Administrar

IB3: el Govern de les Illes contra els treballadors

pobler | 07 Gener, 2008 19:29 | facebook.com

Com també ha succeït en altres ocasions (recordau Son Espases) una vegada guanyades les eleccions i ja en el Govern, aquests polítics s’han oblidat dels treballadors de Salom-IB3 que, després de set mesos de Govern “d’esquerres i nacionalista” encara esperen la satisfacció de les seves necessitats i el compliment de les promeses dels polítics. Això no només no ha succeït sinó que, pel contrari, s’han trobat amb aquest nefast “regal de reis”.


La subcontracta de l'ens públic IB3 acomiada dotze persones



Sense cap comunicació prèvia, ahir a horabaixa la direcció de l’empresa Salom Audio i Vídeo, S.L., subcontracta de l’ens públic de ràdio-televisió IB3, va procedir a l’acomiadament, de moment per via de comunicació telefònica, de dotze treballadors i treballadores. Els efectes d’aquest acomiadament són a partir d'avui mateix, al·legant “causes organitzatives i de producció”.

La notícia ha agafat per sorpresa tant als propis afectats/ades com a la resta de la plantilla. Això ha provocat la convocatòria, per part del Comitè d’Empresa i dels sindicats, per al proper dilluns dia 7 de gener de 2007, a les 15,30 i a les instal·lacions de la Televisió IB3 al Polígon de Son Bugadellas (Calvià), d’una Assemblea urgent i extraordinària de treballadors/res, per valorar la situació i prendre les mesures oportunes.

L’excusa per perpetrar aquest gravíssim fet és un suposat retall de serveis, que la direcció d’IB3 va comunicar a Salom els passats 7 i 19 de Desembre. Això vol dir que la direcció de l’ens públic, i la pròpia administració autonòmica, estaven al corrent dels fets, i el fet de que no hagin dit absolutament res no amaga, ans al contrari, la seva greu responsabilitat.

Com es sabut, els treballadors i treballadores de Salom-IB3, amb tots els contractes laborals en precari, duen més d’un any lluitant per l’estabilitat dels seus contractes, per uns salaris suficients i per unes condicions laborals dignes. La negociació del seu conveni col·lectiu ha estat lligada indissolublement a la subrogació dels seus contractes per IB3, i les reivindicacions dels treballadors de Salom IB3 ha estat permanentment lligades a l’aspiració de donar un servei públic de qualitat.

Al final del passat mes de maig, els treballadors de Salom IB3 protagonitzaren una vaga en defensa dels seus drets, responsabilitzant a l’administració autonòmica (aleshores en mans del PP) de la seva situació. En campanya electoral, els partits coaligats en l’actual Govern, es posaren darrera de les pancartes dels treballadors de Salom IB3, i s’ompliren la boca de defensar la seva lluita.

Però, com també ha succeït en altres ocasions (recordau Son Espases) una vegada guanyades les eleccions i ja en el Govern, aquests polítics s’han oblidat dels treballadors de Salom-IB3 que, després de set mesos de Govern “d’esquerres i nacionalista” encara esperen la satisfacció de les seves necessitats i el compliment de les promeses dels polítics. Això no només no ha succeït sinó que, pel contrari, s’han trobat amb aquest nefast “regal de reis”.

La Confederació General de Treballadors (CGT) considera inadmissibles aquests acomiadaments, i fa una crida urgent a tots els treballadors i treballadores, els sindicats, les organitzacions socials, polítiques i ciutadanes, a la lluita per la readmissió incondicional i immediata dels treballadors i treballadores acomiadats.

La CGT responsabilitza al Govern de les Illes Balears, i als partits que ho conformen, d’aquesta agressió als treballadors de Salom-IB3 i a tots els treballadors.

Llibertat.cat


Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat...

De la societat civil, moviments socials, teixit social i altres herbes


Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)



D'un temps cap aquí es parla molt de la societat civil, dels moviments socials, del teixit social, acompanyant-les sovint dels verbs potenciar, articular, escoltar, consultar, dinamitzar, bastir. També es parla d'esquerra política i esquerra social. L'esquerra política es defineix centralment per la seva participació institucional, i al seu cim es consolida una part de la "classe política", dels "polítics". Classe política i polítics tenen en comú, a dreta i esquerra, la captació de vots en el marc d'una economia de mercat que es guia per les lleis mercantils.

Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat. Hi ha hàbils venedors de fum, i també qui sap vendre pets en motlle: la publicitat es globalitza, i l'art està en vendre allò que és invendible. Qui disposa de més doblers, de majors recursos, disposa d'avantatges considerables. En aquest camp, l'esquerra només pot jugar a comprar recursos a canvi de deutes amb la dreta econòmica. És un tauler desigual que la "classe política" considera suficient per jugar-hi.

La dreta política, és l'expressió de la part més important de la societat civil, des del criteri de la riquesa, i es basteix també d'un teixit social consolidat al seu voltant, format no només per empresaris i per el clergat del negoci escolar, sinó per les relacions de dominació dins aquest teixit social desigual, i per relacions d'adhesió de bona part de la ciutadania. El teixit social, els moviments socials, la societat civil no són conceptes que defineixin l'esquerra, ni tampoc són llocs neutres. La societat civil, el teixit social, i els moviments socials no escapen de les relacions mercantils, de les relacions de poder. Els socis de clubs esportius per exemple, difícilment posaran un picapedrer al front del club, i difícilment veureu un picapedrer en el santoral de l'església, però difícilment el veureu també a l'executiva d'un partit d'esquerra, i fins i tot al capdavant d'un sindicat. L' esquerra política cada vegada està més verticalitzada, i també part de l'esquerra social.

Els clubs esportius, les penyes recreatives, les associacions culturals, els centres d'esplai, les associacions de malalts, de la tercera edat, de caçadors i moteros, etc..formen part d'una xarxa social que és "apolítica" en teoria i que és en realitat un cau on la dreta s'hi mou bastant bé. La dreta que conec va saber disgregar el moviment veïnal i posar locals i estructures al seu servei, i va saber associar al seu voltant a associacions de la tercera edat que també disposen de locals i punts de trobada.

A l'esquerra, i encara més a l'esquerra radical, allò que no és directament "polític" gaudeix de poc valor. No som en els temps de l'esquerra quan es fundaven clubs esportius, penyes culturals, orfeons populars, quan la vida diària i l'activitat política formaven un cos únic. No hi ha avui equivalents a la revista "Estudios" que, des de la perspectiva llibertària animava culturalment la vida qüotidiana , on la "política" ocupava molt poc espai. Sovint hem reduït el camp de l'activisme polític al de l'agitació. Quan acabam l'activisme som simplement o treballadors alienats o consumidors passius.

El teixit social, l'associacionisme, i també per què no, la realització personal, han de contemplar-se en un mateix projecte. L'activitat de l'esquerra s'ha de trobar en bastir el teixit social. La participació institucional de l'esquerra només té sentit si serveix per fortaleixer les iniciatives de l'esquerra social.

L'esquerra institucional que jo conec en canvi, demana qüotes de representativitat sindical per tal d'accedir a ajuts, no arriba a la tercera edat, ni tan sols a la primera, i a la ciutat de Palma per exemple no han gosat ni de posar un sol lloc de reunió a disposició dels moviments socials. La Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social es veu obligada a reunir-se a locals partidaris o sindicals, i moltes associacions de l'esquerra social no han disposat de locals de reunió. Accedir a ajuts no s'ha fet gaire fàcil per a la xarxa social d'esquerra davant la burocràcia. Unió Mallorquina, la dreta del pacte de progrés, en canvi ha arribat a ser la tercera força més votada mitjançant la creació d'una xarxa social al seu voltant que ha anat al darrer de la tercera edat, d'associacions culturals i d'esplai, dels caçadors..

El PSM-Entesa Nacionalista, ha adreçat el gros de la seva política als petits empresaris,i als comerços, intentant guanyar espais per la dreta, i vots que no han arribat. El seu projecte va cada vegada més en l'òrbita de Convergència i Unió, i per aquest camí només qüestions de protagonisme separen el seu espai del d'Unió Mallorquina.

El GOB (ecologia), l'Obra Cultural, o el sindicat STEI, que tradicionalment han nodrit de militància al PSM tenen molts de greuges amb la gestió del Pacte. Jugant-se el mateix espai amb UM, el PSM ha perdut la partida, i el vot d'esquerra ha anat al PSOE o a Esquerra Unida-Els Verds. Pel que fa a Palma, la pèrdua de regidor del PSM en favor d'Esquerra Unida ho diu tot. El creixement d'Esquerra Unida tampoc és per llançar coets, després de quatre anys de govern poc aprofitats, malentesos amb els Verds i generació de descontent en algunes àrees de la seva gestió. L'abstenció segueix essent d'esquerra: la dreta només ha perdut en un sol barri de Palma.

El PP ha sabut comprar allò que els treballadors cada vegada més precaritzats demanen en primer lloc: feina. El PP és qui més clots fa i qui més formigó posa, i això és feina, insostenible ambientalment, però és feina, i com més n'hi ha, més escarades es poden fer.

Treballant dissabtes i diumenges, un es pot comprar un bocinet de terra i plantar-hi un casetó de bloquets que mai no podrà gaudir, perquè el Pacte li ho posa difícil,i només les finques grans, dels que tenen doblers, poden construïr. Contra les segones residències hi estan sobre tot els qui ja en tenen. Però el Pacte també està a favor de la sostenibilitat en matèria turística i per la reducció de la planta hotelera, i això de bones a primeres sembla reduïr directament el nombre de cambreres.

El discurs patronal, és molt elemental, i arriba des de les empreses dels sectors fonamentals (hoteleria i construcció) a totes les orelles. Contra aquest missatge elemental no ha existit una bona pràctica alternativa ni ha arribat en aquestes mateixes orelles un discurs alternatiu a un sector important de població que, també cal dir-ho, és pel tipus d'activitat que realitza, poc qüalificat i format laboralment. A les Illes Balears és més fàcil trobar treball de peonatge que un treball amb estudis. El discurs de l'esquerra en altres temps que ja semblen molt llunyans oferia alternatives de feina directa mitjançant la potenciació del sector públic. Però aquest discurs ha desaparegut del mapa. Ara tothom fa polítiques neoliberals, i s'incentiven les empreses privades. Ni el Brasil de Lula amb alguns ministres anticapitalistes es capaç d'obrir camins alternatius.

El PP no és un partit obrer, i no obstant, és el partit més votat per la gent treballadora a les Illes Balears. Aquesta és la qüestió fonamental . La consciència de la necessitat de l'emancipació de la classe treballadora s'ha esvaït. Ja no es parla d'això als grans sindicats, pels quals el govern del PP no ho fa gaire malament (Fidalgo dixit). Així i tot personalment tots els treballadors aspiren a l'emancipació que, per això juguen a la primitiva, i aspiren a canviar de bàndol.

Encara hi ha prou vots a l'esquerra, segurament més dels que l'esquerra "política" es mereix i que dissortadament no expressaven més esperança que la d'aturar el PP. A la fi, la gent no ha entès què oferia l'esquerra. En canvi, ha entès que l'aposta per la sostenibilitat tenia en els treballadors les principals víctimes. No s'ha entès pel fet que ningú ho ha explicat, ni ha explicat les alternatives. No s'ha entès pel fet que no hi ha un intercanvi de diàleg social real, ni s'ha intentat en absolut apropar la política a la ciutadania.

No cal tampoc fer-se il·lusions, pensant que es tracta d'un accident i que a partir d'ara es pot reconduïr la situació. És probable que la conclusió vagi en sentit invers, i el poc que li queda a l'esquerra, d'esquerra, s'esvaeixi. Tal vegada la millor reacció seria el finiquit i la liquidació d'una esquerra que ha demostrat la seva inutilitat històrica, i tornar a començar de bell nou.

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Independència és democràcia

pobler | 07 Gener, 2008 16:17 | facebook.com

En comptes de democràcia participativa, el règim sorgit del franquisme ens ha encolomat la democràcia delegada i encotillada: un parlamentarisme presidit per un poder constitucional-monàrquic sacralitzat; i un aparell de l'Estat en què les forces repressives i judicials continuen ancorades en l'antic règim. En comptes de sistemes de gestió pròpia de les nacions al si de l'Estat, han mantingut un Estado de las Autonomías en què totes les disposicions són estrictament subordinades a un sistema parlamentari espanyol on sempre hi som, i hi seríem, minoritaris. I, en comptes de la gestió laica de la qüestió religiosa, l'Estat espanyol ha disposat unes normes que no desvinculen realment la vida religiosa del poder polític i l'acosten als favoritismes del franquisme. (Carles Castellanos)


Independència és democràcia


Per Carles Castellanos Professor de la UAB i membre del col·lectiu d'opinió Mata de Jonc.


El sistema polític espanyol transfranquista està fonamentat en tres columnes que estableixen unes formes de poder inamovible que l'allunyen d'un funcionament democràtic: monarquia, estat de les autonomies i la aconfessionalitat.

La conquesta de la independència no és res més (ni res menys) que un plet democràtic que es produeix per una ruptura, que consisteix a traslladar una font de sobirania aliena i imposada, a una altra en funció –democràticament– de la comunitat nacional.


Trobades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

Però l'Estat espanyol no té tan sols una mancança democràtica bàsica per aquesta «apropiació fraudulenta» de la sobirania nacional. El sistema polític espanyol transfranquista està fonamentat en tres columnes bàsiques que estableixen unes formes de poder inamovible que l'allunyen d'un funcionament democràtic ben establert; són formes de maquillatge d'una dominació de tocs oligàrquics: en primer lloc, la monarquia constitucional. En segon lloc, l'estat de les autonomies. I en tercer lloc, la aconfessionalitat.

En comptes de democràcia participativa, el règim sorgit del franquisme ens ha encolomat la democràcia delegada i encotillada: un parlamentarisme presidit per un poder constitucional-monàrquic sacralitzat; i un aparell de l'Estat en què les forces repressives i judicials continuen ancorades en l'antic règim. En comptes de sistemes de gestió pròpia de les nacions al si de l'Estat, han mantingut un Estado de las Autonomías en què totes les disposicions són estrictament subordinades a un sistema parlamentari espanyol on sempre hi som, i hi seríem, minoritaris. I, en comptes de la gestió laica de la qüestió religiosa, l'Estat espanyol ha disposat unes normes que no desvinculen realment la vida religiosa del poder polític i l'acosten als favoritismes del franquisme.

Un cop aquest sistema polític ha començat a entrar en crisi, és el moment de superar definitivament totes aquestes restriccions de la democràcia i obrir pas, amb la independència, a un sistema polític nou que, representant els interessos del nostre poble, posi fi als abusos econòmics, lingüístics i culturals de què som objecte de manera continuada, i que s'han accentuat darrerament amb l'ensorrada dels serveis públics i amb les repetides mostres d'odi i de menyspreu envers la nostra llengua i la nostra cultura.

La independència vol dir, per tant, si hem de fer cas a la nostra experiència col·lectiva, situar de manera clara la fi dels ròssecs del franquisme, la fi dels tics antidemocràtics, l'abolició de la monarquia borbònica, la supressió de les pressions del centralisme i del nacionalisme espanyol agressiu i bel·licista; vol dir fer efectiva la ruptura democràtica que s'havia d'haver fet amb el règim dictatorial.

La independència és, doncs, la porta a una altra concepció de la política i de la societat. La nova democràcia que ja estem construint és la del moviment popular actual, de la vida associativa i també la d'aquelles i aquells representants polítics que vulguin treballar de manera efectiva per la nostra llibertat col·lectiva.

En aquesta línia és important que cada dia hi hagi més sectors polítics favorables al dret de decidir per a la nostra nació, però perquè aquestes proclames siguin creïbles caldrà que es tradueixin en formes de suport explícit a la Plataforma pel Dret de Decidir i que també contribueixin a posar els nous fonaments d'una nova democràcia per al nostre poble. Seguint les valoracions que s'han fet des de fa temps en l'entorn de la CUP, ara ens convé construir aquells òrgans representatius que ens poden permetre d'actuar més enllà de les estructures del règim parlamentari monàrquic espanyol, ja obsolet al nostre país, tot proposant-nos nous reptes de futur. Ens cal l'Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans per l'Autodeterminació, la primera pedra d'abast nacional de la nostra nova democràcia laica, igualitària i republicana. Totes les organitzacions democràtiques i sincerament favorables al dret de decidir haurien de donar suport a aquest instrument necessari d'acció conjunta i independent.

Llibertat.cat 4.01.08


La transició i la lluita per la independència: memòria històrica


Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)



Lluís M. Xiricans (a la dreta de la fotografia)i un dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant, (a la dreta) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


Per Lluís M. Xirinacs.


En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


No hi estic gens d'acord


La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Qui vol matar el PSM? Articles de Gabriel Barceló i de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 07 Gener, 2008 10:00 | facebook.com

Les cartes són totes damunt la taula. Des del PSM-EN volem continuar jugant la partida, i volem que tots hi continuïn jugant. Ara bé, qui no tengui clar que els nostres adversaris són el PP i el PSOE, és que està jugant un altre joc. (Biel Barceló)


Construir un país sense exclusions


Per BIEL BARCELÓ I MILTA


Les negociacions per bastir una candidatura unitària de caràcter nacionalista i progressista capaç de situar per primera vegada una veu independent de les Illes Balears al Congrés dels Diputats estan en un moment complicat. La prioritat del PSM-EN continua sent la unió de totes les forces polítiques que reivindiquen un major autogovern per al nostre país en una plataforma sense sigles i sense exclusions, encapçalada per Pere Sampol. Per dues raons principals: perquè si no hi som tots, serà difícil aconseguir el diputat, i perquè no es pot construir un país amb exclusions.

És evident que a tothom li ha faltat flexibilitat i visió de país. Uns (UM, Esquerra i Entesa) pretenen excloure a Esquerra Unida, adduint que és un partit d´obediència estatal. Uns altres (EU) pretenen excloure a UM, adduint diferències ideològiques i programàtiques importants. Cal dir que tots els partits esmentats han acceptat el decàleg proposat pel PSM en el document "Una aliança per a la construcció nacional", presentat el passat dia 5 de desembre. Per tant, des del PSM entenem que no hi ha d´haver cap problema per fer una primera passa i, com a mínim, seure tots en una mateixa taula per definir conjuntament les característiques concretes del programa i de la candidatura.

Ara bé, també cal tenir en compte que de moment només hem sentit paraules. Els fets, fins ara, han estat els següents: quan UM es va presentar a les passades eleccions governava amb el PP, i defensava l´equidistància entre els seus socis i les forces progressistes; per la seva banda el PSM, EU-Verds i Esquerra es van presentar plegats (en el Bloc per Mallorca i Eivissa pel Canvi) amb l´objectiu de canviar el Govern (objectiu aconseguit, cal recordar-ho, gràcies a aquestes coalicions). EU-Verds es va oposar al nou Estatut (junt amb el PSM-EN) perquè, entre altres coses, consagra la desigualtat jurídica del català respecte del castellà i no resol els problemes de finançament del país; UM hi va donar suport (junt amb els dos grans partits estatals, PP i PSOE). EU-Verds han coincidit sempre amb el PSM-EN en qüestions com la defensa del territori i la lluita contra la corrupció. Destacats dirigents d´EU-Verds van participar en la manifestació del passat diumenge, a favor del dret de decidir (junt amb el PSM, Esquerra i Entesa); l´absència de dirigents d´UM va ser clamorosa.

Val a dir que des del PSM-EN valoram molt positivament el nou tarannà demostrat per la direcció d´UM sorgida del darrer congrés. Ara bé, aquesta formació encara ha de demostrar moltes coses: no pot pretendre fer en tres setmanes allò que no ha fet en 25 anys. I, sobretot, no està en condicions de donar lliçons de reivindicació nacional a ningú. Per això consideram que la manera que té UM de demostrar la sinceritat de la seva voluntat de participar en una candidatura unitària nacionalista i progressista és acceptar que hi podrà participar tothom que hi vulgui participar.

D´altra banda, volem deixar clar que la primera qüestió que el PSM-EN posarà damunt la taula a l´hora de definir el programa és que el diputat o diputats que siguin elegits per aquesta candidatura en cap cas donaran suport a Mariano Rajoy com a president del Govern de l´Estat. El PP representa el nacionalisme espanyol en estat pur: vol fixar el model d´estat (fins i tot pretén que l´Administració central recuperi competències!) i també el sistema de finançament actual, la qual cosa perpetuaria l´espoli fiscal que està minant el benestar dels ciutadans de les Illes Balears. A més, és una força reaccionària, contrària als avanços socials aconseguits en aquesta legislatura (llei de matrimonis homosexuals, llei de dependència, llei d´igualtat...). Tant des del punt de vista nacional com social, seria un suïcidi electoral que una candidatura unitària nacionalista i progressista es presentàs a les eleccions defensant l´equidistància entre el PP de Rajoy i el PSOE de Zapatero. Pensam que és evident, i en això coincidim amb EU-Verds. Si UM també ho veu així (ens estranyaria moltíssim que Esquerra i Entesa hi tenguessin dubtes) les diferències programàtiques que EU considerava insalvables es reduirien considerablement.

Les cartes són totes damunt la taula. Des del PSM-EN volem continuar jugant la partida, i volem que tots hi continuïn jugant. Ara bé, qui no tengui clar que els nostres adversaris són el PP i el PSOE, és que està jugant un altre joc.

Diario de Mallorca (6-I-08)


Pere Sampol feia seves les concepcions del president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista en plena postguerra. Digué el vicepresident del Govern de les Illes: "Ho va dir el president Lluís Companys: 'En el món hi ha moltes nobles causes per les que lluitar, però Catalunya (els Països Catalans) només en té a nosaltres'. Crec que és important que el conjunt dels nostres ciutadans assumeixin aquestes paraules". (Miquel López Crespí)



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt.

El problema dels atacs permanents contra el PSM només té una lògica i una causa. La lògica és que els avesats a fer politiqueria escalacàrrecs, tenen tal prepotència avui (prepotència política i mediàtica) que no poden concebre cap altra mena d'opció sinó com a pura follia. La causa és obligar-lo definitivament a adaptar-se al nou model autoritari i centralista de l'estat espanyol, convertir-lo en un club d'interessos particulars, una màfia per a omplir la butxaca dels polítics de torn, de manera que deixi d'una vegada per sempre de molestar amb les seves històriques reivindicacions nacionals, socials i ecologistes. (Miquel López Crespí)


100 articles en defensa del PSM


El nacionalisme del PSM


Vagi per endavant que qui signa aquest article no té carnet de cap partit que no sigui els de la defensa dels ideals de progrés i de justícia social, dels drets democràtics de les nacions a la seva llibertat. Ni tenc el carnet del PSM (com diuen alguns mal pensats o que no han llegit amb deteniment els meus articles) ni en Mateu Morro m'ha endollat de director general o pixantinter d'alguna oficina institucional.

Aquesta és la pura i sencilla realitat. Però sovint m'indignen els atacs infundats que es fan als nacionalistes d'esquerres. Ja fa més d'un quart de segle que sent aquests romanços. Si en temps de la transició era una formació "propera al terrorisme" perquè defensava els drets dels pobles a l'autodeterminació, més endavant els encolomaren, en un afany permanent per diluir la seva ideologia en el pragmatisme més cínic, oportunista i barroer, tots els calificatius que imaginaven podien dificultar els seu avenç dins del teixit social de la nostra societat.



Nanda Ramon

La història, emperò, no ha acabat. Molta gent que engreixa a recer del poder, xuclant d'aquí i d'allà, encara voldria "més moderació", més dedicació en exclusiva a cobrar, encalentir al poltrona i deixar-se de "radicalismes dogmàtics". El suprem descobriment de tots aquests analistes conclou en la brillant afirmació següent: "El PSM encara no ha fet una anàlisi realista de projecte global de país". Quina intelligència la d'aquest personal! No ens vengueu amb històries que aquí tots ens coneixem, germanets! En aquests moments el que més molesta del nacionalisme d'esquerres és el seu entestament en la defensa dels Països Catalans i a demanar públicament una reforma democràtica de la constitució espanyola que permeti l'exercici d'aquest dret.

El llibre Per Mallorca (Documenta Balear, 1997) de Mateu Morro on el dirigent nacionalista confirma les històriques tesis en defensa d'aquests conceptes, va ser silenciat. Els partidaris de la "moderació" del PSM el qualificaren com un "important error". Els gasetillers a sou de qui comanda deien que, en aquestes alçades de la democràcia, el que deia Mateu Morro -lluita per ampliar el sostre del nostre autogovern, per a consolidar un projecte de país diferent del de la dreta i del de l'autonomisme descafeinat -PSOE inclòs- feia olor de "ranci", de "forasenyat radicalisme extremista". Anem al gra de la qüestió. Què és el que fa mal de panxa als menfotistes, als cínics que imaginen que els partits han de ser tan sols una menjadora, un endoll per a quatre aprofitats sense principis ni ètica? Mateu Morro s'havia atrevit a fer aquestes afirmacions, per a nosaltres, tan plenes de lògica i normals. Deia l'actual Conseller d'Agricultura: "Manca construir la voluntat nacional de les classes populars de Mallorca, la consciència d'esser poble i de voler assolir la plena sobirania. I és per a aquesta finalitat que ens calen els partits nacionalistes capaços de mobilitzar els pagesos, els obrers, els professionals, els petits i mitjans empresaris, darrere un projecte de país, constituint un autèntic bloc històric fruit de la convergència entre voluntats i interessos. Solament així serà possible un país lliure de colonialismes estrangers i un model de societat progressista que ens permeti -juntament amb els altres pobles dels Països Catalans- formar part de la futura Europa dels pobles".

Un missatge molt semblant al de Pere Sampol, vicepresident del Govern de les Illes quan, a l'acte de cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu (Prada, 2001), reivindicà el marc nacional de Catalunya, la constitució d'un vertader espai comunicacional català tot denunciant l'espoliació econòmica que pareixen les Illes per part de l'Estat espanyol. Pere Sampol, en la línia que sempre ha defensat el secretari general del PSM Mateu Morro, proposà la via sobiranista en el procés cap a l'alliberament nacional.

Pere Sampol feia seves les concepcions del president Lluís Companys, assassinat per la dictadura franquista en plena postguerra. Digué el vicepresident del Govern de les Illes: "Ho va dir el president Lluís Companys: 'En el món hi ha moltes nobles causes per les que lluitar, però Catalunya (els Països Catalans) només en té a nosaltres'. Crec que és important que el conjunt dels nostres ciutadans assumeixin aquestes paraules".

Vet aquí, a tall d'exemple, les opinions que exalten fins a l'exasperació els "controladors ideològics" de l'evolució del PSM envers el no-res de l'oportunisme i la "modernitat". En el fons, no obliden les recents maniobres ordides per poderosos grups de pressió i els poders fàctics de les Illes quan volien que el PSM és "moderàs" anant amb UM a les eleccions (operació denunciada públicament pel mateix Mateu Morro): en el fons, del que es tracta és de rompre, sigui com sigui, la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres, aconseguir que l'electorat progressista pensi que aquest partit "és com els altres", una simple païssa per al profit personal dels més espavilats. Volen, amb tants d'"assenyats consells" acabar amb qualsevol referència històrica que ens lligui al passat, pugui vertebrar el present i ens permeti avançar, amb coherència, vers quotes cada vegada més altres d'autogovern.

Tot serveix per a provar de desprestigiar el nacionalisme d'esquerres. Recentment va ser demonitzat un interessant i utilíssim estudi fet per l'equip de Coordinació de Política Sectorial del PSM. En aquest estudi el PSM comparava el nostre arxipèlag amb la situació de la República de Malta. En Pere Sampol en fa fer referència en la seva intervenció a Prada. Per a l'equip de Coordinació de Política Sectorial del PSM, la independència de les Illes suposaria que pagaríem menys imposts i que podríem rebre una inversió per habitant de 360.000 pessetes més. Com digué el vicepresident: "El problema sorgeix quan, a més de ser els qui més contribuïm, se'ns escatimen els recursos, fins a tal punt que som la comunitat amb menys llits públics d'hospital per habitant, la darrera en inversió per educació (segons la transferència del 97), la darrera en infraestructures de transport...".

El problema dels atacs permanents contra el PSM només té una lògica i una causa. La lògica és que els avesats a fer politiqueria escalacàrrecs, tenen tal prepotència avui (prepotència política i mediàtica) que no poden concebre cap altra mena d'opció sinó com a pura follia. La causa és obligar-lo definitivament a adaptar-se al nou model autoritari i centralista de l'estat espanyol, convertir-lo en un club d'interessos particulars, una màfia per a omplir la butxaca dels polítics de torn, de manera que deixi d'una vegada per sempre de molestar amb les seves històriques reivindicacions nacionals, socials i ecologistes.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-VI-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS