Administrar

Pere Sampol, Unitat per les Illes i la subhasta ZP-Rajoy

pobler | 29 Gener, 2008 19:51 | facebook.com

Sampol critica la «subhasta» electoral «sense credibilitat» de Zapatero i Rajoy


Veu una «aberració» que el socialista proposi tornar 400 euros a cada contribuent


Q.T. Palma.


El candidat al Congrés de la coalició nacionalista Unitat per les Illes, Pere Sampol, criticà ahir la «subhasta» electoral en la qual han entrat els candidats del PSOE i del PP a la presidència del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, llançant propostes com la de retornar 400 euros a tots els contribuents, o la promesa de crear 2'2 milions de lloc de treball. Segons el nacionalista, aquest tipus de plantejaments «els fan perdre tota credibilitat».

Especialment contundent fou Sampol a l'hora de rebutjar la proposta de Zapatero de tornar 400 euros als 13'5 milions de persones que paguen l'IRPF. Segons el nacionalista, és una «aberració» perquè els imposts han de servir per redistribuir la riquesa, i aquesta bonificació no diferencia entre rics i pobres i també la rebran les persones d'alt nivell adquisitiu. «Atempta contra l'Estat del benestar i seria impensable que això es digués al nord d'Europa», afirmà Sampol, que també criticà que Zapatero proposi ara iniciatives que no ha posat en pràctica aquests quatre anys. «Això és política de campanari», sentencià.

De la proposta formulada en la mateixa línia per Rajoy per revisar l'IRPF, el candidat assenyalà que està a favor de reduir trams impositius, però només als més necessitats, no als més rics.

El nacionalista encara va ser més crític amb una altra iniciativa del candidat popular, la de crear 2'2 milions de llocs de treball en quatre anys. «Què fara, una empresa pública?», assegurà en to sarcàstic. Segons Sampol, un «ultraliberal» com Rajoy no hauria d'atribuir als poders públics la capacitat de generar aquests llocs de feina. «És pur voluntarisme» perquè «no dependrà d'ell», sinó de molts d'altres factors relacionats amb l'economia internacional i que ell no controla.

El mateix afirmà del compromís del líder conservador de garantir creixements econòmics propers al 4%. En canvi, Sampol valorà les propostes de crear noves places d'escoletes o per incrementar salaris i pensions als més desafavorits, que han fet tant Rajoy com Zapatero. Però, al mateix temps, lamentà que no ho haguessin fet mentre han ocupat el poder.

«Tot això, el PSOE ho hauria pogut plasmar en els darrers pressuposts», i «el PP governà només fa quatre anys i no va fer res del que diu», recalcà l'actual senador autonòmic, que advertí que ell no entrarà en aquesta «subhasta» electoral. «Faré propostes que siguin creïbles perquè la meva estratègia és presentar-les al Congrés, cercar suports i que els dos grans partits hi votin a favor o quedin en evidència davant els ciutadans».

Diari de Balears (29-I-08)


Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. Si el Pacte hagués acceptat la intel·ligent proposta de Pere Sampol, ara hauria estat molt difícil al PP provar de desmuntar el que ja estaria consolidat. Una televisió autonòmica fonamentada en una determinada línia progressista i de reconstrucció nacional i cultural no hauria pogut ser desmuntada per les bones. Però a la socialdemocràcia espanyola, en aquest cas al PSOE balear, no li interessava una proposta nacionalista i d'esquerres com la de Pere Sampol. Els partits d'àmbit estatal ja tenen els seus mitjans de comunicació i no necessiten de la consolidació d'un espai propi que, pensen, pot fins i tot perjudicar els grups mediàtics que els sostenen i promocionen a escala estatal. (Miquel López Crespí) (2005)


Quan els espanyolistes no volien una televisió autonòmica

Defensa de Pere Sampol



Diada de Mallorca del 30 de desembre de 2007. L´escriptor Miquel López Crespí i el senador nacionalista Pere Sampol sempre a l´avantguarda de la lluita per l´autodeterminació dels Països Catalans

La recent inauguració [2005] de la televisió autonòmica, IB3, l'espectacle que poguérem contemplar només fa uns dies, evidencia novament, per a aquells que tenen la memòria curta, un dels errors més grans del Pacte de Progrés. Que el Pacte, malgrat les advertències fetes quasi diàriament per aquells que li donàvem un suport crític, no tengués prou valor per portar endavant un projecte com el que està realitzant el PP, demostra una curtor de mires molt extremada.

Ara, tot són queixes, comunicats de protesta, nervis, potadetes en constatar el perill que s'acosta. És evident que el partit que governa les Illes, com el que governa a Madrid, provarà d'instrumentalitzar el medi, en aquest cas IB3, al seu favor. Imagín que per això mateix han portat endavant un projecte que, en la nostra opinió, hauria d'haver concretat el Pacte de Progrés

Mai no m'he explicat els motius pels quals els dirigents del Pacte no escoltaven els seus votants, els sectors socials que els havíem donat suport actiu. A mesura que van passant els anys s'amplien i es fan més grossos els errors comesos per no haver tengut la sensibilitat d'escoltar la seva base social. Fa feredat recordar la indiferència que els polítics de l'esquerra acomodada que vivien dels sous institucionals, sentien per les suggerències fetes pels més diversos col·lectius de l'autèntica esquerra de les Illes. El cas de l'arraconament del Pla d'Ordenació Territorial és, juntament amb la renúncia a bastir una televisió autonòmica, un bon exemple dels greus errors que es cobraren el seu preu amb la derrota progressista del 2003. És difícil entendre per què els partits del Pacte oblidaren tan ràpidament, en referència a la protecció dels nostres minvats recursos i territori, les reivindicacions de les grans mobilitzacions ecologistes d'abans de 1999. Instal·lats a la cadireta ja no pensaven que varen ser precisament aquestes manifestacions les que crearen el clima per a la seva victòria electoral. Com era possible tenir tan poca memòria històrica? Reconec que no ho entenia en temps del Pacte i tampoc no ho entenc ara mateix. Qui signa aquest article en va escriure prop de quatre-cents, hi ha constància a les hemeroteques, fent nombrosos suggeriments quant a complir les promeses del Pacte signant el 1999.

Les burocràcies fracassades el 2003, ploren en constatar que el PP controlarà IB3 i aquest control possibilitarà, no en mancaria d'altra, una possible victòria conservadora el 2007. Però si tot això se sabia, si l'esquerra oficial era advertida dia a dia... per quins motius acabaren la legislatura sense portar endavant cap dels projectes que eren tan necessaris per a la nostra societat i, també, no ho oblidem, per a la seva mateixa supervivència en el poder?

Aleshores regnava en tots els despatxos oficials la més absurda i brutal prepotència. Munió d'"amics" servils, d'aquells que només saben dir que sí als que comanen per a cobrar substancioses pagues, feien creure als dirigents del Pacte que tot funcionava com una seda. Els enganyaven, mentre continuaven xuclant de les mamelles del poder.

Ara tot són cops de pit i lamentacions en veure que el PP consolida les seves posicions fent, com en el cas de la televisió autonòmica, el que no va voler fer el Pacte.


Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. Si el Pacte hagués acceptat la intel·ligent proposta de Pere Sampol, ara hauria estat molt difícil al PP provar de desmuntar el que ja estaria consolidat. Una televisió autonòmica fonamentada en una determinada línia progressista i de reconstrucció nacional i cultural no hauria pogut ser desmuntada per les bones. Però a la socialdemocràcia espanyola, en aquest cas al PSOE balear, no li interessava una proposta nacionalista i d'esquerres com la de Pere Sampol. Els partits d'àmbit estatal ja tenen els seus mitjans de comunicació i no necessiten de la consolidació d'un espai propi que, pensen, pot fins i tot perjudicar els grups mediàtics que els sostenen i promocionen a escala estatal.

Davant el naixement del canal promogut pel PP no calen les hipòcrites lamentacions que hem sentit aquests dies. Foren els mateixos polítics que ara lamenten l'aparició d'IB3 els mateixos que no tengueren el valor de portar endavant un projecte propi i que, a partir d'aquest moment en pagaran les conseqüències polítiques.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-III-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els premis literaris i el control de la cultura

pobler | 29 Gener, 2008 17:55 | facebook.com

L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)


El control de la cultura



A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.

Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!

La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Unitat per les Illes: contra el bipartidisme espanyolista PP-PSOE

pobler | 29 Gener, 2008 07:43 | facebook.com

Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)


Contra el bipartidisme PP-PSOE: Unitat per les Illes



Pere Sampol

Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra el centralisme, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca.



Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.

El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS