pobler | 15 Juliol, 2008 18:37 |
Ara ja hem fet els seixanta anys. És el moment de recordar amics, els llibres publicats, la feina cultural en les revistes i suplements de cultura. Les inoblidables xerrades politico-culturals amb tants companys, molts dels quals desapareguts i altres, sortosament!, encara produint la seva obra per a enriquir la nostra cultura, sempre en situació crítica davant el poder omnímode dels imperis. (Miquel López Crespí)
Els suplements de cultura i el compromís polític dels escriptors mallorquins (pàgines del meu dietari)
Ara ja hem fet els seixanta anys. És el moment de recordar amics, els llibres publicats, la feina cultural en les revistes i suplements de cultura. Les inoblidables xerrades politico-culturals amb tants companys, molts dels quals desapareguts i altres, sortosament!, encara produint la seva obra per a enriquir la nostra cultura, sempre en situació crítica davant el poder omnímode dels imperis.
En la seva concepció i realització pràctica, les pàgines de cultura en les quals vaig col·laborar a mitjans dels anys vuitanta no diferien gaire de les que havíem portat endavant a finals dels anys seixanta amb l'amic Frederic Suau, el fundador de la històrica llibreria L'Ull de Vidre, en el carrer de Sant Sebastià de Palma. De la importància de les activitats culturals realitzades a L'Ull de Vidre, presentacions, conferències, exposicions, rupturistes amb el conformisme cultural dominant a l'illa a començaments dels setanta i en les quals vaig participar des dels seus començaments n'he parlat en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). També eren molt semblants, amb les normals diferències a causa de la diversitat de col·laboradors que hi participaven, a les del Diario de Mallorca que dirigia el periodista Xim Rada i en les quals vaig participar activament des de començaments dels anys setanta. En la d'aquests suplements culturals sempre hi hagué un component, diríem-ne, antropològic, del fet cultural. Qui sap si era una manera, potser una mica instintiva, però pràctica i eficient, de defugir cert elitisme pansit, herència de l'Escola Mallorquina i d'uns escriptors massa sovint aferrats a velles i periclitades concepcions clericals, aristocràtico-decadents. Concepcions que, com en el cas dels germans Villalonga, Lorenzo i Miguel, arribaren fins a una activa militància falangista contra l'esquerra i el catalanisme a les Illes. Les concepcions més vitalistes i apropades a la realitat d'un Joan Alcover no havien estat mai tengudes en compte pel nucli més ferreny de molts desenfeinats dedicats a l'escriptura. No en parlem de l'herència autènticament innovadora, vital, compromesa i rupturista de bon de veres d'un Gabriel Alomar o un Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquesta darrera herència només començà a congriar-se en l'obra d'escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Blai Bonet o Miquel Àngel Riera, per posar uns exemples clars i llampants. És a través de la catarsi efectuada per aquests grans "dissidents" de l'Escola Mallorquina com les generacions d'escriptors de les Illes que van sorgir a partir de finals dels seixanta i començaments dels setanta queden lligats al millor de la nostra tradició poètica.
Cap a mitjans dels anys setanta érem immersos en plena febre de suport a les activitats del Congrés de Cultura Catalana. Hi participàvem en feines de suport de tot tipus i especialment en l'ajut des de la premsa, principalment des de les pàgines de la revista Cort, que era un dels portaveus del nacionalisme d'esquerres i el socialisme de les Illes. En el volum 4 de les resolucions del Congrés, el titulat Manifest i documents, ja s'havia definit la cultura en el sentit ampli i antropològic que comentàvem una mica més amunt. Deien les resolucions del Congrés en l'apartat "La cultura, concepte global": "El sentit primer de cultura, en la nostra llengua ja des del seu origen llatí, és el de treball de la terra. El treball, l'esforç per la transformació del medi i la seva adaptació a les necessitats del progrés social és allò que denota el mot cultura en el seu sentit més ampli i comprensiu"2.
Malgrat l'abundor de novetats editorials, bastaria anar a les hemeroteques per a comprovar-ho, el cert era que les concepcions gramscianes i de redreçament nacional i social marcades per les resolucions del Congrés de Cultura Catalana determinaven les nostres concepcions culturals i la nostra activitat pràctica en el camp de la cultura. Hi hagué en les pàgines culturals dels diaris on col·laborava un actiu seguiment de l'activitat editorial de les Illes, de tots els Països Catalans. Els nombrosos articles de crítica literària, les abundoses ressenyes de llibres d'actualitat literària, les entrevistes setmanals amb els nostres escriptors, així no demostren. Però sempre tenguérem presents altres aspectes de la realitat cultural de les Illes, de tots els Països Catalans i, també, no en mancaria d'altra!, de l'estat. Els anys anaven passant. A mitjans dels vuitanta les pàgines culturals del diari on escrivia eren un bon exponent de tot això que explicam. En aquell suplement, i en la línia gramsciana del combat per l'hegemonia cultural i política de les classes populars, s'hi podien llegir molts d'articles referents a la història de Mallorca i a la política illenca, a l'excursionisme i la lingüística, a les narracions de viatges, a l'ecologisme i a munió d'aspectes que conformaven, juntament amb les entrevistes als escriptors, la nostra concepció subversiva de la "cultura".
Caldria recordar en arribar aquí que a mitjans dels vuitanta, quan participam activament en aquesta aventura cultural, ja em portam més de quinze dedicats a aquests afers. El primer article a la premsa oficial que vaig escriure és del l'any 1969, publicat en el suplement de cultura que coordinava Frederic Suau. Un article dedicat precisament a les concepcions literàries vistes des d'una perspectiva marxista. Aleshores, parlam de mitjans dels anys seixanta, ja començàvem a estudiar Gramsci que, abans de l'edició dels primers llibres legals, coneixíem mitjançant alguns articles del professor marxista Manuel Sacristán. Gramsci, com havien escrit Palmiro Togliatti, Althusser, G. Della Volpe, Manuel Sacristán o la militant marxista italiana M. A. Maccioochi, ens introduïa en un debat que mai no havien tengut en compte els marxistes vulgars: el de la lluita de classes ideològica i cultural, en el problema d'anar creant les bases culturals i polítics per a rompre, també en el camp de la ideologia i la cultura, el poder de les classes dominats i els seus servidors intel·lectuals. Instruments conceptuals com bloc històric (de classes populars enfront el de les classes dominants), hegemonia, consells obrers, intel·lectual col·lectiu, esdevengueren, amb el pas dels anys, les columnes fonamentals de la nostra resistència a ser deglutits pel reformisme carrillista o socialdemòcrata en temps de la transició o ara mateix. La intervenció a través de les pàgines culturals amb la intenció d'anar creant consciencia envers una literatura nacional-popular i en el camí de bastir l'hegemonia del poble treballador, anava combinada, com no podia ser altrament, amb la nostra militància en organitzacions revolucionàries, tipus OEC, per exemple; la qual, en molts d'aspectes, feia seves les aportacions gramscianes a la superació del barroer economicisme que planava en moltes organitzacions antifeixistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 15 Juliol, 2008 15:25 |
En relació a la preservació de Campos, a la protecció dels nostres minvats recursos i territori amenaçats per les propostes de Jaume Carbonero, ja he escrit alguns articles. La victòria del poble de Campos, la lloable lluita de Guillem Ginard contra aquestes barbaritats constructives, també és una mica meva. I cal deixar-ho ben escrit damunt els papers. El meu ha estat un petit granet d’arena en aquest combat constant en defensa del que és evident: que no podem continuar més amb el model de pseudodesenvolupament salvatge heretat del franquisme. (Miquel López Crespí)
Les Illes al límit! Jaume Carbonero i el pseudodesenvolupament salvatge a Mallorca
Amb una mica de retard m’he assabentat que Guillem Ginard, el batle d´UM de Campos, ha pugnat de valent per preservar el poble de l’encimentament i la massificació programada pel conseller d’Habitatge Jaume Carbonero. Una proposta, la de Carbonero, desencertada com la majoria de les seves, que, sortosament per a Campos!, ha pogut ser aturada a temps.
Recordem que Carbonero volia construir més de quatre-cents habitatges de protecció oficial, sense cap mena de consideració per l’impacte que produirien en una població saturada de cotxes, amb problemes d'infraestructures sanitàries i d’ensenyament. On treu cap voler augmentar de cop la població d´un dels nostres pobles en prop del vint per cent? Follia i desbarats d´un mal planificador, un personatge, el conseller d’Habitatge, especialitzat a cometre errors que sempre van en prejudici dels interessos populars i, de retop dels de les forces progressistes. Ben igual que a l’anterior Pacte de Progrés, quan cessà de forma autoritària i sense cap mena de consideració l’eficient funcionària de l'IBAVI Margalida Lliteres, una injustícia que perjudicà força gent del poble i que comportà la pèrdua de centenars de vots progressistes, cosa que contribuí, volgués o no el conseller, al retorn de la dreta al poder.
En relació a la preservació de Campos, a la protecció dels nostres minvats recursos i territori amenaçats per les propostes de Jaume Carbonero, ja he escrit alguns articles. La victòria del poble de Campos, la lloable lluita de Guillem Ginard contra aquestes barbaritats constructives, també és una mica meva. I cal deixar-ho ben escrit damunt els papers. El meu ha estat un petit granet d’arena en aquest combat constant en defensa del que és evident: que no podem continuar més amb el model de pseudodesenvolupament salvatge heretat del franquisme. Ja n’hi ha prou de ciment, de destrucció de sòl rústic, de fer feina per als promotors, com molt be denuncià el GOB en el seu moment! Com va explicar l’organització ecologista per boca de Margalida Ramis, la llei Carbonero, “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne, ha derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”. Ningú no pot ser més clar. Les mentides de Jaume Carbonero no són més que això: mentides que a ningú no enganyen. El conseller ha perdut tanta credibilitat en tots aquests anys de pèssima gestió que quan diu que es preocupa pels interessos de les classes menys afavorides, tothom fa la gran riallada. La gent amb més prestigi de les Illes quant a la lluita conservacionista, el GOB, ja ho va dir en el seu comunicat de 30 d'abril. El Bloc sempre ha insistit que no es pot continuar destruint sòl rústic. Macià Blázquez ha suggerit nombroses alternatives a les ànsies constructores de Jaume Carbonero. Qui més qui manco ja sap que, pel camí iniciat pel franquisme i continuat pels actuals encimentadors, anam a una absurda massificació, a convertir-nos en un nou Hong Kong, saturat i inhabitable. És aquesta la Mallorca, les Illes que volem deixar als nostres fills? És per això que hem sortit tantes vegades al carrer per defensar la terra de malfactors i especuladors de tot tipus?
El problema és que si Campos s’ha salvat dels desastres orquestrats per Jaume Carbonero, ara no sabem què es pot esdevenir a Manacor, que és l’indret substitutori que ha trobat el conseller per a bastir els seus quatre-cents habitatges de protecció oficial. Els problemes han començat novament, ja que, com hem vist i comprovat al llarg dels darrers anys, allà on intervé Carbonero sempre hi ha problemes i sempre en perjudici de les forces progressistes que hem contribuït a foragitar del poder la dreta depredadora. No s’adona aquest personatge que ens fa malbé la feina de suport a una política diferent de l’acostumada encimentació desenvolupista, que fa perdre credibilitat al president Antich, al Bloc, als republicans que donen suport al pacte de governabilitat? Quan deixarà de perjudicar-nos amb les seves bogeries sense sentit?
La dirigent d´ALM-UM i actual consellera de Medi Ambient, Catalina Julve, ja ha donat a conèixer el seu desacord amb el fet que Manacor hagi d’assumir el que Campos ha rebutjat.. Catalina Julve ha declarat als mitjans de comunicació que portar endavant la construcció de quatre-cents habitatges de protecció oficial de la manera com es planteja és “absurd i inassumible” i suposa “degradar un barri residencial a l’entrada de la ciutat, que ja comença a estar saturada”. La consellera insular de Medi Ambient ha afirmat que demanarà a UM i al seu president Miquel Nadal que s’estudiï a fons proposta tan desencertada.
Jaume Carbonero mai no escolta la veu d’organitzacions ecologistes com el GOB, d’assenyats lluitadors per la preservació dels nostres minvats recursos i territori com Macià Blázquez. Un article per a la reflexió de promotors, encimentadors i amics dels promotors, seria el que el president del GOB publicà fa poc i que es titulava “El faraó Francesc Antich”. Potser seria hora que atengui els suggeriments de la gent que estima les Illes de veritat i es deixi de “mesures anticícliques” que no tenen res a veure amb una política de sostenibilitat.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 15 Juliol, 2008 10:16 |
Davant aquesta nova claudicació als poders fàctics encimentadors de les Illes, el GOB ha fet públic un dur comunicat de protesta en el qual mostra tot el seu desencís i decepció davant tants incompliments de promeses electorals. Sota un encapçalament que diu “El GOB considera un greu error i un incompliment el no eliminar les ART” explica el significat de tot aquest embalum que, en el fons, pot amagar tèrboles operacions especulatives al servei dels destructors de les Illes. Com diu l’organització ecologista: “A aquestes ‘operacions de millora de la qualitat urbanística’ se’ls assignava el 30% del creixement de sòl urbà previst pel Pla. En realitat, el Pla utilitzava aquesta etiqueta per referir-se a operacions ben dubtoses, que han motivat, en alguns casos, la seva investigació per part de la justícia i en relació a la qual hi ha imputats alts càrrecs d’UM i PP”. (Miquel López Crespí)
Jaume Carbonero, el GOB i els errors del Govern de les Illes
Les anomenades Àrees de Reconversió Territorial, que varen constituir una de les “propostes-estrelles” del Pla aprovat per UM-PP, no seran eliminades. És una nova victòria d´Unió Mallorquina i del PP, amb el consentiment dels partits que governen en el Consell de Mallorca.
Sortosament, el GOB, com ja ho va fer en el seu moment amb l’absurda llei Carbonero, una absurda llei desenvolupista que afavoria els interessos dels promotors i destruïa més sòl rústic, més territori, més recursos, ha alçat la veu i ha denunciat el desastre que pot significar l’incompliment d´un dels punts essencials del pacte de governabilitat que signaren l’any passat PSOE, Bloc i UM. En declaracions a la premsa, els portaveus del GOB han denunciat que la presidenta del Consell, Francina Armengol, “ha donat el braç a tòrcer davant les pressions d’UM per no eliminar les àrees de reconversió territorial incloses al Pla Territorial de Mallorca”.
Ens trobam davant un nou incompliment com el de Son Espases? Ja està bé que s’hagi aconseguit la desclasificació des Guix, tothom ho ha celebrat, però al pacte entre els socis de govern, allò que ens varen fer creure, allò perquè sortirem al carrer tants i tants de milers de mallorquins i mallorquines era per salvar La Real, per no fer l’hospital de Jaume Matas, per aconseguir eliminar les Àrees de Reconversió Territorial.
Davant aquesta nova claudicació als poders fàctics encimentadors de les Illes, el GOB ha fet públic un dur comunicat de protesta en el qual mostra tot el seu desencís i decepció davant tants incompliments de promeses electorals. Sota un encapçalament que diu “El GOB considera un greu error i un incompliment el no eliminar les ART” explica el significat de tot aquest embalum que, en el fons, pot amagar tèrboles operacions especulatives al servei dels destructors de les Illes. Com diu l’organització ecologista: “A aquestes ‘operacions de millora de la qualitat urbanística’ se’ls assignava el 30% del creixement de sòl urbà previst pel Pla. En realitat, el Pla utilitzava aquesta etiqueta per referir-se a operacions ben dubtoses, que han motivat, en alguns casos, la seva investigació per part de la justícia i en relació a la qual hi ha imputats alts càrrecs d’UM i PP”.
Però, talment com va acórrer amb el cas de la famosa llei del conseller d’Habitatge Jaume Carbonero, quan ens volia fer creure que la construcció en sòl rústic era per afavorir l’accés a l'habitatge de les classes populars, mentida que també va ser denunciada pel GOB, ara, altra volta, els polítics als quals hem ajudat a assolir la gestió del sistema ens expliquen romanços de mal pagador. Amb la “fórmula” màgica, en realitat una mala rondalla per a infants, que l’acord de l’actual equip de govern significa “que en les Àrees de Reconversió Territorial (ART) no es podrà construir en la present legislatura”, pretenen entabanar-nos.
Però Miquel Àngel March ho deixà ben aclarit en la seva compareixença davant els mitjans de comunicació quan qualificà aquest acord trampós d’”intolerable” i un “pas endarrere” en les promeses fetes quant a promoure des de les institucions un canvi del model territorial que s’ha anat desenvolupant fins ara mateix.
Tot plegat, com en el cas de Son Espases o el de la construcció del camp de golf de Son Bosc, les obres del qual començaran el mes vinent, ens torna a fer veure les mentides de molts dels polítics professionals que, amb el nostre vot i suport, hem situat a recer del poder pensant que podrien fer una política diferent de la que ens tenien acostumats els partits de dreta.
Que no ens vénguin amb cançons! Si no s’eliminen aquestes Àrees de Reconversió, i l’acord actual ni les suspèn ni les elimina, el que ha fet aquesta gent és deixar les portes obertes per a l’encimentació futura. Caldria demanar als partits del pacte de governabilitat que siguin més coherents en el seguiment del que prometen i en el compliment dels acords signats. No era això, companys, no era això!
Publicat en El Mundo—El Día de Baleares (15-VII-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 15 Juliol, 2008 06:09 |
En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)
Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil
Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
« | Juliol 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |