pobler | 19 Gener, 2008 17:47 |
La música pop s'avança a la revetla i omple la plaça d'Espanya
La cantant mallorquina Chenoa fou l'actuació estrella del concert
Festes de Sant Sebastià
La cantant mallorquina Chenoa fou l'actuació estrella del concert
J.A.R. Palma.
L'emissora musical 40 Principales Mallorca presentà la gran festa pop dins del programa de festes de Sant Sebastià 2008 amb un ample repertori musical que conclogué amb la mallorquina Chenoa i que congregà un fervorós públic, sobretot jove. Ahir vespre la plaça d'Espanya s'omplí de públic adolescent per presenciar l'actuació d'alguns dels artistes que triomfen en les llistes d'èxits i, sobretot, de la seva admirada Chenoa, que estava previst que començàs la seva actuació cap a les dotze del vespre.
A les 21.00 hores compareixien els presentadors de la gala per donar pas a la primera de les actuacions, la de l'artista local Álex Manga, que interpretà tres temes del seu repertori. Després tocà el torn a Aurora Vàzquez, que va enlluernar el públic amb la seva veu i simpatia. Els Tanga Team posaren la nota d'humor a la vetlada amb el seu èxit Ponte Tanga.
Al tancament d'aquesta edició, Cristina Esteban, David Tabaré, Melocos, Diego Martín i els malaguenys Efecto Mariposa havien de continuar atiant l'ambient per preparar el públic per a l'actuació estrella del concert: una espectacular Chenoa que repassaria els temes dels seus darrers treballs.
Diari de Balears (19-I-08)
EU té tota la raó del món quan afirma que l'"Operació Chenoa" engegada per Maria Antònia Munar "supera tots els límits del folklorisme". Ara bé, la presidenta del "vertader Govern de Mallorca" té una virtut que sempre li hem reconegut: s'ha especialitzat en posar nerviosa tota la classe política de les Illes i vos puc ben assegurar que ho aconsegueix d'una manera clara i llampant. Tot l'hi serveix. I la presidenta del Consell té encara més virtuts: ens sap entretenir a la perfecció amb sortides inesperades que animen el somort panorama polític quotidià. En el fons, i ho hem de confessar ben sincerament... què faríem els comentaristes polítics sense les seves moratòries, les baralles amb benestar social, la lototrot o l'"Operació Chenoa" de torn? Maria Antònia Munar ha obert la boca i ja tenim tots els mitjans de comunicació en marxa, uns lloant, els altres atacant la nova iniciativa per eclipsar el contrari. Si en la política actual serveix qualsevol cosa per arribar amunt... per què ens hauríem de queixar si la presidenta vol encoratjar una allota que aspira a triomfar en la música? (Miquel López Crespí, febrer de 2002)
"Operació Chenoa" (un article de febrer de 2002)
EU té tota la raó del món quan afirma que l'"Operació Chenoa" engegada per Maria Antònia Munar "supera tots els límits del folklorisme". Ara bé, la presidenta del "vertader Govern de Mallorca" té una virtut que sempre li hem reconegut: s'ha especialitzat en posar nerviosa tota la classe política de les Illes i vos puc ben assegurar que ho aconsegueix d'una manera clara i llampant. Tot l'hi serveix. I la presidenta del Consell té encara més virtuts: ens sap entretenir a la perfecció amb sortides inesperades que animen el somort panorama polític quotidià. En el fons, i ho hem de confessar ben sincerament... què faríem els comentaristes polítics sense les seves moratòries, les baralles amb benestar social, la lototrot o l'"Operació Chenoa" de torn? Maria Antònia Munar ha obert la boca i ja tenim tots els mitjans de comunicació en marxa, uns lloant, els altres atacant la nova iniciativa per eclipsar el contrari. Si en la política actual serveix qualsevol cosa per arribar amunt... per què ens hauríem de queixar si la presidenta vol encoratjar una allota que aspira a triomfar en la música?
O potser sí que haurem de queixar-nos quan les qüestions de què tracta són tan greus, per bé que les aparences siguin tan grotesques.
Vejam. L'afer Chenoa presenta algun vessant en què la coneguda capacitat de Munar per al viratge adquireix dimensions espectaculars. Tothom deu recordar les declaracions contra la immigració i el control de població fetes per Munar l'estiu de l'any passat. Aleshores la presidenta maldava contra els "nous mallorquins" que amb la seva fastigosa presència podien posar en perill la història i tradicions de Mallorca. Munar demanava un control estricte d'aquesta gernació de "moros, sudaques i forasters" que "convertiran l'illa en una terra de pobres". La consellera Fernanda Caro i multitud de collectius socials criticaren públicament aquestes "grans aportacions" a la nostra convivència diària. Qui signa aquest article, preocupat per l'avenç de l'extrema dreta, recorda que li demanà humilment un canvi d'assessors d'imatge i que tornàs a centrar-se com el passat.
Bé, han passat els mesos i ja tenim el resultat d'aquella reflexió que li demanàvem els progressistes. Un resultat prou inquietant, d'altra banda. Convertir una persona en símbol representatiu d'una collectivitat significa crear models, exemples a seguir. L'allota en qüestió, Chenoa, viu a Mallorca com podria viure a Burgos (això sí: amb ensaïmades i butifarrons pel mig). Si la presidenta Munar considera que això és modèlic i constituiex un exemple digne de seguir fins a l'extrem que aquesta persona ha d'esser un símbol de Mallorca, el missatge que la presidenta Munar llança als ciutadans d'aquesta illa és que l'immigrant fa molt bé de no integrar-se.
D'altra banda, faríem bé de demanar-nos quina mena d'interessos culturals ni de valors ètics hi ha en vincular la "dignificació" de Mallorca amb un programa televisiu presentat en clau de reality-show (en l'onada del monstruós Gran Hermano) i que té com a columna vertebral l'esperit de competitivitat en nom de l'èxit comercial.
Amb l'"Operació Chenoa", defensant una simpàtica noia que té per nom Laura Corradini i Falomir, Maria Antònia Munar accepta públicament que els "nous mallorquins" poden estar a l'avantguarda de la defensa de la mallorquinitat. És un avenç polític i ideològic considerable que tots els seus crítics haurien de reconèixer. No solament s'ha "centrat" en qüestions de racisme sinó que ha deixat endarrere els sectors progressistes i ara, amb tan lloable campanya d'integració i suport, s'ha collocat a l'esquerra de l'esquerra. Mai més ningú no podrà dir que la presidenta s'ha deixat portar per determinades influències lepenianes. Crec que hem de ser objectius en les nostres apreciacions. Acceptar com a mallorquina Laura Corradini i Falomir és una decisió d'abast històricouniversal que demostra la comprensió, l'acurat tractament del problema nacional als Països Catalans i l'extremat tacte polític de la nostra classe política.
Però no acaben aquí els encerts de Maria Antònia Munar. Avui matí he trobat pel carrer un hoteler amic meu que anava una mica esperitat amb tot l'embalum de l'"Operació Chenoa". L'hoteler em deia: "Ja ho veus que és de viva la presidenta. Amb quatre euros ha fet més per promocionar Mallorca que Celestí Alomar amb els desset milions de pessetes que costaren les croquetes de Madrid!". No vos descobriré cap secret si dic que l'hoteler considera qualsevol possible reducció en el nombre de turistes que ens arriben com un atac personal a la seva butxaca. És per això mateix que adora els nostres reis, els artistes, Maria Antònia Munar, Chenoa i totes les personalitats que puguin ajudar a portar més gent a les llles.
Però qui anava vertaderament cappiu era un altre company, un professor del PSM, que caminava pel carrer de Blanquerna amb cara de prunes agres. "Ja hi tornam a ser!" -m'ha escomès, de seguida que m'ha ullat. "Tots els diaris són per a ella i això que aquesta alloteta encara no ha guanyat el Festival representant a Espanya! M'ha convidat a fer un tallat en el bar que fa cantonada amb el carrer Antoni Marquès i, més trist que un ca atupat, ha continuat: "Ha organitzat la campanya com de costum. Ningú no en sabia res en el Consell. Durant tot el dia ha tengut entretinguts els nostres consellers que ja s'ensumaven alguna cosa. Malgrat això no hi ha hagut forma de descobrir res. Quan ens hem adonat ja hi havia quaranta televisions, ràdios, revistes, diaris, la premsa del cor... Era impressionant com dirigia l'"Operació"!! Amb el telèfon a la mà, donant ordres aquí i allà. Talment com si s'entrenàs per a les properes eleccions. Ja podem preveure el que a partit d'ara s'endevindrà! Guanyi o no guanyi a Tallin Laura Corradini, ja et pots imaginar la plaça de braus plena de joves de gom a gom i Maria Antònia Munar donant la volta, amb un ram de flors a la mà, saludant la gent amb una gran rialla de satisfacció als llavis. Els joves eren un sector estratègic que hauríem d'haver guanyat nosaltres! Ara ja té les persones majors, els caçadors, els amants de la lototrot... i per si encara mancàs alguna cosa... ens roba els joves! Perdrem la batalla de Palma, ho veig ben clar".
Però el que no sap el meu amic del PSM és que Maria Antònia Munar no ha acabat aquí la seva campanya de promoció dins del món de la joventut. Una de les secretàries del Consell (i que en el passat militava dins de l'OEC, amb Mateu Morro i Antoni Mir) m'ha explicat que la presidenta vol ajudar a solucionar els problemes de la joventut mallorquina de bon de veres. Estar a l'avantguarda de la promoció de l'"Operació Triunfo" de Televisión Española només ha estat el començament del que pensa fer. Munar ha descobert que els afeccionats a la música, els nombrosos grups nostrats que volen tocar rock, ball de bot o música ètnica no tenen un miserable lloc d'assaig. En tota Mallorca no hi ha un edifici amb un parell de sales per a practicar amb els seus instruments. Ni quatre cadires de bova tenen els nostres joves! Imaginau els centenars d'allots i allotes que no poden somniar en triomfar just perquè no disposen cap local per a poder tocar música en condicions! Però a partir d'ara tot serà diferent. Copsada aquesta urgent necessitat d'ajudar el jovent, la propera decissió del Consell Insular de Mallorca serà trobar una sala gran, adequar les habitacions per assajar (un constructor amic li ha dit que no val tant bastir una nau en el Polígon, rehabilitar un casal en el centre de Ciutat).
"Serà una despesa insignificant", ha dit a l'arquitecte que ja dissenya el projecte. "Els nostres grups de ball de bot, aquells que volen tocar rock, els amants de la música ètnica sempre han fet mostra de la seva mallorquinitat... Qui millor que el Consell per ajudar-los?".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 19 Gener, 2008 12:57 |
Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)
El teatre català experimental. El meu primer premi Ciutat de Palma (I)
Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".
El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.
El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.
El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.
En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.
Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...
D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).
Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.
Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.
En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.
L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.
Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 19 Gener, 2008 07:39 |
Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època. (Miquel López Crespí)
La nostra Mallorca: homenatge a Maria Fornés.
Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.
Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.
A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.
Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».
El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.
Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».
Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».
Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.
La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».
Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».
La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-IV-2002)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
« | Gener 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |