistes o de la socialdemocràcia no hi hagués honrats militants republicans i joves de formació marxista. No ho dubtam. El que volem dir és que en les cúpules dirigents, controlades pels màxims dirigents del nefast carrillisme, el que primava era la política pactista i entreguista, a la dreta, del jovent i dels sectors del poble treballador controlats pel reformisme.

Recordem que són els anys del "matrimoni" entre els dirigents del "Movimento", Suárez i tot l'aparell franquista de l'estat esdevengut "aperturista" i els Carrillo-González. La liquidació orquestrada de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i anticapitalista, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual es dediquen, amb deler i salvatgisme fora mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida", i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tots sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. Aquests joves i coratjosos militants de les JEC, amb suport de l'OEC i d'altres grups esquerrans, principalment del MCI, els trostquistes i alguns anarquistes i nacionalistes d'esquerra, foren els primers a organitzar els primers actes en record dels afusellats pel feixisme a les Illes. Actes que, posteriorment, provaven de capitalitzar algunes organitzacions de l'esquerra oficial, avergonyides, per uns instants, del trist paper que els pactes amb la dreta els obligava a fer. Les JEC foren també el grup que més treballà per organitzar l'acte en honor del retorn de les despulles de Gabriel Alomar a Ciutat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La base aèria de Pollença, en mans de l'estat espanyol!

pobler | 09 Agost, 2008 07:05 | facebook.com

El Aeródromo de Pollensa es una instalación militar que mantiene un alto interès para la Defensa Nacional. En él se desarrolla una intensa actividad operativa y de adiestramiento. Constituye una base de despliegue de los medios áereos del 43 grupo de Fuerzas Aéreas y permite el adiestramiento de un gran número de tripulaciones aéreas en actividades de supervivencia, salvamento, búsqueda y rescate. También aprovechado por las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado y Policías locales de la zona para su entrenamiento. (Nota del Govern del president Zapatero)


La base aèria de Pollença, en mans de l'estat espanyol!


La cessió gratuïta d'instal·lacions militars a ajuntaments mallorquins -una proposta que s'atrevia a fer el PP al Congrés dels Diputats l'any 1996-, rebutjada aleshores per la majoria de la cambra dominada pel PSOE, roman cada cop més lluny de convertir-se en realitat.

El mes de març de 2007, semblava que les instal·lacions de les bases militars del Port de Pollença i del Cap del Pinar podien passar a ser d'ús públic, després que la comissió de Defensa del Congrés dels Diputats havia aprovat una proposició presentada per Esquerra Republicana.

Aquella proposició no de llei havia estat aprovada, amb una esmena presentada pel PP, i instava el Govern espanyol a constituir, en el període de sis mesos, una comissió mixta composta pel mateix Govern espanyol, la Comunitat Autònoma i els ajuntaments de Pollença i d'Alcúdia, que estudiàs els possibles usos civils de les zones d'ambdues bases que no tenen actualment funcionalitat logística de suport a les activitats aèries militars ni qualsevol altra activitat relacionada amb Defensa.

Segons informa Miquel Àngel Sureda, portaveu d'Esquerra a la vila de Pollença, ja hi ha resposta ferma del Govern espanyol.

Amb data 22 de juliol de 2008, Manuel Alba Navarro, secretari general del Congrés dels Diputats, saluda l'Excm. Sr. Don Joan Ridao i Martín -del grup parlamentari d'Esquerra Republicana- i li tramet escrit de la Secretaria d'Estat d'Assumptes Constitucionals i Parlamentaris del Ministeri de la Presidència, que inclou la resposta del Govern a la pregunta formulada amb anterioritat:

"El Aeródromo de Pollensa es una instalación militar que mantiene un alto interès para la Defensa Nacional. En él se desarrolla una intensa actividad operativa y de adiestramiento. Constituye una base de despliegue de los medios áereos del 43 grupo de Fuerzas Aéreas y permite el adiestramiento de un gran número de tripulaciones aéreas en actividades de supervivencia, salvamento, búsqueda y rescate. También aprovechado por las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado y Policías locales de la zona para su entrenamiento. Además, el aeródromo alberga una zona residencial que sirve a los fines sociales previstos en el Plan de Acción Social del Ministerio de Defensa"

Això és un Estat! La resta, són històries!

Diu i manifesta el bon company d'Esquerra-Pollença, director general d'Emergències del Consell de Mallorca, Miquel Àngel Sureda, que hom roman a l'espera d'anar a Madrid i reunir-se amb la ministra, esperant que dins el setembre-octubre hi doni hora!

Blog Aframericanet http://aframericanet.cecili.cat/post/55385


La legió Còndor ha de ser història


All ple de dijous presentam una moció per què l'Ajuntament demani al Ministeri de Defensa la retirada del monòlit dedicat als pilots de la legió Còndor, que es troba a la base d'hidros del Port de Pollença,  amb d'inscripció  "Varen caure per la llibertat d'Espanya a la batalla contra els bolxevics els pilots d'hidroavions... segueixen els noms i llinatges de tretze pilots i la data de la seva mort."(adjuntam fotografia.

El Ministeri de Defensa ha de complir la coneguda com llei de Memòria Històrica ( llei 52/2007, per la qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura)

 Al segle XXI i després de 30 anys de democràcia ja és hora de terminar amb aquestes exaltacions de la Guerra Civil. Els monuments públics han de ser ocasió de trobada i no han de servir per  legitimar la la violència que es va utilitzar per establir règims totalitaris contraris a la llibertat i dignitat dels ciutadans.

 A l'igual que es va fer amb el monument que havia a l'entrada del Port de Pollença ( dedicats als que varen morir pel bàndol feixista) pensam que aquest monòlit ha de ser dipositat al  museu militar del Castell de San Carles per convertir-se en un record històric contextualitzat i explicat, i això és el que demanam a nostra moció.

La Legió Còndor fou el nom que va rebre la força d’intervenció aèria que l’Alemanya nazi envià en ajuda del les tropes  del general Franco. La guerra civil va ser un camp de proves del que després faria  l’arma aèria alemanya  a la II Guerra Mundial.

Des de la base del Port 6 aparells bimotors Heinkel 59 i un trimotor Junker Ju-52 W amb flotadors varen jugar un paper important a la guerra. El Junker servia d'enllaç amb la península (Cadis) i els Heinkel bombardejaven de dia i de nit tota la costa republicana de Cartagena  a Port Bou, només al mes de gener de 1938 varen fer 65 sortides. El seus objectius eren els ports,estacions ferroviàries, pesquers,  els vaixells mercants (per exemple varen enfonsar el mercant danès Edith que es dirigia a València amb un carragament de carn). 

El monolit que demanam retirar va ser inaugurat el 25 d'octubre de1938 amb  el nom de set caiguts, al desembre s'afegiren sis noms més.

Podeu trobar tota aquesta informació i més   a l'excel·lent llibre La guerra civil a Pollença. La revolta contra la rebel·lió. de Jaume March, Andreu Cerdà i Pere Salas. Editorial: Documenta Balear, S.A.

 

Molt interessant l'article de Pep Corcoles ahir al Diario de Mallorca: "El último vestigio de la Legión Còndor", podeu trobar dades històriques de les actuacions de la Legió Còndor.

 Fotografia del monòlit. 


A continuació la moció.

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

Proposta del regidor i portaveu del grup Alternativa Esquerra Unida- Els Verds, José Luis García Salvador, per  sotmetre a la consideració del proper Ple Municipal relativa a  la retirada del monòlit de la Legió Còndor.

Exposició de motius.

Atès que la llei 52/2007, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura, coneguda com Llei de Memòria Històrica, a la seva exposició de motius senyala: que  ningú es pot sentir legitimat, com va ocórrer al passat, per utilitzar la violència amb la finalitat d’imposar les seves conviccions polítiques i establir règims totalitaris contraris a la llibertat i dignitat dels ciutadans, el que mereix la condemna i repulsa de nostra societat democràtica.

 

Atès que a la mateixa llei es diu que s’ha d’evitar tota exaltació de la Guerra Civil i que els ciutadans tenen dret a que els símbols públics siguin ocasió de trobada i no d’enfrontament, ofensa o greuge. Indicant al seu article quinze que les administracions públiques adoptaran les mesures oportunes per la retirada de plaques commemoratives d’exaltació de la Guerra Civil.

 

Atès que  a la base militar situada al Port de Pollença hi ha un monòlit dedicat als pilots de la legió Condor amb l’inscripció  “Varen caure per la llibertat d’Espanya a la batalla contra els bolxevics els pilots  d’hidroavions... segueixen els noms i llinatges de tretze pilots i la data de la seva mort.”

Per tot això, aquest regidor presenta al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació si procedeix, la següent proposta

Proposta d'acord.

- Que l'Ajuntament demani al Ministeri de Defensa, en compliment de la citada llei, la retirada del citat monòlit i que a ser possible sigui dipositat al  museu militar del Castell de San Carles per convertir-se en un record històric contextualitzat i explicat.

 

Pollença 13-06-08.

Blog Urxella (23-VI-08)


Vídeo dels assassinats de la Legió Còndor a Guernika



Els dirigents nazis amb la Legió Còndor


Nota: aquests dos vídeos han estat incorporats per l'escriptor Miquel López Crespí


Formentera i els hippis fa 40 anys (pàgines del meu dietari)

pobler | 08 Agost, 2008 18:06 | facebook.com

Però tornem a Formentera, a aquelles enyorades arribades al port de la Savina. En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme. (Miquel López Crespí)


Formentera fa quaranta anys


En llibre de Joan Cerdà i Rosa Rodríguez La repressió franquista del moviment hippy a Formentera. 1968-1970 (Res Publica Edicions) i en el capítol "Les Pitiüses, refugi de joves contestataris", els autors situen a la perfecció l'època, el Maig del 68!, l'ambient estatal i internacional que servia per a bastir tot tipus de contestacions al sistema: "A l'estiu de 1968, arreu del món occidental, la revolta dels joves nascuts després de la segona guerra mundial fa trontollar les estructures de benestar assolides, sorgeix una generació que s'afirmarà marginant-se del poder institucional. A França, la societat està paint els Fets de Maig; als Estats Units, la qüestió racial té múltiples manifestacions, entre les quals destaquen l'eclosió dels Panteres Negres i l'assassinat de Martin Luther King; el clam contra la guerra del Vietnam esdevé tot un signe d'identitat contestatària. A Mèxic, el govern metralla estudiants. A l'Estat espanyol, el franquisme, a través de Carrero Blanco, adverteix la societat que les Forces Armades s'encarregaran d'acabar amb qualsevol intent d'alteració del sistema nascut de la insurrecció de juliol de 1936".

És només un punt de la introducció però que marca molt bé alguns aspectes essencials de com era el món quan nosaltres, fugint per uns dies de les persecucions de la Brigada Político Social ens perdíem per Cala Tarida o Cala Vadella, per Cala d'Hort o per les casetes de Formentera, abans de l'allau turística del present. Ara bé, en desembarcar a la Savina, després de passar prop dels freus i de l'illa de l'Espalmador, el primer que anàvem a veure eren les restes del Camp de Concentració de Formentera.

Evidentment ens seduïa el moviment hippi, però no érem hippis. Coneixíem diversos aspectes de la cultura dels EUA. Des de sempre ens havien interessant els seus escriptors, conèixer l'obra i la trajectòria vital d'autors compromesos com James Dalwin, Bernard Malamud, Arthur Miller, Mary Mac Carthy, Malcolm X, Susan Sontag, Edward Albee, Carson Mc Cukllers, Morman Mailler... entre un gran exèrcit d'intellectuals admirats. Jack Kerouac i Allen Ginsberg (malgrat totes les seves contradiccions) eren especialment estimats. En l'adoració pel cànem (cannabis) per part dels hippis hi havia molta assumpció de les teories, no solament d'Artaud, sinó de moltes de Paul Bowles, per exemple, o del mateix Allen Ginsberg. I els viatges, els llargs viatges iniciàtics a indrets llunyans a la recerca de cultures "no contaminades" per la societat de consum, hi podíem trobar (a part d'aquestes antigues influències de la pràctica d'Artaud en el món de les drogues) les novelles de Kerouac (especialment En el camí). Era la moda de fumar kif, prendre peiot, fer-se addicte a la marihuana...

Són els anys en els quals, a part dels escriptors dels quals parlam, també anam a la recerca de l'obra de Pete Seggers, de Joan Baez, de Bob Dylan... La pellícula Easy Rider dirigida per Dennis Hopper i escrita, produïda i interpretada per Peter Fonda l'any 1969 descriu a la perfecció aquell temps. Easy Rider és ja un clàssic que encara avui esdevé una eficient arma intellectual per entendre aquella generació que produí, a part dels hippis, els lluitadors antisistema ianquis dels seixantes i començament dels setanta. Easy Rider és una seriosa crítica -ben pessimista, ben forta- al somni idealista del "flower-power", alhora que va veure el profund reaccionarisme d'uns EUA que no accepten cap mena de canvi.

Crec que cap a 1970 teníem prou bagatge cultural per entendre d'on, des de quines coordenades intellectuals sorgia el moviment hippi (rebuig a la guerra del Vietnam i a l'imperialisme ianqui; enyorança d'un món més humà diferent del brutal materialisme capitalista; recerca de la poesia, retrobament de l'amor i de certes possibilitat de viure d'acord amb la naturalesa...). En aquell temps escoltàvem també els Beatles i ens delíem també per veure El submarí groc. No tot eren pellícules d'Eisenstein i Tziga Vertov o teatre de Beltolt Brecht i poesia de Neruda i Maiakovski en temps de la clandestinitat!

Tot allò era -no ho negaré ara- seductor, i per això hi havia certa dosi d'admiració envers aquells joves que provaven de rebutjar una brutal societat de consum que vivia, com els paràsits, a costa de la fam i la brutal explotació del Tercer Món.

Però tornem a Formentera, a aquelles enyorades arribades al port de la Savina. En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme.

L'eco dels nostres morts, dels torturats i assassinats en el camp de concentració de Formentera, també és ben present en el poemari Rituals. És complicat analitzar els difícils viaranys de la poesia, esbrinar motius, la causa exacta d'un pensament, d'una metàfora. Però jo sé ben cert que moltes de les idees que hi ha reflectides en el poema "Era el final" es congriaren en aquestes visites (camps de concentració, murs d'execució, presons de la dictadura on patiren i foren assassinats els millors fills i filles de la nostra terra:

"Era el final. / Les tropes desfilaven per les avingudes. / Definitivament, / amb el cor com un braser apagat, / perdut, / solcava l'aire per damunt d'uns rails irreals. / Ulmàries humides de rosada / i foscos roures sota la lluna d'ombres. / Màgia en salts d'aigua saturant paratges nostàlgics. / Ressonen cordes distants. / Pertot arreu corrua de presoners. / Ix dansa de boirines / mentre els actes més senzills esdevenen enganys. / Qui se'n recorda dels morts? / El seu eco retruny a través de l'esperit / com una gran endemessa eixorca. / Ara ja sabíem que cada pregunta, àdhuc la més senzilla, / contenia una amenaça. /

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Amics i coneguts: Miquel Rosselló (EU) i els prosoviètics de les Illes (PCPE)

pobler | 08 Agost, 2008 11:49 | facebook.com

Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)


Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.


Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.


Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).



Acte de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" a mitjans dels anys vuitanta. D'esquerra a dreta: Alexander Sissonenko, membre del PCUS, Lila Thomàs i Miquel López Crespí.

L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.

La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.

La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".

Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.

En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.

Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.


Miquel López Crespí


(28-X-02)


Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes

Records del PSOE i defensa del PSM, GOB i l’OCB

pobler | 08 Agost, 2008 06:33 | facebook.com

En la postransició, a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, la tasca essencial de lluita nacional i de preservació i defensa de la nostra cultura va ser encapçala per organitzacions com el PSM i l’OCB. En accions de defensa dels nostres migrats recursos naturals i del territori, el paper del GOB va ser fonamental, como ho és encara avui dia. Cal dir que, malgrat aquestes illes de ferma i ferrenya resistència, el cert és que molts dels activistes que donàvem suport actiu a totes aquestes organitzacions ens sentíem assetjats. (Miquel López Crespí)


Records del PSOE i defensa del PSM, GOB i l’OCB



D'esquerra a dreta: Tomeu Sancho (PASOC), Josep Valero (PCPE), Mateu Morro (PSM), Miquel López Crespí (Ateneu Aurora Picornell), Marià Pere (PCC) i Txomin Zuloaga (HB). A mitjans dels anys vuitanta l'escriptor Miquel López Crespí era vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell, una de les principals organitzacions culturals mallorquines entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica

En la postransició, a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, la tasca essencial de lluita nacional i de preservació i defensa de la nostra cultura va ser encapçala per organitzacions com el PSM i l’OCB. En accions de defensa dels nostres migrats recursos naturals i del territori, el paper del GOB va ser fonamental, como ho és encara avui dia. Cal dir que, malgrat aquestes illes de ferma i ferrenya resistència, el cert és que molts dels activistes que donàvem suport actiu a totes aquestes organitzacions ens sentíem assetjats. La batalla per guanyar el referèndum sobre l’OTAN va ser una de les grans mobilitzacions d’aquells anys contra les mentides dels polítics professionals, contra l’imperialisme ianqui i els seus sequaços. Després de la victòria felipista de 1982, el PSOE ens havia enganyat novament i, sense cap mena de vergonya, passava de dir “OTAN, d’entrada No”, a ser l’avantguarda d’aquest bloc militarista i agressiu. A aquelles alçades de les renúncies i traïdes de l’esquerra oficial encara érem lluny d’imaginar que un “socialista”, el senyor Luis Solana, dirigiria els bombardejaments massius i la trajectòria dels míssils que descarregarien la seva càrrega mortífera damunt les dones i infants serbis causant milers de víctimes innocents en la població civil de l’antiga Iugoslàvia. És evident que aquí no entram a tractar el problema del xovinisme imperial de la casta burocràtica sèrbia. Nosaltres som al costat de les nacions oprimides per qualsevol estat opressor, inclòs l’estat serbi. Aquí només volíem deixar constància de la contradicció que representava el fet que aquells que no volien entrar a l’OTAN fossin, poc temps després, el més ferms defensors de l’entrada de l’estat espanyol al bloc imperialista proianqui, i que un dels seus principals dirigents, Solana, acabàs dirigint les masacres contra la població civil sèrbia.

Però el referèndum va ser guanyar per les forces proimperialistes, en aquest cas pel PSOE. Tot l’ampli ventall d’organitzacions polítiques, sindicals i culturals que s’havien oposat amb fermesa a aquest fet patiren un nou daltabaix molt semblant al que s’havia esdevingut després del triomf dels polítics oportunistes en temps de la restauració borbònica. Vist amb la perspectiva històrica que donen els anys, ara podem afirmar que la derrota de les forces populars antiimperialistes en el referèndum sobre l’OTAN acabà d’esbucar el que s’havia pogut mantenir dempeus del temps de la transició.

I malgrat la foscor d’aquella època encara érem –i som, un quart de segle després! -- entestats a continuar la lluita per un món més just i solidari des de les poques plataformes que encara eren al nostre abast. El suport al nacionalisme d’esquerra que representava el PSM, a les mobilitzacions en defensa de la cultura i la llengua que promou l’OCB i també, no en mancaria d’altre, a les activitats que en defensa de recursos i territori portades endavant el GOB. A tot això hem d’afegir la fundació, juntament amb els amics i companys que acaben d’abandonar la militància en el PCE –Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero, Manel Domènech... – de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”- organització político-cultural sorgida per a preservar la nostra memòria històrica, oblidada pels polítics de l’esquerra oficial del règim, i en defensa de les idees del marxisme. Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosselló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La consolidació del bipartidisme PP-PSOE

pobler | 07 Agost, 2008 19:06 | facebook.com

Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble. (Miquel López Crespí)


La consolidació del bipartidisme PP-PSOE (un article publicat l´any 2004)



Zapatero i Rajoy

M’atreviria a afirmar que ja som en un nou cicle històric, una nova època de la política espanyola i de les Illes. La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura. Els pactes entre l’esquerra oficial i el franquisme reciclat portaren a la desaparició gairebé total de l’esperit republicà, dels partits marxistes revolucionaris, de les experiències de democràcia directa tipus Vitòria l’any 1976...

Els mitjans de comunicació es cansaren de riure’s de partits que, com el PTE i ORT plegats, “només” obtingueren cinc-cents mil vots, és a dir, quasi els mateixos que ha obtengut en les passades eleccions Izquierda Unida. A les Illes, el conjunt de vots dels diversos partits d’esquerra alternativa sumava, aproximadament, els vuit o nou mil que ara [eleccions europees] han tret Esquerra Unida, el PSM, els Verds i ERC. Els mil dos-cents o dos mil vots eren el “normal”, sense diners per a la campanya, sense mitjans de cap tipus, per a organitzacions com el POSI, l’OEC o les diverses tendències del trotsquisme. Grosske, Cámara i Miquel Rosselló han tret a Palma els mateixos vots que qualsevol grup de l’esquerra revolucionària d’aquells anys.

Ningú no es demana com ha estat possible aquesta davallada tan espectacular i com costa tant a les burocràcies dirigents diggerir la nova realitat. Per quins motius s’ha consolidat el bipartidisme PP-PSOE fins al grau que contemplam ara mateix? El sistema... ja no necessita “ajudants”? En el passat PCE i PSOE s’ocuparen de demobiltzar el poble, foren els encarregats de fer la feina bruta que, per manca de credibilitat, no podia fer la dreta. Es tractava d’acabar amb el protagonisme del moviment veïnal, de desprestigiar les idees marxistes, republicanes, antisistema que hi pogués haver en la societat. El gran moviment sociopolític existent fou dividit i manipulat; els corrents crítics i renovadors foren expulsats dels sindicats. Si abans el procés de liquidació dels aspectes rupturistes del moviment popular anà a càrrec principalment de PCE i PSOE, ara el règim es veu amb força per a iniciar la nova etapa exclusivamebnt amb la participació conjunta de PP i PSOE, sense necessitat, en aquesta conjuntura concreta, dels “minoritaris”, els extraparlamentaris del proper futur.

Pel que veiem, sembla ja no són necessaris els grupets del 3,25% del 2,35% dels vots. En aquests moments històrics, tots aquells grups que en els darrers temps superaven l’amoïnador 5% de la regla d’Hond, es troben en la difícil i perillosa situació de constatar que potser no hi arribin ja mai més. Els nervis vénen en veure que poden ser a punt de la desaparició històrica si es consolida l’actual bipartidisme regnant.

De cop i volta totes aquelles organitzacions que s’havien instal·lat còmodament en la gestió del sistema, els que durant un quart de segle anaren amollant les amarres dels seus principis fundacionals i la ideologia que els féu ser el que eren, es troben amb un peu a fora de les institucions que amb tanta valentia i honradesa han defensat. En un passat recent, les hemeroteques són plenes d’articles al respecte, hi hagué advertiments que ningú no va escoltar. Semblava que tots els dirigents, tant els de primera línia com els de segona, havien enfollit totalment i absolutament. Era un horrorós panorama postmodern on l’ únic que comptava era l’adaptació al règim sorgit de la reforma de finals dels setanta. Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble.

El somni s’ha acabat. De cop i volta el sistema ja no necessita els “petits”. El bipartidisme actual demostra que els poders fàctics han anat fent el seu camí mentre la pretesa esquerra gaudia, còmplice, d’uns privilegis que els semblaven eterns. Ara ja no hi ha sous ni llocs d’assessorament ben pagats. I les bregues, a l’interior dels partits, el penós espectacle que contemplam, comença precisament just en el moment que ja no queda res per a repartir... de no ser vendre al millor postor el patrimoni polític difícilment acumulat per centenars d’honrats militants.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-VI-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Defensa del GOB

pobler | 07 Agost, 2008 16:42 | facebook.com

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda. (Miquel López Crespí)


Defensa del GOB


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz...

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

UM i Bloc diuen que Carles Manera només afavoreix el PSOE

pobler | 07 Agost, 2008 08:59 | facebook.com

Advierten que el anteproyecto de presupuestos no es válido y que debe renegociarse "desde cero"


UM y Bloc acusan a Carles Manera de favorecer a las conselleries del PSOE


El conseller Carles Manera se ha convertido en el centro de las críticas de Bloc y UM.


F. GUIJARRO. PALMA.


El debate en el seno del Govern del Pacto en torno a los presupuestos para el próximo año volvió ayer a elevar su nivel de tensión después de que fuentes de Unió Mallorquina acusaran al conseller Carles Manera de haber elaborado un anteproyecto que beneficia claramente a algunos departamentos socialistas, como Sanidad, en detrimento de sus socios. Tanto desde esta formación nacionalista como desde el Bloc se insistió ayer en que el documento remitido por Manera al resto de conselleries "no sirve para nada" y que el reparto de las partidas presupuestarias para 2009 "va a tener que empezar a renegociarse desde cero" en un encuentro que se quiere convocar entre las direcciones de los partidos que conforman el Ejecutivo de Francesc Antich.

Tanto UM como el Bloc reiteraron ayer que sus consellers no van a remitir más información a Economía sobre su ejecución presupuestaria, tal y como adelantó ayer DIARIO de MALLORCA, al menos hasta que se produzca la reunión de las direcciones de los partidos para determinar "el dinero de que podemos disponer, qué política queremos desarrollar durante el próximo ejercicio y cuáles son las prioridades".

En opinión de ambas formaciones, los objetivos deberían centrarse en las inversiones y en otras medidas que ayuden a afrontar la crisis económica, como el respaldo a la actividad turística, y en el desarrollo de la Ley de Dependencia. Las críticas más duras van dirigidas contra el conseller Manera, al que se acusa de haber elaborado de forma unilateral el anteproyecto de presupuesto, sin haber consultado previamente a sus socios, y beneficiando además "de forma descarada" a algunas conselleries socialistas.


Reparto de fondos


Así, fuentes del Govern indicaron que el citado documento asigna a Sanidad un aumento presupuestario para 2009 de unos 60 millones de euros, un 5% más que el de este año; a Educación 25 millones más, con un aumento del 3%, y a Presidencia un alza de cuatro millones, es decir, del 3,9%. Todas ellas están en manos del PSOE. Por otro lado, a Deportes se le suman tres millones de euros, lo que equivale a un 11%; a Medio Ambiente un millón más, es decir, casi un 1%; y a Turismo se re quitan siete millones, con un recorte del 10%, por lo que a los departamentos de UM se refiere. En el caso de las áreas del Bloc, se congela el presupuesto de Asuntos Sociales, pese a tener que aplicar la Ley de Dependencia. También hay conselleries socialistas que se ven perjudicadas en el reparto previsto por Economía, como la de Trabajo, con una rebaja de unos 2,5 millones, es decir, del 5%. El hecho de que se reduzca el presupuesto destinado al principal motor de la economía balear, como el es turismo, y al primer departamento encargado de afrontar el paro, como es Trabajo, ha generado virulentas críticas, incluso desde sectores del PSOE. Por otro lado, se recuerda que el presupuesto que se fija para Deportes apenas le permite cubrir las deudas heredadas del anterior Ejecutivo del PP, especialmente en el caso del Palma Arena.

Los socios del PSOE en el Govern no ocultan que su malestar ante la actuación de Carles Manera viene de lejos. Así, se le acusa de haber bloqueado partidas presupuestarias asignadas a Bloc y UM sin consultarles previamente. Como ejemplo, se afirma que el conseller de Medio Ambiente, Miquel Angel Grimalt, se encontró en esa situación con el dinero que se había previsto para contratar una avioneta durante la campaña contraincendios, ya que esa partida se habían usado para crear un fondo de contingencia para afrontar cualquier posible crisis. Además, se recuerda que el titular de Turismo, Francesc Buils, se encontró con que una parte de su presupuesto había sido transferida a Deportes.

Diario de Mallorca (7-VIII-08)


L'any 1983 Carles Manera havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament -com ja deia en el text citat- en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina. (Miquel López Crespí)


...al costat de Francesca Bosch, Manel Domenech, Aina Salom, Miquel Planas, l'amic Sancho i diversos companys del PCPE i independents s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem en el local del PCPE en el local de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molt abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)


Carles Manera en els anys vuitanta



Carles Manera a mitjans dels anys vuitanta. Era l´època d´intensa activitat antiimperialista al costat de l´escriptor Miquel López Crespí.

Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.



Miquel López Crespí i Francesca Bosch l'any 1985. Era el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", una de les organitzacions culturals per a la recuperació de la memòria històrica republicana i marxista de les Illes més important d'aleshores.

L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intel·lectual" comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua i actuà també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".



Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament -com ja deia en el text citat- en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.



Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domenech, Aina Salom, Miquel Planas, l'amic Sancho i diversos companys del PCPE i independents s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem en el local del PCPE en el local de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molt abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.

Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme (recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista fetes el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE). Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació que provava de fer l'amic Carles Manera dels clàssics del pensament revolucionari mundial. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una prova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme.

No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants dels Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles, "pel reformisme i el pragmatisme".

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (21-I-03)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els nostres: Aurora Picornell

pobler | 06 Agost, 2008 21:57 | facebook.com

N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. (Miquel López Crespí)



El Molinar, Ciutat de Mallorca (15-III-1987): intervenció de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la República i de la dirigent comunista Aurora Picornell assassinada pels feixistes en temps de la guerra civil.

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.


Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 200). Pàgs. 261-264.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Sa Pobla i la història: una presentació de Mateu Morro

pobler | 06 Agost, 2008 16:15 | facebook.com

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí


Festes de Sant Antoni 2008



Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

Per Mateu Morro, historiador


Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Les revolucions traïdes

pobler | 06 Agost, 2008 14:56 | facebook.com

Són els infamants processos de Moscou contra la vella guàrdia que ha fet la Revolució, l’execució de Radek, Bukharin, Rakovski, Ríkov, Piatakov, Zinóviev, Kàmenev, el posterior assassinat de Trotski a Mèxic, els milers de revolucionaris executats o portats als camps de concentració siberians, els que marquen la fi del somni igualitari en el món (malgrat que, a despit dels retrocessos sempre hi hagi avantguardes entestades a fer avançar les manetes aturades del rellotge de la història). (Miquel López Crespí)


Les revolucions traïdes


El 4 d’agost de 1936 Trotski enllestia i lliurava a la impremta el llibre La revolució traïda, una profunda anàlisi de la degeneració de la revolució soviètica a mans de la burocràcia estalinista. Moltes de les idees essencials d’aquesta denúncia ja havien estat exposades en la premsa soviètica –abans de la censura total estaliana- i en els debats en defensa de les conquestes d’Octubre fetes pel mateix Trotski i altres dirigents bolxevics a mitjans dels anys vint. La Revolució traïda, llibre que llegíem en la joventut i hem repassat sovint, documenta com la crisi del socialisme a l’URSS és molt anterior al que han volgut dir els analistes i publicistes al servei de la burgesia que ho centren tot en l’any de la caiguda del mur del Berlín i la posterior restauració capitalista a l’antiga Unió Soviètica. La pregunta és ben clara. Quan, en efecte, comencen a ser esborrades per la contrarevolució victoriosa les idees procedents de Babeuf i de l’ala esquerra dels jacobins, els sans-coulottes de Chaumette i Hébert? El 1989, com diuen els mitjans de comunicació al servei de la burgesia i l’imperialisme, o a finals dels anys vint, com afirma Trotski a La Revolució traïda?

És evident que, per a molts de nosaltres, una part de la generació literària dels 70, aquella que s’implicà en la lluita per l’autodeterminació i el socialisme, el final de les idees que podem reconstruir llegint les pàgines de París 1793, no s’esdevé en el mes i l’any de l’ensorrament del mur de Berlín, el novembre de 1989. El somni dels revolucionaris mallorquins, espanyols i francesos descrit a les pàgines de la novel·la que acaba de publicar el Tall Editorial acabà el mateix dia en què comencen a ser empresonats i executats els autèntics bolxevics, els revolucionaris de totes les tendències, els partidaris dels consells obrers (els soviets), els homes i dones que l´octubre de 1917 han iniciat el camí de la Revolució Mundial, la “democracia igualitària” que somniava un sector dels dirigents de la Revolució Francesa, els socialistes i llibertaris que s’alçaren contra la societat burgesa durant tot el segle XIX i el XX. Són els infamants processos de Moscou contra la vella guàrdia que ha fet la Revolució, l’execució de Radek, Bukharin, Rakovski, Ríkov, Piatakov, Zinóviev, Kàmenev, el posterior assassinat de Trotski a Mèxic, els milers de revolucionaris executats o portats als camps de concentració siberians, els que marquen la fi del somni igualitari en el món (malgrat que, a despit dels retrocessos sempre hi hagi avantguardes entestades a fer avançar les manetes aturades del rellotge de la història). I no oblidem, en aquesta mateixa línia que comentam, els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, quan les forces burgeses republicanes, en estreta aliança amb l’estalinisme soviètic, espanyol i català porten endavant la repressió contra les idees igualitàries representades aleshores pel POUM i la CNT.



Quina força, la del 93 francès, la del pensament de l’ala esquerra jacobina, la que representaren primerament Marat, Saint-Just i Robespierre i, més tard, Babeuf, Buonarroti i Darthé! El 1793, els fets posteriors, el Termidor contrarevolucionari que porta els partidaris de Robespierre i al mateix Incorruptible a la guillotina, és el gresol on es congrien totes les concepcions polítiques que commouran el món durant prop de dos-cents anys, com ja hem dit més amunt. La necessària igualtat entre els homes, una idea que ja ve de Rousseau, la importància de bastir una organització política feta i al servei dels sectors explotats, de lluitar per aconseguir la “dictadura provisional dels oprimits” es congrien en aquells moments i que perduren ara mateix. La necessitat d’un poder militar i polític que sigui l’instrument que garanteixi la igualtat social de la humanitat, és una concepció elaborada per l’organització de François-Noël Babeuf (que es feia anomenar Gracus Babeuf, en honor dels Gracs romans), Darthé i Buonarroti. Idees que seran transmeses a Auguste Blanqui i d’aquest aniran passant a molts dels socialistes francesos de la primera meitat del segle XIX, però especialment a Marx i Engels.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Viure de la política: sous i privilegis

pobler | 06 Agost, 2008 11:04 | facebook.com

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. (Miquel López Crespí)


Els sous dels nostres polítics (un article d'octubre de 2006)


Santiago Carrilo (PCE) i Adolfo Suárez, el darrer cap del "glorioso Movimiento Nacional". Els pactes del franquisme reciclat amb els oportunistes han sigficat que durant trenta anys els vividors s'han enriquit amb les renuncies i traïdes del temps de la transició.

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà el proper any 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall quan deixi la presidència de la Generalitat: el president percebrà un sou de 125.000 euros anuals durant la propera legislatura i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

Com deia al començament de l’article, hom procedeix d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins o fulls volanders que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República per part dels PCE-PSOE, l’oblit del combat per la unitat sindical per part dels dirigents de CC.OO i UGT, la renúncia al dret d’autodeterminació per als pobles de l’estat espanyol significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim sorgit de la reforma. Trenta anys d’ençà les primeres eleccions democràtiques que, amb l’ajut de tots aquells que foren prou espavilats per a veure les possibilitats de profit personal que se’ls obrien al davant, saberen adequar ràpidament el seu al que el capitalisme victoriós l’any 1977 necessitava per a consolidar el seu sistema de dominació política. No és estranys que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo. Com no han de fer doctor honoris causa o pagar bons a aquells que porten prop de setanta anys dedicats a apagar l’esperit de revolta dels pobles de l’estat! No en mancaria d’altra!

Diari de Girona ens informa de les grans pagues que cobren els polítics professionals de l’Estat espanyol. Diu que els vicepresidents del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes, veuran augmentat el salari en 1.645,92 euros, fet pel qual percebran 83.936,16 euros. Els ministres tendran un sou de 78.791,28 euros, circumstància que representa un increment de 1.545 euros respecte a l’actual exercici. Capítol a part són els alts càrrecs com el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) serà, un any més, el càrrec més ben pagat, amb 142.080,06 euros.

A continuació, com continua informant Diari de Girona “se situen els vicepresidents del Constitucional, amb un sou de 134.091,30 euros; els seus presidents de secció, amb 127.971,54 euros, i els magistrats, amb 121.851,90 euros. Tant el president del Tribunal de Comptes com els seus consellers guanyaran l'any que ve 121.443,56 euros, mentre els vocals del CGPJ en percebran 121.088,94. El Fiscal General de l'Estat tindrà un sou similar, amb 121.125,48 euros, una mica més que el president de l'Audiència Nacional i els presidents de Sala del Suprem, que cobraran 118.271,1 euros. Finalment, el salari del president del Consell d'Estat serà de 83,936,16 euros, el mateix que els vicepresidents del Govern. Tots els alts càrrecs de les institucions de l'Estat veuran incrementat el seu sou en un dos per cent, si bé en el cas del president del Consell Econòmic i Social (CES) serà d'un 1,98 per cent, fet que suposarà un salari de 91.698,12 euros Dotació per als expresidents Quant a la dotació prevista per als expresidents del Govern (Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar), la quantia global pressupostada en el projecte per a l´any 2007 s'ha fixat en 360.620 euros, el mateix que enguany”.

No és estrany, amb aquests sous i privilegis, que hi hagi tantes batalles per a encapçalar les llistes electorals o situar-se a recer dels partits del règim! En aquests darrers trenta anys n’hem vistes de verdes i de morades, però el reialme dels cínics i menfotistes s’ha mantingut ferm, com una murada, en defensa de sous i privilegis. No és estranys que tots aquells grups o persones que volíem servar la lluita republicana i un autèntic programa d’esquerra alternativa patíssim –i patim encara!- les campanyes rebentistes de tots els oportunistes i vividors. Tampoc no ens estranya gaire. Han de defensar els privilegis obtinguts amb totes les seves forces! Ah! Si un dia el poble descobrís la seva mentida! I per a la seva desgràcia, malgrat que ja hagin fet fortuna amb la mentida i la traïció, aquest dia ja és aquí.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Ciutat de Mallorca (10-X-06)


El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)


Corrupció


Per Llorenç Buades Castell.


Llorenç Buades.

El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.

La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.

La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.

El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.

Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.

A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.

És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.

Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.

La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.

Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.

Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.

Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)

La narrativa insular del Maig del 68: Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)

pobler | 06 Agost, 2008 09:30 | facebook.com

...el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)


Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).


Per Gabriel Janer Manila, escriptor




Gabriel Janer Manila

Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.

Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.

Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.

Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.

Mallorca, març de 2007

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (una novel·la històrica)

pobler | 06 Agost, 2008 07:29 | facebook.com

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?


Sa Pobla 1956. Escola Graduada de sa Pobla. Miquel López Crespí després de recitar "Lo Pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera.

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La construcció d'habitatges en sòl rústic: debat

pobler | 05 Agost, 2008 10:20 | facebook.com

La mesura té el rebuig frontal dels votants socialistes i del Bloc. En canvi, entre les persones que en les passades eleccions autonòmiques votaren el PP guanyen aquells que aplaudeixen la mesura. El 47'7 per cent dels votants del PP donen suport a l’ús de sòl rústic per a la construcció d’habitatges socials. En canvi, el 54'1 per cent dels votants socialistes manifesten la seva oposició a la possibilitat –l’última alternativa, segons el Govern d’Antich– de construir en sòl rústic. Per la seva banda, un 62'5 per cent de les persones que votaren el Bloc expressa la seva oposició a l’alternativa del terra rústic per construir habitatges. (J.M.)


Divisió entre els mallorquins per la construcció d’habitatges en sòl rústic


Una enquesta diu que un 45'5%_de la població accepta la mesura


J.M. Palma.

Una enquesta realitzada per l’Institut d’Estudis Socials Avançats revela que els ciutadans mallorquins donen suport a la construcció d’habitatges socials en sòl rústic, però el sondeig evidencia també una gran divisió sobre el polèmic projecte del Govern de Francesc Antich. A la pregunta «Està d’acord que es construeixi en sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge?», el 45'5 per cent de les persones enquestades es pronuncia a favor de la mesura. En canvi, el 42'8 per cent rebutja la iniciativa de manera frontal.

El sondeig realitzat per l’Institut d’Estudis Socials Avançats demostra una clara diferència segons l’opinió que expressen els enquestats, segons l’edat. Mentre els més joves són clarament partidaris d’usar sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge, les persones de major edat s’oposen a la mesura. En concret, el 67 per cent de les persones entre 18 i 30 anys es pronuncien a favor d’emprar sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge. En canvi, el 51'1 per cent de les persones entre 46 i 65 anys rebutgen que es recorri al sòl rústic.

La mesura té el rebuig frontal dels votants socialistes i del Bloc. En canvi, entre les persones que en les passades eleccions autonòmiques votaren el PP guanyen aquells que aplaudeixen la mesura. El 47'7 per cent dels votants del PP donen suport a l’ús de sòl rústic per a la construcció d’habitatges socials. En canvi, el 54'1 per cent dels votants socialistes manifesten la seva oposició a la possibilitat –l’última alternativa, segons el Govern d’Antich– de construir en sòl rústic. Per la seva banda, un 62'5 per cent de les persones que votaren el Bloc expressa la seva oposició a l’alternativa del terra rústic per construir habitatges.

Els promotors i arquitectes de Balears han manifestat el seu rebuig del projecte del Govern autonòmic de construir habitatges socials en sòl rústic, tal com preveu la llei que aprovà el gabinet de Francesc Antich el passat 21 de desembre. Els promotors van arribar a inserir un anunci publicitari per expressar el seu malestar pel projecte de l’Executiu balear. En la mateixa línia es pronuncià també el Col·legi d’Arquitectes. El degà de la institució, Luís Corral, assegurà que era contrari a l’ús de sòl rústic per a habitatges socials i recordà que hi havia sòl urbà i urbanitzable disponible per no haver de recórrer a les anomenades àrees de transició.

Diari de Balears (2-I-08)


Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


Els errors de Jaume Carbonero (un article publicat el 2-I-08)



Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Contracultura i subversió (i II)

pobler | 05 Agost, 2008 06:28 | facebook.com

La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys setanta i vuitanta (VI)


Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?

La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Llamazares i la crisi d’Izquierda Unida

pobler | 04 Agost, 2008 18:47 | facebook.com

Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda. (Miquel López Crespí)


Llamazares i la crisi d’Izquierda Unida (un article publicat el mes de gener de 2006)


El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.

Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.

Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.

És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.

L’”experiència” Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.

Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el “fracàs polític” del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic “debat obert” que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen “una refundació” d’Esquerra Unida en alguna cosa “diferent”.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L’Estel (1-I-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La refundació d'Esquerra Unida (EU)

pobler | 04 Agost, 2008 17:24 | facebook.com

Emylse (EU): "Ens trobam amb una IU que no és capaç de diferenciar-se prou del partit socialista, que ha jugat massa a ser un poc més que el PSOE. La manca d'un projecte clar que defineixi la nostra proposta política i la invisibilitat dels trets fonamentals amb que es defineix la nostra organització ens ha anat debilitant a nivell intern i conseqüentment extern".


EU: Refundación o muerte: Per què?



Llamazares

Aquestes darreres setmanes he estat bastant absent a la blogosfera, no he escrit al meu bloc, i he llegit poc els dels altres. Però, després de llegir els darrers articles de n'Eberhard titulats "Refundar IU" o dels companys d'Urxella sobre el futur d'Esquerra Unida, he sentit la necessitat de compartir idees i explicar també les meves impressions.

Per començar, me disculpareu, però m'he permès el luxe de ser una mica tremendista amb el títol.

L'actual situació d'Izquierda Unida hauria de servir-nos per apreciar com els marges polítics en que ens hem anat movent els darrers temps han quedat obsolets.

Ens trobam amb una IU que no és capaç de diferenciar-se prou del partit socialista, que ha jugat massa a ser un poc més que el PSOE. La manca d'un projecte clar que defineixi la nostra proposta política i la invisibilitat dels trets fonamentals amb que es defineix la nostra organització ens ha anat debilitant a nivell intern i conseqüentment extern.

El "más izquierda" (lema de campanya electoral d'IU a nivell Federal), diu molt d'aquesta realitat d'incapacitat per ser alguna cosa més que més d'esquerres que el PSOE.

Refundació per què?

Perquè l'esquerra necessita maneres diferents de fer política per poder retrobar-se de nou en el mapa polític i social actual.

Perquè hi ha un espai polític, social, electoral per a l'esquerra alternativa, transformadora i verda, que ni els sectors més esquerrans del PSOE poden aspirar a representar.

Aquí ve lo de "refundación o muerte". Perquè o bé som capaços de representar veritablement l'esquerra alternativa, tenir una identitat pròpia, una manera de fer política diferenciadora de la resta de partits, o la nostra trajectòria de pèrdua d'espai polític, electoral i social continuarà.

Afortunadament, pens que hi ha un ampli consens en que és necessari una refundació del projecte, un repensament, un nou impuls, o com es li vulgui dir. En el "per què", tal vegada ja hi hagi una mica més de discussió, i en qualsevol cas, pens que el major disens es produirà amb el "per a què".

Però no passa res, tenim temps per repensar-ho tot: "Via fora, que tot està per fer i tot és possible".

Blog Emylse (24-III-08)


Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció. (Miquel López Crespí)


La renovació de l´esquerra oficial: carta oberta a Miquel A. Maria (un article publicat el febrer de 2005)



Miquel Àngel Maria

Vagi per endavant que sent una profunda estimació pel meu amic Miquel A. Maria Ballester, i que aquestes reflexions, produïdes pel seu article "Llums i ombres a l'esquerra", només haurien de servir per a avançar conjuntament en la recerca de solucions. Amb Miquel A. Maria hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. I ell ho sap ben bé. Sé qué té una profunda convicció en la necessitat de renovació de l'esquerra oficial i que és un home molt allunyat d'una visió burocràtica i substituista de la política. Aclarit això, cal dir que l'article citat m'ha sorprès una mica. Em fa l'efecte que Miquel A. Maria encara no ha valorat amb prou frialdad i distanciament el significat de la desfeta progressista del 2003. Sembla que, per a tornar a l'usdefruit del poder polític, a la gestió del sistema, bastàs amb consolidar una aliança electoral tipus "Progressistes", condicionada a la independència de les forces signants del possible acord. Unes forces que, per a participar en l'aliança, no haurien d'estar tutelades per poders aliens a les Illes.

En principi, la proposta pot semblar tècnicament correcta. Fórem molts els que, per aconseguir que Aznar marxàs de la Moncloa, donàrem un suport a la coalició "Progressistes", malgrat el provat burocratisme i esperit contrari al nacionalisme d'esquerres d'alguns dels seus components. Tanmateix l'experiment va fracassar perquè la gent s'estimà més votar directament al PSOE i prescindir d'intermediaris. És una lliçó a tenir en compte per al proper futur. Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció.

He de dir a l'amic Miquel A. Maria que no crec que la salvació del nacionalisme d'esquerres o d'una possible esquerra alternativa tengui res a veure amb la repetició d'experiments cremats i fracassats. La davallada electoral del PSM (perdé el 22% del seu electorat), la conversió d'Esquerra Unida en un grupuscle quasi marginal proper a l'extraparlamentarisme, situen els partits "petits" en una conjuntura decisiva.

Ha estat precisament el grau de desmobilització creada pels partits de l'esquerra oficial (especialment pel PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer quart de segle de consolidació del règim el que, finalment, ha segat l'herba sota els peus de certes organitzacions. El PSOE que, juntament amb el PP, són les columnes fonamentals d'aquest règim, no resta sotmès a aquesta mena de crisi. Qui ha hagut de fer la feina bruta per a demonitzar les idees de República, autodeterminació, socialisme i unitat sindical, han estat precisament els hereus de Carrillo. Ho he escrit en alguna ocasió. Feta la seva feina, ara ja no són necessaris al sistema a no ser com a reserva estratègica per al PSOE del vot d'una part de l'esquerra.

Si el nacionalisme d'esquerres basa l'estratègia de la seva supervivència en aliances electoralistes, per la cúpula, només per a salvar un parell de cadiretes per a les burocràcies dirigents, anam molt malament i l'agonia serà lenta i penosa. Potser és el moment adient per, en un acte de valentia, provar de recuperar la confiança en un electorat que desconfia profundament dels professionals de la política. Vint-i-cinc anys de magarrufes es paguen. Els quatre anys de gestió de l'autonomia tampoc no han servit per a consolidar la societat civil de les Illes. Ans al contrari, el trist espectacle de bregues i dissensions internes, la supeditació de les forces dites progressistes al dictat de la dreta representada per UM, ajudà a obrir encara molt més els ulls de l'electorat que donava suport a l'esquerra oficial.

És qüestió de reflexioanar a fons ara que encara hi som a temps i, entre tots, mirar de trobar fórmules noves, engrescadores, de participació que serveixin de veritat per a recuperar l'esperança del nostre electorat.

Xosé Manuel Beiras, en un dinar al qual també hi va assistir Miquel A. Maria, ens explicà la superació de la crisis per part dels grups que formen el Bloc Nacionalista Gallec. En un determinat moment es va haver de fer una assemblea on les direccions fracassades de tots els partits que posteriorment formarien el Bloc presentaren la dimissió. Es va crear una força nova, el Bloc, que, després d'aquesta catarsi, recuperà lentament la confiança del poble. Aquesta organització de nou encuny arribà a constituir-se com a segona força política de Galicia.

O inventam fórmules noves per a la reorganització de l'esquerra alternativa o, si repetim clixés caducats, estaríem condemnats a lenta, però inexorable, desaparició de l'escena política.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-II-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


...jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista. (Eberhard Grosske)


REFUNDAR IU (2)


Tot i tenir un caràcter introductori, el meu post anterior sobre la refundació d'IU enunciava algunes coses essencials que crec necessari destacar:

- La reafirmació en els objectius estratègics d'IU que són, en definitiva, els propis d'una esquerra alternativa no subsumible dins el projecte representat pel Partit Socialista

- La convicció que existeix, objectivament, un espai sociològic i electoral per a aquesta esquerra alternativa

- La convicció que la pluralitat de l'esquerra pot ser un element positiu per a l'avanç global de les polítiques i les idees progressistes.

Dit això, la tesi final del post era que la trajectòria global d'IU durant els seus 22 anys d'existència posava en evidència limitacions importants que exigien un procés de refundació en una nova força política capaç de superar-les.

Si tengués que resumir-la en una sola frase jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista.

IU va néixer al socaire del referèndum de l'OTAN del 1986. Va ser la resposta d'un grapat de partits minoritaris encapçalats pel PCE davant l'abandonament per part del PSOE d'un element polític i simbòlic essencial com era la neutralitat i el pacifisme. IU obtengué un 6 i pico per cent a les següents eleccions generals. Al referèndum de l'OTAN seguiren d'altres actuacions dels successius governs González que topaven amb la sensibilitat de l'esquerra: polítiques econòmiques lliberals, enfrontament amb els Sindicats, la corrupció i l'organització d'una banda paramilitar per lluitar contra ETA: els GAL. Varen ser anys d'un enfrontament fortíssim entre IU i el PSOE, l'època on IU situava el PSOE en "la otra orilla" de la política i on es teoritzava el "sorpasso" per fer avançar les polítiques d'esquerra. El 1993, el PSOE va perdre la majoria absoluta i IU assolia un 9 i pico per cent dels vots. La següent legislatura, la darrera den Felipe González, va ser la del pacte amb els nacionalistes i una vertadera agonia per al PSOE. El 1996, el PSOE perdia les eleccions (mantenint un 37,5% dels vots), governava Aznar i IU pujava fins a un... 10,5% dels vots. Aquell vespre Julio Anguita manifestà el seu desig de presentar la seva dimissió.

La dimissió "non nata" de n'Anguita no va ser un "calentón" electoral: va ser el fruit del nostre fracàs per aixecar una alternativa al PSOE des de l'esquerra per fer avançar les polítiques d'esquerra: si IU, en el pitjor moment del PSOE, només avançava un punt i, a més, en un escenari de victòria de la dreta és que IU havia fracassat.

A partir d'aquella data i fins ara, assistim a una progressiva recuperació del PSOE i a una progressiva i paral.lela decadència d'IU que ha culminat en els resultats del passat dia 9 de març. IU torna als resultats del PCE del 1982 amb un factor encara més preocupant: el PSOE que treu IU de la carretera no és el PSOE amb 202 diputats que va posar en Gonzàlez a la Presidència del Govern: és un PSOE que ni tan sols té la majoria absoluta.

Naturalment, hom pot esperar que un PSOE més escorat a la dreta per les polítiques d'aliances que previsiblement es produiran, un PSOE enfrontat a una situació econòmica de major dificultat i un PSOE que ja no partirà del capital d'il.lusió derivat de la retirada de les tropes d'Irak o les lleis relatives a drets civils serà un PSOE que es desgastarà més ràpidament davant la població i que prendrà mesures impopulars. Algú pot pensar que aquesta nova situació pot ser més propicia als interessos d'IU, que tenim per davant una perspectiva de modest increment electoral... malgrat que, probablement, aquest desgastament del PSOE també suposi el retorn del PP el 2012. Tal volta hi ha qualcú amb ganes i amb moral de jugar aquesta partida. Jo, particularment, no. Jo no vull una IU conjunturalment enfortida de les febleses del PSOE. Vull una IU forta, que connecti amb un segment de la població per mèrits propis i que sigui capaç d'avançar en moments d'avanç global de l'esquerra i de participar i de ser determinant en l'execució de les polítiques de canvi que s'enderivin d'aquest avanç.

Per això vull que IU es refundi i, si teniu la paciència de llegir-me, vos contaré com a un proper post

Blog Grosske -grosske | 24 Març, 2008 11:22

Ha mort a Palma Paco Garcia, dirigent de CC.OO. en la transició

pobler | 04 Agost, 2008 11:53 | facebook.com

Paco Garcia Olivares en la memòria


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


Paco Garcia ha mort, després de patir un càncer que ell mateix va relacionar amb el consum de tabac.

La meva relació amb Paco Garcia, que ara treballava per a la UGT, es bastí fonamentalment en els anys de la fundació sindical de les Comissions Obrers.

Ell va fer molta feina per habilitar el petit local del carrer de Brossa que acollí els primers obrers sindicalitzats, en la transformació en sindicat d'aquell moviment sociopolític. Dissabtes i diumenges s'aferrava a la feina per tal de pintar les parets, perquè aleshores i fins el dia que ocuparem el local del Sindicat Vertical, seu actual de les Comissions Obreres, haviem de pagar lloguer per tal de fer possible l'existència del sindicat.

En aquells dies, Paco Garcia, que professionalment era impressor, s'encarregà del muntatge de tot l'aparell de premsa i propaganda del sindicat. Fruit del seu esforç, es va fundar la revista Unitat, que expressava la veu del sindicalisme de nou tipus i de caràcter sociopolític que voliem bastir. Gairebé sempre ens ajudava a redactar i fer més presentables les octavetes i cartells.

Ells ens animava a escriure sobre els conflictes de cada branca productiva, en un temps en que el sindicalisme que propugnàvem tenia credibilitat, encisava al món del treball i omplia de gent obrera el petit local, on les assemblees, l'activitat afiliativa, les sessions de cinefòrum dels dissabtes, eren l'expressió d'un període d'ascens reivindicatiu de la gent obrera que ajudà a millorar les condicions de treball com mai s'ha tornat a fer. El pes dels salaris, en el total del pastís configurat pel total de la renda, va arribar al llistó màxim en favor dels treballadors i treballadores, gràcies a les lluites del dia a dia.

L'impressor, era també eurocomunista, i va participar en els mítings de la primera campanya electoral del PCE a unes eleccions generals que es convocaren sense llibertats plenes i amb molts partits obrers o nacionalistes, encara il·legals.

Amb la signatura dels Pactes de la Moncloa, que ell i la majoria sindical de les Comissions Obreres defensaven, el moviment obrer es desinflà. Haviem canviat la seu del sindicat i ara teniem la seu en tres pisos de la cantonada del que aleshores es deia carrer de Navarra, just davant el Teatre Principal.

En aquell nou període de desactivació del moviment social i sindical , fonamentat per la direcció del Partit Comunista en mans de Santiago Carrillo, va influir molt la descomposició de l'estructura partidària que passà d'una composició basada en cèl·lules vinculades a l'activitat productiva o militant a una estructura d'agrupacions amples. Es muntaren bars, com l'Alcaiceria darrera el quarter d'Artilleria amb poc èxit, i fins i tot a les agrupacions, com la de Cas Capiscol. Els reponsables polítics esdeveniren transmissors del que disposava l'aparell central del Partit, i es trencà la dinàmica d'alçada del moviment que aprofitava cases particulars per reunir-se, o locals de l'Església.

En el carrer de Navarra, no es va bastir un bar, però organitzarem un equip de futbet, i en Paco, que havia jugat de petit amb l'Espanyol, va ser un dels seus impulsors.

Més tard va ser regidor en el govern municipal de Ramon Aguiló a Cort, i a partir d'aquí la seva vida sindical va passar a la reserva.

Més tard, va muntar una empresa gràfica pròpia que no perdurà, i s'afilià al PSOE, sense que em consti que ocupés mai cap càrrec partidari. Però no sense massa sorpresa el vaig veure al llistat d'afiliacions que em mostrà un company socialista actiu a Son Cotoner, i també cegetista, a la feina.

Paco ha acabat la seva trajectòria sindical a la UGT. Les darreres vegades que el vaig veure, feia feina des de l'aparell sindical per a la secció d'un gran magatzem de Palma.

Malgrat les nostres diferències d'opinió no puc deixar de valorar positivament aquells anys que compartirem en la posada en marxa d'un sindicalisme en ascens molt diferent al que ara mateix s'exerceix.

Vagi el meu condol amb la seva companya Carlota, família i amics.

Web Ixent


Sindicalisme i transició a Mallorca



Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). El primer de l'esquerra és l'escriptor Miquel López Crespí. Altres membres de la direcció eren Caterina Mir i Josep Capó.


Un error històric de incalculables conseqüències. Així podríem definir el resultat de la decisió dels esquerrans illencs de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) d'entrar a militar dins CCOO. Anem a pams i expliquem al lector l'origen d'aquesta reflexió. Cap a l'estiu de 1977, al cap d'anys i més anys de lluita en favor de la coordinació dels consells de fàbrica i veïnals (els organismes assemblearis del tipus de les lluites de Vitòria) que en els darrers temps del franquisme s'havien anat estenent per tot l'Estat; després d'impulsar quasi en exclusiva el combat per la unitat de classe obrera enfront la patronal (en defensa de la Central Unitària de Treballadors i que nosaltres anomenàvem CUT); una part majoritària de l'OEC decideix entrar dins CC.OO. per a provar de reforçar-ne el caràcter assembleari i de moviment socio-polític que comença a perdre's sota la influència del carrillisme (PCE) al si del moviment obrer. Alhora es vol ajudar els sectors d'esquerra que feia temps lluitaven dintre de CC.OO., i reforçar així les tendències unitàries enfront els partidaris de la divisió sindical.


En aquelles alçades de la transició era evident la intenció de les direccions del PCE i PSOE d'utilitzar els seus militants dins CCOO i UGT per a consolidar la divisió dels treballadors. Era un dels punts del pacte amb els franquistes reciclats: debilitar les experiències més avançades del poble, crear simples sindicats reivindicatius (i a voltes ni això!) allunyats de qualsevol intenció unitària i de lluita activa; destruir les experiències consellistes, marginar i expulsar els diferents collectius que des de dintre de CC.OO. i d'UGT no acceptaven la reforma del franquisme i volien anar més enllà: uns fins a la República Federal, altres fins al socialisme.


Malgrat que a nivell general de l'Estat, i concretament a les Illes, els debats per a disoldre les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes que impulsàvem des de l''OEC) i entrar dins les CC.OO. teledirigides pel PCE va anar bé, hi hagué, emperò, alguns sectors que criticaren aquesta decisió i no hi estigueren d'acord. Aquests companys deien que, coneixent l'esperit sectari i manipulador del carrillisme, aquest acabaria consolidant la divisió de la classe obrera, marginant els corrents d'esquerra del sindicat. La destrucció de tot el que hi pogués haver-hi de mobilització antisistema dins CC.OO. aniria per etapes. Aconseguit el que hem dit anteriorment, més endavant s'expulsaria -i així succeí-, i marginaria els homes i dones més combatius dels sectors populars.


S'ha de reconèixer que els nostres "dissidents", els comunistes i simpatitzants de l'OEC que no volgueren treballar amb els carrillistes (PCE), han tengut raó, vista l'actual política neo-liberal dels dirigents sindicals. Els anys han demostar la magnitud de l'error històric que, per voler servar la unitat dels treballadors, caigué la direcció política de l'OEC de la qual qui signa aquest article formava part.


Hem de tenir en compte que en aquells moments decisius de la reforma -si exceptuam les experiències unitàries de les coordinadores de fàbrica o barri que es donaven arreu de l'Estat-, el cert és que cada partit, creient que feia el millor, anava treballant el seu propi espai sindical, fent proselitisme per a les seves sigles, sense oferir mai una proposta d'autèntica unitat obrera tipus CUT (Central Única de Treballadors) -que era la proposta del POUM, l'OEC, etc.


Cap a l'any l976, quan els sectors dominats encara romanien atemorits per la impressionant demostració d'unitat demostrada a Vitòria, l'ampli moviment dels treballadors començava a estar dividit entre un nombre bastant elevat d'organismes d'acció obrera. Si deixam a part l'eixam infinit de coordinadores de fàbrica que hi havia en aquell moment, hem de recordar que hi actuaven: les CC.OO. (Comissions Obreres), dins de les quals els carrillistes formaven la columna vertebral i esdevenien els agents dels pactes amb la patronal dins del moviment obrer; la CNT de tendència llibertària; els grups que encara romanien actius de les HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica); la JOC (Joventut Obrera Catòlica); el Moviment Obrer Autogestionari (MOA); l'Oposició Sindical Obrera (OSO), que era el front sindical del FRAP; les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes), juntament amb les Plataformes Anticapitalistes de Barris i de Centres d'Ensenyament que impulsàvem els comunistes de l'OEC; la Unió General de Treballadors (UGT), impulsada pel PSOE; i la Unión Sindical Obrera (USO).


Davant aquesta situació una mica caòtica de dispersió de forces obreres i populars, els militants de l'OEC decidírem (no sense problemes i contradiccions) entrar a reforçar els corrents més esquerrans i combatius de CC.OO. Ara, segurament ens ho pensaríem més de dues vegades, abans de prendre decisió tan arriscada i que, els anys han demostrat era una decisió ben equivocada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(11-X-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Les pel·lícules de la transició

pobler | 04 Agost, 2008 06:36 | facebook.com

Per altra banda el cine "normal", l'estrictament comercial, el cine que presumia d'estar "molt allunyat de la política", també es deixava contagiar pel moment de la transició de la naixent apertura cinematogràfica. (Miquel López Crespí)


Les pel·lícules de la transició



A partir de 1973 s'iniciava la recta final de l'autotransformació del règim franquista. Amb la nova Llei del Cine, certes pel.lícules de l'oposició es pogueren filmar, veure i exportar sense tantes limitacions com en el passat més recent. Començava l'allau turística i el règim -mitjançant el cinema- volia donar una imatge més liberal. Concretament, parlam dels anys que van de 1974 a 1976. El canvi d'època repercuteix igualment damunt els espectadors. El públic comença a "premiar", amb la seva assistència, certes pel.lícules que considera d'oposició al règim feixista. Recordem l'èxit de films com La tia Angélica o Furtivos.

Malgrat que globalment poguem situar la major part de pel.lícules dels anys que van des de la mort de Franco fins a l'octubre de 1982 com a "cine de l'oposició", el cert és que les tendències dels directors, productors i guionistes són tan variades com ho eren les forces que pugnaven per un canvi polític dins l'Estat. Sens dubte, aleshores -i parl a nivell particular-, ens seduïen les propostes més agosarades, com ho eren films del tipus El espíritu de la colmena (1973, Víctor Erice), Pascual Duarte (1976, Ricardo Franco) o El desencanto (1976, Jaime Chávarri). Evidentment, també anàvem a veure i comentàvem, interessats, propostes més liberals com Furtivos (1975, José Luis Borau) o El amor del capitán Brando (1974, Jaime de Armiñán).

Record altres pel.lícules del temps de la transició obertament d'esquerres com Pim, pam, pum... ¡fuego! (1975, Pedro Olea), Manuela (1975, Gonzalo García-Pelayo), Gulliver (1976, Alfonso Ungría) o la mateixa Cría cuervos (1975, Carlos Saura). És el moment de la famosa "tercera via" del cinema. Determinats productors estaven una mica atemorits (per les conseqüències econòmiques que podia comportar) amb el tipus de films com El espíritu de la colmena o les obres que feia Carlos Saura, per posar uns exemples. Aquest tipus de productor el podíem trobar representat en homes com José Luis Dibildos, que volia fer "un cine molt popular amb perspectiva crítica". Aquest era el dilema de la famosa "tercera via": adaptar-se als temps canviants, però sense perdre el públic creat en quaranta anys de subproductes franquistes i, sobre tot, es tractava d'obrir noves escletxes dins d'un nou tipus d'espectadors: la classe mitjana urbana, i ja no tant de camperol com en el recent passat.

La pel.lícula més emblemàtica d'aquesta nova concepció del cine serà, sens dubte Los nuevos españoles (una pel.lícula de l'any 1974 dirigida per Roberto Bodegas i produïda per José Luis Dibildos). És evident que, malgrat els nous aires de certa llibertat que es respiraven -dins del món del cine- d'ençà mitjans dels anys setanta, no oblidem que les pel.lícules de l'oposició antifranquista o les de la "tercera via" coexistien i compartien públic -o se'l disputaven aferrissadament- amb tota la parafernàlia del franquisme i la buidor cinematogràfica que segregaven les classes socials compromeses amb la dictadura (especialment la burgesia enriquida amb el feixisme).

Per altra banda el cine "normal", l'estrictament comercial, el cine que presumia d'estar "molt allunyat de la política", també es deixava contagiar pel moment de la transició de la naixent apertura cinematogràfica. Parl de films de sorprenent anticipació política com, per exemple, Alcalde por elección (1976, Ozores) o la clarament centrista visió de la guerra civil revolucionària Tengamos la guerra en paz (1976, Eugenio Martín).

Podríem resumir el que hem vist fins ara dient que el cinema de la famosa "tercera via" neix com alternativa als dos corrents que dominaven les pantalles de mitjans dels anys setanta. D'una part era omnipotent el fenomen dels "saurisme" (l'impacte del cinema de Carlos Saura). Però, malgrat els encerts d'aquests tipus de cinema (que ningú no nega), el cert era que, a nivell econòmic, els productors pensaven que el seu cinema era massa hermètic, massa allunyat dels paràmetres a què estava acostumat l'espectador de les diverses nacions de l'Estat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Contracultura i subversió (I)

pobler | 03 Agost, 2008 17:54 | facebook.com

El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (V)



En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS