pobler | 04 Abril, 2008 18:44 |
El blog de Nanda Ramon
S'ACOSTA LA DATA
Dissabte que ve és dia 5 d'abril. Aquest dia es compliran 200 anys de l'alliberament de Jovellanos. És per això que aquest cap de setmana s'inauguren oficialment les commemoracions en honor seu i una delegació asturiana es desplaça fins a Palma per retre-hi igualment homenatge.
Si l'altre dia comentava els actes que es duran a terme a Bellver el diumenge de matí, ara és el torn d'explicar que, de fet, l'Any Jovellanos començarà el capvespre anterior i ho farà a Valldemossa.
Efectivament, Valldemossa va ser l'escenari del primer captiveri de l'il·lustrat i va ser a la Cartoixa on va ser confinat en un primer moment. Allà va conviure amb els cartoixos, dedicà llargues hores a l'estudi i travà fermes coneixences.
L'amor de Jovellanos per Valldemossa es demostrà quan, un cop alliberat, volgué tornar al poble per fer compliment a la gent que hi deixà.
Just és, per tant, que dissabte que ve, a partir de les 6 del capvespre, ens trobem al Palau del Rei Sanç de la Cartoixa per fer una visita -guiada per Concepció Bauçà de Mirabò- pels inderts on Jovellanos va viure el seu confinament i per escoltar un concert de cant gregorià a càrrec de l'Schola Gregoriana de Mallorca.
Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma. Ho explica l´historiador Tristán de la Rosa en el llibre España contemporánea. Siglo XX (Barcelona, Ediciones Destino, 1972). L´excusa va ser la lectura dels llibres prohibits, però el cert era que havia caigut en desgràcia davant la reina a conseqüència de les critiques fetes al seu amant. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i l´Any Jovellanos
L´Ajuntament de Palma ha declarat l´any 2008 “Any Jovellanos” en commemoració del dos-cents aniversari de l´alliberament de Gaspar Melchor de Jovellanos del seu captiveri a Mallorca. La regidora de Cultura Nanda Ramon ha informat als mitjans de comunicació que l´Ajuntament de Palma prepara nombroses exposicions il·lustratives del personatge i la seva època, edicions de llibres i cicles de conferències. Igualment hi ha la possibilitat, en paraules de la regidora de Cultura, de muntar un gran espectacle teatral evocant els anys de captiveri de Jovellanos a Mallorca.
Recordem que Jovellanos era un il·lustrat espanyol i, segurament, per la seva actuació política i per la seva obra, el més important de tota aquella colla (Aranda, Campomanes, Olavide, Floridablanca, Cabarrús...) que volgué fer avançar l´endarrerit estat espanyol mitjançant l´eina insubstituïble de la cultura i la creació de les infraestructures culturals i econòmiques que permetessin el progrés científic, tècnic i econòmic de la societat del seu temps. Autor d´una nombrosa obra literària i de gran quantitat d´estudis de caràcter pedagògic, econòmic, jurídic i polític, Jovellanos aportà igualment la seva intel·ligència a les traduccions, a la investigació de la problemàtica econòmica i cultural d´Astúries, a la botànica, i féu importants aportacions a la modernització del pensament progressista espanyol de finals del segle XVIII i començaments del XIX.
Per copsar la importància del pensament i l´obra de Gaspar Melchor de Jovellanos ens hauríem de situar en la seva època, en les dificultats que tenien les idees de la Il·lustració per a sembrar la llavor a l´estat espanyol. El control polític, econòmic i cultural de les classes dominats damunt el poble és aclaparador. Basta estudiar a fons el llibre d’Ignacio Fernández de Castro De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrrollo: 1808-1966 (París, Ruedo Ibérico, 1968) per a copsar-ho en tota la profunditat. Existeixen ordres severíssimes que prohibeixen l´entrada dels llibres científics i filosòfics. El mateix Jovellanos serà condemnat, desterrat a Mallorca per la camarilla de Carles IV i la Inquisició amb l´acusació de ser lector d´aquest material considerat “dissolvent”. Se l´acusa d´haver-se trobar en el seu domicili un exemplar del Contracte social de Rousseau. El cert és que Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma. Ho explica l´historiador Tristán de la Rosa en el llibre España contemporánea. Siglo XX (Barcelona, Ediciones Destino, 1972). L´excusa va ser la lectura dels llibres prohibits, però el cert era que havia caigut en desgràcia davant la reina a conseqüència de les critiques fetes al seu amant.
Goya, pintor del quadre de la família de Carles IV. Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma.
En aquella època, el concepte “llibres prohibits” englobava gairebé qualsevol volum que no fos referent a vides de sants i beats. La filosofia, la ciència en totes les seves vessants, la història, fins i tot l´estudi de determinats llibres de botànica, arquitectura o medicina eren considerats “sospitosos” de propagar idees “dissolvents”. Podem trobar una documentació i una informació exhaustiva d´aquella època -–regnats de Carles III, Carles IV i Ferran VII-- , de la dificultosa introducció de les idees de la Il·lustració a l´estat espanyol en la imprescindible obra -- una autèntica enciclopèdia! -- de Richard Herr España y la Revolución del siglo XVIII (Jérez de la Frontera, Aguilar de Ediciones, 1964).
Si volem aprofundir en el pensament dels il·lustrats espanyols del segle XVIII, d´homes de la vàlua de Gaspar Melchor de Jovellanos, haurem d´aprendre a viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, situar-nos en les coordenades espanyoles de finals del segle XVIII i començaments del XIX. Els protoliberals espanyols com Jovellanos, Cabarrús o els “afrancesats” que donen suport a la Junta Central que fa costat a Napoleó contra l´Espanya imperial i clerical, representen, amb totes les contradiccions que vulgueu, l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat, la noblesa parasitària i el poder de la Inquisició comença ja en el segle XVI amb la introducció i traducció de certs tractats luterans. Algunes traduccions –moltes depurades per la censura---, de llibres de ciència, els tractats sobre astrologia, matemàtiques, fauna i flora, agricultura o arts i oficis permesos en tremps de Carles III i, posteriorment, per Floridablanca, seran els fonaments de la Il·lustració espanyola i dels moviments polítics revolucionaris de finals del segle XVIII i començaments del XIX, de l´obra i el pensament de Gaspar Melchor de Jovellanos.
pobler | 04 Abril, 2008 15:11 |
La novel·la 'L'illa dels dòlmens' (Ensiola) d'Antoni Vidal Ferrando, ha estat guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d'Or, que premia les obres més destacades de l'any anterior, en les categories de literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil
Els premis, convocats per la revista Serra d'Or i que guardonen les obres més destacades del 2007, s'atorguen aquest vespre a Barcelona
La novel·la 'L'illa dels dòlmens' (Ensiola) d'Antoni Vidal Ferrando, ha estat guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d'Or, que premia les obres més destacades de l'any anterior, en les categories de literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil. Entre els guardonats hi ha l'arqueòleg Eudald Carbonell per 'El naixement d’una nova consciència' (Ara Llibres); el poemari de Jordi Llavina, 'Diari d’un setembrista' (Bromera); l'assaig de Pere Ballart, 'El riure de la màscara' (Quaderns Crema).
També s'ha premiat en l'apartat de Literatura i Assaig: la traducció de Pau Joan Hernández de 'Les benignes' (Quaderns Crema) de Jonathan Littell; l'estudi literari de Margalida Pons 'Textualisme i subversió: formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985)' (Pub. de l'Abadia de Montserrat). EL jurat d'aquest apartat és format per Sebastià Alzamora, Àlex Broch, Lluïsa Julià, Vicenç Llorca i Marta Nadal.
Pel què fa als volums destacats en l'àmbit de la Recerca, a més del volum d'Eudald Carbonell, s'han premiat: 'Els poetes de l’Escola Mallorquina i l’Associació per la Cultura de Mallorca' (Pub. de l'Abadia de Montserrat) d'Isabel Graña i Zapata; i 'La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques' (Ed. Base) d'Stefano Maria Cingolani. N'han format el jurat: Jaume Aulet, Manuel Castellet, Joan B. Culla, Manuel Jorba i Santiago Riera i Tuèbols.
Els Premis Crítica Serra d’Or 2008 de Teatre (que premia el text de teatre català donat a conèixer per l’estrena o l’edició) destaca: '
Els llibres premiats de literatura infantil i juvenil són: 'Dos fils' (La Galera), text de Pep Molist i il·lustració d’Emilio Urberuaga; 'El testament de John Silver' (La Galera), de Josep Vallverdú; i 'La meva primera història de Catalunya' (Molino), de Marta Luna. Formen el jurat: Mònica Baró, Montse Ginesta, Teresa Mañà, Joan Portell i Núria Ventura.
M. S.
VilaWeb (3-IV-08)
Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. (Antoni Vidal Ferrando)
Noms propis: Antoni Vidal Ferrando
La recent edició del compact-disc número 8 de "Veu de Poeta", una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca, la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari i l'Aula Poètica m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el compact-disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando.
La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un dels llibres fonamentals de la poesia catalana contemporània. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonàrem sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).
D'ençà que l'any 1963 obtingué el títol de mestre a l'Escola Universitària de Formació del Professorat d'Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l'especialitat d'història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d'aquests llibres d'història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920).
El primer llibre de poesia que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando ja em sobtà de forma positiva. Es tractava del poemari El brell dels jorns que va ser publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.
Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).
En una entrevista que li vaig fer per la revista El Mirall de l'OCB l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífex de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".
La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor.
Pere Rosselló Bover en el seu estudi "Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando" publicat a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions i, parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries".
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-02)
pobler | 04 Abril, 2008 10:25 |
Antoni Serra, M. Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Antònia Mercadal, Joan Vallespir, Pere March, Libertario Gelabert, Virgínia Roig, Juan Hernández, Amparo...
El butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca
L’Editorial del darrer número del butlletí trimestral Temps de la Memòria, que edita l’Associació per a la Recuperació de la Memoria Històrica de Mallorca, recull un extracte lliurement traduït del discurs pronunciat per Luther King l’any 1964 quan se li atorgà el premi Nobel de la Pau.
S’hi publica, a més a més, un resum de la II Assemblea anual ordinària de la Memòria de Mallorca.
S’hi esmenten, també, entre molts d’altres personatges, Gabriel Torrens Llompart, Fernando Leal, o Jaume Canals Payeras...
S’hi reprodueixen escrits de Libertario Gelabert, M. Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Antònia Mercadal, Joan Vallespir, Pere March, Llorenç Capellà, Virgínia Roig, Juan Hernández, Amparo...
Tot plegat, a pocs dies d’haver transcorregut el 69è aniversari del final d’una guerra abocada a ofegar legítimes aspiracions de la ciutadania d’aquest país; i pocs dies abans de commemorar el 77è aniversari de la implantació de la República Catalana.
A més d’això, s’ho paga recordar l’homenatge a les víctimes republicanes assassinades el 1936, que la Comissió cívica de la Memòria organitza al cementiri municipal de Bunyola el 13 d’abril de 2008 a les 12:00 hores.
S’hi vol continuar homenatjant les víctimes republicanes assassinades el segon semestre del 1936 pels organitzadors del cop d’Estat i que estan enterrades a la fossa comuna del cementiri municipal bunyolí.
Hi són previstes unes paraules de l’escriptor Antoni Serra, i la participació a l’acte dels xirimiers de Bunyola, Gralla al sac.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 04 Abril, 2008 06:44 |
Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)
Antoni Vidal Ferrando guanya el premi Crítica Serra d'Or amb L´illa dels dòlmens
La narrativa fascinant de Vidal Ferrando
L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.
L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.
A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.
Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.
El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.
(10-IV-07)
« | Abril 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 |