Administrar

Artistes mallorquins marginats: Miquel Morell ha de tornar a Mallorca!

pobler | 23 Novembre, 2007 17:35 | facebook.com

És inadmissible el tractament que es dóna a alguns dels nostres artistes i escriptors. La situació en què viu Miquel Morell evidencia la buidor i la putrefacció de la postmodernitat, els fastos banals d´una societat que no té en compte la situació dels seus creadors --bastaria pensar en l´autor teatral Joan Soler Antich mort recentment enmig d´una absoluta marginació, sense haver pogut estrenar cap de les seves obres a Mallorca--. Com s´explica aquesta indiferència, aquesta manca de reconeixement públic a tants d’artistes mallorquins? Quina superficialitat fa que només es valori aquell creador que és multimilionari o surt en els mitjans de comunicació envoltat per reis i princeses? (Miquel López Crespí)


Miquel Morell: lluny de Mallorca



Miquel Morell i Miquel López Crespí setmanes abans que Morell hagués de marxar cap a Albacete. Fotografia de Ferran Lupescu.

Dos articles recents han colpejat la consciència d´aquells mallorquins i mallorquines que estimen l´art i els nostres artistes. Un porta per títol “Residència per a artistes teòricament jubilables” i és del poeta Tomeu Fiol; i l´altre, igualment colpidor, és de Gabriel Florit, una sentida nota encapçalada per un missatge que és talment una crida a la solidaritat: “Miquel Morell i la soledat”. Ambdós escriptors, parlant de la difícil situació en què es troba Miquel Morell, company de dèries artístiques, fan una crida prou directa als responsables culturals de la nostra terra, a totes aquelles persones que estimen l´art, per veure si, entre tota la gent de bona voluntat podem solucionar aquest greu problema de marginació i oblit.

Crec que és inadmissible que un artista que ha fet tant per Mallorca, per revolucionar estèticament i culturalment la nostra terra, ara es vegi reduït a l´aïllament d’una residència forana en la qual, malgrat que pugui estar ben atès, ara no ho anirem a discutir, es troba desplaçat, lluny de la seva terra. I coneixent com coneixem Miquel Morell sabem a la perfecció el patiment personal que el deu dominar lluny dels carrers estimats i que alletaren la seva provada creativitat artística.

És inadmissible el tractament que es dóna a alguns dels nostres artistes i escriptors. La situació en què viu Miquel Morell evidencia la buidor i la putrefacció de la postmodernitat, els fastos banals d´una societat que no té en compte la situació dels seus creadors --bastaria pensar en l´autor teatral Joan Soler Antich mort recentment enmig d´una absoluta marginació, sense haver pogut estrenar cap de les seves obres a Mallorca--. Com s´explica aquesta indiferència, aquesta manca de reconeixement públic a tants d’artistes mallorquins? Quina superficialitat fa que només es valori aquell creador que és multimilionari o surt en els mitjans de comunicació envoltat per reis i princeses?



Darrera fotografia de Miquel Morell en el seu estudi de Palma dies abans de marxar cap a Albacete. Fotografia de Miquel López Crespí

En referència a l´oblit i marginació de Joan Soler Antich (i també podríem parlar de Gabriel Alomar, de Josep M. Palau i Camps, d´Antoni Mus i López), he escrit diversos articles no fa gaire. També he publicat alguns llibres on s´analitza aquesta situació. Concretament en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003) es pot trobar una anàlisi de determinades maniobres per a marginar alguns dels nostres escriptors més representatius. També s’hi troba un capítol dedicat a donar a conèixer el pensament i l´obra de Joan Soler Antich.

Miquel Morell (nascut accidentalment a Granollers el 1923, mallorquí de soca-rel), el gran artista que tenim oblidat en una residència llunyana, a Albacete, va ser cofundador del grup Tago, l´experiència artística de ruptura amb la pastisseria dominant de la postguerra, més important dels anys cinquanta i també, caldria no oblidar-ho, un antifranquista conseqüent. Deu ser per això mateix que l´han marginat? D'ençà la seva primera exposició a Ciutat l'any 1957 ha intentat reflectir en la seva obra, especialment en l'escultura, les angoixes i frustracions de les classes populars mallorquines aclaparades durant dècades per la brutal i sangonosa victòria franquista del 1936-1939. Les seves escultures, molt en la línia estilitzada d'un Greco, Modigliani o Giacometti, ens parlen dels pobres, dels marginats, dels sectors més populars de les Illes, dels humiliats per la prepotència i crueltat dels poderosos.

En parlàvem sovint quan anava a veure´l a casa seva, prop de s´Escorxador, i petàvem la conversa damunt art i política. Em mostrava com bastia les seves escultures, realitzades en filferro o amb els materials més senzills (fustes trobades als cubells de les escombraries, les branques dels arbres del seu jardí): ningú no dubta que en Miquel és un dels màxims precursors de l'art pobra. Miquel Morell és l´escultor que fa una obra revoltat contra la parafernàlia d´obres com les de sa Feixina i tants de monuments semblants. En oposició als centenars i milers de tones de marès i marbre, ell bastia una escultura fonamentada amb l´austeritat i la dignitat dels vençuts, amb els materials amb què els vencedors encerclaven les presons i els camps de treball forçat: el filferro. Miquel Morell, marginat sempre, primer per part de la burocràcia franquista, i ara, pels nou-rics sorgits de l'entrapament turístic i l'oportunisme cultural i polític. Però així i tot, mai no l'han pogut doblegar, fer-lo un servil dels marxants que prostitueixen l'art i els artistes.

Vagin aquestes retxes en honor seu. Unes línies que, ajuntades amb les que han escrit Bartomeu Fiol i Gabriel Florit, tant de bo serveixin perquè Miquel Morell pugui tornar a trepitjar terra mallorquina i restar, com pertoca, amb els seus, amb tots aquells i aquelles que l´apreciam i estimam de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Mor Francesc Candel: exemple de militant antifeixista i d´escriptor

pobler | 23 Novembre, 2007 07:34 | facebook.com

El fet d'escriure ha estat per a Francesc Candel (El Racó d'Ademús, 1924) una vocació duta a terme amb un estoïcisme exemplar, plena de contratemps, penúria econòmica, processos judicials, prohibicions i amenaces personals que, paradoxalment, li han servit d'esperó en el seu entestament a crear una obra literària duradora. Avui és autor d'immensa popularitat que té en proporció semblant lectors i també devots de la seva aura. Home feiner, ha publicat més de quaranta llibres entre narrativa, assaig, memòries i teatre. (Miquel López Crespí)


Ben cert que sense l'exemple de personatges amb la categoria humana i intel.lectual d'un Francesc Candel, mai no hauríem insistit en aquest difícil camí de les lletres i el compromís amb el poble. (Miquel López Crespí)


Homenatge a Francesc Candel


Francesc Candel i Mallorca



Francesc Candel i Miquel López Crespí a començaments dels anys noranta. Francesc Candel va guardonar, com a membre de jurats de premis literaris del Principat, a l´escriptor de sa Pobla. Candel formava part del jurat que atorgà el Premi de Literatura de la Generalitat “Serra i Moret 1993” a Miquel López Crespí per l´obra Vida d´artista que va ser editada per Llibres del Segle i presentada a Palma per Antònia Vicens

A Candel el vaig conèixer personalment a inicis dels anys setanta, quan amb Josep Albertí, Carlos Meneses, Antoni Serra, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, Gregori Mir i molts d'altres companys de dèries i il.lusions escrivíem a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Però jo coneixia la seva obra de molt abans, quan en plena dictadura feixista anàvem per les llibreries de vell a cercar novel.les del tipus Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957) o Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959). En ple reialme del feixisme cultural i literari, trobar un escriptor que descrivís la realitat tal com era i, a més a més, intel.lectualment i personalment estigués compromès amb la causa de la llibertat política del poble, era importantíssim per a nosaltres, al.lots de setze i disset anys que llegíem Tolstoi, Blasco Ibáñez, Jules Verne, Zola, Remarque, Gorki. Encara no havíem descobert Berenguel, Sales, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar...



Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

L'obra de Francesc Candel és la tribuna on (des del silenci) han pogut parlar els immigrants, pobres, marginats, negres, gent que cobra pensions baixes, "els que s'ho passen malament" que diu el mateix Candel.

El fet d'escriure ha estat per a Francesc Candel (El Racó d'Ademús, 1924) una vocació duta a terme amb un estoïcisme exemplar, plena de contratemps, penúria econòmica, processos judicials, prohibicions i amenaces personals que, paradoxalment, li han servit d'esperó en el seu entestament a crear una obra literària duradora. Avui és autor d'immensa popularitat que té en proporció semblant lectors i també devots de la seva aura. Home feiner, ha publicat més de quaranta llibres entre narrativa, assaig, memòries i teatre.



Candel també és autor de nombroses obres d'assaig que reflecteixen la seva preocupació pels problemes de Catalunya: Els altres catalans (1964), Apuntes para una sociología del barrio (1972), Els altres catalans vint anys després (1985). Entre els seus nous llibres testimonials hi ha Crònica informal, sentimental i incompleta. Amb aquesta Crònica informal... Candel ens ofereix una ràpida visió de la societat catalana del temps de la guerra i de la postguerra, a través dels cants populars, pel.lícules, obres de teatre, el record dels escriptors i obres que estaven de moda aleshores. Preocupat, com sempre d'ençà el coneguérem, pels problemes de la marginació social, denuncia la manca de solidaritat que hi ha en la cultura contemporània. Analitza igualment la política actual i revisa el seu pas per les institucions (entre 1977 i 1979 va ser senador per l'Entesa dels Catalans, i entre el 79 i el 83 regidor de cultura de l'Hospitalet de Llobregat).

Personalment sempre recordaré les seves crítiques encoratjadores quan parlava dels primers llibres que vaig editar a la col.lecció "Turmeda" de Ciutat. I, especialment, aquell llunyà article on explicava l'agradable sorpresa que havia tengut en rebre i llegir la novel.la La gloriosa mort de Joan Boira d'Antoni Serra, Primer banyador blau marí de Joan Manresa i el recull de narracions A preu fet de qui signa aquest article. Ben cert que sense l'exemple de personatges amb la categoria humana i intel.lectual d'un Francesc Candel, mai no hauríem insistit en aquest difícil camí de les lletres i el compromís amb el poble. (Article escrit l´any 1997)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS