Administrar

La plaça de Santa Eulàlia i la resistència cultural antifranquista (1965-1975)

pobler | 31 Març, 2008 20:46 | facebook.com

La plaça de Santa Eulàlia, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, esdevenia centre neuràlgic de moltes de les nostres reunions culturals i antifranquistes. Proper a l´indret hi havia el pis on tenia la seu l´OCB, que era un altre punt essencial per a la resistència cultural i antifeixista d´aquells anys. La seu era a un pis del carrer de Vicent Mut, una travessia de Jaume II; i en aquell indret, en aparença “inofensiu”, s´anaren congriant moltes de les accions que serviren per a reforçar la cultura catalana i el teixit associatiu de la societat civil de les Illes d´aquella època. (Miquel López Crespí)


La plaça de Santa Eulàlia i la resistència cultural antifranquista (1965-1975)



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

La plaça de Santa Eulàlia, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, esdevenia centre neuràlgic de moltes de les nostres reunions culturals i antifranquistes. Proper a l´indret hi havia el pis on tenia la seu l´OCB, que era un altre punt essencial per a la resistència cultural i antifeixista d´aquells anys. La seu era a un pis del carrer de Vicent Mut, una travessia de Jaume II; i en aquell indret, en aparença “inofensiu”, s´anaren congriant moltes de les accions que serviren per a reforçar la cultura catalana i el teixit associatiu de la societat civil de les Illes d´aquella època. En un altre article ja hem parlat de l'existència, propera a la plaça de Santa Eulàlia, d´altres dos caus de la resistència: les llibreries Llibres Mallorca i L´Ull de Vidre, indrets de trobades i conferències que no eren ben vistos per part de la Brigada Social ni per la “cultura” oficial de l´època. A L´Ull de Vidre hi vaig començar a treballar en acabar el servei militar. Va ser una aventura compartida amb els amics Frederic Suau i Adela Casellas. Una aventura de joventut que mai no serví per a guanyar una pesseta! Sembla que ja aleshores la cultura estava barallada amb l´economia. Vist amb perspectiva, ara es pot comprovar que era quasi impossible, talment com s´esdevingué, que uns joves sense diners provassin de portar endavant una experiència que requeria un mínim de capital per a fer front a les primeres despeses, fins que, si hi havia sort, hom pogués anar recuperant la inversió. Mai no assolírem aquest estadi. Treballant de franc tampoc poguérem fer front a les despeses. Finalment l´experiment rupturista, després d´haver fet moltes exposicions, presentacions de llibres i conferències de caire catalanista i d´esquerres, hagué de finir. Bona part del que s´inicià amb la llibreria L´Ull de Vidre ho va continuar més endavant la Llibreria Tous sota la direcció de l´escriptor Antoni Serra. Però aleshores ja no es tractava de l´experiment voluntarista d´uns jovençans sense diners; darrere l´obertura de la Llibreria Tous hi havia tot el poder econòmic d´una gran empresa i dels principals medis periodístics de començaments dels setanta: el diari Última Hora.



Ciutat de Mallorca, hivern de 1967. Actuació del grup de mímica "Farsa". La mímica també servia per lluitar contra el feixisme. Pintura, nova cançó, literatura, escultura, teatre, mímica... els joves mallorquins empraven l'art per anar bastint els fonaments de la llibertat. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel·ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Biel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del president Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam contra els nord-americans i l'inici de la gran revolució cultural xinesa. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política eren, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.

No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.



Miquel López Crespí i el pintor Gabriel Noguera a mitjans dels anys seixanta. La fotografia (feta per Pere Noguera) es va fer a l´estudi del pintor i, si ens hi fixam bé, podem veure la famosa foto del president Ho Chí Mihn comentada en aquest article. Posteriorment l´escriptor de sa Pobla guanyaria el Premi Ciutat de Palma de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada i Guillem Frontera el de novel·la amb Els carnissers

En aquells temps, la lluita política --embrionària encara-- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel·la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantautor d'Inca, l'entranyable amic Toni Alomar. Toni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona, on hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantautors. Tornà a Mallorca i musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans, i realitzant nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Servàvem la memòria de Pere Capellà i ens seduïen les provatures d'Alexandre Ballester, que treballava en solitari a sa Pobla. A tot aquest embalum, i per si encara ens faltava alguna cosa, el desaparegut director del diari Última Hora, Pepín Tous, d'entranyable memòria, ens oferí unes pàgines setmanals al famós periòdic de la seva propietat. Mai no havíem tengut tanta llibertat per a escriure el que volíem! En Frederic s'encarregà de coordinar les pàgines, i el suplement de cultura esdevingué una flama encesa enmig de la tenebror dictatorial. Els primers comentaris sobre l'obra de Gramsci, Marx, Lenin, Mao Zedong, de després de la guerra sortiren a les pàgines de "Última Hora". "El compromís polític de l'escriptor" fou el primer article que vaig signar. Ens semblava tornar al temps de l'Agrupació d'Intel·lectuals Antifeixistes! Recuperar la memòria de l'esquerra, lluitar per la llibertat i el socialisme, era el que impulsava les nostres accions juvenils. Deu anys abans de les conclusions "Per una Cultura Nacional-Popular", defensades pel Congrés de Cultura Catalana de l'any 1976, nosaltres, fidels seguidors de Gramsci, ja ho havíem provat de portar a la pràctica. Per altra banda, Antoni Serra ja feia anys que amb la secció "Màscara" ens havia marcat el camí i, amb les seves compromeses seccions, feia llenya per un altra banda. Ens ajudaren, amb les seves col·laboracions Josep M. Llompart, Josep Albertí, Damià Ferrà-Ponç, Jaume Pomar, Nicolau Llaneres, Gregori Mir i molts d'altres. La literatura i el cinema soviètics (Bàbel, Maiakovski, Gorki, Eisenstein, Vertov) començaven a ser coneguts pels lectors illencs. Ens seduïen els avantguardistes russos Tiniànov, Xklovski... La Història de la Revolució Russa de Trotski esdevenia llibre de capçalera, al costat d'Espriu, Pedrolo, Vicent Andrés Estellés i les obres escollides de Che Guevara. Començàvem a conèixer Ferrater, Llompart i Pere Quart en la poesia. Ens interessaven la Rodoreda, en Pere Calders, l'Avel·lí Artís-Gener i la Maria Aurèlia Capmany. Fèiem el que podíem, amb la disbauxada confiança de repetir, en petita escala, les heroïcitats dels artistes futuristes o els membres del "Proletkult". Potser mai tan pocs, intentaren abraçar tantes coses.

Ara, vist amb la perspectiva que donen els anys, hom s'adona de l'impacte causat per aquell experiment volunter. L'Ull de Vidre naixia rompent motllos. Els partits de la futura oposició democràtica eren tan embrionaris, tan dèbils, vivien tan amagats a causa de la brutal repressió, que podem dir que ren quasi inexistents. Llur activitat "pública" no podia passar d'una pintada ocasional, una reduïda repartida de fulls volanders als barris extraradials. El PCE vivia a les catacumbes, i l'esquerra marxista-leninista s'estava formant, precisament mercès, en bona part, al nostre treball. Molts dels polítics que ara viuen com senyors gràcies als impostos i contribucions que pagam, devien anar a col·legi o, els més vells, estudiaven per a ser bons negociants dins el sistema franquista i no els havia passat pel cap lluitar activament en favor de les llibertats democràtiques.

Una mica més enllà de L´Ull de Vidre, anant envers les Torres del Temple, en el carrer de Bosch, el pintor Gerard Mates tenia el seu estudi, un indret on també ens reuníem una sèrie d´amics. Ara mateix record l´escriptor Joan Manresa, el pintor Gabriel Noguera, els directors de grups teatrals Pere Noguera i Bernat Homar, el fotògraf Toni Catany... També era lloc d´encontre de tots aquells grups i cantants de la Nova Cançó que venien a actuar a Palma. I no oblidem que proper a tots aquests punts i llocs de trobada, igualment a dues passes de la plaça de Santa Eulàlia, hi tenia el despatx Bartomeu Barceló, el director de la famosa Editorial Daedalus. I ja una mica més lluny, en el carrer de Torre de l´Amor, Franscec de B. Moll, Josep M. Llompart i Xesc Moll portaven endavant la històrica tasca de l´Editorial Moll, imprescindible per a mantenir el fil que ens unia a la nostra història i a la nostra cultura.

Com Jaume Pomar, Frederic Suau, Josep Alberti, Guillem Frontera, Jaume Santandreu o qui signa aquest article, tots volíem ser escriptors. Ja sabíem del fil invisible que ens unia amb Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També ens sentíem atrets per alguns personatges rupturistes com Miquel Àngel Colomar, amb avantguardistes del tarannà d´Ernest M. Dethorey, Joan Alomar i Cifre... però què hi teníem a veure amb els deixebles de Maria Antònia Salvà?

Només hi havia un punt, i era un punt prou important, en el qual jo no coincidia gens amb Jaume Pomar i altres companys de la colla d´aquells anys: i era l’admiració que sentien per Llorenç Villalonga. Mai no vaig anar prendre cafè al Riskal, l´indret de les tertúlies de Llorenç Villalonga, ni mai vaig acompanyar els meus companys de generació literària a retre homenatge a l´antic falangista i destacat intel·lectual reaccionari.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Camps de concentració i presoners republicans a Mallorca

pobler | 31 Març, 2008 16:10 | facebook.com

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada



Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).



Presoners republicans a sa Pobla en els anys quaranta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una al·lota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres col·lectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (col·lectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novel·la històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El congrés del PSM i el Bloc nacionalista i progressista que volem

pobler | 31 Març, 2008 07:32 | facebook.com

El PSM farà el congrés a l'octubre i tornarà a discutir si va sol o en Bloc


S'obre el període precongressual amb el clàssic debat sobre la taula


Q.TORRES. Palma.


El Partit Socialista de Mallorca (PSM) farà a l'octubre o al novembre el seu 19è congrés -l'anterior fou el maig de 2006- i tornarà a posar sobre la taula un debat que el partit arrossega des de fa anys, un clàssic: anar tot sol o reforçar el Bloc.

Un debat que el partit afrontà amb cruesa el maig de fa dos anys a Can Domenge. Guanyà l'aposta pel Bloc. Els candidats dimitiren, alguns se n'anaren i el partit quedà amb menys efectius, però fidels. I l'ambiciós Bloc aprovat al 18è congrés mai s'acabà de consolidar i no passà de ser una mera coalició. Una coalició circumscrita a les autonòmiques que el PSM deixà en stand by a les passades eleccions generals, on canvià de parella de ball. D'anar amb EU-EV passà a anar amb UM. No sumà.

Ara, després que la coalició no assolís els objectius fixats i després que el Bloc no s'acabi de consolidar, comencen a sentir-se veus dins el PSM que defensen que cal que el partit es torni a presentar tot sol, un fet que no es produeix des de 2003, tot i que el 2007 concorré en solitari en alguns municipis. El procés precongressual servirà a la direcció per sondejar quin pes tenen aquestes veus. Un primer moment per fer-ho serà la setmana vinent, quan el partit té convocat un consell de direcció política.

«Unitat no ha aconseguit l'objectiu principal», admet el secretari general del PSM, Biel Barceló, en una carta enviada a la militància. «Ara cal passar pàgina, i el nostre partit ha d'assumir la responsabilitat de repensar i rellançar el projecte polític del nacionalisme progressista». «La nostra tasca dels propers mesos ha de ser enfortir el PSM-EN» i «hem de reflexionar també sobre quina ha de ser la millor manera de projectar la nostra organització en l'espai plural de l'esquerra nacional i ecologista, per tal d'arribar a les properes eleccions del 2011 amb les millors garanties d'èxit», sentencia el secretari general. El debat torna a estar sobre la taula del partit nacionalista i ja és conegut: PSM o Bloc.

Diari de Balears (30-III-08)


La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. (Miquel López Crespí)


El Bloc que volem (un article publicat el febrer de 2007)



Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. Algú em dirà que s’han perdut quatre anys per a bastir, amb alguna possibilitat d’èxit, aquest bloc unitari de forces entestades a vèncer el desencís i els dubtes. Després potser explicarà que la unitat electoral entre el PSM i EU, més que unir, el que ha fet ha estat dividir. I ho dirà pensant en la crisi nacionalista, en la marxa dels militants d´Entesa per Mallorca i en la divisió que això ha significat dins el camp del progressisme mallorquí. Tot això és així com diuen els amics, no hi ha dubte. Però crec, la situació així ho demana, que hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent.

Què vol dir “esperar fins al darrer dia i la darrera hora”? Vol dir que res és encara definitiu, cap declaració val gaire fins al moment que les organitzacions implicades en el debat unitari presenten les llistes en el registre corresponent. Per tant, i diguin el que diguin les burocràcies que porten mesos sense arribar a aclarir-se, la realitat, el que importa de veritat, és que encara manquen més de dos mesos perquè les negatives a la unitat siguin reals i efectives davant la llei.

En aquest sentit s’ha presentat recentment al monestir de la Real una plataforma unitària, Crida per Mallorca, que, signada per centenars de persones, entre les quals hi havia Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Tomeu Martí, Antoni Roig, Gabriel Bibiloni i qui signa aquest article, deia: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera irreversible”.

La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. L’enfortiment de la societat civil és molt més prioritari per a la nostra supervivència que no la batalla enfocada al benestar personal d´un parell de polítics professionals. D´on sinó prové la impossibilitat d’acords unitaris? No siguem ximples. Fins ara no s’han entès perquè ningú no vol deixar la cadira que té assignada i que pensa que és seva, propietat particular.

Sovint és la gent que es mobilitza, els sectors populars que demanen enmig del carrer la fi de la destrucció del territori, la preservació de la nostra llengua i la nostra cultura, aquells que més ens representen. Molt més que aquells que quan arriben al poder no saben fer un autèntic pla d´ordenació territorial i ens deixen novament en mans dels corruptes i depredadors.

La unitat per a fer front a la dreta, repetesc, per a tenir credibilitat, per a ser poderosa, per a engrescar la gent decebuda pels anys de gestionitis de l’esquerra oficial, hauria de tenir per objectiu posar-se al servei dels moviments que ha creat la societat civil de les Illes. I si fos necessari, si els polítics professionals no s’entenen i continuen amb la seva absurda baralla per a preservar la cadireta sense pensar en els interessos generals del nostre poble en la situació d’emergència en què es trobam com a col·lectivitat amenaçada, s’hauria d’anar cap a la creació d´un bloc de nou encuny, una nova força política que prescindeixi definitivament de tots aquells que s’aprofiten de les lluites del poble per a surar personalment aferrats a les nòmines i el cotxe oficial.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-II-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Carod-Rovira, Xirinacs i el PSM

pobler | 30 Març, 2008 20:04 | facebook.com

Xirinacs, Carod-Rovira i la independència dels Països Catalans


A l’Informatiu que difon Església Plural entre prop de 9.000 persones interessades arreu dels Països Catalans, es fa a saber que l’església de base ret homenatge a Lluís Maria Xirinacs.

L’11 d’agost de 2007 esdevé el dia assenyalat perquè aquest lluitador català infatigable, prengui la decisió d’anar-se’n d’aquest món i partir cap a l’altre... Fins en la mort, es mostra català independent, com ho recorda aquells dies un col•lega mallorquí.

Fa pocs dies, cristianes i cristians de base del Principat de Catalunya conviden a retre homenatge a l’home profundament espiritual, radicalment cristià i toçudament esperançat que fou Lluís Maria de Jesús Xirinacs, amb un acte que organitzen dissabte dia 12 d’abril a la seu de l’Orfeó Gracienc de Barcelona.

Hi intervenen: Josep Torrens (president d'Església Plural), Lluís Busquets i Grabulosa (escriptor, coordinador del llibre "Lluís Maria Xirinacs - Dietari Final"), Manuel Garcia (president de la Fundació Randa) i Jaume Arnella (cantant).

S’hi projecta el vídeo "De l'amnistia a la independència"
L’organitza: Església Plural
Hi col•labora: Fundació Randa
L’entrada és lliure.
Se’n prega la difusió, del programa complet, arreu dels Països Catalans i que la gent s’animi a assistir-hi.

Aquesta informació arriba, precisament, dia 29 de març de 2008, el mateix dia que el president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Josep-Lluís-Carod-Rovira, aposta públicament per una Catalunya 'lliure', 'sense fronteres, oberta a Europa', ‘inclusiva i permeable’, que es desprengui de la ‘tutela’ de l’estat espanyol: “No hi ha res més responsable que un poble s’autogoverni! – ha proclamat.

És el mateix dia que Carod-Rovira insta catalans i catalanes a 'no gastar més energies intentant arreglar Espanya': 'No es tracta que des de Madrid ens governin millor, sinó que deixin de governar-nos, ja ho farem nosaltres i ho farem millor', ha sentenciat.

En el context d’unes jornades que marquen l'horitzó del 2014, quan farà 300 anys de 'la pèrdua de l'estructura pròpia d'estat' per part de Catalunya: 'Ha arribat el moment de fer un pensament', diu, i de 'treballar per fer que es creï un veritable estat d'opinió que digui que ha arribat l'hora de decidir', i d'aquesta manera 'recuperar la sobirania perduda actualitzant-la en el context de la Unió Europea'.

Lluís M. Xirinacs i Josep-Lluís Carod-Rovira, cadascú des del seu àmbit, esdevenen dos líders indiscutibles, en l’impuls i la promoció de la independència dels Països Catalans.

Blog Promocat (29-III-08)


Acte de Sobirania.


He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007



Miquel López Crespí i Lluís M. Xirinacs

En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)


Xirinacs amb el PSM.


Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).

A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!

Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Per la República: servar la memòria de l´esquerra (i II)

pobler | 30 Març, 2008 10:03 | facebook.com

La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder. (Miquel López Crespí)


En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. (Miquel López Crespí)


Mallorca republicana: per a servar la memòria de l´esquerra (i II)



Dia 4 de maig de 1978 un nombrós grup de ciutadans eren al davant del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i de Maribel Montesinos. A l'avantguarda de la lluita per la llibertat dels republicans detinguts hi havia l'escriptor Miquel López Crespí (primer per l'esquerra), Antoni Mir (el quart per l'esquerra)i molts d'altres companys i companyes de les organitzacions revolucionàries de les Illes.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l' OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".


En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.


Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.


En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.


Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.


Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).


Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.


Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".


A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...


La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.


Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Mallorca republicana: servar la memòria de l´esquerra (I)

pobler | 29 Març, 2008 19:55 | facebook.com

Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombroses entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Jovellanos en el record

pobler | 28 Març, 2008 23:02 | facebook.com

Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra. (Miquel López Crespí)


2008: l´any de Jovellanos a Palma



Per servar la memòria de Jovellanos



Jovellanos lluità activament contra l´”Espanya” feudal i l´endarreriment inquisitorial

En referència a l´Any de Jovellanos que l´Ajuntament de Palma organitza per a l´any 2008, he llegit el següent en el blog de Nanda Ramon, regidora de Cultura: “Dia 19 de març d'enguany el Ple de l'Ajuntament de Palma va declarar per unanimitat el 2008 Any Jovellanos, en commemoració del segon centenari de l'alliberament de tan il·lustre hoste.

‘Gaspar Melchor de Jovellanos va ser empresonat a Bellver (i a la Cartoixa de Valldemossa) durant set anys i va saber convertir la seva presó en una font inesgotable de coneixement i estimació per Mallorca, la seva gent i la seva cultura.

‘És molt engrescador posar en marxa des de la Regidoria de Cultura un projecte de reconeixement i homenatge a un dels personatges més interessants i brillants de la il·lustració espanyola, que ens deixà memorables pàgines referides al paisatge, l'art, el patrimoni històric, l'educació pública i la cultura pròpia. No perdeu l'oportunitat d'aprofundir en la seva biografia. Especialment el capítol d'exilis, conspiracions, enverinaments, presons i naufragis, que fan d'ell, a part d'un savi i un gran polític, un insigne aventurer”.

Tot plegat m´ha fet pensar en quina va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de Gaspar Melchor de Jovellanos. Ho record a la perfecció malgrat que hagin passat més de quaranta-cinc anys d´ençà d’aquell dia. L´oncle José López, excombatent del l´Exèrcit Popular de la República m´havia dit sovint, indicant-me uns llibres –eren tres volums- enquadernats en pell, gastats per innumerables lectures: “No has de dibuixar ni retxar les pàgines d’aquests llibres. Es tracta d´una obra molt valuosa que vaig salvar de la guerra. Potser mai no es tornarà editar. No els facis malbé. Si els conserves, no et pots imaginar mai la riquesa cultural que tendràs a les teves mans quan jo ni el teu pare ja no hi siguem”.

Va ser el primer llibre que parlava de Jovellanos, evidentment, de molts d´altres il·lustrats i intel·lectuals i polítics liberals del segle XIX. Es tractava de tres volums luxosament enquadernats de l´obra de A. Sánchez Pérez, el famós Glorias republicanas de España y América, editat per La Enciclopedia Democrática de Barcelona l´any 1893.



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Era un dels pocs llibres que el meu oncle, el cap de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l´Exèrcit Popular de la República, havia pogut servar de la desfeta de la seva biblioteca. Quants llibres no va haver de cremar, una vegada que els franquistes guanyaren la guerra! Però aquest havia estat salvat miraculosament de la catàstrofe i, durant molts d´anys, em serví per a aprofundir en la historia dels liberals espanyols i de les lluites independentistes de les colònies americanes contra l´endarrerida “Espanya” dels borbons i la Inquisició. Aprofundíem igualment en la vida i l´obra de personatges com Jovellanos, el comte de Floridablanca i d’il·lustrats espanyols com Cabarrús, Miguel José de Azanza, que va presidir l´Assemblea dels partidaris de Josep I i que havia estat ministre de Carles IV i Ferran VII. També em va ser útil per a conèixer, a part de l´obra de Jovellanos, les idees i esperances dels grans caps militars de la lluita contra la invasió napoleònica, homes que, com Porlier, Lacy, Mina, Juan Martín “el Empecinado”, Eroles, Villacampa, donaren els millors anys de llurs vides en defensa de la llibertat del poble. La majoria d´aquests grans dirigents militars de tarannà liberal foren posteriorment empresonats, vexats, torturats i finalment executats per ordres d´aquell Borbó assassí, el tenebrós Ferran VII d´infausta memòria.

Els famosos volums de les Glorias republicanasde la meva adolescència van ser la porta oberta per a conèixer a fons les injustícies de la societat aristocràtico-clerical del segle XVIII, el poder omnímode de nobles, terratinents i clergat vaticanista damunt la societat d´aquell temps. Una societat que, com molt bé demostraven els escrits de Gaspar Melchor de Jovellanos, era sotmesa a la ignorància decretada per la monarquia borbònica, a l´asfixia econòmica i cultural que les parasitàries camarilles de nobles i aristòcrates exercien damunt el poble treballador, els sectors de les classes mitjanes de la ciutat i el camp i, fins i tot, damunt els reduïts nuclis de la incipient burgesia il·lustrada de l´època.

Vaig saber els primers fets de Jovellanos de boca del meu pare, Paulino López, i del meu oncle José López, homes de gran formació cultural, autodidactes, republicans i autèntics revolucionaris dels anys trenta que mai no perderen l´esperit crític, el sentit de la dignitat d´aquella generació d´homes i dones que volgueren obrir les portes tancades de la història.

Quan tenia tretze i catorze anys he anat amb ells a les parades de llibres de vell, a la recerca de rastres del passat, mirant de trobar llibres editats abans de la guerra o que, malgrat que fossin editats en la dictadura, poguessin aportar indicis d´aquells liberals que volien acabar amb les rèmores aristocràtico-feudals a l´estat, amb l´endarreriment produït per la ignorància fomentada per clergat vaticanista i la Inquisició. Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra.

Per al pare i l´oncle, Jovellanos és un precursor dels corrents progressistes més avançats que s´aniran consolidant a l´estat amb l´arribada de les idees marxistes i anarquistes. No és estrany que en moltes de les cròniques que Karl Marx enviava al New York Daily Tribune es destaqui l´aportació de Gaspar Melchor de Jovellanos a la causa de la llibertat dels espanyols. En el recull d´estudis i articles de Marx i Engels La revolución en España (Moscou, Editorial Progreso, 1974) hom pot trobar nombroses referències al paper que desenvolupà l´il·lustrat asturià en les lluites polítiques de finals del segle XVIII i començaments del XIX.

I precisament per això, perquè per a la generació d´esquerrans dels anys vint i trenta Jovellanos, com Riego, com Porlier, com Mina, com Lacy, com Jua Martín “el Empecinado” representen el més avançat de la seva època, anam a veure els indrets on l´erudit asturià va estar tancat, tant al castell de Bellver com, posteriorment, a la Cartoixa de Valldemossa. En aquestes “rutes de la memòria històrica” dels meus tretze anys, anant de la mà de l´oncle a veure, palpar, respirar l´ambient on va patir un home com Jovellanos; contemplant la làpida que recorda on la monarquia borbònica, el nefast Ferran VII, manà executar el capità general de Catalunya Luis Roberto Lacy; anant fins al cementiri de Palma a dipositar flors a la fossa comuna on reposen els republicans assassinats pel feixisme, aturant-nos davant el cine Augusta recordant els esquerrans empresonats pels falangistes i militars del 36 o passejant per la plaça del Rosari, en el racó on hi hagué la casa de l´agermanat Joan Crespí, començava a comprendre la història de la meva terra, la dels pobles que lluiten per la llibertat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Bartomeu Fiol i la poesia mallorquina

pobler | 28 Març, 2008 15:51 | facebook.com

Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". (Bartomeu Fiol)


Revolta (Editorial Moll)


Per Bartomeu Fiol1



D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí i Bartomeu Fiol.

Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.


Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.


És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.


No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.


I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.


La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.


Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:


En l'experiència d'un dels esclaus

que basteixen la Gran Murada

hi ha més veritat que en totes

les màximes dels filòsofs de palau.

1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

PSM: campanya contra els noms franquistes dels nostres carrers

pobler | 28 Març, 2008 08:14 | facebook.com

Els nacionalistes han presentat un escrit davant l'Ajuntament de Santanyí, en el qual insten l'equip de govern municipal (PP) a modificar la guia de carrers del municipi, per tal d'eliminar els noms franquistes de places i carrers, com ara la plaça de l'església de l'Alqueria Blanca, dedicada al Generalísimo Franco, o els carrers dedicats a José Calvo Sotelo, a Santanyí, i al Crucero Baleares, a Portopetro. Si no és així, els nacionalistes presentaran aquest mateix document a la Fiscalia per tal que emprengui accions per «impugnar la decisió que va imposar els noms franquistes als carrers i places del municipi». (J. Socies)


Barceló afegí que «ens trobam que un informe recent de l'advocacia de l'Estat considera nul i il·legal dedicar el nom d'un espai públic a terroristes, per atemptatoris contra el dret a l'honor i la dignitat de les víctimes i de tota la societat, argument que podem traslladar al règim dictatorial de Franco». La sol·licitud fou registrada ahir a la Sala pels nacionalistes. (J. Socies)


El PSM denunciarà a Fiscalia els noms franquistes dels carrers de Santanyí


Calvo Sotelo o Generalísimo Franco apareixen a la guia de Santanyí i de l'Alqueria

J.SOCIES. Santanyí.


El PSM denunciarà a la Fiscalia l'Ajuntament de Santanyí si no modifica el nom dels carrers franquistes del municipi. Els nacionalistes han presentat un escrit davant l'Ajuntament de Santanyí, en el qual insten l'equip de govern municipal (PP) a modificar la guia de carrers del municipi, per tal d'eliminar els noms franquistes de places i carrers, com ara la plaça de l'església de l'Alqueria Blanca, dedicada al Generalísimo Franco, o els carrers dedicats a José Calvo Sotelo, a Santanyí, i al Crucero Baleares, a Portopetro. Si no és així, els nacionalistes presentaran aquest mateix document a la Fiscalia per tal que emprengui accions per «impugnar la decisió que va imposar els noms franquistes als carrers i places del municipi».

Matias Pizarro, Biel Barceló i Antoni Alorda foren els encarregats de dur a terme aquesta enèsima reclamació a l'Ajuntament de Santanyí per a la retirada d'aquestes plaques del carrer. El regidor nacionalista a la Sala, Matias Pizarro, manifestà que «l'Ajuntament manté en el nostre municipi tres noms que fan referència al franquisme, quan el poble reclama un canvi. A més, ara amb la creació de la Llei estatal de la memòria històrica, ens avala una eina més per exigir aquests canvis». Pizarro també assenyalà que «les excuses esgrimides fins ara pel batle, Miquel Vidal, ja no tenen cap raó de ser».

Biel Barceló, secretari general del PSM, manifestà que «aquest acte de Santanyí transcendeix el terme municipal, ja que hi ha més casos a Mallorca, com Palma, que encara es revisen, però aquest acte de Santanyí el repetirem si fa falta en altres indrets de l'Illa». Barceló afegí que «ens trobam que un informe recent de l'advocacia de l'Estat considera nul i il·legal dedicar el nom d'un espai públic a terroristes, per atemptatoris contra el dret a l'honor i la dignitat de les víctimes i de tota la societat, argument que podem traslladar al règim dictatorial de Franco». La sol·licitud fou registrada ahir a la Sala pels nacionalistes.

Diari de Balerars (28-III-08)


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Chopin, George Sand i la Comuna de París

pobler | 27 Març, 2008 16:16 | facebook.com

George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. (Miquel López Crespí)


Chopin, George Sand i la Comuna de París



Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.



Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.



Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.

Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".

Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.

L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Mallorca republicana

pobler | 27 Març, 2008 13:11 | facebook.com

Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República, l’oblit del combat per la unitat sindical per part de molts dirigents sindicals significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim. (Miquel López Crespí)


El preu de la desmemòria històrica. Els sous dels nostres polítics



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb l’herència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica. Cal dir que molts d’aquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de l’extraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, s’apunten a les nostres lluites, provant de fer oblidar el seu recent passat. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes, l’avantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra l’esquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després d’haver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons s’hi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de l’Estat, Zapatero cobrarà 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre d’altres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall: expresident percebrà un sou de 125.000 euros anuals i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de l’executiu de Zapatero.

Nosaltres procedim d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants d’esquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de l’esquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions d’origen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, se’n sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com l’abandonament de la lluita per la República, l’oblit del combat per la unitat sindical per part de molts dirigents sindicals significava en la pràctica, no un “assenyat pragmatisme” com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim. No és estrany que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant l’extermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-V-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Refundar Esquerra Unida: articles d´Emylse, Grosske i Miquel López Crespí

pobler | 27 Març, 2008 08:16 | facebook.com

Ens trobam amb una IU que no és capaç de diferenciar-se prou del partit socialista, que ha jugat massa a ser un poc més que el PSOE. La manca d'un projecte clar que defineixi la nostra proposta política i la invisibilitat dels trets fonamentals amb que es defineix la nostra organització ens ha anat debilitant a nivell intern i conseqüentment extern. (Emylse)


EU: Refundación o muerte: Per què?



Llamazares

Aquestes darreres setmanes he estat bastant absent a la blogosfera, no he escrit al meu bloc, i he llegit poc els dels altres. Però, després de llegir els darrers articles de n'Eberhard titulats "Refundar IU" o dels companys d'Urxella sobre el futur d'Esquerra Unida, he sentit la necessitat de compartir idees i explicar també les meves impressions.

Per començar, me disculpareu, però m'he permès el luxe de ser una mica tremendista amb el títol.

L'actual situació d'Izquierda Unida hauria de servir-nos per apreciar com els marges polítics en que ens hem anat movent els darrers temps han quedat obsolets.

Ens trobam amb una IU que no és capaç de diferenciar-se prou del partit socialista, que ha jugat massa a ser un poc més que el PSOE. La manca d'un projecte clar que defineixi la nostra proposta política i la invisibilitat dels trets fonamentals amb que es defineix la nostra organització ens ha anat debilitant a nivell intern i conseqüentment extern.

El "más izquierda" (lema de campanya electoral d'IU a nivell Federal), diu molt d'aquesta realitat d'incapacitat per ser alguna cosa més que més d'esquerres que el PSOE.

Refundació per què?

Perquè l'esquerra necessita maneres diferents de fer política per poder retrobar-se de nou en el mapa polític i social actual.

Perquè hi ha un espai polític, social, electoral per a l'esquerra alternativa, transformadora i verda, que ni els sectors més esquerrans del PSOE poden aspirar a representar.

Aquí ve lo de "refundación o muerte". Perquè o bé som capaços de representar veritablement l'esquerra alternativa, tenir una identitat pròpia, una manera de fer política diferenciadora de la resta de partits, o la nostra trajectòria de pèrdua d'espai polític, electoral i social continuarà.

Afortunadament, pens que hi ha un ampli consens en que és necessari una refundació del projecte, un repensament, un nou impuls, o com es li vulgui dir. En el "per què", tal vegada ja hi hagi una mica més de discussió, i en qualsevol cas, pens que el major disens es produirà amb el "per a què".

Però no passa res, tenim temps per repensar-ho tot: "Via fora, que tot està per fer i tot és possible".

Blog Emylse (24-III-08)


Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció. (Miquel López Crespí)


La renovació de l´esquerra oficial: carta oberta a Miquel A. Maria (un article publicat el febrer de 2005)



Miquel Àngel Maria

Vagi per endavant que sent una profunda estimació pel meu amic Miquel A. Maria Ballester, i que aquestes reflexions, produïdes pel seu article "Llums i ombres a l'esquerra", només haurien de servir per a avançar conjuntament en la recerca de solucions. Amb Miquel A. Maria hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. I ell ho sap ben bé. Sé qué té una profunda convicció en la necessitat de renovació de l'esquerra oficial i que és un home molt allunyat d'una visió burocràtica i substituista de la política. Aclarit això, cal dir que l'article citat m'ha sorprès una mica. Em fa l'efecte que Miquel A. Maria encara no ha valorat amb prou frialdad i distanciament el significat de la desfeta progressista del 2003. Sembla que, per a tornar a l'usdefruit del poder polític, a la gestió del sistema, bastàs amb consolidar una aliança electoral tipus "Progressistes", condicionada a la independència de les forces signants del possible acord. Unes forces que, per a participar en l'aliança, no haurien d'estar tutelades per poders aliens a les Illes.

En principi, la proposta pot semblar tècnicament correcta. Fórem molts els que, per aconseguir que Aznar marxàs de la Moncloa, donàrem un suport a la coalició "Progressistes", malgrat el provat burocratisme i esperit contrari al nacionalisme d'esquerres d'alguns dels seus components. Tanmateix l'experiment va fracassar perquè la gent s'estimà més votar directament al PSOE i prescindir d'intermediaris. És una lliçó a tenir en compte per al proper futur. Sovint la feinada de mantenir una bossa de vots a l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir cap projecte alternatiu a la socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota directament el producte autèntic, és a dir el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La quasi desaparició institucional d'Izquierda Unida ho ha demostrat a la perfecció.

He de dir a l'amic Miquel A. Maria que no crec que la salvació del nacionalisme d'esquerres o d'una possible esquerra alternativa tengui res a veure amb la repetició d'experiments cremats i fracassats. La davallada electoral del PSM (perdé el 22% del seu electorat), la conversió d'Esquerra Unida en un grupuscle quasi marginal proper a l'extraparlamentarisme, situen els partits "petits" en una conjuntura decisiva.

Ha estat precisament el grau de desmobilització creada pels partits de l'esquerra oficial (especialment pel PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer quart de segle de consolidació del règim el que, finalment, ha segat l'herba sota els peus de certes organitzacions. El PSOE que, juntament amb el PP, són les columnes fonamentals d'aquest règim, no resta sotmès a aquesta mena de crisi. Qui ha hagut de fer la feina bruta per a demonitzar les idees de República, autodeterminació, socialisme i unitat sindical, han estat precisament els hereus de Carrillo. Ho he escrit en alguna ocasió. Feta la seva feina, ara ja no són necessaris al sistema a no ser com a reserva estratègica pee al PSOE del vot d'una part de l'esquerra.

Si el nacionalisme d'esquerres basa l'estratègia de la seva supervivència en aliances electoralistes, per la cúpula, només per a salvar un parell de cadiretes per a les burocràcies dirigents, anam molt malament i l'agonia serà lenta i penosa. Potser és el moment adient per, en un acte de valentia, provar de recuperar la confiança en un electorat que desconfia profundament dels professionals de la política. Vint-i-cinc anys de magarrufes es paguen. Els quatre anys de gestió de l'autonomia tampoc no han servit per a consolidar la societat civil de les Illes. Ans al contrari, el trist espectacle de bregues i dissensions internes, la supeditació de les forces dites progressistes al dictat de la dreta representada per UM, ajudà a obrir encara molt més els ulls de l'electorat que donava suport a l'esquerra oficial.

És qüestió de reflexioanar a fons ara que encara hi som a temps i, entre tots, mirar de trobar fórmules noves, engrescadores, de participació que serveixin de veritat per a recuperar l'esperança del nostre electorat.

Xosé Manuel Beiras, en un dinar al qual també hi va assistir Miquel A. Maria, ens explicà la superació de la crisis per part dels grups que formen el Bloc Nacionalista Gallec. En un determinat moment es va haver de fer una assemblea on les direccions fracassades de tots els partits que posteriorment formarien el Bloc presentaren la dimissió. Es va crear una força nova, el Bloc, que, després d'aquesta catarsi, recuperà lentament la confiança del poble. Aquesta organització de nou encuny arribà a constituir-se com a segona força política de Galicia.

O inventam fórmules noves per a la reorganització de l'esquerra alternativa o, si repetim clixés caducats, estaríem condemnats a lenta, però inexorable, desaparició de l'escena política.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-II-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


...jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista. (Eberhard Grosske)


REFUNDAR IU (2)


Tot i tenir un caràcter introductori, el meu post anterior sobre la refundació d'IU enunciava algunes coses essencials que crec necessari destacar:

- La reafirmació en els objectius estratègics d'IU que són, en definitiva, els propis d'una esquerra alternativa no subsumible dins el projecte representat pel Partit Socialista

- La convicció que existeix, objectivament, un espai sociològic i electoral per a aquesta esquerra alternativa

- La convicció que la pluralitat de l'esquerra pot ser un element positiu per a l'avanç global de les polítiques i les idees progressistes.

Dit això, la tesi final del post era que la trajectòria global d'IU durant els seus 22 anys d'existència posava en evidència limitacions importants que exigien un procés de refundació en una nova força política capaç de superar-les.

Si tengués que resumir-la en una sola frase jo diria que IU no ha pogut en cap moment superar el seu caràcter complementari i, per tant, subsidiari, respecte al Partit Socialista. Mai - fins i tot en els seus moments d'enfrontament més aferrissat amb el PSOE (durant el tardofelipisme) - no ha estat capaç d'afirmar-se com una força alternativa, distinta al PSOE, conectada realment amb els ciutadans amb unes senyes d'identitat atractives i amb una capacitat d'incidència política i electoral més enllà dels avatars polítics i electorals del Partit Socialista.

IU va néixer al socaire del referèndum de l'OTAN del 1986. Va ser la resposta d'un grapat de partits minoritaris encapçalats pel PCE davant l'abandonament per part del PSOE d'un element polític i simbòlic essencial com era la neutralitat i el pacifisme. IU obtengué un 6 i pico per cent a les següents eleccions generals. Al referèndum de l'OTAN seguiren d'altres actuacions dels successius governs González que topaven amb la sensibilitat de l'esquerra: polítiques econòmiques lliberals, enfrontament amb els Sindicats, la corrupció i l'organització d'una banda paramilitar per lluitar contra ETA: els GAL. Varen ser anys d'un enfrontament fortíssim entre IU i el PSOE, l'època on IU situava el PSOE en "la otra orilla" de la política i on es teoritzava el "sorpasso" per fer avançar les polítiques d'esquerra. El 1993, el PSOE va perdre la majoria absoluta i IU assolia un 9 i pico per cent dels vots. La següent legislatura, la darrera den Felipe González, va ser la del pacte amb els nacionalistes i una vertadera agonia per al PSOE. El 1996, el PSOE perdia les eleccions (mantenint un 37,5% dels vots), governava Aznar i IU pujava fins a un... 10,5% dels vots. Aquell vespre Julio Anguita manifestà el seu desig de presentar la seva dimissió.

La dimissió "non nata" de n'Anguita no va ser un "calentón" electoral: va ser el fruit del nostre fracàs per aixecar una alternativa al PSOE des de l'esquerra per fer avançar les polítiques d'esquerra: si IU, en el pitjor moment del PSOE, només avançava un punt i, a més, en un escenari de victòria de la dreta és que IU havia fracassat.

A partir d'aquella data i fins ara, assistim a una progressiva recuperació del PSOE i a una progressiva i paral.lela decadència d'IU que ha culminat en els resultats del passat dia 9 de març. IU torna als resultats del PCE del 1982 amb un factor encara més preocupant: el PSOE que treu IU de la carretera no és el PSOE amb 202 diputats que va posar en Gonzàlez a la Presidència del Govern: és un PSOE que ni tan sols té la majoria absoluta.

Naturalment, hom pot esperar que un PSOE més escorat a la dreta per les polítiques d'aliances que previsiblement es produiran, un PSOE enfrontat a una situació econòmica de major dificultat i un PSOE que ja no partirà del capital d'il.lusió derivat de la retirada de les tropes d'Irak o les lleis relatives a drets civils serà un PSOE que es desgastarà més ràpidament davant la població i que prendrà mesures impopulars. Algú pot pensar que aquesta nova situació pot ser més propicia als interessos d'IU, que tenim per davant una perspectiva de modest increment electoral... malgrat que, probablement, aquest desgastament del PSOE també suposi el retorn del PP el 2012. Tal volta hi ha qualcú amb ganes i amb moral de jugar aquesta partida. Jo, particularment, no. Jo no vull una IU conjunturalment enfortida de les febleses del PSOE. Vull una IU forta, que connecti amb un segment de la població per mèrits propis i que sigui capaç d'avançar en moments d'avanç global de l'esquerra i de participar i de ser determinant en l'execució de les polítiques de canvi que s'enderivin d'aquest avanç.

Per això vull que IU es refundi i, si teniu la paciència de llegir-me, vos contaré com a un proper post

Blog Grosske -grosske | 24 Març, 2008 11:22

Jaume Carbonero pot enfonsar el Govern del president Antich

pobler | 26 Març, 2008 15:56 | facebook.com

UM vol una proposta «concreta» per desbloquejar la llei de l'habitatge


Manté l'oposició a l'opció de construir pisos socials en sòl rústic


LLUÍS PLANAS. Palma.


Unió Mallorquina està a l'espera d'una proposta «concreta» del president del Govern, Francesc Antich, per desbloquejar la llei de l'habitatge, sobre la qual el partit de Miquel Nadal manté la seva oposició que inclogui la possibilitat de construir pisos socials en sòl rústic. Segons fonts d'UM, està previst que Antich els faci arribar de manera imminent una alternativa una vegada que en la darrera conversa amb Nadal, després de les eleccions generals, el socialista mostràs la seva disposició a dialogar per trobar una solució. No obstant això, des d'UM es diu que la seva posició es manté invariable pel que fa al sòl rústic.

Tal com publicà aquest diari diumenge, una primera proposta que els socialistes traslladaren a UM és que sense modificar pràcticament la llei quedi palès que seran els consells insulars els que amb un informe vinculant tindran la darrera paraula sobre les operacions de requalificació automàtica del sòl.

A partir d'aquí se seguiria el criteri aprovat pel Consell de Mallorca perquè, sempre com a darrera opció després del sòl urbà i urbanitzable, es limitin les actuacions en sòl rústic a les àrees de transició de creixement, on es preveuen futurs desenvolupaments urbanístics i s'exclogui la possibilitat de les àrees d'harmonització.

En qualsevol cas la tramitació del projecte de llei en el Parlament deixa poc marge per a les negociacions. Una vegada tancat el termini d'esmenes només resta que es constitueixi la ponència -en principi la setmana que ve- que les ha d'incorporar al text per tornar-lo a presentar al ple de la Cambra.Si UM manté la seva oposició, a la qual el Bloc s'ha afegit, al Govern només li quedaria l'alternativa de retirar-lo a l'espera de poder consensuar un altre. Això rompria els esquemes d'Antich, que ha fixat de manera reiterada la prioritat d'aquesta llei i començar les primeres promocions d'habitatges socials durant el primer semestre de 2009.

Diari de Balears (26-III-08)


El Bloc avisa que la llei per fer pisos en rústic s'ha de negociar amb ells


Els socis del Pacte mantenen que aquest ha de ser el «darrer recurs»



Q.TORRES. Palma.


El Bloc posa emperons al projecte del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, per poder construir pisos per sota del preu de mercat en terrenys que ara són considerats rústics. La coalició, que forma part del Pacte, entén que aquesta proposta no s'ha negociat amb ells i, per tant, just seria un «esborrany» que necessita el seu suport per convertir-se en realitat.Segons el portaveu adjunt del Bloc, Miquel Àngel Llauger, la creació de reserves de sòl per habitatge en rústic ha de ser el «darrer recurs» per afavorir la construcció de cases a preus econòmics. I manté que la «prioritat» ha de passar per potenciar la rehabilitació d'habitatges ja construïts o per afavorir la sortida al mercat de pisos que estan buits.

En aquest sentit, el Bloc ja va proposar en el passat la implantació de mesures fiscals que penalitzin els propietaris amb habitatges sense ocupar, però també es conscient que aquesta política no seria acceptada per cap dels seus socis: ni UM ni el PSIB. Per això, plantejarà la creació de línies d'ajuts per incentivar els propietaris a posar pisos buits al mercat i proposarà la intermediació pública per afavorir-ho. També reivindicarà l'increment dels ajuts que ja es donen per a lloguer. Totes aquestes mesures es plantejaran quan s'obrin les negociacions entre els socis de Govern per concretar aquest pla d'habitatge en què ja treballa el departament del conseller Jaume Carbonero.

Un pla que preveuria la possibilitat de permetre la construcció en àrees, ara considerades sòl rústic, a canvi que els promotors es comprometin que una part significativa dels pisos siguin de protecció oficial i, per tant, tinguin preus inferiors als de mercat. L'altra gran novetat d'aquest projecte passaria perquè es permetés un increment de les alçades dels blocs en determinades zones per alleugerir la repercussió del preu del sòl i abaratir els pisos.

Diari de Balears (3-XI-07)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista

Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí) (Miquel López Crespí)


Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària [Margalida Lliteras], va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder. (Miquel López Crespí)



Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La lluita contra l´oportunisme polític i en defensa del socialisme (I)

pobler | 26 Març, 2008 08:03 | facebook.com

"Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


El marxisme català i els intel·lectuals oblidats: Arturo Van den Eynde (“Anibal Ramos”) (I)



A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra.

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Però l'obra teòrica, memorialística i periodística d'Arturo Van den Eynde no abarca tan sols els llibres que va poder publicar.

Hauríem de pensar en tot el caramull d'articles, informes, documents de tot tipus, anàlisis de partit, els més diversos programes que va elaborar al llarg de la seva vida de militant. És, doncs, en la premsa de les organitzacions on va lluitar, dins les diferents revistes i butlletins, en els articles signats per Aníbal Ramos i, moltes vegades, amb pseudònim, on es podria anar reconstruint l'autèntica obra política d'Arturo Van den Eynde.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Avui, com ahir, un fantasma recorre Europa...

pobler | 25 Març, 2008 16:43 | facebook.com

Un món, el del segle XXI, on les desigualtats creixen dia rere dia, on les dues-centes persones més riques del món (0,00003%) acumulen tanta riquesa com 3.000 milions de persones. Un món on, des de l´any 1900 al 2000, la població ha passat de 1.600 milions a 6.000, això és, s´ha multiplicat per quatre, mentre que el PIB mundial s´ha multiplicat per vint. Un món on el consum mitjà d´un ciutadà dels EUA és el mateix que el de 50 persones d´Haití.


Avui, com ahir, un fantasma recorre Europa...


Per Josep Villarroya professor de Geografia i Història a secundària. Publicat a L'Accent núm. 125


El proppassat 24 de febrer es van complir 160 anys de la publicació del Manifest del Partit Comunista. Un manifest destinat, entre altres coses, a convèncer el moviment obrer de l´existència d´una alternativa al capitalisme i de la necessitat de la internacionalització de la lluita obrera per al triomf del comunisme.

Com va dir Lenin: "En aquesta obra està traçada, amb claredat i brillantor genials, la nova concepció del món: el materialisme conseqüent, aplicat també al camp de la vida social; la dialèctica, com la doctrina més completa i profunda del desenvolupament; la teoria de la lluita de classes i del paper revolucionari històric mundial del proletariat, creador de la societat nova, de la societat comunista"

Alguns s´ha esforçat en dogmatitzar-lo, en fossilitzar-lo, en convertir-lo en una peça de museu: alguns "seguidors" amb la intenció de justificar el seu poder, i els seus enemics per tal de negar-ne el caràcter revolucionari i científic. Potser caldria recordar-los, i recordar-nos-en, que Marx i Engels, quan van elaborar el Manifest, van ser capaços d´analitzar les tendències dinàmiques que bategaven sota les aparences estàtiques, i que per tant permetien la prospecció de futur de la mateixa manera que l´anàlisi del present. Un botó de mostra, llegiu: "La necessitat d´un mercat incessantment més extens per als seus productes escampa la burgesia per tot el món. Li cal establir-se a tot arreu, introduir-se i crear-se relacions per tot arreu. Gràcies a l´explotació del mercat mundial per part d´ella, la burgesia ha donat un caràcter cosmopolita a la producció i al consum de tots els països". Potser algú deu estar pensant que es tracta d´un text recent, extret de qualsevol pamflet contra la globalització. Doncs sí, un pamflet anomenat Manifest comunista, però escrit el 1848.

Del Manifest, cal destacar la seua validesa: la passada i l´actual, més d´un segle i escaig després. Però allò més important del Manifest és el seu rebuig a les injustícies, a l´explotació de l´ésser humà. I des d´aquesta perspectiva, les seues proclames no han perdut gens de vigència... Un món, el del segle XXI, on les desigualtats creixen dia rere dia, on les dues-centes persones més riques del món (0,00003%) acumulen tanta riquesa com 3.000 milions de persones. Un món on, des de l´any 1900 al 2000, la població ha passat de 1.600 milions a 6.000, això és, s´ha multiplicat per quatre, mentre que el PIB mundial s´ha multiplicat per vint. Un món on el consum mitjà d´un ciutadà dels EUA és el mateix que el de 50 persones d´Haití. Ara i ací, hem de ser capaços de fer servir les eines que ens van facilitar Marx i Engels, de revisar-les, de criticar-les, d´adaptar-les i, sobretot, de fer-les entenedores a tota la classe treballadora arreu dels Països Catalans. Cal que hi arribem, allí on hi haja persones explotades i cal que fem pedagogia. El teorema de Thomas, principi fonamental de sociologia, planteja que "Si les persones consideren reals determinades situacions, són reals en les seues conseqüències". Per tant, si som capaços de fer comprendre a eixes persones explotades que les seues condicions de treball i de vida, precàries, no són inevitables ni immodificables, si som capaços que consideren que eixes condicions són intolerables i modificables si lluitem, només aleshores podran canviar els seus comportaments i esdevenir insubmisos i no resignats. Doncs això, molta feina per fer, però el camí només es fa caminant...

Web Llibertat.cat

La refundació d´EU i Marisol Ramírez

pobler | 25 Març, 2008 08:39 | facebook.com

En tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

(Miquel López Crespí)


EU i Marisol Ramírez : la necessària renovaciò de l´esquerra oficial



Marisol Ramírez

Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició.

Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida.

Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava. Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat per demonitzar persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-III-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


La crisi d´Izquierda Unida

pobler | 24 Març, 2008 16:27 | facebook.com

L’enfonsament d’Izquierda Unida demostra que, durant molts d’anys, aquesta organització només jugava a ser l’”ala esquerra” del PSOE. Però tan sols era un miratge, una fantasmada que, en moments de crisi, com el que s’esdevingué després dels atemptats terroristes de l’onze de març, va fer aigua arreu. De cop i volta, l’electorat constava que no hi havia diferències essencials entre dues socialdemocràcies quasi idèntiques –PSOE i Izquierda Unida - i, en bona lògica, optà per la més coherent: en aquest cas, la gent votà la marca autèntica, és a dir a Zapatero. (Miquel López Crespí, juliol de 2004)


La crisi d´Izquierda Unida (un article de juliol de 2004)



Llamazares i Zapatero

La situació de tots els grups petits, els situats en teoria a l’esquerra del PSOE, és cada vegada més dramàtica. La consolidació del bipartidisme dominant PP-PSOE ajudat per tot els mitjans que el règim té a la seva disposició –premsa, ràdio, televisió... - i tots els diners disponibles, ha fet que el panorama electoral de l’estat espanyol s’assembli cada vegada més al dels EUA. D’ençà la reforma formal de 1978, amb la desmobilització social ordida pels partits que impulsaren la restauració de la monarquia, s’ha anat avançant a passes de gegant en aquest camí. En aquella primera fase l’ajut del PCE va ser indispensable per deixar fora de joc els diversos partits comunistes i d’esquerra revolucionària existent aleshores. Acomplida la tasca desmobilitzadora, pareix que ja sobren tots els partits en teoria a l’esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. L’esbatussada general d’ Izquierda Unida en el conjunt estatal perdent la meitat del seu electoral i a les Illes arribant a quotes de petit grupuscle inoperant, així ho demostren. Tant és així que les mateixes burocràcies fracassades ja han anunciat la possible dissolució d’aquesta formació rebutjada per l’electorat i la creació –“refundació”, en diuen - d’una nova sigla. Es diu que aquest nou experiment dels excarrillistes s’anomenarà “Iniciativa per Balears” i vol ser una imitació d’Iniciativa per Catalunya.

Si aquest projecte es confirma, la crisi dels partits petits, especialment dels nacionalistes (altres que espanyols), pot agreujar-se encara molt més, ja que els pocs vots que obtenen s’hauran de repartir entre una nova opció que en “no dependre de Madrid” els disputarà l’electorat.

Per si mancaven encara més problemes, el PSM, que en les eleccions del 25 de maig de 2003 perdé el vint-i-dos per cent del seu electorat, en aquestes europees n’ha perdut prop del cinquanta per cent. Un sector del partit ha encetat un debat identitari que, a hores d’ara, encara no se sap com pot acabar. Els Verds es troben en una situació encara pitjor. Dividits de forma permanent entre els partitaris d’anar plegats amb l’experiment fracassat d’ Izquierda Unida i els defensors d’un projecte independent, com propugna la diputada Margalida Rosselló.

Amics i simpatitzants d’aquesta darrera formació ens expliquen que potser els Verds perderen ja fa temps la seva oportunitat de consolidar-se com a projecte diferenciat a les Illes. La seva por de rompre amb Izquierda Unida els ha portat a ajornar la consolidació del seu projecte independent i es diu que, per desgràcia, ja ha passat el moment.

Els problemes i interrogants que es plantegen Izquierda Unida, Verds i PSM són molts. La contínua davallada de percentatges electorals no augura res de bo per a tots els grups teòricament a l’esquerra del PSOE. En el fons, aquest darrer partit ha sabut jugar molt bé les seves cartes i de forma molt intel·ligent, amb l’ajut de tots els mitjans de comunicació –i especialment de la televisió - ha fagocitat la majoria de les lluites ecologistes, pacifistes i nacionalistes dels grups abans esmentats. Malgrat que sigui demagògicament, els dirigents de la socialdemocràcia han sabut parlar de “reforma de la Constitució”, de la necessitat d’”una segona transició”, d’ampliar les dotacions econòmiques per a habitatges, ensenyament o sanitat... No en parlem del camp de la lluita per la pau. Amb una hàbil jugada, fent tornar les tropes espanyoles d’Iraq, han aconseguit fagocitar el seixanta per cent de l’electorat d’Izquierda Unida deixant a l’aire i a la vista de tothom la buidor programàtica del partit de Llamazares (malgrat que, no oblidem, aquest juga amb la basa bipartidista i amb el fantasma del “Tots contra el PP”, fantasma que, hem d’insistir en la qüestió, ha exorcitzat el possible eslògan de “Tots contra el règim”).

L’enfonsament d’Izquierda Unida demostra que, durant molts d’anys, aquesta organització només jugava a ser l’”ala esquerra” del PSOE. Però tan sols era un miratge, una fantasmada que, en moments de crisi, com el que s’esdevingué després dels atemptats terroristes de l’onze de març, va fer aigua arreu. De cop i volta, l’electorat constava que no hi havia diferències essencials entre dues socialdemocràcies quasi idèntiques –PSOE i Izquierda Unida - i, en bona lògica, optà per la més coherent: en aquest cas, la gent votà la marca autèntica, és a dir a Zapatero.

A les Illes la davallada d’Izquierda Unida a l’extraparlamentarisme, a la categoria de grupuscle insignificant, ha obligat els seus dirigents a inventar una possible “refundació” del grup. Evidentment l’objectiu estratègic d’aquesta hipotètica reconversió autonomista seria aconseguir repetir, per a les eleccions municipals i autonòmiques de 2007, l’experiment de “Progressistes per les Illes” que, recordem, amb participació de PSM i ERC obtingué prop de quaranta mil vots. Una xifra que, malgrat que no els va servir per treure un diputat, si que, en aquests moments, quan Grosske, Rosselló i Cámara han quedat reduïts a dos mil set-cents vots a Palma, esdevé un somni quasi impossible d’assolir.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)


Els problemes d´Esquerra Unida (un article de setembre de 2006)


Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.

Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.


El secretari general del Partido Comunista de España Francesc Frutos acusa l’actual direcció d’IU d’haver portar a la clandestinitat el PCE i, en la festa del partit a Madrid explicà als militans que vol tornar recuperar la memòria històrica d’aquest partit.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.

Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.

En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.

Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.

No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-IX-06)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

El periodisme independentista del segle XXI: Llibertat.cat

pobler | 24 Març, 2008 07:18 | facebook.com

Llibertat.cat: el periodisme digital del segle XXI. Una eina al servei de l´Esquerra Independentista dels Països Catalans


Llibertat.cat vol oferir a l’Esquerra Independentista una eina de difusió i de debat al servei de tot el moviment. Per contactar-hi, adreceu-vos a correu@llibertat.cat


Amb els articles de Miquel López Crespí, “L´origen del bipartidisme”; Felip Bens, “El Cabanyal: sobren les paraules, arriben els ‘bulldozers’”; Josep Villarroya, “Avui, com ahir, un fantasma recorre Europa”; Joan Roca, “El republicanisme, fonament de l´independentisme”; Josep Nadal, “15 anys sense Guillem Agulló”...



Qui som?

Fa vuit anys, un col·lectiu de persones van crear Llibertat.com, una portalada que volia oferir a l'Esquerra Independentista una eina de difusió i de debat al servei de tot el moviment. Tot i els entebancs (tècnics, personals, etc.) amb què va ensopegar, es va convertir en una web pionera en el món internauta, que va esdevenir al llarg dels seus set anys de vida un referent de l'Esquerra Independentista.

Lllibertat.cat, que va iniciar el seu camí el darrer novembre, se sent hereva de la tasca que va dur a terme Llibertat.com. Però malgrat el pòsit d’aquella experiència, aquesta nova portalada no pretén ser-ne una continuació, sinó un projecte nou on es prioritzi la informació i l'opinió dins l’àmbit de l’Esquerra Independentista.

La conclusió que hem extret en aquests pocs mesos de rodatge és que llibertat.cat ha omplert un espai que moltes veus reclamaven. La manca de referents d’opinió o la desorganització comunicativa en el nostre àmbit polític s’han superat modestament amb l’aparició d’aquesta portalada. Un buit que no hem supertat tots sols, perquè les aportacions de diverses persones col.laboradores amb el projecte l’han fet possible i, sobretot, perquè llibertat.cat s’ha vist reforçada gràcies a la confluència amb una experiència anterior, focnou.org. Una aportació d’importància per allò que hem sumat, però sobretot pel seu simbolisme, ja que aquests companys han sabut demostrar amb el seu exemple que per avançar cal prioritzar els projectes col.lectius, i no emmirallar-se en els projectes propis. Gràcies, companys de FocNou!

Pel que fa a la vessant informativa, Llibertat.cat no només vol fer-se ressò de les activitats del moviment sinó també de les lluites populars d'arreu dels Països Catalans i, en el la mesura que sigui possible, de la resta del món. Creiem que les lluites populars, la praxi política i el teixit associatiu són allò que permeten visualitzar una nació que construeix la seva identitat dia a dia.

D’altra banda, Llibertat.cat obre un espai d'Opinió perquè diferents agents individuals i col·lectius, preferentment de l'Esquerra Independentista, exposin els seus arguments sobre qualsevol aspecte que pugui ser d'interès per al nostre moviment. Creiem que aquest apartat pot ajudar tant al debat com a la cohesió i clarificació ideològica d'aquest espai polític plural dins la lluita independentista.

Esperem que aquest nou projecte compti amb el vostre suport i ajut. Per això restem oberts a la vostra col·laboració, ja sia enviant-nos informacions i articles d'opinió, ja sia participant directament en el grup dinamitzador del projecte.

Per a més informació, us podeu dirigir a la Taula de redacció de Llibertat.cat: correu@llibertat.cat

Records de París (i II)

pobler | 23 Març, 2008 17:31 | facebook.com

Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París! (Miquel López Crespí)


Diaris i dietaris: records de París (i II)



Ara s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el terrabastall que produïen les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista.

Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i antinazi (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees d'algun dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc afirmava en una entrevista que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels oprimits -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant.

Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura" és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!

No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...

Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics (Celine, a la vora). Parlar de Rimbaud, Flaubert o, fins i tot, dels enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...

La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, arrossegats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).

No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Records de París (I)

pobler | 23 Març, 2008 08:52 | facebook.com

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)


Records de París (I)



Place des Vosges

Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.



Miquel López Crespí

Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.

Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...

Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...

El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.

Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.

El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.

La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La ràdio franquista contra la "conspiració maçònica universal"

pobler | 22 Març, 2008 16:36 | facebook.com

La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". (Miquel López Crespí)


Històries de la ràdio (records de la ràdio franquista)



En la guerra i postguerra s´establí un forta unitat entre els militars colpistes, el feixisme i el nacional-catolicisme per a liquidar l´esquerra, el nacionalisme i la “conspiració maçònica universal”

A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única emissora fins que, pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla "Vialfàs" publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud". Com explia la GEM, aquesta emissora: "Emetia cròniques esportives, taurines, audicions de rondalles i, a més, tenia un grup de teatre propi". En foren directors Tomàs Cardeñas (1954) i Francesc Homar (1954-56).



Franco i Millan-Astray, dos dels màxims assassins dels pobles i nacions de l´Estat espanyol especialitzats en l´execució en massa de comunistes, anarquistes, socialistes, republicans i democràtes de totes les tendències

El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic en mans de la dictadura de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos gran eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades. Hi havia aleshores dotze emissores de Radio Nacional de España i set de Radio Peninsular. El que s'anomenava la radiodifusió no estatal era formada per les cadenes institucionals següents: la "Cadena Azul de Radiodifusión", amb trenta emissores; la "Cadena de Emisoras Sindicales", amb vint-i-set; la COPE, amb quaranta-cinc; i la "Red de Emisoras del Movimiento", amb setze. La "Compañía de Radiodifusión Intercontinental", amb sis emisssores, la "Sociedad Española de Radiodifusión", amb cinquanta-quatre, i "Radio España" de Madrid i Barcelona eren el reducte, igualment controlat políticament, del món de l'empresa privada.

Recentment "El País-Aguilar" ha editat el llibre de Pedro Barea La estirpe de Sautier: la época dorada de la radionovela española (1924-1964). És una acurada aproximació als orígens de la ràdio a l'estat espanyol i un estudi molt interessant del que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". Època que aniria des de la victòria feixista l'any 1939 fins a 1959. És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galicia o Euskalherria. Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa "Cabalgata fin de semana". Naixia igualment el famós "Carrusel deportivo", i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus "Teatro del Aire" -a la SER- i "Teatro Invisible" -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovelles, que marcaran la consagració professional d'actor com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, Mariano Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.

La radionovella també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovelles polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.

De totes maneres l'èxit clamorós dels serials anà acompanyat d'un cert allunyament -relatiu, és clar- dels temes d'estricta propaganda política del règim. El serial més escoltat en aquells anys va ser Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També destacaren per l'èxit d'audiència Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.

Aquesta és l'"España oficial", en tot el que fa referència a la ràdio. Però, com hem dit al començament d'aquest article, l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats. A finals dels anys cinquanta Ràdio Espanya Independent tenia programes exclusius dedicats a Galicia, Catalunya i País Basc. Per als habitants atemorits de la dictadura, allò sí que va ser un descobriment. De cop i volta descobríem totes les potencialitats culturals de les nacions amagades. El nostre interès per la ràdio i les seves immenses possibilitats comunicatives se'ens obrí de sobte. En poc temps esdevindríem agosarats corresponsals d'aquesta emissora que, patrocinada pel PCE, emetia des de Bucarest fent creure que era una emissora "pirenaica", com deia en la seva presentació. Però tot això ja ho hem deixat escrit en el llibre Temps i gents de sa Pobla, que acaba d'editar el Consell de Mallorca amb collaboració amb l'Ajuntament de sa Pobla. La ràdio esdevenia en aquells anys, malgrat a censura, una porta oberta a la llibertat.

(26-VI-04)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Escriptors franquistes mallorquins: Llorenç Villalonga (i II)

pobler | 22 Març, 2008 06:40 | facebook.com

Els germans Villalonga atiaren també l'odi envers el Principat i la catalanitat de Mallorca. Josep Massot i Muntaner, en l'obra citada (pàg. 212), escriu: "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una autèntica obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins, atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb i s'adherien a la nova Espanya". (Miquel López Crespí)


Escriptors franquistes mallorquins: Llorenç Vilalonga (i II)



Josep Massot i Muntaner

Els germans Villalonga atiaren també l'odi envers el Principat i la catalanitat de Mallorca. Josep Massot i Muntaner, en l'obra citada (pàg. 212), escriu: "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una autèntica obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins, atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb i s'adherien a la nova Espanya".

Miquel Villalonga és nomenat (octubre de 1936), per part dels botxins del poble mallorquí, Jefe de Prensa y Propaganda, Radio y Censura en la Comandancia General de Baleares. Virulent, ataca els defensors de la catalanitat de les Illes. Massot i Muntaner reprodueix alguna citació de Miquel Villalonga:" "No sé acumular ahora los reproches y advertencias que durante cinco años de mentida libertad impedísteis que os dirigiera". Tenia el cinisme d'adreçar-se als "escritores de valía" que quedaven “en nuestro mundo provinciano" i els demanava que continuassin "colaborando en nuestros periódicos locales", perquè convenia "dar la sensación de una absoluta normalidad" i no calia que tothom cantàs "las excelencias de nuestra revolución nacional-sindicalista": qui volgués podia descriure la bellesa d'un llibre, l'elegància d'una dona o l'harmonia d'un panorama...". (Els escriptors i la guerra civil ;..., pàg. 217).



Hitler i Franco

Antoni Nadal diu de Miquel Villalonga: "...a partir de 1934 esdevingué l'ideòleg més considerable del feixisme a Mallorca...", i "L'octubre de 1936, la seva formació intel·lectual el portà a dirigir el Gabinet de Premsa, Ràdio i Censura de la Comandància” [...].

Antoni Nadal també és autor del treball "Els articles de Llorenç Villalonga", aparegut a la revista Randa (núm. 33, pàgs. 65-130), on podem constatar com el feixisme de Llorenç Villalonga perdura, segons pròpies declaracions, des de l'any 1934 fins al 1966. Escriu Antoni Nadal: "No obstant això, l'afecció de Villalonga pel feixisme ja venia d'abans: qui ho vulgui comprovar ho pot cercar en 'Centro' (Palma 1934) i en la col·lecció d''El Día' de la Segona República. D'altra banda, l'afecció degué perdurar, perquè al final de l'any 1966 l'escriptor i psiquiatre, no s'estava de confessar que 'mi carnet [de falangista], que conservo, pertenece a 1936', i que 'ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936'" (pàg. 65). I més avall (pàg. 71) continua: "En realitat, seguint la caracterització ideològica dels règims totalitaris exposada per Manuel Ramírez, el feixisme de Villalonga es basa en l'espanyolisme, en l'antiliberalisme, en la concepció jeràrquico-autoritària de la vida i en la concepció 'harmònica' de la realitat política, social i econòmica: 'Nuestra gran afirmación [...] es el nacionalsindicalismo. Así lo ha visto el genio del Caudillo y ante la voz de Franco no cabe discusión posible: Una patria (España), un Estado (nacional-sindicalista), un Caudillo (Franco). La situación no puede ser más diáfana".

Pel que fa al conegut anticatalanisme dels germans Villalonga, l'historiador Antoni Nadal concreta (pàg. 76 de "Els articles de Llorenç Villalonga en temps de guerra"): "L'anticatalanisme de Llorenç Villalonga va anar augmentant progressivament d'acritud fins a assolir el paroxisme durant els primers mesos de la guerra, quan l'anticatalanisme va esdevenir consubstancial amb l'establiment del règim totalitari: 'Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca'".

Com expliquen Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M. L. Lax i M. Ocio Villar (La repressió franquista a Palma): "Els presoners eren internats al castell de Bellver, al fort de Sant Carles i fins i tot hagué d'habilitar-se un magatzem de fusta, Can Mir, situat on avui es troba el cinema 'Augusta'. Al magatzem-presó de Can Mir hi havia un nombre de presoners que oscil·lava entre els 700 i els 1.000. [...] Al vespre tenien lloc les cridades de presoners 'posats en llibertat'. Posteriorment els assassinaven a una vorera del camí".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La independència del Tibet i el capitalisme xinès

pobler | 21 Març, 2008 16:13 | facebook.com

L'exèrcit xinès mata vint tibetans en un monestir budista de Sixuan


Els manifestants han penjat una bandera tibetana al recinte



L'exèrcit xinès ha matat com a mínim vint tibetans que es manifestaven al monestir de Sertha, a la província de Sixuan, segons que ha pogut saber VilaWeb. Els manifestants han penjat una bandera del Tíbet al recinte i, com que a la Xina hi és prohibida, els soldats han intervingut. Diverses fonts consideren que es tracta de l'enfrontament més gran entre la població tibetana i l'exèrcit xinès. El monestir de Sertha és el centre neuràlgic del budisme tibetà a tot Sichuan.

Ahir, la Xina va admetre per primer cop que les protestes a favor de la independència del Tíbet s'havien estès fora de la regió autònoma estricta, com poden ser Sixuan o Gansu, integrants del Tíbet històric. També va dir que havia arrestat vint-i-quatre tibetans que havien participat en els aldarulls contra els comerços xinesos a Lhasa.

Les autoritats xineses acusen els detinguts d'amenaçar la seguretat nacional i d'altres 'crims greus', realitzats en connivència amb el Dalai Lama.

A tot això, el govern xinès continua enviant tropes massivament a les zones on hi ha protestes pro-tibetanes.

VilaWeb (21-III-08)


L'estalinisme xinès és la més important garantia de sosteniment del capitalisme en crisi



François Chesnais ho manifesta així:


"La burocràcia d'estat xinesa en procés de transformació capitalista, en la seva vinculació política i social es converteix en l'única base d'estabilitat de l'ordre mundial .

Xina ofereix al capitalisme mundial el seu últim gran mercat i li oferix la base social d'un proletariat molt nombrós, ben format tecnològicament i extraordinàriament disciplinat i submís. La seva submissió es fonamenta en l'existència d'un gran exèrcit industrial de reserva .

D'alguna manera, podem dir, que el futur de la lluita de classes mundial avui està condicionat pels ritmes i les formes de lluita de la resistència del proletariat xinès a l'explotació i a la capacitat que pugui mostrar per a organitzar-se i combatre a la burocràcia de l'Estat. És en aquest quadre que cal situar la gran vulnerabilitat del capitalisme en els EUA, en les formes de dependència externes que va desenvolupar i la possibilitat d'un crack financer o inmobiliari financer. És evident que els països asiàtics (Xina i Japó en sobretot) ajudaran en tot als EUA, per a evitar una recessió o un crack financer"

Web Ixent


Escriptors franquistes mallorquins: Llorenç Villalonga (I)

pobler | 21 Març, 2008 09:04 | facebook.com

En els nostres anys de formació cultural, en els començaments de la nostra militància antifeixista, quan maldàvem per anar recuperant aspectes de la nostra memòria històrica que el franquisme no volia que recordàssim... com podíem anar a retre homenatge a aquell que havia encoratjat els assassins del nostre poble, aquell que havia fet poemes d´homenatge als falangistes? Era inconcebible. Per tant, mai no anàrem a trucar a la porta de Llorenç Villalonga perquè ens donàs consell. Ell pertanyia al bàndol dels vencedors de la guerra civil i nosaltres al dels vençuts; ell havia ajudat a exterminar les avantguardes catalanistes i d´esquerra de les Illes i nosaltres pugnàvem per reconstruir-les; ell havia considerat nefasta la cultura catalana, les idees republicanes, socialistes i anarquistes, el nacionalisme progressista de la Generalitat de Catalunya, i nosaltres ho consideràvem part indestriable de la nostra vida. (Miquel López Crespí)


Escriptors franquistes mallorquins: Llorenç Villalonga (I)



Llorenç Villalonga

A Mallorca, els intel·lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Ho explica Josep Massot i Muntaner a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears.

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col·lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".



Quant a certs desconeixements culturals de Villalonga, hom pot trobar una informació essencial en el llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les belles arts (Palma, Documenta Balear, 1996). En referència a la col·laboració de Llorenç Villalonga amb el feixisme, en els pitjors moments de la repressió contra el catalanisme i l´esquerra, l´historiador Antoni Nadal ens forneix d´una munt d´articles d´aquells anys, escrits per Llorenç Villalonga i que sortiren publicats en el númnero 33 de Randa (vegeu pàgs. 65-129). Per altra banda, Josep Massot i Muntaner, com hem apuntat, és l´historiador que ha parlat més extensament del paper nefast dels germans Villalonga (Llorenç i Miquel) en la repressió dels intel·lectuals catalans de Mallorca.

En els nostres anys de formació cultural, en els començaments de la nostra militància antifeixista, quan maldàvem per anar recuperant aspectes de la nostra memòria històrica que el franquisme no volia que recordàssim... com podíem anar a retre homenatge a aquell que havia encoratjat els assassins del nostre poble, aquell que havia fet poemes d´homenatge als falangistes? Era inconcebible. Per tant, mai no anàrem a trucar a la porta de Llorenç Villalonga perquè ens donàs consell. Ell pertanyia al bàndol dels vencedors de la guerra civil i nosaltres al dels vençuts; ell havia ajudat a exterminar les avantguardes catalanistes i d´esquerra de les Illes i nosaltres pugnàvem per reconstruir-les; ell havia considerat nefasta la cultura catalana, les idees republicanes, socialistes i anarquistes, el nacionalisme progressista de la Generalitat de Catalunya, i nosaltres ho consideràvem part indestriable de la nostra vida, de tot allò que conformava el teixit dels Països Catalans lliures i sobirans pels quals lluitàvem.

Fins i tot el mateix Jaume Pomar, en el seu llibre El meu Llorenç Villalonga (Editorial Moll, pàg. 45) descriu, quan parla de la revista Brisas, el món elitista i refinat en el qual estaven immersos els germans Villalonga, ben lluny del sentir del poble treballador mallorquí. Més que lluny, a les antípodes dels problemes de fam, misèria i ànsies de justícia i llibertat que sacsejaven els sectors més dinàmics de la societat mallorquina compromesos amb la República.

Jaume Pomar explica (pàg. 44) sobre Llorenç Villalonga: "Durant els anys de la República es començà a emprar l'electroshock, que Villalonga considerava un bon mètode per guarir les depressions profundes i les fortes tensions emocionals". I, mentre el feixisme anava preparant la sagnant repressió del poble mallorquí, ell, despreocupat per tota qüestió solidària que fes referència al nostre poble, escrivia a Brisas, com ens diu Pomar (pàg. 45): "Parla d'un turisme refinat, artístic, paradigmàtic d'una vella civilització europea que ha iniciat la seva decadència... A la revista, les seves fotografies, articles, dibuixos, poemes, es barregen amb receptes de cuina o de rebosteria selecta, consells de bellesa, d'urbanitat o de sentit comú (com la recomanació de portar sabates marrons amb vestits del mateix color i no dubtar al respecte), notes de societat estrafolàries, modes, esports, etc".

Llorenç Villalonga pren una posició activa en defensa del feixisme i el nou ordre sorgit de l'eliminació física i política de l'esquerra. Pel febrer del 37 són virulentes les seves col·laboracions a Radio Mallorca.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

L’origen del bipartidisme

pobler | 20 Març, 2008 18:11 | facebook.com

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984. (Miquel López Crespí)


L’origen del bipartidisme (pàgines del meu dietari)



Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador.

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.

Evidentment, d´ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d´Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!-- societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s´exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió. Malgrat que, com hem vist a l´Estat espanyol, tant amb Aznar com amb el PSOE, quan és necessari s´empra tot el poder de les lleis i els cossos repressius per a provar d´acabar amb els moviments independentistes i l´esquerra antisistema.

Però... com hem arribat a aquesta situació? Com i de quina manera els antifeixistes de fa trenta i quaranta anys provàrem d´enfrontar-nos amb el monstre del control de les consciències? Què férem en aquells anys? Qui barrà el pas a la ruptura amb el passat? Quins partits i organitzacions s´han aferrat a l´existent per a viure dels beneficis i els privilegis que comporta la gestió del sistema?



I encara més preguntes: com provàrem de fer-nos presents aquells partits que no teníem els poders fàctics rere nostre, la banca, les organitzacions internacionals que donen suport als quadres governants siguin aquests de dreta o de la pretesa esquerra?

No sempre ha estat com el present. La gent que visqué els anys anteriors a la transició encara ho recorda. Les ciutats no eren aquesta mena d´hospital desinfectat orwel·lià d’ara. Fins i tot en els anys més negres de la dictadura hom podia sortir al carrer al matí i trobar la ciutat plena de pintades subversives demanant la llibertat, protestant pels crims del feixisme, exigint l´amnistia per als presos polítics. En els anys anteriors a la mort del dictador i en els dos o tres posteriors a les primeres eleccions dites “democràtiques”, encara hi havia cartells aferrats a les parets, pintades de tot tipus. Va ser aleshores quan els poders fàctics, els partits polítics instal·lats en la gestió del règim, començaren unes fortes campanyes de propaganda per a fer veure a la població els “avantatges” de netejar les ciutats de proclames reivindicatives. En lloc de veure els aspectes creatius i de consolidació de la societat civil que significava tenir les parets de les obres pintades amb murals, cartells informatius, es prioritzaren i s´intensificaren les campanyes perquè cap partit ni grup alternatiu, que ja eren privats de sortir en els mitjans oficials controlats, pogués fer sentir la seva veu. Potser que la darrera vegada que hi hagué una ocupació pacifica d´espais públics, vencent les consignes dels instal·lats quant a “neteja” de la ciutat, va ser en els mesos de la lluita per la sortida de l´OTAN, a mitjans dels anys vuitanta. Després vengué el que tots coneixem: la desertització, la demonització dels moviments de base i alternatius. Tan sols els joves, sortosament!, grups i organitzacions com Maulets, la CGT, els sindicats d´estudiants dels Països Catalans, la CNT i algun altre col·lectiu s´han atrevit a lluitar contra els decrets del “Gran Germà” orwel·lià, tornant a donar dinamisme i creativitat a les nostres ciutats desertitzades pels polítics a sou dels borbons i de la “sagrada” economia de mercat.

En una data tant recent com l´any 1990, era evident la repressió “socialista” contra aquells que encara volíem emprar les parets abandonades o en obres per a servar la memòria dels republicans assassinats pel feixisme. Qui signa aquest article va ser reprimits i multat per PSOE per haver volgut retre un homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder. Sortí publicat a tots els diaris de Palma en el mes de maig de 1990. I, per a “immortalitzar” tan gran barbaritat, ho vaig deixar escrit al llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), concretament en el capítol titulat “Breviari contra els servils: transició i repressió ‘democràtica’” (pàgs. 220-232).

Ara, tan sols a estones, Palma torna a ser la ciutat del passat, amb l´energia i la creativitat revolucionàries de la gent que, cap a mitjans dels anys setanta, no podia imaginar les traïdes i el cinisme dels polítics professionals, els vividors del romanço i oportunistes que tots coneixem.

Anem a pams. A començaments dels setanta, després d´haver estat durant molts d´anys en diverses organitzacions i col·lectius que no tenien res a veure amb el carrillisme espanyol, vaig entrar a militar a les Plataformes Anticapitalistes d´Estudiants, concretament amb els companys de l´Escola de Magisteri de Palma i també en l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que impulsava aquesta organització estudiantil revolucionària. Com ja he explicat en diferents llibres i, especialment, en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), l´OEC era una formació marxista de tendència consellista i que tenia molts punts en comú amb el trotsquisme. Els punts que tenia en comú amb organitzacions estrictament trotsquistes i, especialment, amb la LCR que formava part de la IV Internacional d´Ernest Mandel, era la defensa de la democràcia directa, del consellisme, de l´oposició obrera a l´estalinisme. En l´àmbit català ens sentíem hereus d´Andreu Nin, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista) del temps de la guerra civil, malgrat moltes de les contradiccions d´ambdues organitzacions.

Però tornem a l´inici de l´article, a les minvades possibilitats que els grups revolucionaris tenien per a sortir en la premsa oficial a no ser per esdevenir objecte de constant criminalització.

S´apropava el final de la dictadura. Santiago Carrillo i el PCE, abandonant qualsevol idea de ruptura amb els hereus del feixisme, amb el suport del dictador romanès Ceausescu, ja havia establert contactes amb diversos sectors del Movimiento, l´exèrcit i representants del que seria el futur rei, el príncep Juan Carlos. Per rompre la columna del moviment obrer i popular, per aturar la munió de vagues generals revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes com les de Vitòria de 1976; per vèncer el creixent moviment independentista del País Basc, Catalunya i Galícia; per combatre la unitat sindical, els naixents consells obrers, l´activa coordinació de fàbriques, de sectors professionals, dels estudiants, la premsa oficial anava obrint petites escletxes de llibertat on els socialdemòcrates i els carrillistes podien fer sentir la seva veu. Tots els poders mediàtics eren al servei de la reforma i dels pactes per tal d´aturar la presència de tots aquells partits i organitzacions que no combregaven amb aquell abandonament de les idees i principis –república, socialisme, autodeterminació--, que havien alletat generacions de lluitadors i lluitadores.

Els partits nacionalistes i marxistes revolucionaris que havíem portat a coll la majoria de lluites de finals de la dictadura érem silenciats, demonitzats i marginats. El PSOE, inexistent en les lluites quasi fins l´any 1976, començava a ser inflat amb el suport de tota la socialdemocràcia mundial i els poders fàctics estato-unidencs una vegada que renuncià a la ruptura; Suárez, el darrer secretari general del Movimiento, s'entrevistava en secret amb Carrillo per a pactar la conservació de l’essencial de la victòria militar feixista de 1939: la “sagrada” unitat d´”Espanya” i la defensa de l´economia de mercat capitalista.

Mentre per a uns s´obrien escletxes de llibertat, alhora que el poder promocionava els partits que havien pactat la conservació dels aparells repressius de la dictadura, tots els aspectes polítics que hem ressenyat més amunt, la policia política ens perseguia i detenia i, com també he escrit, els mitjans de comunicació “aperturistes”, lliurats en cos i ànima a la promoció del PSOE, UCD, AP i el carrillisme, silenciaven les nostres lluites i accions. A mesura que s´apropaven les primeres eleccions dites “democràtiques”, en les quals no serien legals ni l´OEC, ni la LCR, ni cap altre grup considerat revolucionari, el silenci i les persecucions es feien més patents.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS