Administrar

Pel·lícules: Fellini, Bergman, Visconti, Welles, Rocha, Eisenstein...

pobler | 29 Febrer, 2008 16:27 | facebook.com

Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. (Miquel López Crespí)


El cinema "rupturista"



Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.

A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.



Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.

No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.

Hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...

Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.

En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.

Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.

Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La trista democràcia de la demoscòpia

pobler | 29 Febrer, 2008 11:59 | facebook.com

Quan s’acosta una jornada electoral espanyola el cel s’enfosqueix i comencen a aparèixer negres idees dins les quals sura l’escòria dels prejudicis instintius. Entrem en el regne de la propaganda gruixuda on cal donar peixet a la simplicitat mental i a la visceralitat. Les idees curtes i la intolerància esdevenen reines; la falsedat senyoreja i la racionalitat queda arraconada de l’escena pública fins a millor ocasió.La foto fàcil i l’arenga barroera marquen el compàs. (Carles Castellanos)


La trista democràcia de la demoscòpia



Toni Infante, Miquel López Crespí i Carles Castellanos: per la independència de Catalunya

Per Carles Castellanos Llorenç, Professor de la UAB, membre del FOCDA i de la Plataforma pel Dreta a Decidir, i militant del Moviment de Defensa de la Terra., publicat al diari El Punt el 22 de Febrer de 2008


No sols s'ha privat d'expressió política una part de la nació basca sinó que s'ha volgut criminalitzar tot allò que sigui basc. Una radicalització de l'Espanya profunda que somia així frenar l'avanç d'Euskal Herria cap a la seva llibertat.

Quan s’acosta una jornada electoral espanyola el cel s’enfosqueix i comencen a aparèixer negres idees dins les quals sura l’escòria dels prejudicis instintius. Entrem en el regne de la propaganda gruixuda on cal donar peixet a la simplicitat mental i a la visceralitat. Les idees curtes i la intolerància esdevenen reines; la falsedat senyoreja i la racionalitat queda arraconada de l’escena pública fins a millor ocasió.La foto fàcil i l’arenga barroera marquen el compàs. Ara és la Carme Chacon qui ha de servir per a un canvi d’aspecte per tal de vendre el mateix fum de sempre, l’ensarronada zapateriana feta imatge juvenil. Després seran l’Artur Mas i en Joan Ridao que s’apuntaran al dret de decidir per a poder decidir que faran el mateix de sempre. Més enllà serà el senyor Rajoy amb les seves víctimes del terrorisme que arrelaran en la irracionalitat del sadomasoquisme religiós, acompanyades de les veus reaccionàries d’uns bisbes sorgides de la ultratomba nacionalcatòlica.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

Com en els moments més tenebrosos d’un passat perseguidor d’heretges i jueus calen bocs expiatoris que es trobaran en les “comunitats estranyes”: els “altres” a atacar seran bascos, catalans i “moros”, col•lectius que són objecte, una i altra volta, de comentaris insidiosos i de notícies sensacionalistes que satisfan els baixos instints de la turba. Cada cop una mica més: ara ja no són els independentistes bascos els perseguits sinó tot el poble basc en la figura dels seus representants. No sols s’ha privat d’expressió política una part de la nació basca sinó que s’ha volgut criminalitzar tot allò que sigui basc. Una radicalització de la confrontació que agrada dins l’Espanya profunda que somia així frenar l’avanç d’Euskal Herria cap a la seva llibertat. D’altra banda, els personatges més descarats i anticatalans, com Manuel Pizarro i Magdalena Álvarez, han trobat i troben encara hores de glòria en la immundícia. Fins i tot qüestions serioses com les detencions de suposats fonamentalistes islàmics han aparegut manipulades amb intencionalitat política; Saura i Rubalcaba s’hi han ben exhibit. Finalment el plat mediàtic ha estat amanit darrerament amb un fons de saborosos programes d’exaltació de la monarquia borbònica.

Davant aquest espectacle, els qui viuen instal•lats en la política arronsen les espatlles tot argumentant que cal “la pau social”, que això no es pot canviar, i que és imprescindible treure el màxim de vots, d’on sigui i de la manera que sigui. És l’imperi de la demoscòpia, és la democràcia emmordassada i buidada de sentit pel culte a la irracionalitat.

On han anat a parar els programes polítics sobre qüestions importants, les mesures serioses en defensa dels nostres drets nacionals i socials? Quan els independentistes parlem que cal una ruptura democràtica que ha de venir amb la independència és també perquè volem posar fi a aquesta burla a la voluntat popular en què s’ha convertit la democràcia parlamentària del règim monàrquic espanyol. Això vol dir que per a poder decidir lliurement no n’hi haurà prou amb un simple “canvi d’amos”. Ara comprenem més bé que caldrà fer un esforç de sanejament polític i de renovació democràtica que superi el rígid sistema de partits amb llistes tancades, i els mètodes i les actituds governamentals i socials de la cultura política espanyola tan poc sincerament democràtica (com s’ha mostrat recentment, de manera ben palesa, davant la declaració democràtica d’independència de Kosovo). És ben cert que tant el PSOE com el PP tenen ben poc tarannà democràtic, i un sentit del ridícul molt poc desenvolupat. Ara ja sabem que aquesta renovació democràtica tan necessària al nostre país, que ha d’acompanyar el nostre accés a la independència, només serà possible amb un procés d’independència organitzat des de la base, arrelat en la pràctica associativa, i que trencant amb el passat, reculli les aspiracions més profundes de llibertat i de democràcia del poble català. Més enllà del joc electoral sotmès als dictats de la demoscòpia, la nostra força serà l’extensió arreu del país d’una xarxa organitzada pel Dret de decidir i el combat basat en la unitat popular, veritable embrió de la nova nació catalana independent, lliure i democràtica.

Web Llibertat.cat

Damià Pons i la revista Lluc

pobler | 29 Febrer, 2008 07:36 | facebook.com

La revista Lluc tanca una etapa editorial amb l'homenatge a Massot i Muntaner


Damià Pons deixa la direcció de la publicació que dirigiran Josep M. Nadal Suau i Carles Cabrera


F.MARÍ. Palma.


La revista Lluc davalla la mitjana d'edat. Amb l'homenatge ahir capvespre a Josep Massot i Muntaner la publicació cultural Lluc posava punt i final a una etapa de quatre anys sota la direcció de Damià Pons. El catedràtic de la UIB «deixa la direcció, però no es jubila», ironitzà ahir el pare Gabriel Seguí durant la presentació del dossier que la revista ha dedicat a l'intel·lectual mallorquí afincat a Montserrat i que pren per títol Josep Massot i Muntaner, un savi infatigable.

A partir d'ara un consell de redacció molt més jove, encapçalat per Josep Maria Nadal Suau i Carles Cabrera, seran qui portaran les regnes d'aquesta revista que des de fa 39 anys es publica en català. Espurna Edicions, presidida per Lleonard Muntaner, continuarà al capdavant de la publicació igual que Gabriel Seguí com a conseller delegat dels Missioners del Sagrat Cor, propietaris de la capçalera Lluc.Però el nou consell editorial mantindrà, en paraules del seu director, «el mestratge que ens ha precedit». «Allò que pretenem ara és construir un espai una més oxigenat, en el sentit d'obrir-nos al món amb la curiositat del que passa fora», digué Nadal Suau qui també afegí que aquesta premisa «ja l'havia iniciada el mateix Damià Pons». Aquest nou equip jove ja ha preparat el primer número, el 861, dedicat a la literatura nord-americana.

Però, ahir el que es recordà fou quelcom diferent. Si bé resultà un acte de comiat al fins ara equip de redacció, l'acte era un merescut reconeixement a Josep Massot i Muntaner, a qui Lluc li ha dedicat un dossier especial. El motius, segons Damià Pons, són prou clars i merescuts: «Per la seva amistat, per la nostra admiració cap a la seva persona i el seu treball, pel nostre agraïment públic al llegat i per la nostra voluntat i ganes de fer-li un reconeixement públic».

Diari de Balears (29-II-08)

Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)


Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Activitats culturals a mitjans dels anys seixanta: les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre (que organitzava Jaume Adrover) començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.

El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.



Gramsci

A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.

Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.

Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).

Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels "comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.



Karl Marx

Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.

Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).

Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).



Palma (Mallorca). Hivern de 1967. Mímica contra el franquisme. Actuació del grup Farsa en el saló d'actes del col·legi Sant Francesc. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.

Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.



Josep Massot i Muntaner

Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".

Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.

Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.

Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els enemics de la memòria històrica. L´oblid de la lluita guerrillera (II)

pobler | 28 Febrer, 2008 15:22 | facebook.com

Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS". (Miquel López Crespí)



Francesc Sabaté Llopart ("El Quico") va ser un lluitador exemplar que va combatre la dictadura franquista i el capitalisme des de 1936, data del començament de la guerra civil, fins el 1960, quan va ser assassinat per la Guàrdia Civil i el Somatén feixista.

El "maquis" antifranquista (II)


Molts dels companys de la CNT, el PCE o del POUM que no havien caigut en mans dels vencedors o que no pogueren marxar a l'exili, a partir del mateix abril de 1939 anaren a les muntanyes, allà es feren forts, i mantenien combats constants amb les forces de l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil.

Els ex-combatents de l'exèrcit republicà que formaren unitats de guerrillers a l'Europa ocupada pels nazis en temps de la II Guerra Mundial tengueren una importància cabdal en la derrota final dels hitlerians. Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS.

Per tal de copsar tota la importància de l'ajut dels homes i dones de la península ibèrica a l'alliberament d'Europa del jou nazi-feixista cal recordar que només a França la Agrupación de Guerrilleros Republicanos (ex-combatents de l'Exèrcit Popular, de la Generalitat o del Govern Basc) arribà a comptar amb sis divisions formades per més de 12.000 guerrillers, tots perfectament equipats amb armament pres als nazis.

Després de l'alliberament de París, molts dels homes d'aquestes unitats del maquis travessaren clandestinament els Pirineus i anaren a combatre Franco a Catalunya, l'Aragó, Euskadi o Espanya (Castella i Andalusia, en particular). Desenes i desenes de dirigents guerrillers foren capturats per les forces repressives (record ara Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro, tots afusellats entre els anys 1945 i 1947).

L'heroisme en la batalla de milers i milers d'ex-combatents republicans queda provat pels vuit-cents companys que moriren en la lluita per l'alliberament de Noruega, per les tombes d'esquerrans que hom encara pot trobar al costat dels antics camps de batalla a Àfrica, Itàlia, França, Rússia, Normandia, Bielorússia, Crimea, Ucraïna, Berlín... Fins i tot hi hagué antifeixistes catalans i espanyols fent costat als nord-americans a les illes del Pacífic!

Són nombrosos els llibres que expliquen aquestes històries exemplars: Guerrilleros españoles en Francia de Miguel Àngel (Ed. Ciencias Sociales. La Habana. 1971); Pasión y muerte de los españoles en Francia de Federica Montseny (Espoir. Toulouse. 1945); Los olvidados (Antonio Vilanova. Ruedo Ibérico. París. 1969)...

La lluita del maquis a l'estat espanyol en contra de la dominació terrorista de la burgesia fou una gesta heroica comparable a la de la resistència francesa o italiana. La diferència essencial va consistir en el fet que, tant a França com a Itàlia, Iugoslàvia o Grècia, l'URSS o Albània, els grups de guerrillers antifeixistes comptaren de seguida amb l'ajut (amb armes, informació, diners, etc) de les potències aliades, o bé de l'Exèrcit Roig.

La proximitat dels exèrcits aliats facilitava en certa mesura la tasca dels combatents antinazis. Amb l'evidència de la victòria, milers i milers de ciutadans d'aquests països passaren a eixamplar cada vegada més els exèrcits de la resistència. Enquadrats en la divisió Leclerq, els republicans catalans, bascs, gallecs o espanyols ajudaren a alliberar París.

A l'estat espanyol la situació dels guerrillers fou més complicada. Just acabada la II Guerra Mundial, les aliances internacionals mudaren de signe i l'URSS i els comunistes aliats en defensa de la llibertat i la democràcia, a ran de l'inici de la Guerra Freda, passaren a ser considerats enemics d'Occident. De rebot, Franco, aïllat per les Nacions Unides i al qual tothom preveia una mort semblant a la de Benito Mussolini (penjat, esquarterat enmig del carrer) esdevenia per a nord-americans, francesos i britànics el "campió d'Occident que havia ajudat a salvar Espanya de les urpes del comunisme internacional".

Els guerrillers antifeixistes, per tant, es trobaven sense aliats, sols en el començament de la Guerra Freda, amb dubtes per part del PCE de continuar sostenint aquell titànic esforç perquè Stalin, feia anys, havia "aconsellat" a Carrillo, Líster, Pasionaria, etc., la conveniència de "guanyar-se" des de dintre els sindicats feixistes (la CNS) i abandonar definitivament la lluita armada.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 13-14

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Reculls de contes. La narrativa insular del segle XX : publicada l´antologia Un viatge imaginari i altres narracions

pobler | 28 Febrer, 2008 10:41 | facebook.com

En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada. Concretament els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta. (Miquel López Crespí)


L’Antologia Un viatge imaginari i altres narracions



Pere Rosselló Bover, director de les col·leccions Tià de sa Real i El Turó

La col·lecció Tià de sa Real que tan encertadament dirigeix l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover acaba de publicar una antologia de narracions meves titulada Un viatge imaginari i altres narracions. En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada. Concretament els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta.



La llista de llibres i de contes és la següent: de A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973), llibre que guanyà el Premi de Narrativa “Llorenç Riber 1972”, les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat”; del llibre La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974), recull de contes que obtengué el Premi de Narrativa “Ciutat de Manacor 1973” amb un jurat format per Blai Bonet, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Josep Melià, Antoni Serra i Manuel Vázquez Montalbán, les narracions “La guerra just acaba de començar”, “Genteta de Ciutat (I)”, “Passa que...” i “Fugir”; del llibre Diari de la darrera resistència (Fundació Cultural Tavernes de la Valldigna, València, 1987), les narracions “Una dona mallorquina”, “Els darrers militants”, “Parella”, “La manifestació”, “La difícil subsistència”, “Malson”, “Parelles modernes” i “Pares i fills”; del llibre Paisatges de sorra (Ajuntament de Gandia, València, 1987), recull de contes que va guanyar el VIII Premi Joanot Martorell, atorgat per un jurat format per Josep Iborra, Encarna Santceloni, Bernat Capó, Alfons Sánchez i Ignasi Mora, les narracions “La pel·lícula d’aquesta nit”, “Els diners del premi”, “Desaparegut” i “Una història d’amor”; del llibre Notícies d´enlloc (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1987), Premi de les Lletres 1987 atorgat per un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover, les narracions “Una bona carrera”, “Genteta de Ciutat (2)”, “Acqua alta”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa” i “Missatge xifrat”; del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988), Premi Ciutat de València Constantí Llompart 1988 atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Martín Quirós Palau i Joaquim Soler, les narracions “La força del record”, “Escriptors”, “Un viatge imaginari”, “El darrer guerriller”, “Atemptat”, “Una fotografia clandestina”, “La cambra dels quinze”, “El viatge” i “Carta personal”; del llibre Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) la narració “El talp”; del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Lleida, 1995), Premi Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya atorgat per un jurat format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter Moix, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner, la narració “Tertúlia literària”; del llibre Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993), la narració”El mecanisme del temps”.

Han quedat al marge de l’antologia, alguns contes del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Editorial Laia, Barcelona, 1984), que havia considerat de bon començament.

Es tracta, en definitiva d´un ampli mostrari del que vaig anar escrivint des de mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart i alguns altres amics m’encoratjaren al conreu de la literatura.

Una mostra de la narrativa d´un escriptor, qui signa aquest article, que els especialistes en l’estudi de la literatura catalana han situat en el que s’ha denominat “Generació literària dels anys 70” i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Unitat per les Illes: "PP i PSOE són el mateix"

pobler | 28 Febrer, 2008 07:07 | facebook.com

El cap de llista al Congrés dels Diputats, Pere Sampol, davant unes 1.300 mil persones congredes a l'acte de marcat caràcter lúdic, llançà continus atacs contra els dos partits estatals, que sempre s'han repartits els escons de Balears a Madrid. «Ens tracten igual de malament, el nostre adversari és Rajatero», digué, jugant amb els noms dels candidats del PP i el PSOE. (Lluís Planas. Diari de Balears)


Unitat diu «basta» al bipartidisme perquè PP i PSOE «són el mateix»


Uns 1.300 seguidors d'UM, PSM, ERC i Entesa anaren a l'acte central de la coalició


LLUÍS PLANAS. Palma.


Unitat per les Illes, la candidatura que per primera vegada concentra totes les forces nacionalistes de les Illes, celebrà ahir a l'Auditòrium el seu míting central amb el qual reclamaven el vot perquè en aquestes eleccions generals es «faci història» i es digui «basta» al bipartidisme que representen PP i PSOE, «les dues cares del mateix centralisme».

El cap de llista al Congrés dels Diputats, Pere Sampol, davant unes 1.300 mil persones congredes a l'acte de marcat caràcter lúdic, llançà continus atacs contra els dos partits estatals, que sempre s'han repartits els escons de Balears a Madrid. «Ens tracten igual de malament, el nostre adversari és Rajatero», digué, jugant amb els noms dels candidats del PP i el PSOE.

Mentre seguia en aquest línia, afirmà que «els seus diputats sempre han xutat contra la nostra porteria», i els acusà de «ser ells els deslleials» perquè «durant 30 anys han votat, amb un govern o amb un altre, a favor d'uns pressuposts que deixaven Balears a la coa de l'Estat».

En la seva apel·lació al vot, el cap de llista al Congrés per Unitat per les Illes assegurà als ciutadans que només tenen dues possibilitats el 9 de març: formar part dels «20 milions de votants anònims» que apostaran pels socialistes o els populars, o ser de «les més de 45.000 persones que faran història duent per primera vegada al Congrés una veu independent de les Balears». Sampol fixà així el llistó del resultat que pot representar el seu èxit o fracàs.

Davant les crítiques que ha rebut dels seus adversaris per un discurs que consideren economicista, Sampol defensà que la candidatura que encapçala està feta «per a les persones». Explicà que darrere la manca d'inversions en sanitat o educació, per les quals demana un millor finançament, hi ha «drames personals» als quals vol donar «solucions urgents».

En el tram final del seu discurs, el de Montuïri agafà el to més emotiu i apel·là els presents a creure que «el canvi és possible». Recordà la recent independència de Kosovo, la sentència judicial contra el govern ruandès, i fins i tot la campanya que realitza als Estats Units el candidat, Barak Obama. «Ell diu que 'Nosaltres podem', i jo dic que 'Nosaltres també podem'», afirmà, mentre feia comparacions amb el lema del demòcrata nord-americà.

Abans d'ell, i entre intervencions musicals en un ambient molt animat, intervingueren també la número dos de la llista al Congrés, Margalida Miquel, i els candidats al Senat per Mallorca, Helena Inglada i Jaume Sansó. Tots coincidiren en assenyalar les «renúncies personals i col·lectives» que s'han fet per aconseguir «un objectiu nacional».

Darrere els candidats, a segona fila, es trobaven junts els líders de les principals formacions que integren Unitat per les Illes: Miquel Nadal, d'UM; Gabriel Barceló, del PSM; Joan Lladó, d'Esquerra a les Illes; i Biel Huguet, d'Entesa.

Diari de Balears (24-II-08)


Partits ara de govern, els del Bloc per exemple, no fa molts anys es pronunciaven i mobilitzaven en contra de la incineradora que ara volen engrandir. Tot canvia quan s’arriba al govern. Fan desaparèixer torrents que passen per Son Espases (nou hospital promogut en contra de la voluntat manifestada a les urnes), tot i que l’investigador Miquel Grimalt de la UIB digui que hi són. Deixen que Emaya aboqui al mar prop de 135.000 metres cúbics d'aigües fecals. (Llorenç Buades)


L’acció de govern



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Per Llorenç Buades Castell


Greenpeace ha denunciat la contaminació de Son Reus penjant-se a la incineradora. Ho ha fet en castellà. Defensa la natura, però ignora la cultura. Aquest és un fet que no ajuda a la comprensió dels seus missatges, i un instrument per aquells partits i entitats que combaten una acció necessària.

Partits ara de govern, els del Bloc per exemple, no fa molts anys es pronunciaven i mobilitzaven en contra de la incineradora que ara volen engrandir. Tot canvia quan s’arriba al govern. Fan desaparèixer torrents que passen per Son Espases (nou hospital promogut en contra de la voluntat manifestada a les urnes), tot i que l’investigador Miquel Grimalt de la UIB digui que hi són. Deixen que Emaya aboqui al mar prop de 135.000 metres cúbics d'aigües fecals. Consideren (els del PSOE) que els denunciants de la piscina que gestiona Pedro J. Ramírez a la Costa dels Pins no poden exigir que s’anul·li la privatització de fet del domini públic. Es permet la pesca d’arrossegament dins la reserva marina del Migjorn. Ens fan pagar la descontaminació del Don Pedro a les aigues d’Eivissa, xifra que pot arribar al milió d’euros, en tant que l’empresa naviliera Iscomar es plau d’haver obtingut un benefici net pròxim als 2,5 milions d'euros en el darrer exercici.

Els plans territorials permeten un creixement urbà de 2071 hectàrees a les Illes, i protegeixen 1414 hectàrees, 1227,9 de les quals ja eren rústiques. Volen comprar finques protegides com Planícia (Banyalbufar) per 11,2 milions d’euros.

Autoritzen un increment d'edificabilitat en els sòls edificables i que es pugui urbanitzar el sòl rústic.

Ens anuncien la regeneració de Cala Agulla amb arena d'altres jaciments submarins de Banyalbufar o Ses Salines (abans s’oposaven a la regeneració de platges).

Tanquen el parc de bombers de Can Picafort: un retrocés en la seguretat de la ciutadania.Així són les coses.

Haurem de lluitar perquè hi ha més malifetes, però les contarem un altre dia.

Web Ixent

Els enemics de la memòria històrica: l´oblid de la lluita guerrillera (I)

pobler | 27 Febrer, 2008 19:24 | facebook.com

La lluita contra el feixisme era tan forta que el 29 de maig de 1955, en el seu discurs d'acomiadament com a director general de la Guàrdia Civil, Camilo Alonso Vega (conegut repressor dels pobles de l'estat), va definir el "bandolerisme esquerrà" (els assassins qualificaven de "bandolers" els herois de la resistència) com "un problema nacional de gran trascendencia que perturba las comunicaciones, desmoraliza a las gentes, destroza nuestra economía, quebranta nuestra autoridad y nos desacredita en el exterior" (subratllat de l'autor). Alonso Vega parla de dos mil enfrontaments entre la Guàrdia Civil i els guerrillers de totes les nacions de l'estat entre 1939 i 1952 (El maquis en España, de F. Aguado Sánchez, publicat per Editorial San Martín l'any 1975). (Miquel López Crespí)


El "maquis" antifranquista (I)


Paulino López (primer per l'esquerra, dret), pare de l'escriptor Miquel López Crespí poc després de ser alliberat del camp de concentració feixista. Aquest combatent republicà va romandre presoner en diversos camps de concentració existents a Mallorca.

En la primera edició del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, núm. 18) havia explicat com, en acabar la guerra amb la derrota dels republicans, el meu pare va ser enviat a Mallorca com a presoner dels vencedors (vegeu "Primers contactes amb l'oposició clandestina", pàgs. 14 a 18). A la península restaren altres membres de la família paterna que també havien lluitat en defensa de la República i la llibertat. Entre elles el meu oncle José, que combaté amb els comunistes del V Regimiento, en la 22 Brigada que comandava Francisco Galán (germà de l'heroi republicà afusellat per la monarquia després de la sublevació de Jaca en contra del rei).

Quan el pare va ser alliberat del camp de concentració i pogué establir-se amb certa normalitat a sa Pobla una vegada casat amb l'al·lota de Can Verdera (na Francisca Crespí Caldés) que l'havia salvat de la mort, cridà l'oncle per què vengués a ajudar-lo en la feina.

Aleshores -tota la dècada dels anys quaranta fins a ben entrats els cinquanta- la resistència contra la dominació feixista continuava en forma de guerrilles (el maquis) malgrat la derrota popular de l'abril del 39.

La lluita contra el feixisme era tan forta que el 29 de maig de 1955, en el seu discurs d'acomiadament com a director general de la Guàrdia Civil, Camilo Alonso Vega (conegut repressor dels pobles de l'estat), va definir el "bandolerisme esquerrà" (els assassins qualificaven de "bandolers" els herois de la resistència) com "un problema nacional de gran trascendencia que perturba las comunicaciones, desmoraliza a las gentes, destroza nuestra economía, quebranta nuestra autoridad y nos desacredita en el exterior" (subratllat de l'autor). Alonso Vega parla de dos mil enfrontaments entre la Guàrdia Civil i els guerrillers de totes les nacions de l'estat entre 1939 i 1952 (El maquis en España, de F. Aguado Sánchez, publicat per Editorial San Martín l'any 1975).


El llibre de Miquel López Crespí No era això. Memòria política de la transició editat per Edicions El Jonc marcà una fita important en la recuperació de la nostra memòria històrica. Els pactes entre el franquisme reciclat, el carrillisme (PCE) i la socialdemocràcia volien fer oblidar la memòria històrica i la lluita republicana, anticapitalista i nacionalista de les nacions oprimides de l'estat.

Com es pot comprovar per aquestes declaracions signades pel màxim responsable de la repressió en contra del poble, la lluita contra la dictadura feixista de la burgesia començava ja des del primer dia de la victòria de Franco.

Durant uns anys, fins que a finals dels quaranta s'establí a sa Pobla, l'oncle anava i venia de Mallorca a València i proveïa al pare de notícies d'aquella activa resistència popular.

Malgrat -per evidents motius de seguretat- mai no vaig veure per ca nostra cap publicació de la CNT o del PCE, molts dels noms d'aquelles revistes clandestines em són ben familiars perquè en vaig sentir parlar molt. Sembla que malgrat el perill que representava que la Social o la Guàrdia Civil et trobàs amb un dels diaris o llibres editats pels serveis de propaganda guerrillers, el cert és que la premsa antifeixista es llegia a les barriades obreres i populars.

Els diferents grups de maquis que lluitaven a la península editaven -com i quan podien!-, entre d'altres, Reconquista, Lucha, Liberación (Órgano de la 35 Brigada de Guerrilleros), República, etc. El PCE, a més de Mundo Obrero, editava Nuestra Bandera; i els anarquistes, el seu periòdic central CNT (vegeu Españoles en la resistencia d'Alberto Fernández, publicat per Zero l'any 1973).

A vegades, els llibres i publicacions de la resistència portaven cobertes ben curioses per a dissimular el seu contingut subversiu. Es donava el cas que el Método práctico para aprender boxeo era en realitat un manual per a la lluita armada i El porvenir a través de los sueños una història de la repressió dictatorial. L'opuscleNovena de Nuestra Señora de la Esperanza, editat per una inexistent "Imprenta Salesiana", el que ocultava de veritat era la biografia de Durruti, o un munt de fulls subversius que s'havien de repartir a Madrid o Barcelona. La imaginació dels encarregats de l'Agitació i Propaganda era desbordant, i no bastaria un llibre de cinc-centes pàgines per a explicar la multitud de genials iniciatives que emprengueren en aquells anys foscos i terribles.

Tornant al tema familiar, cal dir que ni el pare ni l'oncle participaren activament en la lluita guerrillera dels 40-50. El temps d'internament en els camps de concentració, el fet d'estar fitxats, les obligacions familiars (jo vaig néixer l'any 1946), els centenars d'afusellats i torturats que havia vist el pare a les presons dels falangistes -aquella gernació d'utopistes que volien acabar amb les injustícies d'aquest món i que moriren esventrats a les cunetes, amb un tret al clotell- l'atemorien bastant. Però, mitjançant les ràdios estrangeres i les notícies que portava l'oncle, seguia el desenvolupament de la resistència armada contra la dictadura.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) Pàgs. 11-13.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Cinema comercial i cinema revolucionari

pobler | 27 Febrer, 2008 17:15 | facebook.com

A vegades el cinema comercial es vol convertir de forma voluntarista, amb jocs de màgia i prestidigitació, al cinema autènticament revolucionari, però no ho sol aconseguir. Dins aquesta història, per cada pellícula que aporta alguna cosa important a la cinematografia en podem trobar centenars que no passen de les bones intencions. (Miquel López Crespí)



Cinema comercial i cinema revolucionari


A vegades el cinema comercial es vol convertir de forma voluntarista, amb jocs de màgia i prestidigitació, al cinema autènticament revolucionari, però no ho sol aconseguir. Dins aquesta història, per cada pellícula que aporta alguna cosa important a la cinematografia en podem trobar centenars que no passen de les bones intencions. En el cinema comercial són moltes les provatures fallides, els engendres, les mistificacions històriques, els projectes mai no portats a la pantalla per manca de finançament o, si s'arriben a realitzar, transformats, modificats i esdevinguts quelcom irreconeixeble a conseqüència de les pressions polítiques i econòmiques dels poders fàctics dels més diversos països. Hem parlat en diversos article dels seriosos entrebancs, tan seriosos que acabaren amb l'exili, que hagueren de patir directors com Charles Chaplin, així com hi hem parlat d'aquells pressionats de la forma més brutal que hom pot imaginar, cas d'Orson Welles i tants d'altres creadors.

És evident que una cosa és veure cinema autènticament transformador del mateix mitjà cinematogràfic, pellícules que queden per a sempre més en la història del setè art, i d'altra molt diferent alguns dels subgèneres que passen per "revolucionaris". No es dóna cada dia el cas de la realització de films que de veritat ajudin a transformar la cinematografia i, de rebot, les consciències dels espectadors. Parlant de la situació cinematogràfica, de les provatures de bastir un cinema independent europeu i nord-americà, Manuel Pérez Estremera en el pròleg a Problemas del nuevo cine (Alianza Editorial, Madrid, 1971), escrivia: "El poder del sistema burgués (aunque sólo sea a nivel de esquemas morales, vitales y culturales y sin entrar en el sentido mismo de su capacidad represiva directa) tampoco permite nada más allá de la existencia del autor en su lucha con ese sistema y con su propia capacidad (o incapacidad) creadora".

Escric aquestes reflexions en referència a algunes pellícules que he tornat a veure recentment. Són films de les èpoques més diverses. Per exemple, he tornat veure la famosa pellícula Z de Costa-Gavras, El cuirassat Potemkim d'Eisenstein i Rojos de Warren Beatty, entre molts d'altres films. L'abundor actual d'ofertes de pellícules en DVD a dos euros, per exemple, fa que qualsevol persona amb un cert interès pel setè art tengui a abast i en propietat obres que abans, fa unes dècades, no tenia ni el més avançat dels cineclubs. Ara, quan ja ens apropam als seixanta anys, és un autèntic plaer (i a vegades una inesperada desillusió, per què no dir-ho?) poder analitzar, des de casa teva, i les vegades que vulguis, les obres clàssiques que conformaren la nostra joventut. Parl de pellícules com Ciutadà Kane (Wells), L'evangeli segons Mateu (Pasolini), La dolce vida (Fellini), L'aventura (Antonioni)... i un llarg etcètera. Poder tornar a gaudir de tantes i tantes pellícules que, fa dècades, ajudaren a bastir la nostra sensibilitat m'ha recordat els debats que teníem a mitjans dels seixanta en el Cine Club Universitari de Palma i les lectures que, en aquell temps, ens serviren (i serveixen encara!) per a aprofundir en aquesta qüestió. Em referesc a un llibre, un autèntic "clàssic", que, amb el títol de Problemas del nuevo cine (Alianza Editorial, Madrid, 1971) recollia una selecció d'articles de Pio Baldelli, Galvano Della Volpe, Umberco Eco, José García Espinosa, Emilio Garroni, Christian Metz, Pier Paolo Pasolini, Glauber Rocha i Gianni Toti. Tenen especial relació amb el que comentam els articles de Giani Toti, "La obra y el sentido", de Pio Baldelli "El 'cine político' y el mito de las supersesctructuras", el de Julio García Espinosa "Cine y Revolución", i de Glauber Rocha "El 'Cinema Nôvo' y la aventura de la creación".

Ens demanàvem si era possible la creació d'un cinema revolucionari en el marc de la societat actual. ¿Quin significat tenien les provatures del cinema independent que es provava de bastir en els més diversos països? Oposats als festivals de Canes, Berlín o Venècia i fins i tot de Karlovy-Vary o Moscou... ¿es podria avançar en la consolidació de festivals d'"esquerra"? Enfront el cinema "oficial"... ¿on situar les experiències revolucionàries del nou cinema hongarès, polonès, brasiler, cubà o txec? Al costat de les primeres produccions de Glauber Rocha constatàvem el naixement d'un munt de films i documentals que, potser d'una forma voluntarista i utòpica, volíem considerar com a continuació de les avantguardes futuristes dels anys vint a l'URSS. El cinema d'Amèrica Llatina, concretament el del bolivià Sanjines, el brasiler Jabor, el mexicà Ripstein, els cubans Santiago Álvarez i Humberto Solas o el nord-americà Robert Kramer, semblaven anar per aquesta línia.

Julio García Espinosa, un dels puntals de la cinematografia cubana d'aleshores, era un documentalista experimentat; recordem La vivienda i Sexto Aniversario, i els posteriors, tots dels anys seixanta, Un año de libertad, Patria o Muerte y Cuba baila. García Espinosa escrivia, partint de la seva pràctica artistíca: "Un cineasta moderno, en el mismo momento en que se descubra sus grandes posibilidades como artista, también se descubre como militante, a todos los niveles de la vida. Se puede decir: no les basta liberar su arte; también tiene necesidad de liberar su vida. Rechaza totalmente toda anacrónica y cristalizada división del trabajo. Es en la práctica revolucionaria más directa donde se encuentra el punto central de toda su coherencia expresiva".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L´Estat ha d´assumir la cerca dels assassinats pel feixisme: vuit col·lectius es manifestaren ahir davant l’Audiència Nacional

pobler | 27 Febrer, 2008 07:22 | facebook.com

L'associació de Mallorca fou una de les primeres a impulsar la iniciativa per pressionar l'Estat per tal que assumeixi la cerca d'aquelles víctimes, la família de les quals demani que el seu cos sigui recuperat. (X.G. Zegrí/A. Mateu/E.P.)


Memòria Històrica vol que l'Estat assumeixi la cerca dels afusellats


Vuit col·lectius es manifestaren ahir davant l’Audiència Nacional


X.G.ZEGRÍ/A.MATEU/E.P. Palma.


Diversos membres de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca viatjaren ahir fins a Madrid per manifestar-se davant l'Audiència Nacional espanyola i reclamar a l'Estat que pagui la recerca dels cossos dels desapareguts i afusellats durant el franquisme i la Guerra Civil espanyola.

En la manifestació participaren associacions per la recuperació de la memòria històrica de vuit ciutats diferents, que demanen que l'Audiència Nacional espanyola assumeixi la investigació d'una sèrie d'assassinats i desaparicions forçades comeses durant la guerra i els 40 anys que el feixisme governà de manera autoritària l'Estat espanyol.

L'informe elaborat al respecte per la Fiscalia el passat mes de gener assenyala que la Llei d'amnistia de 1977 ha fet prescriure aquest suposat deure de l'Estat.

Una afirmació que les associacions de memòria històrica no consideren vàlida, «perquè ni el principi de prescriptibilitat ni les lleis d'amnistia poden suposar la no investigació de crims internacionals, ja que això és contrari al Dret Internacional», asseguren en un comunicat.

Si Madrid no es fa càrrec d'aquesta responsabilitat, seran els particulars i les famílies les qui assumeixin la cerca dels desapareguts que, segons denuncien les associacions, quedaren relegats a l'oblit durant la transició del règim franquista cap a la monarquia parlamentària.

A més de la representació mallorquina, ahir a Madrid acudiren les associacions per la recuperació de la memòria històrica d'Andalusia, Aragó, Navarra, Valladolid, Ponteareas (Pontevedra), Sierra de Gredo i Toledo, i Arucas (Gran Canària).

L'associació de Mallorca fou una de les primeres a impulsar la iniciativa per pressionar l'Estat per tal que assumeixi la cerca d'aquelles víctimes, la família de les quals demani que el seu cos sigui recuperat.

Diari de Balears (27-II-08)


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Les primeres eleccions "democràtiques" (i II)

pobler | 26 Febrer, 2008 17:01 | facebook.com

La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)



Un dels locals de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) a Palma (Mallorca).

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.


Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



Desembre de 1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El futur de l´esquerra nacionalista de les Illes

pobler | 26 Febrer, 2008 11:11 | facebook.com

Aquesta és una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la història del POUM i la CNT, el marxisme català d´Andreu Nin, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per part del feixisme i l’estalinisme del PCE-PSUC.... (Miquel López Crespí)



Els joves d’esquerra i el futur del sobiranisme a les Illes


Les cúpules dirigents dels actuals partits de l’esquerra oficial no s’haurien de posar tan nervioses quan constaten certs desencontres entre elles i les joves generacions de sobiranistes illencs. En aquests darrers anys he parlat amb nombrosos dirigents i militants d´organitzacions com Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional, ERC, el PSAN, col·lectius culturals com Arran, organitzadors dels potents sindicats d’estudiants independentistes o simples joves sobiranistes i d’esquerra sense afiliació concreta. Tot aquest ampli ventall d’esquerrans de nou encuny coincideixen a fer una valoració ben negativa dels polítics de la transició, dels professionals de la política que en trenta anys de cobrar del règim no ha sabut reforçar el teixit de la societat civil en una línia de ferma resistència als despersonalitzadors dels pobles, a les màfies especulatives i encimentadores.


Aquesta és una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la història del POUM i la CNT, el marxisme català d´Andreu Nin, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per part del feixisme i l’estalinisme del PCE-PSUC....

Tot aquest jovent és molt crític, igualment, amb els minsos resultats obtenguts tant pel Pacte de Progrés a les Illes, com pel tripartit al Principat. Aquests joves pensen que els polítics professionals de l’esquerra oficial no saberen estar a l’alçada de les necessitats històriques del nostre poble. Tots els anys de mobilitzacions i lluites en defensa del territori i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals foren fetes malbé per aquells que no saberen o no volgueren concretar un Pla d’Ordenació Territorial que protegís les Illes d’encimentadors i depredadors. No em parlen de no estructurar una autèntica televisió autonòmica al servei de la recuperació cultural de la nostra terra.

És per això que aquest jovent mira cap endavant i no té tantes presses com els polítics de la nòmina per a entrar a les institucions solament pensant en els privilegis personals que això pot comportar. Privilegis enverinats, perquè per a poder gaudir-ne hom ha de deixar a un racó les principals reivindicacions dels sectors d’avantguarda del poble.

Tots ells són conscients, per exemple, de l’alt cost polític i electoral que tengué per al PSM passar de ser l’avantguarda de la lluita contra la contaminació i la incineradora de Son Reus a acotar el cap davant les exigències d´UM i Maria Antònia Munar. Els sobiranistes mallorquins, la nova esquerra de les Illes, considera que uns dels principals motius de descens electoral del PSM prové precisament d’aquest moment concret. Moment en què es començaven a perdre milers i milers de votants, més del vint-i-dos per cent de l’electorat i dos diputats.

Sense renunciar, ni molt manco!, a ser a les institucions, aquesta nova generació de polítics illencs té ben present que són precisament organitzacions culturals i conservacionistes com l’OCB o el GOB les que contribuït a mantenir i enfortir el teixit associatiu de la societat civil illenca i han estat l´ànima i el motor de la majoria de mobilitzacions en defensa de la llengua i del territori. Aquests nous polítics pensen que s’ha de recuperar i potenciar aquest esperit de servei al país, pensar menys en la política de les “altures”, dels pactes interburocràtics per servar sous cadiretes.

S’ha de pensar en les eleccions, ningú no ho dubta, però, vists i comprovats els desastres a què ens ha portat la dreta amb la col·laboració amb l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, es tracta, m’expliquen, de començar a bastir el futur lluny dels silencis i claudicacions de què hem estat testimoni durant aquestes dècades.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-II-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El Bloc planteja retirar la llei d´habitatge del Govern. Els errors de Jaume Carbonero perjudiquen greument els diversos governs progressistes

pobler | 26 Febrer, 2008 07:31 | facebook.com

Gabriel Barceló, manifestà ahir que si no hi ha «un consens de tot el Pacte», és necessari que l'Executiu autonòmic «es plantegi seriosament la possible retirada de la llei». (Lluís Planas)


El Bloc ha decidit aprofitar el canvi d'actitud d'UM sobre el projecte de la llei de l'habitatge impulsat pel Govern per plantejar-ne la retirada. S'ha de recordar que la formació, durant la negociació del projecte, manifestà la seva disconformitat amb la inclusió del sòl rústic com una de les possibilitats a recórrer per construir pisos socials, la mateixa qüestió sobre la qual ara discrepa UM. (Lluís Planas)


El Bloc també planteja retirar la llei de l'habitatge i Antich hi veu electoralisme


Nadal qualifica la norma de «llei d'excepció», però confirma que UM no donarà avui suport al PP


LLUÍS PLANAS / EFE. Palma.


El Bloc ha decidit aprofitar el canvi d'actitud d'UM sobre el projecte de la llei de l'habitatge impulsat pel Govern per plantejar-ne la retirada. S'ha de recordar que la formació, durant la negociació del projecte, manifestà la seva disconformitat amb la inclusió del sòl rústic com una de les possibilitats a recórrer per construir pisos socials, la mateixa qüestió sobre la qual ara discrepa UM.

Per la seva banda, davant la posició del seus socis de Govern, el president i secretari general dels socialistes, Francesc Antich, valorà la situació emmarcant-la en el procés electoral. «Cal tenir una especial paciència perquè el dia 9 de març tornarem a la normalitat», afirmà.Així, Antich assegurà que no n'està «excessivament preocupat». «Els partits ara fan intents per diferenciar-se», insistí sobre els seus socis, «però jo demanaria la màxima prudència perquè tindrem temps per reflexionar i amb més tranquil·litat després de les eleccions».

En tot cas, el portaveu del grup parlamentari del Bloc, Gabriel Barceló, manifestà ahir que si no hi ha «un consens de tot el Pacte», és necessari que l'Executiu autonòmic «es plantegi seriosament la possible retirada de la llei». «No negaré que la utilització del sòl rústic no ens agrada i si aquesta qüestió es pot replantejar en aquests moments, estam oberts a renegociar-ho», afegí Barceló per justificar-se, si bé admeté que el Bloc ja havia donat el seu vistiplau a la llei després que s'hi incloguessin nombroses peticions seves durant les negociacions.

Per això, el portaveu criticà «les formes i i el moment» en què UM ha manifestat el seu rebuig, recordant que el projecte legislatiu ha tingut fins ara un consens previ en dues ocasions, tant en el Consell de Govern com en el període d'esmenes al Parlament. A més, Barceló afegí que durant aquesta negociació»UM s'havia convertit en «un gran defensor de la llei».

Per la seva banda, el president d'UM i portaveu de la formació a l'Ajuntament de Palma, Miquel Nadal, instà el Govern a obrir després de les eleccions un període de reflexió sobre la norma, que considerà una «llei d'excepció» com la que s'aplica en cas de «catàstrofe».Confirmà que UM no donarà suport avui en el Parlament a l'esmena a la totalitat de la llei presentada pel PP, però insistí que si el Govern no canvia el text, «no s'aprovarà».

Diari de Balears (26-II-08)


Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


Els errors de Jaume Carbonero



Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Les advertències de Biel Barceló (PSM) a Esquerra Unida

pobler | 25 Febrer, 2008 20:44 | facebook.com

Biel Barceló, va advertir ahir a Esquerra Unida que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política. (Q. Torres, Diari de Balears)


Barceló condiciona la consolidació del Bloc el 2011 que EU talli amb Madrid


Diu que PSM i UM superaran les diferències per tenir veu al Congrés però descarta anar junts a Balears


Q.TORRES. Palma.


El PSM vol aprofitar la seva aposta per la coalició nacionalista a les generals per pegar un cop de timó al Bloc, la coalició autonòmica que manté amb Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana. El secretari general dels nacionalistes, Biel Barceló, va advertir ahir a Esquerra Unida que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política.

Barceló avançà que, des de l'endemà de les eleccions generals del nou de març, el seu partit començarà a treballar per consolidar un Bloc nacionalista i progressista format només per «forces d'obediència mallorquina», tal com aprovà el seu darrer congrés, de maig de 2006.

Per això, advertí que una «opció estatalista» com Esquerra Unida s'hauria de «reconvertir» en una força d'obediència mallorquina per tal que el Bloc no fos només una coalició electoral sinó una força política com el Bloc Nacionalista Gallec, amb estructura pròpia i integrada per partits vius sense obediència estatal.

Tot i que ara es presentaran junts a les properes generals, Barceló descartà que el PSM i UM puguin presentar-se plegats a les autonòmiques de 2011, perquè cada força té el seu espai propi. En canvi, segons el dirigent nacionalista, amb vista al nou de març les «evidents» diferències ideològiques entre PSM i UM no resten credibilitat a la coalició nacionalista, perquè «l'objectiu comú és que les Illes Balears tinguin una veu pròpia al Congrés dels Diputats», que reclami major autogovern i millor finançament.

Barceló insistí que l'aposta del PSM pel front nacionalista no ha de suposar cap problema per mantenir la feina del Bloc a les institucions i afirmà que espera que la coalició nacionalista superi els 40.000 vots que aconseguí a les passades generals Progressistes, la candidatura integrada pel PSM, EU-EV i Esquerra. El secretari general del PSM reiterà que el seu partit ha fet tot el que ha pogut per integrar EU en el projecte, però «EU no ha volgut entrar» i «és legítim».

El nacionalista afirmà que aquesta serà una coalició de forces nacionalistes, però també de progressistes i ecolgistes, i subratllà la presència en el projecte d'Els Verds de Menorca. Al mateix temps, deixà clar que si la coalició obté l'escó, aquest no servirà per donar suport a una hipotètica investidura del candidat del PP, Mariano Rajoy, però tampoc no serà un xec en blanc per al del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero.

El màxim responsable del PSM mostrà la seva «satisfacció» per la decisió que dijous prengué el consell polític del seu partit -màxim òrgan de direcció entre congressos- d'autoritzar la coalició nacionalista, però no amagà que hauria volgut que la proposta -avalada per un 63% dels vots- obtingués més suports.

Així les coses, el PSM liderarà aquesta coalició amb l'actual senador autonòmic, Pere Sampol, i sufragarà el 85% del pressupost de la campanya.

Diari Balears (12-I-08)


Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.

D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.

Entenem aquesta por de quedar a l'aire lliure, sense paraigua protector. El dilema per a l'antiga direcció carrillista és prou traumàtic. (Miquel López Crespí)



El PSM i Izquierda Unida (un article premonitori publicat el març de 2005)


La repetició d'una hipotètica coalició semblant a "Progressistes" esdevé una operació cada vegada més i més complicada. Els grups que hi participaren ja s'han adonat que, finalment, els quaranta mil vots aconseguits per PSM, EU-Verds i ERC tan sols serviren per a enfortir un partit, el de Llamazares, que, tanmateix, a l'hora de la veritat vota conjuntament amb el PP per a barrar el pas als drets de les nacions sense Estat. Quaranta mil vots que només han servit per a fer que Izquierda Unida tengués grup propi al Parlament. Magres beneficis per al nacionalisme d'esquerres, que no va aconseguir res d'aquesta aliança de circumstàncies.

És possible que el PSM i els altres partits d'esquerra nacionalista s'hagin adonat del fet. El dirigent del PSM Miquel A. Maria Ballester, en un article titulat "Llums i ombres a l'esquerra" per a no caure en la mateixa trampa en què es caigué amb "Progressistes" proposa unes "condicions" prou dures per a provar de repetir aquella aliança. Miquel A. Maria escrivia: "Un dels elements indispensables per fer viable aquesta col·laboració [repetir l'experiment 'Progressistes'], fos quina fos la forma que finalment adoptàs, hauria de ser la sobirania incondicional: la capacitat de les forces polítiques integrants d'aquesta entesa per decidir-ho tot des d'aquí, sense tuteles ni dependències externes a les Illes Balears".



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt.

La posició de Miquel A. Maria és prou clara. A primera vista, explicades públicament aquestes condicions, la repetició de l'experiment sembla tenir poques possibilitats. Izquierda Unida de les Illes, el grup que encapçalen Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló, no s'ha atrevit a rompre la dependència envers Llamazares i l'antiga direcció del PCE. Ans al contrari, en un gest que ara es veu suïcida perquè romp possibilitats unitàries a les Illes, Manolo Cámara i Miquel Rosselló foren els artífexs de la victòria de la fracció de Llamazares en la VIII Assemblea d'Izquierda Unida. Ambdós foren els que, de manera burocràtica, moments abans de la votació final que en aquells moments perdia Llamazares per 416 vots enfront els 424 que tenien Enrique de Santiago i Martín Recio, introduïren una esmena al reglament de l'Assemblea. L'esmena presentada per la delegació de les Illes permetia votar a denou coordinadors d'Izquierda Unida. Uns vots inesperats que aconseguiren, fent trampa, guanyar la votació a favor de Llamazares. Un Llamazares que, com hem vist en el debat referent al pla Ibarretxe, no ha tengut cap vergonya de votar amb el PP. Iniciativa-Verds també ha mostrat el llautó amb la seva abstenció.

Per a l'electorat nacionalista i d'esquerres tots aquests fets signifiquen la constatació d'una amarga i dura realitat. La direcció d'Izquierda Unida illenca continua enfeudada a l'espanyolíssima direcció de Llamazares i ara per ara, pel que es constata, no hi ha gaire possibilitats de rompre aquesta dependència. Al final, el suport donant per Cámara i Rosselló als exdirigents carrillistes (PCE) tan sols ha servit per a enfonsar encara molt més les esquifides possibilitats de repetir la coalició amb el PSM i ERC.

A vegades ens demanam si els històrics dirigents del PCE i del prosoviètic PCPE, els Josep Valero, Manolo Cámara, Miquel Rosselló o Lila Thomàs, entre molts d'altres, s'adonen de les conseqüències del que s'esdevé a la vista de tothom. La destrucció d'un projecte verd alternatiu, la infiltració de membres d'Izquierda Unida dins els Verds per a substituir Margalida Rosselló per Miquel A. Llauger, la demonització dels dissidents amb la línia oficial com Nanda Caro, la persecució contra Joan Buades, les amenaces de demanar la policia si l'antiga coordinadora del grup ecologista agafava alguns dels seus papers de la seu del partit, no ajuden en res a una hipotètica repetició de la coal·lició "Progressistes".

Potser Miquel Rosselló no s'atreveix a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap que restar sol, sense ajut estatal, podria significat la total i absoluta desaparició del seu grup. És possible que tengui por d'adoptar una actitud valenta de ruptura amb la burocràcia central que, en el fons, és la que el fa protagonista d'alguna cosa a la provincia autonómica. Anant a les eleccions sense el suport d'una força d'envergadura, com quan, per exemple, en l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE d'Ignacio Gallego, només obtenien mil tres-cents vots.

D'aquí ve la por de rompre amb Madrid. De saber a perfecció que no arribarien mai als dos mil vots si no anaven a recer d'una força estatal com Izquierda Unida.

Entenem aquesta por de quedar a l'aire lliure, sense paraigua protector. El dilema per a l'antiga direcció carrillista és prou traumàtic. O tenen el valor de rompre amb qui sempre els ha salvat i els ha donat els vots, és a dir Madrid, o no podran amagar la davallada progressiva de vots anant a recer del PSM o ERC.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-III-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Les primeres eleccions "democràtiques" (I)

pobler | 25 Febrer, 2008 16:30 | facebook.com

Els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, LCR...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim i l'esquerra que acceptava la monarquia. (Miquel López Crespí)


Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I)



Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'esdeveniment com a "presentació pública dels 'comunistes'". En el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, la LCR, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma, Carrillo anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme (democràcia directa, consells obrers [soviets]...), l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta presentació semilegal (el patrit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, LCR...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim i l'esquerra que acceptava la monarquia.



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment.



Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus del dictador de Moscou (Stalin). La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització antisistema ens repellia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en aquells anys arribà a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que PCE i PSOE volien un canvi en l'estructura de l'estat espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera (democràcia directa i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat popular anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eyden en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Emili Darder: Palma recorda l´assassinat dels seus fills il·lustres

pobler | 25 Febrer, 2008 07:05 | facebook.com

Emili Darder (1895-1937) destacà per la seva gran tasca al capdavant del Consistori palmesà, on impulsà grans mesures en l'àmbit sanitari, social i cultural empès, en part, pel context de la II República, on es trobà immers. Tot això representà, segons Company, «una gestió de la ciutat sense precedents». (N. Martí)


Palma recorda amb una nova biografia l'assassinat d'un dels seus fills il·lustres


L'historiador Arnau Company fa un acurat retrat d'Emili Darder, afusellat el 24 de febrer de 1937


N.MARTÍ. Palma.


Deia ahir l'historiador Arnau Company que Emili Darder no fou un home «de paraules sinó d'obres» i és des d'aquesta perspectiva que l'autor de la biografia del darrer batle republicà a Palma pogué concloure: «Darder seria el més proper al millor model del que entenem ara com a polític, una persona propera als ciutadans i amb un discurs encara vigent avui en dia».

Aquestes paraules es pogueren sentir ahir al matí en la presentació de la biografia del fill il·lustre de Ciutat, que tingué lloc entre les parets del castell de Bellver en presència de la batlessa, Aina Calvo, i de la regidora de Cultura, Nanda Ramon, entre d'altres autoritats.

Emili Darder (1895-1937) destacà per la seva gran tasca al capdavant del Consistori palmesà, on impulsà grans mesures en l'àmbit sanitari, social i cultural empès, en part, pel context de la II República, on es trobà immers. Tot això representà, segons Company, «una gestió de la ciutat sense precedents».

És per aquest fet que l'actual batlessa de Palma, Aina Calvo, volgué agrair sincerament la tasca feta per Darder i tota la seva generació. «Si avui som aquí -declarà- és pel deute que la ciutadania de Palma té amb el batle Darder». «La tasca que començaren ell i la seva generació és encara molt enfora d'haver conclòs», precisà.

Durant la presentació hi hagué també moments de referència a l'acabada d'aprovar Llei de memòria històrica. Finalitzat l'acte, Libertario Gelabert, nascut l'any 33 i que, com ell reconegué, «l'única relació que tenc amb Darder és tenir el privilegi d'haver anat a una de les seves escoles», volgué intervenir llegint unes paraules a favor de la llibertat i la república.

Diari de Balears (25-II-08)


La repressió “democràtica” contra els republicans en els anys noranta


La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)



Miquel López Crespí amb Maria del Carme Cano Darder, néta d'Emili Darder.

La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».



Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB [Organització Comunista Balear] els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.



Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.


No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.


No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.


Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-99)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La intel·lectualitat mallorquina i l´antifranquisme: república, autodeterminació i socialisme en els anys 60 i 70

pobler | 24 Febrer, 2008 16:49 | facebook.com

Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l'extermini del nostre poble en temps de la guerra estaven a l'altra banda de barricada i no era qüestió d'anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l'extermini físic de l'esquerra de les Illes. Per a nosaltres, escriptors d'aquest tipus, eren l'antítesi del que consideràvem "intel.lectuals". El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d'opressió del nostre poble. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins i la lluita per la llibertat



Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura.

Però l'aportació dels escriptors a la lluita antifranquista fou minsa, esquifida i ben misèrrima. A vegades, anant a una reunió clandestina, solia topar-me amb alguns dels fantasmes del passat. Al Círculo Mallorquín, en Llorenç Villalonga, recolzat en un sofà, fullejava diaris en la penombra. Coneixíem Mort de Dama, Bearn, els Desbarats (aquesta darrera obra prologada per Jaume Vidal Alcover, l'edità "Daedalus"). Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l'extermini del nostre poble en temps de la guerra estaven a l'altra banda de barricada i no era qüestió d'anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l'extermini físic de l'esquerra de les Illes. Per a nosaltres, escriptors d'aquest tipus, eren l'antítesi del que consideràvem "intel.lectuals". El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d'opressió del nostre poble.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

Amb la perspectiva que ens donen els anys, podem afirmar que Llibres Mallorca era l'indret que ens obria la porta a tots els misteris, als enfonys ocults de la nostra cultura, la "base d'operacions" des de la qual podíem furgar en un ric passat cultural que ens negava la dictadura. Posteriorment, amb l'edició (sempre a l'Editorial del senyor Francesc) de Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975), poguérem anar avançant en la història de la recuperació de les nostres senyes d'identitat. Són els nostres anys, diríem-ne de "formació": lectura dels clàssics del pensament socialista català i internacional, la primera militància dins organitzacions de lluita antifeixista i, també, de les primeres detencions i dificultats amb la policia política. De tot això n'hem parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001).

Són aquests llibres de memòries de Francesc de B. Moll els que ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

La primera redacció d'aquestes notes ("Una certa misèria cultural") és de l'estiu de l'any 1992. L'escriptor Antoni Serra, en el seu llibre El (meu) testament literari (vegeu "Els escriptors i el franquisme a Mallorca", pàgs. 126-137) coincideix plenament amb la valoració que feia jo mateix en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Editorial El Tall, 1994. Diu Antoni Serra: "És l'època en què coincidesc [en la resistència cultural antifranquista]... amb persones com Miquel Àngel Colomar (periodista i escriptor que havia patit directament la repressió de la guerra, condemnat per maçó i internat en els camps de treball: Son Catlar, Capocorb Vell, entre d'altres), Josep M. Llompart, Josep M. Palau i Camps, Miquel Morell, Llorenç Moyà, Jaume Adrover (vertader impulsor d'un nou concepte de teatre a Mallorca i home culturalment inquiet com pocs), Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Miquel Fullana (amb les seves essències -inalterables a través dels anys- republicanes)... i amb aquells altres de més joves, quasi bé acabats d'arribar al món de la cultura i de la política clandestina, que eren Jaume Pomar, Guillem Frontera, Francesc Llinàs (poeta i, sobretot, home de cinema), Frederic Suau, Llorenç Capellà, Joan Miralles, Sebastià Serra (aleshores un jove estudiant d'història a la Universitat de Navarra i, per això mateix, sospitós d'opusdeisme: la clandestinitis produïa fenòmens tan absurds com aquest), Miquel López Crespí, Josep Albertí, etcètera". Més endavant, Antoni Serra, inclou alguns noms més d'intel.lectuals antifranquistes i anomena alguns 'capellans progressistes', com Francesc Obrador, Antoni Tarabini, Carmel Bonnín, Pere Llabrés, el pare Rovira i Ramon Oró.

Dins el camp d'afinitat amb l´esquerra nacionalista podíem situar en Josep M. Llompart. En Josep M. Llompart fou impulsor -juntament n'Antoni Serra i en Palau i Camps- de la provatura d'organitzar la secció mallorquina del Pen-Club. Igualment en Llorenç Capellà demostrava el seu tarannà antifranquista, tant en els seus llibres com en la seva activitat política. N'Antoni Mus escrivia unes valentes narracions que recordaven la ferotge repressió feixista a Manacor. Ningú no dubtava de la fermesa, en la lluita per la llibertat, d'homes com en Josep M. Palau i Camps, Miquel Ferrà Martorell, Joan Perelló, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem d´Efak, Jaume Vidal Alcover, Guillem Frontera, Damià Pons, Bernat Nadal, Joana Serra de Gayeta, Biel Mesquida, Miquel Mas Ferrà o Antoni Vidal Ferrando. Però tot plegat, els escriptors mallorquins i l'antifranquisme eren "faves contades", que diria qualsevol pagès del meu poble.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Josep Palau i Fabre: homenatge a Palma

pobler | 24 Febrer, 2008 08:01 | facebook.com

"L'obra de Picasso ha estat per a mi, des de sempre, una obra plena d'interrogants i de respostes. Em pregunto sovint què hauria estat de mi, en tots els sentits, sense la presència actuant de l'obra de Picasso. La més gran satisfacció de la meva vida haurà estat el fet que aquesta atracció instintitva, intuïtiva, que remunta a la meva adolescència, ell acabés adonant-se que era autèntica. Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor-com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral [...]". ) (Josep Palau i Fabre)


Mor als 90 anys l'escriptor Palau i Fabre, expert en l'obra de Picasso



Barcelona 1996: Miquel López Crespì i Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre neix a Barcelona el 21 d'abril de 1917, però passa el primer any d'infància a Badalona. El seu pare fou el pintor, decorador i inventor de joguines Josep Palau i Oller. Els internats on estudia li van marcar desfavorablement la infantesa.

Col·labora en la premsa catalana abans del 1936. Als divuit anys comença a fer crítica literària a La Humanitat, és així com pot entrevistar Federico Garcia Lorca, Josep Maria de Sagarra, André Maurois, etc. i on va coneixent tots els escriptors catalans. El 1938 el mobilitzen al cos de Sanitat del Ministeri de Guerra. A l'entrada dels franquistes, era a Olot de cap aparatista i va ser dut al camp de concentració de Lleida.

Del 1939 al 1943 cursa estudis de Filosofia i Lletres. Coneix Joan Triadú, Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Néstor Luján. El 1941 organitza les primeres sessions clandestines d'Amics de la Poesia a casa seva. Publica el primer recull de poemes (una part del qual havia estat publicat a Melilla: Balades amargues) L'aprenent de poeta (1944), que va impactar en aquells moments per la incorporació de l'erotisme en algunes composicions. Conceptualment fou un poeta d'intencionalitat inconformista, pretès seguidor de la línea poètica marcada per Rimbaud i Artaud —autors que anys més tard va traduir al català— seguidor més per motius ideològics que clarament estètics ja que l'estil de la seva obra poètica és en general racional i lúcida.

Fou el creador i l'editor de la revista Poesia (1944-45) on es lliga la tradició medieval d'Ausiàs March amb la noucentista, amb textos de Carles Riba, J. V. Foix, Marià Manent, però alhora de Salvador Espriu i d'autors de la nova generació, com ara Joan Triadú i Rosa Leveroni, entre d'altres. Cal destacar-ne també les versions de Mallarmé, de Paul Élouard, de Rimbaud, de Breton, etc. Palau i Fabre va ser també un dels fundadors de la revista Ariel (1946-51) i també va col·laborar amb la revista de Dau al set.

El 1946 rep una beca del govern francès per una estança d'un any a París, que li va ser renovada l'any següent. S'hi està setze anys. Als inicis duu una vida bohèmia, fa d'estra de cinema, de professor d'espanyol, de periodista, de cambrer... però cap al 1953 s'estabilitza econòmicament treballant a 'la Casa de México'. És un període d'aprenentatge i maduresa, que li permet conèixer entre altres personatges a Artaud, Camus, Octavio Paz i sobretot a Pablo Picasso. Retorna a Catalunya el 1961.

L'any 1952 aplega la seva obra poètica en un llibre que inclou L'aprenent de poeta, Imitació de Rosselló-Pòrcel, Laberint i Atzucac i que titula: Poemes de l'alquimista. Aquest llibre l'ha anat reelaborant des d'aleshores, en successives edicions.

Diu Palau i Fabre que "l'ambientació artítica respirada al costat del meu pare explica que entre els meus primers poemes n'hi hagi molts de tema pictòric i explica, encara més, el meu interès per Picasso, del qual jo sentia parlar a casa meva des de menut i que no vaig conèixer sinó a París el 1947, un any després d'haver escrit el primer llibre sobre ell". L'impacte que li provoca conèixer personalment Picasso marca el contingut dels seus assajos centrats gairebé tots en l'estudi d'aquest pintor des de diversos àmbits: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1967 i 1975), obra d'investigació, Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L'extraordinària vida de Picasso (1971), per a infants, El "Guernica" de Picasso (1979), Picasso vivent, 1881-1907 (1980), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d'una biografia pura (1986), Picasso cubisme (1998) Estimat Picasso (1998, Lletra d'Or), Picasso dels ballets al drama, 1917-1926 (1999).

Sobre l'atracció per l'obra i la personalitat de Picasso, diu Palau i Fabre a l'article "Nòtula" (Barcelona, 1996), "Quadern picassià". Dins Quaderns de l'alquimista. Barcelona: Proa, 1997:

"L'obra de Picasso ha estat per a mi, des de sempre, una obra plena d'interrogants i de respostes. Em pregunto sovint què hauria estat de mi, en tots els sentits, sense la presència actuant de l'obra de Picasso. La més gran satisfacció de la meva vida haurà estat el fet que aquesta atracció instintitva, intuïtiva, que remunta a la meva adolescència, ell acabés adonant-se que era autèntica. Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor-com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral [...]".

L'any 1962 inicia una etapa vital solitària a Grifeu (la Costa Brava) que s'allarga fins al 1975, combinant-la, però, amb ininterromputs viatges picassians.

El 1975 comença una etapa públicament més dinàmica. Reedita els poemes, recupera el teatre amb diverses posades en escena, continua publicant els estudis picassians, i publica les primeres incursions en el món de la narrativa amb el llibre Contes despullats. Fa col·laboracions en els mitjans de comunicació: Avui, L'Avenç. La seva obra en prosa es recull en els Quaderns de l'Alquimista (1976), en les ulteriors edicions o versions del qual (1983, 1991, 1996, 1997) va afegint nous materials, sempre a l'entorn de la temàtica estètica o literària. Els seus assajos s'han traduït a diverses llengües.

L'any 1984 va ser guardonat amb el premi de Literatura Catalana d'Assaig de la Generalitat de Catalunya pel seus Nous quaderns de l'alquimista. L'any 1989 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. L'any 1996 aplega a Les metamorfosis d'Ovídia dotze narracions escrites entre 1989 i 1994. El 1996 el distingeixen amb el Premi Nacional de Cultura; el 1999, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el 2000 és nomenat Officier de l'Ordre des Arts et des Lettres, pel govern francès y l'any 2006 obté el premi Crítica Serra d'Or d'obres completes.

El maig del del 2003 s'inaugura la Fundació Palau a Caldes d'Estrac (Maresme), que ell mateix presideix. En els darrers anys ha rebut diferents homenatges com el que li va retre l'Ajuntament de Barcelona al Palau de la Música, l'any 2005.

És Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Web Josep Palau i Fabre


Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana, Miquel López Crespí, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó (que inició la velada), Jaume Munar, Pere Perelló, Elisenda Pipió, Josep Pizà, Jaume Pomar, Jaume C. Pons, Guillem Rosselló Bujosa, Gabriel S.T. Sampol, Emili Sánchez Rubio, Lluís Servera, Àngel Terrón, Matias Tugores y Antoni Vidal Ferrando. Tres escritores más (Biel Mesquida, Joana Maria Mas y Miquel Perelló) apoyaron la convocatoria sin estar presentes. El cantautor Josep Arnau Estrades finalizó la velada. (Diario de Mallorca)


Homenaje plural a Palau i Fabre en Palma


Veinte escritores isleños se reúnen en reconocimiento a la trayectoria del poeta catalán, honoris causa de la UIB



Josep Palau i Fabre

Per PERE MARÍ (Diario de Mallorca)


Illa de Llibres, la librería del Consell en La Misericòrdia, hospedó ayer el segundo homenaje que rinden los escritores mallorquines a Josep Palau i Fabre en poco más de dos semanas. 21 autores isleños se reunieron, convocados por el Centre Cultural Capaltard, para leer sus textos preferidos del autor catalán, que cumplió 90 años el pasado 21 de abril. No será el último reconocimiento que reciba en Mallorca, ya que en junio, el Festival de Poesia de Lloseta también le reservará un espacio.

"Palau i Fabre, que es también doctor honoris causa por la Universitat de les Illes Balears (en 2005), cuenta con un curriculum deslumbrante", relata Vicenç Calonge, de Capaltard. Calonge también colaboró en el homenaje a quien fue impulsor de muchas iniciativas de recuperación de la literatura catalana tras la Guerra Civil, así como un gran especialista en la obra de Pablo Picasso.

"Al ver las dimensiones de los actos en honor de Palau i Fabre en Cataluña" relata Calonge, "decidimos que también sería bueno convocar un homenaje aquí. Entonces, no conocíamos la existencia de otra convocatoria similar. La respuesta, en todo caso, ha sido muy buena. Todos los autores se manifestaron entusiasmados con la iniciativa y hubiésemos podido ser más, pero preferimos limitar el número de intervenciones para que el acto no fuese demasiado largo".

Cada uno de los escritores participó en el homenaje leyendo durante tres o cuatro minutos algunos textos escogidos de Palau i Fabre. En algún caso, preparado especialmente para la ocasión, como Maties Tugores, que presentó una traducción del Chant espirituel escrito en francés por el autor catalán. Para él, el homenajeado "es la quintaesencia de la poesía y cuenta con una obra que merecería ser traducida a muchos más idiomas".

Antoni Vidal Ferrando definió a Josep Palau i Fabre como "un aventurero de las palabras y de la vida", mientras que el poeta Jaume Pomar destacó su caracter de "heredero del legado de Bartomeu Rosselló-Pórcel" y su pasión "por conseguir una poesía europea en lengua catalana", asumiendo inicialmente "una actitud de autor maldito". Gabriel de la S. T. Sampol selecció unas traducciones de Rimbaud.

El listado completo de participantes en el acto incluyó a Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana, Miquel López Crespí, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó (que inició la velada), Jaume Munar, Pere Perelló, Elisenda Pipió, Josep Pizà, Jaume Pomar, Jaume C. Pons, Guillem Rosselló Bujosa, Gabriel S.T. Sampol, Emili Sánchez Rubio, Lluís Servera, Àngel Terrón, Matias Tugores y Antoni Vidal Ferrando. Tres escritores más (Biel Mesquida, Joana Maria Mas y Miquel Perelló) apoyaron la convocatoria sin estar presentes. El cantautor Josep Arnau Estrades finalizó la velada.

Diario de Mallorca (12-V-07)

Palma recordarà Emili Darder l’aniversari de la seva mort

pobler | 23 Febrer, 2008 18:27 | facebook.com

Diumenge farà 71 anys de l’afusellament d’Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques al cementeri de Palma. Amb ells eren assassinades les esperances de la Mallorca republicana, que havia maldat per defensar la cultura, la igualtat i els drets dels més desafavorits. L’Ajuntament de Palma i Esquerra han organitzat diferents actes en la seva memòria. (Tribuna Mallorca)



Palma recordarà Emili Darder l’aniversari de la seva mort


El proper diumenge farà 71 anys de l’afusellament d’Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques al cementeri de Palma. Amb ells eren assassinades les esperances de la Mallorca republicana, que havia maldat per defensar la cultura, la igualtat i els drets dels més desafavorits. L’Ajuntament de Palma i Esquerra han organitzat diferents actes en la seva memòria.

L'edició de la biografia del darrer batle republicà de Palma era una assignatura pendent de l'Ajuntament. Ara, gràcies a la tasca de l'historiador Arnau Company, s'ha resolt aquest deute. Diumenge 24, a les 12 hores, al Castell de Bellver, l'Ajuntament de Palma farà la presentació el mateix , en senyal de record i d'homenatge.

També el mateix dia a les 11 hores, a la paret lateral del Cementeri de Palma (al costat mateix on fou afusellat el batle Darder i on hi ha la placa que ho recorda), Esquerra Republicana organitza tradicionalment un homenatge a la figura de qui fou batle de Palma en temps de la República. Enguany hi intervindran el catedràtic Francesc Bujosa, que comentarà la faceta de Darder com a metge; el president d’Esquerra-Illes, Joan Lladó; i la cap de llista d’Unitat per les Illes al Senat, Helena Inglada.

Posteriorment, a les 14 hores, es farà un dinar-míting al restaurant de s’Escorxador de Palma, amb les intervencions de Joan Lladó, president d’Esquerra-Illes, i de Bernat Joan, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

Web Tribuna Mallorca (23-II-08)


La repressió “democràtica” contra els republicans en els anys noranta


La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)



La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».



Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB [Organització Comunista Balear] els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.



Miquel López Crespí amb Maria del Carme Cano Darder, néta d'Emili Darder.

Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.


No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.


No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.


Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-99)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Aina Calvo i Aina Calafat: dues dones ben diferents

pobler | 23 Febrer, 2008 12:51 | facebook.com

Les declaracions de la batlessa de Palma, Aina Calvo, m'han posat els pèls de punta. Vol fer una modificació al Pla General de Palma perquè no aparegui el concepte «torrent» a Can Espases. Per favor, senyora batlessa, la solució no és llevar-lo del PGOU. Els torrents no desapareixen perquè els llevin d'un paper, hi continuen estant. Prengui una decisió més seriosa. Els ciutadans no som ingenus, per l'amor de Déu. (Aina Calafat, portaveu Plataforma Salvem La Real)


Investigui, senyora batlessa


Les declaracions de la batlessa de Palma, Aina Calvo, m'han posat els pèls de punta. Vol fer una modificació al Pla General de Palma perquè no aparegui el concepte «torrent» a Can Espases. Per favor, senyora batlessa, la solució no és llevar-lo del PGOU. Els torrents no desapareixen perquè els llevin d'un paper, hi continuen estant. Prengui una decisió més seriosa. Els ciutadans no som ingenus, per l'amor de Déu. Criticaven vostès l'actuació de l'anterior Govern del Partit Popular i ara... pretenen modificar el Pla General d'Ordenació Urbana sols per poder continuar construint el futur hospital de referència de les Balears? No ho faci, batlessa, sigui lleial i compleixi amb la seva obligació. Ha de fer tot el contrari, ha d'esbrinar per què el torrent no es va incloure en el mapa de recursos hídrics. Sap vostè que també ha «desaparegut» el torrent de na Beiana, que baixa de na Burguesa i desemboca a Can Barbarà? Investigui i tregui a la llum tota la veritat sobre Can Espases. Tots els mallorquins tenim el dret a saber què va passar des que Can Espases va ser adquirida de manera fraudulenta, les il·legalitats que es registraren en la compra del solar, amb la llicència d'obra, la ubicació, la informació privilegiada, l'especulació, la destrucció de restes arqueològiques de tres civilitacions... Tot això no pot quedar així, senyora batlessa.

Aina Calafat, portaveu Plataforma Salvem La Real

Diari de Balears (23-II-08)


Vàrem ser molts qui confiàrem en l’actual batlessa de Palma com la persona que podria tornar a governar Ciutat, després del desgovern en què l’havien sumida setze anys de governs titella del Partit Popular, en què qui comandava a la capital del país no era el batle o la batlessa, sinó personatges com Rodríguez, Matas o algun altre. Confiàrem en una candidata que semblava sincera i valenta per retornar a la ciutat la dignitat perduda. (Jesús Estremera i Mas, Diari de Balears)


Aina Calvo, la gran decepció


(Diari de Balears, 12 de desembre de 2007)


Senyor director: Vàrem ser molts qui confiàrem en l’actual batlessa de Palma com la persona que podria tornar a governar Ciutat, després del desgovern en què l’havien sumida setze anys de governs titella del Partit Popular, en què qui comandava a la capital del país no era el batle o la batlessa, sinó personatges com Rodríguez, Matas o algun altre. Confiàrem en una candidata que semblava sincera i valenta per retornar a la ciutat la dignitat perduda.

Però vet aquí que, mig any després de la il·lusionant presa de possessió de la «simpàtica» batlessa, el desgovern de Palma és, si més no, major que abans: el transport públic, ferit de mort per l’absència del metro, sagna per les ferides dels constants incompliments horaris i la manca d’informació actualitzada; la ciutat continua bruta; el col·lapse circulatori va creixent mentre el responsable de Mobilitat s’entreté anunciant mesures que després ha de retirar (tancament del centre als cotxes de dia 8 o carril bici a la UIB), en lloc de prendre mesures immediates que, vertaderament, donin preferència al vianant, al transport públic i als ciclistes; s’augmenten les factures dels fems i l’aigua a tothom per igual, rics i pobres, contaminadors i recicladors, tudadors i estalviadors i, mentrestant, no s’atreveixen (un altre cop la por) a fer pagar als especuladors rics, que no votaran mai altra cosa que PP, una taxa per mantenir pisos sense llogar ni vendre; l’atenció pública continua sent deplorable, amb funcionaris «col·locats» que incompleixen cada dia les lleis del procediment administratiu allà on diuen que es deu cortesia i informació acurada i que, una vegada més per por de governar, no reben instruccions en contra de la batlessa.

Quanta por! quanta peresa de governar! quants informes, i assessors milionaris, mentre creix cada dia el nombre de ciutadans desencantats, decebuts, que pensen que Palma no té remei, que no ressorgirà fins que torni a tenir un batle o batlessa amb personalitat en lloc de simpatia.

I creix també dia rere dia el nombre de votants de PSOE, UM o BLOC que optarem per l’abstenció, el vot en blanc o altres formacions minoritàries el proper març per mostrar a Zapatero que Palma mereix respecte i que, sense que governin el que tenim més a prop, com són els municipis, els socialistes no ens importa que perdin les eleccions allà enfora, a Madrid, on cada dia hi ha manco poder, en mans de les autonomies, d’Europa i de les ciutats que tant menyspreen, almanco la nostra estimada Palma.

Jesús Estremera i Mas

Web ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


Quan tots donàvem suport a Aina Calvo (article publicat el 19-VI-07)


Vaig sentir Aina Calvo propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. (Miquel López Crespí)


Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs. (Miquel López Crespí)


Aina Calvo



Aina Calvo

Aina Calvo ha estat investida batlessa de la nostra Ciutat. Comptava amb el suport dels onze regidors del PSOE, dos d´UM i dos del Bloc. Una coalició de centre-esquerra que comença la seva navegació després de setze anys de prepotència del PP. Els ciutadans i ciutadanes que sempre hem donat el nostre suport a l´esquerra nacionalista ens sentim prou satisfets.

L´elecció d´Aina Calvo també m´ha fet recordar les esperances que teníem fa trenta anys quan, com a membre de la direcció del PSM i coordinador de la campanya electoral del nacionalisme d´esquerra, aconseguírem treure com a regidor Jaume Obrador, antic dirigent de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que es va convertir en el primer regidor del PSM a Palma i peça clau de la coalició amb el PCE i el PSOE. A la nit, una vegada assabentats dels resultats electorals i quan ja sabíem que el primer ajuntament de Palma de després de la dictadura seria d´esquerra, un caramull de militants del PSM, entre els quals hi havia Eberhard Grosske, Conxa Forteza, Joan Borràs, Joan Perelló, Francesc Mengod, Jaume Montcades, Pere Trias, Rafel Oliver, Miquel López Crespí, Carlos Maldonado i tants i tants d´altres, sortírem al carrer per a expressar la nostra alegria i satisfacció.

Després arribaren nombroses frustracions ja que, aquella normalització cultural somniada, el desitjat protagonisme de les associacions de veïns, el control de l´edificació salvatge franquista, no arribava a concretar-se mai. Ara, amb l´elecció d´Aina Calvo, voldríem poder recuperar l´esperança i continuar la lluita, no defallint mai en la tasca de transformar Palma en un sentit progressista, lluny dels anys de ciment que hem patit amb els governs conservadors.

En la passada campanya electoral vaig conèixer Aina Calvo i em va causar una impressió molt favorable. Era un matí lluminós, esplendent. Aina Calvo explicava el seu programa als veïns del meu barri, just davant l´església de Santa Pagesa. Un bon amic meu, vell lluitador socialista que coneixia d´anys i amb el qual hem debatut tantes i tantes coses, servant sempre l´esperança en un redreçament de la situació, en una millora de la vida de les classes populars, em va presentar la candidata socialista. Amb l’actual batlessa parlàrem durant una bona estona dels problemes que la gestió del PP havia provocat a Palma, de la necessitat de reforçar el protagonisme de la societat civil. La vaig veure extremadament receptiva quant a impulsar una política que facilitàs l´accés del poble a un habitatge digne, entestada en bastir una ciutat més humana i habitable. Preocupada igualment pels barris abandonats, per les qüestions de l´especulació urbanística, enemiga aferrissada de la corrupció, aquesta plaga tan vigent en els nostres dies.

Vaig pensar que Aina Calvo podria representar una porta oberta a l´esperança. La vaig sentir propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. Xerrava, explicant als que ens havíem congregat al voltant, les idees que volia impulsar, els plans que s´havien de portar a la pràctica amb urgència. Constatava com, per primera vegada en dècades, em trobava ben lluny d’aquells dinosaures de la política, els vividors del romanço que hem conegut durant els darrers trenta anys.

Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Unitat es presenta com els únics que poden dur la veu de Balears a Madrid

pobler | 22 Febrer, 2008 19:29 | facebook.com

Unitat es presenta com els únics que poden dur la veu de Balears a Madrid


Q.T. Palma.

Unitat per les Illes, la candidatura conjunta a les generals del PSM, Unió Mallorquina, Esquerra i Entesa, elegí la Delegació d'Hisenda, «símbol de l'espoliació fiscal», per començar la campanya. No fou casualitat que triàs aquest enclavament una candidatura que ha fet bandera de la necessitat de millorar un «mal finançament que provoca un dèficit en els serveis públics i que perjudica la nostra economia», afirmà el candidat, Pere Sampol (PSM). L'altre eix de la coalició és la no-dependència de Madrid de cap dels integrants. Per això, Unitat es presentà com «els únics legitimats per dur la veu de les Balears al Congrés».

Així ho digué la «número dos» al Congrés, Margalida Miquel (UM), a qui cedí el protagonisme Sampol després de dir que una enquesta el fa diputat. «Hem complert el primer objectiu, ara hem de fer feina perquè Margalida Miquel també sigui diputada», afegí Sampol, que al matí indicà que els ciutadans trien si són votants anònims de PP o PSOE o passen a la «història» amb Unitat. Al costat dels candidats, hi comparegueren els màxims dirigents del PSM, Biel Barceló; d'UM, Miquel Nadal; d'Esquerra, Joan Lladó; i d'Entesa, Biel Huguet, com també la majoria de càrrecs dels partits. Aferraren cartells amb el lema «La nostra veu» i brindaren amb herbes.

Diari de Balears (22-II-08)


Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)


Contra el bipartidisme PP-PSOE: Unitat per les Illes



Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra el centralisme, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt.

Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.

El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La poesia catalana del segle XX i les traduccions

pobler | 22 Febrer, 2008 12:11 | facebook.com

Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris. (Miquel López Crespí)


La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)


Poetes mallorquins i traduccions



Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.

A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares, amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Aina Calvo, la gran decepció (un article de Jesús Estremera i Mas publicat a Diari de Balears el 12-XII-07)

pobler | 22 Febrer, 2008 07:42 | facebook.com

Vàrem ser molts qui confiàrem en l’actual batlessa de Palma com la persona que podria tornar a governar Ciutat, després del desgovern en què l’havien sumida setze anys de governs titella del Partit Popular, en què qui comandava a la capital del país no era el batle o la batlessa, sinó personatges com Rodríguez, Matas o algun altre. Confiàrem en una candidata que semblava sincera i valenta per retornar a la ciutat la dignitat perduda. (Jesús Estremera i Mas, Diari de Balears)


Aina Calvo, la gran decepció


(Diari de Balears, 12 de desembre de 2007)


Senyor director: Vàrem ser molts qui confiàrem en l’actual batlessa de Palma com la persona que podria tornar a governar Ciutat, després del desgovern en què l’havien sumida setze anys de governs titella del Partit Popular, en què qui comandava a la capital del país no era el batle o la batlessa, sinó personatges com Rodríguez, Matas o algun altre. Confiàrem en una candidata que semblava sincera i valenta per retornar a la ciutat la dignitat perduda.

Però vet aquí que, mig any després de la il·lusionant presa de possessió de la «simpàtica» batlessa, el desgovern de Palma és, si més no, major que abans: el transport públic, ferit de mort per l’absència del metro, sagna per les ferides dels constants incompliments horaris i la manca d’informació actualitzada; la ciutat continua bruta; el col·lapse circulatori va creixent mentre el responsable de Mobilitat s’entreté anunciant mesures que després ha de retirar (tancament del centre als cotxes de dia 8 o carril bici a la UIB), en lloc de prendre mesures immediates que, vertaderament, donin preferència al vianant, al transport públic i als ciclistes; s’augmenten les factures dels fems i l’aigua a tothom per igual, rics i pobres, contaminadors i recicladors, tudadors i estalviadors i, mentrestant, no s’atreveixen (un altre cop la por) a fer pagar als especuladors rics, que no votaran mai altra cosa que PP, una taxa per mantenir pisos sense llogar ni vendre; l’atenció pública continua sent deplorable, amb funcionaris «col·locats» que incompleixen cada dia les lleis del procediment administratiu allà on diuen que es deu cortesia i informació acurada i que, una vegada més per por de governar, no reben instruccions en contra de la batlessa.

Quanta por! quanta peresa de governar! quants informes, i assessors milionaris, mentre creix cada dia el nombre de ciutadans desencantats, decebuts, que pensen que Palma no té remei, que no ressorgirà fins que torni a tenir un batle o batlessa amb personalitat en lloc de simpatia.

I creix també dia rere dia el nombre de votants de PSOE, UM o BLOC que optarem per l’abstenció, el vot en blanc o altres formacions minoritàries el proper març per mostrar a Zapatero que Palma mereix respecte i que, sense que governin el que tenim més a prop, com són els municipis, els socialistes no ens importa que perdin les eleccions allà enfora, a Madrid, on cada dia hi ha manco poder, en mans de les autonomies, d’Europa i de les ciutats que tant menyspreen, almanco la nostra estimada Palma.

Jesús Estremera i Mas

Web ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


Quan tots donàvem suport a Aina Calvo (article publicat el 19-VI-07)


Vaig sentir Aina Calvo propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. (Miquel López Crespí)


Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs. (Miquel López Crespí)


Aina Calvo



Aina Calvo

Aina Calvo ha estat investida batlessa de la nostra Ciutat. Comptava amb el suport dels onze regidors del PSOE, dos d´UM i dos del Bloc. Una coalició de centre-esquerra que comença la seva navegació després de setze anys de prepotència del PP. Els ciutadans i ciutadanes que sempre hem donat el nostre suport a l´esquerra nacionalista ens sentim prou satisfets.

L´elecció d´Aina Calvo també m´ha fet recordar les esperances que teníem fa trenta anys quan, com a membre de la direcció del PSM i coordinador de la campanya electoral del nacionalisme d´esquerra, aconseguírem treure com a regidor Jaume Obrador, antic dirigent de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que es va convertir en el primer regidor del PSM a Palma i peça clau de la coalició amb el PCE i el PSOE. A la nit, una vegada assabentats dels resultats electorals i quan ja sabíem que el primer ajuntament de Palma de després de la dictadura seria d´esquerra, un caramull de militants del PSM, entre els quals hi havia Eberhard Grosske, Conxa Forteza, Joan Borràs, Joan Perelló, Francesc Mengod, Jaume Montcades, Pere Trias, Rafel Oliver, Miquel López Crespí, Carlos Maldonado i tants i tants d´altres, sortírem al carrer per a expressar la nostra alegria i satisfacció.

Després arribaren nombroses frustracions ja que, aquella normalització cultural somniada, el desitjat protagonisme de les associacions de veïns, el control de l´edificació salvatge franquista, no arribava a concretar-se mai. Ara, amb l´elecció d´Aina Calvo, voldríem poder recuperar l´esperança i continuar la lluita, no defallint mai en la tasca de transformar Palma en un sentit progressista, lluny dels anys de ciment que hem patit amb els governs conservadors.

En la passada campanya electoral vaig conèixer Aina Calvo i em va causar una impressió molt favorable. Era un matí lluminós, esplendent. Aina Calvo explicava el seu programa als veïns del meu barri, just davant l´església de Santa Pagesa. Un bon amic meu, vell lluitador socialista que coneixia d´anys i amb el qual hem debatut tantes i tantes coses, servant sempre l´esperança en un redreçament de la situació, en una millora de la vida de les classes populars, em va presentar la candidata socialista. Amb l’actual batlessa parlàrem durant una bona estona dels problemes que la gestió del PP havia provocat a Palma, de la necessitat de reforçar el protagonisme de la societat civil. La vaig veure extremadament receptiva quant a impulsar una política que facilitàs l´accés del poble a un habitatge digne, entestada en bastir una ciutat més humana i habitable. Preocupada igualment pels barris abandonats, per les qüestions de l´especulació urbanística, enemiga aferrissada de la corrupció, aquesta plaga tan vigent en els nostres dies.

Vaig pensar que Aina Calvo podria representar una porta oberta a l´esperança. La vaig sentir propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. Xerrava, explicant als que ens havíem congregat al voltant, les idees que volia impulsar, els plans que s´havien de portar a la pràctica amb urgència. Constatava com, per primera vegada en dècades, em trobava ben lluny d’aquells dinosaures de la política, els vividors del romanço que hem conegut durant els darrers trenta anys.

Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Portaveus dels mallorquins en castellà?

pobler | 21 Febrer, 2008 17:43 | facebook.com

Dins aquest context, em deman si el PSIB és part d'aquests partits que voldrien enfonsar el mallorquí. Estic segur que oficialment em diran que no. I jo dic, idò, com llamps han triat com a portaveus del partit i, per si no bastàs, del Govern dues persones que no parlen mallorquí. Què és, que no hi ha dins el partit algú capaç de ser portaveu amb la nostra llengua? Em deman, quan els anomenaren portaveus no es temeren de la incongruència o malgrat se'n temessin no li donaren importància? (Mariano Moragues, Diari de Balears)


Portaveus dels mallorquins en castellà?


Enguany celebrarem els 800 anys del naixement del rei Jaume I, el Conqueridor. Més enllà de les ambivalències que pugui generar una conquesta que es fa amb l'extermini de l'adversari, com pareix que es va fer la conquesta de Mallorca, els mallorquins d'avui som lingüísticament i, en gran part, culturalment, hereus d'aquesta conquesta. (Malgrat, alguns encara mantenen, amb proves bastant febles, que el mallorquí és anterior a la conquesta).

Des de fa quasi 800 anys, la nostra llengua és el català, que ha anat adquirint la modalitat del mallorquí. Durant molts de segles i especialment a partir del Decret de Nova Planta de Felip V (1715), el castellà s'ha volgut imposar als països de parla catalana. Avui encara està damunt full aquest afany d'imposar-nos el castellà fort i no et moguis, per part d'alguns partits i per molts de forasters que han vengut a guanyar-se les sopes a Mallorca.

Dins aquest context, em deman si el PSIB és part d'aquests partits que voldrien enfonsar el mallorquí. Estic segur que oficialment em diran que no. I jo dic, idò, com llamps han triat com a portaveus del partit i, per si no bastàs, del Govern dues persones que no parlen mallorquí. Què és, que no hi ha dins el partit algú capaç de ser portaveu amb la nostra llengua? Em deman, quan els anomenaren portaveus no es temeren de la incongruència o malgrat se'n temessin no li donaren importància?

En qualsevol dels dos casos, estam davant d'un fet significativament lamentable, que suposa una falta de respecte a Mallorca, a la seva llengua i als mallorquins.

Vull afegir que no tenc res a dir dels dos portaveus com a persones, llevat que pens que ja és hora que aprenguin a parlar en mallorquí si han optat per viure a Mallorca i molt més si ens volen representar; per altra banda, no fa dos dies que són per aquí.

Els demanaria que fessin l'esforç de parlar en la llegua de la terra que els ha acollit, i si al principi no les surt molt bé, els mallorquins sabrem valorar i agrair l'esforç. Si no són capaços d'això que dimiteixin, els mallorquins que estimam la nostra cultura, ho veuríem com un gest noble de congruència i respecte.

Mariano Moragues. (Rebuda per e-mail)

Diari de Balears (21-II-08)


La lluita en defensa del català i els errors del Pacte PSOE-UM-Bloc


Margarita Nájera



Francesc Antich

El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern i la seva manca de coneixença de la llengua catalana està creant les primeres friccions en el Pacte de centreesquerra que just acaba de constituir-se. Organitzacions culturals, partits polítics i intel·lectuals de totes les professions restam molt preocupats per l´estranya situació en què ens trobam després d´haver donat suport a unes forces que, l´endemà d´assolir el poder, sembla que resten insensibles a la lluita històrica en defensa de la nostra identitat cultural. Ja sabíem que el pacte per l´estatut PP-PSOE havia deixat alguns flancs de la llengua sense protegir. Però la gent i els col·lectius socials que havien criticat aquests fets el que no es podien imaginar era que el president Francesc Antich nomenàs per a un càrrec notori, precisament el de portaveu del Govern, una persona que porta trenta anys a les Illes exercint de polític professional i que en tot aquest temps no s´ha dignat a aprendre el català.

Les opcions personals quant a la llengua a emprar per una persona són una cosa. Si la dirigent del PSOE Margarita Nájera vol parlar sempre en castellà és una opció particular. El problema, com molt bé apuntaven l´Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua, és quan aquest polític esdevé portaveu d´un Govern i, per a més inri, incompleix, i activament el decret 100 de la Llei de Normalització Lingüística que obliga els càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana. L´exdirigent del PSM Pere Muñoz va ser un dels primers publicistes que va parlar de la qüestió en un excel·lent article titulat “Llengua i país”. Pere Muñoz parlava del problema que representen actituds com les de Margarita Nájera, Manolo Cámara o qualsevol altre portaveu institucional que no porti a la pràctica de la gestió quotidiana el decret 100. Pere Muñoz deia: “Si ells no són exemple, no acompleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans, difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir”.

Posteriorment a aquestes declaracions, han estat l´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM, els que han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i els menysteniment de la nostra cultura. Quines són les intencions del PSOE quan comet aquests greus errors? Com escrivia molt encertadament Guillem Frontera en l´article ”Govern amb veu externa”, fins i tot el PP sempre ha nomenat portaveus catalano parlants, de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. A què treu cap aquesta malifeta de voler fer menys que Jaume Matas? Com diu Guillem Frontera: “Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients per gaudir d´un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa”.

Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals.

No recorda el PSOE, el president Francesc Antich, tota la sèrie d´agressions que la llengua catalana ha patit a través dels anys, l´esforç fet per generacions d´illencs per a recuperar el nostre patrimoni cultural? Per això és molt encertada l´opinió dels Joves de Mallorca per la llengua quan demanen insistentment que els nous càrrecs vetllin per la llengua de la nostra terra i facin feina per una plena normalització.

Som moltíssimes les persones i col·lectius socials que pensam que si és aquesta la “normalitat” que desitja Francesc Antich, alguna cosa al respecte hauran de fer el Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC i tots els ciutadans que lluitam per la plena normalització de la cultura i llengua pròpies.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VII-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Els crims franquistes contra el poble mallorquí: l´assassinat de Jaume Serra Cardell

pobler | 21 Febrer, 2008 11:19 | facebook.com

Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".(Miquel López Crespí)



Jaume Serra Cardell


Els crims feixistes contra el poble mallorquí


A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) hi explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43 d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.


Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre Places i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.


Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant". Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".


Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".


Nota: vull dedicar aquesta nota fent referència a Jaume Serra a la seva germana, Margalida Serra Cardell que, valenta, ha tengut el valor de parlar i de dir la veritat sobre aquells fets -vegeu revista Sa Plaça núm. 43-.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

«No volem blocs de pisos en sòl rústic», afirmà el president d'UM

pobler | 21 Febrer, 2008 06:43 | facebook.com

«No volem blocs de pisos en sòl rústic», afirmà el president d'UM i s'oposava així al bessó de la llei, que permet ocupar sòl rústic de transició -espais on es preveu el creixement urbanístic- per fer pisos socials a preus inferiors als de mercat. UM deixà clar que cal afavorir l'accés a l'habitatge, però primer cal esgotar el sòl urbà vacant i actuar sobre els habitatges buits. (Q. Torres)


UM exigeix ara al Pacte que retiri la llei d'habitatge negociada o votarà en contra


Nadal diu que rebutgen fer pisos en rústic i volen que es replantegi la norma davant la desacceleració


Q.TORRES.


Palma. Unió Mallorquina (UM) demanà ahir als seus socis del Pacte la retirada del projecte de llei de l'habitatge, que es troba a la recta final de la tramitació parlamentària. Si no el retira per fer-ne un replantejament, UM votarà en contra de la llei i, per tant, no podrà ser aprovada. El canvi de posició d'un dels socis topa amb l'execució del principal projecte del president del Govern, Francesc Antich (PSOE): l'aprovació d'una llei que ha de permetre construir uns 5.000 pisos socials en els propers quatre anys.

La petició de la formació que presideix Miquel Nadal arriba després que UM negociàs a través del portaveu parlamentari, Tomeu Vicens, amb la resta de socis del Pacte el redactat del projecte, que s'aprovà en Consell de Govern, i després que es presentassin esmenes conjuntes de tots els socis per millorar-lo. Ara, el projecte ha superat la fase de presentació d'esmenes sense que UM en fes cap en contra i dimarts començarà a ser debatut en ple, on es votarà l'esmena a la totalitat del PP. UM no preveu donar-li suport.

Ahir, però, Nadal comparegué per expressar l'oposició de la seva executiva -elegida ara fa dos mesos- al projecte i per demanar al Govern que reflexioni i hi introdueixi canvis. «No volem blocs de pisos en sòl rústic», afirmà el president d'UM i s'oposava així al bessó de la llei, que permet ocupar sòl rústic de transició -espais on es preveu el creixement urbanístic- per fer pisos socials a preus inferiors als de mercat. UM deixà clar que cal afavorir l'accés a l'habitatge, però primer cal esgotar el sòl urbà vacant i actuar sobre els habitatges buits.

Acompanyat pel secretari general, Miquel Ferrer, i pel vicepresident Miquel Àngel Grimalt, Nadal explicà que, si UM demana això ara, és perquè «fa set mesos» no hi havia tanta «desacceleració» i cal «prendre mesures per evitar una crisi». Segons el president d'UM, «anuncis com la possibilitat de fer habitatges a preus més baixos que els de mercat» poden contribuir a l'«alentiment» d'un sector com el de la construcció, amb 100.000 treballadors.

El d'UM també advertí que la llei altera el marc competencial i qüestiona la seguretat jurídica, la llibertat d'empresa i la igualtat d'oportunitats, perquè permet construir en un sòl «que està en poques mans» i fer més alçades, privilegis que la resta de promotors ara no tenen. Nadal negà que el canvi de posició d'UM, que Antich havia conegut abans, tingui a veure amb el canvi de direcció, sinó que és fruit d'una ronda de contactes amb la militància i amb sectors empresarials. A més, deixà clar que no pretén trencar el Pacte. Amb tot, després de la 'crisi' de Son Espases i de la que provocà la llei del territori, aquesta pot ser la tercera 'crisi' del Pacte.

Diari de Balears (21-II-08)


Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí. (Tribuna Mallorca)


Augmenta l’oposició social a la Llei de l’Habitatge


Continua la polèmica davant la intenció del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, d'aprovar una Llei de l'Habitatge que permeti edificar en sòl rústic. La proposta va ser rebutjada ahir pel degà del Col·legi d'Arquitectes, Luis Corral, en el decurs de les VI Jornades sobre ordenació del territori. Corral va considerar preocupant que una terra que viu del paisatge es plantegi aquestes solucions davant la manca d'habitatge assequible, encara més tenint en compte que la culpa de manca de sòl públic és de les institucions públiques. Segons Corral, el fi no justifica els mitjans. Carbonero va afirmar que Corral no coneix el projecte de llei i que, per tant, no pot opinar sobre la proposta del tàndem PSOE-UM. El Col·legi d'Arquitectes s'afegeix d'aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí. (Tribuna Mallorca)


Tribuna Mallorca


El Bloc avisa que la llei per fer pisos en rústic s'ha de negociar amb ells


Els socis del Pacte mantenen que aquest ha de ser el «darrer recurs»



Q.TORRES. Palma.


El Bloc posa emperons al projecte del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, per poder construir pisos per sota del preu de mercat en terrenys que ara són considerats rústics. La coalició, que forma part del Pacte, entén que aquesta proposta no s'ha negociat amb ells i, per tant, just seria un «esborrany» que necessita el seu suport per convertir-se en realitat.Segons el portaveu adjunt del Bloc, Miquel Àngel Llauger, la creació de reserves de sòl per habitatge en rústic ha de ser el «darrer recurs» per afavorir la construcció de cases a preus econòmics. I manté que la «prioritat» ha de passar per potenciar la rehabilitació d'habitatges ja construïts o per afavorir la sortida al mercat de pisos que estan buits.

En aquest sentit, el Bloc ja va proposar en el passat la implantació de mesures fiscals que penalitzin els propietaris amb habitatges sense ocupar, però també es conscient que aquesta política no seria acceptada per cap dels seus socis: ni UM ni el PSIB. Per això, plantejarà la creació de línies d'ajuts per incentivar els propietaris a posar pisos buits al mercat i proposarà la intermediació pública per afavorir-ho. També reivindicarà l'increment dels ajuts que ja es donen per a lloguer. Totes aquestes mesures es plantejaran quan s'obrin les negociacions entre els socis de Govern per concretar aquest pla d'habitatge en què ja treballa el departament del conseller Jaume Carbonero.

Un pla que preveuria la possibilitat de permetre la construcció en àrees, ara considerades sòl rústic, a canvi que els promotors es comprometin que una part significativa dels pisos siguin de protecció oficial i, per tant, tinguin preus inferiors als de mercat. L'altra gran novetat d'aquest projecte passaria perquè es permetés un increment de les alçades dels blocs en determinades zones per alleugerir la repercussió del preu del sòl i abaratir els pisos.

Diari de Balears (3-XI-07)


Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el goverm progressista

Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS