Administrar

La Mallorca antifranquista dels anys 60: la revista Lluc, Gramsci i la Primavera de Praga (pàgines del meu dietari)

pobler | 11 Febrer, 2008 21:30 | facebook.com

Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)


Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)



Imatges de la Primavera de Praga (1968)

Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.

El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.



Els militars proianquis del Vietnam assassinen guerrillers comunistes enmig del carrer

A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.

Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.

Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).

Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels "comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.



Karl Marx

Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.

Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).

Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).



Palma (Mallorca). Hivern de 1967. Mímica contra el franquisme. Actuació del grup Farsa en el saló d'actes del col·legi Sant Francesc. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.

Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.



Josep Massot i Muntaner

Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".

Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.

Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.

Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Alguns problemes del teatre mallorquí contemporani

pobler | 11 Febrer, 2008 15:52 | facebook.com

"S'ha dit moltes vegades i amb tota la raó que l'espectacle teatral ha estat injustament postergat en les destinacions pressupostàries de les institucions autonòmiques i locals. Però, pel que fa al teatre d'autor català a Mallorca, la situació encara és molt pitjor, si és possible. Hi ha raons per creure que els autors mallorquins contemporanis sempre s'han sentit sols, incloent-hi aquells qui han gaudit del favor del públic. Els autors mallorquins desconeixen llurs col·legues, gairebé no es tracten amb les companyies, estan mancats d'una crítica qualificada (cap crític no ha aconseguit d'acomplir una funció semblant a la de Joan Bonet i Antoni Serra en els anys cinquanta i seixanta, respectivament) i fins fa ben pocs anys no han pogut comptar amb el suport oficial, sempre escàs i discriminat. El desconeixement que en demostren els professionals i els crítics literaris és tan gran, salvades les excepcions que siguin, que no ens en podem sorprendre, perquè respon a una situació freqüent en països més desenvolupats, tot i que ací està marcada per l'autoodi". (Antoni Nadal)


El teatre de la revolta a les Illes



Bertolt Brecht.

La recent publicació d'Acte únic en la col·lecció de textos teatrals "Tespis" que edita la Universitat de les Illes Balears (UIB) sota la direcció de Joan Mas i Vives m'ha tornat a la memòria el temps, les circumstàncies històriques en les quals vaig escriure l'obra. Acte únic guanyà el Premi "Teatre Principal" de textos escènics l'any 1987 i venia a consolidar una tendència experimental que havia començat a formular amb l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel (Premi de Teatre "Ciutat d'Alcoi" 1984) posteriorment publicat per la Diputació Provincial d'Alacant amb estudi preliminar (sobre la situació del teatre en els anys vuitanta a les Illes) d'Antoni Serra.



Posteriorment (en concret l'any 1990) una obra titulada Atzucac (que seguia les mateixes coordenades d'experimentació formal de les obres esmentades) guanyava el "Ciutat de Granollers", aleshores un dels guardons teatrals més importants dels que es lliuraven dins l'àmbit dels Països Catalans.

Les tres obres (Acte únic, Homenatge Rosselló-Pòrcel i Atzucac) responen als nous reptes personals i històrics que els anys vuitanta porten al primer pla de les meves personals preocupacions socioculturals i polítiques. Aleshores -i només d'una forma provisional- és quan faig un parèntesi en l'anterior línia teatral, en la manera de fer teatre dels anys seixanta i setanta.



Si reflexionam una mica veurem com els autors d'aquells anys (Alexandre Ballester, Joan Soler Antich o qui signa aquest article ja que els casos de Llorenç Moyà, Miquel Mestre o Llorenç Capellà plantegen problemes diferents) ens movem molt dins la influència clàssica de Bertold Brceht, Weiss, Piscator, Valle-Inclán, Antonin Artaud, Peter Brook, Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Dario Fo, Peter Hacks, Witold Gombrowicz, Anatoli Lunatxarski... (amb pinzellades d'Ionesco, Buero Vallejo, Pasolini etc, etc). El teatre que hem vist a Berlín (el Berliner Ensemble), a Barcelona (les experiències del Living Theater) a Lisboa (el Teatre de la Commune), a Londres (el teatre musical dels setanta)... tot ha anat influint en el tipus d'obres que hem anat escrivint d'ençà els anys seixanta fins els vuitanta (i malgrat els canvis de situació política continuarà sempre present en les obres que anam bastint). Totes aquestes influències són ben evidents en obres del tipus Les germanies (segrestada per la Brigada Social del règim franquista a mitjans dels anys setanta i mai més recuperada de les tètriques oficines del carrer de la Soledat de Ciutat); del Premi de Teatre "Carles Arniches 1972" concedit a la meva obra Ara, a qui toca? per un jurat integrat, entre d'altres personalitats del teatre, per Ricard Salvat i José Monleón.

Més endavant, concretament en el 1973, obtindria el "Ciutat de Palma de Teatre" amb l'obra Autòpsia a la matinada (un experiment teatral dedicat a la lluita dels estudiants contra la dictadura franquista i que era un reflex de totes aquestes influències de les quals parlàvem una mica més amunt).

L'estudiós Antoni Nadal, en la introducció del llibre El teatre modern a Mallorca (Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1998), situa amb força exactitud l'ambient de soledat i marginació en el qual ens hem trobat -i ens trobam!- durant dècades els autors mallorquins; basta pensar en la manca de representacions normals d'autors com Llorenç Capellà, Joan Soler Antich, Xesc Barceló, Guillem Cabré, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Alexandre Ballester o el mateix Guillem d'Efak.

Antoni Nadal escriu: "S'ha dit moltes vegades i amb tota la raó que l'espectacle teatral ha estat injustament postergat en les destinacions pressupostàries de les institucions autonòmiques i locals. Però, pel que fa al teatre d'autor català a Mallorca, la situació encara és molt pitjor, si és possible. Hi ha raons per creure que els autors mallorquins contemporanis sempre s'han sentit sols, incloent-hi aquells qui han gaudit del favor del públic. Els autors mallorquins desconeixen llurs col·legues, gairebé no es tracten amb les companyies, estan mancats d'una crítica qualificada (cap crític no ha aconseguit d'acomplir una funció semblant a la de Joan Bonet i Antoni Serra en els anys cinquanta i seixanta, respectivament) i fins fa ben pocs anys no han pogut comptar amb el suport oficial, sempre escàs i discriminat. El desconeixement que en demostren els professionals i els crítics literaris és tan gran, salvades les excepcions que siguin, que no ens en podem sorprendre, perquè respon a una situació freqüent en països més desenvolupats, tot i que ací està marcada per l'autoodi".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

París, Venècia, Moscou... i el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona: Les ciutats imaginades

pobler | 11 Febrer, 2008 07:25 | facebook.com

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig



En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".



L’autor de Les ciutats imaginades era a Venècia a començaments dels anys setanta.

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.



Miquel López Crespí era a París a mitjans dels anys vuitanta. Fotografia feta en el cementiri Père-Lachaise, en el mateix indret on foren afusellats per la dreta nombrosos membres de la Comuna.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Frédéric Chopin a Valldemossa: els anys finals

pobler | 10 Febrer, 2008 18:01 | facebook.com

El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort. (Miquel López Crespí)


Frédéric Chopin a Valldemossa: els anys finals



Les relacions entre Chopin i George Sand comencen a deteriorar-se a la primavera de 1845. En el fons, malgrat la intensa i fecunda relació de conveniència mútua entre Sand i Chopin, sempre hi ha hagut una diferència, per no dir moltes, entre les dues personalitats: Frédéric Chopin de seguida s'ha adaptat a la família de Sand. Ell és feliç, malgrat la gelosia que comença a aflorar amb força, amb el que considera i considerarà fins a la mort, la seva "nova família".

No és aquesta la percepció que té George Sand de la seva relació amb Chopin. Malgrat tots els anys de convivència amb el músic, gelosa de la seva independència i de la seva llibertat, mai no ha considerat que la relació fos "imprescindible", "eterna". Sand es va cansant de la relació "interminable" amb Chopin. Ara ja no és el "geni" que superarà Bach o Beethoven. Ara, Frédéric Chopin és Chip-Chip o "Chipinski".



George Sand, que va fer tants d'anys de verge al costat del músic, ja rep a aquestes alçades els seus antics amants -i els nous!- en presència de Chopin i aquest sembla no adonar-se'n. Cap a 1844 manté unes relacions prou conegudes amb el dirigent socialista Louis Blanc, que llavors tenia trenta-tres anys. També es relaciona amb l'editor Víctor Borie, que té vint-i-set anys. Però el més terrible, en aquest final de la parella, s'esdevé amb la cruel caricatura que Sand fa de Chopin en la seva novella Lucrezia Florani.

En aquesta novella Chopin esdevé un Píncep Karol inestable, gelós i aviciat, mal de suportar. Tot el que Sand pensa del músic queda reflectit en aquesta obra. Una obra bàsica per a copsar com i de quina manera l'escriptora veia Chopin a les darreries de la seva relació.



El pintor Delacroix, mestre de dibuix dels fills de Sand, ens ha deixat alguns testimonis impressionats d'aquestes darrers anys de Chopin a Nohant. Delacroix és testimoni de les lectures de Lucrezia Florani que Sand fa a Chopin. Delacroix, que copsa a la perfecció com l'insuportable príncep Karol és el mateix Chopin, no entén com el músic pot suportar tanta humiliació. Ans al contrari, després d'aquestes lectures humiliants, Chopin encara felicita l'autora de la novella per la qualitat assolida.

L'any 1847 es consuma la ruptura de la parella. Chopin no es recuperarà mai. Morirà, dos anys després, el 1849, enyorant els fills -Solange!- recordant fins el darrer segons de la seva existència els seus anys d'intensa creativitat i vida familiar a Nohant.

Per a Sand, la ruptura amb Chopin significa tot el contrari: l'alliberament. Dia 26 de juliol de 1847 escriu al seu amic Emmanuel Arago: "Ah!, quin descans, quina llibertat! S'han romput les cadenes" Sempre havent de suportar aquell esperit estret i despòtic però sempre fermada a ell per la compassió i pel temor que pogués morir de pena... Feia nou anys que, plena de vida, vivia fermada a un cadàver".

Tot ha finit. Chip-Chop és un "cadàver". Un "cadàver" que viurà una llarga i penosa agonia, física i sentimental.

El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort.

Chopin viatja malalt. Escup sang. Algunes aristòcrates angleses, compadides i d'amagat, li fan arribar algunes almoines. El 1848 és un dels anys més tristos per a Chopin, consumit, viatjant d'aquí allà, sense poder compondre música com en els temps de Nohant, està obligat a dissimular com pot la seva mortal malaltia que, si se sapigués, li faria perdre les alumnes de bona posició social que li permeten sobreviure.

Per a Sand, en canvi, el 1848 esdevé uns dels anys de més glòria política i literària. Al capdamunt de l'onada revolucionària de 1848, al costat dels seus amics, prova de canviar la història. Fent costat al govern de la República ajudà a redactar els principals decrets revolucionaris: el de la jornada de deu hores, el que suprimeix els títols de noblesa... El 5 de març de 1848 es troba, per casualitat, enmig del carrer amb el seu antic amant. La trobada és freda. Chopin li informa que ja és padrina. Solange, amb qui el músic, al contrari que la mare, manté bones relacions, li ho comunica.

Però Chopin ja no és més que un llunyà episodi en la vida de Sand.

El músic mor el 17 d´octubre de 1849 al costat de la filla de Sand, Solange, que el va vetlar aquella nit.

Aquest és, una mica resumit, evidentment, el món que hem provat de novel·lar en El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i en Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El 32è aniversari del PSM

pobler | 10 Febrer, 2008 05:49 | facebook.com

«No som una candidatura que vagi oferint euros a canvi de vots»


Sampol assistí al sopar del 32è aniversari del PSM amb 400 persones


MARIA NADAL. Sta. Margalida


Uns 400 simpatitzants i afiliats del PSM no van voler perdre's el sopar del 32è aniversari de l'agrupació, que es va celebrar divendres a Santa Margalida. El candidat d'Unitat al Congrés, Pere Sampol, va aprofitar la trobada amb els nacionalistes per explicar els seus objectius a Madrid: «No som una candidatura economista, ni oferim euros a canvi de vots. Volem una candidatura oberta i volem ser la veu que representi les entitats culturals, ecologistes, socials, els treballadors, els empresaris i els immigrants sense exigir-los contracte perquè no volem esclaus, sinó persones amb drets que s'integrin en la societat».

Amb aquestes paraules, Sampol criticà la «proposta inhumana» del candidat del PP, Mariano Rajoy, d'exigir contractes de feina als immigrants, ja que el candidat d'Unitat manifestà que «no volem esclaus, sinó persones amb drets que s'integrin a la nostra societat». Sampol acabà dient que «volem fer una campanya reivindicativa que també defensi els valors d'igualtat, justícia i participació. Apel·lam al vot d'il·lusió». Durant el sopar també va intervenir el secretari general del PSM, Gabriel Barceló, que va defensar la candidatura de Sampol i la bona gestió del PSM en els darrers temps. «Gràcies al fet que no hem descansat, hem aconseguit dur a terme una bona política de protecció del territori, tot i que el cas de Son Espases ha estat la nostra màxima decepció», segons va dir Barceló. Respecte a les pròximes eleccions, el secretari general del PSM va manifestar que «és la nostra oportunitat per aconseguir una veu independent a Madrid i poder treballar dur per obtenir més finançament i salvar el greuge fiscal de les Balears».

Antoni Noguera, secretari general dels Joves d'Esquerra Nacionalista, també intervingué durant l'acte. Noguera aprofità per destacar «la gran pujada dels joves, que implica que durant el proper congrés del PSM hem de tenir més força». A més, Noguera afegí que «l'emergència dels joves implica que creim en una nació d'esquerres i moderna. Creim en aquest model de nacionalisme».

Diari de Balears (10-II-08)


Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)


Xirinacs amb el PSM: per l'autodeterminació i el socialisme



Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Des del seu inici (1971), Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) i va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en la confecció de la Constitució espanyola aprovada el 1978 i en la de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat -convidant pel PSM- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".



Una història alternativa de la transició escrita per l´escriptor Miquel López Crespí i recomanada per Lluís M. Xirinacs

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la quadribarrada i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que tengueren a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

La histèria antiesquerrana s'anà accentuant en les setmanes anteriors al referèndum constitucional, quan es veiè clarament que el PSM faria campanya per l'abstenció i continuaria lluitant per una Constitució autènticament democràtica. Les assemblees i actes on intervenia Xirinacs foren considerats "apología del terrorismo". Diario de Mallorca del 22 de novembre del 1978 publicava una nota amb els titulars "Ante la querella por 'apología del terrorismo' el PSM-PSI sale en defensa de Xirinacs". Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU per a barrar el pas a la independència de les nacions oprimides o en favor de la República, eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era "marginal" per als oportunistes, era acceptar les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Un esperit d'esclau no podia entendre la ferma posició de principis en defensa de la llibertat dels pobles, la república i el socialisme autogestionari expressat pel partit. Expressió màxima de la ràbia que comentam era una nota d'un periodista espanyol que, histèric en constatar com es consolidava el PSM, escrivia a Baleares (27 d'octubre del 1978): "Darrerament el PSM, molt més conegut com PSI, ha adoptat postures més aviat antipolítiques, que per la seva perillosa inconseqüència poden hipotecar per sempre més la trajectòria d'aquest collectiu dit nacionalista i socialista. I es que de l'originari i frustrat PSI no en queda ni la llavor ideològica... Després de tot, havent rebutjat l'oferta unitària del PSOE i donant acollida a un grapat de marxista-leninistes radicals es esser un còctel no païdor".

Les intervencions de Xirinacs eran manipulades. Vet aquí un titular de l'època: "Xirinacs: las Cortes siguen siendo un Parlamento vertical. El senador catalán manifestó que no comparte el terrorismo, aunque lo comprende". Les tergiversacions servien per a bastir el mite que el PSM era un grup proper al terrorisme, ple de marxista-leninistes radicals, d'illuminats que rebutjaven una constitució democràtica, la unitat amb una organització d'ordre com el PSOE...

Els servils a sou dels franquistes reciclats no podien amagar que l'abstenció del nacionalisme marxista anava dirigida envers una Constitució que consagrava -i consagra!- l'Estat espanyol com a estat centralista i opressor de les nacions que hi romanen integrades per la força, el poble de les quals no pot decidir lliurement per ell mateix el seu futur. La Constitució es fonamentava -i fonamenta- en la "indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". Els oportunistes volien que, amb els ulls clucs, acceptàssim aquestes i altres mancances democràtiques. Evidentment, la nostra tasca va anar encaminada en direcció contrària: explicar als treballadors i sectors populars el que és una vertadera i autèntica Constitució democràtica.

Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Els problemes de l´escriptor català i la novel·la catalana contemporània

pobler | 09 Febrer, 2008 16:03 | facebook.com

Són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat. (Víctor Gayà)


Els problemes de l'escriptor català


Per Víctor Gayà, escriptor.



Presentació de La novel·la: Rosa Maria Colom, Miquel López Crespí, Víctor Gayà, Joan Cerdà i Llorenç Capellà

Els problemes de l'escriptor català són de molt distinta naturalesa. Perquè, a les dificultats que comparteix amb la resta d'escriptors del món, s'hi afegeixen els problemes particulars relacionats amb el seu àmbit politicolinguïstic.

Tot escriptor, en la pràctica d'escriure, té uns problemes derivats del mateix acte de creació, de la seva peculiar manera d'enfrontar-se a la verbalització i de projectar-se mitjançant l'estructuració del llenguatge escrit. En això, no hi a gaire diferències geogràfiques ni socials, i els problemes d'expressió literària poden ser -en essència- iguals en un escriptor en llengua anglesa que viu a Nov York, que en un altre de llengua aimara que viu a Bolívia.



Coberta de de Miquel López Crespí.

Als problemes personals s'hi afegeixen els socials almanco en una doble direcció: els provocats o condicionats per la globalització i la tecnificació de les comunicacions, i els referents a les singulars condicions politicosicials locals o regionals. La primera direcció pel que, paradoxalment, suposa de tendència al pensament únic, així com pel qüestionament dels suports tradicionals de la literatura i, fins i tot, de la mateixa literatura com ha estat entesa fins ara. Pel que fa a la direcció zonal, els problemes poder sorgir de tots els condicionaments que presionen la llibertat d'expressió en totes les seves formes i gradacions directes i indirectes. Aquí les diferències entre les distintes regions del món són ben marcades, encara que dins el món occidental podríem parlar d'un marc problemàtic bastant homogeni.

Els problemes específics de l'escriptor català són, bàsicament solidaris dels problemes lingüístics, conseqüència tot plegat de la condició de llengua sense estat que té el català, malgrat la seva importància demogràfica. La cantonització lingüística de l'estat espanyol, que no va aparellada de la cantonització de sobirania, fa que resti pràcticament intacte el centralisme constitucional del castellà amb la coartada d'un bilingüisme que mai no és recíproc, i amb el que això suposa de dificultat per fer de la llengua catalana la llengua de relació i comunicació habitual en tots els àmbits i, en conseqüència, la llengua de consum literari.

Finalment, i aquest fenomen no és aliè a les "virtuts" constitucionals, l'escriptor català, com la resta dels usaris de la llengua catalana, ha de patir això que Llorenç Capellà ha definit com la llengua esquarterada, i que, pel que fa als escriptors, suposa la compartimentació dels distints països de parla catalana en àmbits de relació cultural i comercial dels quals es veu seriosament dificultada, si no definitivament interrompuda. I això és resumeix en un fet clar: són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat.

És dins aquest marc general de la dificultat i de la problemàtica de l'escriptor català, on es desenvolupa la novella, titulada La novella de Miquel López Crespí. L'escriptor pobler fixa la trama de la seva narració en un aspecte molt concret, i tal volta anecdòtic, de tota aquesta problemàtica complexa que constitueix el fet d'existir i exercir com a escriptor català: la presentació d'un llibre. I amb aquest rerefons, compon una mena de crònica sobre les vicissituds d'un autor en el seu particular i sovint solidari camí per aconseguir presentar amb èxit la seva obra. Tanmateix, i malgrat haver triat aquest caire, si es vol secundari en la història d'un llibre i absolutament menor en la història de la Literatura (amb majúscula), l'autor aprofita per fer desfilar tot un seguit de vicis, des de la problemàtica personal (les suposades patologies dels escriptors), passant -i no precisament de passada- pels problemes socials, ideològics i lingüístics, per acabar dibuixant de manera ampla tota la maquinària que mou el món de l'escriptura, l'edició, la distribució, la difusió i la crítica tant periodística com universitària; i tot, des de la perspectiva d'un escriptor català de les Illes, que si ja hava de fer front a la neurosi personal i la mundialització aliena i alienada, a la cantonització i a l'esquarterament de la llengua que ha triat per escriure, també ha de fer front a les misèries de la congregació religiosa de la literatura provinciana.

De la queixa a l`anàlisi i la denúncia, amb humor davant els fets particulars i quotidians i amb el dramatisme residual del fet general i històric, López Crespí va desenvolupant la crònica d'una presentació a la qual són convocats no només personatges de tota mena que -un a un i a cor- van mostrant els llautons, sinó també institucions, associacions, grups fàctics i diversa fauna personal i corporativa, amb tot un seguit d'interpretacions gairebé guinyolesques.

Al capdavall, La novella dibuixa un panorama no gens encoratjador com podem veure en algunes cites de les moltes que podríem proposar: "Ni els catedràtics de la Universitat no coneixen el nom dels intellectuals més importants de la nostra Terra" (p. 32); "els companys envejosos... els escriptors frustrats" (p. 9); "la recerca psicòtica de la fama, el protagonisme més descarat, les ressenyes dels crítics servils" (p. 21); "Els editors no comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors" (p. 45); "Quantes vegades no ens ha sorprès comprovar com, en enciclopèdies i antologies, únicament sortien els 'especialistes' en la promoció personal" (p. 101). I etcètera, etcètera.

Tanmateix, tot i aquest panorama, no deixa de ser curiós i encoratjador que la història de la presentació acabi feliçment ("per una vegada tot ha marxat a la perfecció"), malgrat les "misèries de la situació cultural en l'època de la barbàrie". Sembla que l'autor, finalment, s'avé a participar amb humor rabiós en el "carnaval literari", ni que sigui per intentar desemmascarar-lo.

Presentació de l'obra de Miquel López Crespí La novella (Res Publica Edicions, Eivissa, 2002) a la Casa Catalana de Palma (Mallorca) el 21 de juny de 2002.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Unitat per les Illes - La lluita per la unitat de les forces nacionalistes i progressistes en els articles de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 09 Febrer, 2008 07:32 | facebook.com

L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)


La Plaforma per la unitat nacionalista



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...

Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.

Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".

No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07)

Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)


Contra el bipartidisme PP-PSOE: Unitat per les Illes



Pere Sampol

Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra el centralisme, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca.



Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.

El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Per la unitat de l´esquerra independentista

pobler | 08 Febrer, 2008 16:20 | facebook.com

El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) ha fet públiques les resolucions de la seva X Assemblea Nacional, celebrada el passat 19 de desembre a Badalona, en les quals fixa prioritats la seva acció política per als propers anys. Concretament, aquestes prioritats afecten l'àmbit de les CUP, del moviment per l'autodeterminació i de la lluita ideològica. Així mateix, en una resolució especifica l'MDT fa una crida a la unitat estratègica de l'Esquerra Independentista. (Llibertat.cat)


L´MDT fa una crida a la unitat estratègica de l´Esquerra Independentista



El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) ha fet públiques les resolucions de la seva X Assemblea Nacional, celebrada el passat 19 de desembre a Badalona, en les quals fixa prioritats la seva acció política per als propers anys. Concretament, aquestes prioritats afecten l'àmbit de les CUP, del moviment per l'autodeterminació i de la lluita ideològica. Així mateix, en una resolució especifica l'MDT fa una crida a la unitat estratègica de l'Esquerra Independentista. Pel que fa a les CUP, es plantegen dos objectius: d'una banda, reforçar políticament i organitzativa la CUP i, de l'altra, "implantar el projecte de lluita municipal de la CUP arreu del territori nacional".

Quant al moviment per l'autodeterminació, articulat fonamentalment al voltant de la Plataforma pel Dret a Decidir, els objectius serien "garantir una inserció més gran de l'EI en la PDD", "cercar la complicitat, dins la PDD, amb aquells sectors més vinculats a la defensa dels interessos de les classes populars" i "reforçar el discurs democràtic radical i republicà amb la perspectiva de contribuir a superar" el que l'MDT anomena "les ambigüitats del "transversalisme"".

Finalment, en l'àmbit de la lluita ideològica, l'organització independentista marxista remarca que en un moment en què "s'estan desenvolupant les posicions de tipus sobiranista-legalista que situen la conquesta de la independència dins referents lliberals" cal una ofensiva ideològica de l'Esquerra Independentista que relacioni "els continguts tàctics (lluita per la república, radicalitat democràtica) amb els continguts estratègics (socialisme, independència, alliberament de gènere)."

Unitat estratègica

Precisament, per reforçar la capacitat d'incidència del conjunt del moviment en l'àmbit de la lluita ideològica, l'MDT va aprovar una resolució específica en què es fa una crida "adreçada a tota la militància de l'esquerra independentista de referent marxista, especialment l'enquadrada a Endavant (OSAN) i al PSAN, a establir unes bases sòlides per a la unitat estratègica".

Segons la organització independentista cal anar més enllà de la "unitat en el camp de l'agitació i la propaganda" i establir les bases "d'una acció estratègica permanent, continuada i coherent."

Per assolir aquesta objectiu, l'MDT es mostra disposat a renunciar a la seva identitat i al seu nom "per a assumir una nova identitat compartida que, augmentant la influència de les persones i organitzacions preexistents, ens agrupi de manera conjunta i doni una força i una influència sensiblement multiplicades a aquest nou instrument estratègic comú."

Web Llibertat.cat


Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.


Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.


L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona


Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:

Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.



Toni Infante, Miquel López Crespí i Carles Castellanos

Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.


Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Girona

La senyera islàmica de Mallorca

pobler | 08 Febrer, 2008 09:23 | facebook.com

No ens ha d'estranyar que en una senyera àrab hi figuri el símbol tradicional jueu. Mahoma afirma que les estrelles són els guardians del cel i eviten l'entrada dels dimonis. En la decoració islàmica, les estrelles són força abundants, si bé solen esser de dos quadrats que es creuen, fent un estel de vuit puntes. L'estrella de David, de sis puntes, juntament amb la mitja lluna, eren emprades a la bandera del Cos Expedicionari del Marroc durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Només quan es creà l'Estat d'Israel, el 1947, canvià el Marroc el seu segell nacional de l'estel davídic per un altre estel, igualment entrellaçat de cinc puntes. (Miquel López Crespí)


La senyera islàmica de Mallorca



En les V Jornades d'Estudis Històrics Locals, el professor Miquel Ferrà i Martorell presentava una interessant hipòtesi de treball que feia referència a la senyera del reialme islàmic de Mallorca (vegeu Les Illes orientals d'al-Àndalus, pàgs. 247-252). L'Editorial Documenta Balear va incloure aquest treball en el llibre del mateix autor titulat Els enigmes de la nostra història. Segons les investigacions portades a terme pel conegut escriptor, en el Museu d'Art de Catalunya es troba una pintura mural referida al setge i conquesta de Mallorca i que es trobava abans al Palau Aguilar del carrer de Montcada de Barcelona, datada entorn del 1280. En aquesta pintura, l'artista ens mostra diferents episodis d'aquella gesta. Estudiant el mural amb cura podem veure entre les tropes musulmanes dues senyeres amb els següents motius:

a) Estendard amb brodadura quadribarrada en diagonal sobre fons d'or, d'un color marronec.

b) Banda vertical coberta d'arabescos vora l'asta; i a la resta, sobre fons daurat, el que podria esser un motiu floral, probablement una magrana. Ambdues amb quatre serrells a les parts extremes.

Però -com explica Miquel Ferrà Martorell- tal volta el document gràfic més interessant sigui el referit al mateix setge de la Ciutat de Mallorca, en el que es veu a la torre més alta una curiosa senyera composta de la manera següent:

Sobre un fons d'or, amb voreres del mateix color, es pot veure com a motiu central un hexagrama o estrella de sis puntes, dintre d'un cercle. A la part exterior, als dos costats del cercle, hi ha brodadura d'arabescos. A la vora més extrema hi ha també cinc serrells a la moda de l'època, potser com les cinc illes majors de l'arxipèlag.

No ens ha d'estranyar que en una senyera àrab hi figuri el símbol tradicional jueu. Mahoma afirma que les estrelles són els guardians del cel i eviten l'entrada dels dimonis. En la decoració islàmica, les estrelles són força abundants, si bé solen esser de dos quadrats que es creuen, fent un estel de vuit puntes. L'estrella de David, de sis puntes, juntament amb la mitja lluna, eren emprades a la bandera del Cos Expedicionari del Marroc durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Només quan es creà l'Estat d'Israel, el 1947, canvià el Marroc el seu segell nacional de l'estel davídic per un altre estel, igualment entrellaçat de cinc puntes. A Mallorca, a la mateixa seu, el rosetó gòtic més gran apareix sobre la capella principal amb una gran estrella de David. La prova més clara d'utilització d'un símbol "jueu" per part dels musulmans seria el mapamundi dels Cresques, datat a Mallorca el 1375. Examinant aquest atles resulta que les banderes de tres ciutats islàmiques (Xerxel, Adalia i Sinope) tenen com a motiu principal l'estrella de sis puntes.

Miquel Ferrà Martorell conclou el seu treball afirmant: "Queda clar, per tant, el caràcter islàmic de les tres contrades, una prova més del fet que l'estel de sis puntes no era pas tabú en aquelles civilitzacions".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Narrativa experimental i subversió: Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra)

pobler | 07 Febrer, 2008 19:48 | facebook.com

En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)


Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).


Per Gabriel Janer Manila, escriptor



Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.

Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.

Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.

Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.

Mallorca, març de 2007

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Aina Calafat: infatigable lluitadora en defensa de la Real

pobler | 07 Febrer, 2008 18:08 | facebook.com

La defensa de l'entorn de la Real continua



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

La infatigable lluitadora en defensa de l'entorn de la Real, a Palma, Aina Calafat viatja aquests dies fins a Brussel·les on, a més de fer-se present en representació de l'Associació Drets Humans de Mallorca -a la Roda de Premsa que s'hi organitza amb motiu de l'Ordre judicial d'arrest internacional contra 40 militars rwandesos-, també s'ha d'entrevistar amb les més altes instàncies europees -en representació de la Plataforma Salvem la Real-.

Coincideix amb la notícia segons la qual les entitats organitzadores d’un Concert per la Real, programat per al dia 22 de febrer, després de comunicar que se n’ha hagut de suspendre la celebració, donen les gràcies per la bona disposició i el compromís de la gent que s’ha afanyat a donar-hi suport.

De fet, les entitats que s’han anat reunint amb la Plataforma Salvem la Real, les que convocaren la darrera manifestació de la plaça d’Espanya de Palma fins a Cort, estaven organitzant, per a dia 22 de febrer, la celebració d’un concert a La Real, per al qual ja tenien diversos grups musicals que s’havien ofert a actuar-hi de franc.

Els objectius que pretenien eren, per una banda fer avinent a les autoritats que són molts els que no obliden el vergonyós frau que s’ha comès en continuar les obres del nou hospital a Son Espases.

De l’altra, fer a saber a l’opinió pública en general que ara, amb un govern autoproclamat de progrés, es continua espoliant i destruint el patrimoni arqueològic de la zona, tal com es feia quan els responsables eren el PP i UM.

Amb un escrit comuniquen que, reunits el dimarts dia 5 de febrer, han desistit d’organitzar el concert esmentat. El motiu és que, malgrat l’excel•lent disposició del pare March i del pare Ballester, de La Real, sembla que qui ara comanda allà és el nou rector de la parròquia, el que hi han posat després d’endur-se’n el pare Vallespir i, després de moltes gestions, aquest senyor per autoritzar-ho hi posava la condició de traslladar el dia per a després de les eleccions generals...

Tanmateix deixen clar que no renuncien a la lluita per defensar La Real, el Territori, la Sanitat Pública, per combatre la indignitat de tants de polítics, per defensar la democràcia i per salvar el planeta.

Per això, han acordat convocar les entitats socials de Mallorca que puguin compartir aquests objectius, per tenir una reunió el proper dia 11 de març, a les 20,00 hores, a la seu de la Unió Obrera Balear (Avinguda de Mèxic, nº2, 2ª, de Palma, Polígon de Llevant, cantonada Manuel Azaña).

La lluita continua!

http://aframericanet.cecili.cat/post/45776


Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



Aina Calafat i l´escriptor Miquel López Crespí

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(6-XI-07)


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


Oportunistes i vividors de la política en la transició i postransició

pobler | 07 Febrer, 2008 07:14 | facebook.com

Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera. (Miquel López Crespí)


Eleccions i desencís: l´oportunisme en la transició i postransició



Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

És cap a 1978, amb el desencís produït per la victòria política dels partits del règim --especialment UCD--, i la desmobilització que promocionen PCE i PSOE, quan els sectors populars més combatius comencen a retrocedir. Les lluites obreres, en bona part, han perdut el caràcter d'ofensiva (d'unitat mitjançant l'assemblea, la democràcia directa, la coordinació de fàbriques). Ara es combat més que res per defensar el salari, el lloc de treball... el mínim indispensable per a sobreviure. L'atur augmenta de forma alarmant (amb el PSOE se superaran els tres milions i mig de treballadors sense feina!). És l'inici de les reconversions salvatges: més gent al carrer amb ajut de les forces repressives i amb la collaboració de CC.OO. i UGT, ja depurades de la majoria dels elements revolucionaris que hi havia en un passat recent.



La desmobilització del poble afectà igualment al poderós moviment veïnal que, des de començaments dels anys setanta, portava a coll la lluita contra el feixisme i les reivindicacions dels barris. En efecte: a partir del resultat de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979, el moviment veïnal que havia fet tremolar la dictadura és combatut a fons pels partits del règim (sense voler recordar que ha estat mercès al suport d'aquests mateixos veïns, com la nova burocràcia s'ha installat dins les institucions de l'Estat). Ara ja sobren aquelles reivindicatives associacions, les assemblees de barri, la coordinació popular... El "poble" ja no és "representatiu". Qui comanda, qui "representa" (és la "lògica" del sistema) són els regidors. Tot això comporta una altra onada de desencís: el desmuntatge del moviment de barris; el que resta es procurà que s'adapti i sigui servil amb les noves autoritats i el règim reformat.

A començaments de 1979, coincidint amb tots aquests atacs directes al que havia estat la columna vertebral de la resistència antifeixista i antisistema, importants sectors de la classe obrera, dels estudiants, professionals d'esquerra, inicien un procés de desafiliació política i sindical. És un signe de protesta davant les traïdes que contemplen, però també de cansament per dècades de lluita que al final han estat capitalitzades (o destruïdes) pel possibilisme reformista.



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Ho explica força bé el volum publicat per L'Avenç amb el títol De la democràcia a la dictadura: Catalunya 1973-1983: "Aquest caràcter mobilitzador [de les associacions de veïns] durà fins al 1979. Després de les primeres eleccions democràtiques [1977], amb l'accés als consistoris de regidors i alcaldes dels mateixos partits que potenciaven les associacions de veïns, aquestes van quedar en un segon pla, no sols a Barcelona, sinó a totes les poblacions... La segona raó va ser la marginació que els alcaldes i regidors van fer de les associacions de veïns, que immediatament van ser observades com a entitats que podien fer més nosa que servei. El poder institucional era qui havia de decidir sobre els problemes i el futur de les ciutats i no calia que gent 'no representativa' dels ciutadans intervingués. Era una democràcia que excloia la participació dels ciutadans en la gestió de cada dia. La davallada fou inevitable".

Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera.

Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l'extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d'acabar amb els "excessos" democràtics de la reforma. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l'abandonament de la defensa activa antifeixista.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-II-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)


Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)



Lluís M. Xiricans (a la dreta de la fotografia) i Joan Teran, dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant, (a l´esquerra) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


Per Lluís M. Xirinacs.


En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


No hi estic gens d'acord


La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), al costat de Mateu Morro sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca).

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Les Germanies: tal dia com avui (6 de febrer de 1521)

pobler | 06 Febrer, 2008 15:54 | facebook.com

Empresonament de Joan Colom, detonant de la revolta de les Germanies


6 de febrer de 1521



Les Germanies de Mallorca fou una revolta, en part influïda per la revolta de les Germanies valenciana, que esclatà en 1521 com a conseqüència de l'empresonament de set menestrals, entre ells Joan Colom.

Igual que a València, es constituí una junta formada per tretze persones (la Tretzena). Aquesta es feu amb el control de la capital i destituí al governador general, Miguel de Gurrea, que fuigí a Eivissa. Els nobles que van sobreviure a la matança que es produí en el Castell de Bellver es refugiaren a Alcúdia, única població que romaní fidel al rei durant l'any i mig que els agermanats dominaren l'illa. A l'agost de 1522 l'emperador, Carles V envià a 800 homes per a ajudar a Gurrea, qui es desplaçà a Alcúdia per a sotmetre, juntament amb els nobles que si li uniren, l'illa. Al desembre assetjaren la capital, i el 8 de març de 1523 els agermanats es rendiren a Palma amb la mediació del bisbe.

Malgrat aquesta mediació, més de 200 agermanats van ser executats, fugint-ne molts a Catalunya.

Joanot Colom va ser un cap dels agermanats mallorquins. Barreter d'ofici, vivia amb la seva família a Palma, davant l'església de Sant Nicolau Vell.

Començada la germania, el lloctinent Miquel de Gurrea va acusar-lo de conspiració, i l'empresonà el 6 de febrer de 1521. Això precipità els esdeveniments i l'endemà va ser alliberat per la força. El 15 de febrer de 1521 partí cap a València per tal de conèixer l'organització de la Germania valenciana i per anar a la cort. Juntament amb Pau Casesnoves, cirurgià d'Inca, va donar suport a l'arbitratge fet per Ferran el Catòlic (1521), favorable als forans.

Durant la revolta alliberà els esclaus i intentà l'ocupació d'Alcúdia, que resistí diversos setges. L'octubre de 1522, s'enfrontà a les tropes reials, que havien desembarcat a Alcúdia, a Son Fornari (sa Pobla) amb el resultat de més de mil morts. Es refugià a Palma, juntament amb molts de forans, on resistiren el setge de l'exèrcit reial fins al 7 de març del 1523 que capitularen.

Joanot Colom fou empresonat dos mesos al castell de Bellver i degollat, arrossegat i esquarterat el 3 de juny. Els quarters del seu cos foren exposats damunt quatre pilars construïts a diferents llocs de la ciutat, inclosa la Porta Pintada. En aquesta hi hagué el cap exposat durant segles dins una gàbia posada a una fornícula, perquè els veiessin els forans en arribar a la ciutat. La seva execució encetà la repressió contra la Germania.

La casa de Colom fou enderrocada i el solar sembrat de sal i a l'indret actualment hi ha una làpida commemorativa col·locada durant la I República, on anualment es ret un homenatge als agermanats.

Web Llibertat.cat (6-II-08)


No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intel·lectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico". (Miquel López Crespí)


Sa pobla i les Germanies



La GEM ens forneix nombroses informacions referents a la participació poblera en la guerra de les Germanies. L'historiador Josep Juan Vidal explica en el seu imprescindible llibre Els agermanats (Biografies de Mallorquins, Ajuntament de Palma, 1985) com la majoria de promotors de l'alçament popular foren menestrals i pagesos. Unes justes reivindicacions econòmiques portaren els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries de la societat mallorquina (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil.

El gruix d'agermanats poblers foren petits i mitjans propietaris agraris. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta contra els privilegis de la noblesa feudal fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, una vegada consumada la derrota popular, els poblers foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Entre els partidaris de pagesos i menestrals s'hi trobaven alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). Altres participants en la Germania foren condemnats a mort. Concretament Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.

No hem d'oblidar tampoc (si parlam dels esdeveniments de les Germanies en el nostre poble) dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal. Es tracta de la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces populars. A Crestax, el 23 d'abril de 1522, en el pujol de Son Sabater els reialistes tallaren les comunicacions entre Pollença i sa Pobla. A la batalla des Pujol hi participaren (entre forces populars i partidaris de la noblesa feudal) més de tres mil combatents. Els agermanats, vençuts, tengueren més de tres-cents morts. Aquesta derrota del poble permeté a les forces reialistes ocupar sa Pobla i preparar-se per al combat definitiu de Son Fornari. Abans, els partidaris de restablir els privilegis de les classes parasitàries feudals ja havien obtingut la victòria de Pollença (febrer de 1522), on cremaren vius més de dos-cents infants i dones dins de l'església (els homes -joves i vells- foren esquarterats i penjats a les forques del camins).

Per ampliar la repressió contra el poble mallorquí, forces reialistes comandades pel governador Miguel de Gurrea desembarcaven a Alcúdia i començaven la sistemàtica execució de pagesos i menestrals simpatitzants de la causa popular. Joanot Colom i el nucli principal de l'exèrcit agermanat prova de resistir l'avanç incontenible de l'exèrcit de l'Emperador aconseguint reunir una tropa de més de tres mil homes. Una de les batalles definitives tengué lloc el 3 de novembre de 1522, a Son Fornari (sa Pobla). Combat a vida o mort on perd la vida, lluitant per la llibertat del nostre poble, el millor de les classes populars mallorquines. Més de mil agermanats cauen aquest dia, mentre les tropes reialistes entren a Muro, victorioses.

No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intel·lectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico".

De tots aquests esdeveniments n'havia fet teatre de combat en els anys setanta.

Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel·lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial especial Born a Ciutadella. Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.

En una entrevista publicada per aquell temps (1976) explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).

En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.

Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Gabriel Barceló (PSM) i Unitat per les Illes - Articles de Biel Barceló i de Miquel López Crespí

pobler | 06 Febrer, 2008 11:44 | facebook.com

De cara a les properes eleccions a les Corts espanyoles, al PSM-EN hem considerat que el nostre gran objectiu ha de ser trencar, per primera vegada, el bipartidisme PP-PSOE i aconseguir situar al Congrés una veu independent que tengui com a prioritat absoluta la defensa dels interessos dels ciutadans de les Illes Balears, des d'un punt de vista progressista i ecologista. (Biel Barceló)


L'hora d'Unitat per les Illes


A mesura que s'acosten les eleccions, els candidats d'Unitat per les Illes, encapçalats per Pere Sampol, van assumint i donant a conèixer els compromisos que adquireixen amb els ciutadans i amb les ciutadanes de les Illes Balears, compromisos que de ben segur compliran en assumir la representació del nostre poble a les Corts Generals. I a mesura que el seu missatge arriba a la societat, pens sincerament que cada vegada més gent pren consciència de la necessitat d'aconseguir que una veu pròpia de les Illes Balears, independent dels grans partits estatals, es faci sentir al Congrés dels Diputats. I pren consciència també de les dimensions de l'operació política que ha permès la constitució d'aquesta candidatura unitària, en la qual els partits han cedit protagonisme a les persones que s'hi presenten i en definitiva a les aspiracions de tot un poble, que és allò que aquestes persones, ara i aquí, representen.

Com a secretari general del PSM-EN, consider que és un gran encert de tots. Estic convençut que els seus èxits contribuiran decisivament a eixamplar la consciència col·lectiva del país i a millorar el benestar dels ciutadans.

El darrer Congrés del partit va aprovar una estratègia d'aliances que es marcava un doble objectiu: trencar d'una banda l'hegemonia de la dreta i de l'altra el bipartidisme espanyolista. A les passades eleccions al Parlament, als Consells i municipals el PSM-EN va bastir una coalició d'esquerres, nacionalista i ecologista, el Bloc per Mallorca, que va aconseguir rompre la majoria absoluta del PP i va propiciar la formació de governs de progrés i nacionalistes a les Illes Balears, al Consell de Mallorca i a l'Ajuntament de Palma. Malgrat les incomprensions, el principal objectiu s'havia acomplert: els nous governs ja treballen per transformar la societat en positiu i oferir al conjunt de la ciutadania una alternativa sostenible al model de país que representava la dreta agressiva de Jaume Matas.

Ara, de cara a les properes eleccions a les Corts espanyoles, al PSM-EN hem considerat que el nostre gran objectiu ha de ser trencar, per primera vegada, el bipartidisme PP-PSOE i aconseguir situar al Congrés una veu independent que tengui com a prioritat absoluta la defensa dels interessos dels ciutadans de les Illes Balears, des d'un punt de vista progressista i ecologista. Així s'ho va proposar la Federació del PSM-Entesa Nacionalista, que formen el PSM de Mallorca, el PSM de Menorca i Entesa Nacionalista i Ecologista d'Eivissa, en un acord unànime de la Covenció de dia 27 d'octubre de 2007. Resultat parcial d'aquesta aposta ha estat l'acord polític de constitució d'Unitat per les Illes, el qual deixa clar l'objectiu perseguit: «les forces polítiques sotasignants impulsam una plataforma electoral que vol esdevenir un tercer pol, que trenqui la tendència al bipartidisme PP-PSOE. Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d'integració i de cohesió social. La constitució d'aquesta plataforma vol ser una aposta per l'esperança, feta des de l'esperit de col·laboració entre organitzacions i persones procedents de cultures polítiques diverses, però que miren cap a un horitzó comú: construir unes Illes Balears més lliures, més democràtiques, més sostenibles i amb una ciutadania més plena».

Des del PSM-EN, i amb tot el respecte, ens sap greu que una part dels nostres socis del BLOC no participin en aquesta candidatura unitària. És una llàstima, perquè entenem que tots els nostres aliats estan igualment interessats a aconseguir el doble objectiu que, com a PSM-EN, ens marcàrem: el trencament definitiu de l'hegemonia de la dreta conservadora i del bipartidisme espanyolista.

Modestament, pens que els darrers temps el PSM-EN ha demostrat fidelitat, constància, flexibilitat, capacitat d'adaptació i capacitat de lideratge, sempre al servei d'un projecte de país i de societat, i de les persones que el volen fer possible. Continuarem treballant per aconseguir els nostres objectius, i continuarem tendint la mà a tota aquella gent que vulgui fer camí amb nosaltres.

Gabriel Barceló i Milta. Secretari general del PSM-EN.

Diari de Balears (6-II-08)


Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”. (Miquel López Crespí)


Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. (Miquel López Crespí)


El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març. (Miquel López Crespí)



Manifest de suport de l´escriptor Miquel López Crespí a la coalició Unitat per les Illes


Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra l´imperialisme que ens colonitza, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca. També se sap que en els propers dies s´hi afegiran altres organitzacions d´esquerra nacionalista i ecologista i els més diversos col·lectius socials que aquests anys han lluitat i lluiten en defensa del nostre territori, llengua i cultura.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt.

Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.

El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.

El que hauria de fer EU, en la línia que han suggerit sovint Gabriel Barceló i alguns comentaristes polítics i forces de l´esquerra nacional, és anar creant les condicions per a anar tallant la seva dependència d´una organització estatal com és Izquierda Unida. La creació d´un nou tipus d´Alternativa de les Illes, independent de Madrid, podria ser el camí de la futura integració d´EU en l´ampli bloc d´esquerra nacionalista i progressista que –esperem-ho-- s´anirà consolidant després de les eleccions del mes de març.

Avui és més necessari que mai que veus nacionalistes de les Illes siguin presents al Congrés dels Diputats. Com diu el manifestat d´Unitat per les Illes, “L´espoli fiscal que no deixa de patir el nostre país (i que repercuteix negativament en el benestar dels ciutadans), la precària situació de la nostra llengua, el migrat avanç que suposà la reforma estatutària, les inversions deficitàries per part de l´Estat, i a sobre el constant menyspreu dels grans partits estatalistes respecte aquestes problemàtiques, fan més necessari que mai obtenir una representació de caire nacional al Congrés dels Diputats”.

L´objectiu de la construcció nacional ha de convocar totes les formacions polítiques, col·lectius i persones que hi vulguin participar, sense oblidar tampoc la participació d´Esquerra Unida quan talli les seves dependències a forces alienes a la nostra terra.

Qui signa aquest article vol expressar públicament el seu suport a la candidatura d´Unitat per les Illes tot adherint-se al manifest que s´ha fet públic aquests dies i que han signat PSM-Entesa Nacionalista, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Unió Mallorquina i els Verds de Menorca, en la línia, com diu el document presentat a la premsa, de rompre l´actual bipartidisme actualment hegemònic. Com diu el manifest d´Unitat per les Illes: “Aquest bipartidisme del nacionalisme espanyol és una greu amenaça, no només per a la nostra pervivència com a poble, sinó també per al desenvolupament econòmic sostenible, per a la protecció del territori, per a la cohesió i la justícia socials, i per a la continuïtat de la nostra llengua i la nostra cultura i la seva generalització com a vehicle d´integració i de cohesió social”.

Miquel López Crespí

Palma (Mallorca), 23 de gener de 2008

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Els pitjors enemics dels escriptors catalans

pobler | 06 Febrer, 2008 07:23 | facebook.com

Postmoderns reaccionaris, neoliberals per excel·lència, xerriquen, tot cofois: “Que mani la llei del mercat! Cap ajut als nostres autors, que es defensin com puguin! Visca la llei de la jungla capitalista i imperial!”. Talment com si aquest personal volgués retrocedir al passat, quan el conreu de la literatura moltes vegades era un entreteniment de l´aristocràcia, de determinatss sectors de les classes posseïdores, de desenfeinats i rendistes. Intel·lectuals orgànics del poder que, evidentment!, no necessitaven ni de premis i de beques per a bastir la seva obra (tenien els esclaus, els obrers i pagesos que treballaven per a la seva parasitària subsistència!). (Miquel López Crespí)


Els pitjors enemics dels escriptors catalans



Sempre he pensat que les inversions en educació i cultura, tot el que tengui relació amb el suport a l´art, és bàsic per al progrés i consolidació d´un país. Poca gent protesta de les irracionals despeses que els estats –i l´Estat espanyol el primer!— fan en armaments, en estris que es fan servir per als assassinats massius. No és la guerra l´expressió màxima del terrorisme dels estats, sovint al servei dels interessos econòmics de les classes dominats de cada país? Dic això perquè sovint ensopegam amb pretesos intel·lectuals que pugnen amb totes les seves forces per tal que les institucions no gastin en la promoció de l´art i en el suport als nostres escriptors i artistes. Fa uns anys hi hagué una campanya rebentista bestial contra l´existència dels premis literaris. Ningú no pensava que a una cultura oprimida i perseguida, com la nostra durant tants d´anys, li eren necessaris per provar de rompre l´opressiu anell de ferro a què ens tenen sotmesos les diverses cultures imperials que ens encerclen. Només defensaven aquells premis que eren controlats per les respectives camarilles i màfies culturals. “Pocs premis i ben controlats!” era i és encara la consigna. Pocs i sempre al servei de determinades editorials i certs grups de pressió culturals.

Els altres premis, aquells que no podien ser manipulats pels comissaris de torn, eren blasmats, ridiculitzats i menystinguts. Amb el temps, vist i comprovat que els manipuladors de la cultura no ho podien controlat tot, es passà a una fase diferent: ara es tractava d´intoxicar l´hipotètic públic lector dient que provar de guanyar diners amb la literatura, guanyar premis literaris, era “prostituir” l´ofici d´escriptor. Tot això amb cortines de fum llançades aquí i allà parlant d´una hipotètica i mai concretada en la pràctica “defensa de la professionalització dels nostres autors”. Tot plegat, aquest munt de contradiccions era i és demencial i només serveix per a debilitar la nostra cultura i enfortir les que ja són completament normalitzades i tenen al darrere el poder econòmic i mediàtic dels estats. Acabar amb la majoria de premis literaris existents, barrar el pas a l´edició de les obres dels autors i autores considerats “conflictius”, “rebels” i “dissolvents” no és ajudar en res la professionalització de l´autor nostrat! Ben al contrari!, sovint si l´escriptor pot guanyar un premi; amb les obligades col·laboracions a la premsa i amb els sempre escassos drets d´autors que es reben, l´autor pot iniciar el camí complicat, difícil i laberíntic envers la professionalització. Aquells que de boqueta diuen defensar la professionalització, però que ataquen l`existència de beques i ajuts a la creació literària, que hi hagi molt més premis dels que “consagren” oficialment, són uns cínics i mentiders i saben ben bé que actuant de la manera que actuen no afavoreixen el manteniment d´una sòlida capa de creadors nostrats.



Potser ho fan per això mateix: per ràbia i enveja personal envers els creadors de vena, els escriptors i escriptores que, amb un suport adient, podien evidenciar la migradesa del que ells fan, la poquedat de llurs obres, la insuficiència de llur pretesa formació literària. “Com menys competència hi hagi en el mercat editorial, molt millor!”, deu pensar aquell comissari d´anar per casa que declara el premi desert, que malda per anihilar la majoria de premis existents! En el fons no enganen ningú; tothom coneix ja les maniobres de control cultural i, posin l´excusa que posin, es veuen ben a les clares els interessos personals i de clan que defensen. I aquí la qualitat literària res no importa i, molt manco, la supervivència de la cultura catalana, el necessari treball per a consolidar una podent xarxa de creadors que pugui fer front a la colonització regnant.

Postmoderns reaccionaris, neoliberals per excel·lència, xerriquen, tot cofois: “Que mani la llei del mercat! Cap ajut als nostres autors, que es defensin com puguin! Visca la llei de la jungla capitalista i imperial!”. Talment com si aquest personal volgués retrocedir al passat, quan el conreu de la literatura moltes vegades era un entreteniment de l´aristocràcia, de determinatss sectors de les classes posseïdores, de desenfeinats i rendistes. Intel·lectuals orgànics del poder que, evidentment!, no necessitaven ni de premis i de beques per a bastir la seva obra (tenien els esclaus, els obrers i pagesos que treballaven per a la seva parasitària subsistència!).

Sé, perquè he estat testimoni del debat a les reunions dels jurats d´alguns premis literaris, que quan aquestes persones no podien manipular ni aconseguir que guanyàs el premi un endollat de la camarilla respectiva, provaven de declarar-lo desert amb aquella excusa tan coneguda de “manca de qualitat de les obres presentades”. Evidentment, excuses de mal pagador! Avui dia, sortosament per a la nostra cultura, existeix un alt grau de qualitat en la majoria d´obres presentades als concursos de novel·la, teatre i poesia existents. L´excusa s´utilitza solament per a barrar el pas a altres escriptors, a nous valors no controlats; per impedir que surin o es consolidin aquells autors o autores que no són del gremi dels manipuladors.

Els mateixos que blasmen contra l´existència de “tants” premis literaris, aquells i aquelles que, malgrat que hi hagi una munió d´obres d´excel·lent qualitat declaren el premi desert, el que no volen és que els nous valors que puguin sortir, els altres companys del gremi que s´hi han presentat, facin trontollar els fonaments de determinats cànons literaris basats solament en l´amiguisme més exacerbat, el menfotisme i el cinisme més tronat. Per això la lluita contra la profusió de guardons, contra les beques a la creació literària... Pretesos defensors de no se sap quines “excelsituds” de la literatura que, en la pràctica, esdevenen els pitjors enemics dels nostres escriptors.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

EL GOB QÜESTIONA EL NOU PROJECTE DE SEGON CINTURÓ

pobler | 05 Febrer, 2008 16:01 | facebook.com

Un projecte abans de fer l'estudi de mobilitat? L’estudi de mobilitat dels accessos a Palma es imprescindible per a resoldre els problemes de saturació.


EL GOB QÜESTIONA EL NOU PROJECTE DE SEGON CINTURÓ



El GOB considera que la decissió sobre l'ampliació o prolongació del Segon Cinturó no pot concretar-se sense haver fet prèviament l'estudi de mobilitat. Un estudi que ha d'avaluar els problemes dels accessos a Palma, no només pensant amb infrastructures de gran capacitat, sinó tenint en compte un pla de transport públic per a tota l'àrea metropolitana de Palma.

UN TRAÇAT QUE NO PASSA PER SON SARDINA PERÒ QUE SEGUEIX SENT UNA BARBARITAT

El nou projecte de Segón Cinturó manté el traçat inicial, de l'autopista d'Inca fins la carretera de Sóller. D'aquí, en comptes de seguir fins a la Valldemossa , es desvia en dos ramals, un cap a la UIB i l'altre cap a Son Espases .

Des del nostre punt de vista, es tracta pràctivament del mateix projecte i les conseqüències de la seva construcció serien molt negatives, ja que impliquen:  consum exagerat de territori,  l’impacte paisatgístic,  promoció el transport privat,  especulació urbanística de terrenys propers a la nova via,  la destrucció de patrimoni arquitectònic,  etc..

MÉS CAPACITAT IMPLICA MÉS NOMBRE DE VEHICLES PRIVATS EN CIRCULACIÓ.

El problema no és manca de carreteres, el problema és excés de cotxes. Es per això que l'alternativa al col•lapses actuals no és construir més carreteres, sinó aportar alternatives com el transport col•lectiu.

Web del Gob (28-I-08)

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Contra el Segon Cinturó



Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura.

Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.

Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquells que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat.

Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM.

Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-07)


Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Art i cultura en els anys seixanta. Memòria de la generació literària dels 70 (i III)

pobler | 05 Febrer, 2008 07:27 | facebook.com

Els primers comentaris sobre l'obra de Gramsci, Marx, Lenin, Mao Zedong, de després de la guerra sortiren a les pàgines de Última Hora. "El compromís polític de l'escriptor" fou el primer article que vaig signar. Ens semblava tornar al temps de l'Agrupació d'Intel.lectuals Antifeixistes! Recuperar la memòria històrica de l'esquerra, lluitar per la llibertat i el socialisme, era el que impulsava les nostres accions juvenils. Deu anys abans de les conclusions "Per una Cultura Nacional-Popular", defensades pel Congrés de Cultura Catalana de l'any 1976, nosaltres, fidels seguidors de Gramsci, ja ho havíem provat de portar a la pràctica. Ens ajudaren, amb les seves col·laboracions Josep M. Llompart, Josep Albertí, Damià Ferrà-Ponç, Jaume Pomar, Nicolau Llaneres, Gregori Mir, i molts d'altres. (Miquel López Crespí)


Les pàgines de Cultura del diari Última Hora i el Maig del 68 (i III)



Frederic Suau i les pàgines de Cultura del diari Última Hora! Parlam de la lluita cultural de fa prop de quaranta anys, els mateixos que té ja el mític Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i in dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.

A mitjans dels anys seixanta, Frederic Suau tenia una de les biblioteques de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Louis Bonaparte, La ideologia alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l'obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L'Imperialisme, fase superior del capitalisme o L'estat i la revolució, les obres de Lenin editades a l'Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.



VIII Conferència de les Illes dels comunistes d'OEC. Era una reunió clandestina de mitjans dels anys setanta i, sortosament, no va ser descoberta ni per la Brigada Social ni per la Guàrdia Civil. Sota els cartells de l'organització i d'esquerra a dreta podem veure els membres de l'organització: Miquel López Crespí, Caterina Mir, Aina Gomila i Josep Capó.

En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món-- érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla?



Gramsci

La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col.lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples.

Amb Frederic Suau, en el pis de Joan Crespí --més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol-- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries --els primerencs llibres de poemes que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de "secretari general" de l'Editorial Moll--. Fou en un d'aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s'anà congriant la idea d'intervenir culturalment (és a dir, políticament) en la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d'una llibreria.

La idea que ens dominava era impulsar la difusió del llibre català, les obres del pensament socialista i també donar suport a fons a la cultura catalana, prioritzant seccions de literatura, poesia i assaig. La intenció era bastir quelcom més que una llibreria. La botiga havia de ser l'excusa davant la Brigada Social i els serveis d'informació de la Guàrdia Civil que ja ens tenia fitxats. El negoci --i el darrer que pensàvem era fer "negoci", amb la cultura!-- havia de ser una eina de dinamització social, l'estri que ens servís per a anar captant els homes i dones més crítics de la nostra generació per a muntar, posteriorment --si la Brigada Social no ho impedia-, un moviment revolucionari mallorquí, marxista -evident!-- i amb forts components nacionalistes. Discutírem Fanon, entre molts d´altres autors revolucionaris. Potser anàvem bastint, sense ser gaire conscients del que fèiem, el primer embrió de partit polític mallorquí d'esquerres anys abans de la formació del PSI (l'actual PSM). Aleshores, els homes que més endavant formarien el PSI encara estudiaven a la Universitat o simpatitzaven amb el PCE o altres grups esquerrans d'obediència estatal. Em referesc a gent com Antoni Tarabini, Sebastià Serra, Paco Obrador o Celestí Alomar...



La idea s'anà congriant i, quan vaig acabar el servei militar, a començament dels anys setanta, inauguràrem la llibreria L'Ull de Vidre. Record que ens ajudà, aportant quasi tot el fons editorial de l'Editorial Daedalus, en Bartomeu Barceló. Llibres com Els mallorquins de Josep Melià --que un poc abans havíem ajudat a vendre quasi clandestinament--, L'Islam a les Balears de Rosselló Bordoy, i molts d'altres, ens serviren per a anar d’escola a escola, de grup cultural en grup cultural, donant a conèixer el projecte que portàvem entre mans. L'arquitecte i decorador suïs Aldo treballà a fons per a fer de la llibreria un lloc simpàtic i agradable. Començaren les presentacions de llibres compromesos -munió de comunistes i gent de "mal viure"!-. Hi vingueren Pere Quart, Alfonso Sastre, Lidia Falcón i el seu home, un escriptor combatiu molt de moda aleshores, Eliseo Bayo... La llibreria esdevenia, tal com havíem planificat, un eix d'intervenció cabdal. La Social ens vigilava dia i nit. Record que de bon matí, quan obria la botiga, ja els trobava fent guàrdia en els bars dels voltants. En Pere Ríos, que fou el primer a lluitar per a organitzar políticament els estudiants, venia sovint pel local i petàvem la xerrada blasmant sempre contra la dictadura. A tot això hem d'afegir les exposicions que fèiem als baixos del local. L'equip Crònica, els joves pintors mallorquins i principatins. Anys endavant, quan L'Ull de Vidre ja no era a les nostres mans, en Miquel Barceló mostraria les seves primeres provatures artístiques al local que havíem ajudat a aixecar. Sense adonar-nos-en anàvem unificant literatura, pintura, escultura, en una lluita comuna contra el feixisme que ens oprimia. Defensàvem Brecht, la memòria de Gabriel Alomar i Rosselló-Pòrcel. Giràvem l'esquena a Llorenç Villalonga quan passava davant la botiga. Un escriptor feixista, en Villalonga! Havia escrit contra els catalans, la República i el pobre president de la Generalitat, Lluís Companys, afusellat pels falangistes en acabar la guerra. Villalonga havia escrit: “En Mallorca tuvimos que escoger entre los rojos y los azules”. Como la mayoría no éramos rojos, fuimos, pues, azules. Yo, también vestí la camisa azul. L'escriptor Jaume Fuster (casat amb la mallorquina Maria Antònia Oliver), director en aquell temps de la publicació teatral El Galliner, vingué a parlar-nos dels seus plans. Era una alenada d'aire vital, escoltar les concepcions teatrals d'en Jaume, després d'haver patit anys i més anys l'embrutidora presència del "teatre regional"! Servàvem la memòria de Pere Capellà i ens seduïen les provatures d'Alexandre Ballester, treballant en solitari a sa Pobla. A tot aquest embalum, i per si encara ens faltava cap cosa, el desaparegut director del diari Última Hora, Pepín Tous, d'entranyable memòria, ens oferí la possibilitat d´escriure-hi, de muntar les pàgines de Cultura que comentam. En Frederic s'encarregà de coordinar-ho tot, i el suplement de cultura esdevingué una flama encesa enmig de la tenebror dictatorial. Els primers comentaris sobre l'obra de Gramsci, Marx, Lenin, Mao Zedong, de després de la guerra sortiren a les pàgines de Última Hora. "El compromís polític de l'escriptor" fou el primer article que vaig signar. Ens semblava tornar al temps de l'Agrupació d'Intel.lectuals Antifeixistes! Recuperar la memòria històrica de l'esquerra, lluitar per la llibertat i el socialisme, era el que impulsava les nostres accions juvenils. Deu anys abans de les conclusions "Per una Cultura Nacional-Popular", defensades pel Congrés de Cultura Catalana de l'any 1976, nosaltres, fidels seguidors de Gramsci, ja ho havíem provat de portar a la pràctica. Ens ajudaren, amb les seves col·laboracions Josep M. Llompart, Josep Albertí, Damià Ferrà-Ponç, Jaume Pomar, Nicolau Llaneres, Gregori Mir, i molts d'altres. La literatura i el cinema soviètics (Bàbel, Maiakovski, Gorki, Eisenstein, Vertov) començaven a ser coneguts pels lectors illencs. Ens seduïen els avantguardistes russos Tiniànov, Xklovski... La Història de la Revolució Russa de Trotsqui esdevenia llibre de capçalera, al costat d'Espriu, Pedrolo, Vicent Andrés Estellés o les obres escollides de Che Guevara. Llegíem Ferrater, Llompart, Pere Quart...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Grosske, Jaume I, Francina Armengol i un article de Miquel López Crespí

pobler | 04 Febrer, 2008 13:05 | facebook.com

FRANCINA ARMENGOL I JAUME I


grosske | 03 Febrer, 2008 23:57


Encara no m'he recuperat de l'impacte de llegir el discurs de na Francina Armengol pronunciat amb motiu del 800 aniversari del naixement de Jaume I i que podeu trobar aquí:

http://www.conselldemallorca.net/comunicacio/media/premsa/8652.pdf

Afirmar que "Jaume I dugué a Mallorca, i a tots els territoris que conquerí, la concepció d'una societat moderna, que alguns historiadors han qualificat com de règim democràtic avançat per al seu temps o un autèntic estat de dret"... és tan ridícul com quan a una famosa pel.lícula de romans - no sé si era Ben-Hur - es podia veure un extra amb rellotge a la munyeca i unes esportives als peus. A més de ser, lògicament, una frivolització poc tolerable de conceptes tan importants com democràcia i Estat de Dret.

Quant a l'anècdota relativa al "seu caire més humà, el d'un home que és rei, però que no vol desmuntar una tenda de campanya perquè una oronella hi ha fet el niu", em falten paraules.

No tenc ni idea de si el rei en Jaume va desmuntar o no la ditxosa tenda però fer passar per una espècie de soci fundador del GOB al rei que va entrar a Palma a sang i foc i va acabar amb la vida d'unes 30.000 persones em sembla un desbarat.

No és necessari que m'excusi reafirmant allò que és obvi: la importància de Jaume I en el decurs de la nostra història i la necessitat de commemorar el seu 800 aniversari. Però d'aquí a idealitzar la seva figura fins a l'absurd hi ha una passa important. El segle XIII fou una època fosca on els conceptes de Democràcia, Estat de Dret o Nació no tenien cap significat ni un (no era culpa den Jaume I, era la realitat del seu temps). I podem recordar la figura de Jaume I des d'un mínim rigor i seriositat.

Som prou vell per haver patit la ridícula idealització que es feia dels Reis Catòlics a les escoles franquistes. He menjat per un tubo "la reunificación de la nación española bajo su benéfico reinado", la seva religiositat, la seva visió de futur i la seva culminació de la Reconquesta de la nació espanyola, com si 800 anys de presència musulmana a la península fossin un petit parèntesi.

Som prou vell, en definitiva, i prou amant de la història, i prou d'esquerres, com perquè no m'emprenyi veure aquella beateria falsa traslladada a d'altres personatges però amb el mateix objectiu de manipulació de la història. I ara, a més, com a producte i per a consum del "pensament progressista".

Déu, el Rei en Jaume (al cel sia) i la pròpia Francina saben perfectament que això que he escrit ho he fet des de la meva estimació i la meva admiració cap a la Presidenta del Consell, una política i una persona a la qual desig el major dels èxits... però que tal volta hauria de repassar els discursos que li passen abans de llegir-los.

PS: Als guardians de la fe, als nacionalistes que veuen aquestes qüestions com un assumpte religiós i es pensen que ells són els sacerdots del tema, els deman, per favor, que no castiguin el meu bloc amb les seves anatematitzacions i les seves bules d'excomunió. Les don per descomptades. Tothom sap que jo som laïc fins i tot de la seva religió i que jo, com EU-EV, combin aquesta particularitat amb la defensa "a tope" dels nostres drets nacionals. Es una paradoxa (per a ells) que ens converteix en una cosa encara més irritant que els seus denostats espanyolistes. Però aquest és el seu problema .

Blog Grosske (3-II-08)


És evident, com demostra l'estudi de Shideler, que el poder d'uns senyors feudals com els Montcada no hauria pogut existir sense els pagesos. Eren ells els que conreaven la terra, criaven ovelles, porcs i aviram, i mantenien els castells dels senyors. Els pagesos mantenien senyors i cavallers, alimentaven els seus cavalls i subministraven carn, pa i vi a les seves taules. Tota la superestructura jurídica, cultural, religiosa i administrativa d'aquella època estava basada en aquest domini feudal. Eren els pagesos qui pagaven rendes sobre les seves terres, tributs als senyors, delmes a l'Església; i eren ells els que sofrien tota mena de mals usos. (Miquel López Crespí)


La conquesta de Mallorca, Jaume I i els Montcada.



Tres estudiosos de la nostra història. D'esquerra a dreta: Miquel Ferrà Martorell, Miquel López Crespí i Pere Xamena Fiol.

El matí del 5 de setembre de 1229 l'esquadra cristiana del rei Jaume I salpava de Salou, Tarragona i Cambrils. En total: 155 naus que transportaven 1.500 cavallers i 15.OOO peons. Guillem de Montcada anava en el vaixell-ensenya; el seu cosí Ramon de Montcada seria un dels primers cavallers en desembarcar. Els barons decidiren fer-ho a Portopí. Quan la flotilla arribà, el bisbe de Barcelona parlà, tot ajudant a encendre l'esperit de la croada, que era portar les forces cristianes a la victòria. Guillem de Montcada s'uní a l'Eucaristia, oferta dalt del vaixell, "i de genollons rebé el seu Creador, plorant, amb les llàgrimes relliscant-li per la cara". Com a caps de la flotilla, Guillem i Ramon reberen tot el fragor de la resistència sarraïna en la batalla inicial i foren morts.

Els Montcada moriren en la "batalla de Sa Porrassa" el 12 de setembre de 1229.

Fins aquí els fets narrats per les cròniques. Però... ¿qui eren en realitat els Montcada, aquests descendents d'una de les més importants nissagues catalanes de l'Edat Mitjana? L'historiador John C. Shideler, professor de la Universitat de Spokane (Washington, EUA) ens en dóna abundosa informació en el seu llibre Els Montcada. John C. Shideler ha consultat l'Arxiu de la Corona d'Aragó, els arxius de la catedral i de les diòcesis de Barcelona, Vic, Tortosa, Girona i Urgell, la Biblioteca de Catalunya, l'arxiu municipal de Tortosa, l'Archivo Histórico Nacional de Catalunya i l'arxiu departamental de Perpinyà, entre d'altres.

És evident, com demostra l'estudi de Shideler, que el poder d'uns senyors feudals com els Montcada no hauria pogut existir sense els pagesos. Eren ells els que conreaven la terra, criaven ovelles, porcs i aviram, i mantenien els castells dels senyors. Els pagesos mantenien senyors i cavallers, alimentaven els seus cavalls i subministraven carn, pa i vi a les seves taules. Tota la superestructura jurídica, cultural, religiosa i administrativa d'aquella època estava basada en aquest domini feudal. Eren els pagesos qui pagaven rendes sobre les seves terres, tributs als senyors, delmes a l'Església; i eren ells els que sofrien tota mena de mals usos.

L'ingrés més bàsic i constant dels senyors feudals procedia de les rendes de la terra. Rendes que eren aportades en fraccions de gra, parells de gallines i pernils salats pagats pels llogaters. A més de les rendes de la terra, els senyors recaptaven molts d'altres impostos, entre ells serveis de mà d'obra; l'usatge de farga, l'usatge de forn i altres quotes i drets d'hospitalitat. Els "drets d'hospitalitat" era una de les maneres que tenien els senyors per imposar càrregues addicionals a les comunitats de pagesos que governaven. Una altra de les maneres era fer pagar impostos pels productes excedents amb què els camperols podien comerciar als mercats locals.

Un altre ingrés per als senyors de Montcada procedia dels delmes de l'Església. Encara que teòricament aquests eren recaptats per l'Església, havien arribat a ésser considerats feus del senyor del castell sota la protecció del qual exercia el rector de la parròquia. A més dels ingressos de les rendes, els "usatges", els delmes i les quotes, els senyors de Montcada es beneficiaven de l'administració de justícia. Aquest dret produïa un tant que era compartit pel senyor (dos terços) i el castlà (un terç).

Per si encara mancàs alguna cosa, hem de saber que tota la parafernàlia feudal s'aixecava damunt altres deures i imposicions. Es tracta de les "exaccions". Aquest terme cobreix els tributs forçats de la producció agrícola, els impostos de cap o de cor, els tributs de transferència de la propietat i la recaptació dels mals usos. Hi havia també les questes (pagaments obligatoris sobre la collita), les toltas i les forcies (més tipus de tributs). A part d'això, els Montcada recaptaven igualment l'acapte. A diferència de les questas, toltas i forcias, que gravaven les collites, l'acapte era un tribut pagat personalment pels individus d'un senyor.

Ens podríem allargar encara molt més parlant del poder i de l'explotació que exercien els senyors feudals sobre els pagesos de l'Edat Mitjana però el diari només ens ha concedit el petit espai que heu llegit (el llibre de John C. Shideler té 238 pàgines!).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Tornen les Waffens SS hitlerianes: joves comunistes detinguts i torturats a Ucraïna

pobler | 04 Febrer, 2008 06:16 | facebook.com

El règim capitalista ucraïnés ha detingut a joves comunistes, membres del Partit Comunista d’Ucraïna i de la Unió de Joves Comunistes Leninistes (KOMSOMOL) i altres organitzacions d’esquerra de l’antiga URSS. Es tracta d’Igor Danilov, Anatoliy Plevo, Il’ya Romanov, Evgeniy Semenov, Andrey Yakovenko, Bogdan Zinchenko, Alexander Smirnov, Oleg Alexeev, Nina Polskaya, Alexander Gerasimov, Sergey Berdiugin.


Els Defensors dels Drets dels Ucraïnesos consideren que el “cas Odessa” és una fabricació del president Kuchma amb la complicitat de banquers i terratinents per a il·legalitzar al Partit Comunista d’Ucraïna acusant-lo d’organització terrorista. Considerem que tot açò entra dins de la política dels EUA que finança i fa ús de grups terroristes per a justificar les seues agressions en el món, com a Afganistan , Iraq i altres països independents. Per odre de la CIA s’han establit acords internacionals amb l’excusa de la “lluita antiterrorista” per a violar drets ciutadans i permetre als governs incrementar la repressió contra els partits comunistes.



L´anticomunisme i els crims contra l´esquerra de les Waffens SS hitlerianes torna ser present a molts territoris de l´antiga Unió Soviètica

Els comunistes detinguts van ser acusats de delictes tals com accions destinades per a derrocar a la força l’odre constitucional, la confiscació del poder de l’estat, gangsterisme, terrorisme, assassinats, saquejos, vandalisme, destrucció de la propietat d’estrangers, emmagatzemament il·legal d’armes i substàncies explosives. El Tribunal Suprem d’Ucraïna va determinar que el Grup detingut amb el seu líder Andrey Yakovenko, que va ser el 1r de secretari de la regió d’Odessa del Comité de Joves Comunistes, i vice cap de la regió d’Odessa Comité Executiu de la Unió dels Treballadors Ucraïnesos, són culpables de la distribució del periòdic “Soviet de Diputats de Treballadors”, i fullets demanant la destrucció del poder dels capitalistes a Ucraïna durant la presentació davant dels ucraïnesos de “Alça’t Ucraïna” contra el president Kuchma LD a Kíev l’any 2002, i saqueig armat a la botiga de joier “Delo”. Se’ls acusa de cremar el vehicle de l’empresari Kabanets, de l’explosió del Departament Central de Seguretat, de resistència armada davant de les detencions de diversos militants comunistes, d’emmagatzemar armes i explosius.


Els Defensors dels Drets dels Ucraïnesos consideren que el “cas Odessa” és una fabricació del president Kuchma amb la complicitat de banquers i terratinents per a il·legalitzar al Partit Comunista d’Ucraïna acusant-lo d’organització terrorista. Considerem que tot açò entra dins de la política dels EUA que finança i fa ús de grups terroristes per a justificar les seues agressions en el món, com a Afganistan , Iraq i altres països independents. Per odre de la CIA s’han establit acords internacionals amb l’excusa de la “lluita antiterrorista” per a violar drets ciutadans i permetre als governs incrementar la repressió contra els partits comunistes.

Si queda quelcom clar en el “cas Odessa” són les tortures emprades contra els comunistes. Sergey Berdiugin va morir durant l’interrogatori, tal com afirma el Tribunal d’Experts Metges, per hemorràgia en ventre i ruptura de fetge i estómac. Altres detinguts tenen danys irreversibles com Oleg Alexeev, que ha quedat cec després dels interrogatoris. Il’ya Romanov va eixir amb lesió a la columna vertebral. Danilov va sofrir ruptura de set costelles durant l’interrogatori a la presó. Després, lesionat, va ser desposseït de les seues robes i exposat durant la nit a la intempèrie. Esta és la raó per la que Igor Danilov va emmalaltir de pleuresia purulenta. Ara Danilov està molt malament i té tuberculosi. L’interrogador del Servici de la Seguretat de l’Estat va dir una vegada als parents d’Alexeev que “els nostres mètodes de tortura són més terrible que els utilitzats per la Gestapo feixista”.

Fem una crida als pobles per a divulgar el cas “Odessa”. (CJC-PV)

Anna Notícies (3-II-08)

Dietaris i llibres de memòries d'escriptors mallorquins

pobler | 03 Febrer, 2008 08:17 | facebook.com

I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... (Miquel López Crespí)


Pàgines del dietari d´un escriptor mallorquí



Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.

Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.



L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.

Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".

A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Art i cultura en els anys 60. Memòria de la generació literària dels 70 (II)

pobler | 02 Febrer, 2008 16:22 | facebook.com

Viure i actuar sota la influència del Maig del 68! Reconec que aquella malgrat les dificultats i la persecució policíaca, fou una època feliç, plena d´esperances en l´esdevenir. Cada exposició feta, cada presentació d´un llibre, cada conferència realitzada, era per a nosaltres un tret al feixisme. Cada èxit d'un artista rupturista envers la concepció de l'art establert, una canonada dirigida contra el cor de la podridura franquista. Cada article escrit a les pàgines del diari Última Hora en els anys seixanta, un alè de vida, el fonament d'una nova cultura mallorquina que volíem "lliure, desvetllada i feliç", com deia el poema de Salvador Espriu. (Miquel López Crespí)

Les pàgines de Cultura del diari Última Hora i el Maig del 68 (II)



Ara, vist amb la perspectiva que donen els anys, hom s'adona de l'impacte causat per aquell experiment volunter. Parl de la llibreria l´Ull de Vidre. En efecte, l'Ull de Vidre naixia rompent motlles. Els partits de la futura oposició democràtica eren tan embrionaris, tan dèbils, vivien tan amagats a causa de la brutal repressió, que podem dir que eren quasi inexistents. Llur activitat "pública" no podia passar d'una pintada ocasional, una reduïda repartida de fulls volanders als barris extraradials. El PCE vivia a les catacumbes, i l'esquerra marxista-leninista s'estava formant, precisament mercès, en bona part, al nostre treball. Molts dels polítics que ara viuen com senyors gràcies als impostos i contribucions que pagam, devien anar a escola, o els més vells, com Gabriel Cañellas, estudiaven per a ser bons negociants dins el sistema franquista i no els havia passat pel cap lluitar activament en favor de les llibertats democràtiques.



Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, responsable de barris de l'OEC i posteriorment primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat, l'escriptor Miquel López Crespí, del Servei de Premsa de l'organització i Josep Capó, secretari general de l'OEC de les Illes. Els tres formaven part de la direcció del comunisme illenc i serien detinguts hores després d'aquesta roda de premsa clandestina de mitjans dels anys setanta.

Viure i actuar sota la influència del Maig del 68! Reconec que aquella, malgrat les dificultats i la persecució policíaca, fou una època feliç, plena d´esperances en l´esdevenir. Cada exposició feta, cada presentació d´un llibre, cada conferència realitzada, era per a nosaltres un tret al feixisme. Cada èxit d'un artista rupturista envers la concepció de l'art establert, una canonada dirigida contra el cor de la podridura franquista. Cada article escrit a les pàgines del diari Última Hora en els anys seixanta, un alè de vida, el fonament d'una nova cultura mallorquina que volíem "lliure, desvetllada i feliç", com deia el poema de Salvador Espriu.

Foren uns anys irrepetibles i mai, mai més, no tornàrem a creure amb tanta força en la possibilitat de revolta de la cultura. La nostra concepció, la idea que la vida personal de l'artista i la seva obra d'art havien de ser una mateixa cosa, una revolta permanent contra la barbàrie capitalista, s'afermà enmig de la lluminària del maig francès i ha continuat fins ara mateix.



Si vaig als meus arxius i estudio els papers grogosos de l´època de què parlam t´adones molt bé dels interessos que ens dominen en les nostres primeres intervencions culturals. Ja han passat prou anys des de les nostres col·laboracions d´adolescents a Ràdio Espanya Independent, fent de corresponsals clandestins de les emissores antifranquistes. És curiós constatar, ara que reflexion damunt aquesta qüestió, com tot anava confluint perquè la nostra militància dels anys setanta no tengués res a veure ni amb la socialdemocràcia, aleshores inexistent, ni amb el carrillisme.

Hom va copsant, a mesura que vaig escrivint aquests articles, que mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968!--pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PC portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”.

Són tres llibres, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i literatura, prou significatius sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del 68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra l´imperialisme ianqui.

I no hem d´oblidar mai, com ja hem deixat apuntat en altres articles, el paper essencial de l´Editorial Moll en la creació d´una consciència nacional-popular catalana a les Illes. Sense copsar a fons l´aportació de materials de l´Editorial Moll, sigui quant a obres literàries, com a assaig i història, mai no podrem entendre el ressorgir nacionalista i esquerrà illencs de finals dels seixanta i començaments dels setanta. D´aquest fet cabdal en la nostra formació cultural n´he parlat extensament en el capítol “La influència de l´obra de Francesc de B. Moll en la generació d´escriptors mallorquins anys setanta” que forma part del llibre Cultura i Transició a Mallorca (Palma, Edicions Roig i Montserrat, 2006).

I caldria parlar igualment, per la seva importància, d´aquell manual que, als divuit anys, ens obrí les portes a la coneixença de la nostra història literària. Em referesc al llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears(Palma, Editorial Moll, 1964) que, d´una manera breu però summament documentada, ens introduïa en el món de la Renaixença tant a Catalunya Principat com a Mallorca, a la vida i obra de Marian Aguiló i Josep Pons i Gallarza. També ens fornia dels coneixements bàsics per a aprofundir posteriorment tant com volguéssim sobre Ramon Picó i Campomar, Pere d´Alcàntara Penya, Gabriel Maura, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Miquel Ferrà, Guillem Colom, Llorenç Villalonga i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre molts d´altres escriptors mallorquins.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Unitat per les Illes i les subhastes i mercadeig del PP i el PSOE

pobler | 02 Febrer, 2008 07:35 | facebook.com

Unitat vol que el Senat reconegui les Illes com a «territori prioritari»


Els candidats per Mallorca aposten per reestructurar la Cambra Alta


LLUÍS PLANAS. Palma.


Unitat per les Illes també vol aconseguir representació en el Senat per defensar en aquesta Cambra que es tingui en compte Balears com a «territori prioritari» en totes les iniciatives legislatives d'àmbit estatal. Amb aquest objectiu, com a primera mesura, la coalició nacionalista es compromet a defensar l'antiga reivindicació, perquè es porti a terme una modificació del Senat que el converteixi realment en una Cambra de representació territorial.

Els candidats d'Unitat per la circumscripció de Mallorca a les eleccions del 9 de març, Helena Inglada i Jaume Sansó, explicaren ahir aquestes intencions en la presentació de les seves principals propostes a la Cambra Alta. Inglada considerà que «mai no hi ha hagut una voluntat política real perquè els territoris de l'Estat estiguessin representats en el Senat» i considerà necessari que un representant nacionalista de les Illes intervingui allà per «explorar» mecanismes de col·laboració entre comunitats autònomes amb interessos i lligams comuns.

Per la seva banda, Sansó apuntà que Unitat «té com a única voluntat que tot allò que es tracti al Senat tingui en compte les necessitats i inquietuds dels ciutadans de les Illes». «Demostrarem que no som un sindicat ni cap lobby», digué per reforçar això i destacà a més «l'esforç d'integració que hem fet entre distintes sensibilitats nacionalistes entorn a una única candidatura».

Sansó aprofità per carregar contra el PP i el PSOE per haver iniciat «una campanya de subhastes excessives i mercadeig» de promeses electorals. En contra d'això, el candidat al Senat defensà que Unitat se centra a fer propostes «pensades només en el benefici dels ciutadans», tenint present que aquesta és una comunitat «desequilibrada» amb problemes de finançament per a la sanitat o l'educació, «que es preveuen tard i malament».

Diari de Balears (2-II-08)


Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)


Contra el bipartidisme PP-PSOE: Unitat per les Illes



Diada de Mallorca del 30 de desembre de 2007. L´escriptor Miquel López Crespí i el senador nacionalista Pere Sampol sempre a l´avantguarda de la lluita per l´autodeterminació dels Països Catalans

Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra el centralisme, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca.



Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.

El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Contra el cànon literari. La literatura catalana i el control de la cultura: de comissaris i camarilles

pobler | 01 Febrer, 2008 19:13 | facebook.com

Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una 'critica'! positiva per a tenir un nou 'geni de les lletres nostrades' al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres. (Miquel López Crespí)


La mentida del cànon literari.


Ciutat és petita i quan diu una cosa a un indret en segons se sap a l'altra part de món. És el que s'ha esdevengut amb l'enquesta d'una coneguda revista literària que demanava a determinats professors i escriptors qui eren els autors i els investigadors més destacats del segle XX a les Illes. La intenció seria la d'anar bastint una espècie de cànon de les lletres per a anar esbrinant qui són o no els autors que resisteixen el pas del temps. La "figurera" d'alguns dels nostres genis provincians els ha portat, emperò, a provar de fer trampes amb les respostes. Sabem, i ens ho han explicat sense cap mena de vergonya, alguns dels implicats en aquestes històries, que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors i provar de suprimir l'existència i l'obra de molts d'altres. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.

Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.

Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.

Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".

Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet(1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).

Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".

Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-VI-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Art i cultura en els anys seixanta. Memòria de la generació literària dels 70 (I)

pobler | 01 Febrer, 2008 10:53 | facebook.com

Guillem Frontera ja havia guanyat el Joan Alcover de Poesia de 1965 amb el poemari El temps feixuc. Emprava la màquina d´escriure de l´amic Frederic per a passar en net la novel·la Els carnissers, amb la qual obtindria el Llorenç Villalonga de 1968, que, juntament amb el Premi Ciutat de Manacor de 1969 per la seva novel·la curta Cada dia que calles, marcarien els seus inicis com a escriptor. (Miquel López Crespí)


A mi ja m´havia detingut en nombroses ocasions la Brigada Social del règim, com informa l´historiador Joan Mas i Quetglas en la pàgina 142 del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Era en temps de les vagues d´Astúries de 1962. Havia sortit amb un grup de companys a pintar consignes solidàries amb els miners torturats pels sicaris del règim, i hi va haver mala sort: ens enxamparen pintant a les parets de la Riera, just al costat del pont de l´actual Institut Ramon Llull. (Miquel López Crespí)


Les pàgines de Cultura del diari Última Hora i el Maig del 68 (I)



Ciutat de Mallorca, hivern de 1967. Actuació del grup de mímica "Farsa". La mímica també servia per lluitar contra el feixisme. Pintura, nova cançó, literatura, escultura, teatre, mímica... els joves mallorquins empraven l'art per anar bastint els fonaments de la llibertat. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Cap a finals dels anys seixanta, l´amic Frederic Suau coordinava les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Els col·laboradors que més publicaven en aquestes pàgines eren Josep M. Llompart, Damià Ferrà-Ponç, Miquel López Crespí i el mateix Frederic Suau. També es varen publicar alguns escrits del psiquiatre Nicolau Llaneres que signava amb el pseudònim Sire, Ciudadano. Posteriorment, cap a l´any 1970 hi varen escriure Vicente Molina-Foix, Francesc Vallverdú i Jean Schalekamp... El gruix de les col·laboracions que jo hi vaig publicar anaven des de la crítica literària a les novel·les del moment –recordem que som en ple boom de la novel·lística d´Amèrica Llatina-, fins a reflexions damunt el compromís de l´intel·lectual amb el seu temps...

Havia conegut Frederic Suau a través de Pere Noguera, que en aquell temps, juntament amb Bernat Homar i Pere Caminals, ja dirigien alguns dels grups de teatre d´afeccionats de l´època. Eren de moda Bertold Brecht, Peter Weiss, Piscator i entre algun sector també es parlava molt d’Ionesco, Anouill, Beckett... Pere Martínez Pavia havia muntat el grup de mímica Farsa, en el qual actuaven algunes amigues i amics –record ara mateix el pintor i escultor Gerard Matas-- als quals jo acompanyava en algunes actuacions fent de fotògraf. Tenc encara moltes fotografies en els meus arxius. Érem molt joves, però la dèria per intervenir culturalment i, alguns, també políticament, ens dominava i ens feia ser receptius a qualsevol idea o iniciativa que consideràssim autènticament subversiva i innovadora en el camp artístic.



Les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, organitzades per Jaume Adrover s'iniciaren a Grifé i Escoda del Passeig Mallorca l'any 1966. En la aquesta fotografia d'època podem veure (d'esquerra a dreta): Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí, Josep Santlleí i altres amics del moment.

A mi ja m´havia detingut en nombroses ocasions la Brigada Social del règim, com informa l´historiador Joan Mas i Quetglas en la pàgina 142 del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Era en temps de les vagues d´Astúries de 1962. Havia sortit amb un grup de companys a pintar consignes solidàries amb els miners torturats pels sicaris del règim, i hi va haver mala sort: ens enxamparen pintant a les parets de la Riera, just al costat del pont de l´actual Institut Ramon Llull.



1967. Antoni Catany i Miquel López Crespí.

L´amic Frederic l´havia conegut en els anys 66-67 i des d`aquells moments hi hagué una forta sintonia entre nosaltres. Ens passàvem llargues hores discutint d´art, de literatura i de política tant a casa seva, en el carrer de Joan Crespí, com al pis on jo vivia, a l´avinguda de l’Argentina. I va ser precisament a ran d´aquelles converses que s´anà congriant la idea de fer de les pàgines de Cultura d´Última Hora una eina d´intervenció en la somorta vida provinciana d´aleshores. I, també, començà a cobrar forma la idea de muntar una llibreria progressista, un indret que més que ser una simple botiga per a vendre llibres, servís per a muntar actes culturals, exposicions de pintura i escultura, trobades d´escriptors... Un centre que, mancats com estàvem d´infraestructures culturals, si exceptuam l´OCB, la Casa Catalana de Palma –que havia muntat les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mans de Jaume Adrover--, i Llibres Mallorca, ens servís, com a altres els servia els grups de teatre, els grups de mímica o els incipients recitals de la Nova Cançó que havia començat a organitzar Joventuts Musicals, com a esmolat estilet per a dinamitzar –sempre sota la vigilància de la Brigada Social, evidentment! – el somort panorama en el qual vivíem.



Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

En els anys 67-68 els que més ens vèiem érem el pintor Gabriel Noguera, que tenia l’estudi en un solar de la família prop de Joan Crespí, en Pere Noguera, l´actual director de teatre, i Frederic Suau, casat amb Adela Casellas. Jo també vivia ben a la vora de la plaça del Progrés, a la barriada de Santa Catalina, i just havia de caminar dues passes per a anar a petar la conversa literària amb els amics. Pel pis de Frederic Suau hi compareixien sovint Guillem Frontera i la seva companya Bàrbara. En Guillem Frontera ja havia guanyat el Joan Alcover de Poesia de 1965 amb el poemari El temps feixuc. Emprava la màquina d´escriure de l´amic Frederic per a passar en net la novel·la Els carnissers, amb la qual obtindria el Llorenç Villalonga de 1968, que, juntament amb el Premi Ciutat de Manacor de 1969 per la seva novel·la curta Cada dia que calles, marcarien els seus inicis com a escriptor.

També hi compareixia el músic poeta Antoni Alomar Perelló que, com Maria del Mar Bonet, Miquellina Lladó, Gerard Matas i Joan Ramon Bonet, musicaven poemes propis o d´altres poetes catalans. Toni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Penkeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la cultura oficial: els Joan Bonet i "Gafim", comissaris "in aeternum", d'ençà la guerra civil.

Un temps en el qual també ens trobàvem amb el poeta Jaume Pomar, amb el fotògraf Antoni Catany o amb els pintors Katty Bonnín, Miquel Àngel Femenies, l´escultor Miquel Morell, el pintor Manuel Picó....

Altres vegades ens reuníem a casa meva, on compareixien Miquel Bauçà. Gabriel Noguera, Pere Noguera, Joan Manresa i molts dels cantautors de la Nova Cançó que, en festivals presentats per Joan Manresa, actuaven a Palma. Sovint vaig fer de taxista, sense cobrar res, evidentment, de Joan Manuel Serrat, Marià Alberó o Jaume Arnella. Donar suport de forma desinteressada als festivals de la Nova Cançó, ajudar a vendre entrades dels recitals de Raimon, Quico Pi de la Serra, Quintín Cabrera, el Grup de Folk on actuava Jaume Arnella... era un deure, un servei a país i a la nostra cultura, que realitzàvem emocionats. Aleshores tot tenia un sentit clar de lluita antifeixista i de combat per la llibertat, i donàvem suport actiu a tot el que fos art lliure, creació i recerca teatral, musical o literària. En aquell temps no és com ara que es cobren substancioses subvencions per a fer d´activistes culturals. Com Francesc de B. Moll i Josep M. Llompart al front de l´OCB, que mai no cobraren una pesseta per a portar endavant la tasca de consolidació de la nostra cultura, o com Jaume Adrover organitzant les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, o també, cal no oblidar-ho, com Toni Figuera, Jaume Vidal Alcover, Francesc Llinàs i Vicenç Matas donant suport al Cine Club Universitari i duent a Mallorca pel·lícules prohibides que després vèiem a cases particulars o, les permeses, al cine Rialto, tothom feia cultura de forma gratuïta i desinteressada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

«Anterior   1 2 3
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS