Administrar

Què s´ha fet del Bloc per Mallorca?

pobler | 14 Febrer, 2008 15:52 | facebook.com

Les cúpules dels partits polítics veien en el Bloc una darrera oportunitat de supervivència, en mig d’una crisi que afectava gairebé a tots els partits teòricament a l’esquerra del PSOE, i que amenaçava seriosament la continuïtat dels seus dirigents. (Josep Juárez)


Com ja va succeir fa quatre anys, amb la candidatura “Progressistes”, el debat sobre les idees va ser absent, substituït per la negociació dels llocs en les llistes electorals entre el PSM, EU-V i, a darrera hora, ERC. La gent independent que, de bona fe, va donar suport al projecte (recordau “la llista dels 600”?) va quedar completament marginada, i tot va acabar sent un altre miratge, un altre matalasset electoral per a que continuessin surant els de sempre. (Josep Juárez)


QUÈ S’HA FET DEL “BLOC”?



Maria Antònia Munar i Francesc Antich

Per Josep Juárez


Fa un any i mig, més o manco, el debat sobre la construcció del Bloc estava en ebullició. Tot partia de la necessitat, per part d’un ampli sector progressista illenc, de cercar un espai polític comú, i alhora plural. Era la recerca d’un projecte on la identitat nacional, els valors d’esquerra, del feminisme, de l’ecologisme, del pacifisme, etc, es poguessin conformar a Mallorca, transversalment, dins un espai polític compartit. En juny de 2006 es va publicar el meu article “Per un Bloc desbloquejat”, on manifestava les meves opinions al respecte.

Però com deia en l’esmentat article, no tothom cercava, en aquell debat, els mateixos objectius, ni tenia els mateixos interessos: d’una banda, sectors d’esquerra social i militants de base dels partits plantejaven una mena de revolució interna, amb l’horitzontalitat com a eina democràtica, de participació i d’enfortiment del projecte del Bloc. D’altra banda, les cúpules dels partits polítics veien en el Bloc una darrera oportunitat de supervivència, en mig d’una crisi que afectava gairebé a tots els partits teòricament a l’esquerra del PSOE, i que amenaçava seriosament la continuïtat dels seus dirigents.



S’ha de reconèixer que guanyaren aquests darrers. Davant l’evident passivitat dels sectors teòricament més actius, el Bloc es va conformar con una simple aliança electoral entre partits polítics, de cara als comicis autonòmics i municipals de maig de 2007. Com ja va succeir fa quatre anys, amb la candidatura “Progressistes”, el debat sobre les idees va ser absent, substituït per la negociació dels llocs en les llistes electorals entre el PSM, EU-V i, a darrera hora, ERC. La gent independent que, de bona fe, va donar suport al projecte (recordau “la llista dels 600”?) va quedar completament marginada, i tot va acabar sent un altre miratge, un altre matalasset electoral per a que continuessin surant els de sempre.

Una casa sense fonaments pot caure a la primera bufada de vent. I així ha succeït també en aquesta ocasió perquè, a poc més de sis mesos d’aquells comicis, i fins i tot ocupant espais de gestió institucional, el Bloc se’n ha anat en orris. De cara a les properes eleccions generals del 9 de març, els partits del Bloc es presenten per separat: EU-V en solitari, abandonat pels seus socis, en mig d’una forta crisi de credibilitat, on només l’elecció d’una cap de llista independent pot evitar la definitiva desaparició; i PSM i ERC, pactant amb la dreta d’UM una candidatura on es barregen, teòricament: esquerra, dreta, sobiranisme, nacionalisme, regionalisme espanyolista, monàrquics, republicans, ous i cargols.



Ara, com era previsible, tots ens tornen a demanar el vot. I què hem de fer? Què tenim per guanyar o perdre, els treballadors i les treballadores, i el conjunt de la ciutadania, en aquestes properes eleccions? D’aquests polítics, res o poca cosa de profit podem esperar. Qui ha avalat la pilotada de Son Espases, qui acomiada treballadors subcontractats per l’ens públic IB3, o qui ignora altres conflictes laborals, com la vaga de Remolcanosa, no es mereix el vot de la gent treballadora. Si, a més a més, aquests professionals de l’esquerreta i el nacionalisme de via estreta, no són capaços ni de conservar el feble referent de la candidatura unitària, ens ho estan posant realment difícil, a l’hora de votar.

Pel que a mi respecta, només l’amenaça de la tornada dels neo-feixistes que comanden al PP, i a la Conferència Episcopal, amb les intencions declarades per uns i altres en els darrers dies, em faran sortir de casa, el proper dia 9 de març. Però, una vegada davant l’urna, he de reconèixer que no sé exactament el què faré.

Febrer de 2008.

Repressió "democràtica" a Inca: tancat l´Ateneu Llibertari Ses Coves

pobler | 14 Febrer, 2008 07:22 | facebook.com

Sabent que no podem esperar res de bo de les institucions que, quasi sempre, es veuen fermades a interessos que no coincideixen amb els interessos generals, decidírem obrir les portes del que seria l'Ateneu pel nostre compte i posar-ho al servei de qui tengui projectes que dur endavant. L'edifici en qüestió està reclamat com a patrimoni sindical per la CNT, sindicat que anys enrera representà una part important del poble i al qual el franquisme prengué totes les seves propietats i la democràcia encara no les ha tornades. Per tant, insistim, l'edifici pertany al poble treballador.


Volem s'Ateneu Llibertari Ses Coves obert !


L'Ateneu Llibertari Ses Coves d'Inca, que obrí les seves portes el setembre de 2006, va ser desallotjat el dissabte passat.



Durant el temps que l'Ateneu ha estat obert ha servit com punt de trobada per moltes persones d'Inca. Així com per fer-hi activitats socials i culturals com poden ser xerrades, debats, presentacions de llibres, cursets, tallers musicals i de ball, foguerons amb els veïns, organització d'excursions.... També hi havia previst realitzar cursos d'alfabetització castellana i catalana per les persones interessades, obrir una biblioteca i posar en marxa un projecte de cooperativa de consum de productes ecològics. L'Ateneu es presentava com alternativa a "l'oci del consum", com a eina per fomentar la cultura i les relacions socials, com a espai on experimentar l'autogestió i desenvolupar alternatives pels que creim que l'actual sistema polític i econòmic és injust i insostenible...

L'Ateneu estava gestionat pel col·lectiu Poble Llibertari. Des e Poble Llibertari creim que aquest edifici ha de ser destinat a usos populars, ja que consideram que és del poble. Sabent que no podem esperar res de bo de les institucions que, quasi sempre, es veuen fermades a interessos que no coincideixen amb els interessos generals, decidírem obrir les portes del que seria l'Ateneu pel nostre compte i posar-ho al servei de qui tengui projectes que dur endavant. L'edifici en qüestió està reclamat com a patrimoni sindical per la CNT, sindicat que anys enrera representà una part important del poble i al qual el franquisme prengué totes les seves propietats i la democràcia encara no les ha tornades. Per tant, insistim, l'edifici pertany al poble treballador.

Un dels motius que s'argumenten per desallotjar l'Ateneu és que l'edifici està declarat en runes. Nosaltres podem assegurar que l'edifici no cau ni hi ha perill de que caigui, per tant sabem que si ens han tret no és per evitar desgràcies. I consideram que el desallotjament no s'ha fet de manera massa correcta i dubtam de la seva legalitat per tant seguirem reclamant que es permeti que l'Ateneu Llibertari Ses Coves torni a estar obert. La primera acció que farem al respecte i a la que volem convidar a tothom a participar-hi serà una manifestació dissabte a les 17 hores i que partirà des del "campet des tren" davant l'estació de tren d'Inca.

L'Ateneu Llibertari Ses Coves segueix viu.

Dissabte a les 17 hores ens veim al "campet des tren", davant l'estació de tren d'Inca, per reclamar que VOLEM L'ATENEU LLIBERTARI SES COVES OBERT

Web Ixent


Memòria històrica de la repressió "democràtica" en els anys noranta. El PSOE contra Emili Darder


Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. (Miquel López Crespí)


Homenatge a Emili Darder



A finals del vuitanta una nova època política i cultural (i personal també!) començava amb la desfeta de la major part de les organitzacions de l'esquerra revolucionària a l'Estat espanyol. Una de les darreres grans batalles polítiques d'aquells anys va ser la lluita contra l'OTAN. Les grans manifestacions de masses contra l'imperialisme ianqui i europeu de mitjans dels vuitanta; l a mobilització electoral en contra de la decisió del PSOE i la burgesia imperialista de mantenir-nos al clos del bloc imperialista de l'OTAN van ser les gran batalles populars que encara mobilitzaren milions i milions de persones. Després, ja se sap, els anys de reialme felipista (amb GAL inclòs!) contribuïren a consolidar els pactes de l'esquerra amnèsica i oportunista amb els hereus del franquisme. La "transició" (el repartiment de llocs de comandament i de sous i poltrones) es consolidava, malgrat l'esperpèntic cop de l'extrema dreta encapçalada per Tejero, i també mercès a aquest.

A Ciutat, alguns revolucionaris volguérem continuar la lluita pel nostre redreçament nacional i social. Però sempre ensopegàvem amb la repressió, amb la "normalització democràtica" que, en el fons, volia dir: "Oblidau el passat, oblidau la república, el socialisme i l'autodeterminació".

Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. L'homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d'alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, s'Indioteria...). La gent que més treballà en l'acte d'homenatge a Emili Darder va ser la de l'OCB (l'Organització Comunista Balear). La majoria d'afiliats i afiliades d'aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells moments, encapçalaven Josep Valero, Lila Thomàs i Miquel Rosselló, entre d'altres dirigents prosoviètics).

Com he dit una mica més amunt, no poguérem portar a la pràctica l'homenatge a la República i a Emili Darder. El nostre piquet era format (entre d'altres militants de l'OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats republicans que decidírem retre aquest homenatge. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de Rosselló-Pòrcel (que anàvem repartint a la gent que trobàvem en aquelles hores de la nit i que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L'indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l'entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d'Aurora Picornell (una altra dirigent revolucionària assassinada pel feixisme) i ara ocupat per un important complex de pisos de luxe.

No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d'aquest tipus d'homenatge a la República, la policia de Ramon Aguiló (batle socialista de Ciutat) tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s'aturen al nostre costat i, mentre uns es treuen les pistoles, altres s'apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dels pinzells i els pots de pintura... No serviren de res les meves protestes. Els policies de la "democràcia" no sabien -no havien tengut cap curset de reciclatge!- qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Record que, mentre ens apuntaven amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situar-nos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per a la vida d'uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar -endebades que ho entenguessin!- que el deure d'una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la història del poble mallorquí. Era inútil. Ens miràvem com qui mira a folls perillosos. No acabaven d'entendre com m'"atrevia" a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre un acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de quaranta-cinc mil pessetes que m'enflocà el meu antic company de clandestinitat, l'amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués. Anaven ben errats de comptes!

És evident que no vaig pagar mai aquella ridícula multa posada per exrepublicans esdevinguts -el que fan els bons sous i les poltrones!- eficients servidors de la monarquia. Tot plegat feia feredat. Aquella manca de sensibilitat històrica, aquest servilisme davant la banca, la monarquia... Era difícil d'imaginar el que s'esdevenia! Si en temps d'en Franco ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle "socialista" no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... era comprensible. Sabíem del recent reciclatge de tant franquista, de la manca de cultura dels nourics illencs que ens havien venut al capital espanyol i internacional, de l'odi a l'esquerra, al socialisme, a tot el que feia olor de progressisme... Però era inconcebible que la repressió vengués de l'"esquerra"! Em vaig haver de veure amenaçat per les pistoles de la "democràtica" policia de Ramon Aguiló per acabar de copsar tot el que de renúncies i traïdes a les tradicions més combatives del nostre poble (república, anticapitalisme, nacionalisme, ètica socialista, etc, etc.) havia significat la transició, els pactes amb el franquisme reciclat.

En el fons, la repressió exercida en contra meva i en contra dels companys i companyes de l'OCB serví -vist ara amb la perspectiva que donen els anys- per a constatar les mancances democràtiques del sistema (abandonament de tota mena de memòria història, de lluita conseqüent per la república, l'autodeterminaciò de les nacions de l'Estat oprimides per l'imperialisme, de combat autèntic envers la construcció dels Països Catalans...). Amb els anys, d'una forma imperceptible, amb la criminalització de l'art fet al carrer per diversos collectius de ciutadans (partits, sindicats, associacions de veïns...) el que es pretenia era silenciar els grups més actius de la societat illenca (els nacionalistes, els republicans, l'ecologisme anticapitalista, els moviments alternatius de tot tipus...). Qui no tengués grans quantitats de diners per a pagar els cartells publicitaris quedava esborrat del mapa dels humans. Era inexistent. En poc temps (prohibint els murals a les parets), l'asèpsia política i històrica seria el panorama ciutadà. Per això la repressió exercida en contra meva en aquest homenatge a la república serví -utilitzant la premsa que posteriorment als esdeveniments- per a per a demanar aquests espais de llibertat d'expressió, per exigir que els moviments alternatius (objectors de consciència, ecologistes, pacifistes, etc) tenguessin dret a dir la seva, dinamitzant així la vida cultural i artística de Ciutat. Es tractava d'utilitzar aquest "error" de Ramon Aguiló per tal d'obrir escletxes de llibertat per als ciutadans, per a fer veure les contradiccions d'unes argumentacions ("S'ha de demanar permís"; "No s'han d'embrutar els carrers") que únicament servien per a criminalitzar la dissidència política i cultural.

Evidentment, ni en Ramon Aguiló ni els altres batles de la democràcia no feren res en aquesta direcció d'afavorir la llibertat d'expressió dels ciutadans. Però nosaltres sí que empràrem l'"error" -la repressió contra l'homenatge a Emili Darder- del batle socialista per a fer campanya en favor de la més àmplia llibertat possible (cultural, artística, creativa) pel poble mallorquí. La multa -de quaranta-cinc mil pessetes- mai no la vaig pagar. Un dia -quan la campanya dels mitjans de comunicació en contra d'aquesta brutor burocràtica era enmig del carrer-, un policia municipal trucà de nou a casa meva. Era la comunicació oficial que -vist el meu escrit de protesta- el batle de Ciutat havia decidit "perdonar" la sanció. Sempre he suposat que era la vergonya que degué sentir en Ramon en constatar el que havia fet la "seva" policia, el que el dugué a "perdonar-me" la multa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS