pobler | 25 Juny, 2008 18:08 |
Els anys 1944 i 1945, davant l'incontenible avanç de l'exèrcit soviètic, que ja havia alliberat mitja Europa del jou nazi-feixista, els governs britànic i nord-americà ja tenien dissenyat el mapa de la futura guerra freda (barrar el pas a l'expansionisme de l'URSS utilitzant fins i tot els dictadors com Franco en la tasca de contenció del "comunisme"). Quan l'oposició espanyola somniava en una ràpida tornada al Poder, els centres de direcció del gran capital internacional ja havien ordit els plans de consolidació de la dictadura franquista a l'estat espanyol, i la Casa Blanca començava a redactar el guió del Tractat d'Amistat i Cooperació signat entre Franco i Eisenhower. (Miquel López Crespí)
El "maquis" antifeixista (i III)
Lluitadors republicans. Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
La repressió feixista fou exacerbada fins a límits que a hores d'ara costa imaginar. Segons les investigacions de l'historiador G. Jackson, la dictadura afusellà entre 1936 i 1945 una xifra de persones que va entre les 150 i les 200.000 (G. Jackson, La República Española y la guerra civil. Barcelona, 1976).
Els diversos tipus d'organismes unitaris de l'oposició antifranquista, creats per mirar d'afeblir la dictadura, tampoc no ajudaren gaire als combatents que s'enfrontaven tots sols a la brutal repressió dels escamots de la mort falangistes.
Malgrat que l'any 1944 es constituís a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación formada per republicans, socialistes i part del moviment llibertari (un sector de la CNT no estava d'acord amb la formació d'organismes unitaris interclassistes), l'invent no ajudà a decidir les potències aliades a ajudar els guerrillers antifeixistes. El PCE amb les Juntas de Unión Nacional de clara orientació demòcrata-burgesa, tampoc no convencé els governs del Regne Unit, EUA o França, que, en la pràctica, no volien instaurar cap República de tipus popular on no tenguessin cabuda els partits del gran capital.
A Mèxic, els ministres i diputats de la República que s'havien exiliat, crearen un govern de concentració (sense membres del partit de Pasionaria) esperant que els aliats desembarcassin a Espanya, es desfessin del dictador i posassin els republicans en el Poder.
Tot això només eren somnis d'exiliats. Els anys 1944 i 1945, davant l'incontenible avanç de l'exèrcit soviètic, que ja havia alliberat mitja Europa del jou nazi-feixista, els governs britànic i nord-americà ja tenien dissenyat el mapa de la futura guerra freda (barrar el pas a l'expansionisme de l'URSS utilitzant fins i tot els dictadors com Franco en la tasca de contenció del "comunisme"). Quan l'oposició espanyola somniava en una ràpida tornada al Poder, els centres de direcció del gran capital internacional ja havien ordit els plans de consolidació de la dictadura franquista a l'estat espanyol, i la Casa Blanca començava a redactar el guió del Tractat d'Amistat i Cooperació signat entre Franco i Eisenhower.
L'actitud profranquista de les democràcies occidentals (malgrat les hipòcrites condemnes de paraula) sentenciava a mort centenars d'heroics guerrillers antifeixistes. La burgesia espanyola posava els botxins, Occident servia les bales.
En un breu capítol com aquest només podem fer una mica de recordança de la gesta heroica del maquis.
Al Principat, es por dir que a partir de 1946 qui porta endavant la flama antifeixista és la CNT-FAI, amb direcció establerta permanentment a Tolosa de Llenguadoc. Les infiltracions són a través dels Pirineus (l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil no podien controlar metre a metre la serralada pirinenca).
A la resta de l'estat, la majoria dels grups de resistents estaven en mans unes vegades -com al Principat-, de la CNT; altres, del PCE, o d'unitats republicanes disperses que no havien volgut lliurar-se a mans dels vencedors, i que amb algunes armes salvades de la desfeta de 1939 s'havien llançat al bosc i a la muntanya.
El nucli dirigent de l'oposició més ferma a la dictadura dins el camp anarquista està format per Frederica Montseny, Germinal Esgleas i Roc Santamaría. Cap de les principals accions guerrilleres era Pere Mateu Cosidó (que executà al president del govern Eduardo Dato en temps del regnat d'Alfons XIII).
Impossible parlar dels centenars d'actes de sabotatge contra la dictadura que realitzaren un Francesc Sabater Llopart, en Ramon Vila Capdevila (Caracremada), en Wenceslao Giménez entre desenes de caps guerrillers sorgits del poble (vegeu el llibre Sabate: guerrilla urbana en España 1945-1960 d'Antonio Téllez Solá, publicat per Plaza y Janés l'any 1978).
A la regió de Barcelona era important, entre d'altres, la unitat de guerrillers comandada per Massana (cap al 1947); feien fins i tot "controls" a les carreteres de Castelldefels i del Garraf. En Josep Lluís Facerias esdevé un personatge mític entre el poble treballador. Els seus assalts a locals de Falange, les expropiacions que fan les seves unitats, l'execució de destacats assassins feixistes, li donen una aurèola mítica que encara perdura.
Sovint molts dels combatents antifranquistes són detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil en el mateix indret on han estat descoberts, malgrat s'hagin rendit i lliurat les armes (cal dir que això darrer era una excepció i la majoria, sabent la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort).
1948 marcà el zenit de la lluita de la guerrilla (principalment anarquista) al Principat.
¿Com vivia aleshores la direcció del PCE la situació política que el moviment guerriller provocava a la dictadura? Enrique Líster escriu a Así destruyó Carrillo el PCE (pag. 65): "En 1946 el Buró Político (del PCE) se había trasladado a París. Toulouse resultaba demasiado provinciano y demasiado indiscreto para el género de vida de grandeza que diferentes miembros del Buró Político querían seguir llevando. En unos casos se compran y en otros se alquilan espléndidas villas en los lugares elegantes de los alrededores de París.
'Las guerrillas, el trabajo clandestino, las cárceles franquistas, geográficamente sólo estaban al otro lado de los Pirineos, pero mentalmente estaban muy lejos de las preocupaciones de los Dolores (Pasionaria), Carrillo, Mije, Antón y compañía".
Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 14-17
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 25 Juny, 2008 06:26 |
La brutalitat del sistema era i és tan extrema que tot allò que no era institucional quasi no tenia importància. Els serveis de premsa dels partits i sindicats, de les patronals i de les organitzacions culturals oficials organitzen les respectives rodes de premsa en les quals es lliuren els dossiers als periodistes. Periodistes que, com si fossin xotets sense veu pròpia, només tenen per missió lloar el poder, sigui aquest econòmic, cultural o polític. Les ximpleries de qualsevol indocumentat que és en nòmina institucional són elevades a la categoria de veritat absoluta, de “gran aportació política o cultural”, mentre que les aportacions o feines dels grups alternatius són sistemàticament silenciades i demonitzades. (Miquel López Crespí)
BalearWeb i els blogs
Un temps ençà, a la Fundació Pilar i Joan Miró, tengué lloc el lliurament del Premi Web 2008 en la seva vuitena edició. El premi l’impulsa BalearWeb, la xarxa d´Internet més activa i important de les Illes i possiblement una de les més dinàmiques de l’estat espanyol. BalearWeb, la feina de suport i manteniment, d´ajut a tots aquells i aquelles que hi tenim blog, és coordinada per Elena Vera i Ramon Sellas...
El seguiment de la feina que fan Elena Vera i Ramon Sellas, la constatació diària de les notícies culturals i polítiques que cada dia són penjades en els centenars de blogs personals i d’organitzacions que hi ha a BalearWeb, m’ha anat confirmant les meves primeres impressions quant a la importància decisiva d’Internet en aquest començament del segle XXI. Si reflexionam un moment quant al control de les informacions que exerceixen els partits, les institucions del sistema i les grans empreses capitalistes de la informació –més ben dit, de la desinformació!--veurem com Internet ha servit per a democratitzar moltíssim els sistemes actuals de comunicació. Amb la mundialització, amb la ferotge vigilància que exerceix el sistema damunt el que és políticament correcte o incorrecte hem arribat a un punt orwel·lià de no-retorn en tot el que fa referència a premsa escrita, canals televisius i ràdio. Fins a l’arribada d’Internet, centenars d´organitzacions polítiques i culturals, col·lectius ecologistes, artistes, treballadors i treballadores no tenien veu per a expressar les seves idees i opinions.
La brutalitat del sistema era i és tan extrema que tot allò que no era institucional quasi no tenia importància. Els serveis de premsa dels partits i sindicats, de les patronals i de les organitzacions culturals oficials organitzen les respectives rodes de premsa en les quals es lliuren els dossiers als periodistes. Periodistes que, com si fossin xotets sense veu pròpia, només tenen per missió lloar el poder, sigui aquest econòmic, cultural o polític. Les ximpleries de qualsevol indocumentat que és en nòmina institucional són elevades a la categoria de veritat absoluta, de “gran aportació política o cultural”, mentre que les aportacions o feines dels grups alternatius són sistemàticament silenciades i demonitzades. El pintor, músic o escriptor que no formi part de les elits del poder o d’un clan o camarilla proper al poder és silenciat i menystingut, mentre que sicaris i servils de tota mena i condició enlairen i promocionen mediocritats sense cap mena de vergonya. Les empreses capitalistes de la informació, aquelles que reben substancioses subvencions institucionals, parlen favorablement de les activitats dels partits i persones que afavoreixen aquest riu de subvencions alhora que silencien i demonitzen els polítics que no els donen els diners que esperen.
Dins aquest tenebrós món de llops afamegats, de feres sense cap mena d’escrúpols sovint no hi ha espai per a les activitats dels grups, persones, partits i col·lectius socials que no serveixen per a engreixar el compte corrent i els guanys dels propietaris dels grans mitjans de comunicació. Les pàgines dels diaris de totes les tendències són posades a disposició d’aquells que donen les milionàries subvencions als respectius propietaris. Polítics mentiders poden ser enlairats a la categoria de pares de la pàtria mentre que algunes persones honrades que són en la gestió del poder poden ser criminalitzades en qualsevol moment si no són útils a qui comanda i maneja els fils de la funció. Sigui el PSOE o el PP, tothom paga els seus i demonitza els altres. BalearWeb, la feina d’Elena Vera i Ramon Sellas, ha contribuït a rompre aquesta dinàmica absurda i malaltissa democratitzant al màxim la informació. Centenars de persones i de col·lectius culturals, ecologistes i polítics tenen ara, mitjançant els blogs de BalearWeb, una possibilitat de fer sentir la seva veu arreu del món. Amb Internet, amb espais de llibertat con BalearWeb, s’ajuda a rompre la brutalitat desinformativa del sistema i podem trobar, enmig de la tenebror regnant, quotes de llibertat informativa mai no somniades només fa uns anys. Felicitacions, doncs, a Elena Vera i Ramon Sellas.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-VI-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Juny 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 |