Administrar

Grosske i les entitats ciutadanes: carta oberta de Josep Juárez

pobler | 01 Desembre, 2007 20:22 | facebook.com

Però crec que a Grosske el que realment li preocupa, per damunt fins i tot de que quedin en l'aire les seves vergonyes polítiques, és l'aparició, per primera vegada en molts d'anys a Mallorca, d'una dissidència social fora del suport (i del control) dels aparells de partits polítics com el seu. I que la manifestació de dissabte sigui la primera passa d'un procés irreversible. Els seus comentaris són només una cortina de fum. (Josep Juárez)


GROSSKE I LA CORTINA DE FUM



Josep Juárez

Per Josep Juárez



Manifestació del 24 de novembre per salvar la Real i exigir el compliment de les promeses electorals als partits de l´esquerra oficial

Eberhard Grosske s'ha ficat en el jardí de carregar contra els manifestants de dia 24 de novembre, que protestaren contra l'operació especulativa de l'hospital de Son Espases. En lloc de tenir la boca tancada per prudència, com fan altres col·legues seus, amolla el seu comentari de cames curtes, intoxicat de demagògia i mitges veritats. Però crec que a Grosske el que realment li preocupa, per damunt fins i tot de que quedin en l'aire les seves vergonyes polítiques, és l'aparició, per primera vegada en molts d'anys a Mallorca, d'una dissidència social fora del suport (i del control) dels aparells de partits polítics com el seu. I que la manifestació de dissabte sigui la primera passa d'un procés irreversible. Els seus comentaris són només una cortina de fum:



24-XI-07: Aina Calafat en la manifestació per salvar la Real. Exigència de compliment de les promeses electorals. Fotografia de Pep Torró

1. Grosske necessita minimitzar la dimensió real de la protesta, i menteix sobre el nombre de manifestants (en diu 300). És curiós que apunti l'extrem més baix d'un ventall prèviament manipulat per la policia i pels mitjans de comunicació, que deixen en la meitat les estimacions, gens exagerades, dels organitzadors. En el seu nou paper de croat a favor de l'hospital de Son Espases, Grosske hagués volgut que dissabte només sortissin al carrer unes desenes de persones. Però s'ha equivocat, i si en aquesta ocasió, no comptant amb la seva presència, ni de cap dirigent de partit, fins i tot varen ser més del doble de manifestants que en les dues protestes anteriors, quan tots aquests hi eren, vol dir que la resistència a la pilotada de Son Espases ha guanyat quantitativa i qualitativament. Per desgràcia per a Grosske i els seus, els dissidents som molts més dels que ells volen i diuen.

2. Grosske intenta aïllar als participants de la Manifestació de dia 24 del GOB, dels sindicats, del moviment veïnal, etc. Si té una mínima informació, sabrà que, justament, a la esmentada mobilització hi havia gent del GOB (a pesar de la seva junta directiva), així com també el moviment veïnal i els sindicats. A més, intenta assumir un discurs victimista, com a objecte de suposats insults. Si no suporta que hagi veus crítiques amb la gestió del tema de Son Espases del govern que ell dóna suport, el que ha de fer es plegar, per bé de la salut democràtica d'aquest país. Grosske, mestre de la demagògia, posa en boca de tots els manifestants el contingut d'una sola pancarta: "Assassins de la terra" (legitima llibertat d'expressió, faltaria més). Però, ves per on, resulta que ell es va manifestar junt a l'eslògan al·ludit (29-09-07), com demostra l'impagable foto d'en Pep Torró, on es veu al personatge, davant aquesta pancarta i molt en el seu paper, es a dir, xuclant camera.

3. Com a nou convers, Grosske intenta ara criminalitzar als qui s'oposen i continuaran oposant-se als projectes especulatius de Son Espases i d'arreu de Mallorca. Si fos honest (políticament parlant) i humil, dedicaria un mínim esforç per a l'autocrítica, intentant identificar les raons que expliquen l'actual situació, de les quals la conformació del Bloc no és la menor. Fa un any i mig, el projecte del Bloc era el referent d'una manera diferent de fer les coses, per part de l'esquerra, o al manco així ens ho venien. Però, en lloc de generar debat i participació, sobre projectes alternatius al sistema, l'única discussió que va haver, va ser el repartiment dels llocs a les llistes, amb la militància com a convidada de pedra. Per desgràcia, el Bloc va acabar sent una estructura vertical més, un matalasset preelectoral per la supervivència política dels professionals com Grosske i, d'aquesta manera, un vedat tancat a la gent de base.

Els polítics del Bloc, i Grosske entre ells, varen tenir una especial responsabilitat en la decisió anunciada plorosament per Antich el 5 d'octubre passat. La seva passivitat calculada, davant una decisió que tothom donava com a presa amb antelació (i que ells ja havien anunciat que "respectarien"), era una autèntica carta blanca, còmplice del projecte especulatiu i del frau democràtic. Si eren imprescindibles per la conformació de l'actual govern, podrien haver condicionat aquestes decisions des del principi, fent complir la paraula donada, i no piular després, hipòcritament, amb la boca petita. Podrien haver-nos estalviat aquella comèdia, no insultant les nostres intel·ligències, intentant fer-nos creure a posteriori, que la decisió (i la responsabilitat) era només del PSOE.

Serà curiós veure amb quina barra es presentaran, Grosske i altres semblants, a les properes eleccions. Ho faran amb programa, o sense? Intentaran altres catifes preelectorals? Quants s'ho creuran? A pesar de tot, personalment mai no he faltat, a les cites electorals. Sempre he votat, sinó per identificació, sí per proximitat, com a concepte relatiu. I a les passades eleccions, com molts d'altres, vaig anar a votar, amb una pinça al nas, però vaig votar en definitiva, a la candidatura que encapçalava Grosske a Ciutat, i les dels seus col·legues al Consell i al Parlament. Però, vist el que hem vist, fins aquí hem arribat.

Novembre de 2007

Blog Rectificau! (28-XI-07)

40 noms per netejar carrers franquistes: una proposta de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica

pobler | 01 Desembre, 2007 07:31 | facebook.com

Memòria Històrica proposa uns 40 noms per netejar carrers franquistes


La llista inclou dones comunistes que lluitaren en la clandestinitat


LAURA MORRAL. Palma.


L'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica ja ha elaborat una llista amb una quarantena de propostes de noms que podrien substituir els carrers que encara perduren a Palma dedicats a tota la «militarada» franquista que, sense mèrits, fou condecorada amb plaques pel bàndol repressor després d'assassinar famílies senceres durant la Guerra Civil espanyola.

La proposta de l'associació ja s'ha traslladat a la Comissió de Toponímia integrada per la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Palma, Nanda Ramon, i per diverses entitats socials entre les quals es troba la de la Memòria Històrica, la Federació de Veïns de Palma i Arca. La comissió, que ja està en marxa des d'aquest mes, analitza l'estudi que ha realitzat el professor de la UIB Gabriel Bibiloni amb la finalitat de normalitzar al català la vuitantena de plaques que hi ha a l'Eixample inscrites encara en castellà, i netejar tota la nomenclatura dels carrers relacionats amb l'època franquista. En aquesta darrera categoria hi consta devers un centenar de noms.

La portaveu, Margalida Capellà, explica que la proposta de la seva associació parteix de dos objectius. El primer és el d'homenatjar dones progressistes que lluitaren en la clandestinitat per defensar els valors democràtics en contra de la dictadura franquista. Algunes d'elles foren assassinades.

El segon proposa noms rellevants que no necessàriament estan vinculats a la Guerra Civil. Encapçalen el llistat la dirigent comunista dels anys 60 Francesca Bosch; Maria Plaça, socialista de la Transició; o Matilde Landa, que ajudà els refugiats republicans i que fou dirigent del Partit Comunista. Capellà esmenta Maria Baqué, una líder socialista de Capdepera durant la Segona República. «Aquestes dues darreres foren maltractades per les monges quan estigueren detingudes a la presó de Can Salas», diu Capellà. Així mateix, hi inclou les germanes Maria i Antònia Pasqual i la mare, Catalina Flaqué, assassinades juntament amb la lluitadora comunista Aurora Picornell. La proposta també vol recordar mestres republicans, com Josep M. Olmos, Fernando Leal o Joan Montserrat, i recupera la memòria d'alguns batles de la Segona República com Bernat Jofre. A més, anomena el pacifista Heinz Kraschutzi, que hagué de fugir dels nazis.

Diari de Balears (25-XI-07)


En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)



Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma. Per servar la memòria republicana del nostre poble


En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.



Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS