pobler | 07 Desembre, 2007 17:44 |
El 16 de mayo de 1947 el caudillo fascista Francisco Franco, expresamente desplazado a Palma para presidir la inauguración del monumento ubicado en Sa Feixina, a los acordes del Himno Nacional, vistiendo uniforme de Capitán General de la Armada, acompañado de la inevitable Carmen Polo y todas las autoridades habidas fue recibido, en un altar situado en el monumental escenario, por el obispo de Mallorca monseñor Hervás y con la asistencia de un numeroso público se dispusieron a inaugurar el monumento diseñado por los arquitectos Francisco y José Roca Simó, quienes le proporcionaron la impronta política e ideológica que le caracteriza. Así culminaba la propuesta iniciada por el periódico La Ultima Hora, entonces propiedad de José Tous Ferrer, el 14 de marzo de 1938, quien desde sus páginas y a través de un artículo titulado Gloria a la armada nacional, lanzó la iniciativa de construir el hoy polémico monumento. (Pep Vílchez)
DESPIADADO CRIMEN
Per Pep Vílchez
En febrero de 1937, Málaga, ciudad que se había declarado partidaria del legítimo gobierno republicano, sucumbía ante el empuje de un nutrido ejército mayormente integrado por trece batallones italianos al mando del general Roatta. La ciudad no opuso resistencia originándose un éxodo masivo de la población civil hacia Almería por la costa, vía Motril, dirigiéndose hacia la ciudad más cercana que se encontraba en manos de las fuerzas leales, para evitar las represalias.
En la gran columna humana se calcula que participaron unas 40.000 personas, hombres, mujeres, ancianos y niños que fueron sistemáticamente ametrallados y bombardeados por la aviación italiana y por la artillería emplazada en las cubiertas de los buques de guerra Almirante Cervera y Baleares . El número de víctimas civiles, inocentes, fue enorme. Las cifras totales de fallecidos se desconocen pero las apreciaciones existentes no bajan de los 3.000 muertos –existiendo fuentes que sitúan la cifra entre 5.000 y 15.000 fallecidos – así como numerosísimos heridos producidos por la aviación italiana y la artillería naval que acosaba a los huidos desde la cercanía de la costa. Según relato de Encarnación Barranquero, en Victimas de la Guerra Civil , obra colectiva coordinada por el historiador Santos Juliá, tiraban a los acantilados para que la metralla, al rebotar, hiriera a la gente..
El camino se cubrió de muertos y heridos, mientras muchas familias perdían a sus niños en su huída. Almería, que contaba en la época apenas 60.000 habitantes tuvo que cargar, sin medios, con esa avalancha humana de refugiados. En los meses siguientes a la toma de Málaga fueron asesinadas en esta ciudad más de 1.500 personas. El bombardeo de Málaga junto con las atrocidades cometidas por las tropas del coronel Yagüe en Badajoz y el cruel bombardeo sobre Guernica, forman parte de la iconografía de la represión fascista más despiadada por ser actuaciones indiscriminadas dirigidas contra población civil indefensa.
La marinería, al iniciarse el golpe militar de julio de 1936, se mostró ampliamente partidaria del régimen republicano y en la mayoría de los casos abortó de manera contundente los intentos golpistas, generalmente protagonizados por parte de la oficialidad. Los cruceros gemelos Canarias y Baleares pudieron ser utilizados por los golpistas al encontrarse en los astilleros de El Ferrol, cuya base fue tomada por un audaz golpe de mano de los rebeldes, en espera de su puesta a punto para ser botados. Así la tripulación del crucero Baleares se conformó con tropas peninsulares de infantería de marina que con la incorporación de falangistas y requetés entró en acción a finales de 1936.
Sólo la utilización de Mallorca como base naval de operaciones vinculó al crucero de combate con la isla incorporándose al mismo un reducido grupo de jovencísimos flechas navales. El crucero Baleares , considerado como uno de los buques insignia de la marina de los insurgentes, fue hundido, en batalla naval, en el cabo de Palos por el crucero republicano Libertad el 6 de marzo de 1938 y hubo 788 víctimas.
El 16 de mayo de 1947 el caudillo fascista Francisco Franco, expresamente desplazado a Palma para presidir la inauguración del monumento ubicado en Sa Feixina, a los acordes del Himno Nacional, vistiendo uniforme de Capitán General de la Armada, acompañado de la inevitable Carmen Polo y todas las autoridades habidas fue recibido, en un altar situado en el monumental escenario, por el obispo de Mallorca monseñor Hervás y con la asistencia de un numeroso público se dispusieron a inaugurar el monumento diseñado por los arquitectos Francisco y José Roca Simó, quienes le proporcionaron la impronta política e ideológica que le caracteriza. Así culminaba la propuesta iniciada por el periódico La Ultima Hora, entonces propiedad de José Tous Ferrer, el 14 de marzo de 1938, quien desde sus páginas y a través de un artículo titulado Gloria a la armada nacional, lanzó la iniciativa de construir el hoy polémico monumento.
Por su parte, en su momento, el poeta Rafael Alberti escribió el calvario de Málaga a Almería, el despiadado crimen … refiriéndose a los escalofriantes acontecimientos que afectaron a la ciudad andaluza y a sus habitantes cuyas inocentes víctimas durmieron el silencio del olvido durante décadas.
Palma, 5 de diciembre, 2007
La reivindicació d’aquesta tripulació [la del Baleares] implicada en l’autoria de crims de guerra no hauria de ser assumida per cap institució democràtica. (ARMHM)
Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al comunicat de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM). Miquel López Crespí és soci d´aquesta associació i col·laborador de la revista Temps de la Memòria
Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM)
Comunicat de Memòria de Mallorca en relació al nomenament de Josep Tous i Ferrer com a fill il·lustre de la ciutat de Palma.
En relació a la proposta de nomenament de Josep Tous i Ferrer com a Fill Il·lustre de Palma, Memòria de Mallorca recorda que, d’acord amb els seus Estatuts, aquesta Associació treballa per la recuperació de la justícia, la veritat i la dignitat de les persones que varen patir la guerra civil i la repressió franquista a Mallorca.
Per aquest motiu, Memòria de Mallorca no entra a valorar les aportacions del senyor Tous a la cultura i el món de la comunicació, però demana que es tinguin en compte les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista i es preni en consideració la participació directa del senyor Tous en l’impuls i el desenvolupament del projecte de creació del monument en homenatge als membres de la tripulació del vaixell de guerra “Baleares”. La reivindicació d’aquesta tripulació implicada en l’autoria de crims de guerra no hauria de ser assumida per cap institució democràtica.
M. Antònia Oliver Paris.
Presidenta de Memòria de Mallorca.
Palma (Mallorca) 5-XII-07
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 07 Desembre, 2007 07:50 |
De les tertúlies del pare i l´oncle amb els expresos polítics que, una vegada alliberats dels camps de treball, havien quedat a viure al poble, em restà el record d´un amor accentuat cap a la cultura. El meu pare, agafat presoner pels franquistes, va ser destinat, formant part del Batallón de Trabajadores 151, a un camp de treball proper a sa Pobla. En una de les sortides autoritzades pel comandament del camp, tengué sort de conèixer la dona, ma mare, que li salvà la vida. Era una generació, la dels homes i dones represaliats pel feixisme, que tot ho havien confiat a la cultura, a la capacitat del llibre per a formar una humanitat nova, deslliurada, per primera volta en la història, de la ignorància i les supersticions del passat fomentades pel clergat vaticanista i les classes socials parasitàries de l´endarrerit estat espanyol. (Miquel López Crespí)
Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló
Deu poetes mallorquins dels anys setanta (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) (II)
Els poemes seleccionats per Pere Rosselló Bover i que surten publicats a 10 poetes mallorquins dels anys 70 provenen dels poemaris Foc i fum, El cicle dels insectes, Els poemes de l´horabaixa, Punt final, Llibre de pregàries, Cercle clos, Perifèries (2001), Rituals, Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). Un dels poemes d´aquesta selecció, el titulat “Ben voler” i que correspon al poemari Els poemes de l´horabaixa (Premi Grandalla de poesia del Principat d´Andorra 1993), m´ha fet recordar amb força intensitat l´origen de la meva dedicació a la literatura. El poema, dedicat als homes i dones que caigueren assassinats sota les bales dels botxins de Falange Española segurament es va congriar en les llargues nits de la postguerra, quan la meva família, amb les portes de casa ben tancades perquè no els sentissin els veïnats, parlaven a cau d´orella dels amics afusellats i desapareguts en aquella època tenebrosa. Aleshores, parl de començaments dels cinquanta, jo era un infant que no entenia gaire el que xiuxiuejaven els pares, però sí que, malgrat que fos boirosament, comprenia que els “dolents”, és a dir els falangistes, feien mal als “bons”, a la família i als amics dels pares.
La meva formació cultural va molt lligada, i ho he escrit en un altre article, a les influències provinents de la meva família mallorquina, els Crespí i Pons, els Verdera i, més concretament, a la influència dels llibres que deixà a les golfes de casa seva, al carrer de la Muntanya de sa Pobla, Miquel Crespí Pons, el batle del poble que conegué i mantengué tertúlies i contactes culturals amb Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza, que va ser qui realitzà el projecte de l´Escola Graduada que el dictador Miguel Primo de Rivera, inaugurà el 10 de setembre de 1929; i mossèn Parera i Sansó, el rector de sa Pobla que publicava una revista religioso-cultural de tendència molt dretana, Sa Marjal, però plena de curiositats i informacions que ens serveixen per a adonar-nos dels trets més essencials d´aquella època.
El batle Verdera, Miquel Crespí i Pons, emigrà a l´Argentina quan es va proclamar la república. A les golfes de la casa dels seus pares, on ens mudàrem a viure a començaments dels cinquanta, encara hi havia antiquíssims exemplars de Un estudiant pagès, de Mateu Obrador i de Cuentos de Pere d´Alcàntara Penya. D´aquelles horabaixes perdudes a les golfes, jugant a fer vaixells de paper amb els fulls que arrancava de les polsoses publicacions, sempre recordaré els noms de Marian Aguiló, Jeroni Rosselló, Josep Lluís Pons i Gallarza i també, potser era l´autor amb més llibres en aquells prestatges quasi abandonats, Miquel Costa i Llobera.
Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
De part del pare i l´oncle, els excombatents de l´Exèrcit Popular de la República Paulino i José López,, les influències eren unes altres, evidentment. En parlar de la seva joventut, dels anys que precediren la guerra civil, de les lectures de quan tenien divuit i dinou anys, sempre sortien a rotllo els noms de Barbusse, Romain Rolland, Glaesser, Remarque, Arnold Zweig, Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... A Palma, on des de sa Pobla ens traslladàrem a començaments dels seixanta, record haver anat amb l´oncle José a trescar per les llibreries de vell, per les paradetes de llibres d´ocasió que, coincidint amb la Fira del Ram de Ciutat, venien de Barcelona, València i Madrid. L´alegria de l´oncle era trobar, entre el caramull d´ofertes, alguns dels llibres salvats miraculosament de la destrucció d´obres i d'idees avançades decretada pels franquistes. Em referesc a alguns exemplars de El ángel azul (Heinrich Mann), Campesino (Ivanov Userlod), Sin novedad en el frente (Remarque)... El que ja no trobaríem mai més eren revistes i llibres editats per les editorials Maucci, Tierra y Libertad, Ediciones Rojo y Negro, Biblioteca Estudio, La Revista Blanca... De les tertúlies del pare i l´oncle amb els expresos polítics que, una vegada alliberats dels camps de treball, havien quedat a viure al poble, em restà el record d´un amor accentuat cap a la cultura. El meu pare, agafat presoner pels franquistes, va ser destinat, formant part del Batallón de Trabajadores 151, a un camp de treball proper a sa Pobla. En una de les sortides autoritzades pel comandament del camp, tengué sort de conèixer la dona, ma mare, que li salvà la vida. Era una generació, la dels homes i dones represaliats pel feixisme, que tot ho havien confiat a la cultura, a la capacitat del llibre per a formar una humanitat nova, deslliurada, per primera volta en la història, de la ignorància i les supersticions del passat fomentades pel clergat vaticanista i les classes socials parasitàries de l´endarrerit estat espanyol.
« | Desembre 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |