Administrar

Sa Pobla i el cinema franquista: "Raza", "A mí la Legión", "Los últimos de Filipinas"...

pobler | 31 Gener, 2008 21:09 | facebook.com

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina. (Miquel López Crespí)



Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.

Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.



Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.

Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.

Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).



Ca'n Pelut (el "Coliseum") l'any 1960.

Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.

Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.

Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).

Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.



Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.

Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Tal dia com avui (1998): mor Jaume Fuster

pobler | 31 Gener, 2008 18:32 | facebook.com

1998 Mor a l'hospital de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat (Baix Llobregat), Jaume Fuster i Guillemó, escriptor i president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana


Web Llibertat.cat


Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i col.lectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys... (Miquel López Crespí)


Jaume Fuster: compromís polític i literari


En Jaume em deia que segurament va voler ser escriptor des de la infància. Explicava que, anant i venint d'escola, amb els companys del barri, els contava munió de faules; ja s'encetava la seva vocació literària. Després varen ser les redaccions escolars, les primeres col.laboracions en una revista d'ex-alumnnes del col.legi, més tard Presència i el primer llibre, una Breu història del teatre català, publicada l'any 1967. El 1971 surt la primera novel.la: Abans del foc, un relat generacional sobre les lluites universitàries, la presa de consciència política i els inicis d'escriptor. L'any següent s'edita De mica en mica s'omple la pica, la seva primera novel.la policíaca i un petit clàssic contemporani. A partir d'aquest moment la producció literària de Jaume Fuster s'amplia i es consolida arreu dels Països Catalans. És traduït al francès, a l'anglès i a l'italià. S'editen (entre molts d'altres llibres): La corona valenciana (1982); L'Illa de les Tres Taronges (1983); Les cartes d'Hércules Poirot (1983); Les claus de vidre, L'anell de ferro; La matèria dels somnis; Sota el signe de sagitari; Quan traslladeu el meu fèretre... Casat amb la nostra bona amiga, l'escriptora Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster residia a Barcelona i feia llargues estades a Bianiali (Sencelles).



Jaume Fuster

L'any 1976 havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de novel.la (Tarda, sessió contínua, 3,45) i el de la Crítica del Serra d'Or de traducció de novel.la (Bella del Senyor). Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i col.lectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys...



Miquel López Crespí, Maria Antònia Oliver i Pep Lluís Aguiló moments abans d´embarcar camí de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Una mica desencisat de com havia anat la reforma del sistema de dominació de la burgesia (1976-77), enyorava amb tota la seva força sentimental els anys de lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans. Ell, que havia treballat intensament en el Congrés de Cultura Catalana (del qual ens deixà un magnífic reportatge històric: El Congrés de Cultura Catalana, Laia, 1978), pensava que seria útil tornar a les resolucions d'aquest històric Congrés i no se'n podia avenir de les renúncies dels nostres escriptors que aleshores havien lluitat per anar bastint una literatura nacional-popular. Opinava que mai com fins ara no havíem patit una agressió espanyolista tan forta, fins i tot des de l'interior de les nostres files. Sovint, duit per un cert pessimisme lúcid, confessava que vivíem una època de confusió ideològica que fa difícil veure la llum. Aleshores, en arribar aquí, et mirava de fit a fit i, per no desanimar-te encara més, concretava, sorneguer: "Ja saps que la creació és dubte, confusió, caos. Potser per això aquesta pot esdevenir una bona època per a la creació literària. El temps -i els crítics, ai las!- ens ho diran".

Diari de Balears (28-2-1998)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Caiguda lliure en els mercats de valors: la crisi capitalista

pobler | 31 Gener, 2008 17:03 | facebook.com

La recessió ha començat ja de fet als EUA. En Europa hi ha diverses bombolles immobiliàries a punt d'esclatar: a Espanya, Gran Bretanya, Irlanda i Bèlgica amaguen crisi immobiliàries que provocaran en els bancs europeus –també en els alemanys— una sacsejada molt més fort que la coneguda fins a ara per causa de la crisi subprime als EUA. En els esmentats països es produïxen des de fa temps vendes forçades. Només a Espanya, s'han cedit, empaquetat i revenut prop de 700 mil milions d'euros en crèdits hipotecaris: previsiblement es convertiran a no gaire trigar en crèdits “dubtosos”. En Gran Bretanya, el mercat hipotecari ja s'ha enfonsat. El pitjor del finals –una veritable crisi econòmica mundial— està assegurat. I presumiblement, abans del que es pensa. (Michael R. Krätke)


Caiguda lliure en els mercats de valors



Per Michael R. Krätke (1)


L'enganyosa calma que precedeix la tempesta va acabar definitivament aquesta passada setmana en les borses. Els professionals de l'optimisme com Jürgen Stark, economista en cap del Banc Central Europeu (BCE), no s'havien casat d'anunciar que les „turbulències“ havien quedat enrere, i que no podia parlar-se de crisi. Però en pocs dies s'han perdut els guanys borsaris de tot un any. Des de començaments de gener s'han esfumat 800 mil milions en valors borsaris.

No hi ha banc gran que no hagi registrat en els seus informes anuals pèrdues multimilionàries derivades dels seus fracassats negocis especulatius. La crisi creditícia es manté malgrat totes les temptatives per part dels Bancs Centrals de reflotar el mercat de diners amb injeccions de liquidesa i retallades de tipus. No va poder contenir-se la por a la recessió. Allò que va començar en el mercat hipotecari d'Eua com una crisi subprime, ha acabat per infectar tots els mercats financers, i també, a l'economia “real”.

El 21 de gener de 2008, un veritable “dilluns negre”, i la por a una crisi econòmica d'abast mundial va dur el pànic a les borses de tot el món. En poques hores, els preus de les accions, i en primer lloc els valors financers, es van desplomar. Els índexs borsaris assenyalaven per onsevulla –a Europa, a Àsia, en els EUA— pèrdues dramàtiques d'entre el 5 i el 8 per cent. Queda només el feble consol que les pèrdues no arribessin a depassar per poc el llindar oficialment establert per a un crac borsari (la caiguda de més d'un 10 per cent en un dia). Només a l'Índia va caure l'índex Nifty –relatiu a les 50 majors empreses del país— un 10,68%. Però des del començament de l'any borsari els mercats de valors del món han registrat un imponent 15% de pèrdues (només el DAX [índex alemany] ha perdut un 10%).

La construcció d'habitatge a EUA ha davallat més d'un 40 per cent.A diferència de l'ocorregut en la crisi asiàtica fa deu anys, cap govern ni banc central aconsegueix avui mateixcontenir la crisi en proporcions regionals o nacionals. Hi ha una raó mus simple: tots –des dels bancs d'inversió estadunidenses, fins als bancs industrials i comercials alemanys (i també els regionals)— s'han involucrat en el joc d'alt risc dels derivats crediticis: el volum del comerç global amb „productes financers estructurats“ es va multiplicar per tres des de 2001. No hi ha banc que no hagi especulat amb fons hedge o amb “societats instrumentals“ d'oportuna creació. Els préstecs hipotecàriament protegits no eren ni són altra cosa que una forma de derivats financers, després dels quals s'oculten crèdits dubtosos.

Quan va esclatar la crisi hipotecària nord-americana al juliol de 2007, les seves dimensions només podien ser sospitades. Però el que des del començament va estar fora de qüestió és que en tot el món hi havia grans bancs, companyies d'assegurances, empreses financeres o filials seves en possessió d'enormes quantitats de títols devaluats. En tot el món, els executius dels bancs van tractar de ocultar als seus accionistes les proporcions del desastre. Els bancs es van tancar uns als altres l'aixeta dels diners, van elevar els tipus d'interès en el mercat de diners en increments sense precedents, van endurir les condicions del crèdit i van atresorar capital monetari. Quan setmanes després es van donar a conèixer els informes trimestrals, es va veure que amb raó desconfiaven uns dels altres. Un gran banc internacionalment actiu rera l' altre, van haver de treure els cadàvers de l'armari. El City Bank, Merrill Lynch, J.P. Morgan, el suís USB, la Deutsche Bank i molts altres van haver de reconèixer pèrdues multimilionàries en el tercer trimestre. Fins ara s'han computat oficialment més de 145 mil milions de dòlars, però bancs, asseguradores i fons d'inversions segueixen asseguts sobre muntanyes de papers especulatius invendibles.

Es preveu que aquests fets a escala mundial sumaran unes pèrdues d'entre 400 i 500 mil milions de dòlars. Particularment xocant per als alemanys: també els bancs regionals SachsenLB i WestLB es van lliurar a aventures especulatives, registrant pèrdues multimilionàries. Ambdós instituts van estar a prop de la fallida, i només es van salvar perquè es va obligar als contribuents de Saxònia i de Westfalia i la Renània septentrional a carregar amb una notable part de les pèrdues.

Després que el pretès sòlid banc hipotecari Munich Münchner Hypo Real Estigues hagués de posar en el seu deure gairebé 400 milions d'euros en títols crediticis dubtosos, es pot pensar amb consol que np hi ha un gran banc alemany que no es vegi afectat per aquesta crisi financera. Però la crisi internacional no ha fet sinó començar; i està lluny d'haver arribat al seu zènit. Fins i tot la crisi del mercat immobiliari amb la que tot va començar, no ha fet sinó iniciar la seva marxa. Des de fa mesos baixen els preus immobiliaris, i puja ràpidament el nombre dels morosos, dels embargaments i de les subhastes immobiliàries forçoses.La construcció d'habitatge a EUA ha baixat més d'un 40%! Cada mes, entre 20 i 30 mil milions de dòlars van a parar a crèdits de rescat destinats a refinanciacióo ajornament, sempre amb interessos notablement més elevats. Centenars de milers, per ventura milions de propietaris d'habitatges d'EUA no podran seguir pagant les seves hipoteques, avança l'ona de subhastes forçoses (amb la corresponent pèrdua per als bancs). En 2007 va haver 1,4 milones de vendes forçoses; es calcula que en 2008 haurà almenys 1,5 milions. Des de mitjans de 2007, els preus dels habitatges han baixat notablement: prop d'un 20% en les zones rurals; prop d'un 40% en les ciutats.

Les previsibles pèrdues totals d'aquesta crisi immobiliària depassaran de bon tros –més de 3 bilions de dòlars— les pérdues derivades de l'esclat de la bombolla de la New Economy en 2000/2001. La present crisi financera supera tot el que es coneix fins ara a Europa.

També a Europa hi ha una crisi immobiliària en marxa .

No pot sorprendre la caiguda de la resta dels crèdits als consumidors. Des de juliol de 2007, la morositat en el finançament dels automòbils ha crescut ràpidament i segueix creixent en els EUA. Una mica fatal per al major mercat automobilístic del món, en el qual més del 89% de totes les vendes es financen amb crèdits.

El boom del consum de prèstec –possibilitat i accelerat per uns preus immobiliaris en alça aparentment indefinida— està esgotat (no només als EUA). Aleshores, els bancs, que han finançat les compres d'automòbils, les targetes de crèdit i altres formes de préstec als consumidors, haurien d'amortitzar milers de milions. I de tal manera, que també el mercat d'assegurances contra la morositat (credit default swaps) es veurà afectat. Les mateixes grans companyies asseguradores no es veuen ara en situació de poder compensar les pèrdues generades per l'espectacular caiguda de preus dels derivats financers i dels títols de valor-paper. S'estima en més de 3,3 bilions de dòlars les reclamacions d'assegurances en curs, de manera que les grans companyies asseguradores, que han especulat elles mateixes en gran, estan al seu torn empantanades per milers de milions. Aquesta tendència va ser el desencadenant del pànic en les borses de tot el món la passada setmana, perquè, si les mateixes asseguradores del crèdit trontollen, no es veu el final del túnel de la crisi creditícia.

Així, la recessió ha començat ja de fet als EUA. En Europa hi ha diverses bombolles immobiliàries a punt d'esclatar: a Espanya, Gran Bretanya, Irlanda i Bèlgica amaguen crisi immobiliàries que provocaran en els bancs europeus –també en els alemanys— una sacsejada molt més fort que la coneguda fins a ara per causa de la crisi subprime als EUA. En els esmentats països es produïxen des de fa temps vendes forçades. Només a Espanya, s'han cedit, empaquetat i revenut prop de 700 mil milions d'euros en crèdits hipotecaris: previsiblement es convertiran a no gaire trigar en crèdits “dubtosos”. En Gran Bretanya, el mercat hipotecari ja s'ha enfonsat. El pitjor del finals –una veritable crisi econòmica mundial— està assegurat. I presumiblement, abans del que es pensa.


Michael Krätke, membre del Consell Editorial de SINPERMISO, va estudiar economia i ciència política a Berlín i a París. Actualment és professor de ciència política i d'economia en diverses universitats alemanyes i en l'estranger, des de 1981 principalment a Amsterdam. Coeditor de la revista alemanya SPW (Revista de política socialista i economia) i de la nova edició crítica de les Obres Completes de Marx i Engels (Marx-Engels Gesamtausgabe, nova MEGA). Investigador associat a l'Institut Internacional d'Història Social a Amsterdam. Autor de nombrosos llibres sobre economia política internacional.

Web Ixent

Felip de Borbó ja n´ha fet quaranta

pobler | 31 Gener, 2008 06:21 | facebook.com

Felip de Borbó ja n’ha fet quaranta


El príncep no pogué celebrar l’aniversari de manera prevista per la neu al Líban


AGÈNCIES. Palma.

El príncep d’Astúries entrà ahir en la temuda franja dels 40, malgrat que aquells que el coneixen asseguren que es troba en un dels seus millors moments personals. L’agenda de l’aniversari es va veure truncada pel mal temps, ja que estava previst que Felip passàs el dia al Líban amb els soldats espanyols que hi ha destinats i el temporal va obligar a canviar el viatge per una videoconferència.

Abans, però, de la connexió via satèl·lit, Felip aprofità la presència dels periodistes per donar les gràcies per totes les felicitacions rebudes, i fins i tot féu extensiva aquesta gratitud als mitjans de comunicació pels programes especials dedicats a la seva persona amb motiu del seu 40è aniversari.

Segons confirmaren fonts de la Zarzuela, el príncep celebrà ahir vespre, i en privat, el seu aniversari. Al llarg del dia, l’hereu de la Corona mantingué la seva agenda habitual. Amb el ressò del 70è aniversari del rei a principi d’any i els mitjans de comunicació destacant un 2007 molt complicat pel monarca, el príncep sembla que és l’altra cara de la moneda i que està travessant la millor etapa de la seva vida al costat de Letícia Ortiz i les seves dues filles, Elionor i Sofia. []

Diari de Balears (31-I-08)


No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta. (Miquel López Crespí)



Contra els borbons


Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.


Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.


No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.



Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.


Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".


Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?


Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.


La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!

Miquel López Crespí

Palma, 10 de maig del 2005

Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS