pobler | 12 Maig, 2008 07:55 |
El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero
Els desastres de Jaume Carbonero
La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.
La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.
Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.
(6-V-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Jaume Carbonero contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes
La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)
"Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)
Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".
En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.
S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya
La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.
A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.
Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.
Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 11 Maig, 2008 19:42 |
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)
Gent que ha estimat el país
Per Llorenç Capellà, escriptor
La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.
Diari de Balears (11-V-08)
Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 11 Maig, 2008 06:39 |
Les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat). (Miquel López Crespí)
Per la substititució de tots els noms imposats pel feixisme a les nostres places i carrers. Memòria històrica de la transició
Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure a la secció que tenia en el diari Última Hora, "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als revolucionaris mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita.
No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca fou obra del PCE. Però del subjectivisme i parcialitat d'alguns estudiosos que afavoreixen amb els seus escrits, una tan sols de les moltes forces de l'esquerra mallorquina que ajudaren a bastir el moviment obrer i popular de les nostres Illes, en parlarem més endavant.
En aquest capítol volíem deixar constància del creixent mur de silenci que -des dels mitjans de comunicació oficials- s'anava fent entorn de les opcions autènticament esquerranes (parlam de partits i organitzacions tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT, etc, etc).
Un exemple evident del que estam escrivint va ser -entre moltes altres- la campanya de mesos que porta OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)...- per a anar esborrant de la nostra Ciutat l'empremta -en la rotulació d'avingudes i places- dels quaranta anys d'opressió feixista.
L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el Secretari General de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el mitjà ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc- fou un punt de referència combatiu; només sortí reflectida en un parell de retxes a Baleares i a Última Hora. Vegem, per exemple, què en deia aquest darrer diari (26-V-1978). A un raconet (i això ho feien amb totes les notícies referents a l'esquerra revolucionària mentre empraven primeres pàgines i grans titulars per a promocionar qualsevol dels nous personatges que calia enlairar a causa del seus acords amb la reforma del franquisme que portava a terme la classe dominant) es podia llegir, dificultosament: "Cambio de nombres de calles y plazas. La Organització d'Esquerra Comunista ha dirigido un escrito al alcalde de Ciutat, Paulino Buchens, proponiendo el cambio de los nombres de calles y plazas, a fin de, entre otras cosas, terminar con el 'continuat procés de destrucció i despersonalització, aguditzat per la victòria feixista...'
'La OEC propone la formación de una comisión integrada por la Obra Cultural Balear y personalidades de marcada significación cultural en las Islas. La OEC piensa que una comisión con el trabajo de elaborar una nomenclatura alternativa para calles y plazas ofrecería garantías de efectividad a los nuevos y necesarios Ayuntamientos democráticos". Això era tot. I ens podíem donar per satisfets per haver sortit en una ressenya a un racó del diari! Durant anys, i a mesura que s'anava consolidant la monarquia impulsada bàsicament per PCE i PSOE, AP i UCD (els partits dels consens), això era el màxim a què podíem aspirar els partits que lluitàvem per l'autodeterminació, la república i el socialisme.
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)
Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.
Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.
Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.
El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.
El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.
Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.
La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 10 Maig, 2008 16:40 |
'CRIADA', que S'OPOSA AL CAPITALISME, s'oposa també a qualsevol forma que empri aquest sistema per a explotar l'home. S'oposa, per tant, al muntatge galeria-geni i a les implicacions comercials que comporta. 'CRIADA' participa en aquesta mostra perque l'acció, encara que desenvolupada en un marc essencialment capitalista, té com a finalitat el suport als qui lluitaren per la llibertat en les jornades de mobilització pacifica del 12 de novembre" (Comunicat del grup Criada)
La influència del Maig del 68 en la pintura mallorquina contemporània
Homenatge a Miquel Àngel Femenies
El 20 de Desembre de 1976 el grup Criada repartia un comunicat de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins. Entre molts d'altres companys i companyes aquell desembre érem a la presó de Ciutat Josep Capó, Jaume Obrador i qui signa aquest article. Era una de les primeres vegades en la història de la plàstica mallorquina que un grup col.lectiu d'artistes s'implicava tan directament en la lluita activa contra el feixisme. El full deia:
"CAMPANYA SOLIDARITAT SANCIONATS I EMPRESONATS
'Comunicat 'CRIADA': 'CRIADA', que S'OPOSA AL CAPITALISME, s'oposa també a qualsevol forma que empri aquest sistema per a explotar l'home. S'oposa, per tant, al muntatge galeria-geni i a les implicacions comercials que comporta. 'CRIADA' participa en aquesta mostra perque l'acció, encara que desenvolupada en un marc essencialment capitalista, té com a finalitat el suport als qui lluitaren per la llibertat en les jornades de mobilització pacifica del 12 de novembre".
La lluita cultural antifeixista arribava així, de la mà de Miquel Àngel Femenies i dels seus companys i companyes, al camp de la plàstica mallorquina. El grup que va treballar més dins d'aquesta línia fou precisament CRIADA. Com explica la GEM en Miquel Àngel va ser influït (entre molts d'altres moviments) pel conceptualisme i s'interessà pels fonaments de l'obra plàstica, particularment per la seva funció d'element de relació entre l'artista i la societat. Element actiu, amb una voluntat especial per revolucionar l'art i la societat, participà sempre activament en els moviments més agosarats dels anys seixanta i setanta.
Participà en les mostres d'Art pobra (1971), Ensenya-1 (1973) i Criada 74. Criada 74 recull moltes de les experiències anteriors de la mostra d'Art pobra (Katy Bonnín, Tinus Castanyer, Miquel Àngel Femenies i Gabriel Noguera, entre d'altres). Es tractava de lluitar contra la pastisseria del paisatgisme i els esfereïdors quadres de plàtans i pomes i flors que embrutaven (segons deien els membres de Criada), d'ençà del final de la guerra civil, els ulls dels mallorquins. Record que Miquel Àngel em deia: "¿Hi havia res de millor, per a amagar la sang dels assassinats pel feixisme, que un paisatge d'una idil.líca cala, o unes flors dins d'una gerra? La pintura, la literatura, el teatre, la poesia, han servit durant quasi quaranta anys per ajudar a fer tranquil.lament la migdiada als assassins i especuladors". Miquel Àngel criticava ferotgement la conversió de l'obra d'art en simple mercaderia. És a dir, el quadre, l'escultura, com a objecte d'especulació i forma d'obtenir plusvàlues.
La primera mostra d'Ensenya 1 tengué lloc del sis al trenta-u d'agost de 1973 a la Galeria 4 Gats de Ciutat. Hi participaven Tomeu Cabot, Ramon Canet, Sara Gibert, Marcelino Grandes, Gerard Mates, Miquel Àngel Femenies, Andreu Terrades i Steva Terrades.
Però, dins aquesta trinxera de lluita cultural antisistema, el col.lectiu que més renou armà a les darreries del feixisme va ser, sens dubte, el grup d'artistes que s'uniren sota el nom de Criada. En la primera exposició del grup Criada (a la Llibreria Tous) hi participaren: Katy Bonnin, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Tinus Castañer, Miquel Àngel Femenies, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicente Torres i Miquel Trias.
Mentrestant, continuaven les activitats contra la comercialització de l'art per part de Criada. El número 757 de Cort informava dels atacs (i posterior prohibició per part del delegat del Govern) a l'exposició que el col.lectiu havia realitzat en el Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears (COACB). Cort deia: "'Criada 74'" son cuatro montajes que han sido efectuados todos ellos de manera colectiva por seis jóvenes autores de la isla -Àngel Muerza, Miquel Àngel Femenies, Carme Roig y Ramon Valentí- y que ya había sido presentada, también con problemas, en la ciudad de Alcúdia en el verano pasado". El franquisme aixecà acta notarial de "el insulto a las Fuerzas de Orden Público" que representava l'exposició. La intenció gens amagada dels agents de la repressió era empresonar els artistes. I ja érem a una data tan avançada de la transició com el juny de 1976! Les esperonejades de la repressió semblaven no finir mai! Però Miquel Àngel Femenies no deixà de ser mai un home compromès amb l'art d'avantguarda i amb la seva terra. Miquel Àngel Femenies va fer sempre de la revolta cultural i artística l'eix de la seva vida.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-II-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 10 Maig, 2008 10:36 |
Pens que en cap cas es pot assumir aquest elevadíssim cost ambiental, ni desmantellant una part de la MA-2220 ni fent una ampliació o un nou traçat alternatiu de la carretera MA-2201 que corre entre la rotonda de Ca na Siona i la del Gall a Pollença. En vistes a un hipotètic desmantellament em preocupen les alternatives dels actuals accessos a llocs com les urbanitzacions de Sa Marina (Alcúdia), Club del Sol i Can Cullerassa (Pollença)... s'haurien de mantenir no ?. O tal volta s'en projectarien de nous afectant a l'Albufereta o a mes sòl rústic ?. Vist això seria inevitable la creació de vials de servei, nous accessos i enllaços... i ja me direu quina seria la fórmula per a re-dirigir el trànsit litoral (és molt a l'estiu i primavera, no tant a l'hivern i tardor) que ara anirà cap el nou cinturó del Port de Pollença a hipotètiques alternatives viaries mes cap a l'interior... no ho puc assimilar malgrat m'esforci ! (Biel Perelló)
Biel Perelló - Fotobloc de natura
Ahir vaig quedar embadalit al veure al diari Última Hora la notícia referida a la presentació d'un projecte per part de la Demarcació de Costes als ajuntaments d'Alcúdia i Pollença que suposaria el desmantellament d'una part de la carretera MA-2220 que uneix Alcúdia amb el Port de Pollença seguint la línia de costa. A mes, es parlava d'un gran passeig marítim "com a compensació" de la pèrdua de sòl rústic pel traçat d'una nova carretera; es parlava de tornar a connectar l'Albufereta amb la platja i recuperar l'entorn de l'espai natural (?!)... Estan bojos ? Voleu dir que van en serio ?.
Pens que en cap cas es pot assumir aquest elevadíssim cost ambiental, ni desmantellant una part de la MA-2220 ni fent una ampliació o un nou traçat alternatiu de la carretera MA-2201 que corre entre la rotonda de Ca na Siona i la del Gall a Pollença. En vistes a un hipotètic desmantellament em preocupen les alternatives dels actuals accessos a llocs com les urbanitzacions de Sa Marina (Alcúdia), Club del Sol i Can Cullerassa (Pollença)... s'haurien de mantenir no ?. O tal volta s'en projectarien de nous afectant a l'Albufereta o a mes sòl rústic ?. Vist això seria inevitable la creació de vials de servei, nous accessos i enllaços... i ja me direu quina seria la fórmula per a re-dirigir el trànsit litoral (és molt a l'estiu i primavera, no tant a l'hivern i tardor) que ara anirà cap el nou cinturó del Port de Pollença a hipotètiques alternatives viaries mes cap a l'interior... no ho puc assimilar malgrat m'esforci !.
Per a la recuperació de la platja i del poc que queda de les dunes litorals (difícil però no impossible) es poden dur a terme diverses actuacions molt mes blanes que les proposades i infinitament mes econòmiques: no retirar en cap cas les fulles de posidònia (mesura que sol ésser incompatible amb el turisme), mantenir sistemes de captació d'arena actius especialment durant l'hivern (dins la línia que s'està fenc actualment al litoral de la reserva natural), repoblacions posteriors amb plantes fixadores d'arena, reduir l'impacte de persones i activitats humanes sobre la platja, etc... amb tot també cal plantejar-se l'efecte (ja històric) que fan a la badia els espigons artificials (del Port Esportiu, de la sortida de La Gola, els de la platja artificial) en relació a la dinàmica de corrents marins litorals que són els que permeten l'acumulació d'arena a la costa... però amb el temps es pot anar avançant, especialment a la zona mes pròxima a la reserva que és on s'acumula ara mes arena. Cal recordar que la platja del Moll ja va ésser objecte de regeneració (amb una arena que no es fixa, quan fa vent acaba a la carretera i dins les cases)... aquesta és però una altra història.
El GOB ja s'ha pronunciat en contra d'aquest projecte mitjançant una nota informativa emesa avui. I pel que fa als grups polítics presents als consistoris de Pollença i Alcúdia només he pogut localitzar l'opinió d'EU-EV al seu bloc.
La milionada d'euros que suposarien unes obres d'aquesta envergadura (entre expropiacions de terres, construcció de la nova carretera i "recuperacio" del sistema dunar i la platja) s'hauria de dedicar a gestionar de manera adequada i amb criteris de conservació ambiental (i no d'enginyeria dura) espais com la Gola o la mateixa Reserva Natural de l'Albufereta
Esperem veure els detalls d'aquest projecte embrionari, però també que quedi en això, que no es faci realitat !.
Blog Biel Perelló (Fri, 09 May 2008 18:07:00 +0200)
pobler | 09 Maig, 2008 21:31 |
El Comitè de Solidaritat amb en Franki convoca una concentració per al dissabte 10 de maig, a les 18h a la Plaça de Cort, per reclamar la llibertat del pres polític Francesc Argemí, condemnat a 2 anys i 7 mesos de presó per presumptes injúries a Espanya.
Concentració a Cort: per més respecte cívic a la dissidència
Dilluns, dia 28 d'abril de 2008, a primera hora del matí, quan el jove terrassenc Francesc Argemí sortia de casa per anar a la feina, una patrulla dels Mossos d'Esquadra vestida de paisà el va detenir i, després de portar-lo a la Presó Model de Barcelona, va ser traslladat a la de Can Brians.
Sense cap notificació ordinària prèvia, la detenció efectuada pels Mossos d'Esquadra en la persona del jove de Terrassa, Francesc Argemí, conegut com a Franki, empresonat per despenjar una bandera espanyola, ha mobilitzat amplis sectors d'arreu dels Països Catalans. També a Mallorca.
Una setmana després, dilluns, dia 5 de maig, a la seu de la CGT-Balears, l'assemblea convocada per impulsar una campanya de solidaritat amb Franki i contra la repressió als moviments socials, denuncia el cas com un exemple més de la repressió que pateixen els moviments socials i de la utilització política i interessada que l'Estat, en aquest cas l'espanyol, fa per intentar acabar amb la dissidència.
Per aquests motius, algunes persones sensibles al tema i que treballen en diferents col·lectius de Mallorca, proposen una trobada informativa sobre aquest cas i la campanya unitària que s'està tirant endavant per tal d'avaluar una participació conjunta des de l'illa.
El Comitè de Solidaritat amb en Franki convoca, aleshores, una concentració per al dissabte 10 de maig, a les 18h a la Plaça de Cort, per reclamar la llibertat del pres polític Francesc Argemí, condemnat a 2 anys i 7 mesos de presó per presumptes injúries a Espanya.
En aquest context, les paraules de Josep-Lluís Carod-Rovira, president d'Esquerra Republicana de Catalunya, resulten força aclaridores:
“Una decisió judicial pot ser legal però no necessàriament ha de ser justa. El cas del jove terrassenc Francesc Argemí, conegut com a Franki, empresonat per despenjar una bandera espanyola, és un exemple molt clar de desproporció entre la possible falta comesa i la sentència condemnatòria: dos anys i set mesos de presó.
El suport popular als símbols no s’estableix per decret, sinó per lliure adscripció sentimental de cadascú.
En les democràcies avançades, els símbols no necessiten protecció legal, perquè disposen d’amplis consensos. Als EUA, per exemple, no està penat despenjar una bandera i ni tan sols cremar-la, perquè es considera que aquesta acció entra dins la llibertat d’expressió.
En canvi, a l’estat espanyol, despenjar una bandera, cremar una fotografia o fer una caricatura de la família reial està perseguit penalment.
La desproporció judicial que hi ha entre els fets i les condemnes només serveix per incrementar el rebuig a aquells símbols o institucions que es volen protegir”.
Aquesta desproporció, vista des de Mallorca, encara és més palpable. Hi és ben fàcil contrastar la diligència de la justícia i l'administració espanyola a l’hora de protegir els seus símbols, amb la impunitat que sovint gaudeixen persones, o mitjans de comunicació que insulten, difamen i menteixen sobre la realitat illenca, les seves institucions o els seus representants socials, sindicals o polítics.
Sense anar gaire lluny, les seus de la CGT-Balears, o d'ERC-Illes a Palma reben atacs de caire feixista, i no s'hi veu mai aquesta diligència ni s'hi produeix mai cap detenció...
Blog Promocat
pobler | 09 Maig, 2008 10:27 |
Però a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, els premis literaris i els llibres que començàvem a publicar Antònia Vicens, Alexandre Ballester, Gabriel Janer Manila, Guillem Frontera o jo mateix tenien el corresponen tractament mediàtic i, almanco, la notícia sortia als diaris. Els comentaristes literaris, tant de les Illes com del Principat, i també de Madrid!, es feien ressò d’aquestes novetats; i en els meus arxius tenc les crítiques favorables que sortien a la revista Serra d´Or o en els diaris Diario de Mallorca i Última Hora i que signaven Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Enrique Molina Campos, Joan Triadú, Josep Albertí, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Carlos Meneses, Josep M. Palau i Camps, Antoni Lluc-Ferrer, Agustí Pons, Francesc Candel, Josep Alberti, Xim Rada i tants i tants d’altres comentaristes i escriptors que semblava que només esperaven que sortís un llibre nostre per a parlar-ne. Quina diferència amb el present, quan moltes vegades la publicació d´un nou llibre per un autor illenc esdevé quasi una condemna a mort pronunciada pels sectors de l’enveja i l’autoodi que no poden suportar la consolidació d´un públic lector català. (Miquel López Crespí)
Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)
La feina de revisió dels nou llibres de narracions dels quals han sortit la majoria de contes seleccionats m’ha fet recordar, com si fos ara mateix, aquells anys de joventut en què, malgrat els entrebancs de la dictadura franquista, la literatura catalana de Mallorca sabia obrir escletxes de llibertat en la foscor de l´època. Potser és una època que molts dels autors d’aquella generació tenim mitificada. Però... qui no mitifica els anys de la seva joventut, quan pensa que el món és a l’abast? A mesura que anava passant en net els contes que havien de sortir en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions recordava l’efecte vivificador de compartir amb molts dels autors que cita Pere Rosselló Bover, dèries literàries, els relatius èxits del moment, les esperances d’aquells anys. Dic “èxit” al simple fet de publicar un llibre. Una fita, per a la gent que teníem vint anys i busques en el moment de veure, en lletres d´impremta, les nostres primeres creacions literàries.
Aleshores no era com ara, un temps llòbrec en el qual el llibre que publica un company o el premi literari que pot guanyar esdevé, per efecte de l’autoodi bestial que aclapara bona part de la nostra societat, una punyalada enmig del cor. La postmodernitat, el reialme del cinisme i el menfotisme aplicat a la cultura i a la política ha contribuït a consolidar bona part de la putrefacció actual.
En aquell temps vivíem intensament el fet, la realitat de cada llibre publicat per Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà, Jaume Santandreu o Maria Antònia Oliver, per citar tan sols uns noms. Els llibres que publicaven els amics de generació eren talment com si els haguéssim publicats nosaltres mateixos. Aquells que teníem algun petit espai al diari fèiem el corresponent article d’encoratjament, per a promocionar i donar a conèixer l’obra publicada. Record ara mateix articles parlant de les obres de Jaume Santandreu a Diario de Mallorca, d’Antoni Serra, Jaume Fuster i tants d’altres a Última Hora... A les llibreries L’Ull de Vidre i Logos, on vaig treballar uns anys, sempre mirava de situar les obres dels nostres amics en un lloc ben visible dels prestatges, servar-los molts dies en el mostrador a fi que la gent pogués veure el màxim temps possible aquella novetat editorial. Els recomanàvem, no solament des de les pàgines de la premsa escrita, sinó també de viva veu, que sempre ha estat el millor sistema per fer conèixer un llibre. Quan arribava el dia del llibre, les primeres capses de material per a portar a la plaça de Cort o als pobles eren les novetats de Bernat Nadal, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Miquel Àngel Riera, Llorenç Capellà, Antoni Mus López o Guillem Frontera. Tampoc no mancaven els llibres dels “vells”, és a dir, de la generació precedent, dels nostres mestres, en definitiva. I al costat del darrer Ciutat de Palma guanyat per Gabriel Janer Manila, Guillem Frontera o qui signa aquest article, mai no hi mancaven obres de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Josep M. Palau i Camps, Marià Villangómez, Jaume Vidal Alcover, Francesc de B. Moll... Les presentacions dels llibres fetes a les llibreries esmentades o als baixos de la Llibreria Tous esdevenien un lloc obligat de reunió, una cita inajornable, un acte de reafirmació cultural catalana i, sovint, de lluita antifranquista, al qual procuràvem que hi anàs la major quantitat possible de gent. És l`època de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, coordinades per l’incansable Jaume Adrover, es feien al teatret de la Casa Catalana de Ciutat i que significaren una de les primeres accions de lluita catalanista i antifeixista fetes a les Illes d’ençà el final de la guerra civil. En vaig escriure un breu resum històric en el meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000).
Tots aquests autors primerencs, el que s’ha vengut a dir “la generació literària dels anys setanta”, teníem un cert protagonisme mediàtic. Vist amb la perspectiva que donen els anys ens podem adonar que, en aquell temps de negror dictatorial i essent la majoria d’autors uns abrandats joves antifranquistes, no érem completament silenciats. No sé si ara podríem dir el mateix, ja que en l’actualitat i en plena “democràcia” el control dels suplements de cultura i les llistes secretes i no tan secretes de qui s’ha de “promocionar” i qui s’ha de silenciar han esdevengut molt més ferreny que en el passat. Ara és “normal” no informar del noranta per cent de llibres que els autors mallorquins publicam, i quant a la informació referent al lliurament de guardons literaris, un aspecte anecdòtic de la cultura, evidentment, però significatiu quant al grau de ràbia continguda existent, només sortiran a rotllo aquells escriptors que interessa promocionar. De les campanyes de silenciament de l´obra de molts d’escriptors catalans n’han parlat Llorenç Capellà, Olga Xirinacs, Miquel Ferrà Martorell, Joan Guasp o qui signa aquest article, entre molts d’altres escriptors.
Però a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, els premis literaris i els llibres que començàvem a publicar Antònia Vicens, Alexandre Ballester, Gabriel Janer Manila, Guillem Frontera o jo mateix tenien el corresponen tractament mediàtic i, almanco, la notícia sortia als diaris. Els comentaristes literaris, tant de les Illes com del Principat, i també de Madrid!, es feien ressò d’aquestes novetats; i en els meus arxius tenc les crítiques favorables que sortien a la revista Serra d´Or o en els diaris Diario de Mallorca i Última Hora i que signaven Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Enrique Molina Campos, Joan Triadú, Josep Albertí, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Carlos Meneses, Josep M. Palau i Camps, Antoni Lluc-Ferrer, Agustí Pons, Francesc Candel, Josep Alberti, Xim Rada i tants i tants d’altres comentaristes i escriptors que semblava que només esperaven que sortís un llibre nostre per a parlar-ne. Quina diferència amb el present, quan moltes vegades la publicació d´un nou llibre per un autor illenc esdevé quasi una condemna a mort pronunciada pels sectors de l’enveja i l’autoodi que no poden suportar la consolidació d´un públic lector català. D’aquest problema, l'enverinament produït per l’enveja, l’autoodi i les campanyes de marginació i silenciament dels nostres escriptors, n’he parlat extensament en els llibres Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i en Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Campos, Mallorca, 2006).
pobler | 09 Maig, 2008 06:28 |
Palma fa neteja de noms franquistes
Cort llevarà el 2008 de l'Eixample 68 denominacions de carrers dedicats a militars afins al règim
LAURA MORRAL. Palma.
Han hagut de passar 66 anys per retre comptes a una part de la història imposada pel règim opressor. Serà dins enguany quan la ciutat de Palma quedarà mig neta de les reminiscències franquistes que encara perduren en forma de noms que ostenten els carrers de l'Eixample. Tots ells corresponen a denominacions de militars que enaltiren la dictadura i contribuïren a reprimir les llibertats democràtiques i el dret d'expressió de tot un poble i, sobretot, de milers de famílies que hagueren de sofrir en silenci la mort de parents amb insolències d'aquest estil: «A l'Espanya de Franco no es fusila ningú, les persones que falten són perquè han desaparegut». Així respongué el tinent Oyaga, un 23 d'agost de 1936 a una mare que acudí al despatx d'aquest militar en recerca del seu fill republicà.
Noms com el d'aquest tinent que morí en combat foren glorificats juntament amb altres rangs militars, a partir de 1942. Però del fill d'aquella mare mai més se'n féu justícia. Serà ara, quan el nom d'Oyaga es canviarà per carrer de la Concòrdia. Aquesta neteja també afectarà un dels vestigis més flagrants del franquisme que encara es conservava a Palma, la plaça del Caudillo que desapareixerà per dir-se Son Castelló. Aquesta nova denominació s'ha basat en la toponímia popular i tradiciona igual que altres noms com el carrer Licinio de la Fuente que es convertirà en plaça de la Indioteria o el carrer Cabo Ferragut Jaume pel de Son Molines, entre d'altres. El germà del dictador que dóna nom a la plaça del Teniente Coronel Franco es canviarà pel del poeta i humanista Miquel Dolç. De la mateixa manera, el carrer Capità Salom canviarà el seu nom pel d'Alfons el Magnànim i també s'afegiran més denominacions de dones com el de Margarita Retuerto que substituirà l'Alferez González Moro; Carme Guàrdia en detriment del Soldado Bibiloni Vicens o Margaluz en el lloc del Cabo Martorell Roca.
L'Ajuntament de Palma llevarà, en aplicació de la Llei de la memòria històrica, les denominacions de 68 vials relacionats amb aquests rangs militars que van participar al cop d'Estat de 1936. Cap d'ells sense mèrits intel·lectuals. Al seu lloc l'ocuparan poetes, músics, literats, erudits, juristes, polítics, cantants, científics... Els uneix el fet de ser personatges que han enriquit amb el seu coneixement i aportacions la història de la humanitat. La batlessa de Palma, Aina Calvo, presentà ahir el decret del Consistori que aprova aquesta modificació. Per la líder municipal, aquests canvis responen a «un profund sentit democràtic i a valors de concòrdia i diàleg». Al mateix temps defensà que els símbols públics «han d'unir i no enfrontar». Sobre els noms franquistes la batlessa recordà que el mes de maig de 1942 l'Ajuntament de Palma va aprovar, en un sol dia, el canvi de nom de gairebé 200 carrers i places que foren dedicades a militars del bàndol nacional morts durant la Guerra Civil.
En la mateixa línia, la regidora de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística de l'Ajuntament, Nanda Ramon, explicà que, al marge d'adequar la nomenclatura a valors democràtics, aquest decret inclou també la normalització lingüística d'alguns carrers, la correcció d'errors i el nomenament de nous vials.
Amb aquest decret, l'Ajuntament de Palma canviarà o donarà nom a un total de 141 carrers de les 2.500 que té la ciutat. Per a l'elecció dels nous noms es va constituir el mes de juliol una comissió especial per a la toponímia de Palma en què participaren: la mateixa regidora de Cultura, Nanda Ramon; Pedrona Serra, representant de Fepae; Rosa Bueno, de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma; Bartomeu Garí, de l'Associació per a la Recuperació de la memòria històrica; l'expert en toponímia i filòleg de la UIB, Gabriel Bibiloni; els arxivers municipals, Gabriel Sabrafín i Pere de Montaner; el cap de departament Central, Amador Ferriol; el cronista de Ciutat, Bartomeu Bestard i l'assessor lingüístic, Miquel Vives. Aquesta comissió especial ha decidit donar prioritat a les dones en els canvis toponímics i, d'aquesta manera, hi ha 20 carrers nous amb nom femenins com les escriptores George Sand, Marie de Behen, Mary Stuart Boyd o la sindicalista Magdalena Bonet i Fàbregues. «És un canvi que es fa des del màxim respecte perquè tots els ciutadans poguem gaudir dels símbols de la democràcia», remarcà Calvo.
No obstant això, Palma no quedarà totalment neta d'aquestes restes del passat. Si més no, així ho reconeix l'impulsor d'aquest estudi de toponímia, Gabriel Bibiloni, que indicà que a la capital hi ha un centenar de noms franquistes. D'aquests, se'n lleven 68. «És per això que després d'aquests canvis, a Palma encara quedaran alguns noms de falangistes que es llevaran en una segona fase», remarcà l'expert. L'objectiu final, aseguren, és que no quedi cap carrer de Palma que recordi els temps de la Dictadura, quan foren represaliats els drets dels demòcrates. Però aquestes obres de militars no són les úniques que recorden el passat opressor.
El Consistori ciutadà ja ha manifestat que no té cap intenció de llevar les denominacions que enalteixen fets històrics, com via Roma, via Alemanya o via Portugal, les tres potències integrades a l'eix feixista. Contra aquesta visió institucional, Gabriel Bibiloni manté l'opinió que «aquestes denominacions s'haurien de retirar perquè tenen vinculacions feixistes, ja que estan dedicades a commemorar precisament l'etapa històrica més feixista».
Per a Bibiloni aquesta passa que acaba de fer el nou Consistori de progrés és «molt positiva si jutjam sobre la base d'allò que s'ha fet fins ara». Però, segons ell i en un context més global «encara s'ha de continuar». El filòleg expert creu que queden molts de noms que no s'adeqüen a la realitat actual. Entre aquests, esmenta el carrer del Cid, Babieca,Víctor Pradera o el caballero d'Asphelt, que passà a foc la ciutat de Xàtiva.
La normalització de la nomenclatura dels carrers va ser una feina que es va començar en els temps del batle socialista Ramon Aguiló però que es va estroncar amb l'arribada del PP sense haver passat del centre històric. Durant aquests 16 anys que la dreta ha ostentat el poder no s'ha fet cap esforç en aquest sentit al mateix temps que la ciutat ha crescut molt. Segons Bibiloni, aquesta serà la tercera retolació al complet a la qual se sotmetrà Ciutat al llarg de la història, dos segles després que s'hi efectuàs la darrera, el 1860. La primera col·locació de plaques, quan els carrers encara no estaven identificats, tingué lloc a final del s. XVII. La segona fou el 1860. Llavors els noms s'introduïren en castellà per ordre d'Isabel II. Entremig hi ha hagut canvis més o menys massius, com el de 1942.
Per fer tots aquests canvis el Consistori ciutadà necessitarà al voltant d'unes 400 plaques que suposaran una despesa total que oscil·la entre els 36.000 i els 40.000 euros, si es té en compte que cada placa té un cost de 90 euros.
El regidor de Funció Pública de Palma, José Hila, assenyalà que abans que acabi 2008 es modificaran les plaques dels carrers i es facilitarà a cada domicili afectat un document que certifiqui el canvi de la nomenclatura. Hila comentà que encara que el Consistori es responsabilitzi de rectificar les seves bases de dades i facilitar els nous noms a les grans companyies de subministrament, els ciutadans hauran de comunicar aquests canvis a altres tipus d'entitats. El regidor va remarcar que l'Ajuntament incorporarà un altre tipus de material per a les plaques dels carrers perquè «Palma és l'única ciutat que les segueix posant de marbre. Això és més car i dificulta la seva instal·lació».La traducció dels noms dels carrers al castellà i l'enaltiment del feixisme va ser un error històric. És l'hora de fer justícia a una memòria històrica fins ara silenciada. La lluita no s'hauria d'aturar aquí. Caldria ser valents i proseguir amb la retirada de tots aquests símbols com pugui ser la creu «de los Caídos» o bé el monòlit de la Faixina.
Diari de Balears (9-V-08)
En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...
Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.
L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 08 Maig, 2008 19:39 |
”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)
Les ciutats imaginades: el món dels somnis i del desig
En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".
El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.
En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.
Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.
Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".
La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 08 Maig, 2008 15:04 |
La Llei Carbonero pretén construir en aquesta legislatura 5.000 habitatges de preu taxat, és a dir de preus assequibles, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a propostes de promotors o de propietaris de terrenys. Aquests terrenys podran destinar-se la meitat a vivenda lliure i l’altra meitat a protecció oficial o altres fórmules; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, als quals podran tenir un increment de densitat. (GOB)
El GOB demana que es resolgui l'accés a l'habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més!
El GOB qüestiona el vertader objectiu de la Llei Carbonero.
Les propostes del GOB: ocupar els 94.261 habitatges buits, afavorir el lloguer, reformar i reconvertir els barris degradats.
Des de l'anunci per part del Govern del projecte de llei de l'Habitatge el GOB ha reclamat una rectificació en la política de foment dels habitatges de protecció oficial.
Ara, davant el calendari previst per a la imparable tramitació definitiva de la Llei de l'Habitatge, que es preveu que sigui aprovada el proper dimarts dia 6 de maig, el GOB llança una reflexió crítica i propostes per a una vertadera política social de l'habitatge.
L'EVIDÈNCIA I EL SENTIT COMÚ
Segons les dades que disposam i sense comptar les instal•lacions hoteleres, a les illes Balears hi ha actualment (2006) 537.911 habitatges dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.261 estan desocupades tot l’any
Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable.
Amb l'estoc d'habitatges buits ja existents i l'edificabilitat permesa és més que suficient per a promoure polítiques de rehabilitació i consolidació urbana, sense necessitat de noves classificacions de sòl urbanitzable ni la urbanització de les Àrees de Trancisió. En definitiva, no cal construir més per donar solució a la problemàtica de l'accés a l'habitatge.
L'ACTUACIÓ DEL GOVERN ANTICH
La Llei Carbonero pretén construir en aquesta legislatura 5.000 habitatges de preu taxat, és a dir de preus assequibles, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a propostes de promotors o de propietaris de terrenys. Aquests terrenys podran destinar-se la meitat a vivenda lliure i l’altra meitat a protecció oficial o altres fórmules; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, als quals podran tenir un increment de densitat.
És a dir, en definitiva, es preten:
1. Promoure més creixement urbanístic: construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO o a preu taxat.
2. On? No està previst construir-ne més allà on fan més falta. A la proposta per municipis no s'hi veu cap planificació lògica. A Palma, per exemple, fan falta molts més pisos que els que es preveuen. En canvi a Campos, en molt poc temps s’han omplert la majoria dels solars buits dins el casc urbà i s’han aixecat barriades noves allà on, una dècada abans, no hi havia ni una sola construcció. Ara s'hi proposen 450 habitatges dels 5.000 prevists. 3. Intensificar les densitat edificatòries. El cas extrem és Palma, on es proposa construir edificis de més de 8 plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea) i amb mini-pisos de 60 metres quadrats. I a més, ara es proposa que no es limitin ni per Palma, ni per la resta de municipis, els límits de creixement establerts en el Pla Territorial de Mallorca.
CONTRADICCIO I IMPACTE
Realment és una contradicció posar a l'abast de constructors i promotors més sòl edificable i amb més aprofitament, maldament sigui per aquests habitatges i més si recordam el discurs d'investidura del president Antich: no consumir ni un pam més de territori.
El creixement en altura i sobretot la incorporació de sòl rústic (Àrees de Transició) al procés urbanitzador i edificatori constitueixen una passa enrera que el Govern pretén impulsar.
Per altra banda, la distribució territorial dels habitatges pretén establir l'oferta nop allà on hi ha la vertadera demanda per part de la població, sinó dur la població allà on hi ha pisos, la qual cosa no respòn a un creixement sostenible ni responsable ja que obliga a fer milers de desplaçaments a la gent que té la feina a un lloc però viu en un altre.
En definitiva més que resoldre l'accés a l'habitatge de la ciutadania el Govern Antich cau a la trampa dels promotors: més creixement urbanístic en l'actual conjuntura de recessió econòmica.
LES PROPOSTES DEL GOB
El GOB proposa que l'administració pública promogui el lloguer d'aquest "estoc" d'habitatges; amb incentius als seus propietaris, o amb la seva compra pública per després llogar-los. Molts d'habitatges i sòl urbà "retingut" es poden reformar i rehabilitar, amb el suport públic. Així s'evitaria créixer més en insostenibilitat, en consum de recursos naturals, sòl i energia. Si cal construir de nou, hauria de ser al sòl que ja és urbà; per exemple a molts de barris degradats mitjançant la reconversió social i urbanística.
El GOB proposa que el govern Antich faci Reserva Estratègica d'Habitatges, és a dir la compra d'habitatges ja construïts, per comptes de fer la Reserva Estratègica de Sòl que proposa la "Llei Carbonero". Així es faria públic el criteri que s'empra per comprar habitatges per part del govern Antich, que segons el propi Conseller Carbonero ja s'ha fet a Campos, Sa Pobla, Santa Margalida o Palma.
En definitiva, aquesta recessió econòmica ha de servir per revisar el model i redistribuir per comptes de crèixer.
Nota Informativa 30 d'abril de 2008
Web Gob
pobler | 08 Maig, 2008 07:09 |
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de l’esquerra alternativa
Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937
Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.
El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.
L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.
Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).
Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!
Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 07 Maig, 2008 08:01 |
Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)
L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.
Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys
de lluita antifeixista (i II)
Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.
A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, illustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.
'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.
'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.
'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".
Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.
Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:
"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excellent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".
Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.
A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).
He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.
Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 06 Maig, 2008 20:02 |
Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys
de lluita antifeixista (I)
Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?". (Miquel López Crespí)
L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.
Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.
Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?
L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.
Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien installat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 06 Maig, 2008 16:55 |
Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana i Juan, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó Ribas, Miquel López Crespí, Jaume Munar, Pere Perelló i Nomdedéu, Elisenda Pipió i Gelabert, Josep Pizà Vidal, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Guillem Rosselló, Gabriel de la S. T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Lluís Servera Sitjar, Àngel Terron, Maties Tugores i Antoni Vidal Ferrando
Homenatge a Josep Palau i Fabre
Fa prop d’un any
Ara fa prop d’un any, era l’11 de maig de 2007, a Illa de Llibres, en el Centre cultural La Misericòrdia de Ciutat (que aleshores encara estava a la Plaça de l’Hospital de Palma) va tenir lloc l’Homenatge a Josep Palau i Fabre; l’acte era per celebrar el seu 90è aniversari i per recordar que Josep Palau i Fabre és un dels escriptors més originals de la literatura catalana del segle XX.
L’acte d’homenatge va ser organitzat –amb la sempre estimable cooperació del personal de l’Illa de Llibres-, pel Centre Cultural Capaltard, que dirigeix Vicenç Calonge i Gustà.
A més de l’actuació musical del cantautor Josep Arnau Estrades, participaren en l’homenatge a l’escriptor català Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana i Juan, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó Ribas, Miquel López Crespí, Jaume Munar, Pere Perelló i Nomdedéu, Elisenda Pipió i Gelabert, Josep Pizà Vidal, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Guillem Rosselló, Gabriel de la S. T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Lluís Servera Sitjar, Àngel Terron, Maties Tugores i Antoni Vidal Ferrando. Alguns altres autors recolzaren la convocatòria, però no hi assistiren.
Cadascun dels participants escollí al seu gust i llegí textos de Josep Palau i Fabre. En algun cas estaven preparats expresssament per a l’acte, així, sols a tall d’exemple, Maties Tugores presentà una traducció del Cant Espiritual i, a propòsit d’això, i com comentava aleshores el periodista Pere marí, en una edició posterior del Diario de Mallorca, per al nostre col·laborador Maties Tugores i Garau, l’homenatjat “és la quinta essència de la poesia i compta amb una obra que mereixeria ser traduïda a molts més idiones”.
Revista S’Esclop (maig-juny 2008)
pobler | 06 Maig, 2008 11:23 |
De la "tasca" de control político-cultural, de la destrucció de la memòria històrica (oblit de la història de moviment obrer antiestalinista, del consellisme, de l'herència de l'Oposició obrera al reialme de Stalin, de renúncia a la història del marxisme català, de silenciament d'avantguardes nacionals com el BOC o el POUM, de persecució de l'esquerra revolucionària de l'estat) s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE (sobretot per a desactivar la càrrega antisistema de la classe obrera i sectors populars), CiU, al Principat, etc; mitjançant tota una colla d'intellectuals servils atacaven les concepcions nacionalistes conseqüents, marxistes i de necessari compromís de l'intellectual amb la lluita del seu poble. (Miquel López Crespí)
Contra l’oportunisme i en defensa del socialisme (IV)
Dia quatre de març del 2003 va morir a Barcelona, a conseqüència d'una llarga malaltia, Arturo Van den Eynde, intellectual marxista revolucionari i dirigent trotsquista que formava part de la direcció del POR (Partit Obrer Revolucionari). Arturo Van den Eynde era conegut també pel seu històric "nom de guerra" del temps de la clandestinitat: Aníbal Ramos.
A part de ser l´ànima de la revista marxista La Aurora durant més d'un quart de segle, "Aníbal Ramos" és autor d'un camarull de llibres, estrictes eines de combat, que ens han ajudat a resistir, a servar la memòria combativa de la classe obrera i sectors populars, uns instruments imprescindibles per a la revolta en aquests vint-i-sis anys (d'ençà les primeres eleccions dites "democràtiques") de restauració borbònica, de reforma del règim espanyol sorgit de la victòria feixista de l'any 1939.
Record ara mateix el seu Anti-Carrillo: el proletariado contra la 'unión sagrada' editat per Critica Comunista (Madrid, 1980); Ensayo General (1974-1984), publicat per Ediciones La Aurora (Barcelona, 1984), i els més recents Globalitzacio: la dictadura Mundial de 200 empreses (Barcelona, Edicions de 1984, 1999) i Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984 (1998).
Miquel Salas, membre de la direcció del POR, ha escrit: "Arturo van den Eynde nació en Santander. De joven se trasladó a estudiar a Barcelona y enseguida empezó a participar en los movimientos estudiantiles que luchaban contra el franquismo. Cuando pusieron en pie el Sindicato Democrático de Estudiantes allí se encontraba Arturo. Fue delegado de la Facultad de Arquitectura de Barcelona en la que estudiaba. Esa experiencia llevó a muchos estudiantes a participar en la lucha política contra el franquismo. Arturo se integró en el FLP y posteriormente en lo que se llamó el grup Comunismo, del que surgirían las distintas tendencias que se reclamaron del trotsquismo. Desde ese momento hasta el final de sus días su vida estuvo ligada a la construcción de un partido obrero revolucionario, de un movimiento político que preparara y organizara la lucha contra la sociedad capitalista".
Però Arturo Van den Eyde no sols va ser un lluitador del temps de la transició o, d'abans, del temps de la clandestinitat. Arturo també sabé, i això és doblement important, lluitar de forma no dogmàtica però intransigent en defensa del marxisme tant en temps de la dictadura franquista com en l'època obscura del postfranquisme.
De tothom és prou coneguda la tenebrosa història de les traïdes de la transició, dels pactes secrets (i no tan secrets) entre el franquisme reciclat i les forces de la pretesa oposició. Des de Carles Castellanos a Lluís M. Xirinacs, des de Gregorio Morán a Pablo Castellano, des d'Elena Ódena a diversos historiadors dels Països Catalans i d'arreu del món que han signat el manifest Combate por la historia, són ja moltes les veus que proven d'obrir portes tancades, acabar amb les mentides dels historiadors oficials, els buròcrates de l'oficialisme historiogràfic que durant més d'un quart de segle han enlairat precisament a aquells que s'oposaven al protagonisme popular, criminalitzant els autèntics combatents per la llibertat.
Recordem que, durant uns anys, després de l'embranzida antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria collectiva del nostre poble), els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d'avantguarda cultural i política. En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquesta desactivació de la càrrega de lluita anticapitalista del poble, l'anihilament de qualsevol possibilitat d'arrelament d'aquella cultura nacional-popular que es concretava en una història socialista, antiespanyola i anarquista del nostre poble, i en els anys setanta, en asepctes com les resolucions del Congrés de Cultura Catalana o en la creació de diverses avantguardes anticapitalistes sorgides de la lluita contra el feixisme.
De la "tasca" de control político-cultural, de la destrucció de la memòria històrica (oblit de la història de moviment obrer antiestalinista, del consellisme, de l'herència de l'Oposició obrera al reialme de Stalin, de renúncia a la història del marxisme català, de silenciament d'avantguardes nacionals com el BOC o el POUM, de persecució de l'esquerra revolucionària de l'estat) s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE (sobretot per a desactivar la càrrega antisistema de la classe obrera i sectors populars), CiU, al Principat, etc; mitjançant tota una colla d'intellectuals servils atacaven les concepcions nacionalistes conseqüents, marxistes i de necessari compromís de l'intellectual amb la lluita del seu poble.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 06 Maig, 2008 06:44 |
James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton...
El Maig del 68 i la narrativa insular
Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions que acaba de publicar la Fundació “SA Nostra” en la prestigiosa col·lecció Tià de Sa Real que dirigeix l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, s’han d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta.
Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys, quan començam a escriure, som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres.
Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals, l´inici de la meva escriptura, que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys.
pobler | 05 Maig, 2008 15:32 |
Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)
La generació literària dels 70 i l’herència cultural de Maig del 68: la poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta. Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)
Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.
Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.
Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.
Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?
Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 05 Maig, 2008 11:19 |
N'hi ha que pensen i creuen que, com a bon partit republicà, Esquerra Republicana de Catalunya té el mandat -si no de tot, d'una bona part de l'electorat; té l'encàrrec, si no de tota, d'una bona part de la militància; i té la necessitat social i política d'evitar, -no tornar a repetir pus mai més-, errors del passat. Ni en el present ni en el futur.
Per a un bon nombre de la militància, el present pot ser Ernest Benach, i el futur pot ser Rafael Niubó!
Un d'aquests errors inadmissibles, que no passa gens desapercebut als ulls de les dretes més diverses, és aquell que diu: “Espera, que ja s'ho faran ells mateixos”! Això d'autodestruir-se és qüestió d'uns anys, ben pocs! A Esquerra tot són cicles, diuen alguns. Perquè Esquerra s'autodesintegri, no cal fer res més que deixar passar un cert temps, pensen uns altres. Que tot arriba a arribar, al seu moment, s'opina des de les dretes.
En pot ser un bon exemple, d'aquesta mala passa que fa massa sovint Esquerra Republicana: el denominat Pla Puigcercós. Un document, al qual fa referència el diari Avui (el 2 de maig de 2008), que revela el full de ruta de la campanya del secretari general d'ERC per rellevar Carod com a candidat el 2010.
Hom pot arribar a pensar i creure que la manera de fer pública aquesta casta d'autocrítica sobre la imatge de l'aparell del partit; la manera de qüestionar el paper de la portaveu Marina Llansana; o la manera de desprestigiar la figura del president Carod-Rovira, sense cap casta de dubte, pot contribuir a accelerar el procés d'abocar-se cap a l'abisme autodestructiu.
Sortosament, emperò, sorgeixen i s'escampen altres veus molt més serenes i assenyades, com les que difon el president del Parlament, Ernest Benach. Encapçalant la candidatura d'ERC-FUTUR, amb veu clara, distesa i farcida d'esperança, proclama a tots vuit vents del món:
Blog Aframericanet
pobler | 05 Maig, 2008 06:42 |
Cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per a ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i igualtat. Quantes vegades no ens varen semblar radicalment revolucionàries les consignes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat propugnades per la Revolució Francesa i els jacobins. Aleshores ja havíem intuït que el poder econòmic de les multinacionals, la fam del Tercer Món, l'espoliació sistemàtica de les riqueses de mitja humanitat, no eren possibles tan sols mitjançant la força dels exèrcits i la repressió pura i simple a l'estil de la guerra del Vietnam o d'Algèria. Per a mantenir la injustícia a escala nacional i internacional eren necessaris els especialistes de la ideologia (els cans guardians, era el títol d'un dels nostres llibres de capçalera, escrit pel malaguanyat Paul Nizan i dedicat al nefast paper d'alguns intel.lectuals en la reproducció de les idees culturals, polítiques o religioses de la classe dominant). (Miquel López Crespí)
El Maig del 68 i la generació literària dels 70 (II)
Dèiem marxisme vulgar del que no pretenia l'enderrocament de la societat de classes; dels apologistes d'una societat que consentia l'atur, la propietat privada dels mitjans de producció i que en música, pintura, literatura, cinema i escultura enlairaven exclusivament les troballes burgeses del segle XIX (la novel.la de Balzac o Tolstoi, per entendre'ns, els retrats clàssics de nobles i aristòcrates, el paisatgisme europeu apte per a posar en les sales d'estar de les cases benestants de l'època). Els marxistes vulgars -diguem els pretesos teòrics que anaven rere els PCs oficials, des del PCUS al carrillisme espanyol o al PC francès dominat per l'esclerosi d'un Marchais- mesclaven les exigències simplement conjunturals de la lluita popular amb les condicions especifiques de la creació artística. Confonien una necessària estètica de ruptura i compromís amb la teoria del coneixement. Engels definia a la perfecció allò que caracteritza l'objectivitat: "La realitat tal com és, sense cap afegitó estrany". Dins del camp de les ciències exactes les coses van així. En efecte, la veritat científica s'obté quan s'elimina de la nostra representació del que és real tot signe particular de subjectivitat. Però aquesta definició no pot ser portada del camp de la teoria del coneixement fins al de l'estètica sense perill de caure en greus errors. La realitat científica permet l'absència de l'home; en canvi, la realitat artística exigeix la seva presència.
Cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per a ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i igualtat. Quantes vegades no ens varen semblar radicalment revolucionàries les consignes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat propugnades per la Revolució Francesa i els jacobins. Aleshores ja havíem intuït que el poder econòmic de les multinacionals, la fam del Tercer Món, l'espoliació sistemàtica de les riqueses de mitja humanitat, no eren possibles tan sols mitjançant la força dels exèrcits i la repressió pura i simple a l'estil de la guerra del Vietnam o d'Algèria. Per a mantenir la injustícia a escala nacional i internacional eren necessaris els especialistes de la ideologia (els cans guardians, era el títol d'un dels nostres llibres de capçalera, escrit pel malaguanyat Paul Nizan i dedicat al nefast paper d'alguns intel.lectuals en la reproducció de les idees culturals, polítiques o religioses de la classe dominant). Antonio Gramsci analitzava el paper dels intel.lectuals (l'intel.lectual orgànic) en la societat de classes i ens demostrava com cada classe o fracció de classe tenia a la seva disposició els reproductors de les seves respectives ideologies. Sacerdots, crítics d'art, mestres, escriptors, poetes, militars, etc, etc -tot home o dona amb una concepció del món determinada- esdevenien intel.lectuals: establien les línies de la lluita d'idees dins cada societat concreta, defensant les concepcions que més afavorien els privilegis de cada sector, promocionant uns artistes, silenciant els altres, sempre d'acord amb els seus interessos i en benefici de llur classe.
Aquesta lluita cultural i ideològica que havia estat teoritzava per György Lukács, el mateix Bertolt Brecht, Maiakovski, Gorki, Neruda i mil altres creadors i teòrics del fet artístic, desplegava les seves potencialitats al nostre davant ben lluny del l'estretor de l'escolàstica de l'art per l'art que defensaven els servils de la burgesia o els agents de la burocràcia estalinista (ambdues escoles culturals coincidien en la defensa de la mateixa estètica i objectius: barrar el pas a tot el que fos autènticament revolucionari en el camp de la música, la pintura, la literatura, etc).
Nosaltres, habitants de l'univers tancat de la dictadura, començàvem a ser conscients de la comercialització de l'art en mans dels negociants. Si a l'URSS la censura era exercida pels comissaris del PCUS, aquí la mateixa funció era realitzada per pretesos crítics d'art i de literatura, pels propietaris de les sales d'exposició, pel comissariat que controlava els llibres que s'havien d'editar. S'havia perdut el concepte humà i revolucionari de l'art, i tot objecte artístic (pensar en Van Gogh o Picasso, en Cézanne o Matisse) esdevenia una mercaderia més sotmesa a l'implacable llei capitalista de l'oferta i la demanda.
¿On trobar de nou el plaer d'una subjectivitat autènticament subversiva? Intuíem que prendre partit per la vida era prendre posició política. Els embrionaris partits d'aleshores (que es movien dins del camp de l'obrerisme més simple i estret: lluites per augment de sou, per un dia més de vacances, etc) oblidaven aquest camp cabdal de la dominació de les classes explotadores damunt del poble: el de la ideologia, el de la cultura (estris per a la defensa d'una desfasada concepció del món o per a bastir el fonaments d'una nova civilització). No volíem un món en què la garantia de no morir de fam equivalgués al risc de morir d'avorriment. Ens feien por tant els comissaris de dreta com els de la pretesa "esquerra". Tornàvem a Marx. Per a Karl Marx, l'art era una prolongació del treball, una de les formes de "humanització de la natura", de la reconstrucció del món segons un pla humà. El treball era la porta a la sortida de l'animalitat. Allò més peculiar del treball humà és que crea, damunt de la natura, una altra realitat específicament humana. El marxisme, deslliurat de les manipulades interpretacions de buròcrates i vividors del sistema soviètic o PCs oficials, ens ensenyava que l'art era una forma de treball i no una forma de coneixement. Per tant, no era un simple reflex o imitació de la naturalesa, sinó una creació de l'home. Transformant la natura -deia Marx- l'home es va transformant a si mateix. Era evident que ni la realitat ni el realisme podien ser definits d'una manera rígida, dogmàtica. No calia, doncs, parlar de "la fi del realisme", com deien els pseudocrítics a sou dels grans diaris del capital, els especialistes en la reproducció de la ideologia dominant des de la càtedra universitària, o el suplement cultural. No. El realisme no tenia ni té límits ni fronteres, perquè el seu constant desenvolupament no pot tenir mai fi, com tampoc té mai fi la tendència al constant avenç de l'home vers cotes cada vegada més elevades de superació i llibertat. La lluita per un realisme, per una expressió que donàs notícia exacta de la nostra època, dels somnis i esperances de la nostra generació era -i és encara!- talment com emprendre un viatge vers l'inabastable, vers l'infinit, una aventura passional -la passió és allò més revolucionari, juntament amb la veritat- sens port definitiu d'ancoratge, ni darrera escala malgrat l'edifici s'aguanti damunt els prestigiosos noms de Stendhal, Tolstoi, David o Balzac. Noms que seran els fonaments de tots els avenços que aniran arribant a cop de revolta i canvis socials.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 04 Maig, 2008 08:04 |
Mentre en Javier Rodrigo de Santos defensava el seu projecte, no sabia que per Madrid un grup d'empresaris especuladors acompanyats d'en Jaumet «nostro», havien decidit que aniria millor si guanyaven «un poquet» especulant amb els terrenys del futur hospital, i com no els sortien les xifres en el solar pròxim a Son Sureta, decidiren trobar un lloc que fos rendible. Feren comptes i miraren d'on podien treure tallada. Mirant els plànols de Ciutat s'adonaren que hi havia un grapat de solars que encara eren utilitzats per a la ramaderia i l'agricultura, la qual cosa prop de Ciutat queda una mica grollera, i decidiren encimentar-los tots. (Aina Calafat)
La gran tudadissa
Aina Calafat, portaveu de Salvem la Real
Ara fa dotze anys que Antoni Obrador deixà de ser gerent de la Residència Sanitària Son Dureta. Durant el temps de la seva gerència havia preparat el primer projecte de reforma integral del centre. Aquesta reforma estava pressupostada en uns deu mil milions de pessetes d'aquells temps.
Després d'ell, Sergio Beltran presentà un segon projecte de reforma integral, obra de l'arquitecte Oliver. El ministre Romay Beccaria adjudicà les obres a l'empresa Dragados y Construcciones. Aquest segon projecte va tenir molt de ressò mediàtic, però la primera pedra finalment no s'arribà a posar mai.
Passades les eleccions, Celia Villalobos va ser designada ministra de Sanitat. Ella va fer anques enrere i criticà durament el projecte, en dir públicament que era «molt dolent». Com a conseqüència de l'anul·lació de les obres, l'empresa Dragados tingué dret a la primera indemnització.
Villalobos va fer un concurs públic per al tercer projecte de reforma de l'hospital Son Dureta. El Govern central adjundicà el concurs després de mantenir nombroses reunions amb tots els col·lectius. Es destinaren dotze mil milions de pessetes a les obres, uns doblers que no sabem on han anat a parar.
Arribà a Mallorca «lo milloret» del PP espanyol per gestionar les «províncies», es veu perquè els indígenes no en sabem, de tot això (devien de pensar?.) i, a més, per dur-nos a retxa. Ens entaferraren un personatge prou conegut, de nom Javier, que com no li agrada molt no l'empra, i de llinatges Rodrigo de Santos. Aquest nou director de l'Insalud trobà que el projecte de la ministra no era el que més convenia als indígenes d'aquesta colònia. Projectà un nou concurs i als finals de l'any 2001 ja estava enllestit. Es tractava de fer de bell nou l'hospital en el mateix solar on era. Es proposava fer les obres en quatre fases: la primera era la construcció d'una nova cuina i bugaderia, l'enderroc de l'edifici «K», la construcció de les noves àrees d'urgències, radiologia, laboratori, quiròfans i habitacions per a 400 llits; 2a fase, enderrocament de l'edifici maternal i construcció d'un tercer mòdul (aquesta fase estava prevista per posar en marxa l'any 2002); 3a fase, tancament del pavelló d'ajudes i remodelació interna per tractar-se d'un edifici singular; 4a fase, construcció del quart mòdul.
El projecte l'havia fet l'arquitecte Reynaldo Ruiz Yémenes i es pressupostà en 800.000.000 de pessetes. L'arquitecte fou indemnitzat. De moment ja duim 3.000.000.000 de pessetes tudats, que els hem de sumar als anteriors. És important fer èmfasi que Rodrigo de Santos defensava aferrissadament aquest darrer projecte, del qual en féu una croada personal.
Mentre en Javier Rodrigo de Santos defensava el seu projecte, no sabia que per Madrid un grup d'empresaris especuladors acompanyats d'en Jaumet «nostro», havien decidit que aniria millor si guanyaven «un poquet» especulant amb els terrenys del futur hospital, i com no els sortien les xifres en el solar pròxim a Son Sureta, decidiren trobar un lloc que fos rendible. Feren comptes i miraren d'on podien treure tallada. Mirant els plànols de Ciutat s'adonaren que hi havia un grapat de solars que encara eren utilitzats per a la ramaderia i l'agricultura, la qual cosa prop de Ciutat queda una mica grollera, i decidiren encimentar-los tots.
Havien trobat la gallina dels ous d'or. Era l'entorn de la Real. Podien especular a Can Espases Nou, Son Cabrer, la Real; Belldeport, Can Salí i Cas Forner. Tots aquests solars a preu de patató. Així els sortien els comptes i, per tant, els guanys. Immediatament el gran promotor de la reforma de Son Dureta, Javier Rodrigo de Santos, aleshores tinent de batle de l'Ajuntament de Ciutat, es veié obligat a fer un gir de 180 graus en la seva proposta i passà a defensar de manera aferrissada la ubicació d'un nou centre sanitari al solar de Can Espases vell.
Diari de Balears (3-V-08)
Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. (Miquel López Crespí)
Son Espases, el PSOE i les promeses electorals
D´ençà l´inici del nou curs polític, acabades les vacances, molts activistes de les plataformes que han portat a coll la lluita en defensa dels nostres escassos recursos naturals i que s´han mobilitzat en defensa del territori, resten prou preocupades en veure com es van desenvolupant els esdeveniments en referència a Son Espases, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. En el fons, com molt bé escrivia Xisco Sastre, de Salvem la Real, qui en aquests quatre anys de destrucció de la terra ha portat la lluita contra el PP per a preservar Mallorca de la salvatge especulació que patim han estat les plataformes ciutadanes. Té raó. Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. Unes quotes de poder institucional com mai no s´havia vist. Els manifestants que en diverses ocasions han sortit al carrer per a expressar la insatisfacció en constatar com el govern incompleix el que va prometre demanen COHERÈNCIA. Així de senzill. És massa radical, en opinió de qui governa, exigir el compliment del programa electoral, les paraules pronunciades en el discurs d´investidura del president Antich?
En el programa electoral del PSOE per a les autonòmiques de 2007, el votant progressista va poder llegir: “Un hospital de primer nivel, el Hospital Son Dureta, que cuente con toda la tecnología moderna que nuestra población precisa. Un hospital moderno, confortable, líder entre los grandes hospitales españoles, con una mayoría de habitaciones individuales y con un acceso confortable en todas las áreas: urgencias, consultas externas y áreas de información y ubicabo en la finca de Son Dureta”. I, més endavant, en el discurs d´investidura, sentírem el president dient: “Vull anunciar que paralitzarem les polèmiques obres de Son Espases i analitzarem, de forma immediata, la situació econòmica, jurídica i patrimonial, amb l´objectiu de construir un nou hospital AL SOLAR DE SON DURETA”.
Els mallorquins i mallorquines que hem sortit al carrer per a defensar el nostre restarem profundament decebuts si, finalment, el PSOE i UM decideixen tirar endavant el projecte estel·lar del PP i l´hospital de referència es basteix a la Real.
El PSOE, els amics i companys del Bloc que participen en el govern amb UM... són conscients que la credibilitat del Pacte de Governabilitat pot quedar ferida de mort per a tota la legislatura? No val ni és de rebut afirmar, com hem sentit a algun dirigent socialista, que “si perdem el vot de tres o quatre mil ‘radicals’ en guanyarem vint mil dels antics votants del PP”. Tot plegat, a part de ser unes afirmacions plenes de cinisme, és l´expressió d´una coneguda i reaccionaria forma de fer política que no ens agrada i que voldríem veure foragitada de la nostra terra. O d´altres afirmacions, igualment cíniques i barroeres, afirmant que “d´aquí a quatre anys ningú no se’n recordarà d´aquesta pol·lèmica i, com en el cas de la incineradora de Son Reus, els mateixos dirigents que es manifesten en contra aniran a inaugurar l´hospital”.
Qui arriba en aquests extrems de cinisme, quines conviccions té, i en funció de què es considera d´esquerra? I, cinisme a banda, ¿quan aprendran que poden perdre els votants d´esquerra, però que mai de la vida no guanyaran els de dreta, com es demostrà amb la derrota del Pacte? I si mai en guanyassin algun, ¿ja són conscients que ho farien servint-los la política corresponent, és a dir, una política dretana? Tornem-hi: per què es fan dir “d´esquerra”?
Tots aquells i aquelles que durant quatre anys (i tots els anys anteriors!) han sortit al carrer per a preservar recursos i territori, en lluita contra les maniobres especulatives i la corrupció que tot ho encercla, pensam que més d´una vegada la història no es repeteix. Si el PSM començà a perdre vots i representació institucional amb la seva claudicació davant les maniobres de PSOE-UM, no vol dir que ara ho faci. La direcció política dels nacionalistes d´esquerra no és la mateixa d´aquells temps, i molts dirigents actuals del PSM saben a la perfecció que no poden iniciar aquesta legislatura caminant damunt les cendres de l´esperança popular. Per ara, en el moment que escric aquestes retxes, el Bloc, i cada partit que el conforma, han expressat públicament la disconformitat amb continuar la política del PP i continuen denunciat la construcció de l´hospital a Son Espases com a una simple maniobra especulativa.
El PSOE va ben errat si pensa, en cas de decidir-se per l´opció de continuar amb el projecte de Jaume Matas, que els milers de votants progressistes que li donaren suport per a acabar amb l´especulació i la destrucció de recursos i territori oblidaran tan fàcilment les promeses de la passada campanya electoral. Va ben errat si es pensa que en el futur li donaran el vot per a continuar amb l´especulació i amb la destrucció de recursos i territori només perquè l´encapçali el PSOE i no el PP. Ho hauria de tenir ben present.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 03 Maig, 2008 16:52 |
El GOB diu que la llei de l'habitatge respon als interessos dels promotors
Creu que es facilita més creixement amb «l'excusa» dels pisos socials
LLUÍS PLANAS. Palma.
El grup ecologista GOB manifestà ahir la seva posició sobre la llei de l'habitatge que el Parlament aprovarà el proper dimarts i que ha seguit una tramitació que la portaveu dels ecologistes, Margalida Ramis, criticà perquè «ha significat que un projecte que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors».
Ramis considerà evident que aquest és l'objectiu del nou Govern, «amb una resposta propera a un sector que ha de continuar creixent en una situació de recessió econòmica» que li posa a l'abast més creixement urbanístic, «després d'anys en què ja ha funcionat a un ritme desmesurat». Per això apuntà que se li estan facilitant solucions com fomentar l'obra pública i el consum de territori amb «l'excusa» dels habitatges de protecció oficial. També criticà que les adquisicions d'edificis i sòl que ja ha fet la Conselleria d'Habitatge «no responen a les necessitats reals de la demanda».
El president del GOB, Macià Blázquez, complementà aquestes crítiques afirmant que «amb el que ja hi ha construït, no cal edificar més per resoldre el problema de l'accés de l'habitatge». Recordà així les propostes del seu grup perquè l'administració aposti vertaderament per treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, la rehabilitació, i esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual. Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 més de sòl urbanitzable, assegurà.
«Es promou una llei per endarrerir el lucre cessant que viuen en aquest moment les entitats de crèdit, els propietaris de sòl immobilitzat i els promotors», insistí Blázquez. Recordà així que la llei permetrà la construcció de fins a 10.000 habitatges -de protecció oficial i lliures a parts i iguals-, facilitant noves àrees de creixement fins i tot en zones que ara estan classificades com a sòl rústic i augmentant les densitats edificables previstes en el Pla Territorial, «en el cas extrem de Palma fins a poder aixecar edificis de més de 8 plantes».
Els representants del GOB plantejaren també com «el pitjor escenari possible» que finalment es pugui permetre als municipis superar els seus límits de creixement indicats en el Pla Terrritorial. «És una absoluta decepció que només quatre anys després de ser aprovat aquest planejament ja es plantegi que no és insuficient allò previst», digué Blázquez.
Diari de Balears (1-V-08)
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero (un article publicat el mes de desembre de 2007)
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 03 Maig, 2008 06:48 |
Al final de la II Guerra Mundial Jean-Paul Sartre, Roger Garaudy, Ernst Fischer, entre molts d'altres, des de posicions marxistes havien teoritzat sobre la necessitat d'un tipus de realisme allunyat tant de l'escolàstica dels crítics d'art al servei de la superstructura ideològica del capitalisme, com de les normes que a través dels servils impartia la nova burgesia "roja" que havia arribat al Poder a l'URSS exterminant els autèntics bolxevics, els anarquistes, els nacionalistes revolucionaris o, simplement, els artistes sense partit. (Miquel López Crespí)
El Maig del 68 i la generació literària dels 70 (I)
"En general, l'art és una expressió de la necessitat que té l'home d'una vida harmoniosa i completa, és a dir, de la seva necessitat d'aqueixos grans béns de què ha estat privat per la societat classista. Aquesta és la raó per la qual de tota obra realment creativa forma part una protesta contra la realitat sigui conscient o inconscient, activa o passiva, optimista o pessimista. Tota nova tendència artística comença amb la rebelió".
(L.D. Trotski: Art i Política en la nostra època [1938])
Havíem llegit La Mare de Gorki comprada d'amagat a les golfes de qualsevol llibreria progressista de Palma o Barcelona. Contemplàvem Octubre, La Vaga, El Cuirassat Potemkim, d'amagat. Ens interessava el realisme experimental i combatiu de l'equip "Crònica" valencià (autèntics hereus de Renau), les provatures de "Criada 74" a Ciutat. Els escrits sobre literatura i art de Karl Marx, Trotski, Lenin o Raoul Vaneigem (els situacionistes francesos) anaven formant la nostra universitat d'estil. No cal dir que no ens interessava gens ni mica -de no ser per blasmar en contra seva- l'estètica i concepció del món d'Ortega i Gasset, Miquel Villalonga, Nietzsche o l'esteticisme de D'Annunzio o d'Oscar Wilde. Si avui dia diguéssim a molts dels nostres pretesos mestres de la crítica, a alguns "selectes" comissaris d'editorials nostrades o principatines, que les seves "excelses" opinions literàries, la "genialitat" de llurs pretensioses afirmacions, no deixen de ser més que esquifida filosofia feixista una mica descafeïnada per allò que l'elitisme reaccionari no està gaire ben vist, ens acusarien -ja ho han fet i ho fan sovint- de ser radicals ideòlegs del marxisme. Però en el llibre d'Adolf Hitler La meva lluita, en la pràctica imperialista i racista del III Reich hitlerià, hi havia molt d'excelsitud nietzschiana, de la teoria de l'art per l'art d'Oscar Wilde o del pansit esteticisme dannuncià, de la burda concepció dels senyors i els seus servents dient que "el meu únic compromís és amb la ploma".
Els forns dels camps d'extermini nazis s'encenien sovint amb conceptes en contra del compromís de l'art amb el poble (la qual cosa el nazisme i el feixisme consideraven bolxevisme aplicat a l'estètica). Avantguardistes d'Alemanya, Itàlia, Espanya, de tot Europa, anaren als forns crematoris nazis juntament amb jueus, comunistes i demòcrates. La lluita per la defensa d'una cultura d'esquerres, per un realisme lligat a la necessitat de remoure la somorta societat de classes que ens oprimia, anava i va estretament lligada al combat pel progrés de la humanitat. Bertolt Brecht, al seu treball Cinc dificultats per a escriure la veritat, deixava constància d'unes normes que per a molts de nosaltres serien vàlids suggeriments a seguir davant l'aclaparador feixisme que ens dominava (els quaranta anys de dictadura burgesa sota la dominació del general Franco). Deia Brecht: "Aquell qui vol combatre la mentida i la ignorància i escriure la veritat, ha de vèncer almenys cinc dificultats. Li cal el coratge d'escriure la veritat, quan arreu l'ofeguen; la intel.ligència de descobrir-la, quan arreu l'amaguen; l'art de fer-la manejable com una arma; el judici per a triar aquells dins les mans dels quals serà eficaç; l'astúcia per a propagar-la entre ells".
Al final de la II Guerra Mundial Jean-Paul Sartre, Roger Garaudy, Ernst Fischer, entre molts d'altres, des de posicions marxistes havien teoritzat sobre la necessitat d'un tipus de realisme allunyat tant de l'escolàstica dels crítics d'art al servei de la superstructura ideològica del capitalisme, com de les normes que a través dels servils impartia la nova burgesia "roja" que havia arribat al Poder a l'URSS exterminant els autèntics bolxevics, els anarquistes, els nacionalistes revolucionaris o, simplement, els artistes sense partit.
Llegint i estudiant els resultats de la polèmica i de la forta lluita cultural que s'establí entre formalistes i revolucionaris a l'URSS (anys 1934-1946) ens adonàvem de les mancances i debilitats del marxisme vulgar en aquest camp. Ja molt abans de 1936 la naixent burocràcia soviètica havia anat exterminant tot allò de creatiu que hi havia dins la revolta cultural que s'esdevengué arran de la Gran Revolució del disset. Els futuristes tengueren molt mala premsa, les organitzacions del Proletkult (per un Art Proletari) foren sistemàticament atacades pels funcionaris de cultura tradicional (Jdànov) del nou sistema. De cop i volta tota la intel.lectualitat burgesa i tsarista es convertí de la nit al dia en "comunista". Però el funcionariat del tsar no era revolucionari. Isaac Deutscher i altres historiadors de la Revolució Russa expliquen que aquesta "conversió" al bolxevisme el que pretenia de debò era barrar el pas a la revolta que s'estenia en contra de la cultura reaccionària (repetides i continuades campanyes d'alfabetització posaren l'escriptura i els llibres, la música i el teatre, la poesia i la novel.la a l'abast de masses immenses fins aleshores privades del gaudi de la producció cultural de la humanitat. Sorgien fornades d'escriptors d'origen pagès i proletari que qüestionaven el poder que els intel.lectuals conservadors exercien damunt la reproducció de la ideologia dominant; les campanyes en contra de les supersticions religioses, la desaparició dels reaccionaris textos d'història o de filosofia a escoles i universitat, trasbalsaven completament el control ideològic de les classes dominants russes).
Una aferrissada lluita d'interessos i de concepcions s'establí dins del camp de la cultura. Els nous funcionaris aturaren les experimentacions de Meyerhold en teatre (el gran director seria assassinat per Stalin en els anys quaranta); Bàbel fou sistemàticament perseguit fins a la mort; Maiakovski optà per suïcidar-se; el cineasta Eisenstein hagué de canviar radicalment tota la seva concepció del fet cinematogràfic per a poder continuar treballant (salvà la vida d'aquesta manera); en arquitectura, els constructivistes (El Lissitski), entre altres, no pogueren portar a terme les seves revolucionàries idees de modificar l'arquitectura tradicional (el piset unifamiliar, l'escola militarista, l'esbarjo gregari i de masses manipulades)... Brecht ja ens havia advertit de les dificultats en què es trobaria qui no s'inclinàs davant dels poderosos, l'artista que no volgués enganar els dèbils. Escrivia: "Naturalment, és molt difícil no inclinar-se davant els poderosos i molt profitós enganyar els dèbils. Desagradar els posseïdors vol dir renunciar a posseir. Declinar la glòria entre els poderosos significa sovint declinar tota mena de glòria".
En el camp estrictament polític, amb l'extermini físic del trostquisme també desapareixia el component de democràcia de base del bolxevisme, tots els aspectes de lluita internacional (la concepció de revolució mundial que hi havia en el pensament original de Marx, Engels i Lenin). La revolució soviètica esdevenia en mans de Stalin un fet específicament rus oblidant l'internacionalisme congènit del pensament marxista. Cap al 1936-37, coincidint amb l'època dels grans processos de Moscou (l'extermini de la vella guàrdia bolxevic, l'afusellament -tret de Trotski que seria assassinat a l'exili- de la direcció del partit que havia fet la revolució i havia guanyat la guerra als blancs: Zinòviev, Radek, Bukharin, Rakovski, Tomski, etc), es consolidava arreu de l'URSS i quasi a tot el món el marxisme vulgar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 02 Maig, 2008 16:13 |
Si Jaume Carbonero continua amb la seva demencial política de voler construir sense pensar en les conseqüències de les seves decisions només agreujarà els problemes que ja té Campos. Els carrers no bastaran per aparcar els cotxes; les escoles del poble ja estan desbordades, serà necessari –ja ho és!- una ampliació gegantina de l’ambulatori... totes les infraestructures quedaran petites i s’haurà de pensar a donar serveis a aquestes divuit mil o vint mil persones previstes. (Miquel López Crespí)
Salvar Mallorca! Jaume Carbonero i la destrucció de Campos
Dies passats vaig assistir a un bellísim i evocador acte cultural. Era a la Biblioteca de Cort i hi intervenien els escriptors Pere Rosselló Bover, Xavier Abraham i Joan Perelló. Tots bons amics i excel·lents poetes. Entre els poemes llegits --poemes d’amor i melangia, versos dedicats al nostre fugaç pas per la vida... --, també en llegiren de combat, d’enyorança per aquesta Mallorca que dia a dia va morint trossejada per especuladors sense consciència, per lladres i corruptes, els pocavergonyes que destrueixen recursos i territori, encimenten la terra, fan malbé el nostre paisatge. Els haikus de Pere Rosselló Bover són un exemple en aquest sentit; els poemes de Joan Perelló rememorant aquella illa que coneguérem en un passat recent, feien posar la pell de gallina en constatar el que ens han enflocat un exèrcit de malfactors, tants de polítics remeiers d’arenes i cendres que ens passen amb cançons mentre especulen, alguns roben les comptes corrents de les institucions i organitzen orgies sexuals amb els diners dels contribuents.
Mentre escoltava el magnífic recital poètic, absort en aquell ambient tranquil, envoltat de llibres i bons amics, no deixava de pensar en les malifetes del polèmic conseller d’Habitatge del Govern de les Illes. Em referesc a Jaume Carbonero, aquell que vol construir en sòl rústic i que, per a la seva vergonya, hagué de ser frenat en les seves ànsies destructives per Nadal, d’UM, i també, més vergonya encara!, per Rosa Estaràs del PP. Sortosament la irracional llei Carbonero va ser retirada pel Govern, i, amb les aportacions de tots els grups parlamentaris, els partits abans esmentats, però també del Bloc, PSOE i Eivissa pel Canvi, va poder tirar endavant un nou projecte més raonable.
Però Jaume Carbonero ha emproat el poble del nostre amic Joan Perelló i, en una de les seves polèmiques i sempre desencertades disposicions, vol construir 450 nous habitatges quan hi ha un munt de pisos buits al poble. Un desbarat fora mida que ha estat denunciat per l’esquerra alternativa de les Illes i, com veurem més avall, motivà en el seu moment unes bones reflexions del poeta Joan Perelló.
Anem a pams. Per l’octubre de 2006 l’Ajuntament de Campos va aprovar la revisió de les Normes Subsidiàries del seu terme municipal únicament amb els vots favorables del PP. Aquestes normes preveuen duplicar la població fins a les divuit mil persones! Els nous habitatges de VPO que Jaume Carbonero vol construir a Campos l´únic que faran serà contribuir a consolidar un creixement desmesurat. El Govern, si dóna suport a aquest nou desbarat del conseller d’Habitatge, farà una opció que no té res a veure amb un ecologisme sostenible, amb la preservació de recursos i territori, i el bestial creixement demogràfic que comportarà l’errada decisió de Carbonero agreujarà el col·lapse que en molt aspectes ja pateix Campos.
Recordem, com explica el web Ixent, que voler arribar als divuit mil habitants és un fet d’una irresponsabilitat total. Com ha escrit l’activista i dirigent sindical Llorenç Buades, l’any 2004 Campos tenia 7.998 habitants, i l’any 2007 s’obrí amb 9.018 persones. Els anys 2003 i 2004 s’alçaren 200 habitatges nous al poble. Durant els anys 2005 i 2006 varen ser 577, i durant el 2007 són 476 els habitatges nous visats i en construcció. Ni les indústries làcties, ni les explotacions ramaderes en recessió han generat llocs de treball per a tanta gent. En els darrers anys, a un creixement de 1.020 habitants entre el 2004 i el 2007, han seguit 1.253 habitatges nous: més habitatges que persones.
I, ara, el conseller Jaume Carbonero ha posat en marxa la construcció de 435 habitatges nous.
Ens demanam d’on surt, quins són els motius d’aquesta delirant bogeria constructora, quan tothom sap que en aquests indrets no hi ha llocs de treball, ni els equipaments socials, si les infraestructures necessàries per a fer front al creixement que vol imposar Carbonero al poble de Campos.
Si Jaume Carbonero continua amb la seva demencial política de voler construir sense pensar en les conseqüències de les seves decisions només agreujarà els problemes que ja té Campos. Els carrers no bastaran per aparcar els cotxes; les escoles del poble ja estan desbordades, serà necessari –ja ho és!- una ampliació gegantina de l’ambulatori... totes les infraestructures quedaran petites i s’haurà de pensar a donar serveis a aquestes divuit mil o vint mil persones previstes.
Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.
Emportat per una certa tristor, el poeta Joan Perelló deixava constància del seu dolor en uns bells comentaris penjats en el seu blog de BalearWeb: “Les notícies que duu [la premsa] sobre la construcció de 450 vivendes de protecció oficial a la vila de Campos me deixa atordit. Ja hi duiem dies sobre això i sembla que pren malament. No hi veig cap explicació coherent i, en canvi, hi veig molt d’emperons”. I conclou: “El creixement desmesurat, un 15%, sense planificació, ni necessitat, no treu cap enlloc. Desconec a hores d’ara el per què de tot plegat i si els actuals governants han rebut una herència de la qual no poden ni saben com desfer-se’n. Sense comptar amb aquestes vivendes VPO en aquest poble ja hi ha hagut un augment considerable de nova vivenda i diuen que en queden moltes de buides encara. No sé si qualcú hi posarà remei o acabarem com sempre, tombant el coll i avesant-nos a una nova configuració urbana”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 02 Maig, 2008 07:11 |
Des de les murades es podien veure els nous edificis de Rossville street, el cementiri existent més enllà de Lone Moor road fent frontera amb el barri que hi havia rere Iniscarn Road i que arribava des d' aproximadament Lislance Drive fins a Brooke Park. En el cementiri de la ciutat, just darrera Lone Moor road, hi eren enterrats nombrosos soldats i oficials de l'IRA i combatents per la llibertat irlandesos. De rere les tombes, protegits per les creus dels caiguts, els patriotes de finals del seixanta i començaments dels setanta disparaven a les tropes britàniques i a la policia. Alguns dels habitants del carrer de Lone Moor Road ens explicaven que, sovint, sentien les bales dels patriotes i de les forces repressives xiular per damunt dels seus caps. (Miquel López Crespí)
La 'dictadura democràtica' dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria". (Miquel López Crespí)
Irlanda: març de 1968
Però parlàvem d'Irlanda en aquell mes de març de 1968. Els carrers comercials de Derry lluïen amb tota la seva esplendor. Encara no havia començat la campanya de bombes contra els interessos britànics i dels colons protestants, i podíem guaitar en els mostradors de les botigues i magatzems de Ferryquay street, de Bishop street, de London street o de la plaça de Waterloo. Uns anys endavant no ens restaria res de tant de luxe i brillantor. Aleshores, a començaments dels setanta, els comerços que no havien estat destruïts, els que s'havien salvat de la campanya de bombes, eren rere plafons de fusta o metàl·lics i no podies veure res des de l'exterior. Tenc fets un parell de reportatges fotogràfics d'aquell Derry de principis del setanta tan diferent de la ciutat que vaig conèixer en la meva primera visita.
Des de les murades es podien veure els nous edificis de Rossville street, el cementiri existent més enllà de Lone Moor road fent frontera amb el barri que hi havia rere Iniscarn Road i que arribava des d' aproximadament Lislance Drive fins a Brooke Park. En el cementiri de la ciutat, just darrera Lone Moor road, hi eren enterrats nombrosos soldats i oficials de l'IRA i combatents per la llibertat irlandesos. De rere les tombes, protegits per les creus dels caiguts, els patriotes de finals del seixanta i començaments dels setanta disparaven a les tropes britàniques i a la policia. Alguns dels habitants del carrer de Lone Moor Road ens explicaven que, sovint, sentien les bales dels patriotes i de les forces repressives xiular per damunt dels seus caps. Si volíem anar a fer una volta per aquell barri relativament modern de Derry partint de la zona baixa, passejàvem per Foyle road. Després, pujant per Lone Moor road, ens indinsàvem per un carrer amb no gaire cases, el carrer de Bligh Lane, i aleshores podíem anar fins al cementiri o, més enllà, fins a Melmore, Malin, Leenan o Dunree Gardens.
En el record encara aquella botigueta de Derry on anàvem a comprar els discos amb cançons de la resistència, l'himne nacional d'Irlanda amb la lletra que cantaven els patriotes irlandesos a les presons dels protestants d'Irlanda del Nord, als camps de concentració britànics. La botigueta de discos de Derry era bona de trobar si sorties per la Butcher's Gate de les antigues muralles del segle XVII. Just una mica més enllà, entrant ja en el Bogside, t'esperava, com una esperança radiant, el famós cartell anunciant que hom s'endinsava en un indret habitat pels més aferrissats lluitadors per la llibertat d'Irlanda. En serv diverses fotografies. El cartell deia, i diu encara: "You are entering in free Derry" que, en traducció catalana, significa simplement: "Ara entrau en el Derry lliure".
La botigueta de discos de la cantonada de Waterloo street era extremament petita. Només hi cabien dues o tres persones alhora, però així en els prestatges podies trobar tot el folklore irlandès, ara en diuen "música ètnica", i, també, com és evident, les cançons de la resistència. La qual cosa no em deixava d'estranyar havent arribat d'un estat amb la manca de llibertats de tots coneguda on, per trobar discos amb les cançons de la guerra civil, per exemple, havies d'anar a París, Londres, Roma o Milà i els havies de portar d'amagat, exposant-te als acostumats problemes amb la Guàrdia Civil o amb la Brigada Social.
A Irlanda, malgrat la falta de llibertats ocasionada pel poder dictatorial, podies trobar aquests discos de la resistència, la majoria himnes i balades explicant l'heroica lluita del poble irlandès, enlairant els militants de l'IRA morts en el passat o en les lluites del present.
Va ser precisament en aquest començament de març de 1968 i en aquesta botigueta, cantonada de Butcher's Gate amb Waterloo street, on vaig sentir per primera vegada l'himne i la lletra de La cançó del soldat, l'himne nacional d'Irlanda. Un dèbil sol hivernenc penetrava amb dificultats per la finestra. A l'exterior es divisaven, en primer terme, els grisos blocs d'habitatges socials que et rebien en entrar al Bogside i on, uns anys després, s'esdevendria la matança que ja ha quedat en la història amb el nom de la massacre del Diumenge de Sang. Les xemeneies de les cases proletàries del barri catòlic fumejaven sense aturar. Caminant per Foyle road fins a Lone Moor road podies veure encara algunes de les improvisades cases d'uralita fetes en temps de la Segona Guerra Mundial i que, amb tota la seva càrrega de mancances i misèria, encara eren emprades com a habitatges per algunes de les famílies catòliques més pobres. Era en aquelles circumstàncies, comprovant amb els teus propis ulls, veient cara a cara les injustícies en la distribució dels habitatges socials, quan comprenies a la perfecció el sentit de la lluita per la igualtat d'oportunitats entre catòlics i protestants que es desenvolupava en les entranyes de Derry o Belfast. La "dictadura democràtica" dels colons protestants sobre els sis comtats d'Irlanda del Nord s'exercia no solament mitjançant la força bruta, la repressió pura i simple, sinó també i especialment mitjançant el control "democràtic" de les àrees electorals. Els habitatges socials i les millors feines sempre eren lliurats als colons. El control i modificació dels districtes electorals aconseguia que, malgrat que una zona tengués majoria catòlica, amb les convenients delimitacions i "canvis de frontera" entre districtes, els colons aconseguien tenir sempre majoria també allà on eren minoria.
Fins a les lluites pels drets civils de finals dels anys seixanta aquestes injustícies semblaven eternes, inamovibles.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 01 Maig, 2008 19:37 |
Torna a Palma la Diada per la Llengua de l'Obra Cultural Balear
Per al dissabte, 17 de maig de 2008, l'Obra Cultural Balear torna a convocar la ciutadania perquè celebrem la Diada per la Llengua.
És un dia, de festa reivindicativa, dedicat a proclamar que la llengua catalana és l'única llengua pròpia de Mallorca, a més de ser-ne oficial.
Vint-i-cinc anys després d'haver-ho reconegut amb tots els ets i uts l'Estatut d'autonomia per a les Illes Balears, encara n'hi ha que, de manera tan barroera com repugnant, s'oposen a assumir-ho de bon grat; i s'entesten a fer-hi prevaler la llengua castellana, tan oficial com poc pròpia.
Tot Mallorca -com es manifesta des de l'OCB- està convocat a participar en aquesta Festa per la Llengua, organitzada amb la finalitat de promoure manifestacions culturals fetes en llengua catalana.
Es vol que la Festa per la Llengua torni a ser un clam popular, multitudinari, a favor de les senyes d'identitat de mallorquines i mallorquins, i a favor de l'element que més ens caracteritza com a poble: la llengua catalana.
Es manté ben viva dins el record la celebració diversa d'aquesta gran Diada per la Llengua i l'Autogovern que ha aconseguit d'omplir de gom a gom la Plaça Major de Palma en ocasions diverses.
Enguany, l'Obra Cultural Balear fa comptes que la Festa per la Llengua ompli el centre de Palma amb una àmplia mostra d'activitats culturals i de la feina que fan diferents associacions mallorquines, amb la finalitat d'omplir-lo amb la participació de milers de persones provinents de tots els racons de Mallorca.
Preparem-nos-hi, amb moltes ganes!
Web Promocat
La Diada per la Llengua i l'Autogovern que convoca l'OCB hauria de ser, a uns dies de les eleccions, un punt d'inflexió important i molt necessari. Es tracta de fer arribar un clar missatge als nostres polítics i dir-los que no n'hi ha prou amb el que fan per servar la llengua, que la lluita per preservar les nostres senyes d'identitat requereix encara més esforços i més compromís militant. (Miquel López Crespí)
Articles de l’escriptor Miquel López Crespí en defensa de les Diades per la Llengua i l’Autogovern convocades per l’OCB
Una cadena humana per la llengua
L'Obra Cultural Balear coordina novament, com cada any, una de les accions en defensa de la llengua catalana més importants que es fan a les Illes: la Cadena Humana per la Llengua i l'Autogovern, que tendrà lloc el proper dissabte 10 de maig. La cadena humana començarà a les sis de l'horabaixa a la plaça Major i finalitzarà a plaça de la Llotja. Hi haurà "teca i festa" amb l'actuació de Joan Bibiloni i Música nostra.
Fins aquí la informació. Però molta gent es demana si, un quart de segle després de finida la dictadura, encara s'ha de lluitar pel que és evident (que diria Bertolt Brecht), és a dir, per a preservació d'una cultura i unes senyes d'identitat sempre amenaçades per determinats poders i partits aliens a la nostra història, als sentiments més profunds del nostre poble. Per la meva part pens que totes aquestes campanyes de mobilització i conscienciació ciutadana són extremament útils per a dinamitzar la societat civil, per a no adormir-se en la famosa "delegació de poders" que comporta l'actual democràcia sorgida dels pactes amb el franquisme reciclat. Tot el que sigui actuar, participar en activitats cíviques, crítiques amb el poder (qualsevol poder i de qualsevol partit) és una medecina que rejoveneix sempre el poble al qual molts polítics professionals voldrien sempre adormit, dòcil i amnèsic.
Però la situació de la llengua catalana, malgrat els avenços aconseguits, és prou greu per haver d'estar sempre alerta i vigilants amb els polítics que ens governen (i sovint ens malgovernen!). L'escriptor Enric Larreula, autor del llibre Dolor de llengua (Edicions 3 i 4), diu que el català "està en procés avançat de substitució pel castellà" i, molt preocupat, assegura que "hem perdut el món econòmic, el de la joventut, que és el més terrible, i hem perdut la capacitat d'integrar la gent que ve de fora".
El comunicat que ens convoca a la magna manifestació de dia 10 de maig reconeix que, a les Illes, el Pacte de Progrés, dins el camp de la preservació de la nostra llengua, ha representat un canvi positiu. Abans, amb el PP, s'aprovaven normatives, com el decret 100 d´ús del català a la funció pública, o el Decret de Mínims d'ensenyament en català que no s'aplicaven com pertocava a conseqüència que els que els havien d'aplicar no hi creien. Tot això ha mudat. La gestió del conseller d'Educació Damià Pons i del director general de Política Lingüística, Joan Melià, ha estat remarcable i s'han de reconèixer les coses positives que han fet. Ben cert que sense la tasca eficient d'aquests dos homes i el seu equip de collaboradors la reculada de l´ús social de la llengua catalana encara hauria estat més terrible.
La Diada per la Llengua i l'Autogovern que convoca l'OCB hauria de ser, a uns dies de les eleccions, un punt d'inflexió important i molt necessari. Es tracta de fer arribar un clar missatge als nostres polítics i dir-los que no n'hi ha prou amb el que fan per servar la llengua, que la lluita per preservar les nostres senyes d'identitat requereix encara més esforços i més compromís militant.
A l'actitud, diguem-ne "bellicista" del PP contra el que està fent el Govern del Pacte de Progrés, s'hauria d'afegir l'actitud sovint covarda de molts catalanoparlants que, en sentir una altra llengua, no saben defensar el català. El web de "Racó Català" explicava el 12 de desembre del 2002: "Ens hem acostumat a canviar automàticament al castellà davant els estrangers i fins i tot els castellanoparlants del país. Ja n'hi ha prou de sentir-nos mal educats pel fet d'utilitzar la nostra llengua a casa nostra. Això és esquizofrènic."
L'OCB ens recomana ser molt exigents amb els candidats de partits del Bloc de Progrés i alhora que es denuncia l'actitud sectària del PP, estar vigilants amb qui només de boqueta diu defensar la llengua i l'autogovern. Posarem uns exemples. Ens trobam al final de la legislatura i no hi ha encara una televisió autonòmica malgrat tantes promeses electorals. Al Principat s'han presentat cinc projectes concrets de reforma de l'Estatut, aquí cap. No hi ha propostes de dedicar a la política lingüística almenys tres vegades més de pressupost que fins ara. No hi ha un pla integral que afronti la realitat del fenomen immigratori. No hi ha el compromís de cridar tota la societat a implicar-se a fons en el redreçament de l´ús de l'idioma propi. Per això dia 10 de maig hem de sortir al carrer, com demana l'OCB, a dir que no n'hi ha prou i ha exigir als candidats del Pacte que facin encara molt més per la llengua, la cultura, la millora de l'autogovern i per l'ètica en la gestió pública.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Maig 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |