pobler | 22 Juliol, 2008 18:11 |
Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la 'nostra' endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit. (Miquel López Crespí)
Les campanyes contra George Sand
Publicat el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)
Edicions Can Sifre acaba de publicar un recull d'articles meus sobre la vida i concepcions literàries i polítiques de George Sand que porta per títol Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin. L'editor, l'amic Antoni Cardona, m'ha ofert així la possibilitat de centralitzar tota una sèrie de treballs que havien sortit a diverses revistes i diaris. Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?
Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.
Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.
Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.
El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.
És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.
La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.
(9-IX-04).
pobler | 22 Juliol, 2008 10:34 |
Recordem que Carbonero volia construir més de quatre-cents habitatges de protecció oficial, sense cap mena de consideració per l’impacte que produirien en una població saturada de cotxes, amb problemes d'infraestructures sanitàries i d’ensenyament. On treu cap voler augmentar de cop la població d´un dels nostres pobles en prop del vint per cent? Follia i desbarats d´un mal planificador, un personatge, el conseller d’Habitatge, especialitzat a cometre errors que sempre van en prejudici dels interessos populars i, de retop dels de les forces progressistes. (Miquel López Crespí)
Jaume Carbonero: la massificació de Mallorca. Els errors dels conseller d’Habitatge del Govern de les Illes
Amb una mica de retard m’he assabentat que Guillem Ginard, el batle d´UM de Campos, ha pugnat de valent per preservar el poble de l’encimentament i la massificació programada pel conseller d’Habitatge Jaume Carbonero.
Recordem que Carbonero volia construir més de quatre-cents habitatges de protecció oficial, sense cap mena de consideració per l’impacte que produirien en una població saturada de cotxes, amb problemes d'infraestructures sanitàries i d’ensenyament. On treu cap voler augmentar de cop la població d´un dels nostres pobles en prop del vint per cent? Follia i desbarats d´un mal planificador, un personatge, el conseller d’Habitatge, especialitzat a cometre errors que sempre van en prejudici dels interessos populars i, de retop dels de les forces progressistes. Ben igual que a l’anterior Pacte de Progrés, quan cessà de forma autoritària i sense cap mena de consideració l’eficient funcionària de l'IBAVI Margalida Lliteres, una injustícia que perjudicà força gent del poble i que comportà la pèrdua de centenars de vots progressistes, cosa que contribuí, volgués o no el conseller, al retorn de la dreta al poder.
En relació a la preservació de Campos, a la protecció dels nostres minvats recursos i territori amenaçats per les propostes de Jaume Carbonero, ja he escrit alguns articles. La victòria del poble de Campos, la lloable lluita de Guillem Ginard contra aquestes barbaritats constructives, també és una mica meva. I cal deixar-ho ben escrit damunt els papers. El meu ha estat un petit granet d’arena en aquest combat constant en defensa del que és evident: que no podem continuar més amb el model de pseudodesenvolupament salvatge heretat del franquisme. Ja n’hi ha prou de ciment, de destrucció de sòl rústic, de fer feina per als promotors, com molt be denuncià el GOB en el seu moment! Com va explicar l’organització ecologista per boca de Margalida Ramis, la llei Carbonero, “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne, ha derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”. Ningú no pot ser més clar. Les mentides de Jaume Carbonero no són més que això: mentides que a ningú no enganyen. El conseller ha perdut tanta credibilitat en tots aquests anys de pèssima gestió que quan diu que es preocupa pels interessos de les classes menys afavorides, tothom fa la gran riallada. La gent amb més prestigi de les Illes quant a la lluita conservacionista, el GOB, ja ho va dir en el seu comunicat de 30 d'abril. El Bloc sempre ha insistit que no es pot continuar destruint sòl rústic. Macià Blázquez ha suggerit nombroses alternatives a les ànsies constructores de Jaume Carbonero. Qui més qui manco ja sap que, pel camí iniciat pel franquisme i continuat pels actuals encimentadors, anam a una absurda massificació, a convertir-nos en un nou Hong Kong, saturat i inhabitable. És aquesta la Mallorca, les Illes que volem deixar als nostres fills?
El problema és que si Campos s’ha salvat dels desastres orquestrats per Jaume Carbonero, ara no sabem què es pot esdevenir a Manacor, que és l’indret substitutori que ha trobat el conseller per a bastir els seus quatre-cents habitatges de protecció oficial.
La dirigent d´ALM-UM i actual consellera de Medi Ambient, Catalina Julve, ja ha donat a conèixer el seu desacord amb el fet que Manacor hagi d’assumir el que Campos ha rebutjat.. Catalina Julve ha declarat als mitjans de comunicació que portar endavant la construcció de quatre-cents habitatges de protecció oficial de la manera com es planteja és “absurd i inassumible” i suposa “degradar un barri residencial a l’entrada de la ciutat, que ja comença a estar saturada”. La consellera insular de Medi Ambient ha afirmat que demanarà a UM i al seu president Miquel Nadal que s’estudiï a fons proposta tan desencertada.
Jaume Carbonero mai no escolta la veu d’organitzacions ecologistes com el GOB, d’assenyats lluitadors per la preservació dels nostres minvats recursos i territori com Macià Blázquez.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Salvem Mallorca!
Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real? (Miquel López Crespí)
Jaume Carbonero i Vicente Grande: la destrucció de sòl rústic a les Illes
Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: “El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero”. Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande.
En la roda de premsa de denúncia de la llei Carbonero, Margalida Ramis lamentava davant els mitjans de comunicació que la llei “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”.
El GOB, que en aquells moments no donava cap nom en concret, sí que ens obria els ulls quant a demagògia barata i les mentides del conseller d’habitatge. Margalida Ramis va ser prou clara en la seva compareixença davant la premsa de les Illes, i deia a qui la volgués escoltar que el rerefons de la llei Carbonero, l’objectiu final de la construcció en sòl rústic, no era facilitar habitatges a un preu digne als sectors menys afavorits de la societat, sinó l’excusa per aconseguir que els promotors continuassin creixent i desenvolupant al màxim el sector de la construcció en un moment de recessió econòmica. Vet aquí la mentida de Carbonero: provar d’enganyar la gent dient que fas una política pels més desvalguts quan, en realitat, treballes per afavorir els promotors.
Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual.
Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern.
Dels interessos especulatius de molts constructors illencs se n’havia parlat molt en temps de la lluita per salvar la Real, per aturar les maniobres especulatives de Son Espases. Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real?
La relació entre els plans de Jaume Carbonero quant a la destrucció de sòl rústic i els interessos de Grande, l’afavoriment dels interessos dels promotors que deia el GOB, ja són de domini públic i evidencien novament les acostumades mentides de professionals del romanço com el conseller d’habitatge, un personatge que ens volia fer creure que el preocupava la situació de les classes socials menys afavorides. Quin cinisme i quina mentida tot plegat!
(1-VII-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 22 Juliol, 2008 06:11 |
La lluita literària de Joyce, hereu de la millor tradició narrativa europea, va en el camí de rompre precisament la tradició narrativa del XIX, l'herència del romanticisme i del naturalisme o des d'una altra perspectiva, el pur psicologisme proustià. I certament que ho aconsegueix! Res ja no serà igual dins de la literatura mundial després de la publicació d'Ulisses! (Miquel López Crespí)
Escriptors irlandesos: James Joyce, Sean O’Casey, Brendan Behan, Liam O’Flaherty, Oscar Wilde, George Bernard Shaw, Samuel Beckett...
En relació amb els autors nascuts a Irlanda es pot parlar igualment de James Joyce, però... ¿quin escriptor, quina persona mínimament formada no ha llegit multitud d'estudis referents a la importància històrica de la seva obra, de les seves aportacions a la cultura universal? James Joyce el coneixem de molt jovenets, en aquells anys seixanta d'intensa formació cultural i política. Posteriorment, a començaments dels anys setanta, quan publicam el recull de narracions A preu fet (Palma de Mallorca, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma de Mallorca, Editoral Turmeda, 1974), obres com Desterrados, Gente de Dublín, Dedalus, Ulises o La velada de Finnegan -que coneixíem en traducció espanyola- fan que mai més puguem escriure com abans d'haver llegit aquesta mena de narrativa. Però cap a mitjans dels seixanta llegim Joyce o anam a veure les primeres obres de Samuel Beckett més que com a autors "irlandesos", com a intel·lectuals en certa manera inclassificables, qui sap si com a "apàtrides". Sabem que Samuel Beckett s'ha jugat la vida lluitant contra els nazis en temps de l'ocupació alemanya de França. Però en aquelles inicials lectures adolescents no hi trobam gaire relació entre la seva obra, el renaixement cultural irlandès i molt manco amb la lluita activa per la independència. Amb James Joyce ens passà quelcom de semblant. Malgrat la seva relació conflictiva amb el catolicisme regnant a la Irlanda d'aleshores, els seus problemes com a persona i com a creador, les preocupacions que té com a escriptor, no seran mai semblants a les que tenen els intel·lectuals que malden per anar bastint una obra podríem dir nacional-popular com serà el cas de Sean O'Casey, Liam O'Flaherty o Brendan Behan, per posar uns exemples.
La lectura que als vint anys fem d'Ulisses, per parlar de l'obra més famosa de James Joyce, és una lectura més que res "literària". Ens preocupa més que res poder anar assimilant unes tècniques, el monòleg interior, aquella mena d'experimentació contínua que sabem que han condicionat tota la literatura mundial d'ençà la seva publicació. La lluita literària de Joyce, hereu de la millor tradició narrativa europea, va en el camí de rompre precisament la tradició narrativa del XIX, l'herència del romanticisme i del naturalisme o des d'una altra perspectiva, el pur psicologisme proustià. I certament que ho aconsegueix! Res ja no serà igual dins de la literatura mundial després de la publicació d'Ulisses! Un altre escriptor irlandès que ens interessa aleshores és, sense cap dubte, George Bernard Shaw. Un intel·lectual preocupat en tot moment per la situació de les classes populars i que milita activament en la Fabian Society atacant les injustícies de les classes dominants britàniques i les de tot el món. Shaw fa servir la novel·la per a exposar les seves concepcions d'un tipus especial de socialisme cristià i les misèries produïdes per la societat de classes. Entre 1884 i 1888 publica obres que es poden emmarcar dins d'aquesta línia. Concretament -i citam per les traduccions espanyoles que empràvem- Inmadurez, El nudo irracional, La profesión de Cashel Byron, Amor entre artistas i Un socialista no social.
Però és en el teatre on Shaw empra a fons totes les seves potencialitats creadores per a fustigar sense descans les hipocresies i injustícies de la societat victoriana. La misèria en que viu la classe obrera anglesa i irlandesa, el problema de l'habitatge a la seva època, l'explotació a la qual eren sotmeses les famílies treballadores per part de propietaris sense escrúpols, és descrita de forma magistral en Casas de viudos (1885). És el començament d'una important producció teatral sempre en la línia de denúncia de la injusta situació d'explotació en què viuen els treballadors i treballadores. El problema de la prostitució es posat en escena en l'obra La profesión de Mrs. Warren (1894); l'atac a les guerres imperialistes i la "falsa glòria" a què criden al poble les classes dominants britàniques el trobam en Las armas y el hombre (1894); el paper de la dona en la societat contemporània es descrit en Cándida (1894).
Tots aquests autors nascuts a Irlanda formen part, al costat de la nostra herència cultural catalana o les influències castellanes i mundials, de la nostra formació humana, literària i política. Però al costat indiscutible d'aquesta influència, hi ha uns escriptors irlandesos poc coneguts, quan no silenciats i marginats, els que ens interessen especialment. I ens interessen especialment perquè a Catalunya i l'estat espanyol estam immersos en una lluita activa contra el feixisme i l'imperialisme espanyol dominants. De joves cercam exemples que siguin un equivalent dels nostres Gabriel Alomar, Andreu Nin, Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Salvat-Papasseit, Joan Fuster... Cercam autors d'una accentuada línia nacional-popular, intel·lectuals de ferm compromís amb la llengua i la cultura de les nacions oprimides per l'imperialisme, homes i dones compromesos amb les organitzacions que lluiten activament, fins i tot amb les armes a la mà, contra l'opressió nacional i social dels pobles.
En el cas del poble irlandès, la generació posterior als Shaw i als Joyce ens forneix d'alguns exemples remarcables. Som a mitjans dels anys seixanta. I així com és molt fàcil trobar obres d'Oscar Wilde i George Bernard Shaw, és complicadíssim, avui dia encara ho és!, saber de la vida i de l'obra de Liam O'Flaherty, Sean O'Casey o Brendan Behan. I això que són els autors compromesos més coneguts! Jovenets de vint anys, ja ens adonam de la "selectivitat" cultural que els promotors dels cànons literaris van establint en els àmbits europeu i mundial. Des de París a Londres, en els més sofisticats teatres de Milà o Berlín, pots trobar constantment reestrenes d'obres d'Oscar Wilde o de Bernard Shaw... La importància d'anomenar-se Ernest és representa normalment al Madrid feixista de la postguerra, a la Lisboa salazarista o l'Atenes dels coronels. James Joyce i Samuel Beckett formen part de la cultura universal. Bredan Behan és un marginat.
« | Juliol 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |