Administrar

Les Germanies: tal dia com avui (6 de febrer de 1521)

pobler | 06 Febrer, 2008 15:54 | facebook.com

Empresonament de Joan Colom, detonant de la revolta de les Germanies


6 de febrer de 1521



Les Germanies de Mallorca fou una revolta, en part influïda per la revolta de les Germanies valenciana, que esclatà en 1521 com a conseqüència de l'empresonament de set menestrals, entre ells Joan Colom.

Igual que a València, es constituí una junta formada per tretze persones (la Tretzena). Aquesta es feu amb el control de la capital i destituí al governador general, Miguel de Gurrea, que fuigí a Eivissa. Els nobles que van sobreviure a la matança que es produí en el Castell de Bellver es refugiaren a Alcúdia, única població que romaní fidel al rei durant l'any i mig que els agermanats dominaren l'illa. A l'agost de 1522 l'emperador, Carles V envià a 800 homes per a ajudar a Gurrea, qui es desplaçà a Alcúdia per a sotmetre, juntament amb els nobles que si li uniren, l'illa. Al desembre assetjaren la capital, i el 8 de març de 1523 els agermanats es rendiren a Palma amb la mediació del bisbe.

Malgrat aquesta mediació, més de 200 agermanats van ser executats, fugint-ne molts a Catalunya.

Joanot Colom va ser un cap dels agermanats mallorquins. Barreter d'ofici, vivia amb la seva família a Palma, davant l'església de Sant Nicolau Vell.

Començada la germania, el lloctinent Miquel de Gurrea va acusar-lo de conspiració, i l'empresonà el 6 de febrer de 1521. Això precipità els esdeveniments i l'endemà va ser alliberat per la força. El 15 de febrer de 1521 partí cap a València per tal de conèixer l'organització de la Germania valenciana i per anar a la cort. Juntament amb Pau Casesnoves, cirurgià d'Inca, va donar suport a l'arbitratge fet per Ferran el Catòlic (1521), favorable als forans.

Durant la revolta alliberà els esclaus i intentà l'ocupació d'Alcúdia, que resistí diversos setges. L'octubre de 1522, s'enfrontà a les tropes reials, que havien desembarcat a Alcúdia, a Son Fornari (sa Pobla) amb el resultat de més de mil morts. Es refugià a Palma, juntament amb molts de forans, on resistiren el setge de l'exèrcit reial fins al 7 de març del 1523 que capitularen.

Joanot Colom fou empresonat dos mesos al castell de Bellver i degollat, arrossegat i esquarterat el 3 de juny. Els quarters del seu cos foren exposats damunt quatre pilars construïts a diferents llocs de la ciutat, inclosa la Porta Pintada. En aquesta hi hagué el cap exposat durant segles dins una gàbia posada a una fornícula, perquè els veiessin els forans en arribar a la ciutat. La seva execució encetà la repressió contra la Germania.

La casa de Colom fou enderrocada i el solar sembrat de sal i a l'indret actualment hi ha una làpida commemorativa col·locada durant la I República, on anualment es ret un homenatge als agermanats.

Web Llibertat.cat (6-II-08)


No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intel·lectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico". (Miquel López Crespí)


Sa pobla i les Germanies



La GEM ens forneix nombroses informacions referents a la participació poblera en la guerra de les Germanies. L'historiador Josep Juan Vidal explica en el seu imprescindible llibre Els agermanats (Biografies de Mallorquins, Ajuntament de Palma, 1985) com la majoria de promotors de l'alçament popular foren menestrals i pagesos. Unes justes reivindicacions econòmiques portaren els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries de la societat mallorquina (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil.

El gruix d'agermanats poblers foren petits i mitjans propietaris agraris. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta contra els privilegis de la noblesa feudal fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, una vegada consumada la derrota popular, els poblers foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Entre els partidaris de pagesos i menestrals s'hi trobaven alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). Altres participants en la Germania foren condemnats a mort. Concretament Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.

No hem d'oblidar tampoc (si parlam dels esdeveniments de les Germanies en el nostre poble) dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal. Es tracta de la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces populars. A Crestax, el 23 d'abril de 1522, en el pujol de Son Sabater els reialistes tallaren les comunicacions entre Pollença i sa Pobla. A la batalla des Pujol hi participaren (entre forces populars i partidaris de la noblesa feudal) més de tres mil combatents. Els agermanats, vençuts, tengueren més de tres-cents morts. Aquesta derrota del poble permeté a les forces reialistes ocupar sa Pobla i preparar-se per al combat definitiu de Son Fornari. Abans, els partidaris de restablir els privilegis de les classes parasitàries feudals ja havien obtingut la victòria de Pollença (febrer de 1522), on cremaren vius més de dos-cents infants i dones dins de l'església (els homes -joves i vells- foren esquarterats i penjats a les forques del camins).

Per ampliar la repressió contra el poble mallorquí, forces reialistes comandades pel governador Miguel de Gurrea desembarcaven a Alcúdia i començaven la sistemàtica execució de pagesos i menestrals simpatitzants de la causa popular. Joanot Colom i el nucli principal de l'exèrcit agermanat prova de resistir l'avanç incontenible de l'exèrcit de l'Emperador aconseguint reunir una tropa de més de tres mil homes. Una de les batalles definitives tengué lloc el 3 de novembre de 1522, a Son Fornari (sa Pobla). Combat a vida o mort on perd la vida, lluitant per la llibertat del nostre poble, el millor de les classes populars mallorquines. Més de mil agermanats cauen aquest dia, mentre les tropes reialistes entren a Muro, victorioses.

No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intel·lectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico".

De tots aquests esdeveniments n'havia fet teatre de combat en els anys setanta.

Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel·lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial especial Born a Ciutadella. Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.

En una entrevista publicada per aquell temps (1976) explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).

En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.

Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Gabriel Barceló (PSM) i Unitat per les Illes - Articles de Biel Barceló i de Miquel López Crespí

pobler | 06 Febrer, 2008 11:44 | facebook.com

De cara a les properes eleccions a les Corts espanyoles, al PSM-EN hem considerat que el nostre gran objectiu ha de ser trencar, per primera vegada, el bipartidisme PP-PSOE i aconseguir situar al Congrés una veu independent que tengui com a prioritat absoluta la defensa dels interessos dels ciutadans de les Illes Balears, des d'un punt de vista progressista i ecologista. (Biel Barceló)


L'hora d'Unitat per les Illes


A mesura que s'acosten les eleccions, els candidats d'Unitat per les Illes, encapçalats per Pere Sampol, van assumint i donant a conèixer els compromisos que adquireixen amb els ciutadans i amb les ciutadanes de les Illes Balears, compromisos que de ben segur compliran en assumir la representació del nostre poble a les Corts Generals. I a mesura que el seu missatge arriba a la societat, pens sincerament que cada vegada més gent pren consciència de la necessitat d'aconseguir que una veu pròpia de les Illes Balears, independent dels grans partits estatals, es faci sentir al Congrés dels Diputats. I pren consciència també de les dimensions de l'operació política que ha permès la constitució d'aquesta candidatura unitària, en la qual els partits han cedit protagonisme a les persones que s'hi presenten i en definitiva a les aspiracions de tot un poble, que és allò que aquestes persones, ara i aquí, representen.

Com a secretari general del PSM-EN, consider que és un gran encert de tots. Estic convençut que els seus èxits contribuiran decisivament a eixamplar la consciència col·lectiva del país i a millorar el benestar dels ciutadans.

El darrer Congrés del partit va aprovar una estratègia d'aliances que es marcava un doble objectiu: trencar d'una banda l'hegemonia de la dreta i de l'altra el bipartidisme espanyolista. A les passades eleccions al Parlament, als Consells i municipals el PSM-EN va bastir una coalició d'esquerres, nacionalista i ecologista, el Bloc per Mallorca, que va aconseguir rompre la majoria absoluta del PP i va propiciar la formació de governs de progrés i nacionalistes a les Illes Balears, al Consell de Mallorca i a l'Ajuntament de Palma. Malgrat les incomprensions, el principal objectiu s'havia acomplert: els nous governs ja treballen per transformar la societat en positiu i oferir al conjunt de la ciutadania una alternativa sostenible al model de país que representava la dreta agressiva de Jaume Matas.

Ara, de cara a les properes eleccions a les Corts espanyoles, al PSM-EN hem considerat que el nostre gran objectiu ha de ser trencar, per primera vegada, el bipartidisme PP-PSOE i aconseguir situar al Congrés una veu independent que tengui com a prioritat absoluta la defensa dels interessos dels ciutadans de les Illes Balears, des d'un punt de vista progressista i ecologista. Així s'ho va proposar la Federació del PSM-Entesa Nacionalista, que formen el PSM de Mallorca, el PSM de Menorca i Entesa Nacionalista i Ecologista d'Eivissa, en un acord unànime de la Covenció de dia 27 d'octubre de 2007. Resultat parcial d'aquesta aposta ha estat l'acord polític de constitució d'Unitat per les Illes, el qual deixa clar l'objectiu perseguit: «les forces polítiques sotasignants impulsam una plataforma electoral que vol esdevenir un tercer pol, que trenqui la tendència al bipartidisme PP-PSOE. Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d'integració i de cohesió social. La constitució d'aquesta plataforma vol ser una aposta per l'esperança, feta des de l'esperit de col·laboració entre organitzacions i persones procedents de cultures polítiques diverses, però que miren cap a un horitzó comú: construir unes Illes Balears més lliures, més democràtiques, més sostenibles i amb una ciutadania més plena».

Des del PSM-EN, i amb tot el respecte, ens sap greu que una part dels nostres socis del BLOC no participin en aquesta candidatura unitària. És una llàstima, perquè entenem que tots els nostres aliats estan igualment interessats a aconseguir el doble objectiu que, com a PSM-EN, ens marcàrem: el trencament definitiu de l'hegemonia de la dreta conservadora i del bipartidisme espanyolista.

Modestament, pens que els darrers temps el PSM-EN ha demostrat fidelitat, constància, flexibilitat, capacitat d'adaptació i capacitat de lideratge, sempre al servei d'un projecte de país i de societat, i de les persones que el volen fer possible. Continuarem treballant per aconseguir els nostres objectius, i continuarem tendint la mà a tota aquella gent que vulgui fer camí amb nosaltres.

Gabriel Barceló i Milta. Secretari general del PSM-EN.

Diari de Balears (6-II-08)


Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”. (Miquel López Crespí)


Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. (Miquel López Crespí)


El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març. (Miquel López Crespí)



Manifest de suport de l´escriptor Miquel López Crespí a la coalició Unitat per les Illes


Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra l´imperialisme que ens colonitza, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca. També se sap que en els propers dies s´hi afegiran altres organitzacions d´esquerra nacionalista i ecologista i els més diversos col·lectius socials que aquests anys han lluitat i lluiten en defensa del nostre territori, llengua i cultura.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt.

Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.

El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.

El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març.

Avui és més necessari que mai que veus nacionalistes de les Illes siguin presents al Congrés dels Diputats. Com diu el manifestat d´Unitat per les Illes, “L´espoli fiscal que no deixa de patir el nostre país (i que repercuteix negativament en el benestar dels ciutadans), la precària situació de la nostra llengua, el migrat avanç que suposà la reforma estatutària, les inversions deficitàries per part de l´Estat, i a sobre el constant menyspreu dels grans partits estatalistes respecte aquestes problemàtiques, fan més necessari que mai obtenir una representació de caire nacional al Congrés dels Diputats”.

L´objectiu de la construcció nacional ha de convocar totes les formacions polítiques, col·lectius i persones que hi vulguin participar, sense oblidar tampoc la participació d´Esquerra Unida quan talli les seves dependències a forces alienes a la nostra terra.

Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”.

Miquel López Crespí

Palma (Mallorca), 23 de gener de 2008

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Els pitjors enemics dels escriptors catalans

pobler | 06 Febrer, 2008 07:23 | facebook.com

Postmoderns reaccionaris, neoliberals per excel·lència, xerriquen, tot cofois: “Que mani la llei del mercat! Cap ajut als nostres autors, que es defensin com puguin! Visca la llei de la jungla capitalista i imperial!”. Talment com si aquest personal volgués retrocedir al passat, quan el conreu de la literatura moltes vegades era un entreteniment de l´aristocràcia, de determinatss sectors de les classes posseïdores, de desenfeinats i rendistes. Intel·lectuals orgànics del poder que, evidentment!, no necessitaven ni de premis i de beques per a bastir la seva obra (tenien els esclaus, els obrers i pagesos que treballaven per a la seva parasitària subsistència!). (Miquel López Crespí)


Els pitjors enemics dels escriptors catalans



Sempre he pensat que les inversions en educació i cultura, tot el que tengui relació amb el suport a l´art, és bàsic per al progrés i consolidació d´un país. Poca gent protesta de les irracionals despeses que els estats –i l´Estat espanyol el primer!— fan en armaments, en estris que es fan servir per als assassinats massius. No és la guerra l´expressió màxima del terrorisme dels estats, sovint al servei dels interessos econòmics de les classes dominats de cada país? Dic això perquè sovint ensopegam amb pretesos intel·lectuals que pugnen amb totes les seves forces per tal que les institucions no gastin en la promoció de l´art i en el suport als nostres escriptors i artistes. Fa uns anys hi hagué una campanya rebentista bestial contra l´existència dels premis literaris. Ningú no pensava que a una cultura oprimida i perseguida, com la nostra durant tants d´anys, li eren necessaris per provar de rompre l´opressiu anell de ferro a què ens tenen sotmesos les diverses cultures imperials que ens encerclen. Només defensaven aquells premis que eren controlats per les respectives camarilles i màfies culturals. “Pocs premis i ben controlats!” era i és encara la consigna. Pocs i sempre al servei de determinades editorials i certs grups de pressió culturals.

Els altres premis, aquells que no podien ser manipulats pels comissaris de torn, eren blasmats, ridiculitzats i menystinguts. Amb el temps, vist i comprovat que els manipuladors de la cultura no ho podien controlat tot, es passà a una fase diferent: ara es tractava d´intoxicar l´hipotètic públic lector dient que provar de guanyar diners amb la literatura, guanyar premis literaris, era “prostituir” l´ofici d´escriptor. Tot això amb cortines de fum llançades aquí i allà parlant d´una hipotètica i mai concretada en la pràctica “defensa de la professionalització dels nostres autors”. Tot plegat, aquest munt de contradiccions era i és demencial i només serveix per a debilitar la nostra cultura i enfortir les que ja són completament normalitzades i tenen al darrere el poder econòmic i mediàtic dels estats. Acabar amb la majoria de premis literaris existents, barrar el pas a l´edició de les obres dels autors i autores considerats “conflictius”, “rebels” i “dissolvents” no és ajudar en res la professionalització de l´autor nostrat! Ben al contrari!, sovint si l´escriptor pot guanyar un premi; amb les obligades col·laboracions a la premsa i amb els sempre escassos drets d´autors que es reben, l´autor pot iniciar el camí complicat, difícil i laberíntic envers la professionalització. Aquells que de boqueta diuen defensar la professionalització, però que ataquen l`existència de beques i ajuts a la creació literària, que hi hagi molt més premis dels que “consagren” oficialment, són uns cínics i mentiders i saben ben bé que actuant de la manera que actuen no afavoreixen el manteniment d´una sòlida capa de creadors nostrats.



Potser ho fan per això mateix: per ràbia i enveja personal envers els creadors de vena, els escriptors i escriptores que, amb un suport adient, podien evidenciar la migradesa del que ells fan, la poquedat de llurs obres, la insuficiència de llur pretesa formació literària. “Com menys competència hi hagi en el mercat editorial, molt millor!”, deu pensar aquell comissari d´anar per casa que declara el premi desert, que malda per anihilar la majoria de premis existents! En el fons no enganen ningú; tothom coneix ja les maniobres de control cultural i, posin l´excusa que posin, es veuen ben a les clares els interessos personals i de clan que defensen. I aquí la qualitat literària res no importa i, molt manco, la supervivència de la cultura catalana, el necessari treball per a consolidar una podent xarxa de creadors que pugui fer front a la colonització regnant.

Postmoderns reaccionaris, neoliberals per excel·lència, xerriquen, tot cofois: “Que mani la llei del mercat! Cap ajut als nostres autors, que es defensin com puguin! Visca la llei de la jungla capitalista i imperial!”. Talment com si aquest personal volgués retrocedir al passat, quan el conreu de la literatura moltes vegades era un entreteniment de l´aristocràcia, de determinatss sectors de les classes posseïdores, de desenfeinats i rendistes. Intel·lectuals orgànics del poder que, evidentment!, no necessitaven ni de premis i de beques per a bastir la seva obra (tenien els esclaus, els obrers i pagesos que treballaven per a la seva parasitària subsistència!).

Sé, perquè he estat testimoni del debat a les reunions dels jurats d´alguns premis literaris, que quan aquestes persones no podien manipular ni aconseguir que guanyàs el premi un endollat de la camarilla respectiva, provaven de declarar-lo desert amb aquella excusa tan coneguda de “manca de qualitat de les obres presentades”. Evidentment, excuses de mal pagador! Avui dia, sortosament per a la nostra cultura, existeix un alt grau de qualitat en la majoria d´obres presentades als concursos de novel·la, teatre i poesia existents. L´excusa s´utilitza solament per a barrar el pas a altres escriptors, a nous valors no controlats; per impedir que surin o es consolidin aquells autors o autores que no són del gremi dels manipuladors.

Els mateixos que blasmen contra l´existència de “tants” premis literaris, aquells i aquelles que, malgrat que hi hagi una munió d´obres d´excel·lent qualitat declaren el premi desert, el que no volen és que els nous valors que puguin sortir, els altres companys del gremi que s´hi han presentat, facin trontollar els fonaments de determinats cànons literaris basats solament en l´amiguisme més exacerbat, el menfotisme i el cinisme més tronat. Per això la lluita contra la profusió de guardons, contra les beques a la creació literària... Pretesos defensors de no se sap quines “excelsituds” de la literatura que, en la pràctica, esdevenen els pitjors enemics dels nostres escriptors.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS