Administrar

La transició: la història amagada per l´esquerra oficial

pobler | 16 Novembre, 2007 19:22 | facebook.com

El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts.


Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.



“El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista”. (Edicions El Jonc)

De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.

Aquest llibre analitza el procés de transició política amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes i d’aportar elements per assolir una història real de la transició. Així, en aquestes pàgines s’analitzen qüestions con l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del propi procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, aspectes tots aquests que ben sovint han estat obviats conscientment en l’explicació d’aquest període.

La idea d’aquest llibre sorgí a partir d´unes jornades organitzades pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la Universitat de Lleida en les que s’analitzaren des d´una òptica crítica els diversos elements que configuraren el procés de transició de la dictadura a l’actual democràcia parlamentària en l´àmbit dels Països Catalans. D’aquesta manera, els textos que configuren el llibre tracten, entre altres qüestions, el paper que desenvoluparen els diferents agents polítics i socials en el procés de transició, la qüestió dels Països Catalans, la naturalesa de la reforma i l´oposició que aquesta generà. Ens trobem, doncs, davant una obra en la que historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista aporten nous elements d’anàlisi sobre la transició, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per a transformar l’actual realitat dels Països Catalans hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Edicions El Jonc)


El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)


Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)


Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)



Acte de Sobirania.


He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007


La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.



El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

El problema de l´habitatge a Inca: la lluita contra l´especulació capitalista

pobler | 16 Novembre, 2007 12:04 | facebook.com

Articles contra l´especulaciò capitalista: Web Ixent (Esquerra Anticapitalista de les Illes), Maulets i Miquel López Crespí


L'habitatge a Inca



La possibilitat d'accedir a una vivenda digna, s'ha convertit en una veritable quimera per a bona part de la població, especialment les persones joves. Paradoxalment, però, veim com cada vegada es construeix cada vegada més i més.

A la ciutat d'Inca, segons el darrer estudi de l'Instituto Nacional de Estadística (INE), hi ha un total de 2.274 pisos buits. A això, cal sumar-hi l'existència de 740 segones residències sobre un voltant de de 10.000 habitatges que trobam a Inca. Això suposa que prop del 25 % de l'habitatge d'Inca o és buit o és utilitzat esporàdicament.

Pel que fa al preu del metre quadrat, tot i la quantitat de cases buides, aquest arriba fins els 1.950,1 euros, segons informacions d'Europa Press del març del 2007.

Tot i això, l'Ajuntament, enlloc de cercar solució al problema només realitza polítiques de maquillatge, com són les vivendes de protecció oficial, o en el pitjor dels casos, afavoreix el creixement d'Inca cap a les afores.

Sabies què...? Quatre apunts sobre habitatge

- A Inca hi ha un total de 2.274 pisos buits (Ine. 2001)

- El metre quadrat a Inca arriba fins als 1950,1 euros (Europa Press. 2007)

- El preu del metre quadrat d'una vivenda nova a Inca és de 1.542 euros (Agència Efe. 2007)

- La mitjana del preu del metre quadrat a les Balears és de 2.621 euros (Conselleria Obres Públiques.2006)

- Un pis a les illes costa més de 2'5 vegades del que pot pagar un jove d'entre 18 i 34 anys?( Objovi.2007)

- Els joves de les illes cobram una mitjana de 14.433 euros anuals. Això suposa gastar 1.030 euros cada mes si volem emancipar-nos (Objovi 2007)

- Amb el salari mig d'un jove illenc només podem comprar un pis de 38,9 metres quadrats (Objovi 2007)

- Una parella jove, amb un salari mig, només pot tolerar pagar, com a màxim, uns 140.058 euros a fi de manternir l'estabilitat (Objovi 2007)

- Un jove solter, si vols comprar una casa, només pot tolerar pagar 85.345'85. Aquesta dada s'allunya molt de l'actual preu de 219.260 euros

- Una persona jove d'entre 18 i 34 anys ha de dedicar un 85 % del seu sou a pagar el pis, mentre que si en tens entre 25 i 29, has de dedicar-hi un 64'7 % (Objovi 2005)

- Si ets dona, encara has de pagar més. Les dones han d'arribar a pagar un 70'4 %, enfornt del 59'2 % que hi dediquen els homes (Objovi 2005)

- El màxim que pot tolerar un jove és un 30 % del seu sou(Objovi 2007)

- Les vivendes de protecció oficial suposen finançar pisos que al cap de pocs anys passaran a regir-se pels preus del mercat

- Mentre tu pateixes problemes per a poder emancipar-te, les immobiliàries s'enriqueixen amb el suculent negòci immobiliàri

Que proposam nosaltres?

Des de Maulets, consideram urgent i indispensable posar en marxa tot un seguit de mesures a fi de frenar les pràctiques especuladores que impedeixen a la gran majoria de la població accedir a un habitatge en condicions:

- Realitzar unes cessions efectives dels pisos de protecció oficial. Al contrari del que es fa a l'actualitat, aquests pisos haurien de cedir-se a l'usuari per espais superiors a 5 anys. Una vegada l'abandoni l'usuari, no hauria de passar al mercat privat. Hauria de cedir-se a una altre usuària.

- Limitació dels preus de pisos i lloguers. No s'hauria de poder superar el 30 % del sou dels inquilins del pis.

- Incentivar la cultura del lloguer enfront la cultura de la nova vivenda que existeix actualment

- Penalització de la possessió d'immobles buits, sense ús o abandonats. En casos greus, s'hauria de procedir a l'expropiació

- Foment de pràctiques destinades a l'oferiment de cases a canvi de la seva rehabilitació. Aquesta és una pràctica molt utilitzada als països nòrdics.

- Persecució i penalització de les pràctiques de violència immobiliària

Aquestes mesures, únicament han de ser provisionals. Mai aconseguirem un habitatge digne i equitatiu sense canviar la mentalitat que tenim a l'actualitat. La vivenda no ha de ser un negòcis, ha de ser un bé social igual que ho són la sanitat o l'ensenyament.

La campanya

La intenció d'aquesta campanya engegada per Maulets, és informar a la societat inquera de la greu situació de l'habitatge.

Una altre de les nostres intencions, és fer reflexionar a la gent i fer veure que aquesta greu situació que vivim no ha sortit del no res. Aquí hi tenim culpables, així com també hi tenim solucions.

Esperem que aquestes quatre dades hagin aconseguit fer-vos reflexionar.

DRET A L’HABITATGE PER A TOTES I TOTS:

CGT i Maulets en lluita

www.ixent.org


En els últims mesos, un sector encara petit de la població de Mallorca ha sortit al carrer, aplegant persones predominantment joves, en defensa de l'accés a un habitatge digne, tal i com ens atorga una Constitució que no compleixen ni fan complir els responsables de l'Estat i que només defensen en els seus articles més negatius, aquells pretesos demòcrates que impossibiliten als pobles d'exercir la determinació del seus habitants.

Aquest moviment ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre l'habitatge,en una terra on el medi natural és objecte de destrucció sense cap finalitat social, i on s'arriba a consumir fins a 2 hectàrees diaries de sòl (com dos camps de futbol diaris) des de l'any 2000. L'habitatge que s'incorpora anualment al mercat és superior a les 10.000 unitats, i un terç d'aquestes vivendes no són ocupades, i obeeixen únicament a criteris especulatius de delinqüents polítics i socials. Alguns d'aquests delinqüents disfruten dels beneficis d'una judicatura més pròpia del franquisme que d'una situació pretesament democràtica.

Bancs i caixes han aprofitat l'espectacular pujada dels preus dels pisos per fer un transvasament de les rendes de les classes treballadores cap a ells mitjançant el pagament d' hipoteques cada cop més altes. El totxo i l'especulació que són, els motors de l'economia, amaguen amb les seves xifres macroeconòmiques els problemes estructurals d'una terra on segments cada cop més grans de la població cauen en la precarietat i en la impossibilitat d'accedir a l'habitatge. La riquesa d'uns pocs es basteix damunt la misèria dels altres.

Dins del món de la construcció les coses no estan gens bé: subcontractacions encadenades, precarietat, sinistralitat laboral elevadíssima i l'explotació de treballadors immigrants sense contracte. Malgrat l'espectacular creixement d'aquest sector, és incapaç de garantir un mínim de condicions laborals dignes i estables als seus treballadors,cosa que tampoc pretenen els seus beneficiaris,

La reivindicació general del moviment és la del compliment de l'article 47 de la Constitució, de manera que l'habitatge sigui un dret per tothom i no un negoci on uns quants es dediquen a especular i a jugar amb les necessitats bàsiques de les persones.

Des del mes de Desembre el Maulets i CGT han posat en marxa una campanya a Ciutat en favor de l'habitatge. Segons l'INE a les Balears hi ha més de 180.000 habitatges desocupats, 85.500 dels quals són buits i 97.000 són segones residències. A Ciutat hi ha més de 35.000 cases desocupades (un 29% del total).

Web Ixent


En el fons, les ocupacions de pisos buits expressen, agradi o no, el radical antagonisme entre el valor social dels habitatges i el seu ús com a mitjà d'enriquiment privat, i posen en qüestió directament la "sacrosanta" propietat privada. Les ocupacions són la denúncia més evident del model actual de ciutat que només sap créixer amb criteris mercantils, mentre els centres històrics es despoblen i desenes de milers d'habitatges estan buits. (Miquel López Crespí)


El problema de l'habitatge i la lluita contra l’especulació capitalista



Acab de llegir algunes dades sobre el problema de l'habitatge a l'estat espanyol, a les Illes i al Principat, vertaderament preocupants. He consultat diversos webs alternatius, el material proporcionat per l'Institut Nacional d'Estadística, la revista L'Aurora, que en fa una acurada anàlisi i, també, el butlletí u>Realitat. Les conclusions a les quals arriben els estudiosos més diversos demostren que, governi qui governi, el problema no fa més que agreujar-se dia a dia i, malgrat les declaracions dels nostres polítics, les classes populars, i sobretot els joves, tenen cada vegada més difícil l'accés a una habitatge digne.

Com diu l'Institut d'Estadística, recordem que, dels 21 milions de pisos existents a l'estat, 3 milions es consideren buits. El 55,2% dels pisos buits és de particulars (1,71 milions); el 43,6%, de companyies immobiliàries (1,35 milions). També ens assabentam que si l'any 1986 es van construir 122.572 habitatges de protecció oficial i 92.231 habitatges lliures, en el 2002 només se'n van construir 38.957 de protecció i 499.046 de promoció privada. ¿Com es pot atendre d'una manera racional la demanda existent per part dels joves i dels sectors més desfavorits de la societat?

El 54,8% de joves menors de 29 anys viuen amb els seus pares. En la franja de 25 a 29 anys, quatre de cada deu (el 38,5%) no han pogut abandonar la llar paterna. ¿Com es pot emancipar un jove en les circumstàncies actuals, si al problema de l'habitatge hi afegim el de la precarietat laboral? Actualment només un 46,6% de joves en la franja de 25 a 29 anys té feina estable. A Barcelona, el lloguer mitjà és de 623,77 euros mensuals. Pensem que el 91,24% dels 12.242.759 contractes laborals formalitzats són de caràcter temporal.

No és estrany que davant aquesta caòtica i injusta situació les publicacions alternatives maldin per trobar solucions raonables. Els diversos governs no semblen saber o voler encarar el problema que ens ocupa. Arreu ens trobam amb lloguers astronòmics, immobiliàries a cada cantonada, desnonaments, indefensió davant tota mena d'abusos, una política d'habitatge que sempre beneficia als promotors privats.

Si des d'una perspectiva progressista consideram que l'habitatge és un bé de primera necessitat, que un habitatge es fa perquè algú l'empri com a llar, que aquesta és la seva finalitat social i que és un bé imprescindible per a desenvolupar amb autonomia un projecte de vida, alhora que és un dret dels ciutadans reconegut per l'actual Constitució i altres marcs normatius, arribarem a la conclusió, vista i comprovada la terrible situació actual, que l'habitatge és un dels drets més vulnerats.

A Barcelona hi ha més de 40.000 pisos buits. Així i tot durant l'any 2003 es varen fer més de 4.683 desnonaments. A les Illes la situació és anàloga.

Davant aquesta punyent realitat encara hi ha gent que s'estranya que, sobretot a les grans ciutats, augmentin cada dia les ocupacions de pisos buits. En el fons, les ocupacions de pisos buits expressen, agradi o no, el radical antagonisme entre el valor social dels habitatges i el seu ús com a mitjà d'enriquiment privat, i posen en qüestió directament la "sacrosanta" propietat privada. Les ocupacions són la denúncia més evident del model actual de ciutat que només sap créixer amb criteris mercantils, mentre els centres històrics es despoblen i desenes de milers d'habitatges estan buits.

Mentre el problema de l'habitatge no trobi una solució adient serà un escarni afirmar que vivim en un "estat del benestar". I, pel que sembla, les mesures estrictament repressives contra l'augment de les ocupacions de pisos buits no solucionen ni podran solucionar el problema. Malgrat cert discursos electoralistes, els governs, siguin de dretes o de l'esquerra oficial, pareix que no volen contribuir a solucionar aquest autèntic càncer social. A la majoria d'institucions polítiques, judicials o policials, només sembla importar-los la restitució de la propietat als seus amos legals, fins i tot per mitjans violents i brutals, sense considerar mai que és precisament l'abús de béns d'interès social i el seu ús especulatiu, el que hauria de ser social i legalment rebutjat.

Els governs progressistes haurien d'adequar una sèrie de mesures urgents per a anar avançant el la solució d'aquest greu problema social. Organitzar, per exemple, un cens d'habitatges buits i un impost progressiu que penalitzi la insolidaritat de mantenir un habitatge tancat mentre hi ha desenes de milers de persones esperant-ne un. Ara més que mai es fa necessari un pla de xoc per retornar l'esperança entre les classes més desvalgudes de la societat i els sectors de joves que no poden independitzar-se de la família. Crear un fons d'ajuda a la joventut, llistes controlades d'accés als habitatges de protecció oficial, una borsa pública dels habitatges propietat de les diverses institucions.

Els governs en teoria reformistes del Principat i de l'estat tenen la paraula. La situació actual s'ha fet autènticament insostenible.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-II-05)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS