pobler | 16 Desembre, 2007 17:56 |
L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem (Miquel López Crespí)
Nadal i un Betlem republicà. Sa Pobla en els anys 50
Pàgines del meu dietari
Si avanç per les fondàries del record; si, a poc a poc, com una persona que camina a les palpentes per una via desconeguda, prov de retrobar l’atmosfera d’aquells anys llunyans, amb el pare pintant tranquil·lament sota l’emparrat, al porxo de casa, distinguesc la padrina cosint en el menjador amb el moix fent voltes, jugant amb els rodets de llana. És quan de sobte, de forma inesperada, regressen, com si venguessin d´un país molt llunyà, totes les meves joguines d’infant.
Viatjar cap a indrets exòtics amb el trenet de fusta que em va fer l’oncle Josep, ja que nosaltres que no teníem prou diners per a comprar-ne un de ferro, com els que venien a les adrogueries de la plaça i que només tenien els fills del metge i d’algun pagès ric. És el moment exacte en el qual una boira espessa em cau al damunt i, sense que pugui fer-hi res, em sent transportat a un univers ple de músiques desaparegudes, gests que el temps ha esborrat, rostres que foren el meu paisatge estimat quan el món no anava gaire més enllà de la veu dels pares o dels padrins cridant-me per a anar a dinar o enviar-me a comprar pa al forn. Els records em porten a la plaça, quan era una festa anar a veure els capgrossos que ballaven per Sant Antoni, fent-nos sentir, per unes hores, habitants d´un país d´encanteri on tot era possible.
Flaire de murta pels carrers i ressò de xeremies i flabiols.
Des d´una infinita distància veig que em donen unes pessetes per a comprar-me una baldufa, una pilota de goma o les casetes i pastorets de fang que per Nadal posarem damunt la taula, amb els reis d’Orient, les gallines i les ànneres, els molins i l’estrella feta amb el paper d’alumini que envoltava les xocolates.
El pare i l’oncle s´ho miraven feliços, contemplant la infinita capacitat per a la fantasia de la infància, capaç de convertir una faula religiosa en un joc ple de vida, en un món inabastable on no se sabia ben bé si el ninet de la cova era un déu reencarnat o simplement un infant com tants d’altres, perseguit pel poder de Roma, amagant-se com s’havien hagut d’amagar tants d’amics del pare en acabar la guerra.
O potser era això precisament el que m’interessava del Betlem: que fos un indret on jo podia salvar una família perseguida pels poderosos.
De les converses a la vora del foc, dels xiuxiuejos de la postguerra, havia intuït que el pare havia sofert les persecucions dels que comandaven, dels soldats. Era la història de Josep i Maria que el sacerdot ens explicava els diumenges a la congregació: una família perseguida per l’emperador de Roma, per soldats amb cascos i espasa, com els de les processons de setmana santa, amb els “passos” que ens mostraven com era crucificat el Crist.
L’infantó de la cova: un nin sense casa i a mercè dels soldats. Una família sense llar, en mans dels poderosos. El Betlem era, doncs, un joc que em permetia bastir un refugi protector envoltant aquell ninet acabat de néixer, que podia morir de fred i de fam si nosaltres no li bastíem una llar adient, amb gent que li anàs a portar menjar, queviures, amor, per tal d’esperar l’arribada d´un nou temps.
Nadal no tenia cap altre significat especial per a nosaltres. Un temps de descans, quan la feina al taller i als horts minvava i jo podia anar a cercar les capses de les golfes on cada any, després de reis, guardava les figuretes del Betlem. Nadal eren aquests dies de joia, quan més joguines hi havia a la casa i podria romandre, sense deures ni obligacions escolars, per les grans sales silencioses, senyor de tots els racons, rei de les cambres tancades des de la mort dels redepadrins. Eren els moments més estimats, quan no havia de marxar, diluviàs o fes sol, a sentir les avorrides lliçons del mestre. Una època mitificada a mesura que van passant els anys i que torna, a la memòria, esplendent, fent retrocedir amb la seva lluminositat, les onades de boira del present. Com una pel·lícula en blanc i negre de les que anàvem a veure a Can Guixa o Can Pelut, els cines del poble. Igual que un antic documental, restaurat per eficients enginyers del muntatge i que fan tornar els amics des de les més llunyanes fondàries del temps. Uns amics amb els quals ens entreteníem a muntar el Betlem i, mentre uns ajudaven a col·locar pastors i reis, patges i ramat, casetes i molins, els altres, amb l’herba que havíem anat a cercar, preparaven aquells prats de verdet que lluïen uns dies amb tota la seva esplendor.
Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem.
Més d´una vegada, el pare, tornant de la feina del taller, va trobar l’oncle, rodejat de tots els infants del carrer, feinejant amb les figuretes, col·locant com pertocava les veles dels molins, posant els ponts, provant de bastir aquell món esponerós que, amb la nostra desfermada imaginació, imaginàvem viu, en plena acció, amb els pagesos llaurant la terra i els animals, ovelles i endiots, cans i gallines, anant amunt i avall talment fos el món vivent del poble.
El pare, una mica sorneguer, s’aturava per uns moments davant l’exèrcit de figueretes de fang i casetes de suro i li deia, sense poder contenir les rialles: “Si et veiessin ara els companys de la guerra, el comissari Santiago Rojas! Ningú no ho podria creure, tots aquells que et veieren entrar a Terol, amb les primeres unitats de les tropes republicanes, al capdavant de la XXII Brigada, que amb el temps restaries agenollat davant un Betlem de joguina, ajudant els infants a col·locar en el seu lloc Josep i Maria! Qui ho hauria de dir!”.
L’oncle el mirava de reüll i feia gest de voler contestar. Però mai no li responia. Sabia ben bé que era una més de les bromes acostumades del pare. Sense parar esment a les paraules que li havia dit, l´oncle feinejava construint el petit rieró de ciment, pintant després de color de terra les voreres per a fer-lo avinent amb tot el nostre muntatge. Al davall de la taula, ben amagat rere la roba que cobria tot l’espai existent entre les quatre potes, un gran poal d’alumini recollia l’aigua que circulava davall els ponts regant l’imaginari prat. Una canonada invisible, dissimulada rere les muntanyes de cartró, proporcionava aquella sensació de sorprenent realitat que ens tenia fascinats. Més endavant, emprant piles i bombetes molt petites, arribàrem a il·luminar la cova de l’infant perseguit, les casetes dels pagesos, el molí d’aigua, que tenia unes pales mogudes per l’aigua instal·la per l’oncle.
Què més podíem demanar els al·lots d’aquella època que fa tant de temps que s'esmunyí, fonedissa com la gebrada del matí davant els primers raigs de sol?
pobler | 16 Desembre, 2007 12:31 |
Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.
Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes
Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí
Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.
Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.
Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).
Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.
Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.
« | Desembre 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |