Administrar

La literatura catalana contra la monarquia borbònica

pobler | 20 Febrer, 2008 19:43 | facebook.com

L’eix de la novel·la La conspiració és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua. (Miquel López Crespí)


Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)


Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


Presentacions a València, Vinaròs i Castelló


L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles en defensa de la unitat nacionalista

pobler | 20 Febrer, 2008 16:02 | facebook.com

Demanam seny abans d'aixecar la destral de guerra contra els companys del mateix exèrcit. L'enemic és al davant, en les trinxeres de la dreta; no és qüestió de practicar el canibalisme i l'antropofàgia entre nosaltres mateixos i que aquestes virulentes bregues serveixin únicament per a fer riure l'enemic que engreixa veient com ens rebolcam enmig de l'autoodi i la incapacitat per a cercar les solucions més adients per al nostre poble i per a la nostra societat. (Miquel López Crespí)


Els amics del PSM han de ser prou madurs per a entendre el missatge llançat per bona part dels seus electors i actuar en conseqüència, amb el cap fred i sense infantilisme forassenyat. El rival principalissim del PSM no és ERC, ni a l'inrevés. Barallar-se per uns mateixos vots és suicida, i implica renunciar a obtenir tots els altres vots, que queden en mans alienes. La realitat és com és i és deure de les organitzacions d'esquerra i nacionalistes trobar el sistema més adient per a modificar les situacions adverses. (Miquel López Crespí)


PSM I ERC

(PER LA UNITAT DEL NACIONALISME PROGRESSISTA A LES ILLES) (Article escrit el mes d´agost de 2004)



Sovint em deman qui treu profit de les bregues entre PSM, ERC i UM. D'on surten les gelosies, les ferotges batalles entre tots tres, el combat que enfronta autodeterministes (PSM), regionalistes (UM) i independentistes (ERC). És evident que entre PSM i ERC hi ha problemes que vénen d'antic. En un passat recent, molt abans de la "normalització" portada a terme per Bernat Joan i el seu equip, els elements d'extrema dreta que hi havia dins ERC (i que en el seu moment foren expulsats per racistes i antipartit) s'entestaren a criminalitzar Mateu Morro, Sebastià Serra i Pere Sampol per "comunistes". En les més diverses publicacions on escrivien els portaveus d'aquesta demencial extrema dreta, la mateixa que enlairava i enlaira el corrupte Gabriel Cañellas com a "nacionalista", retreien als tres dirigents del nacionalisme mallorquí el fet que en un passat llunyà havien militat en partits antifeixistes i marxistes.

Sortosament l'ERC d'ara mateix ja no té res a veure amb aquest reaccionarisme del passat. Però no sé encara per quines estranyes circumstàncies les bregues, d'un altre tipus evidentment, encara hi són presents, i la necessària col·laboració entre forces que es reclamen del nacionalisme no acaba de funcionar. Aquests darrers temps he llegit molts d'articles contra ERC procedents de l'àrea propera al PSM. A primera vista les asseveracions d'un Pere Sampol, de David Miró, Antoni Llompart o del meu bon amic Miquel Àngel Ballester, poden semblar reals i assenyades. Ningú no dubta dels problemes realment existents per a negociar possibles candidatures conjuntes. Les ferides obertes durant els darrers anys potser encara són vives entre molts dirigents i militants d'ambdues formacions. A més a més hi ha les gelosies normals produïdes per la lluita per un espai electoral quasi idèntic. Però que en el passat hi hagués aquestes ferides obertes, aquella manca de sintonia i que en el present hi hagi encara determinats problemes d'ajust... ¿vol dir que les bregues entre nacionalistes han de durar eternament, fins que el PSOE i el PP acabin de consolidar per sempre més el domini polític damunt la nostra societat? Crec, i ho puc dir des de la col·laboració activa que des de fa molts d'anys he mantengut i mantenc amb el PSM, que al PSM li passa una mica el que li succeïa amb les seves relacions amb els Verds, l'ecologisme illenc.

Hi hagué una època, que segurament acabà amb la inauguració de la incineradora de Son Reus, que ningú no dubtava de l'ecologisme dels pessamers. De cop i volta tot mudà quan, per continuar en el poder, Maria Antònia Munar els exigí dir sí a la incineradora. I el PSM acceptà els dictats de PSOE i d'UM (que aleshores, molt abans del Pacte de Progrés, ja eren en estreta col·laboració). El resultat el coneix tothom; prop de dos mils vots perduts en el 1999 i un diputat menys per al PSM. En el 2003, els vots perduts foren més de deu mil, més del vint per cent de l'electorat del nacionalisme d'esquerres.

Els resultats de les passades eleccions europees demostren clarament un espectacular augment dels vots d'ERC. ERC a Mallorca, amb 5.844 vots aconseguits supera a les totes Izquierda Unida, que només n'ha aconseguit 4.722. ERC, doncs, superant Izquierda Unida queda com a tercera força política de les Illes. Cal recordar igualment que ERC ha obtengut més vots que UM i PSM a quatre municipis mallorquins (Sineu, Sóller, Felanitx i Manacor). Ha superat un dels dos partits nacionalistes en altres 14 municipis de l'illa mallorquina. Solament han faltat 83 vots a Palma per a aconseguir superar els vots d'UM o PSM (PSM: 2.398; UM: 2.377; ERC: 2.316). ERC també ha passat per davant del PSM i d'UM en una vintena de les 56 barriades palmesanes.

Davant aquest fet caldria posar seny i analitzar amb calma els motius de la pujada d'uns i de la davallada dels altres. Seny abans d'aixecar la destral de guerra contra els companys del mateix exèrcit. L'enemic és al davant, en les trinxeres de la dreta; no és qüestió de practicar el canibalisme i l'antropofàgia entre nosaltres mateixos i que aquestes virulentes bregues serveixin únicament per a fer riure l'enemic que engreixa veient com ens rebolcam enmig de l'autoodi i la incapacitat per a cercar les solucions més adients per al nostre poble i per a la nostra societat.

Els amics del PSM han de ser prou madurs per a entendre el missatge llançat per bona part dels seus electors i actuar en conseqüència, amb el cap fred i sense infantilisme forassenyat. El rival principalissim del PSM no és ERC, ni a l'inrevés. Barallar-se per uns mateixos vots és suicida, i implica renunciar a obtenir tots els altres vots, que queden en mans alienes. La realitat és com és i és deure de les organitzacions d'esquerra i nacionalistes trobar el sistema més adient per a modificar les situacions adverses.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(10-VIII-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Records d´Eivissa i Formentera (finals dels 60 i començaments dels 70) (i II) (Pàgines del meu dietari)

pobler | 20 Febrer, 2008 08:00 | facebook.com

En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme. (Miquel López Crespí)


La repressió franquista del moviment hippy a Formentera (1968-1970) i el poemari Rituals (II)



Bob Dylan i Joan Baez

El llibre de Joan Cerdà i Rosa Rodríguez La repressio franquista i el moviment hippy a Formentera (1968-1970) és el més interessant que he llegit darrerament sobre aquells anys. Ha estat el lliurament del I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villangómez, la lectura de La repressió... el que m'ha tornat a la memòria l'ambient d'Eivissa i Formentera en aquell temps. En el capítol "Les Pitiüses, refugi de joves contestataris", en Joan i na Rosa situen a la perfecció l'època, l'ambient estatal i internacional que servia per a bastir tot tipus de contestacions al sistema: "A l'estiu de 1968, arreu del món occidental, la revolta dels joves nascuts després de la segona guerra mundial fa trontollar les estructures de benestar assolides, sorgeix una generació que s'afirmarà marginant-se del poder institucional. A França, la societat està paint els Fets de Maig; als Estats Units, la qüestió racial té múltiples manifestacions, entre les quals destaquen l'eclosió dels Panteres Negres i l'assassinat de Martin Luther King; el clam contra la guerra del Vietnam esdevé tot un signe d'identitat contestatària. A Mèxic, el govern metralla estudiants. A l'Estat espanyol, el franquisme, a través de Carrero Blanco, adverteix la societat que les Forces Armades s'encarregaran d'acabar amb qualsevol intent d'alteració del sistema nascut de la insurrecció de juliol de 1936".


És només un punt de la introducció però que marca molt bé alguns aspectes essencials de com era el món quan nosaltres, fugint per uns dies de les persecucions de la Brigada Político Social ens perdíem per Cala Tarida o Cala Vadella, per Cala d'Hort o per les casetes de Formentera, abans de l'allau turística del present. Ara bé, en desembarcar a la Sabina, després de passar prop dels freus i de l'illa de l'Espalmador, el primer que anàvem a veure eren les restes del Camp de Concentració de Formentera.

Evidentment ens seduïa el moviment hippi, però no érem hippis. Coneixíem diversos aspectes de la cultura dels EUA. Des de sempre ens havien interessant els seus escriptors, conèixer l'obra i la trajectòria vital d'autors compromesos com James Dalwin, Bernard Malamud, Arthur Miller, Mary Mac Carthy, Malcolm X, Susan Sontag, Edward Albee, Carson Mc Cukllers, Morman Mailler... entre un gran exèrcit d'intellectuals admirats. Jack Kerouac i Allen Ginsberg (malgrat totes les seves contradiccions) eren especialment estimats. En l'adoració pel cànem (cannabis) per part dels hippis hi havia molta assumpció de les teories, no solament d'Artaud, sinó de moltes de Paul Bowles, per exemple, o del mateix Allen Ginsberg. I els viatges, els llargs viatges iniciàtics a indrets llunyans a la recerca de cultures "no contaminades" per la societat de consum, hi podíem trobar (a part d'aquestes antigues influències de la pràctica d'Artaud en el món de les drogues) les novelles de Kerouac (especialment En el camí). Era la moda de fumar kif, prendre peiot, fer-se addicte a la marihuana...



Són els anys en els quals, a part dels escriptors dels quals parlam, també anam a la recerca de l'obra de Pete Seggers, de Joan Baez, de Bob Dylan... La pellícula Easy Rider dirigida per Dennis Hopper i escrita, produïda i interpretada per Peter Fonda l'any 1969 descriu a la perfecció aquell temps. Easy Rider és ja un clàssic que encara avui esdevé una eficient arma intellectual per entendre aquella generació que produí, a part dels hippis, els lluitadors antisistema ianquis dels seixantes i començament dels setanta. Easy Rider és una seriosa crítica -ben pessimista, ben forta- al somni idealista del "flower-power", alhora que va veure el profund reaccionarisme d'uns EUA que no accepten cap mena de canvi.

Crec que cap a 1970 teníem prou bagatge cultural per entendre d'on, des de quines coordenades intellectuals sorgia el moviment hippi (rebuig a la guerra del Vietnam i a l'imperialisme ianqui; enyorança d'un món més humà diferent del brutal materialisme capitalista; recerca de la poesia, retrobament de l'amor i de certes possibilitat de viure d'acord amb la naturalesa...). En aquell temps escoltàvem també els Beatles i ens delíem també per veure El submarí groc. No tot eren pellícules d'Eisenstein i Tziga Vertov o teatre de Beltolt Brecht i poesia de Neruda i Maiakovski en temps de la clandestinitat!

Tot allò era -no ho negaré ara- seductor, i per això hi havia certa dosi d'admiració envers aquells joves que provaven de rebutjar una brutal societat de consum que vivia, com els paràsits, a costa de la fam i la brutal explotació del Tercer Món.

Però tornem a Formentera, a aquelles enyorades arribades al port de la Sabina. En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme.

L'eco dels nostres morts, dels torturats i assassinats en el camp de concentració de Formentera, també és ben present en el poemari Rituals. És complicat analitzar els difícils viaranys de la poesia, esbrinar motius, la causa exacta d'un pensament, d'una metàfora. Però jo sé ben cert que moltes de les idees que hi ha reflectides en el poema "Era el final" es congriaren en aquestes visites (camps de concentració, murs d'execució, presons de la dictadura on patiren i foren assassinats els millors fills i filles de la nostra terra:

"Era el final. / Les tropes desfilaven per les avingudes. / Definitivament, / amb el cor com un braser apagat, / perdut, / solcava l'aire per damunt d'uns rails irreals. / Ulmàries humides de rosada / i foscos roures sota la lluna d'ombres. / Màgia en salts d'aigua saturant paratges nostàlgics. / Ressonen cordes distants. / Pertot arreu corrua de presoners. / Ix dansa de boirines / mentre els actes més senzills esdevenen enganys. / Qui se'n recorda dels morts? / El seu eco retruny a través de l'esperit / com una gran endemessa eixorca. / Ara ja sabíem que cada pregunta, àdhuc la més senzilla, / contenia una amenaça. /

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS