pobler | 05 Juliol, 2008 20:06 |
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. (Miquel López Crespí)
Menorca en el record (pàgines del meu dietari)
L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.
Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".
Tots aquests pensaments em vengueren de sobte, quan em vaig assabentar de la mort dels dos companys de dèries culturals, en obrir les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.
El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.
Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.
Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.
Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 05 Juliol, 2008 15:52 |
L’actual sobiranisme català té –també– una arrel leninista. I, sens dubte, des de 1714, Catalunya no ha gaudit mai de tanta sobirania com en els primers mesos de la guerra contra el feixisme espanyol, tot coincidint amb la presència d’Andreu Nin –i també de tots els seus errors– al govern de la Generalitat, com a conseller de Justícia. (Oriol Junqueres)
Baules leninistes
Per Oriol Junqueres, Historiador i Professor de l'UAB
El 7 de novembre de 1879 neix Trotski, un dels artífexs indiscutibles de la Revolució Russa. El mateix dia de l’any 1917, es produeix l’assalt al Palau d’Hivern, símbol del poder absolut dels tsars de totes les Rússies. Sens dubte, el millor regal d’aniversari per aquest líder revolucionari. El món retruny amb el naixement del primer estat socialista de la història.
I Trotski hi juga un paper decisiu, especialment com a cap de l’Exèrcit Roig. De fet, el procés revolucionari tan sols es podrà consolidar després d’una llarga i sagnant guerra civil, on sovint s’haurà d’enfrontar amb enemics molt superiors en nombre i en recursos. Durant tot aquest període, a més del carisma entre els soldats, destaca per la seva constància i per la seva capacitat organitzativa i intel•lectual. I, en aquest sentit, per exemple, insta els escriptors comunistes a estudiar els autors clàssics i molt especialment Dante. El seu prestigi és tan immens que ni tan sols la llosa del silenci i de l’oprobi estalinista ha pogut esborrar-lo de la història.
A Catalunya, ningú resta indiferent davant l’impacte de la revolució soviètica. Entre els detractors destaca l’anarcosindicalista Àngel Pestaña. Després de cinc mesos a Moscou, com a delegat de la CNT al II Congrés del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, aprofita una “estada” a la presó Model de Barcelona per escriure 70 días en Rusia. Lo que yo vi (1924), on carrega contra la dictadura d’un Partit Comunista, cada cop més indestriable de l’Estat. Entre els partidaris, en canvi, hi trobem Andreu Nin i Joaquim Maurín, que l’estiu de 1921 assisteixen com a delegats al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja, celebrat a Moscou. De fet, Nin n’esdevindrà un dels principals dirigents i viurà nou anys a Rússia, en contacte amb els líders de la revolució. Especialment amb Trotski, a qui tradueix al català i al castellà. Tal com fa amb Tolstoi i Dostoievski. Tant Nin com Maurín provenen de l’anarcosindicalisme, són mestres de professió i tenen com a llibre de capçalera L’estat i la revolució de Lenin.
Malgrat tenir un bagatge força semblant i un horitzó no pas del tot diferent, tots dos fan una lectura de la revolució molt diferent de la de Pestaña. Prova evident de la complexitat dels esdeveniments i de les interpretacions ideològiques. I, probablement, Maurín és un dels millors exemples de la necessitat d’adaptar-se a una realitat tan dinàmica com la d’aquells anys, en defensar l’acostament de marxisme i anarquisme, el pacte amb el republicanisme d’esquerres i l’autodeterminació de Catalunya.
L’impacte de la revolució soviètica és tan colossal que fins i tot Francesc Macià –poc sospitós de tenir simpatia vers el comunisme– viatja a Moscou a sol•licitar suport per a l’alliberament nacional de Catalunya. Andreu Nin li fa d’intèrpret, i Josep Carner-Ribalta deixa testimoni a les seves memòries de les paraules que els adreça el dissortat Zinoviev: “Digui als catalans que no hi ha ningú més partidari de la seva independència que nosaltres”. Poc després, un catòlic d’ordre com Ventura Gassol tradueix Lenin de Gorki.
El 1930, amb el títol El comunisme i la qüestió nacional, apareix una antologia de textos editada per Jordi Arquer, que el 1931 col·labora en la constitució del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i escriu l’opuscle Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas. Quatre anys després, Nin escriu Els moviments d’emancipació nacional i, conjuntament amb Arquer i Maurín, impulsen la fundació de l’antiestalinista Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Un antiestalinisme que, arran dels fets de maig de 1937 –amb la consegüent il·legalització del POUM–, Nin pagarà amb la seva vida. I, així, s’anticipa tres anys a l’assassinat del propi Trotski, a mans de Ramon Mercader.
Sigui com sigui, l’actual sobiranisme català té –també– una arrel leninista. I, sens dubte, des de 1714, Catalunya no ha gaudit mai de tanta sobirania com en els primers mesos de la guerra contra el feixisme espanyol, tot coincidint amb la presència d’Andreu Nin –i també de tots els seus errors– al govern de la Generalitat, com a conseller de Justícia.
http://www.llibertat.cat/content/view/2170/1/
Web Llibertat.cat
pobler | 05 Juliol, 2008 06:27 |
Advertència: El manifest que es presenta és una resposta al “Manifiesto por una lengua común” que trobareu al Google, firmat per alguns lletraferits que s’han apuntat també a l’espanyolisme excloent i a l’imperialisme lingüístic, amb arguments als quals se’ls pot donar-la volta i serveixen per la defensa de la nostra llengua.
Manifest en defensa de la llengua pròpia dins els pobles de parla catalana
Advertència:
El manifest que es presenta és una resposta al “Manifiesto por una lengua común” que trobareu al Google, firmat per alguns lletraferits que s’han apuntat també a l’espanyolisme excloent i a l’imperialisme lingüístic, amb arguments als quals se’ls pot donar-la volta i serveixen per la defensa de la nostra llengua.
En general s’ha procurat emprar les mateixes paraules, per tant encara resultarà més clara la contraposició si es llegeixen simultàniament els dos manifests.
Des de fa molts anys hi ha prou raons per preocupar-se dins el nostres pobles per la situació general i institucional de la llengua catalana, la única llengua històrica i pròpia dels ciutadans dels països de parla catalana, on, a més, tothom parla també el castellà. És clar, no es tracta d’un desfici sols cultural – el nostre idioma fa segles que sofreix un assetjament de l’estat espanyol – sinó una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica dins els nostres territoris, així com dels drets educatius i cívics dels qui la tenen com a llengua materna i com un deure de justícia d’aquells que volen conviure dins els territoris de parla catalana, tenint-la com a vincle preferent d’expressió, comprensió i comunicació, també com una mostra de respecte a la cultura que els ha acollit.
Com a punt de partida, establirem una sèrie de premisses:
1.- Totes les llengües oficials dins l’Estat són “igualment espanyoles” (?) i mereixen protecció institucional com a patrimoni de l’humanitat, però sols una és la pròpia de determinades comunitats històriques, per tant, sols la llengua d’aquestes comunitats és la que es pot exigir als qui viuen dins elles, encara que tots els catalanoparlants coneguin el castellà. Es a dir, hi ha una injusta asimetria, quan es pretén imposar una llengua aliena, perquè a Espanya hi ha diverses realitats culturals, però hi ha una cultura que es vol imposar damunt les altres, pressuposant que això és el més democràtic. Un país que compta amb diferents llengües és un país amb una major riquesa per la diversitat i la democràcia, amb més raó si aquesta llengua, com la catalana, té tota una història de persecució.
2.- Els drets lingüístics són a la vegada individuals i col·lectius, si sols fossin un dret individual no es podria parlar de llengües oficials o cooficials. Per tant, els ciutadans que parlam català tenim el dret de rebre l’educació i ser atesos per l’administració en la nostra llengua, i el castellà no té dret a voler-se imposar dins el nostre territori lingüístic, com ho ha fet durant segles i ho segueix fent en l’educació, informació, institucions... en detriment del català, posant obstacles a una justa normalització lingüística.
3.- Com és lògic, les nostres comunitats lingüístiques aspiren que tots els conciutadans arribin a conèixer la nostra llengua, així com tots els catalanoparlants coneixem el castellà, malgrat no sigui la llengua del nostre territori. Però tal aspiració es veu frustrada per desinterès, i moltes vegades per falta de respecte, d’una gran part dels castellanoparlants que viuen a les nostres comunitats, esperonejats pels defensors d’un imperialisme lingüístic castellà. No és lògic suposar que hi haurà molts ciutadans establerts a la nostra comunitat que pretenguin desenvolupar la vida sense fer el mínim esforç, ni per cortesia, per aprendre la nostra llengua, com element d’integració i fruïció de la nostra cultura. Que es pretengui aconseguir un bilingüisme, que ja tenim, no justifica voler que la nostra educació i les relacions amb l’Administració hagi de ser en castellà. Convé recordar que la imposició històrica del castellà dins els nostres territoris ha fet molt de mal a la sana integració i convivència.
4.- Certament, l’article tercer, apartat 3, de la Constitució diu que “les distintes modalitats lingüístiques són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. No hi ha res que dir a aquesta disposició, no generosa, sinó simplement justa, que pareixia que podia acabar amb els entrebancs i dificultats que patien aquestes llengües. Però no veig per enlloc aquest respecte i protecció per part de l’Estat i tampoc per part de la majoria dels que parlen castellà. És un frau i una deslleialtat pretendre que el castellà ha estat i és el maltractat, discriminat, menyspreat i marginat.
Per consegüent, els que parlam català, en qualsevol de les varietats, demanam, si és precís, una modificació constitucional, en els següents punts:
1.Plantejar clarament els drets lingüístics de les comunitats històriques que tenen una llengua pròpia distinta de la castellana en el seu espai territorial, d’acord amb la “Declaració Universal dels drets lingüístics”de 1996, “El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” de 1976, “Drets del Pobles” 1976 (Arts.2,13 i15), “El Pacte Internacional de drets econòmics, socials i culturals”, i la Resolució 47/135 de 1992, tots ells de la ONU. La llengua catalana se l’ha de suposar per qualsevol efecte a tots el ciutadans del territoris de parla catalana.
2.Dins els Països Catalans, tots els ciutadans tenen dret a ser educats en llengua catalana, sia la que sia la llengua materna. El castellà serà part dels plans d’estudis, però mai com a llengua vehicular exclusiva, que per altra part tothom coneix suficientment.
3.Seria educat, al manco, que a tots els territoris de l’Estat espanyol qualsevol catalanoparlant pogués ser atès institucionalment també en català. Això no vol dir que tots el funcionaris hagin d’aprendre català, sinó que sempre hi hagi personal capacitat en català.
4.La retolació dels edificis públics oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania en els territoris de parla catalana podran ser sols en català, però també bilingües.
5.Els representants polítics, dins el territoris de parla catalana, empraran el català quan es tracti de funcions institucionals autonòmiques, com es lògic. Seria normal que també ho poguessin fer al Parlament de l’Estat espanyol.
Mariano Moragues
Nota:
L’Article 6 de “La Declaració Universal dels Drets Lingüístics” de 1996 patrocinada per l’UNESCO, que reuní 61 ONG, 30 Centres PEN i 40 experts en dret lingüístic de tot el món diu:
“Aquesta declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori pel sol fet de ser l’oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser emprada dins aquest territori com a llengua administrativa de certes activitats culturals”.
(No pot ser més clar i pertinent)
Blog Promocat - http://promocat.cecili.cat/post/53553
« | Juliol 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |