Administrar

Les tertúlies literàries de sa Pobla: Hivern 2008. Els lectors amb els escriptors mallorquins

pobler | 08 Gener, 2008 20:49 | facebook.com

Tertúlia literària amb Miquel López Crespí: 5 de Febrer i 11 de Març de 2008 a les 20h. Ajuntament de sa Pobla - Fundació Joan Soler Planas (Sa Pobla)


El romanticisme: Chopin i George Sand a Mallorca.


Sa Pobla – Hivern de 2008



De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats. (Miquel López Crespí)



5 de Febrer i 11 de Març de 2008 a les 20h.

Ajuntament de sa Pobla

Informació i inscripcions: Fundació Joan Soler Planas

C. del Mercat, 41. Sa Pobla (Mallorca)

Tel: 871997788

(Places limitades)


Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. (George Sand)


George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca.



La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.


En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.

Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.

Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".

No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.

Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".

Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.

Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-IV-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Internet contra els enemics dels escriptors mallorquins

pobler | 08 Gener, 2008 16:39 | facebook.com

La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)


Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)


La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins



Fira del Llibre de Frankfurt. Alguns membres de la delegació d´escriptors, editors i polítics de les Illes participants a la Fira de Frankfurt: Pere Morey, Miquel Rayó, Maite Salord, Jaume Pomar, Miquel López Crespí, Pere Joan Martorell, Àlex Volney, Gabriel de la ST Sampol, Vicent Ferrer, Joan Pons, Josep Juan Vidal, Melcior Comes, Antoni Xumet, Miquel Àngel Vidal, Pep Lluís Aguiló, Francesc Moll, Joan Pons, Gabriel Janer Manila...

Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

Miquel López Crespí


(26-V-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Esquerra Unida (EU): rompre amb Madrid (un article de l´any 2006)

pobler | 08 Gener, 2008 07:18 | facebook.com

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política. (Miquel López Crespí, setembre de 2006)


Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)

Esquerra Unida hauria de rompre amb Madrid



Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.

Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.


El secretari general del Partido Comunista de España Francesc Frutos acusa l’actual direcció d’IU d’haver portar a la clandestinitat el PCE i, en la festa del partit a Madrid explicà als militans que vol tornar recuperar la memòria històrica d’aquest partit.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.

Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.

En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.



Llamazares

Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.

No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-IX-06)


La lluita per la unitat de les forces nacionalistes i progressistes


L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)


Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. (Miquel López Crespí)


La Plaforma per la unitat nacionalista (un article de gener de 2007)



D'esquerra a dreta: Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...

Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.

Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".

No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS