Miquel López Crespí - Memòria històrica

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina. (Miquel López Crespí)

Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.

Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.

Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.

Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.

Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).

Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).

José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.

Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.

Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).

Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.

Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

1998 Mor a l'hospital de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat (Baix Llobregat), Jaume Fuster i Guillemó, escriptor i president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Web Llibertat.cat

Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i col.lectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys... (Miquel López Crespí)

Jaume Fuster: compromís polític i literari

En Jaume em deia que segurament va voler ser escriptor des de la infància. Explicava que, anant i venint d'escola, amb els companys del barri, els contava munió de faules; ja s'encetava la seva vocació literària. Després varen ser les redaccions escolars, les primeres col.laboracions en una revista d'ex-alumnnes del col.legi, més tard Presència i el primer llibre, una Breu història del teatre català, publicada l'any 1967. El 1971 surt la primera novel.la: Abans del foc, un relat generacional sobre les lluites universitàries, la presa de consciència política i els inicis d'escriptor. L'any següent s'edita De mica en mica s'omple la pica, la seva primera novel.la policíaca i un petit clàssic contemporani. A partir d'aquest moment la producció literària de Jaume Fuster s'amplia i es consolida arreu dels Països Catalans. És traduït al francès, a l'anglès i a l'italià. S'editen (entre molts d'altres llibres): La corona valenciana (1982); L'Illa de les Tres Taronges (1983); Les cartes d'Hércules Poirot (1983); Les claus de vidre, L'anell de ferro; La matèria dels somnis; Sota el signe de sagitari; Quan traslladeu el meu fèretre... Casat amb la nostra bona amiga, l'escriptora Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster residia a Barcelona i feia llargues estades a Bianiali (Sencelles).

L'any 1976 havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de novel.la (Tarda, sessió contínua, 3,45) i el de la Crítica del Serra d'Or de traducció de novel.la (Bella del Senyor). Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i col.lectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys...

Una mica desencisat de com havia anat la reforma del sistema de dominació de la burgesia (1976-77), enyorava amb tota la seva força sentimental els anys de lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans. Ell, que havia treballat intensament en el Congrés de Cultura Catalana (del qual ens deixà un magnífic reportatge històric: El Congrés de Cultura Catalana, Laia, 1978), pensava que seria útil tornar a les resolucions d'aquest històric Congrés i no se'n podia avenir de les renúncies dels nostres escriptors que aleshores havien lluitat per anar bastint una literatura nacional-popular. Opinava que mai com fins ara no havíem patit una agressió espanyolista tan forta, fins i tot des de l'interior de les nostres files. Sovint, duit per un cert pessimisme lúcid, confessava que vivíem una època de confusió ideològica que fa difícil veure la llum. Aleshores, en arribar aquí, et mirava de fit a fit i, per no desanimar-te encara més, concretava, sorneguer: "Ja saps que la creació és dubte, confusió, caos. Potser per això aquesta pot esdevenir una bona època per a la creació literària. El temps -i els crítics, ai las!- ens ho diran".

Diari de Balears (28-2-1998)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La recessió ha començat ja de fet als EUA. En Europa hi ha diverses bombolles immobiliàries a punt d'esclatar: a Espanya, Gran Bretanya, Irlanda i Bèlgica amaguen crisi immobiliàries que provocaran en els bancs europeus –també en els alemanys— una sacsejada molt més fort que la coneguda fins a ara per causa de la crisi subprime als EUA. En els esmentats països es produïxen des de fa temps vendes forçades. Només a Espanya, s'han cedit, empaquetat i revenut prop de 700 mil milions d'euros en crèdits hipotecaris: previsiblement es convertiran a no gaire trigar en crèdits “dubtosos”. En Gran Bretanya, el mercat hipotecari ja s'ha enfonsat. El pitjor del finals –una veritable crisi econòmica mundial— està assegurat. I presumiblement, abans del que es pensa. (Michael R. Krätke)

Caiguda lliure en els mercats de valors

Per Michael R. Krätke (1)

L'enganyosa calma que precedeix la tempesta va acabar definitivament aquesta passada setmana en les borses. Els professionals de l'optimisme com Jürgen Stark, economista en cap del Banc Central Europeu (BCE), no s'havien casat d'anunciar que les „turbulències“ havien quedat enrere, i que no podia parlar-se de crisi. Però en pocs dies s'han perdut els guanys borsaris de tot un any. Des de començaments de gener s'han esfumat 800 mil milions en valors borsaris.

No hi ha banc gran que no hagi registrat en els seus informes anuals pèrdues multimilionàries derivades dels seus fracassats negocis especulatius. La crisi creditícia es manté malgrat totes les temptatives per part dels Bancs Centrals de reflotar el mercat de diners amb injeccions de liquidesa i retallades de tipus. No va poder contenir-se la por a la recessió. Allò que va començar en el mercat hipotecari d'Eua com una crisi subprime, ha acabat per infectar tots els mercats financers, i també, a l'economia “real”.

El 21 de gener de 2008, un veritable “dilluns negre”, i la por a una crisi econòmica d'abast mundial va dur el pànic a les borses de tot el món. En poques hores, els preus de les accions, i en primer lloc els valors financers, es van desplomar. Els índexs borsaris assenyalaven per onsevulla –a Europa, a Àsia, en els EUA— pèrdues dramàtiques d'entre el 5 i el 8 per cent. Queda només el feble consol que les pèrdues no arribessin a depassar per poc el llindar oficialment establert per a un crac borsari (la caiguda de més d'un 10 per cent en un dia). Només a l'Índia va caure l'índex Nifty –relatiu a les 50 majors empreses del país— un 10,68%. Però des del començament de l'any borsari els mercats de valors del món han registrat un imponent 15% de pèrdues (només el DAX [índex alemany] ha perdut un 10%).

La construcció d'habitatge a EUA ha davallat més d'un 40 per cent.A diferència de l'ocorregut en la crisi asiàtica fa deu anys, cap govern ni banc central aconsegueix avui mateixcontenir la crisi en proporcions regionals o nacionals. Hi ha una raó mus simple: tots –des dels bancs d'inversió estadunidenses, fins als bancs industrials i comercials alemanys (i també els regionals)— s'han involucrat en el joc d'alt risc dels derivats crediticis: el volum del comerç global amb „productes financers estructurats“ es va multiplicar per tres des de 2001. No hi ha banc que no hagi especulat amb fons hedge o amb “societats instrumentals“ d'oportuna creació. Els préstecs hipotecàriament protegits no eren ni són altra cosa que una forma de derivats financers, després dels quals s'oculten crèdits dubtosos.

Quan va esclatar la crisi hipotecària nord-americana al juliol de 2007, les seves dimensions només podien ser sospitades. Però el que des del començament va estar fora de qüestió és que en tot el món hi havia grans bancs, companyies d'assegurances, empreses financeres o filials seves en possessió d'enormes quantitats de títols devaluats. En tot el món, els executius dels bancs van tractar de ocultar als seus accionistes les proporcions del desastre. Els bancs es van tancar uns als altres l'aixeta dels diners, van elevar els tipus d'interès en el mercat de diners en increments sense precedents, van endurir les condicions del crèdit i van atresorar capital monetari. Quan setmanes després es van donar a conèixer els informes trimestrals, es va veure que amb raó desconfiaven uns dels altres. Un gran banc internacionalment actiu rera l' altre, van haver de treure els cadàvers de l'armari. El City Bank, Merrill Lynch, J.P. Morgan, el suís USB, la Deutsche Bank i molts altres van haver de reconèixer pèrdues multimilionàries en el tercer trimestre. Fins ara s'han computat oficialment més de 145 mil milions de dòlars, però bancs, asseguradores i fons d'inversions segueixen asseguts sobre muntanyes de papers especulatius invendibles.

Es preveu que aquests fets a escala mundial sumaran unes pèrdues d'entre 400 i 500 mil milions de dòlars. Particularment xocant per als alemanys: també els bancs regionals SachsenLB i WestLB es van lliurar a aventures especulatives, registrant pèrdues multimilionàries. Ambdós instituts van estar a prop de la fallida, i només es van salvar perquè es va obligar als contribuents de Saxònia i de Westfalia i la Renània septentrional a carregar amb una notable part de les pèrdues.

Després que el pretès sòlid banc hipotecari Munich Münchner Hypo Real Estigues hagués de posar en el seu deure gairebé 400 milions d'euros en títols crediticis dubtosos, es pot pensar amb consol que np hi ha un gran banc alemany que no es vegi afectat per aquesta crisi financera. Però la crisi internacional no ha fet sinó començar; i està lluny d'haver arribat al seu zènit. Fins i tot la crisi del mercat immobiliari amb la que tot va començar, no ha fet sinó iniciar la seva marxa. Des de fa mesos baixen els preus immobiliaris, i puja ràpidament el nombre dels morosos, dels embargaments i de les subhastes immobiliàries forçoses.La construcció d'habitatge a EUA ha baixat més d'un 40%! Cada mes, entre 20 i 30 mil milions de dòlars van a parar a crèdits de rescat destinats a refinanciacióo ajornament, sempre amb interessos notablement més elevats. Centenars de milers, per ventura milions de propietaris d'habitatges d'EUA no podran seguir pagant les seves hipoteques, avança l'ona de subhastes forçoses (amb la corresponent pèrdua per als bancs). En 2007 va haver 1,4 milones de vendes forçoses; es calcula que en 2008 haurà almenys 1,5 milions. Des de mitjans de 2007, els preus dels habitatges han baixat notablement: prop d'un 20% en les zones rurals; prop d'un 40% en les ciutats.

Les previsibles pèrdues totals d'aquesta crisi immobiliària depassaran de bon tros –més de 3 bilions de dòlars— les pérdues derivades de l'esclat de la bombolla de la New Economy en 2000/2001. La present crisi financera supera tot el que es coneix fins ara a Europa.

També a Europa hi ha una crisi immobiliària en marxa .

No pot sorprendre la caiguda de la resta dels crèdits als consumidors. Des de juliol de 2007, la morositat en el finançament dels automòbils ha crescut ràpidament i segueix creixent en els EUA. Una mica fatal per al major mercat automobilístic del món, en el qual més del 89% de totes les vendes es financen amb crèdits.

El boom del consum de prèstec –possibilitat i accelerat per uns preus immobiliaris en alça aparentment indefinida— està esgotat (no només als EUA). Aleshores, els bancs, que han finançat les compres d'automòbils, les targetes de crèdit i altres formes de préstec als consumidors, haurien d'amortitzar milers de milions. I de tal manera, que també el mercat d'assegurances contra la morositat (credit default swaps) es veurà afectat. Les mateixes grans companyies asseguradores no es veuen ara en situació de poder compensar les pèrdues generades per l'espectacular caiguda de preus dels derivats financers i dels títols de valor-paper. S'estima en més de 3,3 bilions de dòlars les reclamacions d'assegurances en curs, de manera que les grans companyies asseguradores, que han especulat elles mateixes en gran, estan al seu torn empantanades per milers de milions. Aquesta tendència va ser el desencadenant del pànic en les borses de tot el món la passada setmana, perquè, si les mateixes asseguradores del crèdit trontollen, no es veu el final del túnel de la crisi creditícia.

Així, la recessió ha començat ja de fet als EUA. En Europa hi ha diverses bombolles immobiliàries a punt d'esclatar: a Espanya, Gran Bretanya, Irlanda i Bèlgica amaguen crisi immobiliàries que provocaran en els bancs europeus –també en els alemanys— una sacsejada molt més fort que la coneguda fins a ara per causa de la crisi subprime als EUA. En els esmentats països es produïxen des de fa temps vendes forçades. Només a Espanya, s'han cedit, empaquetat i revenut prop de 700 mil milions d'euros en crèdits hipotecaris: previsiblement es convertiran a no gaire trigar en crèdits “dubtosos”. En Gran Bretanya, el mercat hipotecari ja s'ha enfonsat. El pitjor del finals –una veritable crisi econòmica mundial— està assegurat. I presumiblement, abans del que es pensa.

Michael Krätke, membre del Consell Editorial de SINPERMISO, va estudiar economia i ciència política a Berlín i a París. Actualment és professor de ciència política i d'economia en diverses universitats alemanyes i en l'estranger, des de 1981 principalment a Amsterdam. Coeditor de la revista alemanya SPW (Revista de política socialista i economia) i de la nova edició crítica de les Obres Completes de Marx i Engels (Marx-Engels Gesamtausgabe, nova MEGA). Investigador associat a l'Institut Internacional d'Història Social a Amsterdam. Autor de nombrosos llibres sobre economia política internacional.

Web Ixent

Felip de Borbó ja n’ha fet quaranta

El príncep no pogué celebrar l’aniversari de manera prevista per la neu al Líban

AGÈNCIES. Palma.

El príncep d’Astúries entrà ahir en la temuda franja dels 40, malgrat que aquells que el coneixen asseguren que es troba en un dels seus millors moments personals. L’agenda de l’aniversari es va veure truncada pel mal temps, ja que estava previst que Felip passàs el dia al Líban amb els soldats espanyols que hi ha destinats i el temporal va obligar a canviar el viatge per una videoconferència.

Abans, però, de la connexió via satèl·lit, Felip aprofità la presència dels periodistes per donar les gràcies per totes les felicitacions rebudes, i fins i tot féu extensiva aquesta gratitud als mitjans de comunicació pels programes especials dedicats a la seva persona amb motiu del seu 40è aniversari.

Segons confirmaren fonts de la Zarzuela, el príncep celebrà ahir vespre, i en privat, el seu aniversari. Al llarg del dia, l’hereu de la Corona mantingué la seva agenda habitual. Amb el ressò del 70è aniversari del rei a principi d’any i els mitjans de comunicació destacant un 2007 molt complicat pel monarca, el príncep sembla que és l’altra cara de la moneda i que està travessant la millor etapa de la seva vida al costat de Letícia Ortiz i les seves dues filles, Elionor i Sofia. []

Diari de Balears (31-I-08)

No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta. (Miquel López Crespí)

Contra els borbons

Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.

Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.

No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.

Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.

Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".

Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?

Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.

La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!

Miquel López Crespí

Palma, 10 de maig del 2005

Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Dos anys del retorn incomplet dels documents espoliats a Salamanca

La Comissió de la Dignitat reclama que s'acabi amb la il·legalitat · La Generalitat fa pública la llista dels afectats pendents de rescabalar

Demà, dijous, farà dos anys del primer i únic retorn de la documentació catalana requisada pels franquistes a la fi de la guerra del 1936-39 i retinguda a Salamanca. La Comissió de la Dignitat demana al govern de la Generalitat de Catalunya que exigeixi a l'estat que compleixi amb el deure de retornar uns documents que per llei haurien de ser en mans dels seus legítims propietaris, que la Generalitat xifra en més de tres-cents. La Comissió avisa que el divendres 8 de febrer presentarà un document legal que pot fer ajudar a desencallar la situació. Recorda que la ciutadania de Catalunya va protagonitzar un dels actes més massius a favor de la memòria històrica el 21 d'octubre i que els partits estan obligats a donar-hi una solució.

Considera que el 31 de gener de 2006 va ser un moment d'esperança per a Catalunya, que ara s'ha traduït en un profund desencís, i titlla d'insultant que l'estat espanyol incompleixi una llei vigent per interessos electoralistes. Xifra en dos milions els documents que encara s'han de retornar a ciutadans i entitats espoliades, i demana als partits polítics catalans i valencians que incloguin el retorn als seus programes.

Atenció directa als afectats

El departament de Cultura i Mitjans de Comunicació ha habilitat el telèfon 935.897.788 i el correu anc.cultura@gencat.cat per atendre els afectats i resoldre'ls els dubtes. El conseller Joan Manuel Tresserras denuncia que l'estat comet un greu error polític i una falta moral, perquè menysprea els drets de les persones afectades i dels seus descendents.

Només cinc-cents lligalls

De moment, el govern espanyol sols ha restituït cinc-cents lligalls a la Generalitat de Catalunya, però cap dels dos milions de documents que l'exèrcit franquista va furtar a entitats i particulars.

L'ex-ministra espanyola de Cultura, Carmen Calvo, s'havia compromès a constituir la comissió mixta per al retorn dels documents abans de l'estiu de l'any passat. El seu substitut, César Antonio Molina, va aturar-ho amb la justificació que s'havia de constituir un centre de documentació sobre la memòria històrica a Salamanca abans de restituir els papers, una condició que la llei de novembre de 2005.

CiU, ERC i ICV van presentar una moció conjunta al congrés espanyol el 16 d'octubre reclamant que es complís la llei, però els vots del PSOE, el PP i el PSC van tombar-la.

VilaWeb (30-I-08)

Els manuscrits de Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que havia guanyat el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris) només em resta l'esborrany de Les Germanies. (Miquel López Crespí)

No sé si encara hi seré a temps de reclamar els papers que em segrestà la Brigada Social. Aquests anys, participant en les campanyes de reclamació dels papers de la República segrestats per les forces franquistes, parl de l'ajut solidari que hem donat tants d'esquerrans illencs a la Comissió de la Dignitat, entestada, com pertoca, a recuperar els papers existents als arxius de Salamanca, he pensant sovint en els meus originals, en les revistes robades, en les obres de teatre i les narracions que mai més no vaig poder recuperar. (Miquel López Crespí)

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en una línia de defugir la podridura de determinat "teatre" idiotitzador (segons quines obres del teatre "rekional", que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchis Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouilh, Ionesco, Beckett, etc. Els manuscrits de Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que havia guanyat el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris) només em resta l'esborrany de Les Germanies.

No sé si encara hi seré a temps de reclamar els papers que em segrestà la Brigada Social. Aquests anys, participant en les campanyes de reclamació dels papers de la República segrestats per les forces franquistes, parl de l'ajut solidari que hem donat tants d'esquerrans illencs a la Comissió de la Dignitat, entestada, com pertoca, a recuperar els papers existents als arxius de Salamanca, he pensant sovint en els meus originals, en les revistes robades, en les obres de teatre i les narracions que mai més no vaig poder recuperar.

No em puc conformar amb un esborray d'unes obres guardonades a Alacant i a Menorca. Vull, i ho deman públicament, la devolució del que em va ser robat a la força i amb nocturnitat. En aquell temps no solament et venien a detenir per haver lluitat per la llibertat, sinó que a la tortura física que significaven les detencions a altes hores de la nit, l'anada, amb els sicaris al darrere, fins als soteranis de Govern Civil, els brutals interrogatoris, s'havia d'afegir la desaparició en mans de la policia política d'obres literàries que havia costat anys escriure. Per tant jo no em vull conformar amb aquest esborrany que he trobat en una de les meves antigues carpetes. Vull els meus originals, tots, sense que em manqui cap ni un i, també, les revistes de la guerra civil que em segrestaren. Revistes que són d'un valor incalculable, almanco, sentimentament i culturalment.

L'esborrany de Les Germanies que he trobat té unes cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca i que, com he explicat més amunt, desaparegué en mans de la Brigada Social. Record a la perfecció que el projecte inicial de Les Germanies sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle!- a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra un pic acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió, o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar). Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou.

Vull intentar reconstruir la història de la meva dedicació al teatre, saber exactament quines obres meves eren guardonades en els anys setanta i, per aconseguir unir novament els fills trencats per les detencions, em cal, com ja he explicat, la devolució de tots els meus papers segrestats.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-IV-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Una gran pancarta sota el lema «Festes sense bufetades, exigim una resposta» encapçalava la comitiva i un grup de «tamborers de la pau» donava ritme a la protesta. A l'acte hi assistiren els afectats pels antidisturbis que, segons la seva versió «en un moment donat un membre de la Policia Local perdé els nervis i pegà un cop amb el seu casc a un al·lot que parlava amb ell, fent-li un trau a la cella», manifestà un dels portaveus d'aquesta concentració, Xavier Moyà. Durant la concentració es llegí un manifest en què tots els presents denunciaren el desplegament policial «desproporcionat» a Sant Canut, rebutjaren «l'abús de poder» de les forces policials i la seva «brutalitat» i exigiren el dret com a ciutadans de «poder viure unes festes autogestionades i lliures als espais públics. «Prou de repressions, volem explicacions», expressaren tots els assistents. (Laura Morral, Diari de Balears)

Unes cent persones protesten contra l'atac «violent» de la Policia a la Feixina

Exigiren raons pels cops rebuts i el cap dels agents justificà que les càrregues realitzades foren «curtes»

LAURA MORRAL. Palma.

Un centenar de persones es concentraren ahir davant la plaça de Cort per protestar contra els «atacs violents» de la policia local a tot el grup de gent que celebrava la festa alternativa de Sant Sebastià a la plaça de la Feixina. Segons la versió dels afectats, una cinquantena d'agents desallotjaren aquest espai públic utilitzant càrregues de gasos lacrimògens, a la vegada que copejaren amb porres els assistents a la revetla per fer-los fora i possibilitar que la brigada d'Emaya fes la plaça neta.

Una gran pancarta sota el lema «Festes sense bufetades, exigim una resposta» encapçalava la comitiva i un grup de «tamborers de la pau» donava ritme a la protesta. A l'acte hi assistiren els afectats pels antidisturbis que, segons la seva versió «en un moment donat un membre de la Policia Local perdé els nervis i pegà un cop amb el seu casc a un al·lot que parlava amb ell, fent-li un trau a la cella», manifestà un dels portaveus d'aquesta concentració, Xavier Moyà. Durant la concentració es llegí un manifest en què tots els presents denunciaren el desplegament policial «desproporcionat» a Sant Canut, rebutjaren «l'abús de poder» de les forces policials i la seva «brutalitat» i exigiren el dret com a ciutadans de «poder viure unes festes autogestionades i lliures als espais públics. «Prou de repressions, volem explicacions», expressaren tots els assistents.

Les seves demandes peforen ateses durant l'acte, en el moment que la directora general de seguretat ciutadana, Pepa Peláez es dirigí als assistents de la protesta per conciliar postures, totalment contràries entre si. De fet, el cap de la Policia, Nicolás Herreros justificà pel matí aquesta intervenció policial dient que els agents estigueren durant una hora conversant amb els joves perquè abandonassin la plaça ja que «la música ja havia acabat». Segons la seva versió, els joves respongueren amb insults i llançaren botelles. Llavors «es realitzaren dues petites càrregues, curtes, efectuades per uns 44 policies», indicà Herreros. Però el cas és que Daniel Martínez, un altre afectat, senyalà que hi ha, almanco, una vintena d'informes mèdics i una denúncia formal interposada.

Diari de Baleares (30-I-08)

PALMA: UNA BRUTAL INTERVENCIÓ POLICIAL TANCA LA REVETLLA DE SANT CANUT 2008

Les persones de Ciutat no tenim dret a gaudir de les festes municipals més enllà de la planificació administrativa. Un dispositiu mixt de policies locals i nacionals carrega amb gran contundència contra les assistents a la Revetlla alternativa de Sant Canut a la plaça de Sa Feixina, justificant-se en la feina dels encarregats de la neteja. Degut a l'actuació totalment desproporcionada, diverses persones resultaren ferides a causa dels cops de porra, de cascs i de l'ús de gasos lacrimògens.

Les persones agredides volem demanar explicacions a les autoritats municipals implicades en aquest assumpte. Per què les autoritats despleguen més de 80 agents antidisturbis amb l'excusa de la neteja només a la plaça de Sa Feixina? És necessari recórrer a la força bruta contra la ciutadania que gaudeix de les festes de Sant Sebastià?

Reivindicam la possibilitat de gaudir d'unes festes populars en espais públics sense la criminalització de les activitats no previstes per l'administració.

Per reforçar la comunicació d'aquesta actuació i ajudar a que arribi a quanta més gent millor, s'ha creat un compte de correu on dirigir versions dels fets, fotografies, vídeos o qualsevol altre material que pugui ser d'utilitat. El compte és santcanut08@gmail.com

Brutalitat policíaca a les Festes de Sant Sebastià. Crònica dels fets.

El 19 de gener, a Palma es celebra la revetlla de Sant Sebastià, patró de Ciutat. La festa s'organitza entorn a algunes places del centre de la ciutat, on hi ha foguerons i concerts. Una d'aquestes places, des de fa més de 10 anys, es dedica a la revetlla alternativa de Sant Canut. Aquesta és la única plaça que no organitza directament l'ajuntament, sinó que hi ha un grup divers de persones que s'hi dediquen, sol·licitant el permís a les autoritats competents. Aquesta any, Son Canut s'ha celebrat a Sa Feixina, a diferència de les darreres edicions que s'havien situat a Ses Voltes, per lo que ja havia una intenció de treure-la del circuit de places del centre. Tot i així, la festa va ser un gran èxit amb la participació de molts de grups i de joves que gaudiren de la música i els foguerons.

Presentem ara la crònica del trist final de la revetlla d'enguany: cap a les 4:00 de la matinada, el concert es va acabar i algunes persones van començar a marxar cap a casa... hi havia molt d'ambient a la plaça, la gent estava contenta i comentaven la vetllada vora del foc. Encara sonaven tambors i no eren pocs els que ballaven. Algú va advertir de la presència d'un important dispositiu policial a Via Argentina, però la gent seguia xerrant tranquil·la. De mica en mica, agents de la policia local de Palma van anar demanant a la gent que abandonés la plaça, que la festa ja havia acabat i havien de netejar. En aquests moments encara s'estava desmuntant l'equip de l'escenari... i la gent va pujar cap al fogueró que hi havia a la part central. Allà restaven encara unes 150 persones.

La policia va seguir fent pressió per fer-nos sortir, insistint que s'havia de netejar la plaça, però encara no havia arribat el servei de neteja i la gent s'ho prenia amb calma. Varen formar un doble cordó, el primer d'agents de la policia local i el segon amb policies nacionals... sumaven uns 80 agents (la policia anava amb proteccions d'antidisturbis, alguns amb el casc a la mà, però un segon grup duien tot l'equip sencer posat: casc, armadura, ...) que no convidava a la distensió de la situació. En un moment donat, un membre del cos de la policia local va perdre els nervis i va pegar un cop amb el seu casc a un al·lot que parlava amb ell, fent-li un trau a la cella. El policia no va voler identificar-se, ni cap dels seus companys va voler telefonar una ambulància tot i que aquell al·lot estava sagnant de valent.

Mentrestant, gran part de les persones no s'adonava encara del que estava passant. Els pocs que ho varen veure van seure's a terra per demanar, pacíficament, un canvi d'actitud dels agents i que ajudessin a la persona a qui havien agredit. La policia nacional va ser l'encarregada d'arrossegar els cossos de les assegudes, que deixaren el cos mort sense oposar resistència, fins a treure-les de la plaça. Ho feren amb violència, arrossegant el cos d'alguna companya per la plaça, insultant i pegant un cop de bota al cap d'un altre company.

En aquest punt, el cordó policial d'antiavalots, equipat amb escuts, cascs i porres va començar a fer pressió sobre el grup de gent al voltant del foc, tot empenyent-les violentament amb els escuts. Entre elles, es trobaven algunes persones de l'organització a les que se'ls va donar el mateix tracte que a les demés, tot i que encara estaven desmuntant. La situació era tensa i varen començar alguns cops de porra a les primeres files, amb lo que tot es va disparar. El grup va haver de començar a córrer escales amunt, perseguits per una forta càrrega policial. Algunes persones van caure a terra, cegades per l'esprai antiagressions que usaven els municipals, i els agents les feren alçar-se a cops. Les persones que arribaven a la part de dalt de la plaça es topaven amb un segon cordó que impedia la sortida i que les ruixava amb esprai deixant-les cegues per una bona estona. Fins i tot fora de la plaça encara les van copejar i van fer córrer per Via Argentina i Passeig Mallorca amunt on el cordó va començar a retrocedir.

Moltes persones van resultar copejades o afectades pel líquid lacrimogen. Algunes ja han obtingut un part mèdic on s'informa del seu estat. Animem a totes aquelles persones que hagin quedat malmeses, acudeixin als centres hospitalaris per sol·licitar un part... Cal fer evident la brutalitat amb que va actuar el dispositiu policial .

Crònica rebuda per e-mail

Un grup de joves denuncia el «violent» desallotjament a un festival alternatiu

Afirmen que els agents tancaren la festa de Sant Canut a Palma amb cops, insults i esprai de pebre

REGINA CERVANTES. Palma.

Un grup de joves es posà ahir en contacte amb Diari de Balears per denunciar la «violència» amb la qual foren desallotjats per un nombre «desproporcionat» d'agents del parc palmesà de la Faixina, on enguany es duia a terme la festa de «Sant Canut», dissabte a la nit.

Els assistents a la desena edició de Sant Canut, festival alternatiu a la revetla de Sant Sebastià, recordaran bé la festa d'enguany, i no precisament pel bon ambient ni per la seva nova ubicació, sinó per un final de festa que va tenir com a protagonistes, d'una banda, un grup de joves assistents i, de l'altra, els policies que s'hi desplegaren per desallotjar-los del parc.

Segons el relat dels joves, un pic acabats els concerts, devers les 4 de la matinada, molts d'assistents abandonaren el lloc, però d'altres quedaren a la part inferior de la plaça per gaudir del final de festa, mentre es recollia l'escenari i les barres.

Va ser llavors quan les policies Local i Nacional, que s'hi havien desplegat temps abans amb devers 10 furgons i entre 50 i 75 agents amb els seus respectius equips antidisturbis, segons els denunciants, exigiren als joves que abandonassin aquell indret per deixar pas als operaris d'Emaya per fer neta la plaça.

En aquell moment, segons els testimonis, el nombre de gent congregada a la plaça era d'unes 100 persones. Els joves asseguren que els agents es dirigiren a ells amb molta violència i que, en un moment donat, detonà la tensió el fet que un dels policies copejàs amb el casc un dels presents, que quedà estès en terra, ensangonat, amb una cella trencada. Davant aquesta violència, els joves decidiren asseure's en terra en un acte de protesta pacífica, després de la qual cosa, segons denuncien, foren arrossegats, insultats i copejats pels agents, equipats amb escuts i cascos. Els assistents assenyalen també que, a mesura que el cordó policíac els arrossegava cap a la part superior de la Faixina, allà, més agents que formaven un altre cordó, els ruixaren amb esprai antidisturbis i aprofitaren la ceguesa dels joves en terra per propinar-los cops de peu. Alguns fins i tot afirmen que hagueren de córrer fins a la plaça del Baluard o a Jaume III per desfer-se dels agents, que un pic complit l'objectiu de deixar buida la plaça encara els seguien i els pegaven.

La versió de la Policia afirma que eren entre 350 i 400 els joves presents, i que els operaris d'Emaya estaven esperant per fer net. El cap operatiu assegurà que, entre les 4.30 i les 5.45, es dedicà a «negociar» amb els presents perquè abandonassin la plaça, cosa que els joves rebutjaren sota consignes com «La festa no acaba, Emaya fora» i que es veieren «volar» algunes pedres i alguna botella, després de la qual cosa es veieren «obligats» a intervenir. Alguns joves es traslladaren a centres hospitalaris per ser tractats de les lesions. De moment no han presentat cap denúncia oficial pel que consideren una «acció desproporcionada, i més tenint en compte que a altres places de Palma gairebé «no hi havia vigilància».

Diari de Balears (21-I-08)

Sampol critica la «subhasta» electoral «sense credibilitat» de Zapatero i Rajoy

Veu una «aberració» que el socialista proposi tornar 400 euros a cada contribuent

Q.T. Palma.

El candidat al Congrés de la coalició nacionalista Unitat per les Illes, Pere Sampol, criticà ahir la «subhasta» electoral en la qual han entrat els candidats del PSOE i del PP a la presidència del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, llançant propostes com la de retornar 400 euros a tots els contribuents, o la promesa de crear 2'2 milions de lloc de treball. Segons el nacionalista, aquest tipus de plantejaments «els fan perdre tota credibilitat».

Especialment contundent fou Sampol a l'hora de rebutjar la proposta de Zapatero de tornar 400 euros als 13'5 milions de persones que paguen l'IRPF. Segons el nacionalista, és una «aberració» perquè els imposts han de servir per redistribuir la riquesa, i aquesta bonificació no diferencia entre rics i pobres i també la rebran les persones d'alt nivell adquisitiu. «Atempta contra l'Estat del benestar i seria impensable que això es digués al nord d'Europa», afirmà Sampol, que també criticà que Zapatero proposi ara iniciatives que no ha posat en pràctica aquests quatre anys. «Això és política de campanari», sentencià.

De la proposta formulada en la mateixa línia per Rajoy per revisar l'IRPF, el candidat assenyalà que està a favor de reduir trams impositius, però només als més necessitats, no als més rics.

El nacionalista encara va ser més crític amb una altra iniciativa del candidat popular, la de crear 2'2 milions de llocs de treball en quatre anys. «Què fara, una empresa pública?», assegurà en to sarcàstic. Segons Sampol, un «ultraliberal» com Rajoy no hauria d'atribuir als poders públics la capacitat de generar aquests llocs de feina. «És pur voluntarisme» perquè «no dependrà d'ell», sinó de molts d'altres factors relacionats amb l'economia internacional i que ell no controla.

El mateix afirmà del compromís del líder conservador de garantir creixements econòmics propers al 4%. En canvi, Sampol valorà les propostes de crear noves places d'escoletes o per incrementar salaris i pensions als més desafavorits, que han fet tant Rajoy com Zapatero. Però, al mateix temps, lamentà que no ho haguessin fet mentre han ocupat el poder.

«Tot això, el PSOE ho hauria pogut plasmar en els darrers pressuposts», i «el PP governà només fa quatre anys i no va fer res del que diu», recalcà l'actual senador autonòmic, que advertí que ell no entrarà en aquesta «subhasta» electoral. «Faré propostes que siguin creïbles perquè la meva estratègia és presentar-les al Congrés, cercar suports i que els dos grans partits hi votin a favor o quedin en evidència davant els ciutadans».

Diari de Balears (29-I-08)

Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. Si el Pacte hagués acceptat la intel·ligent proposta de Pere Sampol, ara hauria estat molt difícil al PP provar de desmuntar el que ja estaria consolidat. Una televisió autonòmica fonamentada en una determinada línia progressista i de reconstrucció nacional i cultural no hauria pogut ser desmuntada per les bones. Però a la socialdemocràcia espanyola, en aquest cas al PSOE balear, no li interessava una proposta nacionalista i d'esquerres com la de Pere Sampol. Els partits d'àmbit estatal ja tenen els seus mitjans de comunicació i no necessiten de la consolidació d'un espai propi que, pensen, pot fins i tot perjudicar els grups mediàtics que els sostenen i promocionen a escala estatal. (Miquel López Crespí) (2005)

Quan els espanyolistes no volien una televisió autonòmica

Defensa de Pere Sampol

La recent inauguració [2005] de la televisió autonòmica, IB3, l'espectacle que poguérem contemplar només fa uns dies, evidencia novament, per a aquells que tenen la memòria curta, un dels errors més grans del Pacte de Progrés. Que el Pacte, malgrat les advertències fetes quasi diàriament per aquells que li donàvem un suport crític, no tengués prou valor per portar endavant un projecte com el que està realitzant el PP, demostra una curtor de mires molt extremada.

Ara, tot són queixes, comunicats de protesta, nervis, potadetes en constatar el perill que s'acosta. És evident que el partit que governa les Illes, com el que governa a Madrid, provarà d'instrumentalitzar el medi, en aquest cas IB3, al seu favor. Imagín que per això mateix han portat endavant un projecte que, en la nostra opinió, hauria d'haver concretat el Pacte de Progrés

Mai no m'he explicat els motius pels quals els dirigents del Pacte no escoltaven els seus votants, els sectors socials que els havíem donat suport actiu. A mesura que van passant els anys s'amplien i es fan més grossos els errors comesos per no haver tengut la sensibilitat d'escoltar la seva base social. Fa feredat recordar la indiferència que els polítics de l'esquerra acomodada que vivien dels sous institucionals, sentien per les suggerències fetes pels més diversos col·lectius de l'autèntica esquerra de les Illes. El cas de l'arraconament del Pla d'Ordenació Territorial és, juntament amb la renúncia a bastir una televisió autonòmica, un bon exemple dels greus errors que es cobraren el seu preu amb la derrota progressista del 2003. És difícil entendre per què els partits del Pacte oblidaren tan ràpidament, en referència a la protecció dels nostres minvats recursos i territori, les reivindicacions de les grans mobilitzacions ecologistes d'abans de 1999. Instal·lats a la cadireta ja no pensaven que varen ser precisament aquestes manifestacions les que crearen el clima per a la seva victòria electoral. Com era possible tenir tan poca memòria històrica? Reconec que no ho entenia en temps del Pacte i tampoc no ho entenc ara mateix. Qui signa aquest article en va escriure prop de quatre-cents, hi ha constància a les hemeroteques, fent nombrosos suggeriments quant a complir les promeses del Pacte signant el 1999.

Les burocràcies fracassades el 2003, ploren en constatar que el PP controlarà IB3 i aquest control possibilitarà, no en mancaria d'altra, una possible victòria conservadora el 2007. Però si tot això se sabia, si l'esquerra oficial era advertida dia a dia... per quins motius acabaren la legislatura sense portar endavant cap dels projectes que eren tan necessaris per a la nostra societat i, també, no ho oblidem, per a la seva mateixa supervivència en el poder?

Aleshores regnava en tots els despatxos oficials la més absurda i brutal prepotència. Munió d'"amics" servils, d'aquells que només saben dir que sí als que comanen per a cobrar substancioses pagues, feien creure als dirigents del Pacte que tot funcionava com una seda. Els enganyaven, mentre continuaven xuclant de les mamelles del poder.

Ara tot són cops de pit i lamentacions en veure que el PP consolida les seves posicions fent, com en el cas de la televisió autonòmica, el que no va voler fer el Pacte.

Potser hauria estat un encert fer cas, quan era hora, de la proposta de creació del canal autonòmic defensada per Pere Sampol i el PSM, els únics que tengueren una visió clara del que s'esdevenia. Ni el PSOE ni els altres partits del Pacte no donaren cap mena de suport a una iniciativa que, passat el temps, es comprova com era bàsica per a la simple supervivència política i, també, per a conformar un determinat tarannà cultural dins la societat. Si el Pacte hagués acceptat la intel·ligent proposta de Pere Sampol, ara hauria estat molt difícil al PP provar de desmuntar el que ja estaria consolidat. Una televisió autonòmica fonamentada en una determinada línia progressista i de reconstrucció nacional i cultural no hauria pogut ser desmuntada per les bones. Però a la socialdemocràcia espanyola, en aquest cas al PSOE balear, no li interessava una proposta nacionalista i d'esquerres com la de Pere Sampol. Els partits d'àmbit estatal ja tenen els seus mitjans de comunicació i no necessiten de la consolidació d'un espai propi que, pensen, pot fins i tot perjudicar els grups mediàtics que els sostenen i promocionen a escala estatal.

Davant el naixement del canal promogut pel PP no calen les hipòcrites lamentacions que hem sentit aquests dies. Foren els mateixos polítics que ara lamenten l'aparició d'IB3 els mateixos que no tengueren el valor de portar endavant un projecte propi i que, a partir d'aquest moment en pagaran les conseqüències polítiques.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-III-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)

El control de la cultura

A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.

Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!

La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)

Contra el bipartidisme PP-PSOE: Unitat per les Illes

Per definició, les aliances entre partits responen a la situació política concreta de cada moment històric. Molts sectors que hem donat --i donam, en el marc de les Illes!-- suport crític al Bloc, ara trobam que, en vistes a les properes eleccions generals, el que més convé al poble de les Illes és donar suport a aquelles plataformes, en aquest cas Unitat per les Illes, que prioritzin la lluita per trencar l´actual tendència al bipartidisme PP-PSOE. I que ho facin en nom de la reconstrucció nacional. Tot això, com acabam de dir, no vol dir oblidar el suport sempre actiu que des de l´esquerra nacionalista hem donat i donam a les plataformes de lluita activa, les organitzacions culturals, ecologistes, sindicals i estudiantils que porten a coll el combat quotidià per un món més just i solidari i en defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Cal dir que molts d´aquests sectors que som al costat de les forces nacionalistes i progressistes hauríem volgut veure que, en el combat contra el centralisme, hi eren també els companys i companyes d´Izquierda Unida, pels quals hem demanat el vot en anteriors eleccions (concretament en el cas de Progressistes i del Bloc per Mallorca). Sovint hem escrit, record ara mateix nombrosos articles publicats en aquests darrers anys, que la direcció d´Esquerra Unida hauria d´anar tallant amarres amb Madrid, anar fent passes per a esdevenir una força nacional que, a poc a poc, pogués ser un instrument útil per a bastir un poderós bloc d´esquerra nacionalista de les Illes. Però les coses no han rutllat com volíem els simpatitzants i votants del nacionalisme progressista. I, en vistes a les pròximes eleccions generals, qui ha fet passes per a bastir una plataforma que faci front al poderós bipartidisme PP-PSOE han estat el PSM-Entesa Nacionalista, Unió Mallorquina, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca i els Verds de Mallorca.

Des de diversos sectors estatistes, els més reticents al sobiranisme, s´ha criticat la constitució d´aquesta àmplia coalició nacionalista i progressista. Són els mateixos que, des de fa molts d´anys, ja els va bé governar gràcies a les iniciatives polítiques d´UM i de Maria Antònia Munar, però que ara troben reticències a l´hora d´enfortir una aliança que pugni pel nostre redreçament nacional. Si UM els dóna suport per a fruir del poder, UM és un partit de centredreta útil per a foragitar el PP de les institucions i bàsic per a enfortir la democràcia i el teixit social de les Illes. Tant a l´anterior Pacte de Progrés com a l´actual Pacte de Governabilitat, els grups i les persones que ara critiquen les forces nacionalistes i progressistes que han constituït Unitat per les Illes sempre han fet bondat a l´ombra de les iniciatives de Maria Antònia Munar. Ningú mai no ha dimitit o ha marxat a casa seva per no voler col·laborar amb uns governs constituïts per la voluntat d´UM. Crec que aquests crítics a la constitució de l´actual plataforma nacionalista haurien de ser força més coherents. I, sense entrar a defensar determinats aspectes reprovables de l´organització munarista, sí que hem de saber que Unió Mallorquina ha servit i serveix perquè Esquerra Unida tengui actualment a les Illes les quotes de poder més grans que mai no ha tengut en la seva història.

El que no poden pretendre aquells que no tenen valor abastament per a rompre les seves dependències polítiques és que organitzacions amb més de trenta anys de lluita pel nacionalisme i per un món més just i solidari i que, en una conjuntura ben concreta s´uniren a EU per a foragitar el PP de les institucions, puguin conformar-se a veure com els quaranta mil vots de la coalició Progressistes serveixen eternament a un partit estatal, en aquest cas el de Llamazares, per a formar grup parlamentari propi. Grup, el de Llamazares, que, amb els vots del nacionalisme progressista, vota juntament amb el PP i el PSOE contra el Pla Ibarretxe i contra els drets nacionals del poble basc.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El 'programa' del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees 'dissolvents' que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les 'satàniques sectes anarquistes i socialistes. (Miquel López Crespí)

Miquel Costa i Llobera en la novel·la històrica de les Illes: Defalliment (El Gall Editor) i Damunt l'altura. El poeta il·luminat . (Pagès Editors) (i III)

Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.

Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".

En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.

A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.

Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".

Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.

És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Segons ens informa Aina Calafat, avui hi ha una altra reunió de representants d'entitats i altres persones interessades en aquest Concert, amb representants de la comunitat religiosa del Monestir de La Real, perquè el concert es pugui celebrar dintre d'aquest recinte. Tots i totes els qui estiguin interessats, poden assistir, a partir de les 20,30 h., al Monestir.

SALVEM LA REAL: RECORDATORI REUNIÓ DEMÀ

Companys i companyes:

Com sabeu per correus anteriors, s'està treballant en l'organització d'un concert en defensa de l'entorn del Monestir de La Real, que la construcció de l'hospital de Son Espases atempta molt greument.

Segons ens informa Aina Calafat, avui hi ha una altra reunió de representants d'entitats i altres persones interessades en aquest Concert, amb representants de la comunitat religiosa del Monestir de La Real, perquè el concert es pugui celebrar dintre d'aquest recinte. Tots i totes els qui estiguin interessats, poden assistir, a partir de les 20,30 h., al Monestir.

Sigui qui sigui el resultat d'aquesta gestió, per part de diverses entitats es veu convenient en celebrar una altra reunió demà dimarts dia 29 de gener, a les 20,00 hores, al mateix local de la Unió Obrera Balear, del Carrer de Mèxic, n2, 2on, de Palma (Polígon de Llevant, cantonada Manuel Azaña), Tf. 971 462 389.

NO HI FALTEU !!

Salut

Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”. Tot plegat ens sona al cantet de l´anterior Pacte Progressista que tampoc no va saber, al cap de quatre anys de govern, fer un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que ens donàs armes legals per a controlar la insostenible i irracional política de l´anomenat “creixement il·limitat” que porten a la pràctica, pel que estam constatant, els governs de la dreta i aquells altres que ens pensàvem que actuarien de forma diferent. (Miquel López Crespí)

Son Espases

Els sectors que hem donat i donam suport a les autoritats progressistes de les Illes ho tendrem molt complicat si, pel que sembla i pel que informen aquests dies els mitjans de comunicació, el Govern comença a claudicar davant els poders fàctics de sempre. Tothom recorda les lluites ecologistes dels darrers temps en defensa de ses Fontanelles, la Real i tants i tants altres indrets amenaçats per la desenfrenada especulació que patim. Aquesta setmana les planes dels diaris van plenes d´informacions segons les quals el Govern de fer marxa enrere quant a les promeses a l´electorat progressista i conservacionista i pensa continuar les obres de construcció de l´hospital de Son Espases. És una mala notícia per a tots aquells i aquelles que durant anys ens hem mobilitzat en defensa dels nostres minvats recursos naturals i per la preservació del territori, contra la corrupció i l´especulació. És una mala notícia per als sectors progressistes que, indubtablement, s´ajunta a la denegació per part de l´Ajuntament de Palma quant a la petició del GOB per a protegir ses Fontanelles. La continuació del projecte d´urbanització de ses Fontanelles, una de les darreres zones humides de Palma, i la construcció d´un gran centre comercial damunt les seves despulles va ser la primera desil·lusió que patírem per part del govern progressista de Ciutat. El govern municipal denegà la protecció de ses Fontanelles adduint que la sol·licitud del GOB per a preservar aquell espai natural “no justificava ni provava el perjudici que causaria l´execució d´aquest projecte d´urbanització a l´interès públic”.

En referència a la desmesurada ampliació de l´anomenat “Port Adriano” (quin nomet, Senyor!, ni legal, deu ser!), tampoc constatam per part ni banda una acció decidida del Govern per la preservació del medi natural que reclama el GOB. Com diu l´organització ecologista, l´ampliació i explotació del port del Toro (“Port Adriano”), per part de l´empresa Ocibar comportarà la destrucció de 25.000 m2 de praderies de posidònia; incrementarà la contaminació de les aigües com a conseqüència de l´activitat portuària; es perdrà la qualitat de les aigües de bany de sa platgeta i augmentarà la desfiguració paisatgística de la zona. La destrucció de l´indret anirà en augment a causa de la construcció de les grans esculleres, esplanades i noves edificacions comercials.

Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”. Tot plegat ens sona al cantet de l´anterior Pacte Progressista que tampoc no va saber, al cap de quatre anys de govern, fer un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que ens donàs armes legals per a controlar la insostenible i irracional política de l´anomenat “creixement il·limitat” que porten a la pràctica, pel que estam constatant, els governs de la dreta i aquells altres que ens pensàvem que actuarien de forma diferent. No cal dir que l´abandonament de l´ecotaxa que tant vàrem defensar en l´anterior Pacte de Progrés contra les envestides de la dreta, la petició de perdó del PSOE als empresaris i els poders fàctics de l´hostaleria per haver volgut portar endavant aquella iniciativa progressista, ja ens feia sospitar que podria haver-hi claudicacions i abandonaments de promeses. Però no imaginàvem que fos tan aviat. El govern del president Antich, al qual donam un suport crític i actiu, com demostren tots els nostres escrits, hauria de saber que Son Espases és el test pel qual ens orientarem els sectors progressistes que hem lluitat per un canvi a les nostres Illes, tots els que hem sortit al carrer per a protegir la Real. Caldria recordar que si hem demanat el vot per a les opcions progressistes no era per a canviar de polítics; donam suport a l´esquerra oficial perquè volem que aquesta faci una política DIFERENT del PP, porti endavant els acords signats amb les forces nacionalistes i d´esquerra i aturi l´actual model d´irracional desenvolupisme franquistoide que porta Mallorca i les Illes a la destrucció. Aturar la construcció de l´hospital a Son Espases i començar la feina d´ampliació de Son Dureta és el que esperam dels polítics que pagam amb els nostres imposts. Si el test de Son Espases no funciona, és a dir, si no s’ aturen definitivament les obres; si el Govern es vincla altra vegada, com en el cas de la retirada de l´ecotaxa, davant els poders fàctics de les Illes, alguna cosa començarà a canviar dins el cos de l´electorat progressista. Ho haurien de saber aquells que afirmen governar amb els nostres vots. El president Antich no hauria de consentir que s´estengués encara més aquella dita popular que diu: “Tots els polítics són iguals; només prometen per a estar ells en nòmina i després s´obliden de les promeses fetes al poble”.

Vivim moments d´angoixa, sense saber encara quina serà la decisió definitiva del Govern. Els diaris també informen de la preocupació del Bloc davant la possible nova claudicació del PSOE i un oblit de les promeses electorals de tal magnitud. Com diu un diari de Palma, “la coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s´hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat”. El Bloc, afirmen els mateixos mitjans de comunicació, “insisteix que sobre la qüestió s´ha de prendre una ‘decisió política’ que signifiqui l´aturada definitiva del projecte a Son Espases per traslladar-lo a l´actual hospital de Son Dureta”.

El senador autonòmic Pere Sampol declara que continuar amb les obres de l´hospital de Son Espases “frustaria les esperances dipositades en l´actual Govern”. Pere Sampol demana igualment al Govern del PSOE que presideix José Luis Rodríguez Zapatero que “doni una mà” al de Francesc Antich (imaginam que en sentit econòmic, per a pagar les indemnitzacions a les empreses constructores de l´hospital) per tal que el govern progressista de les Illes “pugui acomplir una de les promeses electorals més importants de tots els partits”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble. (Miquel López Crespí)

Per servar la memòria dels nostres: Encarnació Viñas i Llompart de la Peña

La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.). (Miquel López Crespí)

La darrera vegada va ser el passat dia deu de setembre [2003] quan, ja malalta, vingué a la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca a la presentació del meu darrer llibre: Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Entre aquestes dues dates hi ha prop de trenta-sis anys d'amistat, de provar de seguir l'exemple que el matrimoni Llompart de la Peña-Viñas proposaven diàriament, en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat, a tots els jovençans de mitjans dels anys seixanta, a les generacions dels anys setanta, vuitanta, noranta i, també, del segle XXI.

Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble.

Tant en Josep M. Llompart com n'Encarnació, no solament ajudaren els escriptors mallorquins amb el seu exemple i ajut constant; feren molt més: saberen donar ales a les potencialitats creatives de la nostra intel·lectualitat. Les desenes de pròlegs amistosos de Josep M. Llompart als joves poetes i narradors del moment, així ho demostren. La carta que em va escriure l'any 1968 és un exemple del que feia Llompart per tal d'encoratjar els joves autors mallorquins.

Cap a 1968 ja feia temps que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre's gaire, però deixant oberta la porta a l'esperança -era l'únic que volíem, aquells aprenents de fa vint-i-cinc anys!-:

"Estimat amic:

'He tornat avui mateix d'un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.

'Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu 'rollo' m'ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d'un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre'l seriosament.

'Els seus versos m'han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes. ¿Per què no passa qualsevol tarda per l'editorial, i en parlarem d'aprop i amb calma?

'Moltes gràcies per la confiança amb què m'ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,

Josep M. Llompart".

Encarna Viñas, més de trenta-cinc anys després, greument malalta, sabia encara animar, com havia fet sempre Josep M. Llompart, els autors catalans. Quina diferència de tarannà si ho comparam amb tota la colla d'envejosos i malsoferts que només saben demonitzar, atacar aquells autors que destaquen per damunt la grisor i la mediocritat general!

La darrera carta que m'envia Encarnació Viñas, ja greument malalta, porta data de quatre de juliol d'enguany i fa referència als darrers articles que jo havia escrit parlant de l'obra i la vida de Josep M. Llompart.

Em diu n'Encarnació Viñas: "Amic Miquel: No saps com t'agraesc que m'hagis fet arribar el teu article del 26 de juny. M'agrada molt el que hi dius d'en Pep sobre el seu valor cívic (més oblidat avui que el literari). És difícil destriar quin dels dos aspectes era més ell.

'Jo, com que pas per un període fora del món, no he llegit encara el teu llibre. Estic refent-me d'una operació d'un tumor que me té postrada, encara pendent d'anàlisi i revisions".

Però, postrada i tot, greument malalta, va trobar forces per a animar els amics i, decidida, vengué a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, possiblement una de les darreres presentacions a què pogué assistir.

Allà, en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, moments abans que Sebastià Serra, Antoni Mir, el poeta Ferran Lupescu i la presidenta del Consell de Mallorca iniciassin la presentació del llibre, asseguts a un banc, poguérem parlar uns moments de l'obra que acabava de publicat l'Editorial Cort i, també, no en mancaria d'altra, de com, de forma inexorable, havien passat els anys d'ençà ens coneguérem en el teatret de la Casa Catalana de Ciutat en temps de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre.

Aquesta darrera trobada amb Encarnació Viñas va ser emocionant. Trenta-cinc d'anys d'amistat! Tots, indubtablement, havíem envellit, però l'ànima la teníem tots, n'Encarna, els amics del passat, qui signa aquest article, en els mateixos divuit anys d'inici de les nostres provatures literàries, de combat seriós contra el franquisme.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El passat dissabte, 19 de gener, la policia va carregar contra un nombrós grup de persones que gaudia de la revetlla de Sant Sebastià a la plaça de Sa Feixina. Moltes persones van ser agredides i en varen sortir malmeses. La única raó que varen donar els agents fou que la plaça s'havia de netejar i la mesura que van prendre fou una violenta carrega amb escuts i porres contra les persones que estaven a la plaça. Els mitjans no han fet ressò dels fets i cap responsable ha explicat el perquè de la presència del dispositiu policial i de tan violenta actuació.

A tu també t'han tupat?

Festes sense bufetades, exigim una resposta!

DIMARTS 29 de GENER a les 19.00 hores

a la plaça de Cort

Concentració de denúncia per la brutalitat policial al final de festa de Sant Sebastià

El passat dissabte, 19 de gener, la policia va carregar contra un nombrós grup de persones que gaudia de la revetlla de Sant Sebastià a la plaça de Sa Feixina. Moltes persones van ser agredides i en varen sortir malmeses. La única raó que varen donar els agents fou que la plaça s'havia de netejar i la mesura que van prendre fou una violenta carrega amb escuts i porres contra les persones que estaven a la plaça. Els mitjans no han fet ressò dels fets i cap responsable ha explicat el perquè de la presència del dispositiu policial i de tan violenta actuació.

És per aquest motiu que sol·licitem el teu suport i el de tota la ciutadania en aquesta concentració. Cal exigir responsabilitats i una disculpa a totes les persones agredides, així com assegurar que aquest tipus de fets no es repetiran per a ningú.

Les mesures empreses fins ara han estat:

* Obtenció d'informes mèdics (part de lesions) que demostrin les agresions causades; * Apertura d'un compte de correu (santcanut08@gmail.com) per a recopilar versions dels fets, imatges, vídeos...

* Màxima difusió en premsa local, internet i boca a boca;

* Sol·licitar audiència amb la batllessa de Palma * Convocar la concentració i difondre la convocatoria per a sumar el màxim nombre de persones.

Les implicacions d'aquests fets sobrepassen la vetllada del dissabte i suposen un perill per a la seguretat ciutadana, no en restis al marge.

Implica't

PALMA: UNA BRUTAL INTERVENCIÓ POLICIAL TANCA LA REVETLLA DE SANT CANUT 2008

Les persones de Ciutat no tenim dret a gaudir de les festes municipals més enllà de la planificació administrativa. Un dispositiu mixt de policies locals i nacionals carrega amb gran contundència contra les assistents a la Revetlla alternativa de Sant Canut a la plaça de Sa Feixina, justificant-se en la feina dels encarregats de la neteja. Degut a l'actuació totalment desproporcionada, diverses persones resultaren ferides a causa dels cops de porra, de cascs i de l'ús de gasos lacrimògens.

Les persones agredides volem demanar explicacions a les autoritats municipals implicades en aquest assumpte. Per què les autoritats despleguen més de 80 agents antidisturbis amb l'excusa de la neteja només a la plaça de Sa Feixina? És necessari recórrer a la força bruta contra la ciutadania que gaudeix de les festes de Sant Sebastià?

Reivindicam la possibilitat de gaudir d'unes festes populars en espais públics sense la criminalització de les activitats no previstes per l'administració.

Per reforçar la comunicació d'aquesta actuació i ajudar a que arribi a quanta més gent millor, s'ha creat un compte de correu on dirigir versions dels fets, fotografies, vídeos o qualsevol altre material que pugui ser d'utilitat. El compte és santcanut08@gmail.com

Brutalitat policíaca a les Festes de Sant Sebastià. Crònica dels fets.

El 19 de gener, a Palma es celebra la revetlla de Sant Sebastià, patró de Ciutat. La festa s'organitza entorn a algunes places del centre de la ciutat, on hi ha foguerons i concerts. Una d'aquestes places, des de fa més de 10 anys, es dedica a la revetlla alternativa de Sant Canut. Aquesta és la única plaça que no organitza directament l'ajuntament, sinó que hi ha un grup divers de persones que s'hi dediquen, sol·licitant el permís a les autoritats competents. Aquesta any, Son Canut s'ha celebrat a Sa Feixina, a diferència de les darreres edicions que s'havien situat a Ses Voltes, per lo que ja havia una intenció de treure-la del circuit de places del centre. Tot i així, la festa va ser un gran èxit amb la participació de molts de grups i de joves que gaudiren de la música i els foguerons.

Presentem ara la crònica del trist final de la revetlla d'enguany: cap a les 4:00 de la matinada, el concert es va acabar i algunes persones van començar a marxar cap a casa... hi havia molt d'ambient a la plaça, la gent estava contenta i comentaven la vetllada vora del foc. Encara sonaven tambors i no eren pocs els que ballaven. Algú va advertir de la presència d'un important dispositiu policial a Via Argentina, però la gent seguia xerrant tranquil·la. De mica en mica, agents de la policia local de Palma van anar demanant a la gent que abandonés la plaça, que la festa ja havia acabat i havien de netejar. En aquests moments encara s'estava desmuntant l'equip de l'escenari... i la gent va pujar cap al fogueró que hi havia a la part central. Allà resta