Miquel López Crespí - Memòria històrica

L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica denuncià ahir la manera com l'equip de govern ha decidit unilateralment conservar alguns dels noms de carrers franquistes. «Noms com Ruiz de Alda o García Morato, per posar dos exemples, són encara denominacions de vies públiques que no representen i no han representat mai valors democràtics ni de convivència que mereixin l'honor de pertànyer al nomenclàtor d'una Ciutat», recriminà l'Associació.

Memòria Històrica recordà que ja ha passat un any des de les eleccions municipals i la ciutat de Palma és encara plena de símbols i monuments al·lusius al bàndol feixista de la Guerra Civil i de la dictadura. És per això que no entén el retard de les administracions municipals de donar cobertura i compliment a les demandes que en temes de democratització de l'espai públic féu l'Associació en el seu moment. Concretament, el 18 de juliol de 2007. La demanda de l'asssociació és molt clara: «Exigim a Cort l'eliminació de les restes més visibles del franquisme a Palma, els monuments de la Feixina i de la plaça de Santa Catalina entre d'altres i el canvi immediat dels noms dels carrers de vies públiques dedicades a exaltar els feixismes i els prohoms de la dictadura franquista».

Memòria Històrica exigeix a Cort que retiri els símbols franquistes

LAURA MORRAL. Palma.

L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica denuncià ahir la manera com l'equip de govern ha decidit unilateralment conservar alguns dels noms de carrers franquistes. «Noms com Ruiz de Alda o García Morato, per posar dos exemples, són encara denominacions de vies públiques que no representen i no han representat mai valors democràtics ni de convivència que mereixin l'honor de pertànyer al nomenclàtor d'una Ciutat», recriminà l'Associació.

A aquest fet s'afegeix l'actitud de Cort a l'hora de comunicar als membres de la Memòria Històrica els canvis efectuats als carrers a pesar que un representant de l'associació participà en la comissió de toponímia, organitzada pel Consistori i que, juntament amb altres col·lectius cívics, proposaren un seguit de noms per dur endavant la nova retolació de les plaques de Ciutat. «Com a promotors d'aquesta iniciativa, considerem del tot insuficient que només se'ns hagi acceptat un sol nom dels 30 que presentàrem», reitera l'entitat.

En aquest sentit, Memòria Històrica recordà que ja ha passat un any des de les eleccions municipals i la ciutat de Palma és encara plena de símbols i monuments al·lusius al bàndol feixista de la Guerra Civil i de la dictadura. És per això que no entén el retard de les administracions municipals de donar cobertura i compliment a les demandes que en temes de democratització de l'espai públic féu l'Associació en el seu moment. Concretament, el 18 de juliol de 2007. La demanda de l'asssociació és molt clara: «Exigim a Cort l'eliminació de les restes més visibles del franquisme a Palma, els monuments de la Feixina i de la plaça de Santa Catalina entre d'altres i el canvi immediat dels noms dels carrers de vies públiques dedicades a exaltar els feixismes i els prohoms de la dictadura franquista».

Memòria Històrica considera que l'Ajuntament ha actuat amb molt poca «delicadesa» institucional cap a l'associació. La polèmica del canvi de noms deriva pel fet que l'Ajuntament de Palma anuncià fa una setmana que retiraria 68 denominacions de carrers vinculats al règim franquista. Tanmateix, aquests canvis deixen al marge prop d'una trentena de noms.

Diari de Balears (16-V-08)

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Que Jaume Carbonero fa el joc als promotors és evident. Si no fos així, si escoltàs la societat civil, els experts del GOB, sabria a la perfecció com a les Illes sobren els pisos buits. En aquests moments són prop de cent mil els habitatges que, amb una adequació de la legislació vigent, afavorint el lloguer dels més dèbils econòmicament, podrien posar-se a disposició de la societat. (Miquel López Crespí)

El GOB critica la llei de Jaume Carbonero

Qui més ha encertat en la crítica al desmesurat creixement urbanístic impulsat per Jaume Carbonero i el Govern de les Illes ha estat, com de costum, el GOB. En la nota publicada fa uns dies, el prestigiós grup ecologista, en criticar la llei Carbonero, recordava el discurs d’investidura del president Antich, aquelles promeses –promeses que semblen esborrades pel vent!-- quant a no consumir ni un pam més de territori.

Si fem un petit resum de la nota informativa publicada pel GOB, nota que podem trobar penjada al lloc de l’entitat conervacionista, constatarem com, amb l’excusa de construir habitatges per a afavorir el lloguer, el que s’ha fet de veritat ha estat plegar-se als interessos dels promotors de la construcció. Jaume Carbonero, com de costum amb les seves desencertades propostes, ens ha volgut enganyar amb la cortina de fum dels habitatges socials. Però el GOB ens diu el contrari, i nosaltres sempre hem tengut molta més confiança en l’organització ecologista que en les receptes de determinats polítics professionals, especialistes del romanço com Jaume Carbonero, experts solament a causar problemes a les forces progressistes de les Illes. Que Carbonero fa el joc als promotors és evident. Si no fos així, si escoltàs la societat civil, els experts del GOB, sabria a la perfecció com a les Illes sobren els pisos buits. En aquests moments són prop de cent mil els habitatges que, amb una adequació de la legislació vigent, afavorint el lloguer dels més dèbils econòmicament, podrien posar-se a disposició de la societat.

El GOB no vol mentides, excuses de mal pagador, i demana una rectificació en la política de foment dels habitatges de protecció oficial que impulsa Carbonero.

Que la demagògia de Carbonero no enganya ningú, que és fals el que diu, que ens menteix tant com vol i més, es pot demostrar amb les estadistíques en la mà, amb els informes que empren els ecologistes per a demanar aquesta urgent rectificació al Govern. Amb dades de 2006 sabem que a les Illes, sense comptar les instal·lacions hoteleres, hi ha actualment 537.911 habitatges, dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.2622 estan desocupades tot l’any. Com diu el GOB: “Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable”.

Les mentides de Jaume Carbonero queden exposades a la llum de tothom. A què treu cap la seva delirant proposta –a no ser per afavorir els promotors-- de voler construir 5.000 nous habitatges, destruint el poc sòl rústic que ens queda? Si UM, el Bloc, la gent lúcida del PSOE i, per a vergonya del conseller!, Rosa Estaràs no arriben a consensuar una nova llei, la destrossa de recursos i territori encara hauria estat pitjor. Quina vergonya per a un conseller que es diu “progressista” que hagin de ser UM --i el PP!-- els que hagin d’aturar la política consumada del totxo i el ciment de Carbonero! I això que el Bloc ja ho havia advertit des del començament de la legislatura!

En el fons, la proposta de Jaume Carbonero, aprofitant la demagògia dels habitatges socials, el que pretén és oferir als promotors la construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO.

Nosaltres pensam ben igual que el GOB i els sectors amb més seny de la societat civil de les Illes. Les opinions dels ecologistes, d’Eivissa pel Canvi, del Bloc, de tots els que estimam les Illes, aquells que no volen més destrucció de recursos i territori són ben correctes i dignes de tenir en compte. En les delirants propostes de Jaume Carbonero no s’hi veu cap planificació lògica. Hi ha desbarats per donar i vendre. Per exemple: no es tenen en compte les necessitats de Palma alhora que es volen construir 450 pisos a Campos, un poble desbordat pel creixement dels darrers anys.

La irracionalitat dels plans de Carbonero arriba fins al punt d’intensificar les densitats edificatòries. És el cas de Palma, on el conseller proposa construir edificis de més de vuit plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea).

Cal trobar altres alternatives que no siguin la de l’acostumat “desarrollismo” de l’època franquista. Cal promoure el lloguer d’aquests prop de cent mil habitatges existents. Es tracta d’oferir incentius als seus propietaris o comprar-los per després llogar-los.

Caldria revisar l’irracional model de creixement il·limitat que ara tenim i, en lloc de restar en mans dels promotors, revisar aquest model destructiu de recursos i territori i redistribuir en comptes de voler continuar creixent fins a límits inconcebibles.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i el compliment de les promeses electorals : la substitució dels noms imposats pel feixisme (article publicat el setembre de 2007)

“Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat”. (Miquel López Crespí)

D'esquerra a dreta, i formant un autèntic bloc d'esquerra nacionalista cultural, Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Bartomeu Carrió i una amiga el dia del recital poètic "30 anys de poesia mallorquina". Recital poètic que Miquel López Crespí va fer en el marc de les activitats culturals de l'OCB, els Vespres de Can Alcover.

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló).

A mitjans dels anys 70 l’Organització d’Esquerrà Comunista (OEC) portà endavant la primera campanya per acabar amb els noms de places i carrers imposats pel feixisme

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-IX-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)

El Maig del 68 i la narrativa experimental dels anys 70 i 80

Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions que acaba de publicar la Fundació “SA Nostra” en la prestigiosa col·lecció Tià de Sa Real que dirigeix l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, s’han d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta.

Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).

Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L'onada d'oportunisme que envaí el moviment obrer i popular a conseqüència de la maniobra conjunta de la burgesia i la pseudoesquerra va rompre la columna vertebral d'aquell poderós moviment revolucionari i independentista que amenaçava els plans de reinstauració monàrquica, de continuisme postfranquista. Cal dir que Arturo Van den Eynde va ser un dels pocs quadres revolucionaris, amb els seus companys i companyes del PORE, que en els moments més tenebrosos de l'auge del felipisme sabé resistir, amb provada valentia i ferma consciència de classe, els cants de sirena reformistes que destruïen i anestesiaven el poble. (Miquel López Crespí)

Contra l’oportunisme i en defensa del socialisme (V)

La denúncia del reformisme socialdemòcrata i del burocratisme estalinista, la formació d'una autèntica avantguarda que s'havia de bastir en les lluites del moviment obrer i popular i la llibertat de les nacions oprimides per l'imperialisme, la inexistència de "textos prohibits" i, per tant, la possibilitat real de llegir, estudiar i interpretar els clàssics del pensament revolucionari mundial, són els eixos de partits com Acció Comunista, el POUM o l'Organització d'Esquerra Comunista, entre molts d'altres formacions que es reclamaven d'aquestes concepcions revolucionàires, és a dir, no reformistes.

Amb matisos diversos, les organitzacions revolucionàries compartien tota una sèrie d'actituds, formes de concebre el combat contra el feixisme i el capitalisme i herències culturals i polítiques molt semblants. Marx, Engels, Lenin, Trotski, Andreu Nin, Antonio Gramsci, Rosa Luxemburg, Anton Pannekoek i els situacionistes eran part d'una formació lliure considerada "herètica" per les diverses sectes estalinistes o seguidores del pensament d'Enxer Hoxa, Kim Il Sung, l'inefable Santiago Carrillo, Enrique Líster, etc.; per a no parlar de l'eurocomunisme sorgit en aquesta època.

Es tractava d'anar avançant, a mesura que el procés revolucionari així ho exigís, envers un Bloc Històric de Classes objectivament anticapitalistes que pogués implantar una societat socialista diferenciada tant dels models socialdemòcrates com del dirigisme d'estat soviètic. Alhora es volia anar bastint un tipus de partit marxista i leninista que no tengués res a veure amb la trista herència de la degeneració estalinista. Aquestes organitzacions volien d'allunyar-se dels perills de "caudillisme messiànic" tipus maoista o, fins i tot, "fidelista".

Trotsqui

Les organitzacions que es reclamaven del trotsquisme feien especial menció dels drets democràtics de les tendències i fraccions dins de l'organització. Estatuts i pràctica quotidiana havien de garantir la llibertat, dins la necessària unitat del partit, de totes les tendències revolucionàries. I, en la línia de no dogmatitzar els "clàssics", s'havia de procurar sempre i en tot moment anar cap a una lectura "laica", gens "religiosa", de les obres que inspiraven els fonaments ideològics d'aquestes organitzacions.

Molts partits desaparegueren amb les embranzides de la transició. Sindicats com la CNT foren durament colpejats per la repressió i les provocacions policíaques. S'ha de recordar aquella tenebrosa història: l'atemptat contra el local Scala de Barcelona, que serví per a criminalitzar el naixent moviment anarquista català. El PORE també va patir provocacions semblants i va ser el darrer partit marxista legalitzat pel nou estat sorgit de la reforma del franquisme: no va poder actuar "normalment", de forma legal fins el març de... 1983!

L'onada d'oportunisme que envaí el moviment obrer i popular a conseqüència de la maniobra conjunta de la burgesia i la pseudoesquerra va rompre la columna vertebral d'aquell poderós moviment revolucionari i independentista que amenaçava els plans de reinstauració monàrquica, de continuisme postfranquista. Cal dir que Arturo Van den Eynde va ser un dels pocs quadres revolucionaris, amb els seus companys i companyes del PORE, que en els moments més tenebrosos de l'auge del felipisme sabé resistir, amb provada valentia i ferma consciència de classe, els cants de sirena reformistes que destruïen i anestesiaven el poble.

I aquesta és una de les herències més importants que ens llega el dirigent del POR, aquell antic militant revolucionari antifranquista que ja a mitjans dels anys seixanta feia seves les millors tradicions de lluita del moviment obrer català i internacional.

En la tasca de servar les idees marxistes, el mètode d'anàlisi marxista, d'aplicació revolucionària i creativa de les idees de Lenin i Trotki, hi hagué sempre Arturo Van den Eynde, aquell Aníbal Ramos de la clandestinitat. Mitjançant La Aurora o les més diverses publicacions del PORE (després POR) pogué fer arribar a tota una sèrie de lluitadors d'avantguarda, als sectors més combatius del poble i de la joventut catalana i de l'estat, la memòria de fets històrics completament tergiversats per l'estalinisme i la socialdemocràcia mundials. Ens referim a la història autèntica de la Revolució Socialista d'Octubre, el significat per al present de les aportacions al marxisme de Lenin i Trotski i de molts d'altres pensadors revolucionaris. Fer aquesta feina intel×lectual, quasi en solitari, quan tothom es venia al poder per quatre rals, ha estat una gesta memorable i que hem de saber valorar en tot el que val.

Arturo Van den Eyde consagrà tota la seva vida a divulgar, no solament els fets més importants del moviment català i internacional, sinó a situar-los en la seva justa perspectiva històrica per a treure les lliçons adients per al present. Arturo no era, ni molt maco, el típic intel×lectual petitburgès que, de forma dogmàtica, vol imposar unes determinades idees als sectors d'avantguarda del poble. La seva vasta formació revolucionària, el coneixement acurat dels clàssics li permetia fer-ne una lectura creadora i actual, "laica", sempre revolucionària, dels fets del passat.

També era un amant aferrissat de la història, una de les seves autèntiques passions; i, davant l'amnèsia propagada per la burgesia, l'estalinisme i la socialdemocràcia, procurava tenir obertes les pàgines de La Aurora als esdeveniments històrics bàsics per a tot combatent antisistema.

En la revista del PORE/POR es podia trobar, al costat de la crònica de la darrera vaga de la construcció o del metall, vora les reivindicacions dels estudiants, una àmplia valoració, per posar un exemple, de l'obra de John Reed, Els deu dies que commogueren el món; de la història de La Comuna; de George Orwell i els Fets de Maig a Barcelona; de pel×lícules com Tierra y Libertad, de Ken Loach... Mai no mancaren a les pàgines de La Aurora aquella crònica, escrita per Arturo Van den Eyde o per un col×laborador que conegués aquells fets, amb la informació adient sobre el significat històric per al moviment obrer de l'obra i la vida de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, del grup "Spartakus" en la revolució alemanya, del paper del POUM en la guerra civil espanyola, el significat de la Revolució Cubana, el paper del maoisme dins del moviment obrer, la història del PCE, el significat real de la perestroika de Gorbatxov. Record ara mateix la importància que tenia per a Arturo Van den Eynde fer saber als militants marxistes el significat de la Revolució Hongaresa dels Consells (1919) o l'aixecament antiburocràtic, també a Hongria, de 1956, o la Revolució Cultural Proletària a la Xina dels anys seixanta. Ens els anys vuitanta va posar totes les seves esperances en la revolució antiestalinista encapçalada pel sindicat "Solidaritat", a Polònia, fins que el moviment caigué en mans de l'Església Catòlica.

Aquest coneixement de la història, del marxisme i del desenvolupament del moviment obrer català i internacional el portaven a escriure acurades anàlisis de les situacions del capitalisme internacional i, més que res, de la situació dels països de socialisme degenerat. Coneixedor a fons de l'obra de Pierre Broué, d'Issac Deutscher, de Pelai Pagès, podia analitzar no solament els fets més destacats de la nostra història sinó donar versions summament útils de la degeneració de la burocràcia soviètica o parlar del futur de la Revolució Xinesa o del Vietnam amb profund coneixement de causa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.

Jaume Carbonero i la destrucció de Campos

Dies passats vaig assistir a un bellísim i evocador acte cultural. Era a la Biblioteca de Cort i hi intervenien els escriptors Pere Rosselló Bover, Xavier Abraham i Joan Perelló. Tots bons amics i excel·lents poetes. Entre els poemes llegits --poemes d’amor i melangia, versos dedicats al nostre fugaç pas per la vida... --, també en llegiren de combat, d’enyorança per aquesta Mallorca que dia a dia va morint trossejada per especuladors sense consciència, per lladres i corruptes, els pocavergonyes que destrueixen recursos i territori, encimenten la terra, fan malbé el nostre paisatge. Els haikus de Pere Rosselló Bover són un exemple en aquest sentit; els poemes de Joan Perelló rememorant aquella illa que coneguérem en un passat recent, feien posar la pell de gallina en constatar el que ens han enflocat un exèrcit de malfactors, tants de polítics remeiers d’arenes i cendres que ens passen amb cançons mentre especulen, alguns roben les comptes corrents de les institucions i organitzen orgies sexuals amb els diners dels contribuents.

Mentre escoltava el magnífic recital poètic, absort en aquell ambient tranquil, envoltat de llibres i bons amics, no deixava de pensar en les malifetes del polèmic conseller d’Habitatge del Govern de les Illes. Em referesc a Jaume Carbonero, aquell que vol construir en sòl rústic i que, per a la seva vergonya, hagué de ser frenat en les seves ànsies destructives per Nadal, d’UM, i també, més vergonya encara!, per Rosa Estaràs del PP. Sortosament la irracional llei Carbonero va ser retirada pel Govern, i, amb les aportacions de tots els grups parlamentaris, els partits abans esmentats, però també del Bloc, PSOE i Eivissa pel Canvi, va poder tirar endavant un nou projecte més raonable.

Però Jaume Carbonero ha emproat el poble del nostre amic Joan Perelló i, en una de les seves polèmiques i sempre desencertades disposicions, vol construir 450 nous habitatges quan hi ha un munt de pisos buits al poble.

Recordem, com explica el web Ixent, que voler arribar als divuit mil habitants és un fet d’una irresponsabilitat total. Com ha escrit l’activista i dirigent sindical Llorenç Buades, l’any 2004 Campos tenia 7.998 habitants, i l’any 2007 s’obrí amb 9.018 persones. Els anys 2003 i 2004 s’alçaren 200 habitatges nous al poble. Durant els anys 2005 i 2006 varen ser 577, i durant el 2007 són 476 els habitatges nous visats i en construcció. Ni les indústries làcties, ni les explotacions ramaderes en recessió han generat llocs de treball per a tanta gent. En els darrers anys, a un creixement de 1.020 habitants entre el 2004 i el 2007, han seguit 1.253 habitatges nous: més habitatges que persones.

I, ara, el conseller Jaume Carbonero ha posat en marxa la construcció de 435 habitatges nous.

Si Jaume Carbonero continua amb la seva demencial política de voler construir sense pensar en les conseqüències de les seves decisions només agreujarà els problemes que ja té Campos. Els carrers no bastaran per aparcar els cotxes; les escoles del poble ja estan desbordades, serà necessari –ja ho és!- una ampliació gegantina de l’ambulatori... totes les infraestructures quedaran petites.

Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.

Emportat per una certa tristor, el poeta Joan Perelló deixava constància del seu dolor en uns bells comentaris penjats en el seu blog de BalearWeb: “Les notícies que duu [la premsa] sobre la construcció de 450 vivendes de protecció oficial a la vila de Campos me deixa atordit. Ja hi duiem dies sobre això i sembla que pren malament. No hi veig cap explicació coherent i, en canvi, hi veig molt d’emperons”.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Més noms

Per Antoni marimon. Historiador

No hi ha dubte que és molt positiva la iniciativa de l'Ajuntament de Palma de renovar el nomenclàtor de la ciutat en sintonia amb una democràcia consolidada i una autonomia que ja té un recorregut d'un quart de segle. Així mateix, també s'ha de destacar la creació, per primera vegada en la història d'una Comissió Especial per a la Toponímia de Palma, en la qual hi són presents experts en toponímia, arxivers, cronistes, representants de diverses associacions, i la regidora de Cultura de Palma, Nanda Ramon. De totes maneres, i com que encara queden carrers per posar nom i vies públiques amb noms franquistes per substituir, em permetré recordar alguns noms de ciutadans rellevants en diversos àmbits, majoritàriament progressistes o heterodoxos, alguns dels quals han estat injustament oblidats durant els llargs períodes de predomini caciquil o dictatorial que ha patit Palma. De fet, en un altre article en aquest mateix diari, l'historiador Pere Fullana, ja evocava alguns d'aquests personatges, en concret el bisbe liberal Pedro González Vallejo, que va donar suport a la supressió definitiva de la Inquisició i va haver de deixar Mallorca i renunciar a la mitra (1825) a causa de la segona reacció absolutista; el prevere Jeroni Bibiloni Llaneres, franciscà, introductor a Mallorca del socialisme utòpic i precursor del republicanisme federal; el dirigent anarcosindicalista Francesc Tomàs Oliver, un dels líders obrers més importants de seu temps no sols a Mallorca sinó en tot l'Estat; i Joan Gamundí Penya, un catedràtic de la Universitat Literària de Mallorca que col·laborà en la desamortització de Mendizábal i fou un dels fundadors de l'Institut Balear. En aquests noms i sens dubte, entre d'altres, hi podríem afegir els de Joan Baptista Picornell Gomila, precursor del liberalisme hispànic i de la independència de Veneçuela a les darreries del segle XVIII; Cristòfol Cladera Company, un intel·lectual i erudit nascut a sa Pobla, que fou canonge de la catedral de Mallorca i va arribar a esser secretari del ministeri d'Interior amb Josep I durant la Guerra del Francès; i Antoni Villalonga Pérez, un dels principals impulsors del republicanisme a Mallorca, bibliòfil destacat, diputat a Corts en diverses ocasions i batle de Palma (1872). Per cert, que també ocuparen la batlia de la capital insular el seu fill Francesc Villalonga Fàbregues (1931-1932); l'empresari i polític republicà federal Rafel Manera Serra (1869-1872); l'andritxol i futur empresari a l'exili veneçolà Bernat Jofre Roca (1932-1933); el metge i higienista Josep Tomàs Renteria (1933), que també es va haver d'exiliar, en aquest cas a Mèxic. Tampoc no hauríem d'oblidar l'intel·lectual i tinent de batle de Palma el 1936, Francesc de Sales Aguiló Forteza, d'Esquerra Republicana Balear, que es destacà en la lluita a favor de la llengua catalana i que també es va haver d'exiliar sense poder tornar mai a Palma. Així mateix, no sembla lògic que l'actual corporació, en ple procés de recuperació de la memòria històrica, no tengui un record pels tres regidors que, a més del batle Darder, foren vilment assassinats durant la Guerra Civil del 1936-1939, els socialistes Jaume Bauzà Far, Jaume Garcias Obrador i Miquel Porcel Torrens. Però encara hi ha més personatges que són dignes de donar nom a un carrer. Així, hem de fer esment als primers batles liberals, elegits el 1812 poc després de l'aprovació de la Constitució de Cadis, o els batles del Trienni Liberal del 1820-1823, Marià Canals, Ramon Villalonga i Rafel Crespí D'altra banda, seria tot un detall dedicar un carrer al ciutadà Llorenç Frau Abrines, potser el maçó mallorquí més important de la història, autor d'un més que notable Diccionario Enciclopédico de la Masonería (1883).

Diari de Balears (13-V-08)

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

L'assassí Franco inaugurant el monument al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El buit que deixa Neus Santaner a l'STEI-i no serà bo d'omplir. Militant des de jove en causes de l'esquerra, se n'ha arribat a dir que representa l'avantguarda cultural de l'antifranquisme. Fou sota la dictadura o als convulsos anys de la transició, quan Neus Santaner ajudà a fundar l'STEI-i. Duia el cabell llis i llarg, recollit en una coa. Les ulleres grans, pròpies d'un temps en què les fotografies encara mostraven rostres de blanc i negre. Així anava ella, amb el món a les seves mans i amb les idees al cap ben fermes. (A.Z)

Neus Santaner deixa el càrrec que ostenta des de fa vuit anys

El congrés de l'STEI-i tria Biel Caldentey com a secretari general

A.Z/C.A. Palma

Biel Caldentey va ser elegit ahir com a nou secretari general de l'STEI-i en el transcurs del congrés que es clausurà ahir. La seva predecessora, Neus Santaner, havia decidit no renovar el càrrec després de vuit anys al capdavant del sindicat. Un dels objectius que s'ha marcat l'STEI-i pels propers quatre anys és oferir el seu model a un major nombre de treballadors i arribar a altres sectors laborals i no just a l'Administració.Ahir també es va abordar el conflicte dels professors de l'ensenyament concertat que han amenaçat el Govern d'aturar les escoles els pròximes dies 14 i 15 si no accepta la proposta d'apujar les nòmines 200 euros mensuals. Precisament demà la Conselleria presentarà al col·lectiu una nova oferta de retribució.

El buit que deixa Neus Santaner a l'STEI-i no serà bo d'omplir. Militant des de jove en causes de l'esquerra, se n'ha arribat a dir que representa l'avantguarda cultural de l'antifranquisme. Fou sota la dictadura o als convulsos anys de la transició, quan Neus Santaner ajudà a fundar l'STEI-i. Duia el cabell llis i llarg, recollit en una coa. Les ulleres grans, pròpies d'un temps en què les fotografies encara mostraven rostres de blanc i negre. Així anava ella, amb el món a les seves mans i amb les idees al cap ben fermes.

Ha estat, i és, una infatigable feminista. El seu compromís també la portà a la defensa de la llengua. Un pols, el d'estendre el català a l'educació, que li costà dures crítiques des d'àmbits reaccionaris de les Illes. I també, sorprenentment, des d'organitzacions d'esquerres com ara Esquerra Republicana, que l'ha qualificada de «ditadora i totalitària». Ella, però, mai no s'ha fet enrere. Sota la seva direcció, Stei-i consolidà l'afiliació de treballadors de fora de l'ensenyament. També denuncià «l'oblit per part del Pacte de Progrés (1999-2003) a l'educació», situant-se a l'esquerra del Govern. Ara que deixa l'executiva, potser torna a exercir la seva professió. Educar els infants.

Diari de Balears (11-V-08)

Un article de Neus Santaner: Miquel López Crespí en el record (escriptors de la generaciò literària dels 70)

1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner guanyaven a Campos els seus primers premis literaris i d’investigació

En Miquel López Crespí és l'amic escriptor més prolífic dels que tenc i, a més a més, un home que viu per l'escriptura, cosa un tant estranya en aquests temps que vivim i el converteix en una 'rara avis' a la nostra terra.
Miquel López Crespí és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. En Miquel començà l'any 1968 les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares...

Col·laborador dels suplements de cultura, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Miquel López Crespí escriu de cinema en la prestigiosa revista Temps Moderns, d'economia i política en el portaveu de la PIMEM Eurosalmón, d'història a Sa Plaça, de poesia a S'Esclop... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne divuit, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el que parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'En Raimon. Hi havia en Miquel, en Bernat, en Pep, en Tomeu, na Cati...

Quasi setmana sí i l'altra també ens topàvem. O bé en una conferència de la Casa Regional Catalana, o bé a la desapareguda llibreria de Can Tous o a la de l'Ull de Vidre, o al bar Bosch o a casa seva, prop del cine Rívoli. La seva casa era veïna de la d'un cirurgià que em va operar de petita i, quan anàvem a Can Miquel i l'ascensor estava espanyat, havíem de pujar-hi a peu i en passar per davant de cal metge, m'agafava un calfred de pensar com la infermera famosa (havia estat secretària, deien, d'en Perón) m'arrabassava l'esparadrap de la ferida. La casa d'en Miquel era una casa molt acollidora, amb molts, molts de llibres, i sempre es parlava del mateix: de política i de teatre. Allà de tan escoltar m'hagués pogut treure un màster en formació política i teatral, i no precisament d'aquella política que a la força em varen obligar a assistir a l'Institut Joan Alcover, la de la "Formación del Espíritu Nacional", quan estudiava el batxillerat.

Una vegada, l'any 1972, sí que ha plogut d'aquesta!, coincidírem en uns premis de l'Ajuntament de Campos; ell en guanyà un de literari i jo un altre d'història. El dia que ens pagaren els respectius premis estàvem més contents que unes pasqües. I ho anàrem a celebrar amb les nostres parelles. Record aquest dinar en un petit restaurant del poble de Campos com un dinar molt divertit i alegre.
Anava passant el temps i les nostres trobades s'anaren espaiant. Tenia notícies de la tasca que anava fent perquè cada dos per tres en Miquel tornava a aparèixer als mitjans de comunicació, un altre poemari, una obra de teatre, un altre premi, i jo en llegir-ho em posava ben contenta i em deia que ja ho sabia que en Miquel era bo.

El primer llibre que vaig llegir d'en Miquel el vaig devorar fent cua renovant-me el carnet d'identitat, allà pel carrer de la Protectora, en aquell edifici tan llòbrec. El llibre es titulava La guerra just acaba de començar, encara crec recordar-lo, era petit i vermell. Em va motivar a seguir llegint teatre i a veure'n. Quasi sempre ens trobàvem en aquelles representacions que es feren a la primera època de l'ajuntament Ciutat, quan En Jaume Adrover era assessor, o un càrrec per l'estil, de l'àrea de cultura. En vérem en aquella època de bon teatre a Palma! Comediants, Dario Fo, la Cuadra, Victtorio Gasman! Després de les representacions ens trobàvem al bar, prop de l'Autitòrium i tornem-hi a parlar de política, de la cultura, del què hauríem de fer...

Passaven els anys i de tant en quan, sense gaire interval entre una i altra, les notícies dels guardons: "Joan Fuster 1984", "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), Premis Ciutat de València (de narrativa i de poesia), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc. I les publicacions a Barcelona, Lleida, Andorra, València, Alacant, Ciutat de Mallorca juntament amb traduccions a moltes comunitats autònomes de l'Estat espanyol (...) D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig.

M'arribaven notícies d'obres i més obres, de la posta en escena d'algunes, fins i tot alguna que altra obra seva musicada i cantada. Però un principi sempre es manté: una fidelitat, inqüestionable, sempre de part de les persones que han estat les perdedores, fidel amb el compromís social, des d'un posicionament marxista, obert i creatiu.

Han seguit passant els anys i a l'hivern passat ens tornàrem a trobar en la presentació d'un dels seus llibres, No era això: memòria política de la transició[El Jonc Edicions], i en vaig emocionar de recordar tants de fets viscuts als anys setanta i busques i vuitanta i la llagrimeta va rodar. Després l'Stei, la CGT i USO el várem cridar per a participar en la festa alternativa del Primer de Maig i de seguida ens digué que sí, participant de la mateixa manera que sempre ho ha fet d'ençà fa més de trenta anys.

En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!.

Per Neus Santaner, secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de les Illes (Stei)

Publicat en la revista L'Estel (1-IV-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El PCF no estava en absolut disposat a defensar les demandes de control obrer, per la creació d’una assemblea constituent, o per la formació de consells obrers. L’opció del PCF era defensar la República burgesa en contra del procés revolucionari i es dedicaren a desactivar el moviment. (Llorenç Buades)

El moviment, passat per les urnes, va acabar en una victòria gaullista, amb el 55%, i aquells que optaren per la via electoral per desactivar el moviment, com el PCF passaren de 73 escons a 34. Aleshores els menors de 21 anys no tenien dret al vot, i l’electorat d’esquerra va castigar als traïdors. (Llorenç Buades)

A quaranta anys de la Revolta de Maig de 1968

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del web Ixent

L'any 1966 els salaris de la classe obrera francesa eren els més baixos de la CEE i la jornada setmanal arribava a les 52 hores en alguns oficis.

Un any abans, el mes de febrer de 1967, es va produir una vaga a la fàbrica Rhodacieta de Besançon que ben aviat es va estendre a les fàbriques Rhodia i Cel·lophane i a les seves filials després de superar un acord signat pels buròcrates sindicals amb la patronal. Altres vagues es produiren a Le Mans i a Mulhouse el mateix any, totes elles reprimides pels agents de les CRS.

El mes de març el govern Pompidou va planificar retalls en els drets dela gent obrera en relació als drets de la gent en atur i de la Seguretat Social, i el 13 de desembre del mateix any milions de persones sortiren al carrer convocats per les centrals sindicals en un gran èxit de convocatòria. Després d'aquesta acció de tràmit, els dirigents sindicals no proposaren res més que una nova protesta pel maig de 1968.

El mes de gener de 1968 la radicalitat de la classe obrera que superava la voluntat de les burocràcies sindicals s'imposava de nou a Caen, on els 4800 obrers de la fàbrica SAVIEM decidiren la seva ocupació. Els treballadors, que tenien una edat mitja de 25 anys, armats de bastons s'enfrontaren als CRS. Treballadors i treballadores d'altres indrets de la ciutat ben aviat s'uniren a ells.

En aquestes dates les estructures de representació tradicional dels estudiants francesos (UNEF i també la Unitat d'Estudiants Comunistes havia entrat en crisi). Grups d'estudiants cada vegada més nombrosos formaven organitzacions alternatives a les existents, i entre elles les trotsquistes Joventuts Comunistes Revolucionàries,Organització Comunista Internacionalista,Veu Obrera i les maoïstes Union de Joventuts Comunistes -marxistes-leninistes. El naixement d'aquestes organitzacions va topar fins i tot amb enfrontaments físics per part dels partits tradicionals, a Rouen, a Brive, a Lyon i a la f'abrica d'Alsthom Saint-Ouen, perquè no volien perdre el monopoli de la representació política que els permetia els beneficis i subvencions del sistema democràtic.

A la facultat de Nanterre les trotsquistes Joventuts Comunistes Revolucionàries i algunes organitzacions anarquistes organitzaren actes de protesta contra la reforma Fouchet, de manera que el mes de desembre de 1967 al voltant de 10.000 estudiants es posaren en vaga. Al mateix temps protestaven contra la guerra del Vietnam i per l'accés a més llibertats en el campus, fets reprimits per la policia.

El 20 de març un militant de les Joventuts Comunistes Revolucionàries, anomenat Xavier Langlade, va ser detingut, dessprés d’un atac contra les oficines d’American Express i dos dies després 142 estudiants de Nanterre s'organitzaren i es manifestaren per la seva llibertat. D'aquesta manera s'inicià un procés de debat i reivindicació on els estudiants exigien ser tractats amb els mateixos drets que els adults. D'aquesta manera sorgí el "Moviment del 22 de Març".

Després d'una provocació del grup feixista Occident, el degà de Nanterre va decidir tancar la facultat fins als exàmens de juny. El 3 de maig, devers 5000 estudiants, disconformes, es dirigiren en protesta a La Sorbonne i decidiren la seva ocupació. Es va celebrar un miting. El rectorat decidí aleshores la seva expulsió i aquest fet originà els enfrontaments amb la policia.

El dia 7 va sortir Action, periòdic de la insurrecció estudiantil, que esgotà els seus 6.000 exemplars en dues hores.. El dia 8 es va fer una manifestació pacífica pel barri Llatí.

El dia 10 comença una vaga general de Secundària. El Barri Llatí és un camp de batalla contra la policia.. El dia 11, superat pels aconteixemnets, Pompidou, primer ministre, digué: "El Tribunal d'apel·lació podrà, conforme a la llei, decidir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants". Pompidou va prometre que la facultat tornaria a obrir-se el 13 de maig, el mateix dia que més de 600.000 persones es manifestaren en suport als estudiants i treballadors.

El dia 14 el socialista Miterrand dirigí el debat d’una moció de censura: "Què han fet per la Universitat?, i un dia després els estudiants decidiren ocupar el Teatre Odeón. El mateix dia els treballadors ocupaven Sud-Aviation a Nantes i segrestraven el seu director.

El dia 15 la Renault –Cleon entra en vaga, i un dia després els obrers de la Renault -Billancourt ocuparen la fàbrica i segrestaren al director en contra dels criteris dels dirigents sindicals. Un dia després la vaga es va estendre per tota França en demanda de millors salaris., en defensa de la Seguretat Social i contra l’autoritarisme dels patrons.

Vaguistes i estudiants ocuparen les drassanes del Sena ; Ja eren dos milions de vaguistes. Cap ni un dels dirigents dels sindicats defensava aquella vaga. El periòdic comunista L’Humanité es dedica a atacar als estudiants i vaguistes, i la CGT de la Renault , controlada pel PCF, es dedica a penjar cartells contra la vaga.

El dia 19 una multitud vol escoltar a Sartre: "Creia que estàveu farts de classes magistrals". Hi havia sis milions de vaguistes.

El dia 20 de maig es va racionar la gasolina i no hi havia correu, ni trens, ni avions, ni metro, ... Es va suspendre el festival de Cannes.

El dia 21 de maig els vaguistes arribaven als deu milions, i el dia 223 es repetien els enfrontaments entre estudiants i CRS.

El dia 24 de maig els sindicats CGT i UNEF convoquen grans manifestacions. I el mateix dia el president De Gaulle va convocar un referèndum amenaçant de deixar el seu càrrec en cas de perdre’l. Els socialistes varen decidir no liderar el vot negatiu contra De Gaulle. Al mateix temps Pompidou cercava negociar amb els dirigents sindicals un acord per aturar el moviment.

El dia 29 de maig el PCF i la CGT tornaren convocar una manifestació de 600.000 persones que demanaven un govern popular. El govern havia perdut la batalla i aleshores De Gaulle va proposar conduir al camp electoral la sortida a la crisi de la República, al temps que convocava una gran manifestació gaullista.

El PCF va creure aleshores que aquella era una bona ocasió per reforçar la seva presència parlamentària, i es dedicaren a vendre el missatge que el govern popular sortiria de les urnes. El PCF no estava en absolut disposat a defensar les demandes de control obrer, per la creació d’una assemblea constituent, o per la formació de consells obrers. L’opció del PCF era defensar la República burgesa en contra del procés revolucionari i es dedicaren a desactivar el moviment.

El 7 de juny encara hi havia resistència i moria un jove maoïsta, Gilles Toutin en una càrrega policial a Renault-Flins. El 11 de juny morien Henri Blanchet et Pierre Beylot en defensa dels interessos obrers a la Peugeot –Sochaux en la repressió policial. Arrel d’aquestes morts la CGT i l’UNEF convocaren manifestacions de protesta. La manifestació de la UNEF, va ser infiltrada per agents policials que originaren greus disturbis amb l’intenció que vendría després: la il·legalització de les JCR, UJC-ml, FER, VO i PCI. El moviment, passat per les urnes, va acabar en una victòria gaullista, amb el 55%, i aquells que optaren per la via electoral per desactivar el moviment, com el PCF passaren de 73 escons a 34. Aleshores els menors de 21 anys no tenien dret al vot, i l’electorat d’esquerra va castigar als traïdors.

Web Ixent

El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero

Els desastres de Jaume Carbonero

La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.

Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Jaume Carbonero contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)

"Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.

Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) El llibre s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. Amb les seves campanyes rebentistes els excarrillistes volien provar de barrar el pas al sorgiment d'històries alternatives de la transició.

S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intel×lectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)

Gent que ha estimat el país

Per Llorenç Capellà, escriptor

La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.

Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.

Diari de Balears (11-V-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat). (Miquel López Crespí)

Per la substititució de tots els noms imposats pel feixisme a les nostres places i carrers. Memòria històrica de la transició

L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure a la secció que tenia en el diari Última Hora, "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als revolucionaris mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul×les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita.

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca fou obra del PCE. Però del subjectivisme i parcialitat d'alguns estudiosos que afavoreixen amb els seus escrits, una tan sols de les moltes forces de l'esquerra mallorquina que ajudaren a bastir el moviment obrer i popular de les nostres Illes, en parlarem més endavant.

En aquest capítol volíem deixar constància del creixent mur de silenci que -des dels mitjans de comunicació oficials- s'anava fent entorn de les opcions autènticament esquerranes (parlam de partits i organitzacions tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT, etc, etc).

Un exemple evident del que estam escrivint va ser -entre moltes altres- la campanya de mesos que porta OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)...- per a anar esborrant de la nostra Ciutat l'empremta -en la rotulació d'avingudes i places- dels quaranta anys d'opressió feixista.

L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el Secretari General de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el mitjà ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc- fou un punt de referència combatiu; només sortí reflectida en un parell de retxes a Baleares i a Última Hora. Vegem, per exemple, què en deia aquest darrer diari (26-V-1978). A un raconet (i això ho feien amb totes les notícies referents a l'esquerra revolucionària mentre empraven primeres pàgines i grans titulars per a promocionar qualsevol dels nous personatges que calia enlairar a causa del seus acords amb la reforma del franquisme que portava a terme la classe dominant) es podia llegir, dificultosament: "Cambio de nombres de calles y plazas. La Organització d'Esquerra Comunista ha dirigido un escrito al alcalde de Ciutat, Paulino Buchens, proponiendo el cambio de los nombres de calles y plazas, a fin de, entre otras cosas, terminar con el 'continuat procés de destrucció i despersonalització, aguditzat per la victòria feixista...'

'La OEC propone la formación de una comisión integrada por la Obra Cultural Balear y personalidades de marcada significación cultural en las Islas. La OEC piensa que una comisión con el trabajo de elaborar una nomenclatura alternativa para calles y plazas ofrecería garantías de efectividad a los nuevos y necesarios Ayuntamientos democráticos". Això era tot. I ens podíem donar per satisfets per haver sortit en una ressenya a un racó del diari! Durant anys, i a mesura que s'anava consolidant la monarquia impulsada bàsicament per PCE i PSOE, AP i UCD (els partits dels consens), això era el màxim a què podíem aspirar els partits que lluitàvem per l'autodeterminació, la república i el socialisme.

Miquel López Crespí

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)